Estrelles Perdudes (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

—Aquests dos últims anys el seu servei ha estat exemplar, Tinent Comandant Ree. —Ciena es mantenia en posició de ferms enfront de l'Almirall Ozzel, les seves mans rígides als costats. Els oficials menors no podien fer contacte visual amb els superiors durant les avaluacions, així que Ciena mirava fixament la paret de metall que estava darrere d'ell.

—Amb freqüència ofereix els seus serveis en torns extres o per ajudar a entrenar a nous oficials amb els protocols del Destructor Estel·lar. Més enllà del desafortunat incident a Ivarujar, mai ha rebut algun càstig o reny, i em queda molt clar que l'ofensa que va cometre mai més es va tornar a repetir. Mai ha estat amonestada per portar malament l'uniforme...

El braçalet de pell que li recordava a Wynnet romania en una petita bossa de roba en la seva butxaca. Cap regla li indicava que no havia de guardar res en la seva butxaca.

—Vostè ha estat transferida del Devastador a l'Executor per ordres del mateix Lord Vader. Un gran honor, cal reconèixer-ho.

Ciena no va respondre. En el personal creia que aquella ordre havia estat més una amenaça que una recompensa. Ella recordava haver-lo vist navegar per l'espai a la deriva, i li havia semblat desemparat. Ell no necessitava que ningú, de cap manera, pensés en ell com algú vulnerable. Així que havia de recordar-li que ella sempre seria vulnerable davant d’ell.

Ozzel va seguir:

—Encara que el seu rang està per sobre de les missions en caces TIE, practica en el simulador per mantenir les seves habilitats de pilot.

Ciena va decidir que podia parlar.

—Un mai sap el que una crisi podria exigir-nos, senyor.

A més, a ella li encantava pilotar pel seu compte i, en ocasions, somiava tota la nit amb descendir a través dels canons de Jelucan amb Thane al seu costat. Però tampoc anava en contra de les regles amar el que feia... o recordar el que havia perdut.

—Ben dit. —L'Almirall Ozzel va estar a punt de somriure, una cosa que Ciena mai havia vist—. En resum, Tinent Comandant Ree, el seu acompliment a bord de l'Executor ha superat totes les expectatives. Mantingui's com fins ara i molt aviat es convertirà en comandant.

«Comandant». A Ciena ja no li emocionava tant la idea de pujar de càrrec com feia tres anys, però se sentia satisfeta d'haver complert el seu servei tan bé. Fins i tot amb l'alta taxa de promocions després de la destrucció de l'Estrella de la Mort, convertir-se en comandant a menys de cinc anys d'ingressada de l'acadèmia era un gran assoliment.

—Sí, senyor. Gràcies, senyor.

Poc després, mentre caminava pels foscos passadissos metàl·lics de l'Executor, va reflexionar sobre el seu probable ascens. Hauria d’haver estat motiu de celebració; immediatament hauria d'haver enviant un missatge a Nash i a Berisse, demanant-los que es reunissin més tard per prendre un parell de cerveses. En lloc d'això, l'elogi de l'oficial superior només la va fer recordar com li havia fallat a l'Imperi una vegada... quan havia hagut de mentir per protegir a un amic.

I el pitjor de tot era que Ciena sabia que si hagués de tornar a prendre aquesta decisió, seguiria escollint a Thane.

Mentre passava per la coberta d'observació, va mirar les estrelles i es va preguntar on estaria ell. Segurament s'havia anat de Jelucan com ella li havia demanat. El seu planeta era un lloc perillós per a ell; aquests escurçons als quals ell en deia «família» l’haurien traït per un parell de crèdits. No obstant això, Ciena seguia obsessionada amb la imatge de l'última vegada que el va veure: arruïnat, embussat en una habitació miserable a dalt d'un bar de mala mort a Valentia i aquells ulls blaus amb la mirada perduda.

