Conseqüències (III)

Anterior

CAPÍTOL 3

En Akiva sempre hi havia hagut imperials. Només que no eren forces d'ocupació. Igual que molts altres mons de la Vora Exterior, que rotaven en els confins de l'espai conegut, els imperials sempre havien utilitzat aquest planeta. No obstant això, mai havien declarat oficialment que el planeta fos seu. Aquests exoplanetes eren bèsties massa salvatges i estranyes com per sotmetre-les al jou de l'Imperi Galàctic. Quan els imperials venien aquí, era normalment per raons personals: per beure, per aconseguir espècies, per fumar, per apostar, per obtenir mercaderies del mercat negre. O per ventura només per contemplar els rostres salvatges i els singulars alienígenes que es creuen en aquest forat de malfactors decadents.

Això va ser el que el va portar fins aquí. Tot això.

Sinjir Rath Velus. Oficial imperial de lleialtat.

Bé, Ex-oficial imperial de lleialtat.

Les marees galàctiques el van arrossegar fins aquí. Va acabar encallat en aquest planeta de jungles salvatges i muntanyes escarpades, de volcans negres i platges de sorra vítria. I aquí segueix. En el mateix seient del mateix bar, en el mateix carreró del mateix districte de Myrra, amb el mateix cambrer mon calamari servint begudes en la barra de fusta d’oka.

Entre les mans sosté una copa d’hidromel amb fulla de sashin, aquesta beguda dolça i daurada que té un sabor a mig camí entre el fruit del jybbuk i els oi-ois, aquelles petites baies vermelles que recollia la seva mare. És la tercera que es pren avui, i no fa moltes hores que ha sortit el sol. El seu cap és com una mosca atrapada en una teranyina enganxifosa, que lluita per alliberar-se i sortir volant però acaba fracassant i cau en una letargia letal.

Sent que l'interior del seu cap és un terreny aquós, pantanós, viscós.

Sinjir alça la copa i l'observa com qui mira l’objecte del seu desig. Amb passió i fervor, li diu a la copa:

—Pots comptar amb mi. Aquí em tens —diu, baixant la copa amb un moviment brusc. Aquesta hidromel entra molt bé. S'estremeix de plaer. Llavors fa tritllejar el got sobre la barra de fusta—. Cambrer. Guardià de les begudes. Venedor de licors estranys! Una altra, si us plau.

El mon calamari, anomenat Pok, s'acosta treballosament. És vell, aquest mon calamari. Els tentacles de la barbeta, o el que sigui això, s'han fet llargs i gruixuts, com una barba de pell vermella, com uns serrells retorçats, com percebes lluents. Li falta un braç, que ha estat substituït per l'extremitat platejada d'un androide de protocol. Un encadellat fet ràpid i malament, amb els cables connectats desordenadament en la seva espatlla vermella. No fan venir ganes de contemplar-lo, però a Sinjir li importa molt poc en aquests moments.

No es mereix res millor que això.

Pok borbolleja i li rondina en el que sigui que parlin els mon calamari. Cada vegada tenen la mateixa conversa:

Pok fa els seus sons.

Sinjir li demana al cambrer... després li exigeix que parli en bàsic.

Pok diu, en bàsic:

—No parlo bàsic —i torna a borbollejar en la seva llengua alienígena.

Llavors Sinjir li demana el que vol, i Pok li emplena la copa.

Al final d'aquest intercanvi, Sinjir demana alguna cosa nova:

—Vaig a prendre... per tots els estels del cel, fa molta calor, no? Crec que prendré alguna cosa refrescant. Què tens de sigui refrescant, el meu benvolgut amic cara-calamar? Posa'm d'això.

El cambrer s'encongeix d'espatlles, fent girar aquests ulls gelatinosos de granota, i prepara una copa de fusta amb un parell de glaçons en el fons. Pok tria una ampolla sòrdida de la prestatgeria, que porta alguna cosa escrita en un idioma que no és bàsic. Si Sinjir no pot entendre les paraules del mon calamari, tampoc pot traduir el que hi ha escrit en l'ampolla. A l'Imperi sempre li ha interessat molt poc les formes i els idiomes d'altres cultures. Mai li ha interessat que la gent n’aprengués en el seu temps lliure.

Sinjir recorda que una vegada va trobar a un jove oficial estudiant ithorià. De tots els idiomes que hi ha, l’ithorià. Un oficial de rostre molt jove, assegut amb les cames creuades en la seva màrfega, recorrent amb un llarg dit índex línia rere línia d'escriptura alienígena.

