Conseqüències (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

—Necessito aconseguir una forma de sortir d'aquesta roca —murmura Sinjir, mentre s'obre pas pels carrers estrets de Myrra. Passa per davant d'una paradeta de menjar. L'encarregat és un bith de cap gran. Com la majoria de comerciants, té la parada muntada aprofitant els racons i buits dels edificis de la ciutat. En passar per davant, agafa alguna cosa cruixent que penja d'un prestatge. Se la passa ràpidament a l'altra mà perquè ningú ho vegi, llavors mira cap avall: és un ocell petit, arrebossat. Ho mossega. Està calent i és sucós. Massa calent, massa sucós. Però li servirà, ja que de sobte està famolenc.

Li segueix precipitadament el twi’lek del Bar de Pok.

—Però, per què et vols anar?

Per fugir de tu. L'alienígena porta una hora seguint-lo. Sinjir s'ha anat del bar per aclarir-se les idees i per allunyar-se d'aquest altercat absurd... que hauria d'haver evitat. Però aquest estúpid alienígena no deixa de seguir-lo com un gos nek perdut.

—No vull estar aquí quan tot s'enfonsi. Tota la gent corrent d'un costat cap a un altre, cridant i... —gesticula amb les mans per indicar un desordre enorme—. El caos és molt desagradable.

Just en aquest moment, com si estigués previst per emfatitzar la seva explicació, els passen per damunt dos caces TIE, molt a prop dels edificis.

Això no serà una ocupació, però aquí està passant alguna cosa.

—Però... ets un rebel. Estàs aquí per lluitar contra l'Imperi.

Sinjir es deté. Ets un rebel. Gairebé li fan venir ganes de riure, però la idea és absurda, massa absurda, tan absurda que es queda aquí plantat, gairebé sense poder respirar. Potser el millor sigui acceptar la mentida, una mentida que va començar en la lluna boscosa d’Endor molts mesos enrere, i seguir amb ella.

—Sí —diu, tornant-se cap al twi’lek, amb una veu molt ferma—. Sóc un agent de la Nova República. Correcte. I haig de portar-los la informació que he aconseguit aquí als meus fidels companys de l'Aliança.

Per sobre de l'espatlla del twi’lek, veu un trio de soldats d'assalt obrint-se pas per aquest carreró tortuós. Espatlla amb espatlla, amb els blàsters desenfundats. Estan buscant alguna cosa, a algú. Potser a ell.

Sinjir agafa al twi’lek i l’arrossega a un petit buit. Es porta un dit als llavis. Els soldats d'assalt passen de llarg.

—Ho veus? Estem en perill.

El twi’lek assenteix.

—Em dic Orgadomo Dokura —diu el twi’lek, amb les cues del cap retorçant-se com unes serps quan pronuncia el seu nom, amb orgull—. Si us plau. Deixa que t'ajudi. Converteix-me en agent de la Rebel·lió.

—Vols dir, de la Nova República.

—Sí! Sí.

—Em dic Markoos... Cozen —un nom que se li ocorre en aquest moment. Cozen és un nom de la família, d'un parent llunyà, per part de mare. Markoos... se l’acaba d'inventar—. Vols ajudar-me? Ajuda'm a trobar un transport per sortir d'aquest planeta. Si hi ha un bloqueig imperial —i en assenyalar al cel, a través dels núvols arremolinats, pot veure les formes llunyanes d'uns triangles surant en el cel. Destructors estel·lars imperials—, llavors necessito una forma secreta d'escapar. Qui me la pot garantir? A qui acudeixo, Oga-doki Domura...?

—Orgadomo Dokura.

—Sí, molt bé, excel·lent. Respon-me la pregunta.

—Hauràs d'anar a veure a Surat Nuat.

El gàngster.

—De debò? A ell? No hi ha un altre sindicat de la competència? Aquí no hi ha gremi de contrabandistes? No tens un amic que té un amic que coneix a algú que coneix a una pilot encantadora? Res d'això?

El twi’lek li dedica un somriure lànguid amb aquestes petites dents punxegudes que té.

—Ho sento.

—Molt bé, anem. Mostra'm el camí.

Surten del seu petit amagatall...

I es troben amb dos soldats d'assalt. A uns centímetres de distància. Estan tan a prop que gairebé xoquen.

—Obrin pas —crida un dels soldats, que allarga el braç per apartar-los.

Però el segon soldat d'assalt gira el cap per mirar-los de nou.

—Eh. Eh. Atrapin-los!

Ja n'hi ha prou d'amagar-se.

