Conseqüències (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

En les profunditats de l'espai de la Vora Exterior, un creuer lleuger classe Carrack està quiet enmig d'un camp d'enderrocs estel·lars. És l’Oculus. Els enderrocs són les restes polvoritzades del cometa Kinro, un cos celeste que fa eons va amenaçar els planetes del Nucli. Al seu pas, anava a destruir un o diversos planetes i tots els seus habitants. Els llibres d'història suggereixen que els Jedi es van unir, i diversos d'ells van donar les seves vides (alguns, tan sols la seva ment) per fer trossos el cometa abans que obrís un forat en la Vora Mitjana.

L'Alferes Deltura no té temps per a aquesta història. No perquè no li interessa. Li interessa. El seu pare era un amant de la Història. A casa seva hi havia pocs mobles, però moltes muntanyes de llibres i mapes.

No obstant això, ara mateix l'única cosa que li importa d'aquest camp d'enderrocs de cometa és que els ofereix una cobertura excel·lent. A ell i al creuer.

Mira a la jove togruta que té al costat: l'oficial científica Niriian. Inclina el cap cap a ell. Niriian és freda, eficient. Dedicada al treball. Porta les cues del cap tirades cap enrere, lligades amb una petita corda negra. Observa a tothom com si fossin insectes alats clavats en una fusta. A Deltura, això li agrada. Sospita que és per això que és bona en el seu treball. Parlant d'això...

—Llança el droide sonda —diu Deltura, fent-li un gest amb el cap.

Ella li retorna el gest.

—Llançant el droide sonda Escurçó, designació BALK1 —prem un botó i el droide surt entre gasos al buit de l'espai. És un droide imperial, robat i usat ara per l'Aliança. Ha de corregir el que acaba de pensar. Usat per la Nova República.

—Tot bé? —li pregunta Deltura.

Activa un dial del tauler de comandaments i prem un interruptor. La pantalla comença a omplir-se de dades. Pels altaveus s'escolta l'estranya melodia de les dades encriptades del droide.

—Ja està enviant dades atmosfèriques.

—Gràcies, oficial Niriian.

Deltura li fa un petó amb la mà.

Ella li dedica un petit somriure. Aquest somriure és una de les coses que ell més aprecia. El fet que només ell sembli capaç de trencar aquesta façana gèlida li dóna fe en si mateix, en ella, en els dos com a parella, en la Nova República. Vaja, en la galàxia sencera. Un esclat d'optimisme.

L'alferes crida pel comunicador. En la pantalla apareix la cara de l’Ackbar. L'almirall té aspecte de cansat. A ningú li sorprèn. Mantenir unides les peces d'una galàxia fracturada suposa un gran esforç. Deltura no pot ni imaginar com pot arribar a afectar-li.

—Droide sonda llançat —diu Deltura.

—Excel·lent —respon Ackbar—. Ens tornarem a veure d’aquí a sis hores, alferes.

Sis hores: el temps que trigarà el droide sonda a entrar a l'espai que envolta Akiva. No obstant això, ja pot veure el planeta de lluny, com una petita bola surant més enllà del camp d'enderrocs.

Niriian somriu.

—Tenim temps. Sopar i una mica de repòs?

—Sopar, una cosa més i una mica de repòs?

Ella riu entre dents. Un so musical.

***

La discussió és intensa en aquestes hores de la nit. És tan turbulenta com la tempesta que hi ha fora del palau del sàtrapa. Precisament el sàtrapa és l'únic que està totalment indiferent a la tempesta de fora i a la de dins. Està assegut en un racó, recolzat contra la paret, roncant.

—No hem d'oblidar que tenim els crèdits —diu Arsin Crassus, donant copets amb els artells en la taula. Ho fa cada vegada que creu que està dient alguna cosa important. Podria semblar que sempre té la sensació d'estar dient alguna cosa important, ja que fa aquest toc, toc, toc amb una freqüència irritant—. Tenim els crèdits i els podem gastar com ens sembli oportú.

Jylia Shale està immutable, com una esfinx. Amb prou feines s'ha mogut en les últimes hores, com si això no li afectés com als altres.

—Amb els crèdits no podrem tornar a comprar la galàxia —diu Shale—. No podrem comprar les ments i els cors de la gent. I les arques imperials no són tan formidables com ho van ser en el seu moment, Arsin.