Sinjir li va trencar aquest dit índex. Va dir que era millor que qualsevol càstig administratiu. I més ràpid.

Sinjir també recorda: Sóc una persona terrible. El sentiment de culpa i la vergonya fan un duel en les seves entranyes com un parell de gats de Lothal.

Pok li serveix de l'ampolla.

Sinjir fa girar el licor dins del got. L'olor que desprèn seria suficient per esclofollar el casc d'un pilot de TIE.

Ho prova, esperant que se li incendiï la llengua i la gola. Però és més aviat al contrari. No és exactament dolç, però sí floral. El sabor no té res a veure amb l'olor. És fascinant.

Sospira.

—Ei —li murmura algú que està al seu costat.

Sinjir l’ignora. Li dóna un xarrup llarg i sorollós a aquest estrany beuratge.

—Ei.

Li estan parlant a ell, no? Puf. Inclina el cap i arqueja les celles amb expectació. El que troba és un twi’lek allà assegut. Amb la pell rosa com un nounat. Una de les cues del seu cap, que surten d'un front massa ample, li baixa per l'espatlla i segueix per sota de l'aixella. Recorda a la manera en el qual un obrer porta una mànega o una corda enrotllada.

—Amic —diu el twi’lek—, ei.

—No —diu Sinjir secament—, no, mira, no parlo amb la gent. No estic aquí per parlar. Estic aquí per això —diu, aixecant la copa de fusta i agitant-la una mica perquè el gel faci soroll— i no per a això —i gesticula amb els dits apuntant al twi’lek.

—Has vist l’holovídeo? —pregunta el twi’lek, deixant clar que és un d'aquests individus impulsius i bel·ligerants que només entenen les convencions socials quan les hi serveixen en forma de puny o amb la punta d'un rifle blàster.

Un moment... quin holovídeo? Sent curiositat.

—No. Què és?

El twi’lek mira a l'esquerra i dreta i treu un petit disc. Més gran que el palmell de la seva mà, però més petit que un plat. Envoltat per una anella metàl·lica. Amb un cristall blau al centre. L'alienígena es rellepa les seves dents petites i esmolades, i llavors prem un botó.

Una imatge apareix surant per sobre del disc.

Una dona. Vestimenta majestuosa. Té la barbeta aixecada. Fins i tot en la imatge hologràfica borrosa, pot veure que els seus ulls desprenen astúcia i intel·ligència. Evidentment, potser sigui perquè ja sap qui és: la Princesa Leia Organa. En el seu moment, Princesa d’Alderaan. Actualment, una de les heroïnes i líders de l'Aliança Rebel.

La imatge de la princesa comença a parlar:

—Sóc Leia Organa, última Princesa d’Alderaan. He estat membre del Senat Galàctic i líder de l'Aliança per Restaurar la República. Tinc un missatge per a la galàxia. La nostra galàxia i els seus habitants han quedat alliberats del jou de l'Imperi Galàctic. L'Estrella de la Mort que sobrevolava la lluna boscosa d’Endor ha desaparegut, i amb ella els alts comandaments imperials.

Aquí l'holograma canvia a una imatge que a Sinjir li resulta molt familiar: l'Estrella de la Mort explotant en el cel per sobre d’Endor.

Ho reconeix perquè va estar allà. Va veure la gran explosió, la llum, el foc, aquests núvols enormes que semblaven un cervell arrencat del cap partit d'algú. Totes les restes surant en el buit com deixalles galàctiques. La imatge tremola i torna a veure's la Leia.

—El tirànic Palpatine ha mort. Però la lluita no ha acabat. La guerra continua, encara que el poder de l'Imperi estigui disminuint. Però estem aquí per vostès. Estiguin on estiguin, encara que visquin en el racó més remot de la Vora Exterior, la Nova República els ve a socórrer. Ja hem capturat dotzenes de destructors i naus capitals imperials —ara la imatge tridimensional mostra un grup de soldats imperials baixant per la rampa d'una nau, emmanillats—. I en els mesos que han passat des de la destrucció de la temible estació espacial militar, ja hem alliberat incomptables planetes en nom de l'Aliança —i apareix una nova imatge: rebels rebuts com a salvadors i alliberadors per una multitud de... On és això? Naboo? Podria ser Naboo. I tornem a la Leia—. Siguin pacients. Siguin forts. Lluitin allà on puguin. La maquinària de guerra imperial es va enfonsant amb cada nau, cada arma i cada soldat d'assalt que derrotem. Arriba la Nova República. I necessitem la seva ajuda per acabar la lluita.

