Conseqüències (i Ep)

Anterior

EPÍLEG

Rae es troba en el pont de comandament del Devastador. Al costat d'ella està l'Almirall de la Flota, contemplant la lluminosa Nebulosa de Vulpinus a l'altre costat de la finestra.

Té les mans darrere de l'esquena. Està taral·lejant. Alguna cosa clàssica. Una cosa de l'època de l'Antiga República. Rae escolta. La Sextina de l’Imperator Vex, potser.

—Senyor —diu la Rae.

Ell aixeca un dit. Signe de paciència. Segueix taral·lejant, movent el cap, fins que aconsegueix un petit crescendo. Llavors, sense tornar-se cap a ella, baixa el dit i diu:

—Sí, Almirall Sloane?

—Hi ha una cosa que he volgut preguntar-li.

—Sempre pot parlar amb franquesa amb mi —es gira cap a ella. Té una expressió freda. Mirada escrutadora. Com si ella fos un tall de carn fresca i ell l'estigués disseccionant a la recerca dels trossos més saborosos—. Si us plau.

—La cimera. En Akiva.

—Una cosa terrible.

—No ha anat com estava previst —diu la Rae, vacil·lant—. Encara que no estic molt segura. Vostè... va planificar que sortís així?

—Expliqui's —diu ell, somrient.

—He... estat pensant. Tot va passar tan ràpid. Molt més ràpid del normal. Més ràpid del previst. I em vaig preguntar: teníem a algú entre les nostres files que va avisar als rebels? Ho vaig investigar i vaig trobar... comunicacions. Per un canal encriptat, a través d'aquesta mateixa nau. Enviades al que sembla una freqüència rebel.

—Il·lumini'm. Per què anava jo a tenir motius per fer alguna cosa així?

Rae dubta.

—He estat pensant sobre això. Suposo... que per eliminar la competència.

—Una teoria interessant.

—El que m'interessa és saber si la teoria és correcta, almirall.

Li pren la mà i la hi estreny.

—Era una prova.

—Podria haver mort allà. En Akiva. O m'haguessin pogut capturar.

—Però això no ha ocorregut. No la van capturar. Segueix viva: És la millor, la més brillant. I per això ha passat la prova. Necessito gent com vostè.

Ara, la pregunta que odia haver de fer-li:

—I si no hagués sobreviscut?

—Llavors la meva estimació sobre vostè hagués estat incorrecta. No hagués estat la millor, la més brillant. Seria com els altres. Pandion, Shale, tots aquests. Eren febles. Animals malalts que calia apartar del ramat. No han passat la prova i ara ja no suposen una càrrega.

Rae intenta contenir una esgarrifança.

—Miri —diu l'almirall, assenyalant les franges vermelles brillants de la Nebulosa de Vulpinus, les espirals de núvols carmesins i els estels que hi ha darrere—. Miri aquí fora. Aquesta ja no és la nostra galàxia.

—Almirall, encara no hem perdut.

—Oh, és clar que sí. Veig la consternació en la seva mirada, però no és motiu per desesperar-se, Almirall Sloane. Així és com ha de ser. L'Imperi s'havia convertit en una maquinària... lletja i poc elegant. Crua, ineficaç. Necessitàvem trencar-nos en mil trossos. Necessitàvem lliurar-nos d'aquests que volien que aquesta vella màquina avancés de qualsevol manera, encara que fos ranquejant. Ha arribat l'hora d'una cosa millor. Alguna cosa nova. Un Imperi digne de la galàxia que dominarà.

Sloane no sap què sentir. Ara mateix és una estranya barreja de terror i repugnància... però hi ha una cosa més. Esperança.

Ha intentat trair-la? O ha estat realment una prova que ella havia de superar?

Ara mateix, l'única cosa que pot dir és:

—Per descomptat, almirall.

—Ara, si em disculpa, tinc moltes coses en les quals pensar.

Posa la mà en l'espatlla de la Rae. Un gest aparentment càlid. Fins que usa aquesta mà per donar-li la volta i fer que se’n vagi.

FI