Estrelles Perdudes (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

Thane va dirigir el seu Ala-X cap avall, fins gairebé fregar el gruixut fullatge dels arbres que cobrien la superfície de D’Qar. Amb la llum del vesprejar, va poder veure com les fulles s'arremolinaven sota les altres naus com arrossegades per un huracà. Si algú estigués a nivell del terra, sota ells, l'esquadró Corona seria detectat en uns quants minuts.

«No estarem aquí per molt temps», es va recordar. Després, va obrir el canal de comunicació segur.

—Corona Cinc, aquí Corona Quatre, m'escoltes?

—T'escolto —va contestar Kendy—. Tenim lectures negatives. No detecto cap font de poder artificial.

—El mateix succeeix aquí.

L'esquadró Corona havia estat enviat a D’Qar per buscar qualsevol indici d'un nou post d'avançada imperial. Aparentment, uns espies encoberts de Coruscant van informar de grans quantitats de material bèl·lic sent processat per a la flota imperial; ningú sabia amb precisió per a què anava a ser utilitzat, però hi havia rumors que hi havia unes noves instal·lacions de construcció per a naus de gran grandària...

Si l'Imperi havia començat a construir nous Destructors Estel·lars o algun altre tipus de superarmes no ho estava fent a D’Qar. Havien escanejat cada hemisferi, buscat en les òrbites planetàries i solars, i no havien trobat res.

Thane va reconèixer que li hagués agradat trobar alguna cosa. Almenys així haurien sabut el que estava tramant l'Imperi i podrien haver pres mesures significatives sabotejant fàbriques, col·locant droides de vigilància en ubicacions clau i moltes altres coses més. De moment només li quedava suportar el suspens.

Després va dir:

—Corona Dos, els teus registres també són negatius?

—Afirmatiu. Resultats negatius pel que fa a l'activitat imperial —va contestar Yendor—. Tret que de sobte l'Imperi estigui reclutant petites criatures dels boscos.

—Ho dubto. —Va respondre Thane, avaluant-ho per un moment—. Hauríem de considerar aquest planeta, doncs té potencial perquè instal·lem una base en el futur. A l'Imperi no li interessa, no hi ha molt tràfic espacial en aquesta zona i hi ha aigua en abundància.

—A més és millor que Hoth —va dir Yendor.

—Fins i tot l'estómac d'un sarlacc és millor que Hoth. —Thane va començar a marcar els codis de navegació que li portarien de retorn al Llibertat.

Pel que sembla, la líder de l'esquadró Corona va estar d'acord.

—Anem-nos d'aquí.

Una vegada que van tornar a la nau, l'altra part de l'esquadró Corona es trobava donant-li manteniment als seus Ala-X en la calorosa badia de reparació del Llibertat, bromejant una vegada i una altra.

—Anem —li va dir Yendor a la líder de l'esquadró, la pilot de major edat del grup, una majestuosa dona a la qual li deien la Comtessa[1]—, no pots negar que això és més divertit que la vida en un palau.

Ella li va dirigir una mirada de retret.

—Necessites passar més temps en palaus.

—Saps?, crec que sí —va acceptar Yendor—. Però tu pots ajudar-me amb això, veritat?

—De debò! —va esbufegar la Comtessa, però no sense afecte—, podries aprendre de Smikes. A ell no li interessa aparentar que està divertint-se quan no és així.

—Aquí mai ens divertim —va dir Smikes sota el seu Ala-X. Portava un mocador estampat lligat al voltant del seu front per combatre la interminable suor que escorria pel cos de qualsevol humà que visqués en una nau Mon Calamari—. Estem en una guerra, què té de divertit això?

—Què enutjós —va dir Yendor amablement—. Però algun dia t'escoltaré riure i espero que un androide de protocol estigui a prop per gravar-te.

—No siguis tan sever amb Smikes —va dir Kendy, tirant-se per sobre de l'espatlla el fosc cabell verd—. Només és un enutjós.

—No sóc un enutjós. Sóc realista —va insistir Smikes. La realitat és que sempre estava enutjat, però era un gran pilot.

Thane va bellugar el cap quan els va veure a tots aquí reunits; era la tripulació més variada que algú pogués trobar, gent que mai conviuria de no ser per l'esquadró o per aquesta guerra. Però almenys ell sabia que el cuidarien.

A diferència d'altres persones.

Més tard, una vegada que tots havien acabat, Kendy va dir:

—Haig d'admetre que la intel·ligència militar és menys glamurosa i dramàtica del que sempre em vaig imaginar.

