Conseqüències (XXV)

Anterior

CAPÍTOL 25

Una línia d'espurnes, vermelles com els ulls d'un dimoni, puja des de fora de la porta de la sala de control de l'estació de comunicacions. El Senyor Ossos està just davant de la porta, esperant. Cantussejant una cançó distorsionada, que sona com una ràfega de vent udolant dins d'una caverna. Una cançó que només a un boig li semblaria bonica. Sinjir també està aquí esperant, amb la pistola preparada.

Vindran per nosaltres.

I es pregunta: I llavors què?

Ja ha avisat als imperials que està viu. Encara no. Però quan tot això acabi, algú en alguna oficina de l'Imperi veurà que l'oficial Rapace va fer una consulta a les xarxes administratives amb el seu nom i un escaneig facial. I si el capturen?

Beneïda ironia.

El més probable és que el portin davant un oficial imperial de lleialtat.

Un com ell mateix.

La idea gairebé li fa venir ganes de riure.

La línia d'espurnes ja va per la meitat de la porta.

—Espera —diu Temmin—. Espera, espera, espera. Mira.

Sinjir mira. Del sostre penja una unitat evaporadora. Per l'aspecte, sembla un droide embarassat.

—I què? És un evaporador. Els conductes que usen són petits, i no hi cabríem. Només és una canonada, no? Tret que tinguis a mà un raig de miniaturització molecular que ens redueixi a la grandària d'un hàmster, no crec que...

—No, mira —Temmin assenyala un parell de frontisses. Es posa de puntetes i colpeja l'evaporador amb els artells.

Sona a buit. Bong, bong, bong.

—No pot ser —diu Sinjir, pensant en veu alta.

—Doncs sí. És una sortida. Probablement al sostre. Des d'aquest compartiment es feien transmissions rebels. Potser va ser el meu pare qui ho va posar. O almenys ho va utilitzar.

Temmin salta cap amunt i s'agafa a la vora metàl·lica de l'aparell, que s'obre i queda penjant de les frontisses.

La línia de soldadura de la porta gairebé ha arribat al final.

—Res millor que el present —diu Sinjir, pujant a tot córrer.

Dins de l'evaporador hi ha unes escales.

El noi tenia raó.

Pugen.

Temmin treu el cap per una escotilla. En obrir-la, tot queda cobert per una llum blanca encegadora. La sala del tauler de comandaments de comunicacions estava molt fosca, i aquí fora hi ha gairebé massa llum. Surt de l’escotilla, encara ajustant els ulls, i repta pel terrat de l'estació de comunicacions. No pot evitar sentir un arravatament d'orgull. Dins del seu cap, repeteix el que li va dir a Sinjir: Potser va ser el meu pare qui ho va posar.

Però llavors torna una sensació massa familiar de ràbia:

Al papa se’l van emportar perquè era un rebel.

I per això es va anar la mare.

I per això tot es va enfonsar.

Aquesta sensació tan positiva que tenia desapareix a l'instant. Es marceix i es podreix en el seu interior com una flor preciosa ruixada amb àcid.

Llavors mira cap amunt, parpellejant.

Sent el soroll abans de veure-ho.

Un caça TIE. Torna a parpellejar, mirant cap al cel, cap al sol.

No. No és un caça TIE. Són dos.

Ajuda a Sinjir a sortir, cridant:

—Hem de moure'ns! Ens ataquen!

El primer TIE se'ls tira damunt com un meteorit a punt d'atropellar-los. Llavors ho entén.

Temmin sap a què ve aquest caça.

Ossos surt per l’escotilla...

Temmin es llança sobre Sinjir i el droide de combat. Els tira al terra per darrere d'un artefacte de metall fet perquè sembli el mecanisme exterior del fals evaporador. Els tres queden tirats en el terra.

I just llavors el caça TIE dispara els canons frontals. L'edifici s'estremeix. En una cantonada del terrat, s'encenen petites flames entre un petit núvol de fum groc.

Temmin treu el cap i veu el sistema d'antenes, que es comença a inclinar i acaba caient del sostre, deixant enrere una pluja d'espurnes i partícules.

Han detingut la transmissió.

Només pot desitjar que hagi durat el temps suficient.

I ara s'acosta el segon caça TIE. Comença a disparar sobre el terrat, segurament amb la intenció de derrocar tot l'edifici. No és un bombarder, així que no ho aconseguirà amb una sola passada. Però aquestes armes davanteres tampoc són de joguina. Amb un parell de passades, el sostre de l'estació de comunicacions es convertirà en enderrocs fumejants.

