Deute de vida (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

La barqueta gravitacional travessa la boirina entre enormes agulles de roca, negres com la nit i punxegudes com a llances. Són com sentinelles silenciosos, amb puntes esculpides que semblen cares udolant. Per sota d'elles flueixen uns rius de color verd brillant, que recorren l'interior cavernós de Vorlag com unes venes resplendents.

Jom Barell allarga la mà fins a una cadena per tirar de la barqueta. Les cadenes, fixades a uns perns octogonals que sobresurten de la roca, connecten entre ells aquests sentinelles foscos. La barqueta no té motors i es mou per la boirina pràcticament en silenci, amb l'excepció del lleu brunzit dels panells repulsors.

—Això no m'agrada gens —diu Jom en veu baixa.

—Ni a tu ni a ningú —replica Sinjir Rath Velus, tombat en el terra de la barqueta de braços plegats sobre el pit—. Aquesta boirina és molt freda. Fa un dia terrible. Estic més sobri que un androide de protocol —de sobte, es reincorpora—. Sabies que en l'Estrella de la Mort hi havia un bar? Un forat lleig i auster, com tota l'arquitectura imperial. I l'oferta de licors no era per tirar coets. Però si coneixies a Pilkey, el cambrer, et donava una mica de la seva «selecció especial»...

Norra Wexley li interromp.

—Tot va bé. Tot va segons com ho teníem planejat.

Essencialment, el pla és el mateix de sempre: entrar d'amagatotis, capturar a la seva presa imperial i portar-lo davant la justícia de Chandrilà. Clar que normalment el pla no implica colar-se en la fortalesa muntanyenca d'un esclavista galàctic...

—Sí, és clar —respon Jom amb un grunyit sarcàstic—. Però és com jugar al sàbacc amb la Mà de l'Idiota. Espero que la nostra noia estigui fent el seu treball.

—No és la nostra noia —li replica Sinjir—. No és una noia, Barell. Jas és una dona, forta i independent. No dubtaria ni un minut a tirar-te a palades d'aquesta barqueta si et veiés acariciant-te el bigoti amb aquesta arrogància.

—El que és Jas és una caça-recompenses —rondina Jom mentre tira de la barqueta per acostar-se al següent pilar de pedra—. I no em fio dels caça-recompenses.

Inconscientment es porta la mà al bigoti i se l’acaricia.

—Sí, ja ho sabem. També sabem que no et fies dels eximperials. Ho sabem perquè ens ho has dit. I ens ho recordes constantment.

Jom mira per sobre de la seva espatlla i fa una ganyota.

—Hauria de fiar-me de tu?

—Després de tot aquest temps? Podries començar a fiar-te.

—Potser no has entès el que significava l'Imperi per a la gent com jo, i per què la Rebel·lió...

—Ja ho hem pillat, Jom —els interromp Norra—. Estem en el mateix vaixell. En aquest cas, en la mateixa barqueta. Mireu.

Norra assenyala a estribord. Una forma gegantesca i muntanyenca emergeix de la boirina. Pel contorn, dedueixen que és un palau: torres en espiral i muralles protuberants. Si segueixen la cadena cargolada a la roca començaran a pujar lentament fins arribar a les portes davanteres d'aquest enorme complex tallat en el cim d'un volcà dorment. Aquí viu Slussen Canker, àlies Canker el Roig, àlies Sa Majestat Verinosa, Custodi d'Homes i Exterminador d'Enemics, Príncep i Primogènit de Vorlag, Mestre Plançó Slussen Urla-fir Kal Kethin-wa Canker.

Assassí. Esclavista. Púrria.

Però ell no és el seu objectiu. El seu objectiu és un exvicealmirall imperial. Un home anomenat Perwin Gedde. Es va escapolir de l'Imperi amb una quantitat considerable de crèdits, suficient per menjar bé i viure tranquil, protegit per un senyor del crim com Slussen Canker. Penjat d'espècia. Amb esclaus al seu servei. Vivint la bona vida, amagat en una fortalesa ben defensada al cim d'un volcà. Tan ben defensada que seria poc recomanable presentar-se en la porta davantera, que està protegida per dos hroths bavejant. I dues torretes làser. I un parell de guàrdies dels hroths. I un rastell fet de rajos làser entrecreuats.

Tot això no importa, perquè no aniran per allà. No van a pujar: van a baixar.

Jom fa avançar la barqueta per un parell de pilars de pedra més. Llavors es torna cap a Norra fent-li un gest amb el dit perquè guardi silenci. Una petició que ella no respecta.

—Jo m'encarrego d'això. No has de fer-ho tot tu.

Norra acobla el ganxo amb cable en la punta de la pistola llançadora. Jom l'observa, entretancant els ulls, mentre Norra apunta cap aquella roca enorme.

—Espero el teu senyal —diu Norra.

Sinjir aixeca la balisa d'emergència que venia amb la seva nau, l'Halo. Li dóna tres pulsacions ràpides. Es veuen tres parpellejos de llum vermella en successió.

Passats uns moments, a través de la boirina veuen tres parpellejos vermells en senyal de resposta. Provenen de la base de la muntanya de roca sobre la qual s'alça la fortalesa.

—Jas, ets una cap-punxetes meravellosa —diu Sinjir, rient-se a riallades i aplaudint.

Norra li mana callar i dispara el ganxo amb cable cap a l'espai d'on han vingut els tres parpellejos a través de la boirina. La pistola és bastant silenciosa. Solament se sent un so esmorteït en disparar-la. Paff! El cable, que té un extrem lligat per sota de la barqueta, onda per l'aire amb un xiuxiueig.

Se sent un soroll al lluny. Clac. Diana.

Jom agafa el cable i comença a tirar de la barqueta en una altra direcció. Ja no van cap a les portes de la fortalesa, sinó a la seva part inferior. Hauria d'haver-hi una fissura a la muntanya, on segons el seu informador es troba la sala on mengen els hroths de Slussen Canker. Aquestes horribles bèsties alades surten a caçar diverses vegades al dia, i després tornen aquí. La bretxa és una gran obertura a la muntanya amb un sortint de pedra. Un segon rastell làser manté als hroths a l'interior. Només que ara el rastell està apagat gràcies a Jas, que va venir aquí fa diversos dies. El senyal que han vist en la foscor estava clar. Via lliure.