Una última imatge tremolosa: caces de l'Aliança alçant el vol entre focs artificials.

Aquesta imatge també li resulta familiar. Va veure als rebels victoriosos llançant focs artificials per sobre dels enormes arbres d’Endor. I de fons els víctors d'aquestes estrafolàries criatures que semblen una barreja entre rata i ós, mentre Sinjir s'amagava entre la mala herba, fred i sol.

—És un nou dia —diu el twi’lek amb un ampli somriure, que deixa entreveure aquestes fileres serrades de dents petites i punxegudes.

—Un conqueridor substitueix a un altre —diu Sinjir, amb el llavi alçat en senyal de menyspreu. Però la seva expressió no coincideix amb el sentiment que té en el cor, igual que la beguda que té davant no fa una olor igual que de gust. En el seu cor sent una onada de... esperança? De debò? Esperança, felicitat i una nova promesa? Que desagradable. Es rellepa el llavi i afegeix—: Sigui com sigui, l’anem a tornar a veure, sí?

El twi’lek assenteix sorprès, i torna a prémer el botó.

Darrere d'ells se senten unes botes que s'acosten. Pok, el cambrer, gruny alarmat.

Un guant negre grinyolant es posa sobre l'espatlla de Sinjir. Un altre en l'espatlla del twi’lek. Aquest més fort i dolorós.

Sinjir reconeix l'olor de cuir lubricat, de roba planxada, de detergent reglamentari. Fa olor de netedat imperial.

—Què tenim aquí? —diu una veu brusca i rondinaire.

En tornar-se, Sinjir troba un oficial de veu gutural i aspecte bastant descurat. Se li surt la panxa per sota de l'uniforme gris, i uns dels botons inferiors està descordat. Està sense afaitar i amb el pèl regirat.

El que està al seu costat té un aspecte considerablement millor. Mandíbula ferma, ulls clars, uniforme planxat i rentat. I amb aquest somriure envanit que no s'aprèn, sinó que surt de forma natural. Sinjir el coneix molt bé.

Darrere d'ells, un parell de soldats d'assalt.

Això és sorprenent. Soldats d'assalt. Aquí, en Akiva?

En Akiva sempre hi ha hagut imperials, sí... però mai soldats d'assalt. Aquests soldats d'armadura blanca són per a les guerres i les ocupacions. No vénen aquí a prendre alguna cosa, ballar una mica i després anar-se’n.

Alguna cosa ha canviat. Sinjir encara no sap el que és, però la curiositat el corroeix per dins com un talp a la recerca de larves.

—Jo i el meu amic cap de cua estàvem veient una mica de propaganda —diu Sinjir—. Res que pugui alarmar a ningú.

El twi’lek aixeca la barbeta. Li brilla la por en els ulls, però hi ha una mica més. Una cosa que Sinjir ha vist en molta gent que ha torturat i turmentat, en tots aquells que creuen que no cediran: coratge.

Coratge. Quina cosa més estúpida.

—La seva època ha acabat —gruny el twi’lek amb veu tremolosa—. L'Imperi s'ha acabat. La Nova República s'acosta i...

L'oficial barroer li assesta un cop de puny dur i directe en el coll. El twi’lek refila, amb les mans en la tràquea. L'altre oficial, l'envanit, posa la mà amb fermesa en l'espatlla de Sinjir. És un avís sense paraules, però el missatge és clar: fes un moviment i et passarà el mateix que al teu amic.

Se sent una espècie de lladruc darrere de la barra. Pok gruny i fa una espècie d'avís en el seu propi idioma, assenyalant cap amunt. És un cartell escrit en bàsic que diu: NO S'ADMETEN IMPERIALS.

De fet és per aquest cartell que Sinjir s'ha passat l'última setmana aquí, dia i nit. Per començar, perquè ningú de l'Imperi vindrà, i això significa que ningú el reconeixerà. En segon lloc, li encanta la ironia.

L'oficial barroer li somriu al cambrer mon calamari.

—Els temps estan canviant, barba de calamar. Potser vulguis replantejar-te això del cartell —fa un senyal brusc amb el cap, i els dos soldats d'assalt fan un pas endavant i apunten amb els blàsters directament a Pok—. Estem aquí per quedar-nos.

Després de dir això, comença a colpejar al twi’lek, que comença a plorar de dolor.