Temmin aferra el cap d'Ossos amb les dues mans.

—T'encarregues tu?

Ossos diu amb aquesta veu entre profunda i estrident, amb una distorsió mecànica:

—DÓNA-HO PER FET, AMO TEMMIN.

Els canons del TIE comencen a crivellar l'altre costat del sostre, fent saltar un núvol d'enderrocs i flamarades de foc. El so del caça i les seves armes retruny en les oïdes de Temmin. No només en les seves oïdes. Pot notar-ho en les dents. Sinjir fa una ganyota. Ell també ho nota. Dispara diverses vegades contra el caça, en va, i després es torna per disparar-los als soldats d'assalt que estan començant a sortir pel conducte de sortida.

—AFIRMATIU, A LES SEVES ORDRES —crida Ossos, i salta cap amunt replegant els braços i les cames, formant una espècie de bala de canó...

Que s'estavella contra el cristall davanter del caça TIE.

El caça s'agita en l'aire i cau com un asteroide borratxo sobre les teulades de Myrra. Desapareix de la seva vista en una ziga-zaga frenètica.

Just llavors, el primer caça TIE ha donat la volta i es prepara per a la següent passada. Comença a disparar els canons, crivellant el terrat. Els trets se'ls van acostant. Temmin es gira i mira... No hi ha temps per pensar, només per actuar. Però no poden saltar a una altra teulada.

Sinjir assenyala amb el dit.

Un tercer TIE s'ha unit al combat.

Baixa en picat, omplint el cel amb els trets dels blàsters davanters.

Trets que impacten en el lateral del primer TIE. Un dels seus panells laterals hexagonals es desprèn i s'estavella contra la paret de l'estació de comunicacions. La resta cau de costat. Passa al costat del seu edifici com un meteorit i s'estavella contra un vell bloc d'oficines, provocant una explosió estrepitosa.

El tercer TIE els passa per damunt, xisclant. El seu salvador.

Sinjir, panteixant, diu:

—Crec que la teva mare ha trobat una nau.

Temmin assenteix, palpant-se el cos per comprovar que tot està aquí.

La mare és tremenda com a pilot. Però ara mateix no té temps de pensar en això. O en ella. En lloc d'això, diu:

—Serà millor que fotem el camp. No trigaran a venir molts més.

***

Norra se sorprèn a si mateixa pensant en vespes.

Aquí en Akiva hi ha un insecte conegut com la vespa de jaqueta vermella. És ampla i llarga com la punta d'un polze, però és terrorífica. Són criatures malvades i cruels. Piquen. Xuclen sang amb l'agulló. S’emporten la sang per alimentar a les seves cries i la utilitzen per construir els seus característics nius de color vermell òxid. Se les troba majorment en la jungla, encara que de tant en tant surten de la seva zona de confort i fan el seu niu en una teulada o sota un sortint. En aquest cas la solució més habitual és prendre una llauna de dissolvent per a motors i un encenedor, fent un llançaflames casolà, i calar-li foc al niu sencer.

La qüestió és que aquestes vespes volen d'una forma determinada. Individualment, són dificilíssimes de capturar o de matar, perquè volen cap amunt, a baix, esquerra i dreta. Poden anar cap endavant, detenir-se a mig vol, quedar-se aquí una estona i després anar-hi cap enrere. Solen fer això quan van a picar. Una picada de la vespa de jaqueta vermella et pot deixar el braç adormit durant una hora.

Pilotar un caça TIE li fa pensar en aquestes vespes.

És increïble. Quina maniobrabilitat. Pot fer el que fan les vespes: accelerar cap a endavant, donar-li al retroimpulsor per detenir-se, llavors moure's a esquerra i dreta. Impulsivament, se’n va amb el caça a fer una passejada, fent tirabuixons per sobre de la ciutat que un dia va ser la seva llar.

Per descomptat, el caça té els seus inconvenients. El TIE és una nau suïcida, no? Per aconseguir semblant velocitat i maniobrabilitat, l'Imperi va sacrificar la seguretat i la sensatesa en la resta del disseny. La nau és més fràgil que l'esquelet d'un ocell. Ni tan sols té seient ejector. No només és un caça. En situacions extremes, també és la tomba del pilot.

Però Norra no està pensant en tot això quan derroca a l'altre caça TIE, que està amenaçant la teulada de l'estació de comunicacions. Els seus canons làser bessons li arrenquen el panell lateral i, quan el caça s'estavella, pensa:

«Això per ficar-se amb el meu fill».

