Deute de vida (XI)

Anterior

SEGONA PART

INTERLUDI

LA FLOTILLA D’ALDERAAN

Els asteroides van a la deriva per l'espai. De vegades giren sobre si mateixos, de vegades descriuen espirals. Quan un d'ells colpeja l'escut del perímetre, una part queda polvoritzada i la resta surt rebotada i s'uneix als altres asteroides.

Cada vegada que això passa, a Teven Gale li dol en el cor, perquè aquest asteroide és un tros del seu món. Millor dit, era un tros del seu món. Aquí fora es troba l'horitzó negre infinit on abans estava Alderaan, que va quedar reduït a pols còsmica.

Almenys la flotilla està fora de perill. Actualment està formada per set naus, que inclouen la fragata alderaaniana Agulla Solar. Un altre regal de la República naixent. O, millor dit, un altre regal de la seva princesa.

Les naus estan a prop entre elles, reunides en cercle i protegides per l'escut deflector per mantenir a ratlla els asteroides i, amb una mica de sort, als saquejadors. «L'anarquia s'està apoderant de la galàxia», pensa Gale. Millor això que morir asfixiat pel guantellet d'acer negre de Darth Vader.

Aquí fora, en la foscor de l'espai, els droides de demolició trepen i excaven en els asteroides, un a un. Des de lluny semblen cuques de llum, voleiant amb la brillant llum ataronjada dels seus làsers de tall. Aquests droides busquen qualsevol cosa que es pugui recuperar del planeta que van perdre els alderaanians: artefactes, restes, fragments de pedres precioses, minerals o metalls. Fins i tot un maó estaria bé. Accedir a aquestes restes no era una opció durant el regnat imperial; l'Imperi tenia bloquejat l'accés al cementiri alderaanià.

Darrere d'ell, la discussió segueix malgrat els seus intents per apaivagar-la.

Eglyn Valmor està caminant d'un costat a un altre, com és el seu costum.

—Aquesta és la nostra llar. Aquest tros de cel és nostre. El nostre planeta estava aquí, i tota la població de la diàspora ha tornat aquí. Estem a casa, i ara no la vaig a abandonar —Valmor es recull una trena solta de la seva cabellera rossa blanquinosa.

«És jove», pensa Gale, no com ell. «Però té molta vida en el cor». Li agrada. Ni ella ni els altres pertanyen a la reialesa (actualment només queda una d'aquestes), però són el que queda del seu planeta. Algú ha de governar Alderaan, i solament queden els plebeus. Valmor no és la reina, és l'administradora regent.

—Bah —exclama Icar Orliss, un antic professor d'universitat. Està assegut en la seva cadira, acariciant-se ociosament la barba blanca que li surt de les galtes com una muntanya de merenga—. Perdoni però aquí no hi ha cap planeta, Administradora Regent. Només hi ha restes miserables de roques escampades per l'espai. L'Imperi va reduir el nostre planeta a pols còsmica. I encara que jo ja sóc vell, no vull ser el típic ancià que s'aferra a les restes del que va ser en el seu moment. És hora d'exigir la reubicació. He preparat una llista de planetes que podríem colonitzar...

—No funciona així —intervé Argus Tanzer. Argus és un buròcrata jove i ben plantat. No té aspecte de persona amb estudis; més aviat sembla que algú l’ha tallat d'un bloc de quarcina. Argus aixeca un dit, fent gestos mentre parla—. La Nova República no ens deixarà simplement triar un planeta en el qual instal·lar-nos. Hi ha tot un procés —llavors baixa la veu—. Encara que pràcticament ningú sap com funciona el procés.

—Raó de més per aprofitar l'oportunitat ara —gruny Orliss—. Podem dir que la República no tenia ni les cordes tibades ni els nusos atapeïts. Ens valem de la seva ignorància.

—A més —afegeix Janis Pol, una diplomàtica veterana. És una dona menuda, pàl·lida i esmolada com una dent trencada. Creua els dits de les dues mans i els observa a tots mentre parla—. Encara no som membres de la República.

—Sí ho som —li rebat Riyana Torr.

És jove. «Massa jove per estar aquí», pensa Gale. Quan l'Imperi va destruir el seu planeta, l'única cosa que va quedar va ser la gent que estava vivint en altres llocs. Riyana estava amb els seus pares, uns missioners errants que recorrien la galàxia ajudant a gent necessitada que no es podia valer per si mateixa. Ara Riyana ha tornat, i d'alguna manera està duent a terme una missió semblant. «No podem ajudar-nos ni a nosaltres mateixos», pensa Teven. «No som més que asteroides xocant entre nosaltres».

Riyana segueix parlant, visiblement nerviosa:

—Formem part de la Nova República! Leia és un dels seus membres més vitals.

—I no obstant això, no tenim senador —al·lega Orliss—. No tenim representació, no tenim vot. Què és el que ens ha donat la Leia? És la nostra princesa de debò? Cap de nosaltres pertany a la reialesa. Per què pensem que hauria d'escoltar-nos?

És hora de dir el que pensa. Gale es torna i parla amb rotunditat:

—La Leia ja ens ha escoltat! Ens ha donat aquesta flotilla. Quatre d'aquestes naus són seves, les provisions que usem són seves. Estem aquí reunits gràcies als esforços de la Leia, de l’Evaan Verlaine i de la resta d’alderaanians que estan treballant a Chandrilà. No permetré que es taqui el seu nom en aquesta sala.

La seva intervenció genera diversos murmuris, tant de conformitat com de discrepància. Gale confia que els dissidents canviïn d'opinió aviat.

Just en aquest moment s'il·lumina el centre de la taula de korabita. Una taula composta per roca alderaaniana i esquist i feta a partir d'un fragment d'asteroide. Per sobre de la taula apareix l'holograma de Rickert Beagle, un dels oficials de comunicació de l'Agulla Solar.