Thane ni tan sols va aixecar la vista del panell obert de l'ala de la seva nau.

—Crec que les coses més dramàtiques són les que probablement et mataran. I podrem suportar-les quan arribin, i faré el que hagi de fer, però no sóc suïcida.

No va haver-hi resposta alguna durant els següents minuts, en els quals Thane es va concentrar en el seu treball, fins i tot va oblidar que ell i Kendy estaven xerrant, fins que ella va dir en veu molt baixa:

—Sabies que això va ser el que va posar a l’informe la Ciena?

Ell es va quedar on estava, contemplant els cables i els xips que li donaven vida en aquella nau. La clau que tenia a la mà va romandre suspesa per sobre de la unió en la qual pensava treballar. Sense girar-se a mirar la Kendy, li va preguntar:

—Què va ser el que Ciena va informar?

—Que probablement t'havies suïcidat a Jelucan. Em vaig assabentar per altres companys de l'acadèmia, i li vaig enviar a Ciena un holograma en aquell moment, perquè no m’ho podia creure, però ella no volia parlar. A l'inici vaig pensar que era perquè ho estava passant molt malament. Després, quan em vaig adonar que estaves aquí, amb la Rebel·lió, vaig pensar: «Ei! Thane va ocultar les seves petjades molt bé». Però mentre més ho penso... tu hauries pogut enganyar a qualsevol ser de la galàxia molt més fàcilment que a Ciena. Els dos us coneixeu tan bé. Ella et va cobrir, veritat?

—Sí. —En aquest moment, Thane es va imaginar que estava a Jelucan, tancant la porta quan Ciena es va marxar. Ell va creure que el delataria sense importar què—. Això va fer.

Kendy va llançar una xiulada.

—Ciena Ree va trencar un jurament?

—De vegades li som lleials a més d'una cosa. —Va respondre de memòria, amb veu entretallada, però molt segur del que acabava de dir—. Quan hi ha un conflicte, hem de decidir a qui donar la nostra lleialtat. I crec... crec que ella em va triar a mi.

Ciena li havia encobert. Havia orquestrat aquesta mentida tan complexa, quan ella mai mentia, i tot per ell. Coneixent-la com ho feia, sabent d'on venia, Thane es va adonar del molt que li hauria costat fer-ho. El dur nus de fúria que havia carregat en el pit durant els últims tres anys finalment s'havia afluixat. Però això ho empitjorava tot, perquè la seva ira era l'únic escut que li havia protegit del dolor de perdre-la.

El so d'unes botes talonejant el terra de l'hangar va fer que Thane aixequés la vista del seu Ala-X. Kendy havia saltat del seu caça estel·lar per parar-se al costat del seu, amb les mans en la cintura.

—Llavors per què ella no està aquí?

—Ciena?

—Sempre va dir que un jurament era per sempre, que una promesa era una promesa, i havies de ser fidel al teu propi honor —va dir Kendy, i va començar a sonar enutjada—. Ni tan sols vaig pensar que fos capaç de mentir. Ara descobreixo que va trencar la seva paraula per salvar-te, però segueix servint en la flota imperial. Com va poder fer això? Si va poder enfrontar-se a ells per tu, per què no podria fer-ho per la galàxia sencera?

—Ciena mai li va ser deslleial a l'Imperi. —Thane odiava acceptar-ho, però era cert—. Aquesta vegada, en aquest moment, va triar la seva lleialtat cap a mi. Però això no vol dir que hagi fet a un costat el seu jurament cap a l'Imperi.

—No veig la diferència.

—Això és perquè no ets de Jelucan. —«I no coneixes a Ciena tant com jo». La reparació podia esperar, Thane va tancar el panell, va guardar les seves eines i es va lliscar pel costat de la nau fins a on estava Kendy—. Mira, tu i jo vam estar en la flota imperial, recordes? La gent bona pot acabar al servei del mal.

Kendy va assentir amb el cap mentre creuava els braços enfront del seu pit. L'aire feia olor d'eines per soldar i a greix per a motor; el seu fosc cabell verd resplendia amb les intenses llums de l'hangar.

—La gent bona pot iniciar la seva carrera servint a l'Imperi. Però si es queda allà, deixen de ser bons. Fas alguna cosa que vas pensar que mai faries, com seguir una ordre que t'emmalalteix, i et dius a tu mateix que aquesta serà l'única vegada que ho faràs. Que és una excepció. Que no és la manera en la qual les coses seran sempre.

