Deute de vida (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

El bar és un petit local al costat del mar prop de punta Junari, uns quilòmetres als afores de Ciutat Hanna. No és gran cosa: una barra circular de fusta negra sota una carpa assotada pel vent. Hi ha aus bula picotejant entre la sorra i les pedres amb els seus becs punta d’estrella, a la recerca del seu proper menjar. L'oceà va i ve, però no tant amb el clam d'un onatge vigorós sinó amb el murmuri de les aigües d'un llac acariciant la riba. És una nit fresca. Ha passat la tempesta, deixant enrere una agradable brisa.

Sinjir està assegut a la barra, observant un bol blanc de líquid negre fumejant que li escalfa la barbeta.

Aquesta nit en el bar hi ha pocs clients. Al seu costat hi ha alguns chandrilans més, a més d'una pescadora de mentó marcat amb la mirada perduda en una gerra d'alguna cosa bombollejant. A l'altre, un jove amb una camisa ampla i elegant, observant la seva holopantalla amb aparent indiferència. La cambrera és una dona alta amb una cabellera rossa clara recollida en una elaborada trena que li baixa pel coll com un collaret.

—Tot bé? —li pregunta la cambrera a Sinjir en passar al seu costat.

Ell respon assentint lleugerament amb el cap. Sinjir adverteix que la cambrera aixeca la mirada en passar. Ha vist a algú acostant-se, algú que es deté darrere de Sinjir. És a punt de tibar tots els músculs...

I llavors, mig segon més tard, un braç l’agafa pel coll des de la dreta, i pel costat esquerre veu aparèixer una cara familiar: un home d'aspecte descurat amb una barba rossa.

—Vaja, vaja. Hola —diu Sinjir arquejant una cella.

L'home passa la mà lliure per sobre de l'espatlla d’en Sinjir i agafa el bol per olorar-ho.

—Estàs bevent caf? —exclama l'home, arrufant les celles.

—Què? —pregunta Sinjir, simulant sorpresa—. Caf? Jo no he demanat això. Hauré de cremar aquest local en senyal de protesta, és l'única solució.

L'home, anomenat Conder Kyl, li mira de reüll.

—Què dramàtic ets. Però em sorprèn que estiguis bevent això en lloc de rom kowakià o, no sé, decapant de casc.

—Volia mantenir-me despert per esperar-te. Per això prenc caf—aixeca el bol i se l’acosta als llavis—. Ah, i et recordo que Decapant de Casc era el meu sobrenom en l'acadèmia imperial d'oficials.

—No ho dubto —afegeix Conder, inclinant-se per fer-li un petó en la galta.

En el seu cap es disparen totes les alarmes. Com a acte reflex, aparta la cara i desplaça el tamboret cap a un costat.

—No pot ser —diu Conder—. Ja t'has cansat de mi?

—Ara qui està sent dramàtic?

—Llavors per què?

—Ja t'ho vaig dir. No m'agrada... això.

—Això?

—Això! Això. En públic.

Conder s’asseu en un tamboret al costat d’en Sinjir. Planta el colze en la barra i recolza la cara a la mà, amb una expressió d'ambigüitat i confusió.

—Saps on estem, no? Aquí estàs segur, Rath Velus. Aquí estem segurs. Chandrilà és... bastant obert.

Conder és presumit i atractiu, sense deixar de ser masculí. Té un pit ampli, braços forts, un crani esculpit amb làser i una barba punxeguda. Però també té unes pestanyes llargues i teatrals, uns llavis carnosos i una pell fina i bronzejada com una estàtua de korabastre nimariana. La seva veu és aspra però amb cert deix, com una música dura però preciosa.

A més, és un dels millors tallacodis de la Nova República. Hi ha pocs sistemes en els quals Kyl no pugui entrar si s’ho proposa. Així es van conèixer ell i Sinjir. Fa un parell de missions, perseguint al Moff Gorgon, l'equip necessitava a algú que pogués introduir-se en el cervell d'un droide d'interrogació i Temmin no estava per la tasca, així que van recórrer a Conder Kyl.

Conder, al que Sinjir acaba de rebutjar públicament.

—No és això —respon Sinjir—. No exactament. L'Imperi... —Sinjir ja li ho ha explicat diverses vegades abans. Conder ho sap. L'Imperi no es preocupava per les relacions sentimentals o sexuals, sempre que no estiguessin a la vista. El manual de decòrum establia que cadascun era lliure de tenir els seus pecats venials, sempre que fora a porta tancada i no violessin les iniciatives familiars de l'Imperi. L'Imperi estava molt interessat en la reproducció. El pitjor de tot és que Sinjir sempre ha sabut que l’afecte és una feblesa. Les relacions són com una corda lligada al coll: és fàcil tirar d'ella i ofegar-te. Quan investigava a algú a la recerca de deslleialtats, el primer que feia era descobrir amb qui es ficava al llit. Sempre era un punt feble vital, com clavar el polze en la tràquea o clavar un cop de puny en els ronyons. Saber qui estimava a qui sempre era un camí cap al control i la manipulació.

