Conseqüències (XXXVIII)

Anterior

QUARTA PART

CAPÍTOL 38

I llavors, recobra el coneixement.

Norra crida en la foscor. Entra la llum. Tot sembla electrificat. El seu cos s'il·lumina, s'il·lumina massa. Tot vibra i crema. S'estremeix. Té alguna cosa en el braç. Comença a sacsejar-lo. També té alguna cosa en el nas i en la boca. També tira d'això. Sent arcades. Tus. De sobte, hi ha algú aquí. La subjecta. Li conté els braços. Deixa'm, vol dir. Intenta dir-ho però la seva veu és un rumor ronc i raspós. L'única cosa que sent és una veu:

—Txsss. Mama. Txxsss. Està bé. Està bé —diu Temmin.

Oh, per tots els déus de tots els estels, és el seu fill. Temmin l'abraça. Ella l’abraça a ell.

Per fi pot veure alguna cosa. Està en una sala blanca. Fora, el cel és blau. Té un droide mèdic al costat, a punt per actuar.

Temmin li fa un petó en la galta. Ella li fa un petó en el front amb els llavis esquerdats.

I plora.

***

Dies més tard. Ja ha recuperat la veu. Està asseguda a la sala d'estar del complex mèdic de Ciutat Hanna. Per la finestra pot veure la ciutat i, a la llunyania, les prades ventoses. Chandrilà segueix sent un lloc pacífic, allunyat de la guerra des de fa temps. Sembla un artefacte atemporal. Com un record d'una època passada.

Està asseguda amb dues persones més: l'Almirall Ackbar i el Capità Wedge Antilles.

Wedge té millor aspecte que ella, encara que només sigui una mica. Utilitza un bastó per caminar, però espera que per poc temps.

Ackbar fa cara de cansat, però sembla molt content de veure-la.

—És vostè admirable, Norra —diu Ackbar.

—Això no ho sé, senyor —diu. La seva veu encara sona rasposa. Encara se sent tibant, susceptible. Des que el droide l'ha despertat del coma amb aquest combinat químic, se sent com una bateria sobrecarregada. Com si volgués aixecar-se i córrer, saltar, ballar. Però el seu cos no pot fer res de tot això. Té el cos pesat, irritat i vell com un vell ensumador de mesc.

Ackbar i Wedge intercanvien una mirada. Wedge assenteix. Ackbar li dóna una capseta a Norra:

—Això és per a vostè.

Norra mira a Ackbar amb perplexitat i pren la caixa. Dubte una mica, però Wedge la constreny:

—Obri-la, Norra.

Dins hi ha una medalla.

—Ja vaig rebre una —diu Norra—, ha de tractar-se d'un error.

—Es pot guanyar més d'una medalla —diu Ackbar, una mica sec. Però llavors els seus llavis formen un somriure estrany—. Els seus esforços en Akiva han tingut un efecte tremend.

—Jo... no sé com...

—La humilitat està bé, però els fets són els fets. I parlen més que els nostres propis sentiments —diu Ackbar—. Va salvar al Capità Antilles. Va ajudar a capturar dos objectius imperials d'un gran valor: la General Jylia Shale i el conseller de Palpatine, Yupe Tashu. També s'ha confirmat la mort de dos més: el Moff Valco Pandion i l'esclavista Arsin Crassus —Ackbar pronuncia la paraula esclavista amb ràbia i desdeny.

—I l'Almirall Sloane? —pregunta Norra—. Què ha estat d'ella?

Wedge sospira.

—Vam capturar a la seva assistent, Adea Rite. Però l'almirall va aconseguir escapar. És la raó per la qual vostè porta un mes aquí, en coma. Va fer explotar la llançadora i va fugir en una càpsula de salvament.

Norra ho entén: Per descomptat. La carlinga d'aquestes llançadores classe Lambda es converteix en la càpsula de salvament. Norra acaba la història per ell:

—Deixi'm endevinar. Va fugir en la càpsula de salvament fins al destructor estel·lar...

—I llavors el destructor estel·lar va saltar a la velocitat de la llum. Sí.

Norra arrufa les celles. Sent una burxada de decepció. Wedge li agafa de les mans.

—L'anem a trobar. En qualsevol cas, vam derrotar a dos destructors estel·lars. Va ser una victòria per a la Nova República.

Norra assenteix i força un somriure.

—Gràcies, capità.

—Hi ha una cosa més —diu Ackbar.

—Senyor?

—Tinc més treball per a vostè, si el vol.

—Jo... No ho sé, senyor. El meu fill. Jo...

—Escolti'm, d'acord?

Norra assenteix i escolta.

I al final, diu que sí.

***

Akiva. El planeta segueix dominat per la calor i la humitat. Ahir va caure una tempesta, i ara la plataforma d'aterratge està coberta de fulles de palmera, branques gruixudes i flors blaves arrugades dels arbres asuka. Les flors caigudes en el terra estan arrugades, però segueixen sent belles a la seva manera.