—Encara tenim els comptes de reserva. El Clan Bancari té riqueses, riqueses tangibles que encara podem espoliar...

—I sumir la galàxia en una recessió? —li talla Shale, esbufegant—. Sí, és clar, així segur que ens guanyem la confiança de la gent.

—No es tracta de guanyar-nos a la gent —replica Crassus. Toc, toc, toc—. Ja ho he dit, la millor forma de procedir és establir formalment un imperi escindit. Pactar una treva amb els gossos bavosos de la Nova República, deixar que ells facin la seva i nosaltres la nostra. Ja estem immersos en una espècie de guerra freda amb aquests beneits. Ho fem oficial.

—Sí —diu Shale, posant els ulls en blanc—. Anem a construir un mur en el mig de la galàxia. Ells poden tenir la seva part i nosaltres quedar-nos amb la nostra. No funciona així. Vaig a deixar una cosa molt clara per tots els que s'atreveixin a escoltar: vam perdre la guerra. Actuàvem de forma insensata, arrogant, imprudent. I vam pagar per això. No pot haver-hi treva. La Nova República no ens permetrà quedar-nos amb les nostres joguines en la Vora Exterior. Ens donaran caça. Ens jutjaran com a criminals de guerra. A alguns ens empresonaran, a uns altres ens executaran.

Sloane observa a l’arxivista, que pren notes a tot córrer, esforçant-se per seguir el ritme. Ell i el sàtrapa són les úniques persones que no participen formalment en la reunió que poden estar a la sala. Fins i tot Adea ha d'estar absent. Això sí, evidentment hi ha soldats d'assalt protegint la porta.

Una vegada més, Arsin s'inclina cap endavant i comença a parlar, tustant la taula amb els artells per emfatitzar les seves paraules:

—Shale, vostè va ser una estrateg vital per a l'Imperi. I, no obstant això, es lamenta de l'estratègia de l'Imperi...

—Arsin —solta Rae abruptament—. Si dóna un cop més amb els artells en aquesta taula, els hi partiré amb un pal.

—Jo... això no és forma de parlar-me —diu amb to fanfarró.

Pandion somriu amb superioritat.

—Té raó, Crassus. És profundament irritant. Faci-ho una vegada més i jo mateix li trencaré la mà.

El banquer es reclina en la seva cadira, de braços plegats sobre el pit, seriós com un nen escarmentat.

—L'estratègia de l'Imperi Galàctic —comença a dir Shale—, no estava sota el meu control suprem. Vull tornar a deixar clar que em vaig oposar a ambdues Estrelles de la Mort. Em vaig oposar a la seva creació des del principi. I, de fet, aquesta oposició em va perjudicar, ja que va evitar que moltes de les meves propostes fossin acceptades. Excepte, tal vegada, a Hoth. Però l'Estrella de la Mort va ser la nostra perdició. Aquí s'aplica aquest vell refrany: no deixis que els teus dos fills treballin en la mateixa mina. Invertir tants diners, personal i esforços en l'ecosistema d'aquesta estació espacial tan descomunal va ser la croada d'un boig. Palpatine era arrogant.

Tashu ha estat callat gairebé tota l'estona, joguinejant amb les borles que té en les mànigues com si tot això fos molt avorrit per a ell, o com si tingués el cap en una altra part. Finalment, comença a parlar:

—L'arrogància de Palpatine era innegable. Però també és innegable que sense aquesta arrogància, l'Imperi mai hagués existit.

El Moff Pandion, millor dit el Gran Moff Pandion, es posa dempeus, i comença a caminar en semicercle prop de la taula.

—Per una vegada, estic d'acord amb Jylia Shale. No només en què l'Estrella de la Mort va ser el nostre major error, sinó també en què una treva no servirà de res. Una treva no sadollarà la set de sang de l’anomenada Nova República. Ens perceben com a monstres. Això està clar. Però això també significa que no ens podem rendir. Volen sang. Que a ningú li sorprengui si als millors entre nosaltres ens donen caça. I ens arrosseguen pels carrers. I deixen que ens elimini un salvatge qualsevol amb un llança-projectils a la mà.

