divendres, 24 de gener del 2020

Conseqüències (XXI)

Anterior


CAPÍTOL 21

És un matí tranquil a Myrra. Ha parat de ploure. La calor envaeix els carrers i els edificis, cobrint-ho tot d'un vapor entelat. Norra observa un parell d’atrapacels cerulis que sobrevolen la ciutat, perseguint-se l'un a l'altre: podria ser una baralla territorial o un ritual d’aparellament. O totes dues coses, tenint en compte la naturalesa d'aquestes intrèpides aus blaves.
En el terrat de casa de l’Esmelle i la Shirene, regna la calma mentre Norra es pren la seva tassa de te. Però la serenitat exterior no aconsegueix calmar el caos del seu interior.
Norra coneix aquesta sensació. Posar-se el vestit de pilot. Muntar-se al seu Ala-Y. Quedar-se asseguda en l'hangar del Llar Un, esperant el senyal. Esperant el salt a l’hiperespai. En aquell moment, també regnava la calma. Alguns murmuris aquí i allà. Un droide que passava. El so de la vella fragata: el tritlleig d'alguna canonada més enllà dels murs, un lleu cruixit de metall contra metall, el retruny dels depuradors d'aire en encendre's.
Intenta no marejar-se, però avui és com aquell dia.
Només es vol anar a casa.
Però el deure la crida una vegada més.
A baix, en el soterrani, Temmin treballa en el seu droide. Els altres dos han aconseguit dormir una mica. Norra també ha dormit, encara que només unes hores i amb un somni agitat.
Però Temmin s'ha quedat treballant. Norra ho admira. És com el seu pare, decidit i motivat. I tossut com ella. També furiós, arrogant i ferm com ella. Com quan ella va decidir anar-se’n d'aquest planeta per unir-se a l'Aliança Rebel, amb la convicció ingènua que podria descobrir ella sola on estava capturat el seu espòs. I llavors què? Rescatar-lo? Com si fos una princesa de conte de fades atrapada en una torre. Quina idea més pelegrina.
A l'altre costat del carrer, pujant cap a l'hort, es fixa en una parella d'ancians, asseguts en la teulada d'una casa. Els reconeix. Porten aquí molts anys, aquests dos. Són una parella de bith vells i apergaminats. Ha oblidat els seus noms, encara que Esmelle probablement els sàpiga. Els dos bith estan aquí asseguts sota un para-sol, veient la sortida del sol sobre la jungla llunyana. Beuen d'un cilindre, probablement batut d’oratay. Als bith sembla encantar-los aquest beuratge.
Són gent pacífica, els bith.
A Norra li agradaria ser com ells...
Just llavors, sent un so a la llunyania. Un so que Norra reconeix a l'instant, abans que la seva oïda ho rebi. El rugit d'un caça TIE.
Li passa per damunt, volant baix. Va cap al centre de la ciutat.
Els bith s'aixequen. Aquests pacífics bevedors d’oratay s'aixequen. L'ancià treu un rifle blàster de sota la cadira. Norra li sent llançar algun improperi en el seu idioma i comença a disparar descàrregues de làser contra el caça imperial. Trets innocus.
La dona aixeca el puny i també es posa a cridar.
Just llavors, Norra té una idea. És clar. És clar.
Es disposa a donar la volta i entrar a casa quan es produeix una explosió per sobre de la ciutat. Norra aixeca la mirada i veu alguna cosa cremant entre els núvols. Una petita forma negra. Una nau. Que de sobte comença a caure entre els remolins de núvols.
Hi ha un altre centelleig de llum. Un tret de turbolàser esquinça el cel. L'objectiu és alguna cosa petita. Un soldat, potser.
Se li contreu l'estómac. Un soldat rebel? Té sentit.
Però això significa que els seus plans horaris han canviat.

Bang! Bang! Bang!
