Estrelles Perdudes (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

Set mesos després de la Batalla de Yavin...

Thane va reduir la intensitat de la flama blava i blanca del bufador per soldar, es va aixecar les ulleres de protecció i va mirar amb el gest arrufat l'objecte de metall que intentava arreglar. El vaixell de càrrega independent anomenat Moa era vell des d'abans que ell naixés, però seguia funcionat gràcies a una sèrie de millores que li havien estat instal·lades amb el pas de les dècades. En aquest moment, Thane intentava fer que una cel·la d'energia d'uns seixanta anys funcionés en un processador de vint, amb resultats poc favorables.

Maleint en veu baixa, va apagar el bufador i va caminar pels passadissos del Moa fins que va arribar al pont. No era un espai fosc i angulós, com els de les naus imperials; aquesta era una petita habitació il·luminada en la qual els panells de la consola brillaven en cinc colors diferents; cadascun era la prova evident que alguna vegada van pertànyer a altres naus. Tot el que hi havia aquí havia estat armat per satisfer les molt particulars necessitats del Moa, o millor dit, la nau a la qual tots anomenaven Moa. Aquest era un acrònim del seu nom complet: «Majestuós i Omnipresent Apocalipsi», un títol que sonava més «malèfic» pels wookiees, com la seva capitana.

—Només aconsegueixo obtenir el seixanta per cent de càrrega —li va informar a Lohgarra—. Quan aterrem a Zeitooine, necessitarem adquirir una millor cel·la d'energia.

Lohgarra va rugir, preguntant-se on aconseguirien els crèdits suficients per a una nova cel·la d'energia.

—Sé que estem fent fallida. —Tècnicament Thane només era un copilot i navegant contractat, però Lohgarra tractava als membres de la seva tripulació amb respecte, com a membres d'un mateix equip. Thane podia posar objeccions, podia dir «estem»—. No ha de ser una cel·la nova. Només una que no sigui tan vella.

Lohgarra li va preguntar si creia que totes les coses velles havien de ser rebutjades. Aquesta era una broma a costa d'ella mateixa; era una wookiee gran, fins i tot per als estàndards de la seva longeva raça, el seu pelatge ja era gairebé completament blanc.

Thane es va recolzar en la paret i va somriure:

—No a tots els hi asseu tan bé l'edat com a tu, Lohgarra.

Ella va fer amb la mà un gest de desdeny i va acceptar donar-li el pressupost necessari perquè busqués una bateria més recent per al sensor de desplegament, però li va advertir amb un altre bram que Zeitooine no seria el lloc més barat per trobar-lo.

—Ho sé. Però no trobarem res millor en aquesta zona de l'espai. Potser en trobaríem una una mica menys costosa en la Vora Exterior.

Estar en la Vora Interior de l'Imperi feia que Thane se sentís intranquil. S'havia unit a la tripulació del Moa especialment perquè Lohgarra i el seu equip gairebé sempre navegaven en la Vora Exterior o a la Regió en expansió. Treballar amb ella era una bona manera d'amagar-se per una estona. Lohgarra només transportava mercaderia legal, però operava a les fronteres de les vores, on la supervisió imperial difícilment era una cosa de què preocupar-se. Si bé Thane no li havia dit a Lohgarra que era un desertor imperial, ell creia que ella s’ho imaginava, però que en realitat no li importava. Encara que els profunds ulls blaus de la wookiee s'havien tornat lleugerament blanquinosos per l'edat, la seva visió i la seva ment eren lúcides.

Ella contractava als membres de la seva tripulació no només per les seves habilitats; també li interessava que tinguessin una personalitat accessible i que no volguessin guanyar diners a costa del que fos. Els treballs que realitzaven eren triats amb base en el caràcter de Lohgarra i no en algun tipus d'interès econòmic; per exemple, un contracte per transportar béns de luxe podia ser seguit per un altre en el qual haguessin de portar generadors d'emergència a un perillós post d'avançada, i no guanyessin absolutament res. Ella deia que necessitava gent en la qual pogués confiar; Thane creia que s'embolicava massa, però era la seva nau i el seu negoci. Havia administrat un transport durant un parell de segles sense l'ajuda de Thane, així que segurament sabia desxifrar les intencions de les persones molt bé. Conforme va aprendre més del seu idioma, el shyriiwook, més s'adonava de l'intel·ligent que era la seva capitana. I quan Lohgarra acollia a un dels membres de la tripulació, com era el cas de Thane, podia ser molt afectuosa, al grau de ser maternal. Era una cosa ridícula, però a ell no li importava gens ni mica. Almenys treballava per a algú a qui podia respectar.