—S'acosten naus —anuncia l'oficial, visiblement preocupat.

—Qui són? —pregunta l'administradora regenti, inclinant-se sobre la taula.

—No... no ho sabem. Però són naus de grans dimensions.

«Han de ser-ho», pensa Teven. Amb una càrrega tan gran, no n'hi ha prou amb un parell de remolcadors d'estar per casa.

La preocupació s'estén per la sala. Murmuris sobre pirates o bandits, por al fet que ressorgeixi l'Imperi. O encara pitjor, por a les restes brutals de l'Imperi. Encara circulen rumors sobre diversos reductes preocupants de l'exèrcit imperial, que s'han tornat bojos per tota la galàxia.

—Un moment —diu Rickert de sobte—. Hem identificat les naus. El codi d'autorització confirma que són de la Nova República.

A l'altre costat del camp d'asteroides comencen a emergir naus de l’hiperespai. Són transports d'una grandària considerable, però fins i tot així la càrrega que porten no cap en el seu interior. És tan gran que la porten dins del seu propi escut, amarrada mitjançant magnarajos. La càrrega està composta per peces de mesures èpiques: peces curvilínies descomunals que semblen la pell d'un fruit dissenyat per a la mà gegantesca d'un vell déu. Teven i els altres es concentren al costat de la finestra, admirant l'espectacle.

—Què... què estem veient exactament? —pregunta Valmor.

—És un regal de la nostra princesa. Vaig haver de tirar d'uns quants fils per aconseguir-ho, però resulta que ningú l'estava utilitzant. Anava a acabar en algun ferroveller. Jo vaig engegar la pilota, però va ser la Leia qui ho va aconseguir de debò. Amb l'ajuda de l’Evaan.

—Encara no sé el que és —rondina Orliss—, ni per a què el volem.

Però Tanzer ho entén. Somriu, satisfet.

—Són peces d'aquesta maleïda Estrella de la Mort, no?

—En efecte —respon Teven, rient i assentint amb el cap—. Ells van destruir el nostre planeta, ara nosaltres utilitzarem les seves restes. Com una espècie d'indemnització. Aquest és el primer lot de restes. Si donem l'ordre, arribaran més.

—Podríem construir la nostra pròpia estació espacial —diu l'administradora regent, radiant. Té els palmells de les mans recolzades en el cristall. Ho observa amb la sorpresa d'una nena petita, encara que ja fa temps que va deixar de ser-ho.

—Això espero —diu Teven—. Què us sembla als altres?

Orliss dóna la seva conformitat, encara que grunyint i a contracor, i després se’n va. Pol, l'altre inconformista, s'encongeix d'espatlles.

—Podem intentar-ho. Però quedarà pendent el reassentament. I hem d'aconseguir una veu en el Senat si hem d'ajudar a la Nova República en els seus esforços per assegurar la galàxia.

La conversa s'esvaeix quan Teven mira a l'administradora regent: una jove inexperta i políticament ingènua amb els ulls grans com llunes i un cor més brillant que deu sols junts. La sorpresa en la seva mirada és tan palpable que Teven podria banyar-se en ell, xopar-se d'ell.

—Aquest és el nostre futur —diu Eglyn Valmor. Però no ho diu a ell, ni a ningú en concret. L'hi diu a l'espai que hi ha més enllà del cristall.

«Sí», pensa Gale. «Això espero».

CAPÍTOL 11

L'Arna surt de l’hiperespai i apareix enmig del no-res. Durant un moment, Norra se sent aclaparada pel buit de l'espai, com si la hi fora a empassar sencera. Abans, la magnitud de l'espai li resultava reconfortant: tant potencial, tanta llibertat. Actualment li provoca terror i ha de lluitar per calmar-se.

Intenta el truc de la Leia: tancar els ulls, respirar profundament, exhalar lentament. Norra intenta rescatar de l'oblit aquesta antiga sensació de llibertat, però fins i tot això li resulta difícil. Es limita a quedar-se asseguda, tranquil·lament. Respirar, exhalar. Ser una amb els estels.

I llavors... funciona. Se sent menys... perduda, menys aclaparada. Més centrada.

«Gràcies, Leia», pensa. Llavors apaga els motors i la nau es queda surant.

En el seu moment, l'Arna va ser propietat del contrabandista Owerto Naiucho, que va perdre la vida durant la revolta d’Akiva, després de portar a Norra fins allà.

Aquell dia, el vaixell de càrrega MK-4 es va quedar sense amo. Norra es va plantejar vendre’l...

Però, sincerament... quant temps pot seguir vivint aquesta vida? En el seu moment va ser pilot de l'Aliança Rebel i ara lidera un equip de caçadors d'imperials per a la Nova República. Norra pensa que aquest treball té data de caducitat. No obstant això, segueix acceptant una missió després d'una altra.

En qualsevol cas, li va semblar una bona idea tenir una nau pròpia per primera vegada. Alguna cosa que li pertanyi al cognom Wexley. Si un dia mor, o millor dit quan mori (la immortalitat no sembla una opció), almenys Temmin tindrà alguna cosa seva. S'està convertint en un bon pilot. S’ho mereix, especialment tenint en compte que el seu pare va desaparèixer. Temmin hauria de tenir alguna cosa que fos seva. No obstant això, ara mateix Temmin no està aquí.

Però això no significa que Norra estigui sola.

—Veus alguna cosa? —pregunta Wedge, apuntant el cap en la carlinga.

Norra assenyala a l'altre costat del cristall. Aquí fora, sobre un teló de fons d'estels lluents, suren nombrosos fragments de metall. Restes de naus.