Amb l'últim cop de la clau mecànica, els ulls del droide de combat parpellegen i s'encenen. L'altaveu que hi ha sota l'esmolat bec metàl·lic del droide emet un grinyol que sembla un quequeig:
—RRRRRRRRggggRRRRR.
Temmin torna a colpejar-lo. Bang!
—RRRRRENTÈS. A LES SEVES ORDRES.
El droide es posa a peu dret. Els servomotors brunzeixen i el droide s'observa el braç de recanvi. Que en realitat no és un braç, sinó la pota d'un droide astromecànic. Fa girar la pota, al principi lentament, i després ràpidament. A tanta velocitat que gairebé no es veu.
—AQUEST NO ÉS EL MEU BRAÇ.
—Ho sé, Ossos. Ho sento.
—AIXÒ ÉS UNA POTA DE DROIDE ASTROMECÀNIC.
—No, no, ho sé.
—ELS DROIDES ASTROMECANICS SÓN INFERIORS. SÓN CUBELLS D'ESCOMBRARIES QUE XIULEN. AMB AQUEST NO-BRAÇ SÓC UNA VERSIÓ INFERIOR DE MI MATEIX.
Temmin s'encongeix d'espatlles.
—Et prometo que et repararé quan tornem a la botiga. Ara mateix, això és el que les meves tietes tenien per aquí.
Aquí sota, en aquest taller del soterrani, va ser on Temmin va construir a Ossos. Ho va crear a partir de restes de droides que va trobar en les catacumbes de sota la ciutat. Ruïnes de les Guerres Clon. De l'època en la qual la fàbrica subterrània, que ara és un cràter socarrat, encara produïa droides per als Separatistes.
Pren la clau mecànica i la plega. És una petita multieina que sempre porta en el cinturó. Pot convertir-se en qualsevol eina que necessiti amb solament allargar una de les seves múltiples puntes. La fa girar en l'aire i la guarda en el cinturó.
—POTSER ENCARA PUC SER FUNCIONAL —diu el droide, aixecant la seva pota de droide astromecànic—. PUC COLPEJAR ALS QUI VOLIEN FER-TE MAL, ELS REDUIRÉ A XAROP GREIXÓS. NO ET PREOCUPIS, AMO TEMMIN. ESTÀS SEGUR.
—Gràcies, Ossos —li diu Temmin, abraçant-lo. El droide li retorna l'abraçada, encara que amb un sol braç. La pota de droide astromecànic es limita a donar-li copets en l'esquena: tap, tap, tap—. Pensava que t'havia perdut.
Fa temps que té a Ossos. La idea de perdre aquest droide...
—VAIG FER BÉ. HE TORNAT.
—Clar que sí. Gràcies, Ossos.
—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES.
Se sent un crepitar de fusta. Algú trepitjant un dels taulons de fusta. És la seva mare. Es queden uns segons mirant-se. Com si no sabessin com relacionar-se. Perquè segurament no ho saben. Són desconeguts. Temmin s'adona ara mateix. Aixeca el cap. Està avergonyit. La seva mare l’ha vist abraçant al droide? Buf.
—Mare, la propera vegada podries... trucar a la porta.
—Temmin, ha ocorregut una cosa. I... crec que tinc un pla.
—Ara mateix pujo.
Ella es queda aquí un moment.
—Estic...
—Què? Digues-ho ja.
—Estic contenta que tornem a estar junts. I m'alegro que el teu droide estigui bé. Sembla que significa molt per a tu.
—No! No significa res. Només és un droide, sí? He dit que ara vaig —Norra assenteix, somrient, i torna a dalt. Quan ella ja no està, Temmin li murmura al droide:
—No ho deia de debò.
—HO SÉ.
—Ets el millor.
—AIXÒ TAMBÉ HO SÉ.

Quan Norra arriba a dalt, es troba amb Esmelle, que tanca la porta amb suavitat. Té cara de preocupada. El seu rostre és com un cordó estirat al màxim.
