Conseqüències (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

La Jas obre la porta ràpidament. Amb el blàster desenfundat.

Veu un droide sota la pluja de l'alba.

És un droide de combat B1. El droide de combat B1, el guardaespatlles al que Temmin anomena Senyor Ossos. La pluja que cau sobre el servomotor del seu crani exposat fa saltar espurnes i petits núvols de vapor. Temmin surt corrent.

El droide, pintat de vermell i negre, deixa anar un riure de boig. Un so mecànic i distorsionat. Llavors aixeca un braç (l'únic que té ara mateix) i comencen a tritllejar tots els ossos d'animals que porta penjats.

El droide aixeca el polze de la mà.

—Ossos! —diu Temmin, abraçant al droide.

—HE DUT A TERME VIOLÈNCIA —deixa anar el droide. Jas es pregunta si és orgull això que ressona en la seva veu mecànica—. A LES SEVES ORDRES.

Llavors del cap comença a sortir un núvol d'espurnes. Els ulls s'apaguen. I cau a un costat com un arbre talat.

Temmin deixa anar un so gutural de tristesa. Sinjir passa per aquí i diu:

—Crec que aquesta cosa ha vist temps millors, noi.

—Calla —li replica el noi—. Feriràs els seus sentiments. Només necessita treball. Ajuda'm a entrar-lo.

***

—És de nit, sap? —diu una veu.

Wedge, que està subjectat a la taula per grillons magnètics, es desperta d'un esglai. Estava somiant. Somiava que estava a l'espai dins d'un caça espatllat, li faltava oxigen, el seu droide astromecànic estava destruït i la nau anava a la deriva pel buit. El somni s'esvaeix de cop com sorra mullada que de sobte s'asseca.

La veu. És la veu d'aquest home estrany, l'home l'edat del qual és difícil de saber, l'home amb les estriacions fosques que no arriben a ser arrugues, el dels ulls petits i brillants i el somriure de serp.

L'home que li fa talls amb un ganivet.

No obstant això, ara mateix no veu cap ganivet. Només a l'home, que ajunta les mans dins de les mànigues acampanades de la seva bata.

—Ha vingut per seguir torturant-me? No aconseguirà trencar-me.

El somriure esborronador de l'home ni s'immuta.

—Ho sé. Ho veig. Puc veure que la seva vitalitat no decaurà —aixeca un dit, com si tingués una epifania. Però més aviat està disposat a il·luminar al seu presoner—. Sabia que els Lords Sith de vegades podien drenar l'energia de la Força dels seus captius? Els extreien la vida i així reforçaven la seva connexió amb el costat fosc. I de pas allargaven les seves pròpies vides, per poder viure durant segles, superant els límits del seu cos.

—Es creu que és algun tipus de mag?

L'home fa espetegar la llengua.

—En absolut. Em dic Tashu. Sóc un simple historiador. Un estudiant dels vells mètodes. I, fins fa poc, conseller de Palpatine.

—El meu amic Luke em va dir algunes coses sobre ell.

El somriure de Tashu s'eixampla, deixant entreveure unes dents pàl·lides.

—Sí, m'ho imagino. Segurament, una percepció filtrada per la visió ingènua i confosa d'un noi. —Els seus dits pincen l'aire com una aranya provant una de les seves teranyines.

—Ja sé que no el trencaré físicament.

—Llavors per què es molesta a venir?

—Per impedir-li que dormi bé. I per trencar-lo mentalment. Potser no ens aporti cap informació. Però m'agrada practicar.

—Sóc pilot. Estic acostumat a no dormir.