—Vaig a donar-nos una mica d'impuls —anuncia Norra, i ho fa.

L'Arna es mou suaument cap endavant. Wedge s'inclina per sobre d'ella i xoquen sense voler. Els dos riuen, una mica incòmodes. Wedge s'aclareix la gola i prepara l'escàner. Després de prémer unes quantes tecles, apareix un feix de llum verd en el buit, resplendent com un grapat de pedres precioses llançades sobre un mantell de vellut negre. Primer un escaneig vertical, després un d'horitzontal. El feix de llum va parpellejant a mesura que busca i cataloga.

Es troben en les coordenades exactes en les quals es trobava el Falcó Mil·lenari quan Han Solo i Chewie van ser atrapats per l'Imperi.

—El Falcó Mil·lenari no va ser destruït aquí, no? —pregunta Norra—. Hi ha molts enderrocs.

—Ho dubto —respon Wedge—. Leia no va dir res sobre aquest tema. A més, el Falcó Mil·lenari s'ha vist en un compromís més vegades que estrelles hi ha en la galàxia.

Norra pot donar fe d'això. Recorda el fulgor blavós dels motors del vaixell de càrrega mentre recorria els estrets conductes de l'interior de la segona Estrella de la Mort. A la nau se li va partir l'antena rectificadora, que va sortir volant quan passava al seu costat el caça Ala-Y de la Norra.

—Aquí fora ha passat alguna cosa. Mira això —diu Wedge, assenyalant el flux de dades de les pantalles de navegació—. Restes d'almenys... quatre naus diferents. Cap d'elles és el Falcó Mil·lenari. Anem a veure què tenim... tres transports, un caça. Espera. També hi ha restes de naus imperials. Fragments d'ala d'un caça TIE. Quin desastre. No sé si anem a trobar pistes sobre el parador de Chewie, Norra.

—Anem a examinar les restes, a veure si descobrim alguna cosa.

—Engegaré el raig tractor —diu Wedge, ocupant el seient del copilot. Mentre fa girar els controls del raig tractor, mira a Norra—. Gràcies per deixar-me venir. M’asseu bé estar de nou a l'espai. Estar en terra ferma no està malament, però això... aquí estic com a casa.

—No trigaràs molt a tornar a l'acció.

—Això espero —respon, vacil·lant. Sembla que vol dir alguna cosa.

—Què passa?

—Després de tot això, quan... hàgim trobat a Han, i estic segur que el trobarem, vols... —es cobreix la boca amb la mà i tus, es llepa els llavis—. Vols sortir a prendre alguna cosa algun dia? Conec una cantina al costat d'un penya-segat...

Alguna cosa es mou a l'altre costat del cristall. Els dos ho veuen.

—Has vist això? —pregunta Norra.

Alguna cosa salta d'un tros de metall a un altre. Es mou com un calamar en l'aigua, impulsant-se amb els tentacles i tancant les potes com els pètals d'una flor. La forma fosca s'ha amagat darrere d'un tros de metall, on el sensor no el pot detectar. Però la lluentor vermella delata la seva ubicació.

—Anem a veure què tenim aquí —diu Wedge, disparant el raig tractor.

***

—No sóc la teva mainadera —diu Sinjir.

—Perfecte, perquè no sóc cap nadó.

Temmin i Sinjir recorren el passadís cap a una porta vigilada per dos soldats de la Nova República amb vibrovares, que tenen croades per davant la porta.

—Jo no he dit mai que fossis un nadó.

—Genial, perquè no ho sóc.

Abans d'arribar a la porta, Sinjir es deté i li planta la mà a Temmin en el pit.

—Escolta'm. Tot aquest rotllo d'adolescent enfadat fent petarrells... comença a cansar.

—Ho sé. Això significa que vas a deixar de fer-ho? —pregunta Temmin, creuant-se de braços i arquejant les celles.

Sinjir no pot contenir el somriure.

—Ah... ha, ha. Et creus molt llest, no? —pregunta, sospirant. «Almenys el noi li ha dit a aquest droide tarat que es quedi a casa quan l'hi demanen», pensa Sinjir—. Creu-me. Sé per experiència que anar de llest et crea més enemics que amics.

—I?

—Doncs que et relaxis una mica. Tenim treball.

—Només és que... —comença a dir Temmin, però al final calla.

Sinjir sap que es penedirà, com un es penedeix d'introduir la mà en un rusc de vespes jaqueta vermella esperant trobar mel (un secret: no fan mel), però li pregunta igualment:

—Vinga, va... què passa?

—No sé què estic fent aquí.

—Hem vingut a visitar als nostres estimables presoners.

—No vull dir aquí... vull dir aquí —Temmin acompanya aquesta paraula amb una gesticulació frenètica. El moviment descriu perfectament una sensació molt concreta. Sinjir entén immediatament de què es tracta.

—Ah. L'aquí existencial.

—No sé què significa això.

—Significa que estàs passant per una crisi d'identitat.

Temmin no para de moure's.

—Sí, suposo.

—Felicitats, company. Significa que ja ets un adult de debò.

—I tu ho tens clar?

—Gens ni mica. Jo em quedo perplex nou de cada deu vegades. És tan sols que faig que no sembli tan dolenta la cosa. Jo tampoc sé el que faig aquí. Tinc la sospita que moriré mig segon després de descobrir-ho, perquè si hi ha una energia mística que fa funcionar la galàxia, no és la Força: és ironia pura. Ara anem a parlar amb la General Shale. Anem a veure si pot ajudar-nos en la nostra missió insensata de localitzar al contrabandista errant.

