Conseqüències (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Durant anys, Norra no va plorar. No podia plorar. Es va unir a l'Aliança Rebel com a pilot, i quan va prendre la decisió (més amb les entranyes que amb el cap), es va endurir. Es va posar una dosi extra d'acer en l'espina dorsal. Totes les pors, preocupacions i emocions es van convertir en una cosa aliena a ella. Ancores que l'amarraven a la seva vida anterior, a una forma de pensar que ja no era la seva. Si anava a superar tot això, havia de tallar tots aquests amarratges amb un ganivet fred i despietat. Deixar-ho tot enrere.

Valia la pena fer tot això per l'Aliança. La seva lluita no els deixava temps per plorar. No podien permetre's el luxe de mirar cap enrere.

Des que es va unir a la lluita, només ha plorat en dos moments. El primer va ser fa tan sol uns mesos, just després de la Batalla d’Endor. Quan va sortir amb la seva Ala-Y, i amb un droide astromecànic crivellat, del laberint de passatges a mig construir de l'interior de la segona Estrella de la Mort. Va aconseguir sortir uns instants abans que l'estació espacial comencés a implosionar i després explotés a les seves esquenes. L'ona expansiva la va fer estremir, i gairebé es desmaia. Aquella nit, asseguda sola en un vestuari del creuer estel·lar Llar Un, amb el mico de pilot a mig treure, es va posar a plorar. Com un bebè sense la seva mare. Amb sanglots violents que l'agitaven com si hi trenqués una ona. Fins acabar tirada en el terra en posició fetal, abatuda. L'endemà li van donar la seva medalla. Va somriure i es va tornar cap al públic que l'aplaudia. No es va mostrar com estava en realitat: buida i descomposta.

La segona vegada és aquí, ara. Abraçant al seu fill. Sentint com li envolten els braços del seu fill. Les llàgrimes d'ara no són com els sanglots descontrolats d'aquella nit de fa uns mesos. Són llàgrimes de felicitat i, encara que li costi d’admetre, de vergonya. Sembla que s'ha tancat el cercle. El que va perdre aquella nit en la batalla li ha estat retornat aquí i ara. Llavors es va sentir buida. Ara torna a sentir-se plena.

I llavors tot es posa en moviment violentament. El temps li arrenca els peus d'aquest moment lent i perfecte, aquest moment de retrobar-se amb el seu fill després de molts anys. De sobte, resulta que Temmin ja no és un nen. És jove, però ja s'està fent tot un home. Esvelt, fibrat, amb una mata de pèl fosc en el cap. Està donant palmades i cridant-li a aquest estrany droide de combat que està en el terra:

—Ossos. Porta el lliscant a la part de darrere. Hem de carregar aquests tres busca-raons infectes i te'ls has d’emportar tan lluny com puguis per la carretera de Trabzon. Vull dir fins a Kora Biedies —i en dir això es torna cap a ella i diu—, aquests remolins que hi ha al costat de la carretera. Els ràpids —llavors torna a parlar-li al droide—. M'has sentit, Ossos?

El droide de combat B1 es posa dret, amb la dringadissa de tots els ossos que porta penjant del cos. L'home mecànic fa una salutació maldestra i diu, amb una veu metàl·lica i distorsionada:

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES. ADÉU COSSOS, AMO.

Llavors el droide comença a taral·lejar una melodia desafinada mentre arrossega als rufians per una porta posterior. Temmin li crida:

—Cobreix-los abans d'anar-te’n! Utilitza aquesta manta!

Des de fora se sent la veu mecànica:

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES, AMO.

Norra diu:

—Temmin, no sé què està passant...

—Mama, ara no —la interromp—. Vine, ràpid.

Surt corrent cap a l'altre costat de la sala, saltant una muntanya de ferralla caiguda. Es deté al costat del crani abonyegat d'un vell androide de protocol, i amb dos dits li pitja els ulls.

En pitjar-los, se sent un sonor clic.

Uns metres més enllà, una prestatgeria es llisca i, amb ella, una secció de paret. En l'obertura hi ha unes escales que baixen. Temmin li fa un senyal amb la mà.

—Vinga, vinga —diu, introduint-se en el passatge.

Tot això és una mica desconcertant, però... quina altra opció té? Norra creua la botiga i segueix al seu fill per les escales. Les seves botes ressonen en els graons metàl·lics. Es va fent cada vegada més fosc, fins que al final no pot veure res. I llavors...

Clic. Llums. Lluminoses i estridents, que es van encenent d'una en una.

És una habitació semblant a la de dalt, solament que les prestatgeries estan netes, lluentes i no tenen ferralla sinó veritables tresors. Tot tipus de tresors, des de tecnologia d'última generació fins a estranys artefactes.