I tan perceptiva com era, Lohgarra evidentment va notar la seva intranquil·litat. Ella li va recordar ràpidament que Zeitooine era un planeta selvàtic amb molt poques ciutats grans i, definitivament, no era una zona que es distingís per la seva activitat comercial.

—Sí, ho sé —va admetre Thane—. Estarem bé. —Però seguia sentint-se nerviós i probablement per fora també era notori.

L'altre «membre de la tripulació» que es trobava en el pont en aquest moment era el seu droide astromecànic, un model JJH2 de colors morat i negre. Thane se sentia agraït que no hi hagués ningú més al seu voltant que notés el seu malestar davant la idea d'aterrar en un planeta amb presència imperial. Lohgarra havia de ser l'única que entenia el que estava passant.

Preocupada, es va inclinar cap endavant per observar detingudament a Thane, entretancant els seus ulls blaus; després li va dir que estava massa prim i li va preguntar si estava menjant prou.

Ell va fer un esforç per no posar els ulls en blanc.

—Sí, estic menjant.

Però Lohgarra sabia que era difícil trobar porcions adequades per a la nutrició de les diferents espècies de la tripulació.

—T'asseguro que estic bé. No et preocupis, d'acord? —va dir Thane i es va donar la volta.

Quan la porta del pont es va tornar a obrir, Lohgarra va deixar anar un rugit baix, que gairebé podia ser interpretat com un reny.

Exasperat, Thane es rigué mentre sortia.

—El meu pelatge brilla bastant.

Mentre caminava pel passadís va pensar: «Acabo de dir al meu cabell, “pelatge”». Abans que fos massa tard, havia de passar una mica de temps amb altres humans.

Malgrat això, ni tan sols va considerar la idea de tornar a Jelucan. No tenia cap raó per fer-ho. De tant en tant mirava alguns hologrames amb notícies del seu planeta natal, però mai amb nostàlgia, només per sentir-se feliç de mai més haver de tornar-hi. Amb molta seguretat, la seva família se sentia alleujada d'haver-se lliurat d'ell, i Ciena —va haver de tancar els ulls en pensar en ella— segurament tampoc estaria aquí. Menys quan la guerra entre l'Imperi i l'Aliança Rebel s'intensificava cada dia. Dubtava que ella hagués tingut més de tres dies seguits de descans des d'aquell comiat.

Si Thane alguna vegada tornava a Jelucan, se la imaginaria com aquella nena en alguna de les petites naus que solcaven els cels. Les senderes de la muntanya li recordarien que alguna vegada els havien explorat i havien trobat aquella cova que es va convertir en la seva fortalesa. I Valentia mai seria només una ciutat per a ell; sempre seria el lloc en el qual s'havien convertit en un mateix per una nit i on també s'havien separat per sempre.

«Ja va passar molt temps des d'aquella vegada», es va dir a si mateix. «Hauries de superar-ho».

Això era una mentida. Mai superes la pèrdua del teu primer amor, de la teva millor amiga. Però Thane va pensar que no sempre li doldria tant com aquell terrible i últim matí a Valentia.

Encara que si s'ha de jutjar per com se sentia, s'equivocava.

Zeitooine era un planeta gelat, no dels quals estan sumits en un hivern perpetu, però prou fred com perquè Thane i els seus companys de tripulació sentissin que es congelaven en descendir de la nau. El port espacial es trobava en la vora de la ciutat, així que a la distància va poder veure alts arbres caducifolis pràcticament nus, sense una fulla damunt. El seu alè feia núvols en l'aire.

—En moments com aquest és bo tenir pelatge —va dir Brill, una enginyera tarsunt que havia tenyit de rosa elèctric el seu llarguíssim pelatge—. No sé com ho fan vostès, els humans.

—De vegades jo també m'ho pregunto. —Thane es va pujar el coll del seu abric—. Acabem aviat aquest treball, d'acord?

Methwat Tann, l'oficial de manteniment ithorià, va assentir amb un sorollós ronc. El seu enorme cap corb i el seu coll estaven embolicats en una bufanda que havia estat teixida especialment per a ell per Lohgarra, però fins i tot amb ella posada seguia tremolant.