Thane va recordar com va intentar amb totes les seves forces desentendre's de la terrible situació d’esclavisme dels bodach’i.

—Sí. Ho sé.

—Però segueixes endavant —va continuar Kendy. La seva mirada s'havia tornat distant. Ara semblava dirigir-se a si mateixa i no tant a Thane—. Cedeixes una altra vegada i després una altra més, i per quan t'adones del que realment és l'Imperi, ja vas avançar massa en el camí com per fer marxa enrere. Jo vaig aconseguir fer-ho; però si els altres no s'haguessin sentit igual, si hagués hagut d'anar-me’n sola en lloc d'anar-me’n amb un grup, tal vegada m'hagués quedat. I no m'hagués agradat la persona en la qual m'hauria convertit.

Thane s'havia adonat que Kendy intentava advertir-li que la Ciena que havia conegut, la que li havia salvat, potser ja no existís.

I tal vegada això era cert. Per llavors, probablement Ciena ja havia participat en alguna de les massacres correctives que l'Imperi duia a terme en planetes desobedients. Ella podria haver estat en un dels Destructors Estel·lars de la Batalla de Hoth, disparant-los a sang freda als caces estel·lars que no van aconseguir escapar. Potser l'Imperi havia corromput el seu honor i ho havia convertit en severitat, esnobisme i crueltat.

Saber tot això no ho feia més fàcil d'acceptar.

Thane només va poder dir una cosa:

—Crec que mai ho sabrem. No tornarem a veure-la.

Al moment en el qual es va donar la volta per sortir de l'hangar, va mirar de reüll l'expressió del rostre de la Kendy. Era de llàstima.

Encara que Thane va seguir treballant tot el dia, semblava tan malenconiós que Yendor va haver de preguntar-li qui havia mort, i fins i tot Smikes va intentar reanimar-lo. Quan van acabar l'informe sobre D’Qar, es va disculpar del menjar grupal i de l'acostumat joc de cartes després del torn de treball. En lloc d'això, es va refugiar en una de les poques badies de computadora desocupades del Llibertat per poder estar sol.

La solitud era un luxe infreqüent per a un pilot rebel, de la mateixa manera que ho era per a un cadet de l'acadèmia. Difícilment podia estar tot sol amb els seus pensaments. Quan era nen, si volia estar tot sol, sempre aconseguia escapolir-se cap a la Fortalesa; algunes vegades Ciena estava allà, però la seva presència mai li va incomodar. Abans que complissin deu anys sabien perfectament quan havien de respectar el silenci de l'altre, com estar a prop un de l'altre sense ser manifassers. Quantes persones entenien a algú tan bé?

«Ara no ens entendríem», es va recordar. «Ha estat una oficial imperial per anys. Tot el que té de bo Ciena es va enverinar fa molts enrere. Si ens tornéssim a trobar, amb total seguretat no tornaria a encobrir-me. Necessito oblidar-la».

Thane es va estirar, es va assecar el front i va buscar les notícies de Jelucan. Contemplar el seu planeta natal li va fer sentir... el que sigui que és contrari a la nostàlgia. El planeta canviava mes rere mes, sempre per a malament; era impossible llegir els diaris sense adonar-se que el planeta agrest i primitiu en el qual havia crescut ja no existia. I la noia que havia conegut i de la qual s'havia enamorat, la Ciena que havia estat, s'havia perdut tant com el vell Jelucan.

Així que va deixar que les primeres imatges ombrívoles es reproduïssin enfront d'ell. La desolació, irònicament, alleujava el dolor que sentia en el seu interior... fins que es va trobar amb la notícia del proper judici de la Verine Ree.

Thane es va asseure tan ràpid que va provocar fones d'estàtica en l'holograma, que no podia calcular la distància ideal entre l'espectador i la projecció. «Això no és possible», es va dir. «Em vaig imaginar això perquè Kendy i jo acabem de parlar de la Ciena i la tinc en la ment». Però després, el rostre de la mare de la Ciena va tornar a prendre forma. L'etiqueta que surava sota la seva imatge deia: «L'ACUSADA».

Malversació de fons? Això era impossible. La gent de les valls podria tenir atacs d'ira i colpejar o matar a algú. Els crims passionals abundaven igual que en tots costats. Fins i tot, eren preses d'un altre tipus d'impulsos criminals: robar-li als comerciants o quelcom semblant d'aquest tipus. Però un crim tan premeditat i corrupte com la malversació anava en contra de totes les seves creences.