«Atura’t», es va dir a si mateixa. «Thane és intel·ligent. És un pilot talentós. Segurament ja haurà trobat treball i un bon lloc per viure. Potser és feliç. I no ets prou ingènua com per sentir gelosia que Thane tingui una vida feliç sense tu, cert?».

Ciena es va redreçar i s'allisà la part frontal de l'uniforme. El vague reflex que va veure sobre les estrelles de la finestra era el de la perfecta oficial imperial, l'excel·lència del seu servei ja no només era qüestió de rendir-li honor al seu jurament. També era el preu que estava pagant per haver-li atorgat la llibertat a Thane. I mai ningú seria capaç de dir que no estava pagant prou.

«Ja sé. Li diré a la mama i al papa que hi ha possibilitats que m'ascendeixin». Els oficials imperials gairebé no enviaven missatges a les seves cases, com a símbol del seu compromís, però Ciena pensava que això era més fàcil per a la gent dels Planetes del Nucli, els qui esperaven veure a les seves famílies més d'una vegada durant cada cinc anys. Ella encara es comunicava amb la seva família, almenys una vegada cada deu dies, i els ho explicava tot, des dels tornejos de gravesfera fins als acudits de la Berisse, o almenys aquells que es poguessin explicar.

L'únic tema que mai discutia amb la seva família era el de Thane Kyrell. Ciena no volia mentir-li als seus pares sobre ell; a més, sabia que ells s'adonarien immediatament que estava mentint. Mentre menys persones sospitessin la veritat sobre Thane, millor.

Els seus pares sempre s'alegraven de rebre els seus missatges, especialment la seva mare. Però últimament, Ciena s'havia adonat que les seves respostes sempre es relacionaven amb ella i mai amb ells. Ells ja no coneixien totes les xafarderies de la vall o almenys no els interessava compartir-los. La seva mare de vegades li explicava sobre el seu treball de supervisió en la mina, però a través dels anys, el seu to havia canviat, ja no mostrava orgull i si un notori enuig. Tal vegada era alguna cosa normal, però Ciena no podia deixar de notar-ho, igual que el fet que el seu pare no esmentés res sobre la seva vida o de la vall.

—Aquí estàs —li va dir una agradable veu masculina. Ciena va girar-se i es va trobar amb el Tinent Nash Windrider, caminant cap a ella amb un lleuger somriure en el rostre. Durant els tres anys posteriors a la destrucció d’Alderaan havia recuperat a poc a poc el seu antic enginy i humor. No, potser mai tornaria a ser el mateix, però almenys ja no es notaven aquestes terribles ulleres sota el seu rostre que tant l'havien espantat a l'inici. Tant ell com la seva amiga Berisse Sai havien estat transferits del Devastador a l'Executor quan Darth Vader ho va escollir com la seva nau insígnia; fins i tot havien estat enviats al mateix quadrant dins de la nau, així que els veia força—. T'he estat buscant, Ciena.

—Què passa? És alguna cosa de l'aniversari de la Berisse? —Ciena va creuar els braços i el va observar—. Vas arruïnar la sorpresa?

—No li estàs donant ni una mica de crèdit a la meva experiència amb les festes sorpresa, la qual cosa és considerable, ni a la meva capacitat per distingir una cosa prou important com per portar-te de retorn al pont mentre estàs fora de servei.

Els borrissols del coll de la Ciena es van estarrufar amb una sensació de perill i emoció.

—Què va passar?

—Un dels droides sonda va trobar un interessant senyal al planeta gelat de Hoth —va dir Nash encantat—. Crec que per fi hem trobat la base rebel.

Ciena va respirar bruscament.

—I anirem fins aquí?

El somriure d’en Nash es va fer més notori.

—Amb cinc Destructors Estel·lars de classe imperial del nostre costat.

La imatge del somriure de la Jude va aparèixer en la ment de Ciena. Per fi tindrien l'oportunitat de venjar-se dels qui van destruir l'Estrella de la Mort i van assassinar a la seva millor amiga... i d'aixafar una vegada per totes la Rebel·lió.