—Sí, Valco —diu Shale—. Sabem que vol atacar, atacar, atacar. A qualsevol preu.

El gran moff deixa anar un bleix.

—Així doncs, prefereix deposar les armes i baixar el cap per a la destral de l'executor? No preferiria caure lluitant?

—No estem aquí per escriure una història sensiblera, un relat sobre un perdedor indefens, un enfrontament pugilístic en el qual som el gladiador de bon cor que s'enfronta al règim opressor que el va condemnar a la palestra. Ells són els que poden explicar aquesta història. Nosaltres som els que esclavitzem mons sencers plens d'alienígenes. Nosaltres som els que construïm una cosa anomenada Estrella de la Mort sota el lideratge d'un vell decrèpit que creia en el “Costat Fosc” d'una vella religió desgavellada.

Yupe Tashu llança una mirada perplexa i acadèmica a Shale.

Pandion fa una ganyota de menyspreu.

—Si estiguéssim en un millor moment, seria executada per traïció, General Shale.

—Ho veu? —diu Shale—. Nosaltres som els que executem, Gran Moff Pandion. Si ens rendim, se'ns podria aplicar la bondat irracional de la Nova República. Potser puguem conservar el cap —esbufega—. A més, no tenim una estratègia d'atac significativa.

—Per descomptat que la tenim —diu Pandion rient—. Està boja? Els rebels... perquè això és el que són, rebels, criminals, desviats... han fet el que han fet sense comptar amb una maquinària de guerra. Insurgents, tots ells. Nens amb fones que van donar en algun blanc. Però nosaltres tenim la flota, l'exèrcit, la formació —assenyalant a Arsin— i els diners.

—Llavors, per què cada dia hi ha algun governador que s'aparta de nosaltres? Per què perdem més naus cada setmana? Per què veiem holovídeos de mons alliberats fent desfilades i derrocant estàtues? Han fet molt amb molt poc, Pandion. Crec que vostè mal interpreta el nostre lloc en la Història.

—Llavors nosaltres farem molt amb molt poc. A més... —fa un gest de desdeny amb la mà—, aquests holovídeos són propaganda i ho sap molt bé. La realitat és que l'Aliança Rebel no té els recursos per controlar aquesta galàxia. Però nosaltres sí. I —es torna cap a Rae Sloane— no oblidem que encara tenim un superdestructor estel·lar. No és així, Almirall Sloane? El tenim? Potser només el té vostè. Potser és com un nen cobejós que no vol compartir la seva flota amb la resta de l'acadèmia.

Un comentari previsible. Ho ha anat repetint des que han començat. Rae respon el mateix de cada vegada:

—El Devastador i la seva flota estan a la disposició de l'Imperi Galàctic, Valco. La qüestió segueix sent...

Ell repeteix les seves paraules gairebé al mateix temps, encara que amb un to considerablement més burleta:

—La qüestió segueix sent què és l'Imperi arribats en aquest punt, i qui ho controla. Sí, sóc conscient de la seva postura. Només vull que tothom en aquesta sala sigui conscient que vostè és la que té el dit en el gallet de la nostra major arma. I ni tan sols sabem on la té amagada, no és així?

—Els seus espies encara no li han servit aquest tros de pastís, no? —diu ella, amb un petit somriure en els llavis. Pandion comença a protestar, però vol tenir el control d'aquesta reunió, i ho fa—. Aquesta trobada és per decidir el futur de l'Imperi amb les aportacions de diversos assessors, no només d'un. Si jo volgués usar el Devastador per quedar-me amb el control, ho podria intentar, fins i tot ho podria aconseguir. Però prefereixo no cometre els mateixos errors del passat. Gran Moff, ja ho hem sentit. Ja hem sentit la seva postura —una vegada i una altra—. De qui no hem sentit res és del Conseller Tashu. Podria il·luminar-nos?

Tashu torna a aixecar la mirada, com si tot això fos una distracció.

