Conseqüències (XXXV)

Anterior

CAPÍTOL 35

Els pàl·lids cels blaus de l'atmosfera donen pas a la foscor gradual de l'espai. I aquesta escala de grisos acaba convertint-se en la foscor absoluta. El buit reconfortant. Perquè això és el que és per a Rae: un buit reconfortant. Li ofereix un descans. La immensitat. La infinitud de l'univers. Se sent petita en el seu interior, però alhora se sent poderosa en fer coses que importen.

No obstant això, ara mateix no pot trobar la calma.

Aquí davant, en la foscor de l'espai, s'està lliurant una batalla descarnada.

Una batalla brutal de grans dimensions. Sense elegància, sense aplom. En un costat, un trio de destructors estel·lars llançant una salva rere una altra amb els canons làser. Atacs dirigits a la flota rebel que acaba d'arribar: cinc naus, més petites que els destructors, però no menys potents. I entre les dues flotes, eixams de caces que semblen esbarts d'aus nocturnes. Intercanviant trets. Alguns caces exploten i cauen en espiral com molinets pirotècnics en mans d'un nen.

Rae es mossega el llavi.

—Com anem? —li pregunta a Morna.

—Ranquejant com podem —li respon la pilot.

—M'és igual si correm o ranquegem. Però porti'ns a casa.

***

La Comandant Agate està tremolant.

És normal. Almenys per a ella. Ha començat la batalla. Al principi de qualsevol batalla, es posa a tremolar. És una combinació de nervis per la batalla i de descàrrega d'adrenalina, que l'envaeix com una sobrecàrrega elèctrica recorrent els sistemes de tota una nau. Durant anys, va intentar ocultar-ho. Es medicava perquè no li tremolessin les mans. Intentava estar sola, amagada durant els primers moments d'una batalla. Perquè no podia permetre que ho veiés la gent al voltant seu. La tremolor era un signe de feblesa. Però al final va arribar a una conclusió: que la gent ho veiés i que a ella no li importés era un signe de fortalesa.

I ara tremola. I s’ho permet. És una part natural de qui és ella com a combatent, com a líder militar.

Es calma observant la foscor de l'espai. I després retorna la mirada a l’holomapa de la batalla projectat sobre la taula. Totes les peces es mouen pel mapa en un ball caòtic. Però dins del caos hi ha un cert ordre. Un ordre especial, bell fins i tot.

Apareix un nou senyal pampalluguejant en el mapa.

Agate toca el senyal enmig de l'aire, amplia cap a aquest hoste inesperat.

Un iot? Totalment inesperat.

És imperial? O potser sigui un terratinent akivà desafortunat que intenta fugir precipitadament durant... una batalla espacial? El pilot és un idiota o un geni. Agate es dirigeix a l'Alferes Targada, un klatooinià esquerp de front pronunciat i expressió rabiosa, un ex-esclau que és extremadament lleial a la Nova República. Li demana que segueixi la trajectòria de la nau.

—Es dirigeix cap aquest destructor estel·lar —diu Targada.

Llavors és imperial.

Han de derrocar el iot?

Agate dubta. Les coses es mouen amb més lentitud del que un podria esperar: enormes naus capitals disparant ràfega rere ràfega mentre els caces fan piruetes i tirabuixons entre les estrelles. Una planificació acurada pot ser de gran ajuda. Però dubtar massa pot ser un obstacle.

—Concentrem el foc en aquest iot? —pregunta Targada, com si li llegís la ment.

—No —diu ella rotundament—. Està danyat. Potser porti dins objectius de gran valor. Si els destruïm, potser estem destruint una font d'informació molt útil —i llavors maleeix en veu baixa. En un món ideal, farien una maniobra i capturarien el iot. Però la batalla no permet semblant maniobra de precisió—. Anem a eliminar les seves opcions d'aterratge. Concentri el foc en aquest destructor estel·lar. Si no tenen un lloc en el qual aterrar, seran presa fàcil.

***

L'home estrany es llança sobre Temmin. Té un nas berrugós i unes galtes vermelles i plenes de cràters. Porta uniforme de pilot.

—Què està passant? —pregunta. Les llums s'encenen i s'apaguen—. Què li ha passat a la meva nau, brivall?

Temmin l’empeny cap enrere.

—Deixa'm anar!

—Serà millor que em diguis què ha passat —crida l'home—. Has fet alguna cosa? Ets un insurgent? Un terrorista rebel? Escòria. Escòria!

Torna a llançar-se sobre Temmin.

Temmin crida i li llança un cop de puny, que li impacta en el nas amb un cop sec. L'home cau al terra, ploriquejant:

—La meva nau. La meva nau!

Temmin no té temps per a això.

Mira al seu voltant. Li costa ajustar la vista amb les llums que parpellegen constantment. El pilot comença a gatejar cap a la porta, i Temmin s'agenolla davant seu.

—Sortint d'aquesta cabina, només hi ha la mort. Em sents?

La mort.

—Això no ho saps! Necessito anar a la cabina! Puc pilotar aquesta nau. Jo. Només jo. Sóc un bon pilot. O... ho vaig ser. Ho era.