Thane va rondinar mentre obria les portes de la badia una vegada més i una ràfega d'aire gelat els va donar de front.

—Se'm congelarà tot allà a baix.

L'home al que li mostrava les instal·lacions, Dak Ralter, es rigué mentre desensellava a un altre dels tauntauns.

—Hi ha maneres més fàcils de canviar de gènere, ho sabies?

—No és que vulgui que se'm congeli; només vaig voler dir que fa molt fred. —Després d'haver viscut la seva infància a les muntanyes de Jelucan, Thane pensava que podia suportar el fred, però Hoth estava en una escala completament diferent.

—No parlis d'això, ni tan sols ho esmentis —va dir Dak amb serietat—. Només assegura't de portar posats els pantalons i concentra't en el panorama complet.

—Ho sé, ho sé. Vam establir la nostra base en aquest tros de roca congelada perquè l'Imperi mai buscaria aquí. Perquè, qui en el seu sa judici s'exposaria a alguna cosa com això? —Thane va pensar en les parets de gel de la base, en el fred glacial que semblava perforar els ossos i en la terrible olor dels tauntauns que estaven alliberant en aquell moment—. Ningú pot dir que ens vam unir a la Rebel·lió per pura diversió.

—Ningú mai diria alguna cosa així! —L'expressió de Dak Ralter era d'indignació pura, com si algú l'hagués acusat d'estar en la guerra només per divertir-se—. O més els val no fer-ho. Qualsevol que pensi que no necessitem aixecar-nos contra l'Imperi...

—Tranquil. Només era una broma.

Dak li va dirigir una mirada desaprovadora, com dient-li que aquesta guerra era massa seria per a una cosa tan vulgar com l'humor. Alguns dels nous reclutes eren així a l'inici... tan idealistes que passar el temps amb ells era com mossegar terrossos de sucre pur.

O almenys això deien aquells que portaven més temps. Thane s'havia integrat a l'Aliança tres setmanes abans que Dak; a més, sentia que era gairebé dues dècades més gran que ell i només era major per dos anys més, Thane mai havia estat un dels idealistes; havia acceptat la invitació de Wedge Antilles no perquè creia que la Rebel·lió era el més bo que existís, sinó perquè s'havia adonat que l'Imperi era la màxima representació de la maldat. I per a ell, el canvi se sentia rar. Encara que el Moa era petit, cadascun dels membres de la tripulació tenia una cabina privada; fins i tot en el servei imperial mai va haver de pernoctar amb més de set persones. Però en la Rebel·lió, Thane dormia en un enorme búnquer amb unes dues-centes persones més, i la majoria roncava. Les racions de menjar eren escasses, les condicions terribles i els riscos encara més grans del que Thane alguna vegada es va imaginar, i fins al moment no havia estat en cap de les batalles èpiques que estava esperant. En lloc d'això, havia fet alguns viatges transportant subministraments, evadint els posts de control fronterers de l'Imperi. Havia ajudat a establir la base de Hoth. I ara es trobava desmuntant-ho tot: deixant anar a les bèsties de càrrega de manera que no estiguessin aquí per quan l'Imperi arribés, perquè, aparentment, un droide sonda els havia trobat.

Així mateix, ells acabaven d'instal·lar-se a Hoth, Thane tenia ganes de preguntar-li al comandant rebel com se suposava que guanyarien una guerra quan l'Imperi trobava les bases rebels en menys d'un mes.

Mirà per sobre del llom del tauntaun més proper que en aquest moment grunyia i va contemplar la base íntegrament. Els mecànics treballaven apressats en els caces estel·lars, la llum de vegades blava i en altres blanquinosa il·luminava la lúgubre badia de reparació. La Princesa Leia parlava concentrada amb el General Rieekan; la seva intensitat era evident malgrat la distància, va pensar Thane.

(Un parell de vegades es van creuar en els passadissos, però ella no el va reconèixer del ball de feia molts anys enrere). Els droides xerrotejaven davant tant enrenou, mentre el personal que no aniria al combat corria cap a les primeres naus; l'abordatge ja havia començat. Thane sabia que només el seu equip, l'esquadró Corona, encara no havia abordat. De moment només havia de seguir alliberant als pudents tauntauns.