—Està bé el droide?
—Això crec —Norra passa per alt el fet que li han canviat un braç per una pota de droide astromecànic—. Més o menys.
—Aquest droide significa molt per a ell.
—Això he vist.
—No, no ho entens. Va construir al Senyor Ossos l'any en què et vas anar. Temmin no té molts amics. Pot ser que aquest droide sigui el seu amic.
—No pots ser amic d'un droide.
—Doncs ell ho és. Hi havia un grup de... mocosos mal educats. Sempre molestaven a Temmin. Li pegaven. Ossos el protegia. No és només un guardaespatlles. Quan et vas anar... de viatge...
—Ja ho entenc —li deixa anar —. Creus que m'hauria de sentir malament per haver-me anat. Em sento malament. Ja em vaig sentir malament llavors. Ara em sento pitjor. Estic intentant arreglar les coses.
—I, no obstant això, aquí estàs. Treballant una altra vegada per als rebels. El teu fill és qui et necessita, Norra, no aquesta... croada teva.
Croada. Així és com ho veu Esmelle.
—La guerra arriba a Akiva, Esme —li diu Norra, alterada—. No d'aquí a un temps. Molt ràpidament. Potser ara mateix. Pots pensar que no arribarà a la teva porta. Però creu-me, la meva suau germaneta, la meva delicada germaneta. L'ona de la guerra no es detindrà amb només desitjar-ho. Ara deixa'm passar. No tinc temps per a aquesta conversa.
La seva germana protesta, però Norra s'obre pas.

***

—I no em puc asseure a observar? —pregunta Sinjir. Està sol amb Jas. Davant tenen un nou repertori d'aliments i complements de cuina. El mapa de Myrra ha crescut des d'ahir a la nit—. Tot aquest tema és bastant desagradable. Podria asseure'm tranquil·lament i portar el marcador. O fer d'animadora.
Li dóna un xarrup a l'ampolla sense etiqueta. És un licor dolç. Sabor de mel amb un toc final d'espígol. El sabor que deixa al final és rogenc, gairebé elèctric. Com si estigués llepant una bateria de tori.
—T'ho he dit. Necessito ajuda de debò. No ajuda fictícia —Jas se’l queda mirant, el veu bevent. Li arrabassa l'ampolla de les mans i olora l'interior.
—Ei! Això no es fa.
—Ets un borratxo.
—No ho sóc. Un cogombret en conserva està més borratxo que jo. Bec una mica per mantenir un nivell baix de... —agita els dits en l'aire— ...d’esfumadura. La vida em sembla molt més agradable així.
—Necessito que estiguis seré.
—Ah —diu, desanimat—. Estic totalment seré.
La caça-recompenses se’l queda mirant fixament.
—Què et va passar? A Endor. Sí que me'n recordo de tu. Allà dempeus, cobert de sang. Era teva?
—No vull parlar d'això —diu, fent una ganyota.
—Doncs aquí estem, parlant d'això —replica ella, asseient-se. Sospira—. Jo em vaig fer caça-recompenses perquè no m'agradava la vida que la meva mare havia triat per a mi. Tot estava... massa organitzat. Em sufocava. Així que vaig imitar a la germana de la meva mare. La meva tia Sugi també era caça-recompenses. I resulta que Sugi sempre treballava en grup. No era un au solitària, no anava per lliure. Una cosa que vaig aprendre d'ella és que si anava a treballar en equip, havia de confiar en els meus companys. Els havia de conèixer. Per això mai he treballat en equip. Perquè confio en mi més que en ningú. No obstant això, aquí estic. Treballant amb tu.
—I això, siguem honestos, significa que ets molt afortunada. Sóc un tipus genial. T'ha tocat la loteria del Dia de l'Imperi —diu, somrient amb aires de suficiència—. Escolta, tu tens una nau... On està? No la podríem usar... per anar-nos d'aquesta roca? Per buscar una cosa millor per fer?