Així no és com han d'anar les coses. De cap manera. Sinjir pren una decisió. Decideix senzillament aixecar-se i sortir per la porta, deixar tot això enrere. No és necessari buscar-se problemes. No ha de convertir-se en un senyal lluminós en el radar d'algú. Sortir per la porta. Buscar un altre bar.

Això és el que decideix fer.

Però, sorprenentment, no és el que fa.

El que fa és aixecar-se de cop. I quan l'oficial envanit intenta obligar-ho a asseure's, Sinjir es defensa, li agafa la mà i li doblega dos dits amb un moviment molt ràpid. Els estreny fins que cruixen.

L'oficial crida de dolor. I no és per a menys. Sinjir sap com infligir dolor.

Això provoca una reacció entre els companys de l'oficial, és clar. L'oficial barroer tira al twi’lek al terra i treu la pistola. Els dos soldats d'assalt es tornen i li apunten amb els rifles.

Sinjir està borratxo. O, almenys, una mica engatat. Normalment, això suposaria un problema. Però per a la seva sorpresa, no ho és. És com si la calor provocada per aquest estrany licor hagués eliminat totes les seves inhibicions, tot el sentit comú que normalment li impediria actuar. Es mou amb rapidesa, sense dubtar-ho ni un segon. Encara que amb poca elegància, això sí.

Es posa darrere de l'oficial envanit, que està sanglotant de dolor. Li aixeca el braç com si fos la palanca d'una empassa-monedes corelliana, i amb l'altra mà li treu la pistola de la cartutxera amb un moviment molt ràpid.

Però l'oficial barroer dispara abans el blàster, i li fa saltar el seu de la mà. Bé, no el seu, el de l'oficial envanit.

«Maleïda sigui», pensa.

Sinjir agafa amb més força el braç de l'oficial i el fa girar per escudar-se de l'atac. Els trets làser li travessen el pit i l'oficial xiscla per última vegada, abans de quedar-se sense forces. Llavors fa força i llança el cos inert de l'oficial cap als dos soldats d'assalt, que no s'esperaven un atac així.

Els dos cauen d'esquena sobre unes taules.

L'oficial barroer crida i torna a aixecar la pistola.

Sinjir analitza ràpidament les defenses de l'oficial. Una mà sota el canell. Amb la pistola aixecada, dispara cap al sostre. Els plou un núvol de pols. Sinjir li etziba una puntada en el barb, una altra en el genoll, una altra en la cuixa. El cos de l'imperial es trontolla com una taula amb una pota trencada, però ell no el deixa caure. L’aferra del canell i amb la mà lliure colpeja els punts vulnerables. Nas. Ull. Tràquea. Panxa. I torna al nas. Li introdueix els dits en els orificis nasals amb un parell de dits cruels, i li obliga a recolzar-se. L'oficial sanglota, balboteja i sagna.

Però encara falten els dos soldats d'assalt.

S'estan intentant aixecar, tractant d'apuntar amb els blàsters... quan algú es llança sobre el soldat de la dreta amb una cadira a la mà i li venta un cop despietat. La cadira li impacta just sota el casc blanc i el fa girar. El soldat es desploma. En aquest precís moment, una ampolla de licor surt volant i colpeja al segon soldat en el casc. L'ha llançat el braç robòtic del mon calamari des de darrere de la barra.

Per culminar, Sinjir retorça el canell de l'oficial barroer per quedar-se amb el control de la pistola. La gira i dispara dues vegades. Un impacte al centre de cadascun dels cascos.

Els soldats d'assalt cauen. Aquesta vegada no s'aixecaran. Sinjir s'alça sobre l'oficial barroer. Torna a agafar-li el nas. El retorça.

—El nas té una cosa meravellosa, i és que està unit a totes aquestes terminacions nervioses que hi ha darrere de la cara. Aquesta protuberància carnosa, que en el teu cas sembla un musell de porc, és la raó per la qual el teu cap s'està omplint de mucositats i els teus ulls de llàgrimes.

—Escòria rebel —mussita l'oficial barroer.

—Això m'ha fet gràcia. Molta gràcia —Idiota. Et creus que sóc un d'ells, quan en realitat sóc un de vosaltres—. Vull saber què està passant.

—El que està passant és que l'Imperi està aquí i tu estàs...

Li retorça. Crits.

—Estalvia'm el discurs reglamentari. Detalls. Per què estan aquí? Amb soldats d'assalt.

—No ho sé...

El torna a retorçar. Més crits.