La veu de Dak el va treure de la seva distracció.

—No puc creure que m'hagin assignat com artiller de Luke Skywalker. El tipus que sense l'ajuda de ningú va destruir l'Estrella de la Mort!

—Si algú va a ser el seu artiller, qui millor que tu. —Thane gairebé se sentia feliç de no haver estat ell. Sí, Skywalker havia demostrat una gran valentia i havia disparat un tret precís i gairebé impossible, per la qual cosa mereixia respecte, però aquest acte d'heroisme en particular era un que Thane preferia admirar a distància.

—I diuen que pretén convertir-se en un Cavaller Jedi, com aquells dels vells temps —va dir Dak, com un estudiant somiador parlant de la noia que li agradava—. Sabies que té una espasa làser autèntica? Fins i tot va aprendre a usar la Força amb el gran General Kenobi, l'últim dels Jedi.

Thane va fer fins a l'impossible per no queixar-se. «Si us plau, no vull escoltar més ridiculeses supersticioses sobre la “Força”». En la seva opinió, les tropes rebels necessitaven motivar-se a partir de la cruel veritat de l'Imperi, no d'absurdes creences religioses.

Després va recordar amb tanta claredat la veu de la Ciena, que semblava que li estava parlant a cau d'orella: «Creure en una cosa més gran que nosaltres no és una bogeria. És la prova que estem entenimentats. Observa l'enormitat de la galàxia. No pots pensar que som el més poderós que hi ha en ella».

Ella li havia dit això un dels seus últims dies a Jelucan, abans d'entrar a l'acadèmia. Ell s'havia burlat d'ella per haver suggerit que la Força s'havia assegurat que entressin a la mateixa escola de Coruscant, per mantenir-los junts. Però ara, fins i tot Ciena havia d'admetre que no eren prou afortunats com per compartir un destí.

Però per què a Thane li semblava més real el seu record que la persona que estava parada a un metre de distància?

—Anem a acabar amb això, d'acord? No volem fugir i deixar aquestes criatures acorralades perquè morin de gana. —Thane va acariciar el nas d'un tauntaun abans de deixar anar la seva corda. La bèstia va sortir donant salts, alegre de poder trobar una rajada i un refugi sota terra per tenir una mica de calor—. Rieekan diu que hem de sortir d'aquí en menys d'un dia. No voldria quedar-me encallat a Hoth només perquè no acabem d'alliberar als tauntaun a temps.

—Ho sento —va dir Dak amb tanta sinceritat que Thane va sentir un polsim de culpa.

Així que va decidir suavitzar el seu to.

—Per cert, vas deure haver causat una bona impressió en algú per poder pilotar amb Skywalker. No el posarien amb qualsevol.

—En veritat ho creus?

—Definitivament.

Thane va girar-se per mirar-li i va veure com el noi somreia. Finalment van treure del corral als dos últims tauntauns. De sobte, mentre les bèsties corrien per la neu, deixant la seva terrible pudor darrere, totes les sirenes de la base van començar a sonar. L'udol d'aquestes feia ressò en totes les parets de la cova; Thane es va aixecar de cop i va tirar els arnesos en menys d'un segon.

Dak va cridar:

—Què significa això?

Però per més ingenu que fora, Dak coneixia la resposta. Només no volia acceptar el que estava succeint. Thane va cridar per sobre de l'aldarull:

—L'Imperi va arribar més ràpid del que pensàvem. Ens han trobat!

Després d'unes breus indicacions de la Princesa Leia, només li va prendre a Thane quatre minuts equipar-se i córrer cap al seu lliscant de neu. I quatre minuts era massa temps.