Norra està aquí dempeus, amb una motxilla a l'esquena.

Temmin està al seu costat. També porta una motxilla.

Una bandera de la Nova República oneja per sobre d'aquesta plataforma d'aterratge. Davant d'ells, ressonen els motors d'una corbeta corelliana. Akiva és el primer planeta de la Vora Exterior a unir-se oficialment al contingent de planetes de la Nova República. Els sàtrapes han vist la traïció de l'Imperi i la fúria de la gent de Myrra i han decidit que l'única forma de salvar la pell i el seu regnat és cedir en part a la República. Norra dóna les gràcies a les estrelles perquè la primera mesura del nou govern ha estat perseguir la corrupció i el crim. Surat ha fugit i la resta de la seva banda ha caigut. Molts estan a la presó. La resta caurà. Probablement a ells els va semblar un acte gloriós, però passaran a la història com una nota al peu de pàgina brutal i sagnant.

—Estàs segur? —pregunta Norra.

—Sí. Estic segur.

—Pots quedar-te aquí. Ho entendria.

—No vull quedar-me aquí. Pensava que aquesta era la meva llar. Però no ho és.

Norra somriu.

—Encara podria ser-ho —insisteix ella.

—La meva llar ets tu. Allà on tu vagis, és on viuré jo —diu ell. Norra l’envolta amb el braç i el rebrega. Temmin li pregunta—. Creus que encara podem trobar al papa?

—És possible. Aquests cubs de dades que li vas robar a Surat tenien molta informació sobre les activitats criminals de l'Imperi —Jas va aconseguir descodificar la informació. Sembla ser que Surat havia estat recopilant tota aquesta informació per si de cas havia de negociar la seva llibertat amb la incipient Nova República. En robar-li els cubs, Temmin li va arrabassar a Surat el seu únic as en la màniga. L'arxiu conté informació abundant que connecta l'Imperi amb diversos sindicats del crim de tota la galàxia—. Els hutt i altres sindicats tenen presons clandestines per a l'Imperi. Espero que els nostres passos ens portin cap allà —Els holocrons els donaran informació sobre la seva nova missió—. Però tampoc vull prometre't res. No com vaig fer abans. No sé què és el que ocorrerà aquí fora. Has de saber-ho, Temmin. Però ho intentarem. D'acord? Ho intentarem.

—Ho sé —mira cap amunt—. Mira, aquí està el nostre transport.

Una nau descendeix. Els seus motors bessons giren cap avall i s'encenen per frenar el descens. És una nau d'assalt SS-54. En un costat hi ha una pintura vella i esquinçada que representa una petita nina tooka amb un ganivet esmolat a la mà. Hi ha un text però gairebé totes les paraules estan esborrades. Excepte dos:

PORTA'T BÉ.

La nau aterra. Del seu interior, surten tres persones. La primera és Jas, movent el coll a costat i costat i fent cruixir els artells. Li segueix Sinjir. El seu aspecte és igual d’esparracat, potser una mica més. Encara que segueix tenint una espècie d'aura imperial, que li envolta com un núvol de contaminació.

Finalment, un home amb patilles gruixudes que connecten amb un bigoti poblat. Porta un braç enguixat i un blàster en el cinturó. El casc a la mà.

Es dirigeix directament a Norra, amb la mà estesa.

—Norra Wexley, suposo —li diu.

—Jom Barell —diu ella, donant-li la mà—. És un plaer conèixer-te per fi. Només vull tornar a donar-te les gràcies per lluitar en la batalla de Myrra. Pensava que tots els membres de les SpecForce havien caigut aquest dia. M'agrada veure que m'equivocava. Gràcies per prendre la iniciativa.

Temmin passa per aquí, murmurant:

—Encara que per poc ens mates.

—És el teu fill? —pregunta Jom.

—El meu fill —respon Norra.

Temmin abraça a Jas. I a Sinjir li dóna un cop de puny en el braç.

Norra li crida:

—Temmin, crec que t'oblides d'alguna cosa.

—Ah! Sí —es posa dos dits en la boca i xiula—. Eh! Ossos! Vinga.

Al fons, veuen aparèixer el cap del Senyor Ossos. Temmin i Norra l’han reconstruït durant aquesta última setmana amb restes que han trobat en el soterrani de l’Esmelle i Shirene. Un projecte familiar, així ho va anomenar Norra. El droide saluda. En una mà porta una flor. En l'altra, un blàster.

—ENTÈS. A LES SEVES ORDRES!

El droide de combat s'acosta a ells. Va deixant petits cràters en la plataforma d'aterratge. Això li diu a Norra que han de treballar en el sistema pneumàtic.

Jas i Sinjir s'acosten a ella.

—Llavors —diu la Jas—, estem llestos per caçar criminals de guerra imperials?

—Ah, suposo —diu Sinjir, fent mala cara—. M'agrada la idea de caçar preses perilloses. Però acabarem perseguint a una colla de comptables grassonets per planetes perduts.