***

—No suporto aquest lloc —diu Jom, seguint a la Jas per un carreró estret i irregular de Nar Shaddaa. A les seves esquenes tenen l'entrada d'un dels incomptables mercats negres de la lluna. Aquest el governa Nyarla, la hutt llimosa que llepava espècia bombollejant amb la seva llengua vermella mentre els deia que no sabia absolutament res sobre Han Solo, el seu wookiee o la presència de presons imperials a l'Espai Salvatge.

—Si vols seguir a prop meu —li respon Jas—, hauràs d'acostumar-te a llocs com aquest, Barell.

En sentir-ho, a Jom se li deslliga un conflicte interior. Té ganes de seguir a prop d'ella.

L'atracció que sent per ella està en un nivell nou, desconegut. És quelcom pràcticament animal. El seu major desig ara mateix és arrossegar-la a algun racó fosc i tornar a fer-ho. No obstant això... per què? No s'assemblen en res. Ell és un home de principis, li agrada l’ordre. Ella és una maleïda caça-recompenses. Un antre de criminals com aquest és com la seva segona casa. Mentre que ell se sent com un mon calamari fora de l'aigua. Com si estigués ofegant-se a l'aire lliure, totalment exposat.

—Aquest és un lloc estrany per a una cita —diu Jom.

—Molt graciós. Això no és una cita. No vagis a pensar que el que hem tingut va a repetir-se. Ens divertim una mica i ja està.

Passen per davant d'una paradeta de carrer plena d'alienígenes de boca ampla i dents abundants vociferant sobre una taula plena d'ungüents i olis estranys. Jom aparta les seves mans quan intenten tocar-lo i li diu a Jas:

—No veig per què la diversió hauria d'acabar.

—La diversió sempre s'acaba, Barell.

Es dirigeixen a l’espaiport, que no és més que un receptacle per a naus enmig de la bullícia urbana. Jas li ha pagat massa crèdits a un weequay de cap arrugat perquè amagués la nau, i la mantingués allunyada de tots els registres del sindicat. Jas li ha explicat a Jom que aquí opera el Sol Negre, i que l'últim que vol és aparèixer en el seu radar. O en el de Crymorah. «Tinc deutes», li ha dit. Ell li ha preguntat de quin tipus, però ella no s'ha prodigat en detalls.

Mentre s'ajupen per sota d'un tapís atrotinat que penja d'una corda per entrar a l’espaiport, Jom li diu:

—És la tercera vegada que tornem amb les mans buides, Emari. Potser sigui hora d'acceptar que les teves connexions al baix món estan desapareixent. Podem tornar a Chandrilà i...

S'escolta un soroll i alguna cosa colpeja a Jom per l'esquena, deixant-lo inconscient. Cau cap endavant, colpeja el terra amb la barbeta i es mossega la llengua amb l'impacte. Se li omple la boca de sang. Intenta moure les extremitats, però ja no li responen. L’han atordit. Amb prou feines aconsegueix aixecar una mica el mentó del terra brut... I veu a Jas coberta d'una sèrie de punts de llum vermella. Espiells làser. Dotzenes d'elles. Totes elles d'armes que són a punt de disparar. Jas puja els braços en senyal de rendició quan els enemics surten de les ombres.

«Merda».

***

La resclosa d'aire s'estremeix quan els cicladors d'oxigen de l'Arna fan entrar aire de l'altre costat.

Wedge fa un pas endavant i es recolza amb fermesa en el seu bastó. Ell i Norra es miren fixament, i llavors pitja el gran botó vermell amb el palmell de la mà. La porta s'obre amb una sonora dringadissa metàl·lica.

Aquí dins es troben els trossos de metall que han atret amb el raig tractor. Norra es fixa en les marques de plasma i els trossos socarrimats.

Però no veu res que es mogui.

—Estic segura que he vist alguna cosa aquí fora —afirma Norra.

—Els dos ho hem vist —respon Wedge, assentint amb el cap.

Just llavors... un tros de metall es mou i cau al terra amb un baluern. I tot torna a quedar en silenci. Els dos desenfunden els blàsters.

Senten un lleu moviment.

I, de nou, silenci.

Passen uns segons. Wedge comença a dir:

—Potser entre els dos podríem aixecar...

Una peça de metall s'aixeca sobtadament i colpeja la paret amb un soroll ensordidor. Una forma negra tan gran com un droide astromecànic salta sobre Wedge, que cau al terra, cridant.

***

—Com està el te d'aquí! —exclama Sinjir, aixecant la tassa fumejant amb les mans per il·lustrar el que està dient. Xarrupa el te sonorament mentre Temmin observa la seva pròpia tassa, decebut—. És moltíssim millor que el que preníem en la comissaria imperial, això t'ho asseguro.

En el seu moment, Jylia Shale va ser general de l'exèrcit imperial, a més d'una estrateg llegendària. Desgraciadament, sovint els seus superiors ignoraven la seva llegenda. Ara mateix està asseguda davant d'ells, sostenint la seva tassa de te amb les seves mans petites.

—No està malament. Jo tenia el meu propi subministrament en temps de l'Imperi.

L'apartament és bàsic però funcional. És més del que tindria en la cel·la d'una presó. Té una màquina de preparació de menjar en lloc d'un reciclador de proteïnes, un bany complet en lloc d'un forat de buit i no hi ha droides interrogadors donant voltes. Tot això perquè ha cooperat i ha respost honestament a les preguntes que li ha fet la Nova República.

«L'arrest domiciliari és bastant agradable», pensa Sinjir. «M'haurien d'haver arrestat». Podria viure còmodament en un lloc així. Sempre que servissin alcohol. El serveixen? S'apunta mentalment que ha de preguntar-ho.

Llavors deixa la tassa de te, perquè en realitat el te és fastigós.