—Aquestes mostres d'afecte són un risc, i jo no vull riscos. Ens estan mirant.

La pescadora segueix amb la vista perduda en la seva beguda. El jove de la camisa elegant no aparta la mirada de la seva tauleta de dades. La cambrera està a un costat, netejant gots.

—Sí, clar —ironitza Conder—. Em sento observat fins a la medul·la.

—Què sabràs tu? —conclou Sinjir entre xarrups sonors del seu caf.

A les seves esquenes se senten uns passos sobre les pedres. Unes bulatardes trinen i surten volant quan entren dos clients més en el bar. Sinjir els ha vist abans, són pilots de la Nova República. Primer entra un chandrilà de nas llarg, amb una petita cicatriu sobre la cella. Li segueix una dona d'espatlles baixes amb les galtes marcades i un gest arrufat permanent.

El Sr. Cicatriu es deté al costat d’en Sinjir, copeja amb els artells en la barra i li crida a la cambrera:

—Un balmgruyt. Ara mateix.

—Dos —afegeix la Srta. Gestarrufat, copejant en la barra amb el palmell de la mà.

Quan la cambrera els hi porta les begudes, el Sr. Cicatriu mira per sobre de l'espatlla i li clava la mirada a Sinjir.

—No m'agraden els de la teva classe.

Sinjir comença a aplaudir.

—Gràcies, senyor. Moltíssimes gràcies per aportar un exemple pràctic al meu argument. Ho veus, Conder? En aquests pilots no els sembla bé el nostre estil de vida.

La Srta. Gestarrufat apunta el cap per sobre de l'espatlla del Sr. Cicatriu i ajusta els ulls.

—No ens agrada veure a imperials per aquí —sentència, alçant el mentó.

Què decebedors.

—És aquest el vostre problema? —pregunta Sinjir amb to fanfarró.

—No és un imperial —li defensa Conder, posant-se dret—. Està del nostre costat.

—Bé —li corregeix Sinjir—, no anem tan lluny...

—És un brut imperial, això és el que és —borda el Sr. Cicatriu, inclinant-se cap endavant i ensenyant les dents. Sinjir sent l’olor de licor en el seu alè; l'home va més carregat que una bateria làser—. És un traïdor giracamises d'armadura negra que ens tallarà el coll si li donem l'oportunitat. No ens agrada la gent com ell. I tampoc ens agraden els amants dels imperials.

—Ja ho pillo —respon Sinjir, fent veure que xarrupa el bol de caf, un bol que té intenció d'estampar en el cap d'aquest imbècil—. De debò. Durant molt temps, l'Imperi Galàctic ha calcigat planetes i sistemes, des del cor viscós del Nucli fins als serrells més gèlids de la Vora Exterior. Però l'Imperi s'està enfonsant i ara tots els dolents estem trucant a la vostra porta amb cara de pena, demanant perdó. I probablement no ens ho mereixem, però aquí estem. Això suposa un problema per a vosaltres, perquè ara la pregunta és: demostrareu que sou els veritables campions de la galàxia? Sou gent bona amb capacitat per perdonar, o sou tan dolents com...

Zas! El cap d’en Sinjir cau cap enrere a causa del cop de puny. Ha estat un cop fort, però menys elegant i precís que una estampida de nerfs. El cap li dóna voltes, però no nota sang. Es llepa el llavi per estar segur. Res.

Estreny la mà que subjecta el bol. El caf encara està calent. La cremada deixarà una bonica marca en el cap de l'home.

Però llavors Conder li agafa la mà i li impedeix reaccionar.

—Anem-nos d'aquí —li murmura el tallacodis a cau d'orella. Un murmuri ferm, sense por. Amb seguretat.

El Sr. Cicatriu està al costat d’en Sinjir, amb els punys ben tancats, preparat per a la baralla. Ho està demanant a crits. Sinjir també sent aquesta necessitat, que li recorre per dins com una descàrrega elèctrica per tota la seva sang.

No obstant això, l'única cosa que fa Sinjir és assentir amb el cap.

—Bona nit, cavallers.

El Sr. Cicatriu i la Srta. Gestarrufat es queden atònits quan Sinjir i Conder s'allunyen, abraçats. El bol de caf es queda en la barra, fumejant.

Al matí. La mateixa platja, el mateix mar, el mateix bar.