—Mmh? Ah. Sí, sí. Per descomptat —diu Tashu, que era un conseller de l'Emperador Palpatine. També era amic seu, si és que això és possible. Palpatine. L'home que va ser primer senador i després canceller. L'home que, segons els rumors, era també un Lord Sith fosc. Entre les files de l'Imperi, la presència dels Sith era més un mite que una realitat: molts parlaven d'ells com si fos possible, però la majoria estaven convençuts que era una invenció. Palpatine no seria el primer governant a inventar-se històries de gran magnitud còsmica sobre si mateix. Els cronistes de la Història diuen que un regent de l'Antiga República, Hylemane Lightbringer, deia que havia nascut enmig de la Nebulosa Tifònica i que les armes mortals no el podien matar. Un fet que va resultar ser fals. El van matar amb una arma mortal. Apallissat amb una cadira, segons sembla. La llegenda de Palpatine s'ampliava també al seu sequaç, el brutal Darth Vader. Sloane creu que els seus poders eren reals, encara que potser no tan omnipotents com Palpatine volia que tothom cregués.

No resulta sorprenent que Tashu s’aferrés en aquests principis.

—Parla del costat fosc com si fos un camí malvat, reprovable per la seva malvolença. Però no cal confondre-ho amb el mal. Com tampoc cal confondre el costat de la llum amb el bé. Els Jedi d'antany eren farsaires i mentiders. Maníacs assedegats de poder que es feien passar per un orde monàstic sagrat. Croats de la moral la diplomàcia de la qual era la del sabre de llum. El costat fosc és honest. El costat fosc és directe. És un ganivet a la vista, no un que t'apunyala per l'esquena. El costat fosc actua en interès propi, però amplia aquest interès cap a fora. Primer tu, i després els altres. Palpatine es preocupava per la galàxia. No es va fer amb el control únicament per tenir poder per a si mateix. Ja tenia poder com a canceller. Volia arrabassar-los el poder a aquells que abusaven d'ell. Volia estendre el control i la seguretat als habitants de tots els planetes. Això tenia un preu. Coneixia aquest preu, i ho lamentava. Però ho va pagar, perquè el costat fosc comprèn que tot té un preu i sempre cal pagar-ho.

Un moment de silenci.

Llavors Pandion deixa anar un buf i rigué.

«Si l'Emperador encara estigués aquí, una afirmació així li costaria el cap a Pandion. És el preu que hauria de pagar per semblant desdeny. Per la traïció», pensa Rae.

El moff aixeca una mà i simula una marioneta parlotejant.

—Diu moltes paraules, Conseller Tashu, però cap d'elles sona com si tingués fonament algun... —un altre esbufec burleta—. No té cap fonament.

—El que vull dir —respon Tashu amb un somriure beatífic i confiat— és que Palpatine era un home intel·ligent. Més intel·ligent que tots nosaltres junts. Hem de seguir el seu camí. L'Emperador sabia que el costat fosc era la seva salvació. Per això nosaltres hem de trobar la nostra salvació també en el costat fosc.

—Mmmm —rondina Shale—. I com fem això? No crec que cap de nosaltres estigui format en les arts de la Força.

—No queda cap Sith —diu Tashu—. I l'únic Jedi que existeix, el fill d’Anakin Skywalker, posseeix un ànima intocable. Almenys, ara com ara. Hem de moure'ns cap al costat fosc. Palpatine sentia que l'univers que s'estén més enllà dels nostres mapes era d'on provenia el seu poder. Al llarg dels anys, mitjançant la nostra ajuda, va enviar a homes i dones més enllà de l'espai conegut. Van construir laboratoris i estacions de comunicacions en llunes remotes, en asteroides, en zones salvatges. Hem de seguir els seus passos. Retirar-nos de la galàxia. Anar més enllà del vel dels estels. Hem de buscar l'origen del costat fosc com uns exploradors a la recerca d'una deu d'aigua.

Crassus canvia d'expressió. Els carxots del seu rostre rodanxó semblen un drap arrugat.

—Està dient que hem de... retirar-nos? Prenem les naus i fugim? Com uns nens petits temorosos del cinturó del pare?

—No, temorosos no —diu Tashu—. Esperançats.

Això deslliga una altra descàrrega d'arguments contraris. Vénen de tota la taula, i tots alhora. Una cacofonia d'arguments. Treva. Diners. Rendició. Guerra freda. Guerra oberta.

No té sentit. Ningú es posa d'acord. Sloane es pregunta si algun dia arribaran a fer-ho. Si no, aquesta cimera haurà estat un projecte absurd.

Però hem d'intentar-ho.