—Benvinguda a la veritable botiga de Temmin —diu el noi.

Norra veu peces de droides que no existeixen des que ella era petita. Una filera de rifles blàster de qualitat superior. Una caixa de detonadors termals. Una prestatgeria amb vells llibres i unes misterioses gerres florides decorades amb imatges d'homes amb túniques fosques i rostres vermells.

—No ho entenc —diu Norra.

—A dalt, venc ferralla. Aquí... és una altra història.

—No —li respon—, vull dir... abans vivíem aquí. Això... això era la nostra llar. Què va passar?

Ell es deté i se la queda mirant. L'observa gairebé com si fos una desconeguda.

—El que va passar... és que te’n vas anar —es fa el silenci, com un mur invisible entre ells. I tal com ve, se’n va. I Temmin torna a anar guimbant amunt i avall, sense parar de parlar—. Llavors. Surat sap que tot això està aquí sota. Això no és bo. I a més, sap que li vaig robar això —i Temmin assenyala una caixa de color negre mat, segellada amb carbonita—. L'hi vaig robar a Surat. És algun tipus de... d'arma, suposo. No tinc ni idea del que fa. Sap que està aquí sota. Però el que no sap, la qual cosa no pot saber, és que...

El seu fill creua la sala i aixeca una lona blava. Sota hi ha un vell valacordi.

El seu vell valacordi. L'instrument no forma part de la història antiga, però sí de la història de Temmin. A Norra li assalta un record: Temmin i el seu pare, Brentin, asseguts en aquest mateix valacordi, tocant junts velles cançons de miners, i rient.

—Mira —diu Temmin—. Millor dit, escolta.

Toca cinc notes en el teclat...

Les primeres cinc notes d'una d'aquestes velles cançons de miners: La cabanya del picapedrer i el carreter. I en fer-ho, s'obre una altra porta. Aquesta vegada amb un so fort i xiuxiuejant. En obrir-se la porta, a Norra li arriba una glopada d'aire de les velles parets de pedra que hi ha a l'altre costat. Un aire florit, de tancat, d'alguna cosa metàl·lica.

—Segur que Surat no sap res sobre això —diu el noi.

I en aquest moment, en observar-lo, ella s'adona d'alguna cosa. Aquest centelleig en els ulls, aquest somriure burlesc. Al principi, li recordava al pare. Però ara potser... potser li recorda a si mateixa.

—Temmin...

—Llavors, si accedim als vells túnels que hi ha per sota de la ciutat i...

—Temmin —ho diu amb veu de mare. El tipus de veu que capta l'atenció de la gent. Norra la suavitza—. Fill. Podem... parar un moment?

—El temps corre. Saps aquests busca-raons d'abans? En algun moment, es despertaran i acudiran al seu cap, que està a l'altre costat de la ciutat. El que vaig fer, Surat no ho passarà per alt. Enviarà a algú més gran, més malvat. O el que és més probable... vindrà ell en persona.

Ella se li acosta.

—Temmin, no sé què està passant aquí. Tot això... em resulta desconegut...

—Perquè et vas anar. Fa tres anys.

—Ho sé...

—I en tres anys no has tornat.

—La Rebel·lió necessitava gent...

A mesura que el noi es va acalorant, va pujant el volum de la seva veu.

—No, jo necessitava que tornés el meu pare. I tu vas creure que unir-te a la Rebel·lió t'ajudaria a trobar-lo. Però, et va ajudar? —ell busca amb la mirada darrere de la seva mare, com si estigués amagant alguna cosa—. No el veig per enlloc. Has portat al papa? El tens amagat? És una sorpresa? És un regal d'aniversari per compensar els tres que has oblidat? No? Ja m'ho imaginava.

—Hi havia una guerra. No es tractava només del teu pare, es tractava... de tots els pares, tots els fills, les mares i les famílies perdudes o capturades per l'Imperi. Vam estar lluitant. Jo vaig estar en la Batalla d’Endor...

—I a qui li importa? Estalvia't les històries heroiques. No necessito herois.

—Respectaràs a la teva mare —li crida.

—Ah, sí? —i es peta de riure, però és un riure buit, sense alegria—. De debò? Tinc holonotícies per a tu: no necessito respectar-te. Ja no sóc un nen. M'he fet gran.

—Encara ets un nen. Tens catorze...

—Quinze.