Sinjir se’n va anar, però va tornar més tard, deixant enrere a Conder i un llit calent. «Una bona forma d'acabar la nit», va pensar llavors. Fins que va perdre el coneixement.

La llum tacada del clarejar intenta obrir-se pas a través de les seves pestanyes tancades. Sinjir espetega els llavis i aconsegueix aixecar el cap de la barra. Era com si algú estigués arrencant una bena d'una ferida enganxosa.

Té un sabor en la boca... Què és? Ah. Sí. Tsiraki. Un licor fet amb baies salak fermentades i espècies avinagrades. Dolç i agre. Totalment terrible, alhora que meravellós.

Parpelleja diverses vegades per despertar-se. Té el cap esmussat, però encara no s'ha apoderat d'ell la ressaca. Si es pren un xopet de Pèl de Garral per començar...

On s'ha ficat aquesta cambrera tan esmunyedissa? Quina contrarietat.

Llavors s'adona que hi ha algú assegut al seu costat.

—Hola —diu Sinjir.

—Has aconseguit acabar bastant perjudicat —replica la Jas Emari. Està asseguda en el tamboret adjacent, escurant-se les dents amb un petit ganivet.

—Mmm? Sí. Tsiraki —murmura ell. Jas fa una ganyota—. No pots jutjar sense haver-ho provat.

—Ho he provat. Fa gust de bilis de llimac.

—Tu no beus, no ets una entesa —llavors badalla i estira els braços—. Per això som bons amics. Tu ets la caça-recompenses assenyada i efectiva, jo sóc l'agent provocador, buidaampolles però entranyable. Haurien de fer una sèrie sobre nosaltres a l’HoloNet, ara que l'Imperi ja no té el control absolut sobre els mitjans.

—Estàs enfadat amb mi —diu la Jas.

—Què? No —menteix ell.

—És per Jom? Estàs enfadat per ell?

—Anem a parlar d'això ara? De debò? —pregunta Sinjir. Però veient la seva mirada gèlida, entén que la zabrak va de debò—. Pffff, val. No, no és per Jom. Fes el que vulguis quan estiguis nua. Només és que... —no ho vol dir, i durant un moment les seves paraules es dissolen en una espècie de grunyit gutural, fins que aconsegueix articular—. Va ser el pla. El teu pla en la fortalesa de Slussen Canker. Vas tirar endavant amb el teu petit pla, i l'hi vas dir al noi però no a mi.

—Hauria d'haver-ho fet, ho reconec.

—No m'agrada sentir-me exclòs, no amb tu. Em fa sentir fatal. I no és només això. És... és que no ho sabia. No sabia que ens la havies fumut. Normalment puc detectar aquest tipus de coses, les veig venir des de l’hiperespai. Però vas aconseguir mantenir-ho en secret. I el noi també. Estic perdent facultats, o...

—O és que confies en nosaltres.

—Sí.

—I això et molesta.

—Doncs sí —ara és ell qui fa una ganyota—. Haig de preguntar-te una cosa.

—Pregunta.

—Per què ho fas?

—El què?

—Això. L'equip. La Nova República.

Jas neteja la punta del ganivet en el polze i s'encongeix d'espatlles.

—No ho sé. Crèdits. Deutes.

—No m'ho crec.

—Doncs no t'ho creguis. Per què ho fas tu?

—Perquè m'avorreixo.

—Ara sóc jo la que no s’ho creu.

—Potser els dos tinguem deutes que no es poden pagar amb crèdits.

—Potser —respon Jas, encongint-se d'espatlles.

Sinjir esbufega i fa una ganyota. Aquesta conversa s'ha tornat massa seriosa, massa trista.

—Per cert, com m'has trobat?

—Per Conder.

—I com l’has trobat a ell? No sabia que sabessis això nostre.

Jas somriu.

—Ho sé tot. Sóc bona en el meu treball —fa girar el ganivet amb els dits i el guarda en la funda del cinturó—. La qual cosa em recorda que tenim treball. M'ha trucat la Norra.

—Pensava que teníem uns dies de descans.

—Aquesta és la teva idea de descansar? —pregunta Jas, assenyalant a les dues figures que hi ha al final de la barra.

Un d'ells és el Sr. Cicatriu. Està tombat sobre la barra com un peix mort. Prop del cap estan les restes d'un bol trencat i un toll de líquid. L'altra és la Srta. Gestarrufat. Està tombada d'esquena sobre la sorra, amb una tovallola enganxada al nas ensangonat, queixant-se de dolor.

—Almenys encara respiren —comenta la Jas.

—No sóc un assassí.

—Què t'han fet?

Sinjir sospira.

—Han estat mal educats.

—Anem, Sin. Tenim treball.

 Següent