—Sí, però no està acostumat a la desesperació. Miri al seu voltant. Està tancat. Torturat sense cap propòsit. L'Imperi està ressorgint en aquest mateix palau. La seva Nova República té un moment per respirar i posar-se dreta, però nosaltres tenim una maquinària bèl·lica. Tenim la benedicció del costat fosc. I per molt que la seva gent vagi avançant, recuperant un sistema estel·lar darrere l'altre, estarem esperant. D'una forma o una altra. L'Imperi és només una pell que portem. Una closca. No es tracta només d'imposar la llei i l'ordre. Es tracta del control total. Sempre el tornarem a recuperar. Per molt que s'esforcin a derrotar-nos, som com una infecció dins dels ossos de la galàxia. I sempre apareixerem quan ningú s’ho esperi.

—S'equivoca —diu Wedge, serrant la mandíbula—. A la galàxia viu bona gent. Hi ha més dels nostres que dels de vostès.

—No és una qüestió de nombres o de percentatges. És una qüestió de fe. Encara que siguem pocs, tenim infinitament més fe que tots vostès.

—Jo tinc fe en la Nova República.

Tashu riu entre dents.

—Posaré a prova la seva fe.

—I jo la seva quan li trenqui les dents.

—Aquí està —diu Tashu, espetegant els dits tan fort que sona com si li haguessin partit el coll a un ocell—. Una descàrrega d'ira i odi, sorgida de la desesperació que he generat. Una llavor petita però terrible. Estic impacient per veure-la créixer, transformar-se en un arbre mesquí de fruits horrorosos.

INTERLUDI

CORÈLLIA

Entre els llampecs, el combat continua. En la teulada del vell holoplex, amb un panell publicitari lluminós i canviant com a teló de fons, dos homes es barallen. Porten tant temps aquí, que han perdut la noció del temps. Estan esgotats. Xops. Mentre es barallaven es va posar a ploure. Ja ha parat. Però ells no es detenen.

El major és gros i malgirbat. Porta el cos cobert per una armadura de color vermell òxid, i el cap embolicat en draps mullats. Es dóna la volta. Els seus dos punys alçats semblen garrots. Un doll de sang li cau del nas fins a la boca. Es llepa la sang i somriu com un borratxo.

—Podem deixar aquest joc quan vulguis, company —gruny Dengar—. Podem asseure'ns en algun lloc a prendre una cervesa, a parlar del tracte.

—No hi ha tracte —diu l'altre home, el que es diu a si mateix Mercurial Swift. És jove. Àgil. No porta armadura. El cabell fosc mullat li cobreix el front pàl·lid. A les mans porta un parell de bastons. Els fa girar—. Has de deixar-ho ja, Dengar. T'estàs anant més enllà dels estels. És una croada de bojos.

En sentir això, Dengar torna a arremetre. Llançant punys com martells. Com si no volgués simplement colpejar-lo, com si pretengués picar-lo com la polpa de fruita per al suc del matí. Mercurial rep un cop de puny en la clavícula. El dolor li puja pel coll i li baixa pel braç. Un dels bastons li cau al terra, xipollejant en un toll.

Mercurial fa una pirueta lateral. Quan Dengar se li acosta, el caça-recompenses més jove s'ajup i li clava un extrem del bastó a l'espai que hi ha entre les plaques d'armadura de Dengar. Just en les costelles.

Dengar deixa anar un crit i dóna un parell de passos enrere, trontollant-se, agafant-se el costat amb les mans.

Somriu alhora que arrufa les celles.

—Uneix-te a mi. Ets bo. Ets ràpid. Però estúpid. Molt estúpid. No hi ha més que veure't. Més verd que les espècies doaki quan estan fresques. Necessites una... mà que et guiï.

—La teva? —pregunta Mercurial, tossint sarcàsticament. —No crec que això vagi a passar, vell —un altre centelleig d'un llampec. Sense tro. —No ho entens? Em vaig ficar en aquest treball perquè m'agrada estar sol. M'agrada treballar en solitari. —riu. És un so curiós, melòdic—. No em vaig fer caça-recompenses per unir-me a un club, saps?

Dengar torna a moure's en cercle.

Mercurial es mou també en cercle, però cap a l'altre costat. Cap al bastó caigut.