El seu treball a Zeitooine era molt simple, només havien de lliurar alguns droides constructors. Thane va ajudar a Methwat i a Brill a descarregar i després es va endinsar en l'estació espacial per localitzar a un venedor de refaccions de segona mà. Gairebé sempre es podia trobar a un o dos per aquí. Després d'uns minuts sense sort, finalment es va atrevir a preguntar-li a algú, que li va dir que la paradeta més propera es trobava a deu minuts caminant. Thane va arrugar el front, va revisar el seu cronòmetre i va decidir apurar-se. Era millor arribar una mica tard i ser renyat que navegar un dia més amb aquesta maleïda cel·la d'energia vella.

Així que va decidir escurçar el camí anant-hi cap a la ciutat i caminant tan ràpid com podia, fins que es va detenir en arribar a la plaça, que es trobava plena de gent. Ningú caminava, ni tan sols es movien, i de sobte es va adonar del perquè.

—Estan sota arrest —va dir el capità dels soldats imperials amb una veu monòtona, mentre almenys una dotzena dels seus homes usaven els seus blàsters per mantenir allunyats a tots aquells que s'acostaven a tafanejar l'escena que tenien davant; un grup de gent era obligat a sortir d'una casa. «És una família», va entendre Thane de cop. La filla no tindria més de tretze anys i plorava mentre el soldat imperial l'empenyia perquè caminés amb ell tan ràpid que amb prou feines si podia caminar; la mà del soldat li tirava del cabell.

—Si us plau —va dir la mare de genolls enfront del capità—, si us plau, pagarem les multes, pot vendre la nostra casa, totes les nostres pertinences.

El capità dels soldats imperials conservava el to monòton, gairebé autòmat:

—La violació repetida de la prohibició a les publicacions independents és castigada amb empresonament sense termini definit.

Un altre soldat imperial portava amb si a una nena encara menor, potser tenia menys de cinc anys, que era prou petita com per ser carregada amb un braç. Aquesta nena no plorava; estava massa espantada com per fer-ho. En lloc d'això, els seus grans ulls oberts miraven a la multitud de curiosos, semblava demanar-li a algú que l'ajudés.

Però ningú va moure un dit. D'això s'encarregaven els blàsters dels soldats imperials.

«Fa menys d'un any em vaig quedar aquí parat mentre veia com colpejaven a alguns esclaus», va pensar Thane. Una vegada més va recordar quan treia a passejar el caça TIE per atemorir a tota la població de Kerev Doi.

La mare seguia pregant.

—A les nenes no, si us plau. Vam ser el meu espòs i jo els qui vam fer això. Les nenes són innocents. Per què haurien de...?

Les seves paraules es van silenciar quan el capità li va colpejar el rostre fortament amb la culata del seu rifle. La dona va caure al terra, plorant, mentre un altre soldat d'assalt es va ajupir per emmanillar-la.

«Fes alguna cosa!», però Thane no podia fer res. No podia atacar a tants homes armats. Ni tan sols podia dir el que pensava. En desertar de la flota imperial, s'havia posat a si mateix en una situació en la qual mai més podria cridar l'atenció o traspassar els límits. Ell mateix havia construït aquella gàbia invisible que li envoltava.

Ple de ràbia es va donar la volta i va caminar de retorn a l'estació espacial. Mentre es dirigia cap al Moa, Brill el va veure:

—Escolta!, on està la nova cel·la d'energia?

Thane va esbufegar:

—No tenien res que poguéssim pagar, d’acord? Darrere d'ell va escoltar com ella responia en veu baixa:

—Perdó per preguntar.

Aquesta no era la manera correcta de fer noves amistats amb els companys de la tripulació. Però Thane no volia fer amics. Volia tancar-se en la seva cabina, apagar les llums i oblidar tot el que havia vist, tot el que alguna vegada havia estat.

Ciena va contemplar l'escena al planeta Ivarujar, i va pensar que només hi havia una cosa semblada a això: l'infern.

A la distància, el volcà seguia escopint cendra, tan alt que ningú en aquest planeta tornaria a veure el cel en anys, La lava brillava ataronjada i amenaçadora en l'horitzó; la ciutat capital havia estat completament arrasada. Quan Ciena va mirar a través dels seus quadnoculars, va poder veure més edificis que s'ennegrien i enfonsaven en cendres només per la calor.