Sinjir esquiva un braç que intentava capturar-lo i colpeja amb el genoll al blàster de l'altre soldat, que queda apuntant al cel quan dispara. Li arrabassa el rifle, li fot en el casc i el fa retrocedir.

Sinjir mira al twi’lek i articula la paraula: Corre.

***

Literalment, els arbres no li deixen veure el bosc.

El que veu és a la princesa Leia Organa. No va vestida de princesa, de dignatària, de diplomàtica o d'enviada d'un planeta a un altre. No. Va vestida de soldat. No és una disfressa. Jas ha llegit els arxius. Fins i tot encara que no els hagués llegit, tothom ha escoltat els rumors: la Leia és una dona poderosa. Tan capaç amb un blàster com deu soldats d'assalt. Vint, fins i tot.

I ara mateix està ferida.

Com un ocell amb l'ala trencada. Un objectiu fàcil.

Jas està asseguda en un d'aquests arbres de tronc enorme que hi ha a Endor. Més gran del que es pot imaginar. Fan que se senti molt petita. Ha trigat bastant temps en arribar fins aquí. Ha hagut de moure's per enmig de la batalla, esquivant els trets làser i en aquestes cries de rata d'ulls negres que habiten en aquest lloc. Ara ja està en la seva posició. Al seu voltant, la lluita s'ha detingut. Aquestes criatures peludes estan pertot arreu, arrencant-li els cascos als soldats d'assalt. Estomacant-los una vegada i una altra abans d'arrossegar-los per la jungla.

Llavors un caminant d'exploració imperial apareix entre els arbres. Aixafant la mala herba al seu pas. Les armes apunten al búnquer dels escuts. Apareix Han Solo, mentre la Leia està recolzada contra la porta. Amb les mans enlaire. L’androide daurat movent-se nerviosament, el droide astromecànic abatut.

Si el caminant els dispara, què ocorrerà? Serà capaç de recuperar el cos? Lliurar-lo i rebre els crèdits? Atribuir-se l'èxit?

Un engany. No li agrada. Jas Emari és una professional. I encara que menysprea a l'Imperi Galàctic, són el seu client. I si algun dia s'assabenten... De sobte es pregunta si això importa.

Això no ha de preocupar-li.

Només ha de preocupar-li aquest moment.

Una oportunitat per acabar el treball.

Torna a centrar la mira en la Leia. El seu dit s'acosta al gallet com una serp famolenca i...

Un cop de bota. Jas obre els ulls, es posa dreta. Es mou ràpidament. Recorda el cop que s'ha donat caient del cable. Ha disparat un segon cable, però massa tard. El garfi s'ha ancorat en una balconada a tan sols tres pisos d'altura. En tibar-se el cable, gairebé li arrenca el braç. I s'ha gronxat amb el cable fins copejar una paret del palau. Una paret coberta amb un estucat rugós i dentat. Té tot el braç esgarrapat, la pell feta esquinçalls. Ja se li està formant una crosta.

Això ara ja no importa. El que importa és...

—I qui ets tu?

Té un sullustà davant. Li falta un ull. En el seu lloc té una cataracta opalescent envoltada per teixit cicatricial. Per sota de les dues aletes carnoses que té per galtes hi ha un nas menut format per dos foradets. I uns llavis serrats. En el cap porta un capell negre que sembla una aranya agafant-se-li al cuir cabellut.

—Surat —diu Jas.

I, evidentment, no està sol. Té sis homes darrere. Diversos brivalls de races diferents: dos narquois amb els blàsters empunyats, un ithorià amb un rifle llarg i un ull magolat, un parell de durosians de cara gris i, darrere de tot, un hèrglic d'aspecte agitat i furiós. L'espiracle que té sobre la seva fina pell negra no para d'esbufegar i ruixar alè i gotes de saliva. El hèrglic porta un destral. Un destral molt gran.

Jas Emari es maleeix.

S'ha dormit. Aquí, en la ferralleria del noi. Ha entrat, no ha trobat a Temmin Wexley per enlloc, i s'ha recolzat en un banc al costat d'una taula on estava el tauler d'un... joc infantil d'estratègia.

—Et conec —diu el sullustà. Veient la seva cara gruixuda i humida, s'esperaria una veu lletosa, una espècie de gàrgara, la xerrameca habitual de molts sullustans. Però la seva veu és fina, gairebé envellutada. Com un contrabaix profund—. Ets aquesta caça-recompenses. Jas Emari.