—Està a uns dies d'aquí, en la jungla —diu ella. Però la forma en la qual ho diu indica que no s’ho pren de debò—. Havia d'assegurar-me que ningú em veiés arribar a la ciutat.
—Molt pràctic. Alhora que molt poc pràctic.
Ella el torna a travessar amb la mirada.
—Què va ocórrer aquell dia? A Endor.
—Ja saps el que va ocórrer. Estaves allà.
—A tu. Què et va passar a tu?
—Jo... —diu Sinjir amb un somriure trist. S'esforça per no parlar de tots aquests records que l’estan destrossant—. Bé. Ho vols saber de debò? No pararàs d'insistir, veritat? Anem allà —fa girar el líquid dins de l'ampolla—, a veure, com ja et vaig dir, era un oficial imperial de lleialtat a la base d’Endor, i... Mira, és Norra! —gairebé li cau l'ampolla quan la veu entrar en la cuina.
Ella. Norra. Aquí, dempeus. Traient espurnes. Amb el pit inflant-se i desinflant-se com una bèstia ensumant sang en el vent. Sinjir hauria d'haver-la sentit venir. Però tant beure i tant parlar...
—Un imperial —diu Norra.
—Segur que no ho has sentit bé —respon ell—. He dit... Mimperiatt —arrufa les celles i gargamelleja—. Això no és una paraula, veritat?
—Un imperial —repeteix ella, més fort.
—Norra, escolta...
Norra se li tira damunt. El tira sobre la taula, amb un estrèpit de bols. El saler surt disparat de la taula i es fa miques. Norra l’agafa pel coll i s'alça sobre ell.
—Hauria d'haver-ho sabut —diu Norra—. No et comportes com un de nosaltres. Massa arrogància i massa aires de superioritat. I aquest accent. Cruixent com una galeta mossegada. Fill de gundark...
El clic d'un blàster.
Jas posa la pistola en la templa de la Norra.
—Norra —diu la caça-recompenses amb veu calmada—. Ho hauràs d'acceptar. Si no pots acceptar-ho, tot això fracassarà. Era un imperial. I ens pot ser d'utilitat.
És com veure la boira aclarint-se sobre un llac. L'agressivitat de la Norra s'esvaeix. Se’l queda mirant com des del cim d'un abisme. Sinjir s'aparta d'ella i es frega la gola.
—Ens pot ser d'utilitat —repeteix Norra—. Tens raó —recupera la concentració, com si acabés de prendre una decisió—. Ha ocorregut una cosa. Els nostres terminis han canviat. Hem de moure'ns ja.
—Interrompo alguna cosa? —diu la veu de Temmin, a les seves esquenes.
Ningú respon.
—Què passa? Hola? Algú?
Norra somriu i diu:
—Tinc un pla.




INTERLUDI
SEVARCOS

Durant la batalla, tres esclaus s'amunteguen a l'ombra de les torretes imperials, amagats darrere d'una roca escarpada. El primer és un weequay, Hatchet, amb trets marcats i una cicatriu que li baixa entre els ulls, pel nas, per sobre dels llavis i fins a la barbeta. El segon és un quarren, Palabar, que a més de tentacles té una cara irritada, esquerdada i seca. Aquí l'aire és tan sec i està tan ple de partícules que li va corroint la pell, com l'aigua erosiona les roques. El tercer és Greybok, un wookiee amb un sol braç, que cobreix als altres dos per protegir-los quan un Ala-A se estavella contra la muntanya de roca vermella que s'alça sobre ells i els cau damunt una pluja d'enderrocs.
—Hem de córrer —crida Hatchet—. Els imperials estan guanyant aquesta batalla. I si guanyen, les mines tornaran a ser seves. Nosaltres serem seus!