Evidentment hi havia hipòcrites entre les famílies de la vall, però ningú de la de Ciena. Només coneixent-la podria estar segur d'això.

Els llavis d’en Thane es van estrènyer, formant una línia dura. Si alguna cosa quedava de la Ciena que havia conegut, no sobreviuria a això. Una vegada que ella acceptés la condemna i l'empresonament de la seva mare, estaria perduda per sempre. Tan perduda com si realment l'hagués matat aquell dia a Hoth.

«Adéu», va pensar, recordant a la petita nena amb el seu senzill vestit marró, la fulla de tardor a punt de caure. Era moment d'oblidar-la per sempre.

«Aquest no pot ser Jelucan», Ciena va voler dir-li al pilot de la seva nau. «Em vas portar al sistema equivocat».

Però sabia molt bé que estava al planeta correcte, encara que tot havia canviat.

Una espessa boirina semblava haver-se instal·lat permanentment sobre la terra, i l'aire era espès i tenia un llardós sutge. En les mines que s'havien cavat en moltes de les muntanyes ni tan sols havien intentat filtrar els residus del seu treball, així que la gent simplement caminava a través d'ells, tossint; alguns portaven mocadors o primes màscares que cobrien boques i nassos.

Al principi va creure que les màscares la confonien, fent-li més difícil diferenciar als nadius de la vall dels de segona generació. I encara que l'última vegada que havia estat aquí havia vist molta roba produïda en sèrie, els dos grups d'habitants encara es podien distingir. Ara era impossible trobar qualsevol tipus de diferència. Mai va pensar que estranyaria els llargs abrics estridents dels de segona generació, però va buscar en va: no hi havia ni un sol centelleig de color vermell o cobalt. Tampoc caminaven pels carrers els peluts muunyaks; la gent caminava o conduïa tractors de muntanya.

Valentia li havia semblat molt canviada tres anys enrere, però almenys encara era recognoscible. Ara, els veïnatges dels treballadors migrants s'havien multiplicat a tal punt que els edificis originals, tallats en pedra, eren gairebé invisibles. L'edifici del Senat, que s'havia convertit en una caserna imperial, ara era un post d'avançada, envoltat d'un camp de força que brillava amb un color verd malaltís i tenia un constant flux d'oficials i soldats imperials entrant i sortint de les seves portes.

Ciena es va adonar que els jelucani caminaven més ràpid quan passaven pel post d'avançada. No volien cridar l'atenció. Ningú volia dirigir-li la mirada.

—No t’hauria d’haver demanat que vinguessis —va repetir Paron Ree fora de la porta de l'antiga habitació de la seva filla—. Vaig pensar solament en mi i no en tu. Què diran els teus oficials superiors?

—Diran que es va tractar d'un error, perquè així és.

Ciena llançà a un costat la jaqueta del seu uniforme, la qual va aterrar damunt dels seus pantalons i botes. Les seves velles vestimentes encara li quedaven bé i només tenien una lleugera olor d’humitat. Les malles color malva i la túnica se sentien tan suaus; de debò havia usat coses com aquestes tots els dies? Va obrir la porta i es va dirigir a l'habitació principal, on el seu pare estava parat amb les mans fortament tancades, com si estigués preparat per donar un informe formal. Ella li va agafar les espatlles i l’abraçà.

—Està bé, papa. La veritat sortirà a la llum.

El rostre del seu pare seguia tibant i demacrat.

—És poc probable que el veritable culpable sigui identificat per les autoritats.

—Perquè no l’han trobat? Bé, ja veurem. —Si tan sols ja fos una comandant! Aquest rang l'hagués beneficiat l'endemà, quan anés a parlar amb el magistrat—. Disculpa que t'ho digui, papa, però no et veus bé. Has estat menjant?

—Sense la teva mare aquí... he perdut la noció del temps.

Ciena va fer una pausa. No havia estat conscient fins feia uns moments que la seva mare hi havia estat empresonada, i gairebé no va creure al seu pare quan li va dir que ni tan sols podia rebre visites. Aquest era un altre dels temes que havia d'abordar amb el magistrat l'endemà. Havia sol·licitat una audiència a primera hora del matí, així que segurament l’escoltaria en persona en breu.

Segurament.