—M'alegra que el meu nom s'estengui pels cercles adequats —i li dedica un somriure una mica rígid, totalment fals—. No sé de què es tracta tot això, però no m'incumbeix. Amb el teu permís...

Es disposa a envoltar-lo.

Però ell fa un pas enrere i li bloqueja el pas. Aixeca el dit índex, i el mou d'un costat a un altre.

—Ah, ah, ah. Podem parlar?

—Estic enmig d'un treball. Així que tret que et sobrin uns crèdits...

—Si us plau. Has tingut temps per fer una migdiada. Segur que tens temps suficient per parlar amb un amic.

Això li passa per quedar-se dormida. S’ho mereix.

—Un amic. Som amics?

—Podríem ser-ho. Si em dius la veritat.

Jas fa una pausa. Murmura i fa un pas enrere.

—Parlem.

—Per què estàs aquí? Sembla un lloc estrany per trobar a una caça-recompenses del teu calibre. Aquest noi... aquesta botiga... —el sullustà fa una cara com si acabés de llepar el darrere d'un bantha—. Està molt per sota del teu nivell.

Ella s'encongeix d'espatlles.

—Necessito una peça per a la meva arma. Ell té peces.

—Jo també tinc peces.

Un dels narquois riu entre dents.

—No et volia faltar al respecte. És un component molt petit, molt per sota del teu nivell. Per això he vingut aquí.

Surat dóna una palmada. Sona a humitat. Clap, clap, clap.

—Molt bé. Molt bé —però llavors el somriure s'esvaeix dels seus llavis arrugats. Fa un pas endavant—. Puc oferir-te la meva teoria del que ha passat?

A Jas se li dóna molt bé llegir el llenguatge corporal. És un talent que ha practicat molt. És un dels sentits que sempre té esmolats com un ganivet. Tot el cos del gàngster s'acaba de tibar. Els ulls se li han entretancat i han tornat a eixamplar-se. Traspua paranoia pertot arreu. És una característica comuna en molta gent en la seva posició. Sens dubte la vida d'un cap d'un sindicat del crim és una vida plena d'amenaces gairebé constants. La seva vida és semblada. Però ella sap controlar-se. La paranoia és una emoció letal.

Letal per a tu. Però letal també per tots els que t'envolten.

—Sigui el que sigui el que estàs pensant...

—Estic pensant en aquesta larva insolent, Temmin Wexley, que ha decidit fotre-me-la. Ha orquestrat el robatori de... una cosa molt important per a mi. I ara vol desfer-se de mi —dóna un altre pas endavant—. El petit trilobit és astut. Però no prou. Se't va acostant de costat, com ve fent amb mi des de fa un any. Rosegant-me el negoci com els larvacucs de Sullust que arrasen els nostres jardins subterranis, menjant-se les arrels dels arbres —les aletes humides de la cara del gàngster tremolen.

—Tu. T'ha contractat a tu. Per matar-me.

Aquí està.

—Estàs paranoic —li diu.

—La paranoia és el que m'ha mantingut amb vida. De vegades m'equivoco, però estic content de ser paranoic. No tinc cap remordiment. Millor prevenir que guarir.

—No he vingut a matar-te.

—Això dius tu. Però si et deixo anar, el més probable és que rebi un tret en el clatell abans de ficar-me al llit aquesta nit.

«Si volgués acabar amb la teva vida, podria fer-ho aquí i ara», pensa Jas.

En l'esquena porta una petita navalla extensible. Podria treure-la tan sols prement un botó. Jas és ràpida. Més ràpida que ell. Però sospita que no és més ràpida que tota la seva cohort. Sens dubte, no és més ràpida que les seves armes. Una altra opció és fugir. Ajupir-se, esquivar, fintar, córrer. Atacar-los a ells, no a ell. Distreure'ls. Llançar-los ferralla. Però li estan bloquejant la porta. I a més, està cansada i ferida. No és la situació ideal.

Fa els seus càlculs.

Només se li presenta una opció. És una solució atroç, però no té cap altra opció raonable.

—No estic aquí per tu. He vingut a la recerca d'una altra persona. Paguen bé. Et donaré una part, setanta-cinc-vint-i-cinc.

—Vaja, vaja —diu, ventant-se—. Vint-i-cinc per cent? —La seva boca es torça amb amargor—. Creus que això és el que val la teva vida?

Mata’l.

No.

—Seixanta-quaranta —li ofereix—. I tu m'ofereixes la teva ajuda. M'ajudes a acostar-me. En aquest nivell, els meus socis han de guanyar-se la paga —una afirmació veritable. O seria veritat, si alguna vegada treballés amb socis.