—Llavors... res? —pregunta, tustant suaument amb els artells en la taula baixa que els separa. Assenyala amb la mà el mapa estel·lar hologràfic que s'alça davant d'ells—. No sap res sobre aquest espai? Estem buscant imperials que cregui que poden estar en aquesta zona.

Si no obtenen respostes, potser signifiqui que Han Solo ha estat investigant la zona pels seus propis interessos. Potser sigui veritat que ha tornat a la seva vida de contrabandista. No ha suportat la pressió de la vida adulta i ha deixat a la seva dona i al nen que espera. Potser s'ha acomiadat de la seva vida de ciutadà exemplar i s'ha anat a viure les seves aventures il·lícites.

És el que faria Sinjir.

Almenys, és el que feia Sinjir.

Mmm.

No obstant això, Shale menteix. Sap que no està dient tot el que sap.

Resulta estrany estar aquí, interrogant a una figura tan destacada com Shale. Està segur que la seva importància s'ha reduït considerablement, però no el seu cervell. El fet d'interrogar-la, perquè d'això es tracta, encara que sigui de manera educada, li incomoda bastant.

Sinjir intenta que no es noti.

—Ho troba a faltar? —pregunta Shale de sobte.

—El què?

—La càlida abraçada de l'Imperi.

—Ah, tan càlida com l'abraçada d'un cadàver disseccionat —diu ell, picant la tassa amb l'ungla. Tin, tin, tin—. No, no ho trobo a faltar. No trobo a faltar a la persona que era ni el que feia al servei de l'Imperi. A qui trobo a faltar és a la persona que jo era abans que l'Imperi em convertís en mi. Tampoc és que me'n recordi molt d'aquella versió de mi mateix, però estic segur que va existir. Potser fins i tot va ser una bona persona.

—Jo tampoc ho trobo a faltar. El que vam fer va deixar una cicatriu en aquesta galàxia, i no estic segura que vagi a desaparèixer —diu, i sospira—. Hauria d'anar a preguntar-li a Tashu. Jo no sé res, però ell i tots els seus consellers aduladors semblaven estar enamorats d'aquesta regió. Molta sort trobant el que sigui que busca, Oficial de Lleialtat Rath Velus.

Així acaba la seva trobada.

***

Wedge es retorça i forceja sota les extremitats articulades d'un droide sonda imperial. No és un model Escurçó sinó un dels models més petits, un Rondador. Té un cos pla i circular. De sobte, les seves vores s'il·luminen amb una lluentor vermella i emet un so molt agut. Norra dóna uns passos enrere, aclaparada pel so. És com escoltar un trepant intentant foradar-te el crani.

L'única cosa que pot fer és estabilitzar la mà, apuntar amb el blàster i...

El tret encerta en el droide sonda. La tapa superior surt volant i les seves cames aracnoides queden inertes sobre les mans d’en Wedge, que deixa caure el droide i el xuta amb la cama bona.

Wedge està totalment despentinat i li sagna la galta. Norra se li acosta corrent, es treu un mocador de la butxaca i li neteja la sang.

—No et moguis —li diu.

Per sort, no és greu. Només una gratada d'una de les potes del droide, que s'ha quedat tirat en un racó, fumejant i deixant anar espurnes. La llum vermella s'encén una vegada més, i després s'apaga completament. Almenys el soroll ha desaparegut. Què era aquest so? Un mecanisme d'autodefensa? Els dos es queden aquí asseguts, observant el droide.

—Què feia un droide sonda aquí fora? —pregunta Wedge, esbufegant.

Norra l’ajuda a posar-se dret.

—Potser buscava entre els enderrocs, com nosaltres.

—Podria ser. Però, per què romandre aquí? És un droide Rondador. No recorren grans distàncies. Són de curt abast.

—Se l’han oblidat —suggereix Norra—. És bastant fàcil que algú se l'hagi deixat. Sobretot si les coses s'han posat violentes.

—No sembla propi de l'Imperi.

—Potser no de l'antic. Però... en el seu estat actual? Ara són diferents. Menys eficients —se li arruga el front—. Escolta... aquests droides no viatgen lluny, però... quin abast de transmissió tenen? Podria ser que...?

Wedge agafa el seu bastó i s'acosta al droide. L’aixeca amb la punta de la bota. Efectivament, en la part inferior hi ha un mòdul de comunicacions: un petit transceptor que quedava amagat entre les potes.

En el transceptor hi ha una llum verda pampalluguejant.

—Encara està transmetent —diu Norra.

—Què podrien estar...?

Des de la carlinga els arriba una alarma de proximitat que només pot significar una cosa: s'acosten naus. Norra corre del celler a la carlinga, fa girar la cadira i s’asseu a temps de veure un destructor estel·lar, que apareix tallant l'espai com la punta d'una llança.

***

A Jom encara li cauen baves per la barbeta quan intenta posar-se dret, grunyint. Els braços li fallen i torna a caure. Sent una burxada de dolor en l'antiga ferida de l'espatlla. Amb una mà, es tempteja l'esquena a la recerca del rifle blàster que porta allà... Però la punta d'una bota li aparta la mà i es recolza sobre ell.

És la bota de la Jas. Encara té les mans enlaire. Li mira i nega amb el cap, fent espetegar la llengua.

—Ara no. No et moguis.

—Jas... —murmura.

—Xsst!

Estan envoltats.

Apareixen diversos niktos de front rugós, amb els canons de mà i els espiells làser centrats en la Jas. Els seus orificis olfactoris aletegen, com si estiguessin ensumant-la. Diversos d'ells obren i tanquen les seves boques de dents tosques.

S'aparten una mica per deixar passar a algú. Una dona, si s'ha de jutjar pel seu aspecte. Porta la cara oculta darrere d'una màscara de metall curvilínia marcada per l'òxid, decorada en la part superior per dues banyes de metall. S'escolta el brunzit d'unes lents de trili centrant-se en la Jas. La dona inclina el cap i diu:

—Hola, Emari.