El quarren assenteix. Palabar ha quedat tan traumatitzat en els últims anys que va on li porta el vent, encongit de por i sanglotant en la foscor.
Però Greybok gruny. Un crit gutural de disconformitat. Agita rabiosament el seu únic puny, mostrant les dents en grunyir.
Les torretes imperials escupen foc de llarg a llarg de la plana oberta que condueix a l'entrada de la mina d'espècia. Pertot arreu hi ha petits grups d'esclaus amuntegats. Alguns estan ferits. Uns altres estan morts. La majoria només intenta sobreviure.
Greybok torna a grunyir, aixecant el cap i agitant tot el seu pèl embullat.
Hatchet nega amb el cap.
—Estàs boig! No podem ajudar a guanyar als rebels. Aquesta no és la nostra guerra, bola de pèls amb potes! La nostra única esperança és no morir.
Per primera vegada en molt temps, Palabar no està d'acord amb alguna cosa:
—I... i si el wookiee té raó? I si és la nostra única oportunitat? Si correm, ens trobaran...
Greybok rugeix per mostrar que està d'acord. Torna a agitar el braç. Els esclavistes de Sevarcos li van tallar l'altre fa molts anys, quan va intentar escapar. Els seus propietaris no eren pròpiament imperials, però aquesta mina fa anys que està en mans de l'Imperi. Els oficials imperials vénen sovint a inspeccionar el treball i a emportar-se un delme de crèdits i espècia. L'Imperi no veu malament l’esclavisme. Al contrari, es va construir amb el treball dels esclaus. Els crèdits de les arques imperials els guanyen aquests treballadors forçats. Espècies senceres! Greybok coneix totes les espècies. No és un vulgar obrer, encara que aquí la seva funció sigui polvoritzar la roca a cops de pneumomartell. En el passat, va ser diplomàtic tribal. Sap com funciona la galàxia. No és estúpid.
I encara que no és cap guerrer, avui té motius per intentar-ho.
—No surtis aquí fora —crida Hatchet—. No siguis ximple, wookiee.
Però al wookiee no li importa.
Greybok vol ser lliure.
S'aixeca. Llança el crit de guerra de la seva gent i corre cap a la batalla, esquivant trets de blàster. Un imperial que porta una armadura de batalla mecanitzada es gira cap a ell i li apunta amb un canó pesat de mà. Però Greybok és ràpid i compta amb l'element sorpresa. Es llança per sota del seu atacant i el fa caure per una fissura.
Greybok no es deté per res.
Té un pla.
Aquí davant hi ha un corral. Una tanca alta electrificada. Dins hi ha tres esclaus més. Només que deu vegades més grans que Greybok. Rancors. Criatures envilides pels esclavistes. Obligades a recórrer els canons exteriors per dissuadir als esclaus d'escapar. Tothom sap que si arribes a aquests canons, els rancors et donaran caça i et devoraran.
Quan vénen els imperials, retornen als rancors a aquest corral de tanques altes. Als rancors no els agrada ningú, ni els esclaus ni els imperials. Estan entrenats perquè només els agradin els esclavistes que els cuiden. Aquests rancors estan aquí ara. En el costat dels imperials. Carrisquegen les dents i xisclen. Un d'ells és més petit que els altres, té els ulls grocs brillants i un cap gris verdós. Els altres són de color vermell òxid com les muntanyes d'aquesta regió de Sevarcos. I més grans.
Greybok corre cap al corral, i de camí pren una roca gran i pesada. Els rancors es tornen cap a ell, xisclant. Greybok els retorna el grunyit i comença a colpejar el pany enorme que manté tancada la porta electrificada.
Bum. Bum. Bum. Els rancors deixen de cridar i observen el que fa amb una intensa fascinació. Els imperials comencen a cridar. Una ràfega de trets làser colpeja la tanca i el terra prop dels seus peus.
Segueix copejant. Bum. Bum. Bum. Fins que...