El seu pare tenia una mica de carn i de tubercles en la seva unitat de refrigeració, així que ella va decidir posar-los en una olla per fer una sopa senzilla. No havia cuinat en molt temps, però encara recordava quines herbes havia de picar i la manera en la qual fer-ho, després, l’aroma es quedava impregnada en els seus dits. El seu estómac va rugir, ansiós d'alguna cosa, la qual cosa sigui, que no fossin nutrients imperials. (Ciena s'havia emportat unes quantes ampolles de beguda nutritiva, però era millor guardar-les per al viatge de retorn).

Quan el brou va començar a bombollejar, Ciena es va allunyar del fogó i es va asseure en els coixins del terra al costat d'una taula de poca altura, enfront del seu pare. Només fins que es va asseure en el seu lloc es va adonar que no se sentia incòmoda, gens ni mica; encara després de diversos anys menjant en taules més altes o asseient-se en bancs o cadires. Casa seva sempre seria casa seva.

Paron va agitar el cap lentament.

—És bo tornar a veure't, la meva nena —va dir, tocant-li una de les galtes per un moment.

—Hauria d'haver vingut abans.

—No. Sé que allà fora hi ha una guerra, i has de fer el que has de fer.

Els nous cabells blancs de les temples del seu pare la van sorprendre, però no tant com el seu comportament. El seu pare sempre havia estat la seva roca: implacable, de vegades dur, però just, sense importar el que passés. Sempre fort. Ara el seu tremp semblava cansat, tant que podia percebre-ho com les noves arrugues en el seu rostre.

—No hi ha banderes davant —va dir Ciena—. Les famílies s'estan negant a reconèixer els càrrecs? —Aquest era un acte de desafiament a l'autoritat, una cosa gravíssima entre les famílies de les valls, però una acusació veritablement injusta podia generar aquesta resposta.

—Els han reconegut. —La veu del seu pare es va entretallar—. Però ningú ha vingut.

Això no podia ser cert.

—Ningú?

El seu pare va assentir.

Va recordar aquells dies en els quals va romandre fora de la casa de la família Nierre, recolzant-los en les hores més difícils. Tots van celebrar junts quan els acusadors finalment es van tirar cap enrere i van acceptar la versió imperial dels successos... però ara això feia que Ciena es fes una pregunta:

—Com podria algú que conegui la mama pensar que podria haver robat?

—Ells saben que ella no va agafar aquests diners —va contestar bruscament el seu pare—. Tots ho saben, però ningú ho dirà.

—Però... refusar-se a recolzar a algú que va ser acusat falsament...

—L'Imperi la inculpa, i li devem el nostre honor a l'Imperi. Rebel·lar-nos contra ell seria deshonrós.

—Però no pots anar en contra de la mama. —Ciena va observar al seu pare impressionada—. O sí?

—La teva mare entén les exigències de l'honor, tant com jo. Les has oblidat, Ciena? —La seva mirada perforant es va detenir en ella breument, i Ciena no va voler dir res més.

«Però, què hi ha de la veritat?», va pensar. «Com és que en aquest moment la veritat ja no importa? Quan es va tornar honorable acceptar les mentides descarades?».

—Disculpa el meu humor —va dir, sonant més exhaust que abans—. Han estat dies difícils.

—Ho sé. Ho sento. Ara estic amb tu.

Va passar una hora. Van menjar sopa i pa en silenci, i malgrat la seva por i preocupació, Ciena no podia deixar de gaudir el sabor del menjar veritable. Estar asseguda al costat del fogó, estar amb el seu pare, fins i tot escoltar els petits crits dels falcons de sal... En alguns instants sentia que mai s'havia convertit en una oficial, que mai havia deixat Jelucan, que tot era un somni.

Però no podia donar-se el luxe de deixar-se portar per aquests ensomnis molt temps. La realitat pesava molt més amb cada minut que passava, perquè el missatge de l'oficina del magistrat mai va arribar, i tampoc ho van fer les altres famílies de la vall. Ni una ànima. El desnivell de sorra fora de casa seva seguia buit, demostrant la profunda vergonya que carregava la família Ree.

El cel s'havia enfosquit per complet abans que Ciena s'atrevís a preguntar:

—Papa, per què estàs tan segur que ningú descobrirà qui va fer això?

—Coneixes la resposta. No m'insultis i t'insultis a tu mateixa demanant-me que t'ho digui.

Ella havia arribat a la conclusió més lògica: el malversador era un oficial imperial, algú amb un rang suficientment alt com per falsificar els registres.