—Et vaig dir que Jas ho aconseguiria —li murmura Sinjir a cau d'orella a Jom.

Jom respon amb un grunyit dubitatiu.

La barqueta travessa la boirina. Allà davant veuen clarament l'obertura a la muntanya. És com una boca oberta, amb dents d'estalactites i estalagmites a punt de mastegar-los, però sense el fulgor energètic del rastell. Tenen via lliure de debò. Jom segueix tirant del cable per fer avançar la barqueta, fins que arriben a l'obertura i lliga el cable a una de les roques. Un a un, baixen de la barqueta i s'endinsen a l'espai cavernós.

El primer que noten és una olor penetrant. Per tota la paret veuen uns receptacles de metall plens fins a dalt de cossos morts: aus plomades sense cap, trossos de carn podrida de qui sap quin animal, potes ungulades, vísceres escanyolides. L'aire està ple de veritables núvols de mosquits famolencs.

«Això deu ser el menjar dels hroths», pensa la Norra. Veient les esquitxades vermelles que hi ha pel terra sec i rocós, suposa que algú llança trossos de carn a l'aire i les bèsties volen per atrapar-los.

—M'estic plantejant seriosament la idea de vomitar —solta Sinjir.

—L'olor és insuportable —afegeix Jom amb una ganyota—. Tombaria a un mico-llangardaix. —Llavors arrufa les celles—. On està Jas?

—Segur que està més dins —diu Norra—. Anem.

El pla és bastant senzill: Jas Emari va venir fa uns dies dient ser una caça-recompenses a la recerca de treball. La qual cosa és veritat, i la seva reputació l'ha precedit fins ara. Els senyors del crim atreuen a caça-recompenses com aquestes muntanyes de carn als insectes. Els caçadors estan àvids de treball i els senyors del crim estan encantats de proporcionar-los-ho.

Els ha obert la porta i ara comença el treball. Ja tenen un plànol de la fortalesa, gràcies a l’holocró que van aconseguir (més aviat dit, que van robar) de Surat Nuat, el mafiós d’Akiva que recopilava informació sobre les connexions entre imperials i el baix món criminal per si algun dia la necessitava. Han estant extraient molta informació d'aquest cub de dades. De fet, els ha servit per engegar aquest petit equip.

Aviat deixen enrere el menjador de les bèsties, cosa que les fosses nasals de la Norra agraeixen. Des d'aquí, haurien de recórrer un llarg túnel fins a un conducte de lava que recorre tota la fortalesa. Aquest conducte porta fins a les entranyes del volcà, que sempre està bullint a foc lent, així que han d'anar amb compte per no caure. D'aquí pujaran a la torre sud i esperaran al fet que surti Gedde, o bé es dirigiran a les seves estances. El capturaran i se l’emportaran. L'objectiu és portar-lo a la barqueta i treure’l del palau sense que ningú s'adoni. Llavors Temmin arribarà amb la nau i, amb sort, sortiran a l'atmosfera abans que s'adonin que Gedde ha desaparegut. Finalment, el portaran davant un tribunal de la República. Un a un, tots els criminals de guerra imperials s'estan enfrontant a la justícia.

«Temmin».

Norra es posa a pensar en el seu fill. Pobre noi, sense pare. No passa ni un dia sense que Norra pensi que Temmin no hauria de formar part d'aquest equip. «És massa jove», es diu a si mateixa. Però cada dia Temmin demostra com és de capaç. «És massa valuós», pensa. Això és més apropiat que el primer. Ara que s'ha retrobat amb el seu fill, s'adona de com és de vulnerable. Com ho són tots de vulnerables. Haver-lo arrossegat a tot això li sembla totalment irresponsable com a mare. No obstant això, una part egoista i ambiciosa d'ella li recorda que l'única alternativa seria tornar a abandonar-lo. No podria suportar tornar a allunyar-se de Temmin. Quina altra opció té? Retirar-se? Renunciar a aquesta vida?

«Per què no és una opció per a mi?», es pregunta.

Però ara no és el moment de reflexionar sobretot això. Tenen treball.

S'endinsa en el túnel, seguida a prop per Jom i Sinjir...

De sobte, a les seves esquenes senten un espurneig d'energia i adverteixen un fulgor vermellós.

El rastell s'ha tornat a encendre: una quadrícula de rajos làser entrecreuats.

Els rajos esbiaixen el cable que amarrava la barqueta a la roca, i la barqueta es perd en la boirina.

—No! —xiscla Jom.

Pel túnel arriba el so de passos.

Diverses siluetes els bloquegen la sortida. Són els guàrdies de la fortalesa, pinxos de diverses races i grandàries, amb cascos rovellats en el cap. Apareixen quatre d'ells, apuntant-los amb els seus blàsters. Jom desenfunda, Sinjir li imita. Norra és a punt de portar-se la mà a la pistola...

Des de darrere dels guàrdies, senten un sonor gargamelleig.

Apareix un vorlaggn. Té una pell que sembla un tros de carn socarrimada. Entre les fissures de la seva pell li va supurant un fluid que ell es neteja amb un drap marró llardós. Parpelleja amb els seus tres ulls.

És Slussen Canker.

Amb la llengua emet una sèrie d'espetecs i cloquejos. Parla amb una veu humida i lleganyosa, com si les paraules sortissin d'un toll bombollejant.

—Pensàveu que podríeu penetrar en el pacífic estatge de Sa Majestat Verinosa, Slussen Canker. A Slussen no li agrada la vostra presència. A Slussen, aquesta violació de la propietat li sembla de molt mal gust.

Al principi, Norra pensa que aquest no és Slussen. Però de sobte, com si aparegués un punt lluminós en el radar de la memòria, recorda alguna cosa que va dir Jas: els vorlaggn parlen en tercera persona, no? Un costum curiós.

—No estem aquí per tu —diu Jom sense baixar la pistola.

—Estem aquí per Gedde —afegeix Sinjir—. Dóna'ns-el i desapareixerem immediatament d'aquesta muntanya de fems a la qual dius palau. D'acord?

El vorlaggn singlota.

—Slussen no us donarà res. Gedde?