—Sotscap Rynscar —respon Jas—. Quant temps.

—Això és perquè m'has estat evitant. Jugant a ser la nena bona amb la Nova República, o això he sentit.

—Un treball és un treball. I jo necessito crèdits.

La dona emmascarada es posa rígida.

—Els necessites. Per pagar-me. Tens deutes.

—La meva tia té deutes.

—I ara són teus! —crida Rynscar, sobtadament furiosa—. Però com no sembla que puguis pagar, l'única alternativa que em queda és portar-li el teu cap al Cap Gyuti. El Sol Negre demana diners o sang. Serà sang? Hi ha una recompensa pel teu cap.

«No ho vaig a permetre», pensa Jom. Una vegada més intenta aixecar-se... Però Jas fa pressió amb la cama per impedir-li-ho, alhora que li murmura:

—Prou! Et mataran a tu i em mataran a mi. I llavors, què? Ja m'encarrego jo —llavors li diu a Rynscar—. Qui m'ha delatat? Ha estat la hutt, no?

—Entre els hutts regna el caos. Nyarla ha tornat al Sol Negre.

—Et pagaré el que et dec.

—Això ho hem sentit tots alguna vegada.

—T'ofereixo un tracte.

Rynscar riu des de darrere de la màscara. Els Niktos es miren entre ells i es peten de riure.

—Quin tracte podries oferir-me tu?

—Et pagaré el doble del que et dec. I si no ho aconsegueixo, em lliuraré a mateixa... i al grup amb el qual treballo.

«Ens trairà de debò?», pensa Jom. Llavors intenta aixecar-se, protestant, però Jas li clava el taló en el clatell.

—Interessant —murmura Rynscar, capcinejant amb curiositat—. I l'única cosa que haig de fer és deixar-te anar, no?

—De fet —respon Jas, rient nerviosa—, hi ha una mica més. Necessito informació.

—I qui no? —respon Rynscar, vacil·lant—. De què es tracta?

—Necessito localitzar a algú: al contrabandista Han Solo.

***

El conseller imperial Yupe Tashu ha estat, és i sempre serà un fanàtic religiós. La seva captura en Akiva va fer poc per refredar el seu fervor. Al contrari, sembla que la seva ment està encara més infectada.

Per a Sinjir, això suposa dos problemes.

En primer lloc, la devoció de Tashu cap a l'Imperi, i més concretament, cap al propi Palpatine, és tan intensa que amb prou feines es preocupa per si mateix.

En segon lloc, que està més tarat que un mynock borratxo d'espurnes.

Resulta molt difícil interrogar a algú que sofreix una de les condicions anteriors, molt més si són les dues. Els bojos només ofereixen respostes críptiques o desproveïdes de sentit, mentre que els devots estan disposats a immolar-se amb la condició de mantenir la boca tancada.

Sinjir no ha avançat res amb Tashu des que el van capturar, i si s'ha de jutjar per l'aspecte de la seva cel·la, les coses solament poden anar a pitjor.

Tashu està dempeus darrere de l'escut de rajos làser. Va d'un costat a un altre de la cel·la com un pelegrí que ha perdut el camí, recorrent el món amb un lleuger reducte de motivació i de fe, però sense cap destí. Ha fet incisions en les parets utilitzant restes de menjar. Ha dibuixat símbols estranys, mapes i altres galimaties indesxifrables. Temmin ho observa tot fixament. Sinjir nota que això està afectant al noi.

És interessant. Tashu té alguna cosa que ha aconseguit travessar la façana de falsa confiança de Temmin.

—No crec que pugui fer-ho —diu Temmin.

—No has de fer-ho —respon Sinjir—. Vés-te’n.

—Però...

—Temmin, no passa res. Vés-te’n.

És com si Temmin no pogués apartar la mirada, així que Sinjir li dóna la volta contra direcció i li dóna una petita empenta per fer-lo avançar. Amb això n’hi ha prou. Temmin se’n va.

L'únic que queda a part d'ell és el guàrdia: un chandrilà amb una mata de pèl ros i una petita cicatriu en la barbeta.

—Tashu sempre és així? —pregunta Sinjir.

El guàrdia mira a Sinjir amb uns ulls grisos i freds, i llavors assenteix a contracor. Nota la incomoditat del guàrdia, i Sinjir es pregunta per què. Potser el guàrdia no confia en ell. Fa bé. No hauria.

—Obre la cel·la.

—Jo...

—Tens una ordre, no?

Però el guàrdia segueix vacil·lant.

I en aquest moment Sinjir s'adona que aquest és el gran problema de la Nova República: no és un govern en tota regla, però tampoc és un exèrcit.

A l'Imperi no desobeïes una ordre, no vacil·laves. Si vacil·laves, et portaves una reprimenda. Si fallaves, Vader entrava en el teu despatx amb tres gambades i t'aixafava la tràquea amb el poder de la seva ment.

A l'Imperi, la cadena de comandament ho era tot. Si un superior t'ordenava baixar-te els pantalons i donar tres voltes sobre tu mateix, ho feies, sense preguntes. No obstant això, aquí regna l'individualisme. Sobre el paper això és una cosa bona. No? Tens dret a pensar el que vulguis, a fer el bé per tu mateix. Si alguna cosa no et sona bé o no et fa bona pinta, dius el que penses.

Però quan això ocorre, l'ordre es trenca.

Hi ha un refrany que diu: massa almiralls, massa pocs sots-oficials. Però ni tan sols això és aplicable, perquè en la Nova República no hi ha ni suficients almiralls. I ara que la Mon Mothma ha començat a pensar com desmilitaritzar la galàxia...