—Deixa que endevini. És un objectiu imperial? Ja veig què està ocorrent aquí. Soldats d'assalt als carrers. Oficials clacant com ocellots grisos. Els caces TIE. La llançadora —somriu amb superioritat—. Es rumoreja que una d'aquestes llançadores de classe Lambda va obrir foc sobre el vell capitoli.

—Llavors, em penses ajudar.

—Per tots els estels, no. L'Imperi és el meu aliat. Creus que no m'havia assabentat? Ja no treballes per a gent com ells. Ni per a gent com jo. Ara ets un gos domesticat. Lligat a la corretja de l'Aliança. És bastant trist.

Jas sent com els seus músculs es tiben. Això no està funcionant. Fa un últim intent:

—Has d'observar els estels, Surat. La galàxia està donant la volta. S'està tornant contra l'Imperi. No apostis tots els teus estalvis en aquest vaixell, perquè és a punt d'estavellar-se. La Nova República...

—Són una colla d'inútils! —crida de sobte, i per les galtes li degota una saliva pudent. Ella comença a tornar-se...

El tret d'un dels narquois li impacta en un costat, i es desploma sobre una taula plena de peces de recanvi. Cau al terra amb un tritlleig metàl·lic. El seu cos queda inert. La seva ment queda sobtadament separada dels músculs. Ha estat un tret atordidor, no un de letal.

Surat es queda dempeus al costat del seu cos, amb les mans tancades sobre la panxa. Està furiós:

—En la Nova República no pertocarà per a gent com jo. No vaig a extingir-me a les mans d'un cor de beneits moralistes. L'Imperi em permet treballar, per tant l'Imperi és el meu amic. I ara, resulta que tinc un nou obsequi per al meu amic.

Dóna una palmada, i els seus seguidors recullen el cos de la caça-recompenses. El hèrglic se la tira per sobre de l'espatlla. Una espatlla relliscosa i cartilaginosa. Ella intenta moure les mans. Les cames. Les dents. Alguna cosa. Però res. Tots els seus esforços són en va.

Quan la treuen al carrer, ella pensa:

«Hauries d'haver-me matat».

***

Sinjir deixa enrere la llum minvant del dia i penetra en el soterrani fred i humit de la... com descriure-ho? Probablement se li pot dir cantina, almenys en part. El nom que hi ha sobre la porta d'entrada diu: Alcàsser. Però és més que una cantina. Per l'aspecte que té, també és un local d'apostes. I una casa de mala fama. Probablement també faci de mercat negre i de mercat d'esclaus. En definitiva, és tot un complex. Hi ha un escenari elevat en el qual toca una colla trinadora de músics, per dir-los d'alguna manera. En la paret del fons hi ha una llarga barra negra lacada feta amb un fragment de nau a la deriva. La resta de la sala està ocupada per taules de jugadors, tots ells resant per un toc màgic de sort. Ja sigui jugant al pazaak, apostant als artells de sheg o tirant de la palanca del Contrabandista d'Un Sol Braç.

Les apostes. Sinjir mai les ha entès. En la seva època, va haver de prendre mesures punitives contra qualsevol soldat o oficial imperial que intentés apostar en les lliteres, en el menjador, en una guàrdia llarga i solitària. Va arribar a la conclusió que les apostes no tenien res a veure amb els crèdits. Era sempre una qüestió de risc.

El risc, i l'emoció que genera.

A Sinjir no li atreu aquesta emoció.

Ell el que vol és sortir d'aquest planeta com més aviat millor.

—Anem, Ogly —diu, fent-li un gest perquè li segueixi.

—Orgadomo.

—Justa. Anem a buscar una beguda —li està començant a baixar la melopea. És un bon moment per recuperar aquesta agradable sensació. I, evidentment, obtenir una mica d'informació. Tira del twi’lek per la cua del cap i el porta fins a la barra. Sinjir colpeja la barra. Un cop fort sobre mullat.

El cambrer és un humà, més desmanegat que un wookiee i bavós com un worrt. En la boca té una herba verda, la mastega. Un líquid verd li cau per la barbeta, i es rellepa l'única dent que té. Una dent negra.

—Què hi ha?

—Dues begudes. Jo prendré un... —es torna cap al twi’lek—. Tu primer, amic. Què prens?

—Una... cervesa?

El twi’lek sembla nerviós.

Sinjir fa una ganyota.

—Prendrà una cervesa. Jo vull una cosa més forta. Anem a veure... Tens brandi de jogan?