El seu objectiu apareix per una cantonada. El vicealmirall en persona, un home que, segons es diu, va ser responsable d'un dels programes d'armament biològic més brutals de la història de l'Imperi. Va estar experimentant amb virus antics, fent ploure malalties des de les naus sobre planetes captius.

És de complexió prima, amb l'excepció d'una panxa pàl·lida que sobresurt de la seva camisa grisa, que porta desbotonada i molt bruta. Té la pell groguenca i picada, tret típic dels addictes a l'espècia. Un home abandonat a la seva addicció.

Gedde no està sol.

Fa entrar a algú d'una tirada. És Jas. La té agafada pel clatell, amb una pistola en la templa. Jas intenta apartar el cap, però Gedde la força a estar-se quieta.

—Slussen ha capturat a la vostra caça-recompenses. Si no deixeu anar les armes, Slussen foradarà el cap de vostra caça-recompenses amb el seu blàster i el seu cervell servirà d'aliment pels hroths.

—Merda —sospira Sinjir, deixant caure la pistola al terra.

Norra es descorda lentament la cartutxera i la deixa caure.

Jom no baixa la pistola.

—No vaig a lliurar la meva arma. En les Forces Especials aprenem que la nostra arma és la nostra identitat. No puc lliurar-la, com tampoc podria lliurar el meu propi braç o el meu...

Amb un moviment molt ràpid de la mà, Sinjir li agafa la pistola pel canó, la hi arrabassa i la llança contra la paret.

—Tenen a Jas, estúpid.

Els guàrdies s'acosten i recullen les armes.

Gedde es llepa el llavi i somriu.

—Idiotes rebels. Us vendrem a l'Imperi i així aconseguiré l'absolució...

Irritada, Jas s'aparta d'ell i de la seva pistola.

—Crec que ja pots deixar d'apuntar-me al crani.

Al principi, Norra pensa: «Aquesta és la nostra oportunitat». Jas s'ha alliberat. Però ha estat massa fàcil. Massa. No hi ha hagut resistència. Només una expressió d'irritació en el seu rostre.

L'envaeix una conclusió, sobtada com una turbulència inesperada: Jas els ha traït.

Jas s'allunya de Perwin Gedde, amb les mans en les butxaques.

—Ho sento, equip —diu Jas, pronunciant l'última paraula amb un to especialment sarcàstic—. No puc canviar les meves banyes, ni els meus tatuatges, ni qui sóc —s'encongeix d'espatlles—. M'han ofert una recompensa millor. De fet, m'han fet una oferta molt bona... —treu una tauleta de dades i la llança a Norra.

Norra l'atrapa. Amb dits tremolosos, encén la pantalla. Veu una xifra. Una recompensa.

És la seva recompensa. Estan les fotografies de tots ells, inclòs el seu fill.

—Maleïda traïdora de claveguera —exclama Barell—. Confiava en tu.

—Jo crec que no —replica Jas—. I feies bé en no fiar-te de mi. M'anirà molt bé aquest treball. Gedde em pagarà per informar-li de l'intent de segrest, i el vorlaggn em pagarà un vint per cent de comissió...

—Slussen va dir quinze.

—Bé. Havia d'intentar-ho. Una comissió del quinze per cent per la vostra recompensa.

—Jas, no ho facis —li suplica Norra.

La tristesa envaeix el rostre de la Jas Emari.

—Ho sento. Però haig de pagar factures acumulades. I amb la República no tinc molt treball —llavors fa un petit gest amb la mà i afegeix—. Va ser bonic mentre va durar.

Jas surt de la sala. Gedde esclata a riallades.

—Anem a buscar unes gàbies per a vosaltres.

A Sinjir no li agraden les gàbies, especialment les que pengen sobre un precipici, ja sigui aquí a Vorlag o en la masmorra de Surat Nuat, en Akiva. En aquest cas, les gàbies són una espècie de taüts penjats d'uns sortints de roca negra, prop de l'entrada del menjador dels hroths. Per sota de les gàbies, a través de la boirina, es percep el fulgor dels rius verdosos.

—Segueix agradant-te la teva amiga? —pregunta Jom. La seva gàbia està en un altre sortint, a uns deu metres de la seva—. Segueixes pensant que hauria de confiar en ella?

—Sí —respon Sinjir, aixecant el mentó amb aire desafiador.

Ell mateix se sorprèn amb aquest gest. No es fia de ningú, i aquí està, convençut com la vida mateixa que tot això forma part d'un pla secret, un pla que els altres encara no veuen.

Una veueta li diu que és perquè se li dóna molt bé interpretar el llenguatge corporal. El seu treball era disseccionar a la gent amb tan sols una mirada, arribar fins a l'últim àtom de la traïció. Una altra veueta competeix amb la primera, advertint-li que potser hi hagi una cosa de Jas Emari que se li ha passat per alt.

Però aquest dubte s'ofega en la seva pròpia autoconfiança. Se sent estranyament segur sobre Jas, i així ho diu als altres:

—Ens traurà d'aquesta, ja ho veureu.

Jom gruny.

—Segueix somiant, Imperial.

—No sé si ens l’ha jugat a nosaltres o a ells, però en tot cas dubto que vagi a salvar-nos —afirma Norra. La seva gàbia està a l'altre costat de la de Sinjir. Norra agafa els barrots amb les mans—. Hem de trobar la forma de sortir d'aquí. Van a vendre'ns a l'Imperi. No ho podem permetre.

—Crec que ja hem deixat que això passés —rondina Jom. Llavors s'inclina contra els barrots, mirant cap a fora—. Què queda de l'Imperi? Qui ho controla? Qui pagarà per nosaltres?

Últimament, Sinjir s'ha estat fent la mateixa pregunta. Al principi li va sorprendre com de ràpidament que es va enfonsar l'exèrcit imperial, però a mesura que passa el temps, li xoca cada vegada menys. L'Imperi era una unitat perquè totes les seves cadenes i els seus fils confluïen en un puny ferm que els sostenia: la mà de l'Emperador. Amb la desaparició de l'Emperador, qui quedava per complir aquest paper? Els rumors deien que també havien eliminat a Vader. Qui, llavors? Els almiralls? Els moffs? Sempre havien estat com rates controlades pels gats. I ara ja no quedaven gats.