L'Imperi Galàctic és un mirall trencat. Es veuen molts reflexos de si mateix, però separats, fets miques. Sloane pensa: Haig de reparar el mirall. Reparar el reflex. Ella creu en l'Imperi. I creu que ella és la que pot i ha d'arreglar-ho. Un Imperi ascendent tornarà a regnar en la galàxia. I ella s'assegurarà la seva posició. Ja no estarà relegada als marges. Ja no quedarà fora dels llibres. Sloane tindrà un paper important.

S'aixeca.

—Si us plau, prossegueixin. Ara torno.

La resta ni tan sols s'adona quan se’n va. No sap si això és bo o dolent.

***

A l'espai que envolta Akiva, un droide sonda Escurçó minora la marxa amb descàrregues prudents dels retroimpulsors. Quan finalment s'estabilitza, les seves cinc extremitats s'estenen cap a fora com unes potes d'aranya. L'ull s'il·lumina. De la part superior del seu cap esfèric surt una sèrie de petites antenes, destinades a fer mesuraments.

Comença el seu escaneig.

***

Una mà dura li agafa la barbeta. Li mou el cap cap amunt, a baix, esquerra, dreta. El palmell d'aquesta mà intrusiva li colpeja la galta. Sense força. Unes palmades suaus:

Plas, plas, plas.

Wedge respira molt fort. Obre els ulls.

És ella. La que el va prendre per sorpresa a la sala de comunicacions. La que li va disparar per l'esquena.

—I ara què? —diu Wedge—. Ha vingut a torturar-me en persona?

No està l'altre. El de la cara pàl·lida amb arrugues fosques, amb la pell marcada per estries, com si estigués mig mort. Però va apareixent de tant en tant. Potser una vegada cada hora. Encara que li costa dir-ho, perquè li resulta difícil comptabilitzar el temps. Sempre és just quan Wedge comença a dormir-se. I cada vegada que apareix aquest home estrany, li fa mal. Li ha clavat ganivets en el costat. No els hi ha clavat profundament, sinó fent talls superficials. Li ha punxat la cuixa amb una agulla elèctrica i han saltat espurnes com si fos un tauler de comandaments avariat. Després ha entrat i s'ha posat a menjar fruita sorollosament. Sense dir res en cap moment. Quan ha acabat, s'ha xuclat els dits. Després reia a sota veu mentre li infligia dolor.

Però ella. Aquesta dona. És una almirall, no?

—No —diu—. No sóc una torturadora.

—No —respon ell, bleixant—. Naturalment que no. Vostè és qui fa les preguntes.

—Això creia. Però ja no estic segura —mentre diu això, el droide mèdic comprova el tub que té enrotllat en el braç i li entra en la pell—. De totes maneres, tampoc em respondria a mi, no?

—No —diu Wedge. Intenta que la seva veu soni ferma. No vol que aquesta por es faci evident. Si ella detecta por, se li llançarà damunt. El destrossarà com un wampa olorant sang en la neu. Té por de debò. Ha arribat fins aquí. Ha participat en incomptables batalles a l'espai. Ha lluitat en la neu, en el desert, en els pantans, a cel obert. I ara, al final, està aquí. Ferit i lligat a una taula. Torturat fins a la mort.

—Tampoc és que importi massa. Li faig preguntes sobre detalls vitals de la Nova República... moviments de naus, ubicacions de bases, plans d'atac... Però, què faria amb la informació? No gaire, em temo.

—Ja està preparada per rendir-se? —diu ell, somrient. No és un somriure amable. És cruel. Ho diu per fer-li mal.

M'estic rient de tu, pensa.

—Permeti que li faci una pregunta. Per què?

—Per què... què?

—Per què ser rebel? Per què unir-se?

—Per destruir l'Imperi.

Ella nega amb el cap.

—No. És massa fàcil. Això és només la pintura superficial. Però gratant una mica, a sota hi ha alguna cosa personal.

Ell torna a mostrar-li les dents en un somriure terrible.

—Per descomptat que n’hi ha, almirall. L'Imperi li va fer mal a gent propera a mi. Família. Amics. A la noia a la qual vaig estimar. I no estic sol. Tots els que formem part de la Nova República tenim històries semblants —es posa a tossir. Té llàgrimes en els ulls—. Som la collita de totes les llavors horribles que han plantat.