—Et juro que no ho sé! Està passant alguna cosa. S'està precipitant ràpidament. He baixat... hem baixat del Vigilància i llavors han caigut les comunicacions, i el bloqueig espacial...

Sinjir mira a Pok.

—Tu sabies alguna cosa sobre que haguessin caigut les comunicacions? O sobre un bloqueig?

El cambrer s'encongeix d'espatlles.

Sinjir sospira, i li clava un cop de puny a l'oficial barroer.

El cap de l'oficial cau cap enrere i perd el coneixement. Sinjir el deixa caure. Llavors es dirigeix a Pok:

—Algú haurà de netejar tot això. Ah. Bona sort.

I llavors comença a xiular i surt tranquil·lament per la porta de la cantina.

INTERLUDI

CHANDRILÀ

Una imatge desenfocada. Un so: crec, crec, crec.

La imatge desenfocada s'agita. Es desenfoca una mica més durant un segon i llavors s'enfoca en un altre pla. La imatge s'aclareix de forma brusca.

Hi ha dues dones dempeus. Una és humana. Alta, esvelta, professional, amb el cabell negre pentinat en el que sembla una ona a punt de trencar. Al voltant del coll porta un collaret que sembla un esbart d'ocells units en una cadena. El collaret reflecteix la llum del sol. El seu somriure és ampli, assajat.

L'altra dona és més menuda. Pantorana. Pell blava. Pèl daurat recollit en una trena pràctica i senzilla. Va vestida d'acord. Hi ha qui dirà que és una vestimenta humil i modesta. Uns altres diran que és poc sofisticada, fins i tot anodina. Les úniques joies que porta són un parell de braçalets de plata. El seu somriure també és assajat, però nerviós.

Darrere de les dues dones es veu el senzill perfil de la capital, Ciutat Hanna.

La primera dona, Tracene Kane, li diu al trandoshà que hi ha darrere de la càmera:

—Què tal es veu, Lug? Darrere de la càmera se sent una espècie de grunyit xiuxiuejant.

—Es veia malament. Li he donat un cop. Ara es veu bé.

Tracene mira a l'altra dona, Olia Choko, i encongeix les espatlles com demanant disculpes.

—Tecnologia antiga. No sempre funciona.

—És la teva primera emissió —diu Olia—, és comprensible.

—Crec que avui és la primera vegada per a les dues —diu Tracene, rient. És un riure fort, gairebé massa fort. Potser ella sigui així. O potser el seu riure, igual que el seu somriure, sigui preparat, calculat—. A veure, la cosa anirà així. Jo començaré l'entrevista i faré una breu introducció: bla-bla-bla... és el primer dia del nou Senat Galàctic, és un nou clarejar per a la galàxia... i llavors passem a tu: Olia Choko, representant de relacions públiques de la Mon Mothma i el nou Senat. Llavors entrem en tema.

—Genial —diu Olia, respirant profundament—. Senzillament genial.

—Sembles nerviosa.

—Ho estic... una mica.

—Anirà bé. Ets bonica. Ets alienígena. Causaràs sensació.

—Ah! —diu Olia, aixecant un dit—. Sortirà també la ciutat de fons, no? Ciutat Hanna és un símbol dels orígens modestos del Senat. Estem aquí per la gent de la galàxia, tota la gent treballadora. I a més la Mon Mothma és d'aquí, de manera que...

Tracene li posa la mà en l'espatlla.

—Ho tenim controlat.

—Ah! Però... No s'oblidin de la instal·lació d'art que hi ha al centre de la ciutat... És una sèrie de cascos de soldat d'assalt, pintats de colors diferents i marcats amb diferents símbols, com explosions i emblemes de l'Aliança. És obra de l'artista...

Tracene estreny el braç de l’Olia.

—T'he dit que ho tenim controlat. Tenim les imatges. Tu ets l'última baula de la cadena. Parlem amb tu. Llavors entra el Senat. Res sortirà malament. Estàs bé?

Olia dubta. El seu somriure comença a ser forçat. Sembla un fermopenat congelat davant el frontal d'un miner. Però assenteix amb el cap.

—Sí. Estic bé. Molt bé. Puc fer-ho.

Tracene mira cap a la càmera.

—Entrem en tres, Lug. Tres, dos... —i articula la paraula ‘un’.

—Aquí Tracene Kane emetent en el primer dia del Canal Reina del Nucli. M'acompanya Olia Choko, representant de relacions públiques de la Cancellera Mon Mothma i del nou Senat Galàctic, aquí a Chandrilà...

 Següent