El Devastador, la nau més propera a la zona, havia enviat unes altres per evacuar a les tropes imperials en Ivarujar. Les que tenien al planeta havien estat severament danyades en l'erupció inicial, així que les tropes estaven atrapades... i si no les trobaven aviat, també estaven condemnades a morir. Ciena era l'encarregada de la nau que volava més a prop del volcà. Encara que era una missió arriscada, es va trobar a si mateixa plena d'energia davant l'experiència. No era que no li agradés treballar en el pont d'un Destructor Estel·lar... però feia molt que volia tornar a l'acció.

—Tinent Comandant Ree, els tenim a la vista —va dir el soldat imperial que pilotava. Ella va apartar la vista del finestral de la nau per concentrar-se en la pantalla de visualització, amb la imatge d'uns soldats imperials en la part més alta d'un edifici. Tots estaven formats, disciplinats i immòbils, esperant a ser rescatats, encara que en aquells moments, la calor havia de ser insuportable.

—Bon treball —va dir Ciena—. Acostem-nos.

El pilot va dubtar-hi, després va revisar per segona ocasió els seus instruments. Ciena va entendre el motiu de la seva incertesa: la calor tan intensa provocava incendis, generava flamarades i torbs que podrien desestabilitzar una nau més gran que la seva.

Però a les muntanyes, algunes vegades també hi havia hagut estranys torbs.

—Molt bé, prendré el comandament. —Ciena li va indicar amb un gest que s'aixequés del seient.

—Senyora, sóc capaç de pilotar la nau.

—Sé que ho ets. Però tu tens la força per carregar a un home ferit fins aquí i jo no.

—Bé, tal vegada no més d'un o dos.

Una vegada que es va assegurar que no seria acusat per covardia, el pilot es va unir als altres soldats d'assalt que estaven enrere. Ciena va portar la nau més a baix, a través de barrancs urbans pels quals corria la lava, en llocs on feia molt poc hi havia hagut carrers. La llum vermella infernal de baix contrastava amb la negror del cel. Encara que va ser un trajecte molt mogut, Ciena va aconseguir estabilitzar la nau.

«Quina cosa tan pesada!», va pensar, desitjant una nau que tingués una mica més d'agilitat. No obstant això, aquesta podia aguantar la calor i res més importava en aquest moment.

Ciena va aterrar a l'edifici de la caserna, i tan aviat com van obrir les portes, les tropes van començar a abordar. Les seves armadures ara eren grises per la cendra volcànica, i molts d'ells tossien i s'ensopegaven. Si haguessin trigat mitja hora més, molts s'haurien desmaiat o mort. Ciena els va recordar a tots formats, sent fidels a la seva disciplina fins a l'últim moment, i va sentir tant orgull que va pensar que el seu cor anava a esclatar.

—Molt bé —va dir, i era a punt d'indicar que es retiraven, quan va veure un altre edifici al lluny. Aquí també hi havia molta gent amuntegada en el sostre: eren ivarujarians que potser no havien aconseguit agafar a temps les naus que transportaven civils. O tal vegada no hi havia hagut suficient espai per tots...

—Tinent Comandant? —El pilot va tornar a la cabina de control—. Estem preparats per enlairar-nos?

—Sí —va dir—. Anem a fer una parada més abans de tornar al Devastador.

—Una... parada?

A Ciena no se li havia indicat que podia rescatar civils però tampoc li havien donat ordres perquè no ho fes.

—Facin tant espai com puguin allà enrere. Anem a recollir més passatgers.

Quan Ciena va desenganxar, va poder sentir la inestabilitat que causaven els corrents d'aire que envoltaven la nau. Mossegant-se el llavi inferior, va portar la nau més amunt, per postergar el descens fins a l'últim moment. El volcà va tornar a rugir, tan fort que el so va fer vibrar la nau sencera; havien estat advertits sobre una molt possible segona erupció, que semblava anava a succeir en qualsevol moment.

«No tens dret a arriscar les vides de les quals ets responsable per aquelles de les quals no ho ets», va pensar, el seu antic entrenament en l'acadèmia va ressonar en la seva ment. Després d'un moment, Ciena va deixar de pensar en això. Una vida era una vida, i a més, ella podia fer-ho.