—Sempre hem estat un club! —crida Dengar.

—Potser el que et passa és que els altres caça-recompenses sempre s’emporten la presa abans que tu. Et donen una pallissa —Mercurial troba el bastó. Als seus peus. El fa saltar amb el peu i l’agafa amb la mà.

—Ha, ha, ha... Creus que m'he quedat enrere? És això?

—No et pots quedar enrere. Mai vas estar davant!

—Petit mastegaferralla —diu Dengar entre riallades—. Jo ja caçava recompenses quan tu encara portaves bolquers espacials.

—M'ho diu un home que encara porta bolquers espacials.

—No t'agrado massa, no?

—Vols que t'ho digui sense embuts? Ets un vell estrany i repugnant. Vols veritat de la bona, amb el cor en els estels? Mai li has agradat a ningú.

Ja està. La gota que vessa el got. Dengar és com una bèstia salvatge. Només has de mostrar-li l'esquer adequat perquè carregui. I càrrega de debò, llançant-se cap a l'altre com un animal famolenc.

Però llavors, a l'últim moment, gira a l'esquerra. Creua el terrat i roda pel terra. Quan torna a posar-se dret, es dóna la volta i porta a les mans el seu rifle de càrrega de partícules. A punt per escampar els àtoms de Mercurial pel terrat.

El combat es torna a detenir. Mercurial aixeca les mans. Dengar agenollat, amb el canó ample del rifle apuntant-li.

Aquesta vegada estan callats. La tensió és palpable, com una corda per escanyar.

Cau un altre llampec. El dit de Dengar s'acosta al gallet. El rifle emet un brunzit. Les mans de Mercurial estrenyen els bastons.

És a punt de passar alguna cosa.

Ha de passar alguna cosa. O Dengar acabarà amb ell.

La mirada de Mercurial es clava en un terrat proper. Se li eixamplen els ulls. Afluixa la mandíbula. Pensa en algú, projecta la imatge, i diu:

—Boba Fett?

Dengar es torna cap al terrat, girant el canó del rifle.

És l'oportunitat de Mercurial. Llança un dels seus bastons, que impacta en el front de Dengar just quan aquest torna el cap cap a ell. El cap de Dengar cau cap enrere. Mercurial ja ha saltat cap a ell, i li etziba un cop de genoll en la cara. Llavors un cop de colze en la clavícula. Un cop de bastó en el canell.

El rifle cau al terra.

Mercurial el pren i clava el canó sota la barbeta de Dengar.

Just llavors, es posa a ploure una altra vegada. Serrells de pluja.

—Ets bo —diu Dengar, fent una ganyota.

—Això diuen.

—Aquest truc... Potser sigui cert que m'he quedat enrere, amic.

Mercurial s'encongeix d'espatlles.

—Abans era actor i ballarí.

—De debò? —crida Dengar—. Com vas acabar fent aquesta vida?

—A l'Imperi no li interessaven molt les arts escèniques.

—Això és cert, és cert —diu Dengar, xarrupant-se una bombolla de sang en el nas. Riu—. Però això ens porta al nostre tema. Les coses estan canviant. La nostra professió quedarà marginada. La gent com nosaltres... els rebels no ens toleraran durant molt temps, no creus? Hem de combinar esforços. Unir-nos en un sindicat. Serem una força a tenir en compte. Semblarem una cosa oficial!

—Provaré sort per lliure.

—D'acord —diu Dengar, assentint amb el cap—. D'acord. Ehh... vas a matar-me?

—No hi ha recompensa sobre el teu cap. Per què molestar-me?

—Ja veuràs. Aquest dia arribarà. Caça-recompenses amb preu pels seus caps. Ho veurem aviat. Abans que jo mori, passarà. Ja ho veuràs.

Mercurial assenteix, i aparta l'arma.

—Cuida't, Dengar.

—No ho crec, noi. No ho crec.

 Següent