No hi havia una línia de successió evident. Palpatine no tenia família alguna, almenys que se sabés. Vader tampoc tenia família (de fet, segons Sinjir, ja no era ni humà). I amb la desaparició de les dues Estrelles de la Mort, el personal més efectiu de l'Imperi també havia estat erradicat. La Nova República va aprofitar aquesta oportunitat. La Rebel·lió ja no estava, i en lloc d'això s'estava consolidant un nou govern a tota velocitat... i no sense certa malaptesa.

En aquest panorama l'Imperi estava en desbandada, en manera de supervivència. No hi havia un líder clar. Probablement estiguessin barallant-se pel càrrec. A més, dia a dia les naus imperials s'anaven esvaint: derrotades, destruïdes, abandonades o robades.

Sinjir creu que l'Imperi es troba en un estat no gaire diferent a com es va sentir ell aquell dia fatídic en la lluna boscosa d’Endor: marejat, ensangonat i envoltat de cadàvers. Sense saber on anar, què fer o fins i tot en què creure.

Una crisi de fe i de propòsit, d'això es tracta.

Sinjir encara sofreix aquesta crisi. La Nova República no ha suposat per a ell una resposta. D'alguna manera, el seu equip sí que li havia donat aquesta resposta, però amb la traïció de la seva amiga torna a estar bastant perdut. La qüestió de la fe i el propòsit segueix penjant d'un fil, i no hi ha cap resposta a la vista.

L'Imperi també necessitarà les seves respostes, i si no troba una resposta a temps, serà destruït. I Sinjir creu que s’ho mereixerà.

«Necessito un glop», pensa.

Prop d'ells es deté el brunzit familiar de la reixa làser. Un silenci sinistre domina l'ambient, però solament durant uns moments.

Al cap de no res, s'escolta un nou so: uns esbufecs apagats i clapotejos humits. Des de l'obertura a la muntanya veuen sortir volant uns trossos de carn a través de la boirina.

No triguen a aparèixer els hroths, unes criatures vermelles i aguerrides amb llargues ales i una dotzena de potes que salten al buit a la recerca de les vísceres. Es retorcen, cauen en picat. El seu rostre amb prou feines pot dir-se rostre. És una aglomeració de pòlips i túbuls retorçats, sense ulls. Una massa carnosa que sembla més pròpia d'un fong que d'un animal. Tres d'aquestes criatures s'abalancen cap a la carn, lluitant en l'aire pels trossos. I molt ràpid, deixa d'aparèixer carn.

Però ningú fa entrar a les bèsties.

Els hroths donen voltes per l'aire, per la part alta. Potser encara tinguin gana.

«O alguna cosa pitjor», pensa Sinjir. «S'avorreixen. I nosaltres som les joguines perfectes».

Com si li llegís la ment, un dels hroths es dirigeix ràpidament cap a la seva gàbia. I en uns segons s'abalança sobre ella, que s'estremeix com si li haguessin llançat el motor d'una nau. La bèstia s'aferra als barrots d'un costat de la gàbia, estrenyent els seus tentacles desordenats a través dels barrots. Sinjir amb prou feines té espai per fotre-li unes puntades. Però les extremitats de la bèstia l’agafen per la bota, i en qüestió de segons la hi arrenquen del peu. La bèstia emet uns sons frenètics, com si estigués intentant menjar-se la bota. La criatura clapoteja, visiblement contrariada, i agita el cap cap a un costat. La bota es perd en la boirina.

Jom fa cassoleta amb les mans i crida:

—No deixis que et toqui. Això que té en la cara està ple d'agullons. Si et pica, et deixarà insensible.

«Merda». Sinjir s'aixafa contra l'altre extrem de la gàbia mentre la criatura forceja amb els barrots i colpeja el metall amb el cap i les urpes davanteres.

Mentre aquesta massa de tentacles intenta sortejar caòticament els barrots com una massa de cucs embogits, Sinjir es fixa que alguna cosa brilla sota el coll de la bèstia. Porta alguna cosa penjada d'una cadena. Sembla...

Una clau. Una clau octogonal, de metall fosc. Com la qual han utilitzat per tancar-los aquí.

Quina casualitat.

De sobte, la criatura s'allunya volant, perdent-se en la boirina.

«No, no, no!»

Aquesta clau... Està clar que no l'han posat aquí els homes de Slussen, no? No semblen prou llestos com per proposar un joc tan cruel. Qui l'hagi posat aquí, ho ha fet en secret i amb tota la intenció. La qual cosa significa que l'ha posat algú que vol que siguin lliures.

—Jas —murmura Sinjir, atònit. Una altra vegada com en la masmorra de Surat Nuat. Ell atrapat i ella responsable d'alliberar-lo. Un patró de comportament curiosament reconfortant. Un moviment clàssic! Sinjir torna a la part frontal de la gàbia i passa les mans entre la quadrícula de barrots. Pot passar fins als colzes, i comença a agitar els braços com un animal en perill—. Eh! Eh! Bavoses voladores! Aquí, aquí! No us semblo deliciós? Mmm. No us semblo un mos...?

Bonnnng. La mateixa bèstia apareix des de baix, d'improvís. Els seus túbuls s'enrosquen en el braç esquerre d’en Sinjir. Sembla que l'estiguin electrocutant. Al principi nota un formigueig, i de sobte és com si se li clavessin mil agulles de cop. Sinjir crida, però es manté ferm. Llança la mà lliure cap al coll de la criatura, allargant al màxim els dits, li arrenca la clau i aconsegueix treure la mà d'aquesta massa retorçada de tentacles.

Ploriquejant amb la mandíbula serrada, Sinjir treu ràpidament el braç esquerre. La camisa està feta esquinçalls i té la pell vermella, cremant, inflada.

Tal com havia pronosticat Jom, té el braç entumit. Comença a sacsejar-se’l per intentar retornar-lo a la vida.

Sinjir sent la temptació d'obrir immediatament la gàbia, però es resisteix. Què farà exactament una vegada oberta? Saltar al buit? Saltar sobre una d'aquestes bèsties i intentar muntar-la? Semblen dues bones formes de morir al moment. I l'objectiu vital de Sinjir és no morir. No està molt convençut de per a què viu, encara no, però no morir li sembla una bona forma de començar. Es murmura a si mateix:

—Paciència, noi. Paciència.