Norra crida d'alegria.

I ara, a per la missió.

Aquí davant, a través de la calitja que cobreix tota la ciutat, veu una ciutadella enorme: el palau del sàtrapa. Virolat i pompós, amb tots aquests parapets i torres dissenyats amb l’asimetria d'un boig. Sembla ser que cada nou sàtrapa li afegeix una part al palau. Independentment de si concorda amb el disseny de la resta. El resultat és inesperadament caòtic. Té la seva bellesa particular, malgrat ser una de vulgar.

Al centre hi ha una cúpula i una torre. Al voltant hi ha una plataforma circular, com un anell. I en aquest anell pot veure una sèrie de llançadores imperials aparcades, amb aquestes aletes tan característiques.

Aquests són els seus objectius.

La pantalla del panell de comandaments parpelleja, llavors emet un centelleig verd.

Té dos caces en la cua. Dos caces TIE, que s'han unit al combat. «El verd indica que no sap que són enemics, no? Interpreta que són naus amigues», pensa.

Norra espera que ells interpretin el mateix.

Però no triga a adonar-se del que està passant. Els dos ulls malvats obren foc sobre ella. Per sort, l'instint actua abans que el cervell. Les mans actuen ràpidament encara que el cervell vagi més lent. Fa girar el caça, descrivint espirals en l'aire. Comença a pujar just quan el cel s'omple de trets làser. La força de la gravetat li pressiona les temples com si tingués dos cargols, i nota com si les cames i les entranyes estiguessin mil metres per sota. Tot és a punt d'esclatar...

La sang torna a circular-li pel cap (o per fora del cap, no està segura). I quan torna a redreçar el TIE, els seus dos perseguidors ara són els perseguits. Els té just davant.

Sent un arravatament d'emoció, que fa que s'oblidi del pànic.

Norra prem el gallet dels seus comandaments bessons. Els rajos làser verds que solquen l'aire impacten en el primer TIE.

Les restes destruïdes del TIE xoquen contra l'altre caça. Es produeix una explosió de foc i una gran commoció en l'aire, i els seus enemics cauen en espiral cap a la ciutat, fins a desaparèixer en una detonació final.

El caça de la Norra travessa les restes de foc.

I torna a centrar la mirada en el palau.

***

Aquí està, en l’holopantalla que Adea té a la mà. L'atac d'un TIE, pilotat per un combatent enemic. Es dirigeix directament al palau. Rae entén les seves intencions. No li pot fer res al palau. Les parets són massa gruixudes. Però una part està exposada: Les seves naus.

Aquestes llançadores són el seu salvavides.

És massa tard perquè desenganxin els caces. I no hi ha defenses, ni canons, ni...

Un moment.

Li arrabassa l’holopantalla a Adea de les mans i utilitza els controls per anar a veure un dels tres turbocanons làser terra-òrbita que van instal·lar a la capital d’Akiva. El seu assistent obre molt els ulls.

—Almirall, el turbolàser no està fet per a això...

—És la nostra única oportunitat.

—Està apuntat just al palau.

Rae observa la trajectòria calculada.

No és ideal, però haurà de servir.

Dispara.

***

En un moment Norra està volant, seguint el seu curs amb total seguretat, i al moment següent l'aire s'omple d'una llum encegadora i alguna cosa fa volar el panell dret del caça TIE. De sobte, ha perdut el control.

No, completament no.

Està girant, fent virolles descontrolades. Però té una mica de control.

Només una mica. Suficient.

Sosté amb fermesa els controls de vol i els bloqueja perquè estiguin junts, lluitant contra els girs descontrolats. Està marejada. Tot dóna voltes. Se li regira l'estómac i té ganes de vomitar. Ferm. Ferm.

Un pensament llunyà li arriba:

Vaig a morir.

Ja està. La culminació de tot el que ha fet, de tot el que és.

Una part d'ella se sent orgullosa.

He aconseguit tantes coses, pensa.

Llavors arriba un altre pensament discordant, com un visitant mal educat: Però no he aconseguit tant. Li he fallat al meu fill. Li he fallat al meu marit. Brentin, Temmin, els estimo.

En la seva caiguda giratòria, dirigeix el TIE just cap al palau. Just davant està la plataforma circular. Les llançadores. Un iot. Tots aquí, alineats.

Potser, potser pugui emportar-me'ls per davant...

Mentre el palau se li acosta vertiginosament, té un pensament a l'atzar.

Tant de bo aquestes coses tinguessin seient ejector.

 Següent