Conseqüències (XXXII)

Anterior

CAPÍTOL 32

La roca colpeja amb força contra el casc del soldat d'assalt. El casc es gira i perd visibilitat. Jom Barell envolta a l'imperial, es col·loca davant d'ell i li dóna una puntada molt forta amb la punta de la bota a la mà que té el blàster. El soldat deixa anar la pistola, que surt volant en espiral.

Jom l'atrapa i dispara tres vegades en el pit del soldat d'assalt.

El cos cau damunt dels altres tres soldats.

El braç trencat de Jom segueix penjant, inert.

«No està malament per a un ocell amb una ala trencada», pensa.

Comença a pujar l'escala que porta a la torreta turbolàser terra-òrbita. Però resulta que pujar per l'escala és la part més difícil. Ha d'anar inclinant-se. Va lent. Ha d'anar pujant amb el braç bo, amb el rifle blàster del soldat d'assalt penjat de l'esquena.

És un esforç duríssim.

Molts grunyits i remugaments.

Li fa l'efecte de trigar una era galàctica sencera, però d'alguna forma arriba fins a dalt i obre l’escotilla. Comença a pujar fins a la sala...

—No et moguis —diu una veu.

És un jove oficial d'artilleria imperial, amb el seu petit capell d'oficial. Li apunta amb una petita pistola blàster imperial. La mà li tremola una mica.

Jom sospira. Acaba de pujar. Lentament, com li adverteix l'oficial. I quan ja ha pujat, aixeca la mà per apaivagar-lo.

—Les dues mans —diu l'oficial. És un tipus insuls i imberbe. Galtes com núvols de sucre. Ulls temorosos com el bestiar a punt de ser degollat. Està dempeus davant del tauler de comandaments d'artilleria. A través del cristall, Jom pot veure els canons turbolàser bessons apuntats cap al cel.

—Tinc un braç trencat —diu Jom.

—He dit... les dues mans.

Jom gruny. Maleït. Fa una ganyota de dolor en aixecar el braç trencat. Nota com uns arcs de dolor en totes dues espatlles. Mostra les dents i ho observa a través d'uns ulls humitejats.

—Aquí ho tens.

—Ara... de genolls.

—Ets jove.

—Qu... què?

—Jove. Com una cria de whilk. No saps el que és un whilk? Jo vaig créixer en una granja. Són unes criatures de potes llargues. La carn és fibrosa, però la llet és bona. I la seva pell és ideal per fer bon cuir. Les cries són insegures i maldestres. Més estúpides que una caixa de rosques. No ets més que un crio.

—No és cert —insisteix l'oficial, tornant-li a fer un gest amb el blàster.

—Justa. Deixa que endevini com ha anat la cosa. Gairebé tots els alts oficials han desaparegut. Molts van caure amb l'Estrella de la Mort o en les batalles posteriors. A molts els van trair els governadors. Així que ara el cos d'oficials està format per tipus com tu, joves i inexperts, o per vells recuperats del retir perquè no hi ha ningú més.

—No sóc inexpert.

—Ja no, perquè et vaig a posar a prova. Aquesta és la meva prova: pots fugir o pots morir. No et jutjaré si fuges. No series el primer imperial d’abandonar el seu lloc. Alguns de vosaltres esteu començant a descobrir que heu perdut la guerra i que us esteu aferrant a unes ruïnes. Està bé. Pots anar-te’n i mai et trobaran.

Jom fa un pas en cercle, acostant-se una mica a l'oficial i al tauler de comandaments d'artilleria que té darrere.

—Endavant.

—Jo...

—No et jutjo, amic.

L'oficial baixa l'arma i dóna un passet cap endavant. Com algú que va a creuar un llac gelat, trepitjant amb cura perquè el terra no s'esquerdi i se l’empassi un abisme de gebre.

«Bé, ha anat millor del que m'esperava», pensa Jom.

Però llavors el jove oficial canvia d'expressió. En el seu rostre es fa evident la por, però és una por diferent. Més profunda. Por de la seva pròpia gent, del que li faran si fuig.

En aquest moment, l'oficial pren una decisió. Torna a aixecar el blàster. Però abans que el pugui aixecar completament, Jom ja està carregant contra ell com un reek. De l'impacte, Jom aixeca a l'oficial del terra i l’encasta contra el tauler de comandaments. El jove oficial es queda rígid i cau al terra. S'enrotlla sobre si mateix, gemegant.

Jom li treu la pistola blàster, agafa al noi i l’empeny contra un armari obert.

—Hauries d'haver pres una altra decisió, noi —diu Jom, i llavors fa caure l'armari al terra. Amb l'oficial dins, que no para de cridar i plorar.

Jom fa una ganyota i s’asseu davant del tauler de comandaments.

Consulta el radar. Una nau.

S'està acostant.

Prem sobre la nau i es despleguen tres pantalles de dades davant els seus ulls. És un iot. Una vitaliner Ryuni-Tantine. Una nau elegant, encara que una mica vella, pels més rics de la galàxia. El que Jom i els seus amics en deien els super-atmos, perquè al seu món, Juntar, els més rics vivien en mansions flotants en el cel, mentre la resta del món treballava en les granges i a les ciutats polsoses de la superfície. És un iot antic, de l'època de les Guerres Clon. Un temps passat, una època de pompa i ostentació.

Té la trajectòria fixada cap al palau.

Comprova la seva identificació, perquè d'alguna forma ha superat el bloqueig. Evidentment, el codi del iot concorda: és un codi imperial. De manera que és una nau imperial. Jom deixa anar una rialleta i fa girar els canons. Treu els controls manuals i dirigeix els canons bessons de l'enorme torreta cap al iot. La nau descendeix lentament a través dels núvols, brillant sota el sol com una gota de llum líquida. Jom somriu i li pica l'ullet.

—Adéu, barqueta.

Prem els gallets bessons.

No ocorre res.

Torna a prémer. Clic, clic, clic.

Res.

—Merda! —crida. En empènyer a l'oficial contra el tauler de comandaments s'haurà espatllat alguna cosa.

Contempla el iot aterrant en el palau. Segur com una balena en un oceà buit. No, no, no. Ha d'arreglar el canó. I ha d'arreglar-ho ara. Perquè pensa eliminar aquesta nau, d'una forma o una altra.

 Següent