Quan es desequilibrarà tot això? Quant trigarà a enfonsar-se? No pot faltar molt. L'Imperi no va poder mantenir la unitat total. En una petita escletxa es va formar la malaltia anomenada Aliança Rebel, una malaltia que actualment està matant al portador. Quant trigarà la Nova República a passar pel mateix? Quant trigarà l'Imperi en contraatacar amb la mateixa infecció? L'Imperi estrenyia massa fort. Potser la Nova República no estrenyi prou.

Ara mateix, Sinjir necessita una beguda.

Sinjir li dóna a la seva veu un grunyit a l’estil Jom Barell i diu:

—Guàrdia, o obres aquesta cel·la o t'obro el cap.

—D’acord —respon el guàrdia amb mirada amenaçadora, i a continuació obre la cel·la.

—Gràcies —diu Sinjir. Llavors entra en la cel·la i li diu al guàrdia que torni a activar l'escut d'energia. Cosa que fa, a contracor. Amb un gest elegant, Sinjir creua les mans per darrere de l'esquena. Aquí serà millor jugar la carta de l'autoritat. Si adopta la postura d'oficial, potser aconsegueixi transportar a Tashu a la seva vida passada, recordar-li el que era servir en l'Imperi de Palpatine. I potser així aconsegueixi fer-lo assentir, somriure o fins i tot respondre a les preguntes que li fa.

—Hola, Conseller Tashu.

—Me'n recordo de vostè.

—Sí, ho suposava. Ara m'agradaria fer-li algunes preguntes sobre les presons imperials.

—No sé res sobre aquest tema.

—Això ja ho veurem, Conseller.

Així comença l'interrogatori. Sinjir intenta empatitzar amb el conseller, esperant que li confessi, d’eximperial a eximperial, on podria haver-se emportat l'Imperi a un hipotètic presoner d'alt nivell. O si hi ha alguna cosa aquí fora que Han Solo pugui estar investigant. I durant tota l'estona, el conseller es va enfonsant mentalment fins a quedar arraulit, reduït a pell humana desproveïda de farcit. Les seves espatlles s'estremeixen mentre riu dintre seu, fins que el riure es converteix en plor. S'estreny les seves pròpies mans. Es mossega les puntes de les ungles fins a fer-se sang.

Sinjir està dempeus, observant-ho amb parsimònia.

No ha hagut de fer res, no ha tingut ni que posar un dit en aquest cap suat i descurat. Tashu ha entrat en un estrany estat de confusió, balbotejant, explicant que està intentant... «obrir-se» a alguna cosa, perquè estem tots «atrapats a la seva xarxa», però no pot «escoltar la seva veu», no pot «sentir els seus tremolors». I ara l'única cosa que pot fer és confiar en el seu instint i en les «instruccions» que va rebre.

«Això és tot», pensa Sinjir. Fi de la partida. No traurà res de valor de la xerrameca d'aquest boig.

Sinjir rep una trucada pel comunicador.

—Disculpi —li diu a Tashu, i a continuació surt de la cel·la. El guàrdia de la mata de pèl ros observa a Sinjir parlant pel comunicador.

Li truca Jas.

—Tinc informació —diu la caça-recompenses.

—Perfecte, perquè no vaig a treure-li res a aquesta estufa de metà humana. Obtindria més respostes parlant amb un toll un dia de pluja.

—No tinc informació completa. Pregunta-li a Tashu per Irudiru.

—Què és això? Una espècie de delicatessen?

—És un sistema que hi ha prop de l'Espai Salvatge.

—Irudiru, dius. Molt bé.

Així que torna a entrar en la cel·la.

***

Un destructor estel·lar porta un bon repertori d'armes en la part davantera. Ja només els múltiples turbolàsers de la bateria principal podrien fer miques una estació espacial.

Però anar en una nau petita té els seus avantatges. Si és difícil caçar una mosca amb la mà, és igual de difícil per a un destructor estel·lar eliminar una nau de grandària tan reduïda.

Però per a això, la nau ha de comportar-se igual que una mosca, no pot quedar-se quieta o retirar-se en línia recta.

Norra fa girar violentament l'Arna, traçant tirabuixons per l'espai obert mentre la gegantesca nau capital dispara amb tota la seva artilleria. El buit fosc de l'espai s'omple de llances letals de foc làser que els passen de llarg. Wedge es recolza en el tauler de comandaments mentre es corda el cinturó i prepara els controls d'artilleria.

És hora de fer un tobogan invers. És una maniobra que Norra va aprendre en els dies en els quals transportava material de guerra per a l'Aliança. Alguns pilots en diuen un Gir d’Eimalgan, perquè es diu que el seu creador va ser Cargin Eimalgan, un dels primers herois de l'Aliança Rebel. Ara està mort, com la majoria.

Norra accelera cap endavant i llavors tira amb força de la palanca de comandament. L'Arna comença a pujar a través del buit, perseguida pels làsers, que passen per on estava la nau tan sol mig segon abans. Descriu una corba cap enrere, fins a quedar de cap per avall. Llavors, amb un gir ràpid, la nau recupera la posició, només que ara va en direcció oposada.

És a dir, va de cap cap al destructor estel·lar. És com enfrontar-se a una bèstia monstruosa que està preparada per devorar-te sencer i, en lloc de fugir, llançar-se a tota velocitat cap a les seves gargamelles obertes.

—Això és una bogeria —exclama Wedge, amb un somriure d'admiració.

—Espero que sigui una bogeria de les quals acaben bé —afegeix ella, just abans d'accelerar al màxim...

I llavors el destructor estel·lar llança a l'espai un eixam de caces TIE.