—Porta el teu cul jelucani aquí en aquest instant —va cridar Yendor, el copilot twi’lek de Thane i un dels seus companys de l'esquadró Corona. Ja s'havia col·locat el seu casc fet a mida, que li permetia als seus lekku blaus caure sobre la seva esquena—. Ja hi ha diversos caminants imperials marxant fins a aquí.

—Vaig entrenar en alguns d'aquests en l'acadèmia. —Thane va saltar cap al seu seient. Encara no s'acabava de col·locar el casc quan la coberta superior descendia i es tancava—. Els conec per dins i per fora.

—Què haig de saber sobre aquestes coses? —Yendor manipulà els interruptors que els permetrien desenganxar.

—Són els vehicles de terra amb major blindatge de l'armada imperial.

—Així que el que m'estàs dient és que tens un coneixement de primera mà sobre que estem ben arreglats.

—Alguna cosa així —va contestar Thane—. Però mira-ho des d'aquest costat: si l'Estrella de la Mort va poder ser destruïda, no hi ha res en l'Imperi que no puguem vèncer.

Yendor va alliberar els frens.

—Comprovem aquesta teoria.

Thane va posar les seves mans sobre els controls i va sentir com els motors cobraven vida sota ell.

—Aquí anem.

El lliscant de neu va sortir disparat de la base cap a la batalla. Els rajos làser semblaven pintar el cel amb ratlles blanques i platejades, i les naus rebels es dispersaven per enfrontar a l'exèrcit intrús... perquè això era. No era un equip d'atac. Lluitaven contra tota les forces terrestres de l'Imperi, si més no. «Quants soldats imperials estaran allà a baix?», es va preguntar Thane. «I segurament enviaran a la base a soldats imperials amb armes incendiàries per cremar tot el que està dins... i també a tot aquell que s'hagi quedat». El pitjor de tot és que a la distància podia veure alguns caminants AT-AT. Cadascun portava desenes de soldats i una infinitat d'armaments, això sense esmentar els canons mortals que tenien en la part frontal.

Però si els rebels escapaven a temps en les naus, no importava quant avancessin els caminants, va pensar Thane. Destruir un d'aquests monstres seria un guany addicional.

Yendor li va dir:

—Alguna de les teves classes de l'acadèmia et va ensenyar què fer amb la infranquejable cuirassa d'aquests caminants? Perquè els nostres blàsters no els hi fan ni una rascada.

Thane va pilotar el lliscant ràpid, però baix, provocant ràfegues de neu al seu pas.

—No totes les seves parts poden estar completament blindades. Pensa-ho. Les cames són vulnerables exactament com ho són totes les criatures.

—Entesos —va contestar Yendor—. Li dispararem a les articulacions.

El lliscant de neu va vibrar amb el poder del foc que acabaven de disparar-li a un dels caminants, específicament en els «turmells». Encara que els blàsters no havien tingut la força per destruir-los, era possible afeblir els perns i cremar alguns dels circuits.

«Podem desestabilitzar-los. Alentir-los. El que sigui per fer que les naus amb passatgers aconsegueixin escapar».

Cada nau transportava al voltant de cent soldats rebels: el cor de la flota. Si l'Imperi triomfava aquest dia, era possible que aquesta fos la fi de la Rebel·lió.

Però Yendor apuntava amb seguretat i precisió. Seguia disparant-li a les articulacions inferiors de l’AT-AT, exactament en el mateix punt, potenciant el dany al màxim. Quan Thane va engrandir la imatge amb els sensors, es va adonar que tenien la possibilitat de desunir la pota d'una d'aquestes coses, la qual cosa faria que es detingués immediatament.

—Segueix fent això —va cridar Thane a Yendor—. Vaig a fer que estiguem més a prop.

—Puc disparar amb molta precisió des de lluny, sabies? —va bromejar Yendor, al mateix temps que començava a disparar amb major rapidesa.

En aquest moment, la part més baixa del caminant va aparèixer davant d’ells en la pantalla de visualització. Thane va mirar cap amunt per veure l'enorme cosa que estava davant seu, però desitjà no haver-ho fet: si bé aquests monstres eren imponents quan estaves dins d'ells, quan estaves sota, semblaven ser més grans que el cel.