—Creus que estàs en una cocteleria refinada? —remuga el cambrer—. Tinc cervesa. Més cervesa. Cervesa de l'altra. Cervesa diferent. Grog. I whisky Foc Estel·lar.

—Doncs serà això últim. Una gerra de Foc Estel·lar per a mi.

El cambrer rondina. Serveix una copa d'un líquid marró i llotós, i li dóna una ampolla de cervesa espumosa al twi’lek.

—Seran deu crèdits.

Sinjir pren al cambrer pel canell. El tacte de la seva pell és fidel al seu aspecte: és bavosa i relliscosa. El cambrer clava la seva mirada verinosa a la mà de Sinjir i deixa anar un altre doll de fluid, que li rellisca per la barbeta. Sinjir riu, aparta la mà i diu:

—Una cosa més.

—Digues-me.

—Necessito veure a l'home encarregat d'aquest establiment. Surat Nuat.

—Ah, sí?

—Sí. I pagaré.

Al cambrer li fan pampallugues els ulls.

—Que siguin cent crèdits.

Sinjir compon una ganyota de dolor. Això són moltes copes. Però es recorda a si mateix que ara mateix això li permetrà fugir d'aquí. Desemborsa els crèdits i els posa en una petita muntanya sobre la barra.

—Ara —diu—, on el puc trobar?

En la cara del cambrer es dibuixa un somriure ampli i murri. Un somriure com una taca de fang en la paret.

—Ara mateix està entrant per la porta.

Sinjir sospira. Es dóna la volta i mira.

Un sullustà està entrant per la porta. Un únic ull lletós. Aspecte envanit i presumit. Seguit per una banda de busca-raons. Tota la parròquia ho observa amb una barreja de genuïna sorpresa i por. No hi ha dubte sobre aquest alienígena. És Surat Nuat.

Es disposa a reclamar-li al cambrer els seus crèdits.

Quan veu a algú més.

Una dona. Una zabrak. O és dathomiriana? O iridoniana? És difícil de saber. No està segur que hi hagi diferències entre aquestes races. Aquests ulls pàl·lids. Els tatuatges foscos que dibuixen espirals i nusos en les seves galtes, en les celles, en la barbeta.

Durant un moment, es queda sense alè...

Sinjir està enmig del bosc, amb falgueres que li arriben fins a la cintura. Hi ha un arbre caigut sobre la suau molsa esponjosa d’Endor. Als seus peus, un rebel. Mort. Algunes peces de roba del rebel ara pengen de la moto speeder d’en Sinjir. L'armilla, el ponxo, els pantalons de camuflatge. També es posa el casc. Pestanyeja. Empassa saliva. Intenta concentrar-se.

Una gota de sang li baixa pel front. Li arriba a la punta del nas. Es queda aquí penjant fins que bufa pel nas. Les oïdes encara li xiulen del so dels generadors d'escuts activant-se.

Té les mans brutes de fang i sang. La seva pròpia sang.

Talls superficials, es diu a si mateix. Res profund. No s'està morint.

Avui no.

Llavors sent cruixir una branca.

Es dóna la volta i allí està ella. Una alienígena. Amb unes petites banyes punxegudes en forma de corona sobre la seva pell blava mitjanit. Ella es gira i el veu. En la cara porta tatuats remolins i espirals de tinta negra. Els observa. Sembla que es moguin lentament com unes serps enroscades en el seu niu. Però quan torna a parpellejar, el moviment es deté. Era només una il·lusió. Encara està commocionat. Potser la dona sigui també una il·lusió.

Ella el saluda amb el cap.

Ell li retorna la salutació.

Llavors la dona tira d'una espècie de enfiladissa... i arrossega una sèrie de xarxes cobertes de fulles i branques. Una cobertura de camuflatge. Sota hi ha una moto speeder.

La dona es penja el rifle a l'esquena.

Mira a Sinjir una vegada més. Llavors el motor de la moto speeder s'engega i surt disparada per la mala herba, entre els arbres.

... La coneix.

—La conec —diu en veu baixa. Només ho sent el seu nou amic.

El twi’lek gruny, confús.

—A ella —li aclareix Sinjir—. La dona que va amb els perdonavides de Surat —la vaig veure en la Lluna d’Endor—. La conec, però en realitat no la conec. És igual. Vinga.

Baixa del tamboret d'un salt, es torna cap a la barra i es beu tota la copa d'un glop. És com sentir un tret làser travessant-li la gola. Una tremolor li recorre tot el cos. Llavors Sinjir va cap a Surat i el seu seguici.

 Següent