—Però vam mantenir l'ordre en una galàxia sense llei.

—I ho van fer amb un puny tancat, no amb una mà oberta.

—Se li donen molt bé les paraules per ser un simple pilot.

Intenta encongir-se d'espatlles, però fins i tot això li dol. Un grunyit li surt del fons de la gola. Es conté un crit. La dona assenteix amb el cap, es dóna la volta i se’n va sense dir res més.

***

L'holograma apareix sobre la taula, envoltat d'una lluentor blava. El cap de l'Alferes Deltura. Ackbar s'inclina sobre ell.

—Està completament segur, alferes?

—No hi ha senyal de naus imperials, almirall.

—Però si que ha trobat senyals.

—Solament enderrocs. Res que es pugui veure amb l'ull humà, però l'Escurçó és un droide sonda sorprenentment efectiu. Ha trobat restes moleculars indicatives de les nostres pròpies naus, senyor.

—Els Ala-A —murmura Ackbar—. Alguna cosa els ha disparat.

—Alguna cosa des de la superfície, senyor?

—És poc probable. No es podria impactar un Ala-A des d'aquesta distància —diu Ackbar, fregant-se els seus dits llargs i palmejats. Fa girar la cadira per mirar a l'altra persona de la sala.

Aquesta persona també és un holograma.

I aquest holograma amb prou feines és una persona.

La imatge es veu de costat. És com un fantasma. Ni el cos ni la cara es veuen amb claredat. Estan distorsionats, borrosos. Es tracta del seu infiltrat. L'informador conegut simplement com l'Operador. Fins ara, la seva informació sempre ha estat confiable. Impecablement confiable. Per això Ackbar dubta encara més.

—Què dius, Operador?

La veu que emergeix està tan distorsionada com la imatge. És un so mecanitzat i retorçat.

—El droide detecta tràfic d'entrada i sortida de la capital? O al voltant del planeta?

Ackbar li diu a Deltura:

—Ja ha sentit la pregunta.

—No, senyor. No detecta cap nau.

L'Operador diu:

—Que el droide comprovi la disponibilitat de transmissions al planeta. A veure què passa.

Deltura assenteix i li diu alguna cosa a algú fora de l’holoabast. Segurament la seva oficial científica, una jove togruta. Hi ha un silenci incòmode, com una substància tòxica estenent-se pel terra. A l’Ackbar no li agrada tot això. Té una sensació terrible en el seu interior, que s'empassa tot el seu optimisme anterior.

L'alferes torna a aparèixer en la imatge hologràfica.

—Res —diu, gairebé en xoc—. Res, senyor. El droide sonda no pot trobar transmissions. És com si tots els canals estiguessin morts.

—Bloqueig de comunicacions —diu l'Operador—. És un truc imperial. Estan aquí, Almirall Ackbar. Les seves naus estaran amagades. Però si no hi ha tràfic entrant ni sortint, és que han imposat un bloqueig. No hi ha naus. No hi ha comunicacions. Està passant alguna cosa. No sé el que és.

—Gràcies —diu Ackbar.

—Realitzarà alguna acció? —pregunta l'Operador. Impacient. Massa impacient?

Ackbar no respon. Apaga l'holograma. Deltura pregunta:

—Hi ha una cosa més que vulgui que faci, senyor?

—Mantingui la seva posició —diu Ackbar—. Necessito temps per pensar i deliberar amb els altres. Gràcies, alferes.

—Almirall. Senyor.

El rostre de l'alferes desapareix.

La preocupació aguaita a l’Ackbar com un banc de cucs marins. Necessita temps per pensar. Però si passa massa temps, podrien perdre una oportunitat vital. O escapar d'un altre parany imperial, pensa. Es tracta d'una treta o és de debò? Podria ser una trobada secreta. La ironia és massa gran com per ignorar-la: abans eren els rebels els que havien d'amagar-se. Ara és l'Imperi. Els rols s'estan canviant. Potser sigui un signe de la seva victòria naixent contra l'opressió imperial. Però es preocupa pel seu excés de confiança. L'Imperi no ha desaparegut. Encara no.

Està esperant un nou atac. D'això està força segur.