El pany es parteix en dos i es desprèn del seu lloc.
De sobte, les ondulacions elèctriques espetegant que recobrien la tanca sencera desapareixen. Ja no hi ha càrrega.
I la porta comença a obrir-se.
El rancor més petit rugeix i obre la porta amb el revers de la mà. La porta tomba a Greybok, que cau al terra i es colpeja el cap amb una roca. De sobte, tot està borrós.
Per sobre d'ell, veu unes formes difuminades. Els tres rancors fugint. A continuació, se senten crits. Alguna cosa explota. Esgarips de pànic. De sobte, algú s'alça sobre Greybok. Un esclavista. Un zygerrià. Té la boca torta en una expressió de ràbia salvatge. L'esclavista li crida:
—Què has fet, esclau?
Greybok intenta aixecar-se, però el zygerrià li apunta amb una de les seves armes terribles: un blàster anomenat Escorxador. L'esclavista fa girar una roda lateral de l'arma i prem el gallet. El canó de l'arma deixa anar una descàrrega de rajos vermells, que envolten al wookiee.
Greybok se sacseja entre llum, dolor i foc.
Ni tan sols pot grunyir. Només pot ennuegar-se i borbollejar.
La seva mirada es comença a ennuvolar. El zygerrià va a matar-lo. Aquesta és una de les facultats de l’Escorxador: pot causar una mica de dolor, o moltíssim. Suficient dolor perquè al cap de poc temps el cor acabi detenint-se.
Però els rajos es detenen. I, amb ells, el dolor. Encara que el seu record prevaldrà durant molt temps. El zygerrià cau al terra.
Darrere està Hatchet, amb una roca enorme a les mans.
Greybok gruny un agraïment.
I llavors la foscor plana sobre ell. Encara que només per un moment. O això creu ell. Quan obre els ulls, té la sensació de què no ha passat el temps.
Però sí.
Hatchet està aquí assegut, gratant-se les dents amb un pal trencat. Al seu voltant, les restes de la batalla: les torretes incendiades, rebels envoltant als esclavistes, una gran foguera amb llaunes d'espècia. Un dels rancors està mort. Un dels grans. El verd grisenc i l'altre gran i vermell no estan. No se’ls veu ni se’ls sent per enlloc.
Greybok gruny una pregunta.
El weequay li respon:
—Doncs el que ha passat és que hem guanyat. O els rebels han guanyat. Bé, algú ha guanyat. I aquest algú no ha estat ni l'Imperi ni els esclavistes.
Prop d'aquí està Palabar, amb els braços tancats sobre els genolls. Els seus tentacles s'agiten ansiosament mentre llança la pregunta:
—Què passarà ara?
Greybok llança un grunyit lleu, com fent-se ell també la pregunta. Just en aquest moment, passa per aquí una rebel. Hatchet es dirigeix a ella:
—Ei. Preciosa. Què passarà ara? Amb nosaltres, vull dir. Els esclaus.
Ella somriu una mica. Però Greybok veu que ella tampoc ho sap. L'única cosa que pot fer és encongir-se d'espatlles.
—No ho sé. Ningú ho sap. Això sí, són lliures.
La dona segueix caminant. Aparta un casc de soldat d'assalt d'una puntada i s'allunya. A la llunyania, se sent el so d'una altra batalla. Greybok es pregunta si caurà tot Sevarcos. O si l'Imperi recuperarà el control sobre el planeta. El futur sembla estar donant moltes voltes, saltant d'un lloc a un altre com un leermur arbori en pànic.
Hatchet riu tristament.
—Ningú ho sap. Han sentit això, companys? Ningú sap el que passarà ara. —Es posa dret, bleixant—. Passi el que passi, suposo que dependrà de nosaltres. Marxem d'aquí. Som lliures. Actuarem en conseqüència. A veure què li ofereix la galàxia a un trio d’ex-esclaus inservibles i descastats. No?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada