Estrelles Perdudes (XXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 28

Ciena es va inclinar sobre l'estació de navegació amb una mà oprimint el seu adolorit abdomen i l'altra recolzada sobre els controls. El sistema d’autonavegació havia intentat, repetidament, anul·lar les seves ordres, però finalment havia aconseguit apagar-ho. Ara l'única cosa que li quedava per fer era esperar.

Va fer un pas enrere i es va enfonsar en la cadira. En la pantalla de visualització que tenia enfront d'ella les estrelles havien desaparegut; no quedava res més que la sorrenca superfície de Jakku. Cada segon que passava, la vista del planeta es tornava més nítida. Ciena va observar les taques que es convertien en deserts i muntanyes. Els sensors van començar a parpellejar en vermell, alertant-la que era a punt de traspassar l'atmosfera, però ella els va ignorar.

En cert moment, la seva vista es va ennuvolar. Quan es va passar la mà sobre el rostre, els seus dits es van humitejar. Ciena va parpellejar ràpidament per aclarir la seva visió. Quan arribés la fi no es torbaria. No es giraria per mirar a un altre costat. Seria de les últimes experiències que viuria, per la qual cosa pretenia estar completament present en tot moment, fins i tot en els més dolorosos.

Morir amb honor, no podia demanar més.

De sobte, les portes del pont es van obrir.

Ciena es va posar dempeus d'un salt. Gairebé per instint va voler treure el seu blàster, però cap capità d'un Destructor Estel·lar els portava en el pont. Com era possible que algú hagués entrat?

Llavors va veure a Thane.

«L'única persona de la Rebel·lió, i de la galàxia sencera, que hauria sabut quines eren les paraules correctes», va pensar Ciena en el seu atordiment. «I naturalment que havia d'estar aquí».

Tal vegada estava somiant o al·lucinant. Segurament el seu cervell havia recreat una imatge de Thane perquè no cregués que anava a morir sola. Fins i tot portava una tira de tela en senyal de dol en la part superior del seu braç, lamentant-se per la tragèdia que estava per arribar, com qualsevol família de la vall.

Però després ell va deixar anar un sospir d'alleujament, un so tan subtil i familiar que va allunyar tots els seus dubtes. Això era real. Estava succeint.

—Ciena —va començar a dir-li, acostant-se, però es va detenir quan ella va fer un pas cap enrere. Va fer una pausa i va aixecar les mans, mostrant-li que no portava cap arma... encara que ella podia veure el blàster que portava a un costat—. Tot està bé. Vaig a treure't d'aquí.

—No aniré enlloc. —Li semblava que les seves paraules venien des d'un lloc molt llunyà, com si les estigués escoltant, en lloc d'estar-les dient—. Em quedaré amb la meva nau.

—Saps?, podem tenir una gran xerrada sobre l'honor i del servei més tard. En aquest moment hem de sortir al més aviat possible d'aquesta cosa, abans que entri per complet a l'atmosfera.

Les càpsules d'emergència podien suportar els aterratges planetaris, però desenganxar dins de l'atmosfera era arriscat. En aquest moment, les lectures de la temperatura canviaven dràsticament. Ciena va sentir com el seu pols s'accelerava en sentir por... i no precisament per ella.

—Thane, vés a la càpsula d'emergència més propera.

Ell va alçar la barbeta, com l'obstinat i orgullós noi que havia estat anys enrere.

—No sense tu.

La fúria va créixer en ella.

—T'adones que puc arrestar-te en aquest moment? O disparar-te?

—Crec que ara mateix ja estem més enllà de qualsevol reglament.

Thane li va estendre la mà, però ella va donar un altre pas cap enrere. Menys de dos metres els separaven en aquest mateix instant. Cap a qualsevol lloc al que voltegessin, en les innombrables pantalles de visualització i sensors, les llums d'alarma parpellejaven, i escenes de batalles i matances apareixien.

—Te n’has d'anar! Què no entens que estic intentant salvar la teva vida?

—I jo intento salvar la teva! —Ell ja l'havia mirat d'aquesta manera suplicant i desesperada quan havia tractat de convèncer-la d'abandonar l'Imperi junts. Tal vegada per Thane res havia canviat durant aquests cinc anys, però ella se sentia molt més gran. Massa trista. Buida. Però ell seguia aquí, dempeus, amb la mà estesa, creient que podia salvar-los als dos—. Anem, Ciena, no tenim molt temps.

Thane no comprenia que a ella ja no li quedava temps, ni un minut més.

«Què han fet amb ella?».

Ciena estava parada davant d'ell, tan prima que semblava que es trencaria amb només tocar-la. L'uniforme semblava nedar-li, i això, combinat amb les pampalluguejants llums d'alerta al voltant seu, feia que l'escena semblés més una horrible paròdia d'un pont imperial que el pont real. Però el que li espantava més era el buit dels seus ulls. Res de la característica personalitat de la Ciena resplendia; només veia fúria i desesperació.

Però la seva Ciena seguia aquí. Ho sabia només perquè ella preferia morir abans que seguir servint-li a l'Imperi.

—Escolta'm —va dir Thane, intentant sonar tranquil fins i tot quan l’Infligidor s'havia sacsejat davant el primer contacte real amb l'atmosfera de Jakku; el descens es tornaria cada vegada més violent—: no li deus a l'Imperi ni una maleïda cosa. Ells no mereixen la teva lleialtat i, definitivament, no mereixen la teva vida.

—Ni tan sols saps el que significa la lleialtat.

—Ah, no? Ciena, si no et fos lleial, estaria aquí? —La nau va tornar a sacsejar-se. Thane es va trontollar lleugerament cap a un costat, i Ciena va haver d'agafar-se de la seva cadira per romandre dempeus. Ella va cridar:

—Thane, te n’has d'anar! Has d'anar-te’n en una càpsula d'emergència, ara!

—No et deixaré aquí. —En aquest moment es va adonar que preferia acabar així, morint al costat d'ella, aquí, aquest dia, a sortir amb vida ell solament.

Thane volia sobreviure. Per molt que l’estimés, sabia per l'any que havia transcorregut que era capaç de seguir endavant després de la seva mort; fins i tot sanar-se a si mateix i trobar pau.

Però no volia viure com l'home que l'havia deixat morir. Ell va repetir:

—No et deixaré aquí.

—Si us plau! —Ciena va començar a tremolar—. Si us plau, no em facis responsable de la teva mort. L'única cosa que demanava en totes aquestes batalles era no ser jo qui et matés.

—I jo sempre vaig demanar que fossis tu. Perquè hi ha un vincle entre nosaltres, sempre, entre tu i jo... en la vida i en la mort. Ho saps tan bé com jo. És per això que hem de sortir junts d'aquesta nau.

Ciena va romandre en silenci per una llarga estona. La nau es va inclinar cap a un costat, la gravetat artificial forcejava amb la natural, que els estava tirant cap a Jakku. En la pantalla de visualització, la imatge de la superfície del planeta va girar lentament; la nau havia començat a donar voltes en picat.

Després ella va fer un pas cap a ell, i després un altre. Thane tenia ganes de plorar per l'alleujament que això li provocava.

—Bé. Sí. Vine amb mi.

Llavors, es va parar enfront d'ell. Les seves mirades es van trobar, finalment, Ciena li va donar un cop de puny en l'estómac.

Mentre Thane queia al pis, Ciena li va arrabassar el seu blàster. Estava parada damunt d'ell, mentre ell la mirava fixament, intentant recuperar l'aire que li havia tret.

—Així que aquest és el teu pla? —va dir—. Matar-me?

—És clar que no —va respondre ella—. T'atordiré i després t'arrossegaré a una càpsula d'emergència. Però, abans d'això, sí saps que estic fent això per salvar-te, veritat? Perquè...

Thane li va fotre una puntada de peu a la cama amb tal força que ella va trontollar i va caure d'esquena a més d'un metre de distància. El blàster es va lliscar pel terra inclinat, allunyant-se de tots dos, mentre Ciena lluitava per posar-se dempeus.

Ell va aconseguir aixecar-se i es va posar en posició de combat, els seus ulls blaus semblaven cremar.

—Vols jugar brut? Molt bé, jugarem brut.

Un record va aparèixer en la seva ment: quan es van conèixer sent nens, barallant-se l'un per l'altre. I pel que sembla anaven a morir de la mateixa manera.

Ciena va córrer cap a ell, i Thane va intentar esquivar-la, però ella el va aconseguir derrocar. Mentre li assotava el cap contra el terra de malla, Ciena li va cridar:

—Treu el teu maleït cul rebel del meu pont!

Thane la va tirar, empenyent-la cap a un dels costats. Mentre ella rodava cap a la paret, Thane li va cridar:

—Et trauré d'aquí, vulguis o no.

Per ventura ell no ho estava entenent? No veia el que succeïa? Per què intentava robar-li la seva única oportunitat d'escapar d'aquest infern i així i tot morir amb el seu honor? Semblava que Thane no la coneixia.

Ella li va fotre una altra puntada salvatge, el taló de la seva bota va colpejar la seva mandíbula i el va fer trontollar. Ciena va aconseguir posar-se dempeus i llavors va poder contemplar la pantalla de visualització: Jakku es veia horriblement a prop, però la imatge es va tornar borrosa i fosca; els sensors exteriors havien començat a cremar-se per la calor de l'atmosfera. Les finestres havien adquirit un color taronja brillant: la nau estava coberta de flames que els impedien veure cap a l'exterior.

Les faccions en guerra, tant en terra ferma com en l'atmosfera, veurien l’Infligidor deixant un rastre de foc a través del cicle, com un meteor.

Thane va aferrar la cama de la Ciena i la va estirar cap al terra; l'impacte de la caiguda li va causar una altra onada de dolor en la ferida de l'abdomen. Mentre Ciena intentava recobrar l'alè, Thane va aprofitar l'oportunitat per immobilitzar-la recolzant els canells sobre els d'ella.

—Només vine amb mi —li va dir, panteixant—. Has de venir amb mi, ara.

Ella li va donar un cop de genoll en el costat i va aconseguir alliberar les seves mans. Ciena volia dir-li que deixés d'actuar com un idiota i que corregués cap a una càpsula en aquest instant, perquè aviat seria massa tard, si és que no ho era ja en aquest moment. Però l'única cosa que va poder dir-li va ser:

—Deixa'm anar.

Després va unir tots dos punys i va llançar un cop cap amunt, directe a la mandíbula de Thane. Si l’havia de colpejar fins a deixar-lo inconscient, així seria.

Amb el dolor encara recorrent-li el rostre, Thane va observar com la pantalla de visualització es tornava borrosa i finalment s'apagava. Se'ls havia esgotat el temps.

Així que va fer una cosa que mai va creure que faria: li va tornar el cop. Però ella era una dona petita i ell un home corpulent. El mateix cop a la mandíbula que a ell li havia fet trontollar, a ella la va derrocar. La culpa li envaïa, però no podia detenir-se, no en aquest moment...

Ella es va impulsar cap amunt i amb l'espatlla el va copejar en l'estómac, just sota les costelles, traient-li l'aire. Mentre tots dos xocaven contra el panell de control, ell va pensar: «Si algú ens estigués veient, pensaria que intentem matar-nos, i no que ens estem intentant salvar».

Les llums van començar a apagar-se i a encendre's, conforme més components s'incendiaven per l'entrada en l'atmosfera. Thane va escoltar un terrible cruixit: l'enorme estructura metàl·lica del Destructor Estel·lar començava a fondre's quan la calor la feia aconseguir el punt de fusió. A través de les poques i petites finestres no podia veure res de Jakku o del cel, només hi havia foc.

Ciena el va empènyer lluny d'ella quan la nau va tornar a inclinar-se. Tots dos estaven tirats en el terra, doncs no podien mantenir-se dempeus. Thane va gatejar per trobar alguna cosa on poder subjectar-se: una cadira, una biga, alguna cosa que l’ajudés a aixecar-se, i de sobte va veure el centelleig d'un objecte fosc i metàl·lic que relliscava al peu del mur. Es va llançar cap a ell, i mentre rodava va escoltar el soroll de les botes d’ella sobre la coberta: d'alguna manera havia aconseguit posar-se dempeus. Ella va córrer cap a ell, i quan el so dels seus passos semblava ser més ràpid, Thane va aconseguir agafar el blàster.

«Un moviment del polze. Atordiment activat... Ara!».

Thane va identificar l'horror en el rostre de la Ciena, abans que el raig blau l'aconseguís. Ella va caure al terra amb tal impacte que, per un moment, Thane va témer haver activat accidentalment l'opció de matar. Però quan va gatejar cap a ella pel terra inclinat, va poder veure com el seu pit es movia.

—Demanaré perdó després —va murmurar. De genolls, Thane va aconseguir girar-la i col·locar el seu cos sobre les seves espatlles. Va percebre el sabor de la sang en la seva boca al mateix temps que s'aixecava treballosament i s'encaminava cap a la càpsula d'emergència més propera.

El seu vertiginós recorregut a través dels túnels de servei li va portar a la ment allò après a la classe de Disseny de grans naus, així que estava bastant segur d'on podien estar les càpsules. El que no sabia era si aconseguiria fer que desenganxessin. Si les abraçadores metàl·liques s'havien fos amb la calor de l'entrada a l'atmosfera, la càpsula d'emergència no serviria per res més que com un lloc per morir.

I, per descomptat, els imperials en fugida i els soldats de la Nova República que van escapar probablement ja haurien usat totes.

«Vinga, vinga, vinga, vinga, vinga», deia dintre seu mentre corria a empentes i rodolons a través dels passadissos del Destructor Estel·lar. La primera estació a la qual va arribar estava buida; aquesta càpsula havia estat llançada a l'espai feia molt de temps; i just quant el pànic començava a envair la seva ment, Thane va arribar a una segona estació i va trobar una càpsula d'emergència que semblava estar-los esperant.

Va copejar el panell de control amb el genoll i la porta en espiral es va obrir. Era una de les càpsules més petites, però era suficient per transportar a dues persones. Thane la va deixar caure a l'interior, i mentre ell entrava de genolls pel tub d'entrada, de sobte, les llums es van apagar. Es trobava en total foscor, tret per la llum vermella d'emergència que entrava per la portella, parpellejant sobre el cos inert de la Ciena.

Si no hi havia energia, es tancarien les portes?, desenganxaria la càpsula? Si els tancaments explosius s'havien fos en lloc d'explotar, estarien perduts.

Thane li va donar un cop de mà a l'interruptor d'enlairament. Mai va veure una mica més bell que les portes de la càpsula tancant-se. Quan es van quedar segellades, un terrible i profund cruixit va fer estremir la nau, com l'udol final d'una enorme bèstia.

Després, la càpsula va desenganxar, llançant-los lluny de l’Infligidor.

L'impuls va fer que es copegés contra la paret corba de la càpsula de salvament, mentre que Ciena va girar cap a l'altre costat. Thane va avançar de genolls cap a ella per subjectar el seu cos contra el seu. Les càpsules comptaven amb molt pocs elevadors de repulsió i compensadors d'acceleració, per la qual cosa els esperava una violenta travessia. Thane ni tan sols estava segur que els sistemes d'aterratge funcionessin a tan poca distància de terra ferma. A través de la petita portella, va veure breus centelleigs de color blau, després daurat, i una altra vegada blau i daurat... el cel i la sorra semblaven donar voltes i voltes. Només faltaven uns quants segons per a l'impacte.

Thane va embolicar-la amb el seu cos, va enfonsar el seu rostre en la corba del seu coll i es va preparar per al xoc.

La càpsula va assotar sobre la terra amb un intens cop, i després un de més i un altre més. Thane va comprendre que estaven donant salts sobre la sorra. Ell i Ciena es colpejaven contra la paret, no tan fort com per morir, però prou com per sortir ferits. Un dels impactes va aconseguir disminuir la seva velocitat, i la càpsula, obrint una rasa a través del desert de Jakku, finalment es va detenir. «Estem fora de perill? Crec que estem...».

La càpsula va sortir volant per l'aire amb tanta força que Thane va creure que una altra càrrega explosiva havia estat detonada. Però el fragorós so li va revelar la veritat: l’Infligidor acabava d'estavellar-se contra el planeta, i la càpsula d'emergència havia sortit disparada juntament amb un tsunami de sorra i pols.

Thane la va abraçar amb més força, mentre la càpsula rodava i rodava; la petita finestra només mostrava sorra vermella i taronja. I si quedaven enterrats? Què passaria si la malparada càpsula havia arribat al límit de la seva resistència i s'obria? No volia que acabessin asfixiats aquí, enterrats vius...

Però lentament, la càpsula es va detenir, pel que sembla de manera definitiva.

Després d'un llarg segon, Thane es va permetre creure que havien sobreviscut a l'aterratge. Però, i si estaven enterrats a molts metres sota terra? El seu radi-localitzador seria capaç d'enviar un senyal de rescat a la Nova República?

Va decidir encendre’l, va esperar una llarga estona... i després va veure com l'indicador s'encenia amb una llum verda. El senyal estava sent enviat.

—Ho hem aconseguit —li va murmurar, qui seguia recolzada, inconscient, sobre la seva espatlla. Potser en el seu subconscient ella ho escoltaria i subtilment li faria saber que tot anava a estar bé.

Una petita línia de sang revelava una ferida en el front de la Ciena. Thane es va deslligar la tira de dol que portava en el braç i la va usar com una bena provisional, mentre la mirava sorprès.

«De totes les naus de la galàxia havia d'abordar la teva», va pensar.

Potser... potser Ciena, i Luke Skywalker, i tots els altres tradicionalistes tenien raó sobre la Força. Tal vegada existia una espècie de poder que mantenia unida a la galàxia i dirigia indefectiblement a tots cap al seu destí. La Força l’ha degut d'haver guiat cap a ella, perquè pogués salvar la seva vida i continuar-la junts.

En aquest moment, tot el cinisme i la fúria de la seva antiga vida finalment van desaparèixer. Ara vivia sota el mandat de líders que eren honestos i justos; havia lliurat una guerra noble que eren a punt de guanyar; ara servia al costat de persones que respectava i al mateix temps li agradaven. Ciena havia estat alliberada de les cadenes que l'havien mantingut lligada a l'Imperi, i d'ara endavant no tindria impediments. Cap dels dos els tindria. Com un noi com ell, sense esperances i sense fe, havia arribat fins aquí?

Va recolzar el front sobre el d'ella. Malgrat els dolorosos blaus que li cobrien el rostre i el cos, malgrat la sang que li seguia brollant de la boca, malgrat la terrible condició de la Ciena i de la sufocant calor dins de la càpsula de salvament, va pensar que aquest podria ser el moment més feliç de la seva vida.

Thane va escoltar el so de la sorra removent-se per sobre d'ells, i quan va alçar el rostre va veure com les portes de la càpsula de salvament se sacsejaven. Després es van obrir, deixant caure una petita cascada de sorra sobre els seus peus, i revelant a contrallum la silueta d'un dels membres de l'equip de rescat de la Nova República.

—Quina alegria veure'ls, nois. —Thane va agafar-la entre els seus braços—. M'ajuden a treure-la?

—I tant, Corona Quatre. —Un dels rescatadors es va inclinar per treure-la; Thane es va arrossegar just després i es va deixar caure en la sorra, al seu costat.

El metge es va ajupir per mirar-lo.

—Necessites ajuda?

—Jo l'atendria a ella primer.

Ell esperava que el metge comencés a examinar les ferides de la Ciena, però en lloc d'això, tots els membres de l'equip van treure els seus blàsters i el líder es va agenollar per posar-li unes manilles magnètiques al voltant dels canells.

—Què dimonis...? —La veu de Thane es va anar apagant conforme va comprendre que els soldats de la Nova República estaven fent exactament el que havien de fer: estaven capturant a una oficial imperial d'alt rang, qui havia de ser enjudiciada pels seus crims.

I ell havia pensat que estava rescatant-la, que la Força havia intervingut miraculosament per protegir-los. Però l'única cosa que Thane havia fet era portar-la a la seva captivitat.

Següent