Però després es va dir a si mateix: «No són tan grans com les muntanyes de Jelucan, i tu volaves enmig d'elles, per la qual cosa definitivament pots volar enmig d'aquests».

Així que va decidir accelerar fins que el paisatge nevat no era més que una taca borrosa, acostant-se a tota velocitat. Yendor va continuar disparant amb precisió mil·limètrica; cada tret començava a generar un núvol de fum negre o una pluja d'espurnes.

Estaven a menys de dos-cents metres... cent metres...

Thane va prendre la decisió en un instant. En l'últim segon podria haver girat bruscament, però no ho va fer.

Yendor va cridar, sense deixar de disparar, mentre Thane dirigia el lliscant de neu directament cap a la pota de l’AT-AT. A uns metres de l'impacte, va inclinar el lliscant fins que van estar en posició perpendicular pel que fa al terra, lliscant-se entre les cames de l’AT-AT fins que van sortir de l'altre costat, encara en una peça.

I no podia dir el mateix del caminant, que ara trontollava en tenir una pota danyada i en flames. Una de les cames va aconseguir alçar-se sense la seva pota, però després va semblar congelar-se: l’AT-AT no aniria enlloc.

—Em vas a dir que això no ha estat un vol suïcida? —va dir Yendor.

Thane es rigué mentre donava la volta al lliscant per atacar de nou.

—Quan era nen, practicava tots els dies lliscaments laterals com aquest entre les estalactites de les muntanyes. Tot aquest temps vas estar tan segur com un bebè.

—Recorda'm mai contractar-te de mainadera.

Mentre Thane es dirigia de nou a la batalla es va adonar que algú més havia aconseguit derrocar per complet un caminant, que jeia en la neu. El cap d'aquest va explotar mentre Thane ho contemplava, i un núvol de fum negre tacava la blanca neu. Per un moment es va imaginar en el caminant. Aquí dins deuria d’haver fet una calor insuportable abans de l'explosió; aquesta calor hauria d'haver abrasat a aquells tipus dins de la seva armadura.

«Així és», es va dir a si mateix despietadament. «Estem aquí per matar-los. Així com ells estan aquí per matar-nos. Millor ells que nosaltres».

De sobte, Yendor va interrompre els seus pensaments:

—Tinc notícies del Comandant Skywalker: van lligar les cames del caminant amb un cable de remolc.

—Això és més ràpid —va acceptar Thane—. I ajuda al fet que conservem la nostra energia per més tard.

—I no ens fa donar aquests maleïts girs mortals.

—No maleeixis el moviment que acaba de salvar-nos el cul —va dir Thane mentre es dirigia cap al següent caminant—. Millor prepara el cable de remolc.

Quan van entrar a la zona de combat, Thane va observar una nau espacial travessant l'atmosfera, preparant-se per donar el salt cap a l’hiperespai. Aconseguirien escapar del caos després de tot?

Alguns d'ells ho aconseguirien. Però hi havia molts lliscants de neu caiguts sobre la neu, i la cendra volava amb el vent que els envoltava. Sense importar quantes naus aconseguissin escapar, la Rebel·lió hauria d'abandonar una enorme quantitat de naus i de material important. I tot el treball que els havia pres construir la base semblava no haver servit de res. Ara, una vegada més, haurien de navegar per la galàxia sense rumb fix, a la recerca d'un lloc encara més fosc i inhabitable que Hoth... si és que aquest planeta per ventura existia. Potser els líders de la Rebel·lió tenien un pla a llarg termini, a partir del qual la batalla d'aquest dia era un incident menor. Mentrestant, l'Imperi els estava fent pagar a un cost molt alt el seu desafiament.

Thane va fer petar les dents. L'estratègia a llarg termini de la Rebel·lió no depenia d'ell. Ell només tenia una missió: cobrir a les naus que escaparien.