***

En l'Halo, Jom agita el cap, intentant buidar-se de l'atordiment. A pesar que encara veu borrós, veu que Jas acaba la seva comunicació amb Sinjir. Llavors es torna cap a ell.

Està visiblement alterada. En aquests moments la seva sang ha d'estar roent.

Obre i tanca els punys constantment. Jom no encerta a saber si Jas està enfadada, excitada o ambdues coses.

—Ens acabes de trair a tots —protesta Jom.

—Relaxa't, Barell. No vaig a abandonar-vos. Només necessitava aconseguir una mica més de temps per a l'equip.

—Aconseguir més temps per a tu, voldràs dir.

Però a això no li respon, sinó que diu:

—Creus que el que ens ha dit és veritat? Ens portarà fins a Han Solo?

—I jo que sé. El tema és que no sé si puc confiar...

Jas li clava una empenta. Jom és a punt de protestar, i llavors Jas estampa els llavis sobre els seus. La llengua de la Jas es cola en la seva boca.

—Ei —gruny Jom—. Què està passant aquí?

—No veig per què la diversió s'hauria d'acabar —respon Jas.

«Sona lògic», pensa Jom, just quan Jas reprèn l'atac sobre els seus llavis.

***

Sinjir solament ha de dir el nom:

—Irudiru.

En sentir aquesta paraula, Tashu es queda congelat. Deixa de riure i de ploriquejar. Deixa de mossegar-se les ungles.

—Irudiru —repeteix Sinjir—. Ho coneix?

—Sí.

—Hi ha una presó a Irudiru?

—No.

—Què hi ha, llavors?

—No hi ha una presó —respon Tashu—. Hi ha un fabricant de presons.

***

L'eixam xisclant de caces TIE els segueix de prop, escopint trets làser. L'Arna sofreix una sacsejada darrere d'una altra amb els impactes que va rebent en la popa. Wedge comença a teclejar en la computadora de navegació, traçant una ruta per l’hiperespai mentre Norra s'acosta cada vegada més al destructor estel·lar. Això significa que els trets dels caces TIE acaben impactant en la seva pròpia nau capital. Passa fregant una torreta, esquivant els seus trets dobles, i dóna la volta precipitadament. Tan ràpid que la torreta no té temps de seguir-li.

—Ja gairebé estem —diu Wedge.

—Hem d'anar més ràpid —comenta ella amb la mandíbula serrada.

La nau va fregant la superfície del destructor.

—Aquí. Només necessitem via lliure.

A estribord, les torres i els generadors d'escuts del destructor estel·lar s'alcen sobre ells com uns gegantescs penya-segats escarpats, i just davant tenen l'extrem de la nau colossal: els motors. El que vol fer Norra és apartar-se del destructor, girar pronunciadament per evitar el deixant que deixen els motors, i llavors...

Via lliure!

—Dóna-li! —crida Norra.

Bam. La nau comença a oscil·lar, donant voltes violentament fins que Norra torna a alinear els estabilitzadors i tornen a estar en posició.

—L’hiperimpulsor —diu Wedge—. Ha caigut. Impacte directe. Estem acabats, Norra.

—No és la meva primera vegada, ni la teva —respon Norra, tirant amb força de la palanca per iniciar una altra maniobra de tobogan invers. Segur que no esperen que ho repeteixi tan ràpid. Encara que l'element sorpresa s'esgotarà aviat—. Allà anem —eleva a l'Arna per sobre del núvol de caces TIE, fent totes les maniobres evasives que pot. La maniobra funciona. Dos dels caces TIE intenten predir el moviment de l'Arna i acaben xocant entre ells, deixant un rastre de flames blaves que s'empassa el buit de l'espai.

Wedge sap el que cal fer. Ha estat abans dins d'un caça, i sap com ho fan els caces per sobrevolar una nau tan gran com aquesta. Volen ràpid però són lents girant. Quan el sistema automàtic de defensa de l'Arna ha desviat als caces TIE, Wedge li explica el pla:

—Molt bé. Hem d'anar en vertical. Perpendiculars, ho pilles?

—Ho pillo.

Iran cap al ventre del destructor. Norra pot lliscar la nau fins a l'extrem del destructor i llavors fer un picat pronunciat. Els caces TIE els seguiran a prop com una mala olor, però almenys tindran una oportunitat de lliurar-se del destructor.

Sonen més alarmes. Una cosa més està sortint de l’hiperespai. Reforços. Dos senyals pampalluguejant s'acosten, cada vegada més grans. Dues naus enormes, no, no, no...

Quan els reforços surten de l’hiperespai, Wedge crida d'alegria, sobtadament alleujat. Perquè les dues naus no són imperials. Són de la Nova República. Una d'elles és una fragata escorta alderaaniana, l'Agulla Solar. L'acompanya un dels cuirassats nous, un Starhawk Nadiri Mark One, una de les poques naus capitals construïdes en les drassanes de Nadiri, en les profunditats del Sector Bormea.

Igual que totes les naus construïdes allà, està feta amb parts de naus imperials que la Nova República ha anat capturant des de la Batalla d’Endor. El seu botí de guerra. Unes armes que es tornen contra els seus antics amos.

Norra reconeix aquest Starhawk. És el Concòrdia, que ara està als comandaments de la recentment nomenada Comodora Kyrsta Agate, que en el passat dirigia la fragata que l'acompanya.

El morro de l’Starhawk és com la fulla d'una destral tallant l'espai en dos. És una nau temible, alhora que majestuosa.

Sona el comunicador. Qui anava a ser? Agate en persona:

—Cridant a la nau Arna de la Nova República. Aquí la Comodora Agate. És hora que pugeu a bord. Ja ens encarreguem nosaltres.

Dit això, el Concòrdia comença la descàrrega d'artilleria.

 Següent