Una vegada més va aterrar en la cantonada d'un edifici, i va abandonar la cabina de comandament per ajudar a abordar als civils, els qui tossien encara més fort que els soldats imperials, ja que ells no portaven cascos amb màscares de ventilació; alguns d'ells amb prou feines estaven conscients. Ciena va estendre els braços per alçar a un petit nen i pujat a la nau, després li va donar la mà al seu pare per ajudar-lo. Al voltant d'ella els soldats imperials feien el mateix, seguint les ordres de l'oficial a càrrec, com sempre.

Quan l'última persona va pujar, la nau estava a més del topall de la seva capacitat. Ciena va haver d'empènyer a molta gent per tornar a la cabina de comandament, on el pilot ni tan sols tenia la intenció de posar a caminar la nau.

—Amb aquest pes no sé si podrem...

—Sí podem i ho farem —va dir Ciena, amb més confiança de la qual sentia. La nau podia suportar aquest pes, però la seva maniobrabilitat seria complicada, doncs corrien un gran risc en enfrontar els vendavals supercalents.

Va fer que els motors funcionessin a la seva màxima potència i va remuntar el vol. A l'inici, la nau es va sacsejar de manera tan violenta que gairebé cau de la seva cadira; podia escoltar als recentment rescatats ivarujarians, que estaven en la part posterior, cridar del terror. Un moment després, els edificis es van convertir en una flamarada, com mistos recentment encesos. En qualsevol moment, això es convertiria en una tempesta de foc, i la seva nau podria quedar-se a la meitat d'ella.

Ciena va apuntar amb la part frontal de la nau cap amunt. Estaven ascendint amb molta més lentitud de la qual haurien, però almenys s'estaven movent...

En l'horitzó va veure com les flames s'alçaven més i més, tant que van començar a arremolinar-se en un corrent ciclònic. Sí la nau es quedava atrapada en un d'aquests, moririen.

Però Ciena es va mantenir ferma, lluitant cada centímetre del seu camí contra els terribles vents, fins que finalment van estar fora de perill. Ciena va sospirar alleujada, i va escoltar ovacions en la part posterior de la nau.

No va poder evitar somriure, i qui podria culpar-la?

Però sí hi havia una resposta per a aquesta pregunta: el Capità Ronnadam.

—La seva missió era salvar als soldats de la caserna —va dir, caminant per la seva oficina, mentre Ciena mantenia la posició de ferms; encara portava el seu uniforme ple de cendres—. No rescatar als civils.

—Les meves ordres tampoc em prohibien fer-ho, senyor.

Ronnadam va entretancar els ulls.

—Així que volent trobar llacunes en les ordres, Ree? Això és una cosa perillosa.

—No, senyor! Al que em referia és al fet que vaig reaccionar per instint i no vaig veure problema algun per fer-ho.

—Vostè va reaccionar per instint... —va dir amb desdeny—. En altres paraules: no va esperar al fet que els seus oficials superiors aprovessin els seus plans.

«No teníem temps», va voler protestar, però sabia que aquesta no era una opció.

—Ho sento, senyor. Hauria d'haver esperat al fet que la meva missió fos aprovada abans de realitzar-la. No tornaré a cometre aquesta equivocació.

—Asseguri's de no fer-ho. —Ronnadam la va observar de dalt a baix abans d'agregar fredament—: No té sancions prèvies en els seus registres, així que el seu càstig serà poc sever... només cinc setmanes de dobles torns de servei. Però la propera vegada no serem tan compassius.

—No hi haurà una següent vegada, senyor. —I cinc setmanes de treball extra era un preu molt baix per haver salvat quaranta vides.

Mentre sortia de l'oficina, Ciena va sospirar alleujada. A l'inici estava enutjada en ser castigada per haver salvat la vida de moltes persones, però ara entenia que estaven disgustats només perquè havia alterat la cadena de comandament. No havia fet res dolent en rescatar en aquelles persones. L'Imperi mai hauria tingut alguna objecció amb això.

A més, aquest havia estat un dels millors pilotatges que havia fet en la seva vida. Si tan sols pogués explicar-ho a Thane. En la seva ment podia imaginar el seu rostre mentre li explicava sobre el foc ciclònic. S'hauria sentit tan gelós de no haver estat ell qui pilotés en aquesta ocasió.

Fins i tot aquelles coses de les quals se sentia tan orgullosa mancaven de significat si no podia explicar-les-hi.

Següent