Ella fa una ganyota. Ell segueix parlant:

—M'he fet un home jo sol. Altres nens tenen pares, però jo no els vaig tenir. Tenia una mare que es va anar volant del niu. Passaven els mesos i no sabia res de tu. Me les vaig haver d'arreglar com vaig poder. I ara sóc un empresari, i haig de vetllar pel meu negoci. Tu vas prendre la teva decisió. Entre la galàxia i jo, vas triar la galàxia. Així que ara no facis veure que t'importo.

—M'importes. Temmin, per tots els estels, m'importes. He vingut per emportar-te. Tinc un contrabandista preparat per treure'ns d'aquest planeta i...

El comunicador que porta en el cinturó s'activa amb una vibració.

Això significa que hi ha una trucada d'emergència. Un senyal de la Nova República.

S'escolta una veu que li resulta massa familiar:

—Aquí el Capità Wedge Antilles de la Nova República. Repeteixo: Aquí Wedge Antilles de la Nova República. Estic atrapat en el destructor estel·lar Vigilància, a l'espai per sobre d’Akiva. Estic en...

Llavors se sent el so d'un blàster. Wedge crida de dolor i...

Fi de la comunicació.

Se li congela la sang.

Comença a divagar. Intenta entendre el que vol dir tot això. El Capità Antilles està aquí? En un d'aquests destructors imperials? Aquí està passant una cosa de veritat. I ella està just al mig. Una altra vegada.

—Una altra vegada aquesta cara —diu Temmin.

—Què? —pregunta ella, distreta.

—És la cara que poses quan ets a punt de decebre'm.

—Temmin. Si us plau. Això és important.

—Creu-me, ho sé. Sempre puc veure quan alguna cosa és important perquè surts corrent a perseguir-ho. I ens deixes enrere a tots els perdedors sense importància.

I just després, s'ajup i entra pel passatge lateral. Ella corre per seguir-lo, però ell tira d'una palanca a l'altre costat...

La porta es tanca de cop i els separa.

INTERLUDI

SALEUCAMI

Sopa familiar a casa dels Taffral: el patriarca de la família, Glen, presideix la taula. A la seva esquerra està Webb, el major dels seus dos fills. A la dreta està Dav, el menor. Webb és ample d'esquena, de pit ferm i panxa una mica arrodonida. Porta el cabell tallat ran de crani, com el seu pare. Dav és més esvelt i més petit. També una mica més assossegat.

Ningú parla. Però no estan molt lluny de la tranquil·litat. Els ganivets raspen fort els plats. El cullerot tusta el fons d'un bol de fusta. Les potes de les cadires graten el terra de fusta de la vella granja. Fora, el vent xiula a través de les canyes i porta els gralls llunyans dels esbarts dels ocells starkle que emigren cap a l'est.

Dav comença a parlar:

—Passa'm les mongetes —Webb li llança una mirada severa—. Si us plau.

Webb pren el plat i l'hi va a acostar, però es deté amb el plat a la mà. El torna a deixar sobre la taula. Serra la mandíbula i segueix mastegant unes llavors.

—No puc creure que tornessis aquí —diu Webb. Per la forma en què ho diu, sembla com si no volgués dir-ho, com si s’estigués intentant mossegar les paraules. Però les paraules acaben sortint—. Maleït llepacues de gualama, tros d'escòria.

Dav esbufega.

—Escolta, Webb, per què no em dius com et trobes de debò?

Glen no aparta la mirada de la taula. Està callat com un jutge.

—Molt bé, te ho diré. Sense embuts. Vas trair aquesta família al moment en el qual et vas anar i et vas fer amant d'aquests rebels. Et vas unir a aquests condemnats terroristes com si fossin herois revolucionaris, quan en realitat són... són criminals!

Dav deixa anar la forquilla i el ganivet, que cauen sobre el plat i la taula.

—No són terroristes. Van començar com una aliança de resistència, però ara són el govern oficial, Webb. Són legítims —es neteja la boca amb un tovalló—. Els dies de l'Imperi s'han acabat.

Webb s'aixeca de sobte. En fer-ho, la cadira cau cap enrere.

—Vigila amb el que dius. El que acabes de dir és traïdoria.

—Es diu traïció —rectifica Dav, que roman assegut—. I tu per què ets tan amant de l'Imperi, eh? No vas completar la teva formació en l'Acadèmia. Vas suspendre. Et donaven pallisses un dia darrere l'altre.

Webb respon amb orgull.

—Em van fer millor persona.

—Et van fer un trompellot agressiu.

—Molt bé, germanet, rata de pantà, escòria... —i en dir això, Webb es llança sobre el seu germà per sobre de la taula. Però Webb està mig borratxo de rom de koja i Dav està serè com el cel del migdia. Dav s'aparta fàcilment i Webb cau sobre la cadira buida i xoca contra la paret.