Durant la següent llarga estona només es va permetre pensar en els objectius, en no fer res més que pilotar el més a prop que pogués dels vehicles enemics perquè Yendor pogués encertar cada tret. En ocasions, les tropes terrestres sota els lliscants només semblaven ombres, l'armadura blanca dels soldats d'assalt de neu aconseguien tornar-los gairebé invisibles en el paisatge nevat. Quan l'últim caminant va caure, els altres rebels van cridar de l'emoció. Thane va contemplar el llòbrec cel que s'imposava davant ells. «Com ens atacaran ara?».

Però res va aparèixer. Ni una sola nau imperial va descendir. Això volia dir que els estaven esperant més amunt de l'atmosfera per eliminar els caces estel·lars rebels d'un en un.

Quan l'última nau va solcar el cel, Thane i Yendor van dirigir ràpidament el lliscant de retorn a la base. A partir d'aquest moment només tindrien uns quants minuts per agafar els caces estel·lars individuals i sortir d'aquí.

L'única cosa que Thane havia de fer era pilotar amb cura fora de l'atmosfera planetària abans d'activar la velocitat llum, però abans havia de deixar enrere els caces TIE que acabaven d'aparèixer per contraatacar.

«Maledicció!». Si hagués desenganxat uns quants minuts abans, els TIE no l’haguessin trobat aquí. Ara Thane havia d'obrir a força de trets el seu camí cap a la llibertat.

Però els caces TIE no eren tan resistents com els caminants. Aquestes naus gairebé no protegien als seus pilots, i aquesta era la raó principal per la qual ser un pilot TIE era tan venerat en la flota imperial. Pilotar un d'aquests requeria de molts pebrots.

Saber això no va fer que a Thane li fos més fàcil derrocar als caces, però ho va fer de totes maneres. Quan els rajos del seu blàster van fregar un d'ells, una pluja d'espurnes verdes crepità en l'aire, i de seguida la nau va començar a descendir en picat, amb les ales trencades, desplomant-se cap a la seva destrucció.

Thane havia conegut aquesta sensació en els simuladors de caces TIE. Sabia com se sentia des de dins.

Allò era la guerra. Cadascun havia escollit el seu bàndol. Així que Thane va accelerar cap amunt, sense preocupar-se per veure en els sensors la caiguda del caça.

Tan aviat l'espai es va tornar negre fora del seu Ala-X i els sensors li van indicar que tenia el camí lliure, Thane va programar les coordenades del lloc en el qual es retrobaria amb l'Aliança i es va preparar per al salt cap a la velocitat de la llum. En els instants previs en això, va observar la flota imperial reunida a estribord: era tan imponent que ni tan sols la foscor de l'espai l'empetitia. No hi havia temps per estudiar-la detalladament, amb prou feines va poder veure un centelleig platejat abans que les estrelles es convertissin en punts dins d'un túnel i que els seus motors comencessin a xiular en donar el salt a la velocitat de la llum.

Thane va sentir que li faltava l'alè. Sabia que el que havia vist de la flota imperial en aquesta fracció de segon abans d'entrar a la velocitat de la llum era un Superdestructor Estel·lar.

«Quan vaig desertar, Ciena es trobava en el Devastador. Mai la ressituarien en una nau més petita que un Destructor Estel·lar. Potser ara no li assignin patrulles TIE amb freqüència, però podrien fer-ho, i ella podria oferir-se com a voluntària només pel gust de pilotar».

Ell estava sent massa ridícul. Dels centenars de Destructors Estel·lars sota el control de l'Emperador, quines eren les probabilitats que el d'ella fos assignat per a la batalla d'aquest dia?

Però per més remotes que fossin, les possibilitats eren reals. I ara, sentint-se malalt de terror, Thane es va adonar que el pilot del caça TIE que acabava de matar podria haver estat la Ciena. Hi havia tantes possibilitats que fos ella com que fos qualsevol altre pilot de la flota. I si això havia succeït, ni tan sols s'havia pres la molèstia de veure-la morir. La pitjor part era que mai ho sabria.

Següent