—El magistrat no vol qüestionar públicament als oficials imperials? Així i tot, enjudiciar la mama...

—Ciena, has d'escoltar-me. Ets membre de la flota imperial, i estic orgullós d'això. Tot el que té de bo l'Imperi ve de tu i d'aquells que són com tu. —Va acariciar la mà de la seva filla—. Però cada regla i cada governant també tenen el seu costat dolent. Aquí, a Jelucan, nosaltres... hem vist més del costat dolent. Però la nostra lleialtat no ha de flaquejar.

Una vegada més va pensar en el cel cobert de sutge, a les muntanyes plenes de marques ocasionades pels talls profunds de la mineria, que semblaven cicatrius infligides pels ullals d'una monstruosa bèstia. Però el seu pare no estava disposat a flaquejar tot i que tot al seu al voltant cridava corrupció i ruïna.

«Només es tracta de Jelucan... del resultat d'un governador deshonest. Els oficials d'alts comandaments no coneixen la veritat, perquè si la coneixien, hi intervindrien».

Això es va dir Ciena. Però fins i tot en la seva pròpia ment, aquest tipus de pensaments sonaven tan ridículs que ni ella mateixa se’ls creia i molt menys s'atrevia a dir-los en veu alta. Seguia pensant en el rostre de Ronnadam quan li va donar permís per a la seva llicència, i com havia estat completament segur que les corts imperials prendrien la decisió correcta. Ell sabia això perquè coneixia quina era la decisió «correcta», i no seria aquella que demostrés la veritat; seria una que justifiqués qualsevol tipus d'acció que hagués comès un oficial imperial. Aparentar justícia importava més que la realitat. I, no obstant això...

—De debò no ha vingut ni una sola persona de les famílies de la vall, papa?

Ell va assenyalar cap al desnivell de sorra, estava buit i no hi havia una sola bandera.

Després d'això, no quedava molt a dir. Ciena recorria la casa com en trànsit, va guardar la sopa que quedava i va rentar els plats. Una vegada més, el seu món semblava irreal, però ara era la seva pròpia casa la que semblava sortida d'un somni. Com podia estar en un lloc tan estimat per a ella i sentir-se tan petita i fastiguejada en el seu interior? Fins i tot va enyorar estar en l'Executor, on l'aire que recirculava feia olor d'ozó i ningú mai deixava d'acatar les regles de seguretat.

El recorregut de l'última nau que va prendre cap a Jelucan havia durat deu hores; Ciena s'havia sentit tan nerviosa que ni tan sols va pensar a dormir durant el viatge. En aquest moment, deu hores després, el cansament havia fet de les seves. El cap li donava voltes i els seus ulls li feien mal. Però durant el temps que es duia a terme un judici, algú havia de romandre despert a la casa de l'acusat. En general, amics lleials i membres de la família s'alternaven per a les vigílies, però Ciena i el seu pare estaven sols. I encara que ella se sentia exhausta, sabia que el seu pare ho estava encara més.

—Vés a dormir —va dir en veu baixa—. Jo em quedaré de vigília.

—Necessites descansar.

—I tu no?

—Després del llarg viatge que vas fer fins aquí...

Però la veu del seu pare es va apagar. Fins i tot mancava de força per discutir amb ella.

Fora va escoltar el so d'un tractor de muntanya. Es va sentir tan alegre en saber que un amic s'aproximava, que va aguditzar l'oïda per escoltar millor, però immediatament es va renyar: «Molta gent passa per aquí per arribar a les valls. No vénen per nosaltres».

De sobte, el tractor de muntanya es va detenir. Després, Ciena va escoltar passos i, «oh, gràcies a la Força», l'inconfusible so d'un asta enterrant-se en la sorra. Amb un somriure triomfal, Ciena va acariciar l'espatlla del seu pare i va córrer cap a la porta. Almenys una persona havia estat lleial. Una persona estava amb ells sense importar què. Seria algun dels Nierres, que arribarien ruboritzats, disculpant-se per arribar tard? Seria algun dels ancians, dient-los que havien pres el risc de desafiar als oficials imperials en nom de totes les famílies de la vall?

Va obrir la porta abans que el visitant pogués tocar... I es va quedar paralitzada. No podia moure's ni dir res més que el seu nom. Ciena va murmurar:

—Thane?      

Següent

                    

---

[1] En l’original en anglès ho han escrit Contessa, que és el mateix significat en italià. (N. Del T.)