—Llavors hem d'arribar fins a la cabina. Però les portes de pressió estan tancades, cap de nerf. Coneixes aquesta nau? Digues-me com arribar... a algun lloc, a qualsevol lloc.

L'home gruny i es posa dret. Els seus ossos i articulacions espeteguen.

—Aparta... aparta el llit. Hauria d'haver-hi una comporta de manteniment a sota. Però no tinc eines per obrir-la.

És que ningú va preparat? Temmin fa girar els ulls i es treu la multieina del cinturó. Comença a apartar el llit. I aquí està: una comporta plana segellada amb rosques flanser. Trigarà una mica. Es posa a treballar.

***

Norra observa a Pandion, que s'acosta a Sinjir. No ha deixat de mirar-lo d'una forma molt particular.

—Abans era imperial —li diu Pandion—. Oficial imperial de lleialtat. No és així?

—Correcte —diu Sinjir.

—Què irònic. Que la seva pròpia lleialtat estigui en dubte.

—No exactament. Durant la meva formació, em van ensenyar a veure la feblesa en els altres. Era qüestió de temps que comencés a veure la feblesa en l'Imperi —Sinjir somriu, mostrant les seves dents ensangonades—. Examinant l'Imperi amb atenció, resulta evident que està totalment ple d'esquerdes i fissures.

Pandion se li acosta més. Amb un pas lent i moderat. Té expressió de crueltat en els ulls, que parpellegen i s'il·luminen al ritme de les llums de la nau.

—L'única feblesa de l'Imperi és la gent com vostè. Gent que no està suficientment lliurada. Gent que traeix a la causa per culpa dels seus propis defectes personals. Cors desfets, ments petites. L'Imperi es fa més fort quan cauen ineptes com vostè.

Fins i tot amb les mans lligades a l'esquena, Sinjir aconsegueix encongir-se d'espatlles.

—A mi em sembla —diu Sinjir— que la feblesa de l'Imperi resideix en homes com vostè, Moff Pandion. Inútils insignificants. Gent que vol ser capdavantera però que en realitat no vol liderar. A més, què és un moff en realitat? Un simple cap de sector. Fins i tot el nom sona feble. Moff Moff. És com el soroll que fa un gos en regurgitar el sopar...

Plaf. Pandion li engalta una bufetada.

Un fil de sang li cau des del llavi fins a la barbeta.

Sinjir es rellepa la sang.

—Moff, moff moff —torna a dir, amb to burleta.

Norra li adverteix:

—Sinjir, no...

Però és massa tard. Pandion se li tira damunt. L’agafa pel coll del seu uniforme d'oficial robat. El copeja una vegada, dues, tres. El cap de Sinjir cau sobre l'espatlla.

—Prou! —crida Norra—. Prou.

Pandion es torna cap a ella.

—Silenci, escòria!

Sinjir aprofita l'oportunitat. Li escup una dent, una de les seves, a la cara. Encerta a l'espai entre els ulls. Pandion parpelleja, sorprès. I Sinjir aprofita per fotre-li un cop de cap.

Crack.

Pandion es trontolla cap enrere. Dos fils de sang li cauen del nas. Se li deforma la cara com un nus terrible.

—Tu! Traïdor —es neteja la sang del nas i desenfunda el blàster—. No arribaràs al judici.

Jas intervé:

—Deixi'm fer-ho a mi.

Pandion la mira de reüll.

—Què?

—Ho faré. Pel preu just.

—Preu? Després d'haver-se aliat amb aquesta xusma?

—El preu pel seu cap era molt alt, Pandion. Però estic segur que hi ha suficients crèdits per compensar-me. Si s'ha de jutjar per l'aspecte d'aquesta nau, dedueixo que estem en la nau d'un banquer. Segur que estarà disposat a pagar-me més del que la Nova República m'oferia per capturar-lo.

—Capturar-me?

—Tot això es tractava de vostè. La recompensa per vostè és molt alta.

Pandion somriu.

—Cert. M'ho hauria d'haver imaginat. De quant era la recompensa?

—Deu mil crèdits.

—Hauria d'haver estat més alta —diu, irritat—. Molt bé. Li donaré vint mil crèdits de la butxaca de l’Arsin Crassus per executar a aquest traïdor. Aquí mateix, ara mateix. Què em diu?

Crassus es posa dret, balbotejant d'indignació:

—Què? No pot. Jo no he fet aquesta oferta!

—Sí, però intueixo que no és el seu desig decebre a l'Imperi —diu Moff Pandion, apuntant a Crassus amb el blàster—. Veritat?

—Ah... té tota la raó. El que és meu és seu.

Pandion deixa anar una rialleta.

—Bé —s'acosta a Jas Emari i li tendeix el blàster—. Aquí té, zabrak. Prengui’l. És seu. Oh. Què passa? Que té les mans lligades? —fa espetegar la llengua—. Quina pena. Suposo que llavors no hi ha tracte. Perquè resulta que l'Imperi ja no fa tractes amb caça-recompenses.