Espera. Les bèsties sacsen les gàbies de Norra i Jom, i s'escolta el tritlleig del metall contra la roca de la muntanya. Sinjir vol cridar-los als altres que busquin les claus, però no ho fa. És possible que estiguin a prop els guàrdies de Slussen, els cuidadors de les bèsties.

Al final, els hroths es cansen d'intentar menjar aquests trossos de carn escanyolida amagats dins dels exoesquelets de metall. Al cap d'una estona, s'escolta el xiulet estrident dels cuidadors i les bèsties es precipiten cap a la cova de la qual han sortit.

A continuació, torna el brunzit familiar del rastell làser.

Ara és el moment.

Sinjir treu el braç ben fora de la gàbia, sostenint fermament la clau entre els dits. Ha de fer contorsionismes, però aconsegueix fer girar la clau i introduir-la en el pany. Amb un gir ràpid obre el pany.

Les frontisses grinyolen i la porta de la gàbia s'obre enmig de l'aire. I ara què?

—Això... —diu, aclarint-se la gola—. Una mica d'ajuda, si us plau?

Jom i Norra es tornen cap a ell, bocabadats.

—La teva gàbia està oberta? —pregunta Jom.

—És clar que sí —li replica Sinjir amb to sarcàstic—. No és una al·lucinació —i afegeix en veu baixa—. O això espero.

—Com? —pregunta Norra.

—Una clau. Jas m'ha deixat una clau penjada del coll d'una d'aquestes... horribles bèsties voladores. Ha estat de gran ajuda, però... —treu mig cos fora de la gàbia, aguantant-se amb el braç bo. L'altre segueix totalment insensible, com una branca trencada penjant d'un arbre—. Diguem que ara el meu pla està en l'aire.

—No sabem si ha estat ella —crida Jom—. Podria haver estat un dels esclaus, que tenen un interès particular a ser lliures.

«Sí», pensa Sinjir, «però aquesta no és exactament la nostra missió aquí, veritat?»

Potser hauria de ser-ho, però no ho és.

Treu la clau del pany, se la fica entre les dents i mossega amb força. Llavors aixeca el braç i s'aferra a la part de dalt de la gàbia.

Utilitza els barrots horitzontals com a graons i puja fins a dalt. La gàbia s'agita en l'aire, i gairebé fa un pas en fals... però aconsegueix recuperar l'equilibri recolzant el peu en la roca de la qual penja la gàbia. A la part alta de la roca hi ha un sortint estret pel qual solament es pot passar d'un en un. Per aquest sortint és per on li han portat: dos dels guàrdies de Slussen han arrossegat la gàbia, l'han enganxat a la cadena i l'han deixat anar al buit. En caure, Sinjir ha tingut la sensació que li esclataven les dents i que se li sortien les entranyes per la boca.

Inspirar, espirar.

Abans, gràcies als entrenaments estàndard de l'Imperi, estava en molt bona forma física. Però en els últims temps... reconeix que s'ha deixat bastant. Ha aprimat, els seus músculs estan flàccids, i tampoc és que la Nova República li demani massa. No han instaurat cap pla d'entrenament. De fet, de moment no han instaurat massa coses.

—Pots fer-ho —li crida Norra. Sempre animant-los. Sempre comportant-se com la mare col·lectiva del grup.

El més divertit és que funciona. Sinjir creu en les seves paraules.

«Puc fer-ho».

Aixeca el braç fins a la roca i tempteja amb la mà fins a trobar un agafador viable. Aquí ho té. Agita el braç inert, intentant retornar-li la vida, però no aconsegueix moure’l. La cosa bona és que a poc a poc està començant a recuperar els sentits en aquest braç. El dolent és que el que sent és un dolor punxant molt intens.

Haurà de pujar amb un sol braç. Sinjir s'agafa a la cadena amb el bo i intenta hissar-se agitant desesperadament els peus al voltant de la cadena. Li dol molt el braç, li crema com si estigués a punt de desprendre's. Se sent com un ninot en mans d'un nen massa efusiu.

Ja ha aixecat la meitat del seu tors. Aconsegueix pujar lentament, bleixant.

El sortint ja està a prop, només necessita pujar una mica més. No hauria de ser difícil per a algú de braços llargs com ell.

—Vinga, vinga! —crida Jom.

Si Sinjir no estigués esbufegant amb dificultat i amb una clau entre les dents, diria: «Si tornes a obrir la boca, maleït impertinent, et deixo aquí per a l'Imperi». En lloc d'això, aconsegueix oferir-li un gest de tres dits, que li han assegurat que resulta ofensiu en molts planetes de la Vora Exterior. Té alguna cosa que veure amb la mare d'un i amb un pou de gravetat.

Per fastiguejar a Jom, i perquè és el més lògic, va a alliberar a Norra primer. Corre ajupit cap a la seva gàbia, es tomba en el terra i allarga el braç, amb la clau a la mà.

Norra aixeca el braç i l'agafa.

En qüestió de minuts, Norra ha obert la gàbia i està en el sortint de roca amb Sinjir. Llavors li toca a Jom. Aviat alliberen també a l'home que Sinjir menys suporta de tota la galàxia. Els tres es reuneixen en el mateix sortint de roca.

—I ara què? —pregunta Sinjir, tocant-se amb la mà el braç, que ja s'està desentumint i li fa molt de mal—. Si no recordo malament, hi ha un rastell làser que ens convertirà en picada humana.

Jom comença a pensar.

—A veure... Allà —recorre el sortint i va fins a la vora del rastell d'energia—. Normalment aquestes coses funcionen amb un sistema tancat. Els rajos surten d'aquests emissors... —explica, assenyalant els emissors rovellats que estan cargolats a la roca fosca. Gairebé semblen canons blàster—. Necessito una pedra gran.

Norra busca amb la mirada i troba una als seus peus.

—Aquí tens.

Jom l'agafa, allarga el braç i colpeja l'emissor amb la pedra. No ocorre res. La colpeja una vegada i una altra. Posa tota la seva obstinació, colpejant amb força i cridant... fins que la roca rebota contra el metall, se li escapa de les mans i es perd en el buit.

Sembla que no ha tingut èxit. Sinjir sospira i es posa a buscar una altra pedra amb Norra. No troben cap... I de sobte, l'emissor comença a deixar anar espurnes, es desprèn i queda penjat d'un cargol.

La quadrícula de rajos làser espurneja i s'apaga.

Tenen via lliure.

En fila d'un, caminen cap a l'única sala de la fortalesa que han aconseguit veure: el menjador dels hroths. Una altra vegada els envaeix aquesta pudor. Sinjir ha de contenir les arcades.

—I ara què? —pregunta Sinjir amb veu nasal, en tenir el nas tapat amb el revers de la seva mà bona—. Tenim un pla? Jas segueix aquí, en algun lloc, i això significa...

—No significa res —replica Jom—. No sabem si ha estat ella, així que seguirem el pla original: pugem pel conducte de lava, capturem a Gedde i...

—No puc pujar per aquest conducte. Tinc el braç mort. Estic cansat.

—Hauries d'estar més en forma, Rath Velus.

—Perdona un moment... vivim o no en un univers en el qual acabo de salvar-te la pell? Perquè per un moment he pensat que ara mateix podries estar fent-me petons al peu descalç. Però aquí estàs, fastiguejant-me.

Norra intervé entre els dos.

—Sinjir, busca un comunicador per aquí. S'han emportat els nostres, així que no tenim forma de trucar a Temmin, a Jas... a ningú. Anirem per aquí i...

Des de fora de la sala els arriben sorolls de veus i passos.

—Ve algú —adverteix Jom—. I no tenim armes...

Juntament amb les veus, senten uns grunyits i uns clapotejos que els resulten familiars.

Els hroths. Maleïda sigui.

Les bèsties van seguides dels guàrdies de Slussen. Segurament han vingut atretes pel soroll. O potser han descobert d'alguna manera que s'havia desconnectat el rastell. Sigui com sigui, vénen a la càrrega, amb els blàsters preparats i els hroths lligats a unes llargues corretges de pell. Les bèsties van buscant en l'aire amb els tentacles.

Norra és de ment ràpida. I de moviments. Corre cap als receptacles de metall plens de carn podrida. Sinjir es queda atònit, amb una barreja de sorpresa i repugnància, en veure que Norra comença a llançar trossos de vísceres i carn podrida cap als guàrdies, que comencen a disparar sense poder apuntar per culpa dels trossos de carn rància que els van caient sobre la cara, el pit i els braços.

L'olor de la carn és massa irresistible per a les bèsties.

«Brillant», pensa Sinjir en veure que les bèsties es tornen contra els seus propietaris. Els hroths s'abalancen sobre els seus cuidadors, que criden desesperats mentre les bèsties comencen a recórrer-los la pell a la recerca de trossos de carn de primera.

—Moveu-vos! —crida Jom, mentre s'apressen per deixar enrere la carnisseria.

El conducte de lava és estret, però no tant com per no tenir espai per moure's. El conducte en si és escarpat i ple de protuberàncies, de manera que tenen molts punts de suport per als peus i sortints per agafar-se amb les mans. Norra i Jom respiren profund i comencen a pujar pel llarg conducte vertical. Lents però segurs.

Allà a baix, molt a baix, perceben un punt de llum ataronjada.

«No caiguis, no caiguis, no caiguis», es repeteix Norra una vegada i una altra, com un mantra. No seria una caiguda agradable. Si rellisca i cau per aquest conducte, la pedra volcànica porosa podria arrencar-li mitja pell abans de caure en un bany de magma ardent que la couria viva. Moriria socarrada en qüestió de segons.

Aquests conductes semblen ser la calefacció de la fortalesa de Slussen. L'aire que puja és com l'alè ardent d'un monstre infernal. De vegades troben conductes adjacents que surten del principal en angles perpendiculars, i en passar de llarg, senten crits per tot el palau de Slussen Canker, indicis que han donat l'alarma.

«Tenim poc temps».

Segueixen pujant. Els hi fan mal els braços i les cames. Jom li diu que no es detingui. Norra té ganes de respondre-li que no està feta per a això... però ha d'estar-ho. És massa tard per ser d'una altra manera. Es força a continuar. Quan per fi les seves mans arriben a l'últim dels conductes secundaris, sembla que ha passat una eternitat. Es tomba sobre el sortint i s'arrossega per la roca, que li rosega l'estómac. Està tombada en el terra d'una sala esplèndida alhora que espantosa, bleixant.

Norra aixeca la mirada. Les parets són negres i estan decorades amb elements daurats molt estridents i amb miralls de borzita. En una cantonada hi ha una estàtua de Slussen tallada en quarsita de color vermell foc. El llit és octogonal, igual que la clau de les gàbies, i està coberta de pells d'animals i coixins de pell vermella.

A Norra, tant luxe li resulta molt estrany. I li sembla que està malgastat en un lloc com a aquest.

—Què bé que estigueu aquí.

A Norra gairebé se li surt el cor per la boca en sentir la veu de la Jas des d'un racó de l'habitació. Es torna cap allà i veu a la caça-recompenses asseguda en una butaca alta, croada de braços i cames, amb el vicealmirall imperial tombat als seus peus. Gedde té les mans lligades amb cable en l'esquena i la boca emmordassada amb el que sembla una funda de coixí, lligada amb un nus a l'altura del clatell.

Jom apareix pel conducte de lava. Veu instantàniament a la zabrak. Tan aviat com es posa dret, es dirigeix cap a ella, rugint de ràbia.

—Per la teva culpa gairebé ens maten...

—He aconseguit salvar-nos a tots, cobrar i acabar el treball. Podem parlar sobre això més tard... —agafa el comunicador del cinturó i parla per ell—. Temmin, necessitem que ens treguis d'aquí. Encara estem a la torre. Reconeixeràs el senyal —es guarda el comunicador en el cinturó i pregunta—. On està Sinjir?

—A baix, buscant un comunicador —respon Norra.

La ganyota de la Jas deixa clar que això no li ha assegut bé.

—Això... és una complicació. Aniré a buscar-lo. Ens trobarem en el menjador de les bèsties.

Des de fora de l'habitació arriba el so de passos. La porta de l'habitació és rodona i daurada, i està segellada amb un panell elèctric. El panell està destruït, amb els cables penjant i traient espurnes.

Comencen a bastonejar la porta. Se sent una veu esmorteïda des de l'altre costat:

—Slussen vol saber si Gedde està aquí.

Gedde ni tan sols sembla sentir-lo. Té els ulls injectats en sang, amb les pupil·les inflades. Ni tan sols parpelleja. Des de darrere de la mordassa, l'imperial emet uns sons incomprensibles. Norra s'adona que Gedde està col·locat. Prop d'ell hi ha una petita llauna d'espècia negra. La forma de la llauna, una vegada més, és octogonal.

Des de l'altre costat de la porta, senten:

—Slussen ordena que obriu aquesta porta.

Llavors se sent el grinyol d'un trepant.

«Van a descargolar la porta».

—Com anem a sortir d'aquí? —pregunta Norra—. Pel conducte?

—Jo aniré per aquí —respon la Jas—. Però vosaltres dos anireu per aquí —explica, assenyalant l'enorme finestral que hi ha a l'altre costat de l'habitació.

Norra és a punt de protestar, però Barell la sorprèn dient:

—M'agrada la idea. Anem a obrir la finestra.

—L'Halo deu estar en caure —diu Jas—. Ens veiem aviat —afegeix, i a continuació desapareix pel conducte de lava.

Barell i Norra van cap a la finestra. Jom recorre les vores amb els dits buscant les frontisses, un pestell, alguna cosa, la qual cosa sigui. Norra li diu que no troba res i ell assenteix amb el cap. Jom va fins a la butaca en la qual abans estava asseguda Jas. Sense dir res, la llança cap a la finestra.

Crash! La butaca travessa el cristall i desapareix en el buit. Jom retira les restes del cristall colpejant-lo amb la bota.

En l'exterior, per sobre de la boira i prop dels cims d'altres muntanyes fosques, Norra adverteix una nau, una canonera SS-54. L'Halo.

Temmin.

—Digues-li al Vicealmirall Gedde que ha arribat el seu transport —ordena Norra. Llavors comet l'error de mirar cap avall. L'envaeix el vertigen—. I digues-li que espero que no li facin por les altures.

L'Halo s'agita i tremola mentre creua les boirines de Vorlag. És una canonera, encara que en fabricar-la les drassanes Botajef la van classificar com vaixell de càrrega lleuger per evitar problemes de regulacions. Els motors d'ions dels costats estan en posició horitzontal, brunzint mentre la nau avança. Entre la boira apareix la fortalesa volcànica de Slussen Canker. Les seves torres retorçades semblen dits socarrats intentant arrossegar el cel cap avall.

Temmin està als comandaments de la nau, empenyent la palanca de comandament completament cap endavant. Aquesta nau no és tan ràpida com un Ala-X, però no li falta potència, especialment després de les modificacions que Temmin va fer en els motors. La nau es mou amb solemnitat i decisió. A Temmin li retruny la templa com una desfilada de percussió akivana. Es cruix els artells i espetega els dits, un hàbit nerviós que va heretar del seu pare.

—Estàs llest? —li pregunta al seu copilot.

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES —respon el Senyor Ossos, el seu guardaespatlles i company, un droide de batalla B1 que ha passat per unes quantes modificacions especials. El droide té aspecte d'esquelet humà, pintat de vermell i negre i coronat per un crani de voltor de les roques. Amb el temps, Temmin ha anat treballant en el droide per donar-li un aire cada vegada més amenaçador. Fins i tot li ha retallat el metall de la cara perquè semblin dents. Li ha esmolat les mans perquè semblin urpes. A més, ha afegit a l'estructura mitja dotzena d'articulacions addicionals per donar al droide un grau de flexibilitat inaudit en els B1, que ja de per si mateix són plegables. Han desaparegut els ossets que abans portava com a decoració. Actualment la naturalesa de la seva missió requereix sigil, i Jas li va advertir que la dringadissa dels ossos acabaria sent un problema. Temmin tenia les seves reticències, però li va fer cas. Li agrada Jas. Confia en ella. Si Jas creu que el sigil és important, llavors és que el sigil és important.

Clar que, ara mateix, el sigil no és la prioritat principal.

—ESTIC IMPACIENT PER ERRADICAR ALS NOSTRES ADVERSARIS —diu Ossos amb la seva veu metàl·lica i seca—. LLEST PER REDUIR-LOS A UN NÚVOL VERMELL. DÓNA LES SEVES ORDRES, AMO TEMMIN.

El droide té els controls d'artilleria fixament subjectats amb les seves urpes. L'Halo va ben equipada: uns canons làser bessons ZX7 sota la carlinga frontal cuirassada i, en la part superior, un canó quàdruple llança-projectils muntat en una torreta afegida. No obstant això, ara mateix estan en missió de rescat i no es tracta d'arrasar el paisatge. Temmin li demana al seu company que es relaxi.

Ossos assenteix i cantusseja dintre seu, movent el crani al ritme de la música.

—Allà anem —diu Temmin, reduint la velocitat dels motors i col·locant-los en posició vertical, en manera repulsor. Llavors adverteix la segona torre més alta de la fortalesa, que té una finestra trencada.

La seva mare li fa senyals amb la mà, nerviosa i agitada.

Temmin li fa un senyal d'aprovació amb el polze. La nau es llisca de costat, de manera que la rampa d'accés quedi encarada cap a la torre.

—Ossos, vés a ajudar-los. Jo mantindré la nau en aquesta posició.

El droide es posa dempeus d'un salt, fa una tombarella sobre el seient, surt corrent de la carlinga i desapareix a l'interior de l'Halo.

Temmin posa en pantalla la càmera a l'accés principal i estén la rampa. Un lateral de la nau es llisca cap amunt i apareix una comporta d'accés. Ossos ajuda a Norra a pujar el presoner a bord. Jom agafa corredissa i salta cap a la rampa.

Però llavors, la nau sencera s'estremeix per un cop en el lateral.

«Però què...?» Temmin torna a mirar cap a la pantalla i detecta un element de caos: una forma corrent per la rampa d'accés. Una espècie de criatura, amb una cara informe que sembla una massa de dits en moviment. Ossos fa una pirueta, una de les seves urpes es retreu i desplega la vibrofulla que porta amagada al llarg de l'os metàl·lic del seu avantbraç. Aixeca el braç i el descarrega per tallar l'embull d'apèndixs en moviment. Llavors li etziba una puntada a la criatura per apartar-la de la rampa.

Quan la criatura surt volant, apareixen dues més.

I llavors l'escàner de l'Halo comença a parpellejar. Quatre punts vermells procedents de popa.

Comprova la seva identificació: es tracta d'una llançadora imperial i tres caces TIE.

—Qui ha convidat a l'Imperi a la festa? —crida Temmin.

—Slussen Canker —li respon la seva mare, que just en aquest moment entra corrent en la carlinga—. I Gedde, esperant lliurar-se del càstig que li espera a un vicealmirall desertor —i llavors, Norra li explica on estan Jas i Sinjir—. Hem d'anar a recollir-los.

—I si no estan aquí?

—Llavors esperarem.

El cap de Jom apareix per la porta, arrufant les celles amb aire burlesc. Temmin ja sap el que va a dir. Dirà: «Els deixem enrere, ells no són la missió», perquè ell és així. Només li importa la missió. I no li agraden gens Jas i Sinjir. Així que resulta tota una sorpresa que digui:

—No deixem enrere a ningú.

Temmin somriu.

—Ni tan sols a un imperial i una caça-recompenses?

—No si són el nostre imperial i la nostra caça-recompenses. Vinga.

Temmin aparta la nau de la fortalesa. En l'escàner es veu la llançadora i els caces TIE cada vegada més a prop.

A Temmin se li ocorre una idea. Llança la nau cap endavant amb un fort impuls dels motors i immediatament després torna a posar els motors en posició vertical. L'Halo es queda surant.

—Temmin, no et detinguis —protesta la seva mare—. Segueix endavant!

—Sé el que em faig —replica ell, fent girar la nau cent vuitanta graus.

—Temmin. Temmin!

Els caces TIE s'abalancen sobre ells, xisclant, tallant l'aire com unes navalles. Comencen un picat sobre la fortalesa de Slussen. L'aire s'omple de trets làser, que impacten en el morro de l'Halo.

«Ara», pensa Temmin.

Temmin pren el control de l'artilleria prement un interruptor. Apunta els llança-projectils cap amunt i els seus dits prement el gallet. El canó comença a escopir uns projectils tubulars de nanofibra, a raó de centenars per segon. Els projectils foraden la torre de roca negra, fent saltar trossos de pedra per l'aire.

Com si fos un arbre crivellat a destralades, la torre comença a caure.

I cau just damunt de dos dels caces TIE. Un d'ells queda aixafat a mig vol i desapareix en una explosió de flames. L'altre rep un impacte en un dels panells laterals, i surt acomiadat en espiral com un ocell amb una ala esbiaixada.

Jom li dóna una palmada a Temmin en l'espatlla.

—Has reaccionat molt ràpid, noi. Ara anem a recollir als altres i després fotem el camp d'aquí.

«En què s'ha convertit el meu fill?»

La pregunta se li clava en les entranyes com un ganivet. Els pensaments i la consciència de la Norra estan totalment separats de les seves accions, com si fossin dues persones diferents. Una d'elles és la versió interior, plena de por i preocupació. L'altra és Norra la combatent, Norra la pilot, la que pren el control d'artilleria i descarrega una ràfega de trets làser sobre la fortalesa.

Per dins, és un xivarri de sentiments que lluiten per dominar als altres, com un sistema planetari sencer desesperat per imposar-se sobre els altres. El seu fill està fent exactament el que se suposa que ha de fer. Està lluitant per la Nova República. L'Imperi és el seu enemic. El que ha fet ha estat intel·ligent i precís, tot un exemple del potencial que té. Ha demostrat que també és pilot i soldat.

És això el que volia per a ell?

Temmin és molt jove, només té quinze anys, encara que Norra acaba de recordar que aviat serà el seu aniversari. El temps avança ràpidament, i encara més quan tens fills. Acaba de derrotar a dos caces TIE. No... acaba de matar a dos pilots. Dues vides s'han apagat. El problema no és si es mereixien o no el seu destí; aquests pilots es van allistar en l'exèrcit i sabien el que això comporta. El problema és el que implica per a Temmin. Aquesta idea li resulta pertorbadora. Li aguaitaran els remordiments? És massa jove per comprendre el que està passant? Algun dia es despertarà amb fantasmes en el cap? O s'endurirà massa ràpid, perdent tota la bondat del seu interior i convertint-se en un home fred com Jom Barell? Tots aquests pensaments la persegueixen mentre fa el seu treball: disparar els canons de la nau. Mentre Temmin els fa sobrevolar l'entrada del menjador de les bèsties, Norra dispara foc a discreció sobre els guàrdies que acudeixen a defensar el palau de Canker.

—Aquí —diu Jom, posant-li la mà en l'avantbraç. La seva veu sona distant. Tot sembla distant.

Norra es nota el pols en el pit, en el coll, en els canells. L'adrenalina l'assalta com els projectils que Temmin ha descarregat sobre la torre del palau. Norra parpelleja, intentant deixar-ho tot enrere.

En el menjador de les bèsties, dos guàrdies corren cap al sortint de roca. Però abans que puguin fer res, tots dos s'estremeixen i cauen de cara al buit. En el buit que deixen apareixen Jas i Sinjir. Jas té el blàster en una mà, i amb l'altra ajuda al seu company a mantenir-se dret. Sinjir va coixejant, amb el braç inert a un costat.

Un dels caces TIE cau en picat, i Norra fa girar ràpidament el llança-projectils mentre Temmin fica l’Halo cap a l'obertura de la muntanya. Una ràfega ràpida fa que el caça TIE hagi de fer una maniobra evasiva i pujar cap al cel momentàniament.

Quan Jas i Sinjir ja estan a bord, Jom li diu al noi:

—Treu-nos d'aquí.

Norra sent que la sang li baixa del cervell als peus quan l'Halo accelera al màxim, creuant l'atmosfera de Vorlag, amb el caça TIE enganxat al seu deixant.

 Següent