INTERLUDI

CHANDRILÀ

Una fruita de color porpra arriba volant des de fora de pla i s'estavella en un costat de la cara de l’Olia Choko. En xocar, la fruita s'obre. El suc li cau per la galta i li degota de la mandíbula. Sembla esbalaïda.

Se senten crits procedents de fora de pla:

—Buuu! A baix el Senat Galàctic! A baix la Nova República!

Es veu una altra fruita, però que falla i passa volant per sobre del seu cap.

Tracene comença a dir:

—Bé, Lug, és hora de tallar...

—No —la interromp Olia. Empassa saliva i es neteja les restes de fruita de la galta—. Vostè. El manifestant. Acosti's.

Tracene li fa un gest amb el cap gairebé imperceptible a Lug.

Les mans escamoses d'un trandoshà apareixen en els marges de la pantalla, fan girar la càmera flotant cap a un petit home de xan vestit amb un mico gris brut. Porta una cistelleta plena de fruites i verdures, gairebé totes podrides.

Està sol.

Veu que li enfoca la càmera i agita les mans.

—No, no, no vull sortir per la càmera. Si us plau.

Olia se li acosta. Cautelosament. Amb les mans esteses, en actitud suplicant.

—Si té preocupacions, m'encantaria escoltar-les.

—Jo... —quequeja el xan, mirant al seu voltant. Com si fos una broma d'algun tipus. O com si no estigués preparat per tenir aquest efecte—. Ho sento, m'haig d'anar —fa posat d'anar-se’n, però Tracene se li posa davant.

—Pot dir el que hagi de dir.

—De debò? —pregunta ell, recelós.

—De debò —li respon Olia. Expliqui'm els seus problemes.

Tracene mira a càmera i articula amb els llavis: Estem en l'aire?

Per un moment, en la pantalla apareix un polze reptilià.

—Jo... —comença a dir l'alienígena—. Em dic Geeska Dotalo. Sóc de Gan Moradir. Una colònia de la Vora Mitjana. Van venir els de la Nova República. I... van destruir una base imperial. Ara els imperials ja no estan. L'Imperi era cruel. Però almenys mantenien l'ordre! Teníem menjar i aigua. Tot funcionava. Ara han vingut els rebels. Han arribat bandes. I pirates. No tenim suficient menjar. La destrucció va afectar els nostres pous i... —comença a sanglotar—. Estalviem els crèdits necessaris per portar-me aquí. Jo sóc tot el que ens queda.

Per un moment, Olia es queda sense paraules.

Sembla que Tracene va a intervenir, però llavors Olia es posa a parlar:

—Està molt bé que hagi vingut, senyor Dotalo. Crec que Gan Moradir no té cap representant en el Senat. Avui, vostè serà aquest representant.

Els seus ulls s'obren incommensurablement.

—Qu... què?

—La guerra és terrible. I amb un exèrcit no hi ha prou per resoldre els problemes. Necessitem una solució pel que ocorre després que l'exèrcit hagi fet el seu treball. Per això el Senat ha tornat a començar. I per això ho estem fent aquí, al planeta natal de la Cancellera. Molta gent creu que aquest és un planeta petit i sense importància. Però Chandrilà sempre ha estat el punt de partida de grans idees i de ciutadans que les fan arribar a tota la galàxia. La galàxia necessita ajuda. Necessita aquestes grans idees. Però, com vostè diu, també necessita coses petites: menjar, aigua, habitatge. Coses bàsiques. I quan acabi la guerra, ha de quedar alguna cosa per reparar la destrucció. El convido avui a parlar en el Senat sobre la seva gent, sobre la seva colònia. Que escoltin. Deixi que li ajudem.

Fa venir a algú de fora de plànol. Un altre pantorà. Un home abillat amb un uniforme administratiu blau. Olia li murmura alguna cosa i li presenta a Geeska Dotalo. Llavors el pantorà l’acompanya fora de pla.

Tracene somriu i diu:

—Tallin —llavors els seus ulls es claven en la distància.

La gent està agitada. Miren cap amunt, a la llunyania. Tracene fa un gest amb la mà i Lug fa girar la càmera.

De lluny, es veu una filera de presoners imperials. Van emmanillats, secundats per un oficial de la Nova República.

—Això és inacceptable —diu Olia, i surt corrent per intervenir.

 Següent