—El deure ens crida —diu Norra—. Estic contenta que l’acceptin. Mai hagués pensat que m'acompanyarien. Quan Ackbar va suggerir que tornéssim a treballar tots junts... vaig pensar que era una bogeria.

—Hi ha diners —diu Jas, encongint-se d'espatlles.

—I hi ha begudes —afegeix Sinjir.

Jom arrufa les celles.

—Això serà divertit. Vinga. Hem de posar-nos a la feina.

Norra somriu.

Temmin està ja en la rampa de la nau de la Jas. Saluda a la seva mare. Ella li retorna la salutació i entra en la nau, impacient per veure on els porta la següent aventura.

INTERLUDI

CHANDRILÀ

—Digui'm el seu nom i rang —diu Olia.

L'home que encapçala la processó de presoners sembla sorprès.

—Sóc el Caporal Argell. Camerand Argell... senyora. I vostè és?

Però ella no respon. En lloc d'això, li pregunta:

—Què és això? —i assenyala la fila de presoners. Imperials encara d'uniforme, totalment o parcialment: soldats d'assalt en roba interior, oficials amb el seu uniforme gris i negre. No és un grup gran. Aproximadament una dotzena.

—Crec que... és obvi. Són presoners —diu, mirant nerviós a Lug el trandoshà, que li està enfocant amb la càmera. —Hem capturat una petita guarnició que es resistia a Coruscant. Els estem traslladant a un dels camps d'aquí. El Comandant Rohr ha pensat que seria prudent fer-los desfilar una mica tenint en compte... això... el triomf del dia —Argell parpelleja—. M'estan gravant?

—Sí —diu ella— i això no està bé. Portin a aquests homes a la seva destinació. No són un ramat. No són la seva presa!

—Però hem d'estar satisfets d'haver guanyat la guerra...

—Ningú hauria d'estar orgullós de la guerra, caporal. Ningú. No és alguna cosa que fem perquè ens agrada guanyar. Ni per la glòria que suposa dominar a algú. Ho fem perquè volem estar en el costat correcte de les coses. Això... —agita les mans en l'aire, intentant contenir la ira, sense aconseguir-ho—. Coses com aquestes les faria l'Imperi. Fer una desfilada amb els presoners. Un espectacle per fer-los bullir la sang als fidels. Nosaltres no fem les coses així. Hem de ser millors que això. Faci que si amb el cap si m'entén.

Argell dubta una mica, però assenteix amb el cap.

—Per descomptat. Senyora.

—Molt bé. Molt bé. Continuï. Digui-li al seu comandant que els plans han canviat.

Argell empassa saliva visiblement i li fa una salutació estranya a la càmera. Llavors se’n va per on va venir, emportant-se a la filera de presoners. Olia es queda aquí, traient foc pels queixals.

Se li acosta Tracene. La càmera segueix encesa.

Li posa la mà en l'espatlla a la pantorana. És un gest petit, però suficient: Olia deixa anar l'alè que tenia contingut.

—Has estat genial. Se't dóna força bé.

Olia li dedica un somriure sec.

—Hem de fer-ho millor. Tots. Si anem a seguir amb tot això, hem de fer-ho bé.

—Et preocupa que la Nova República no funcioni? Creus que tot això són uns senyals d'avís? Les protestes, els orfes, la desfilada de presoners? Creus que la Nova República sobreviurà?

Olia es dóna la volta i aixeca la barbeta. Parla amb autoritat.

—Això és la democràcia —diu—. És quelcom estrany i confús. No es tracta de tenir raó. Es tracta de fer les coses bé. Sí, és una mica caòtic. Segur que farem algunes coses malament. L'Imperi? A ells no els hi interessava la democràcia. Valoraven l'ordre per sobre de tot. Tenien tantes ganes de tenir la raó que tot aquell que semblava que anava a equivocar-se o a fer les coses d'una altra forma es convertia en enemic i acabava en una presó fosca en algun lloc perdut. Van destruir totes les altres veus, de manera que només quedava la seva. Nosaltres no som així. No sempre farem les coses bé. Mai serem perfectes. Però escoltarem. A les incomptables veus que criden de llarg a llarg de la galàxia. Hem obert les oïdes i sempre escoltarem. Així és com sobreviu la democràcia. Així és com prospera. Mira. Aquí.

Assenyala amb el dit.

Hi ha una altra processó, encara que diferent: senadors. Un centenar, potser més. De sistemes de tota la galàxia. Fins i tot hi ha alguns de la Vora Exterior. Es dirigeixen cap al vell Senat de Chandrilà. Es reuneixen petits grups de ciutadans, que aplaudeixen i xiulen. És només el principi. Un nou principi humil. Però aquí està.

Olia somriu.

—Això és la democràcia. Això és la Nova República. I ara, si em permets, hi ha molt treball a fer. Que la Força t'acompanyi, Tracene.

La periodista somriu i diu:

—Vés a per ells, Olia!

 Següent