Aixeca la mà del blàster i es disposa a donar-li un cop amb la culata.

Norra crida.

Però Jas és ràpida. Les seves mans... ja no estan lligades. S'ha alliberat d'alguna manera. Pren la mà d’en Pandion i li retorça el canell. Pandion deixa anar un crit, Jas li pren el blàster de la mà i es posa darrere d'ell, apuntant-li al cap.

—Que ningú dispari, o li llesco el cervell amb el seu propi blàster —avisa Jas.

Jylia roman asseguda. Crassus roman dret.

Els soldats d'assalt i els guàrdies imperials li apunten amb les seves armes, però Pandion els fa un gest perquè les baixin, dient:

—No. No. Esperin. Baixin les armes. Deixin-la parlar.

«Com s'ha alliberat?», pensa Norra.

Llavors Sinjir s'aixeca. Es deixa anar les manilles i les deixa caure.

De sobte, una veu la crida per darrere. Es dóna la volta i busca. Veu un parell d'ulls mirant-la per la reixeta de ventilació que recorre el sòcol de la cabina. Una petita multieina surt per la reixeta. Sent una veu:

—Mama, acosta els canells. Puc forçar el pany.

***

Davant del iot, Rae veu que un caça TIE se'ls acosta fent tirabuixons descontrolats. Li surt foc d'un costat, devorat per les gargamelles despietades de l'espai. Morna tira amb força de la palanca de comandament, i aconsegueix apartar aquest maó volant just a temps.

El iot s'estremeix quan el caça TIE explota, fora del seu camp de visió.

Davant, un parell de caces TIE baixen en picat a la caça d'un Ala-X rebel.

Darrere dels caces, es troba el destructor estel·lar Vigilància. «Ja no està lluny», pensa Rae.

Truca a Tothwin pel comunicador.

El seu rostre nerviós apareix en pantalla.

—Anem a entrar —diu Rae—. Moll G2D1.

—Per descomptat, almirall. Estem rebent molts danys i els escuts...

Morna s'inclina cap al comunicador.

—Venim a tota velocitat. No puc frenar aquesta cosa. Alguna cosa s'ha trencat.

Rae afegeix:

—Preparin droides extintors, arribem...

Un poderós tret làser creua l'espai des d'una de les fragates rebels. Impacta en el Vigilància. En el pont de comandament hi ha una explosió de foc i comencen a caure restes del sostre. La imatge de Tothwin desapareix. Es tanca la comunicació.

—Almirall? —pregunta Morna—. No podem aterrar-hi. El Vigilància...

—Segueix aquí, de moment. El pla és el mateix.

—Almirall, li recomano encaridament...

—Tinc un pla. Porti'ns cap aquí. Al mateix moll. El Vigilància segueix aquí i tinc un pla.

***

Hi ha tanta tensió a la sala que si algú deixés caure una agulla, tothom començaria a disparar els blàsters. Jas segueix amb el blàster en el front d’en Pandion, agafant-lo del coll amb l'altra mà. Norra s'ha aixecat i s'ha llevat les manilles. Sinjir està ajudant a Temmin a sortir per una escotilla de manteniment enmig de la sala. Norra corre cap a ell i l’aixeca del terra en una abraçada llarga i aclaparadora. Pandion es riu d'ells:

—Què emotiu. I ara què, caça-recompenses? Només tenen una arma, i nosaltres una dotzena.

—Aquesta li apunta directament al cap —diu.

—Ah, sí. Però llavors, què passarà exactament? Aterrarem i... seguirà amb aquesta amenaça? Al final, hi haurà algú a qui no li importi si jo visc o moro.

—Diria que ja he trobat uns quants.

Pandion es riu d'ella.

—Aquesta farsa és temporal. Quin és el seu pla?

Jas es llepa els llavis amb un somriure salvatge.

—No tinc cap pla. El que tinc és el seu blàster i els meus amics. I la sort ens acompanya. A més, se'ns dóna molt bé improvisar, com pot veure.

—Pagarà per això.

—No —diu—. Em pagaran per això.

***

Rae es corda el cinturó.

El destructor estel·lar s'acosta cada vegada més. El moll G2D1 els espera, cobert per la lleu resplendor blava dels escuts. Uns escuts que, segons sembla, estan fallant. Això significa que d'aquí a una mica el Vigilància deixarà d'existir.

Li diu a Morna:

—Confio que no ens matarà.

La pilot assenteix:

—Aquest és el pla.

Morna fa una ganyota quan el iot s'introdueix en l'entrada del moll. Rae sent la velocitat. Tot se'ls acosta molt ràpid. Massa ràpid. Es precipiten contra el terra.

El iot colpeja el terra violentament. Rae sent una descàrrega de dolor als canells i el coll. Com si la força de la gravetat volgués partir-la en mil trossos. El iot aterra estrepitosament. Les llums tornen a apagar-se. L'única cosa que sent és el frec esquinçador de metall sobre metall, quan el iot derrapa descontrolat pel moll del destructor estel·lar imperial.

 Següent