Però un borratxo segueix sent perillós. Els braços de Webb arrosseguen a Dav en la caiguda i acaben els dos en el terra, colpejant-se amb punys i peus, i cridant-se tot tipus d'insults. Fins que Glen s'aclareix la gola, aixeca un bol d'amanida i el llança contra la paret amb totes les seves forces. El bol es trenca amb estrèpit, amb trossos d'amanida per tota la paret i pel terra.

Els dos germans aixequen el cap com marmotes.

—Vostès dos, asseguin-se —diu Glen, inclinant-se cap enrere en la cadira—. Asseguin-se.

Els dos germans fan el que ordena el seu pare.

—Pare, ha començat ell —diu Dav.

Webb l’interromp:

—Pare, no facis cas a aquest traïdor...

—Callin. Els dos! Tots dos necessiten una lliçó. Ja sóc un vell. Els vaig tenir molt més tard del que m'hagués agradat. Era un home solter, un senzill granger, fins que va arribar la seva mare... que tots els estels abracin la seva ànima —i en dir això es porta la mà al cor i tanca els ulls—. Així que he vist unes quantes coses.

De fons, Webb va murmurant:

—Vaig haver d'arrossegar-me fins a l'acadèmia de quatre grapes sobre el fang i els esbarzers, mentre els insectes em crivellaven les cames.

Glen li fa un gest amb el ganivet:

—Noi, serà millor que deixis de murmurar això si no vols que t'abadani l'esquena amb una canya seca.

—Ho sento, pare —diu Webb, i deixa de murmurar.

—Ara escoltin. El que ha passat abans tornarà a passar en el futur. Abans teníem una República, i la tornarem a tenir. I durant un temps, tothom ho celebrarà i tot anirà d'allò més bé. Però arribarà un moment en el qual les coses es torçaran i algú decidirà que té una forma millor de fer les coses. I la Nova República o la Nova Nova República o la República de la Setmana començarà a imposar restriccions, i aquesta gent que proposarà una forma millor de fer les coses es convertirà en la valenta Aliança Rebel i la República es convertirà en l'enemic i la roda tornarà a girar —es fregà els ulls—. Sóc suficientment vell per recordar quan la República es va engaltar un tret en el genoll. No va ser conquistada per l'Imperi. Es va convertir lentament en l'Imperi. No va ser de la nit al dia, sinó al llarg d'anys i dècades. La fruita sempre té millor gust quan està madura. Però no es queda així per sempre. Qualsevol fruita s'acaba podrint en la branca si la deixes molt temps. No oblidin això.

—Pare —diu Dav—. Aquesta vegada no serà igual.

—Ell ha triat el seu bàndol —diu Webb—. I jo el meu.

—Aquest és el maleït problema! —diu Glenn, donant un cop en la taula—. Els dos, triant bàndols. El bàndol que haurien de triar és la seva família. Passi el que passi. Per sobre de tot. Però aquí estan, com un parell d’ocells starkle barallant-se per un cuc. Se'n recorden dels Lawquane? El vell Cut va lluitar en les Guerres Clon. Va veure la veritat de les coses: En una guerra, cap bàndol és el correcte. Ell ho va fer bé. Va posar seny. Va tenir una família. Mai va tornar a arrossegar-se pel fang. Però vostès dos... No són suficientment bons per a...

Un so. Un parell d'udols. Caces TIE.

L'Imperi mai ve fins aquí. La conclusió no triga a arribar.

—M'has delatat —diu Dav, horroritzat.

Webb el mira amb cara de vergonya.

—L'Imperi paga per delatar a l’escòria rebel.

Però les seves paraules ja no tenen la mateixa seguretat d'abans. Van carregades de sentiment de culpa i penediment.

De sobte, es veu la resplendor blava d'un tret atordidor. Webb xiscla, i cau de cara sobre un bol de puré d’alcarrel. Dav mira al seu pare amb ulls desorbitats.

—Pare...

—Creus en el que estàs fent, Dav?

—... Sí.

—Bé. Això ja em serveix. Espero que no t'equivoquis —sospira—. Ara més et val córrer. Surt per la finestra de darrere. Porta't la moto speeder del rafal.

—Pare... gràcies.

—Ara vés-te’n.

—Tu què faràs?

El seu pare s'encongeix d'espatlles.

—Els diré la veritat. Que m'has disparat i t'has anat —llavors s'apunta amb la pistola i prem el gallet. El tret atordidor el fa caure de nou en la seva cadira. Emet un gemec i perd el coneixement.

Dav parpelleja per contenir les llàgrimes. Llavors s'acosta al seu pare, recull l'arma i corre cap a la finestra de darrere just quan s'obre de cop la porta davantera.

 Següent