Conseqüències (XXVIII)

Anterior

CAPÍTOL 28

Les sabates de l’Adea tritllegen en els taulells mentre camina apressada pel llarg vestíbul. No deixa de mirar la pantalla que té a la mà, que projecta mapes del palau del sàtrapa, intentant saber on pot haver anat el captiu.

Es creua amb un quartet de soldats d'assalt, que van per un passadís perpendicular. A un costat, unes quantes criades s'amaguen en una fornícula, observant i esperant, espantades.

Si Adea para esment, per sobre del silenci s'escolta el so de la multitud, a l'exterior. Una cridòria sorda, com de sang caient per les oïdes. Es pregunta quant trigarà algú a obrir-se camí per les muralles. Potser fins i tot a grimpar per la torre derruïda, la que va rebre l'impacte de la torreta làser.

No té temps de preocupar-se per això.

Concentra't en el problema actual, pensa.

L’holomapa del palau sura en l'aire. Obre els dits i el mapa s'amplia. Toca en una zona per ampliar-la. El pilot presoner va haver de sortir d'aquesta sala... i llavors? Aquí no hi ha conductes. Tot és obert, tot està a la vista. Grans salons i escalinates. El problema no és que tot estigui obert, el problema és la magnitud del palau. Trigaria un dia sencer a recórrer cada centímetre de palau. A dalt, a baix, pertot arreu. El presoner podria estar amagat en qualsevol lloc.

I això què és? Aquí. Un fragment de passatge darrere de les parets.

Pampalluguejant. Un passadís secret. O el principi d'un passadís.

Llavors Adea ho entén: estan utilitzant un mapa incomplet. El sàtrapa els ha donat un mapa que no mostra tots els passadissos clandestins... Moviment a la seva dreta.

Algú corre cap a ella, l’agafa per l'espatlla, li dóna la volta...

Adea crida quan li arrabassen el petit blàster que té en la cartutxera.

A un metre d'ella, està el presoner. Amb la seva pistola a la mà.

El Capità Wedge Antilles. Amb el pèl regirat. Els ulls desorbitats. El rostre de color cendra, greixós i suat.

—Aquesta holopantalla —diu—. La necessito.

—No —diu ella, aixecant el cap. Intentant semblar dura.

—Veu aquest blàster? Necessito aquesta pantalla. I necessito que obri els canals de comunicacions. Ho pot fer, no?

La boca de l’Adea forma una línia recta i resolta:

—No.

—Menteix.

—I què passa si menteixo?

Wedge riu. Exasperat. Esgotat. Adolorit. Li diu:

—Vull que pensi molt bé en això. Tot això? L'Imperi? S’ha acabat. És la fi. Si m'ajuda, no ho oblidaré. Ningú d'aquí ha d'assabentar-se. Digui que he pogut amb vostè. No sembla un soldat. Ni un oficial. Faci el més intel·ligent. Ajudi'm. Doni’m aquesta pantalla.

Vacil·lant, Adea assenteix.

Sanglotant, s'inclina cap endavant per donar-li la pantalla.

Ell allarga el braç.

Adea somriu i enfoca la pantalla cap a ell. Llisca el polze per posar la lluentor al màxim, per dirigir tota la lluentor del projector als seus ulls. Ell crida i es cobreix els ulls...

Adea no corre.

Aquest és el meu moment. El capturo, em guanyo el favor de l’Sloane i dels altres. Esmeno el seu error. Sóc una heroïna, pensa.

Ella se li acosta i li etziba una puntada en la panxa. Amb les mans, l’atrapa pel canell i l’hi retorça. És bona en autodefensa. Es va entrenar en les arts marcials imperials, una combinació de zavat, echani i els clàssics ECI, els Exercicis de Combat Imperials que formen part de l'entrenament de tot soldat d'assalt i oficial. Li fa saltar el blàster de la mà.

Però Wedge és ràpid. Amb l'altra mà, caça el blàster al vol. Ella reacciona donant-li un cop de cap al nas...

Crunch.

Wedge crida.

Un tret de blàster.

Adea es trontolla, amb el cos ple de dolor. En la cama esquerra, el forat fumejant del tret del blàster. De la ferida surten filets de fum. Tota la cama se li queda entumida, i es desploma.

Wedge diu:

—Ho sento. De debò.

Llavors li pren l’holopantalla i s'allunya ranquejant.

Adea crida, demana ajuda, diu que l'intrús està aquí. I llavors s'enfonsa. Perquè ha fracassat. Tenia una oportunitat de fer el correcte per a l'Imperi. I li ha anat molt malament.

***

La Jas està al costat del portal de la botiga de Temmin. El trajecte fins aquí no ha estat fàcil, encara que hauria d'haver-ho estat. Una multitud d’akivans. Alguns porten cartells. De camí a la botiga, Jas ha vist un ninot del sàtrapa. Aquí fora, ara mateix, veu un espantaocells mal fet que recorda al fosc sicari imperial, Darth Vader. Algú li cala foc i comença a cremar. De sota surt fum negre, i el foc consumeix l’espantaocells del Lord Sith.

La ciutat és com un barril de cordylleum a punt de fer bum.

Ella no és la responsable, però sap que entre ella i els seus amics han preparat la metxa i han proporcionat els fòsfors.

Una part d'ella està orgullosa. Està operant a un nivell molt major. Jas ha manipulat a una ciutat sencera i l'ha convertit en una arma contra el seu objectiu. Està acostumada a manipular a la gent, però això... això és un altre nivell. Això és quelcom sublim. L'altra cara de la moneda és que està molt acostumada a treballar sola. La seva tia Sugi sempre treballava en equip, i sentia especial feblesa pels oprimits. Grangers, esclaus i idiotes.

Jas sempre ho va considerar el seu punt feble. Potser no ho fos.

Jas mira per sobre de l'espatlla. Dins de la botiga, Norra i Sinjir treballen junts. El noi, Temmin, ha hagut d'anar a un lloc. Ha dit que no guardava els mapes en la botiga, per si de cas. Ha hagut d'anar a buscar-los al seu “racó secret” (paraules de Temmin, no d’ella). S'ha anat amb el seu droide llunàtic.

Estic utilitzant a aquesta gent per aconseguir els meus objectius. De això es tracta tot això, no? No són el seu equip. Són eines, igual que una clau hidràulica o una clau Harris. Això és el que es diu a si mateixa per no pensar en les possibles pèrdues. Perquè el sentit comú li diu que no tots sobreviuran a aquesta missió. Ja han estat a punt de perdre a la Norra. Algun caurà.

Intenta ignorar com se sent sobre aquest tema.

Intenta ignorar que sent res sobre aquest tema.

Això és un treball. No tens lleialtat amb la Nova República o amb aquesta colla de bestioles rares. No són la teva gent. Tu no ets la seva gent. Fas el treball, cobres i te’n vas.

Això és el que li diu el seu cap.

Per què el cor li diu una altra cosa?

***

—Anem allà —diu Norra amb una caixa a les mans, que deixa caure pesadament sobre la taula.

Sinjir s'inclina, veu el que hi ha en la caixa i retrocedeix uns passos.

—La caixa està plena de detonadors termals.

—Sí, no crec que siguin boles de neu.

—M'assegures que no ens faràs volar per l'aire? Maneges aquestes coses com un estibador descarregant una caixa de llaunes de carn de bantha.

Norra riu. Sinjir arrufa les celles mentre ella el mira de dalt a baix:

—Tu no eres soldat, veritat?

—Tots són soldats al servei de l'Imperi —respon ell irònicament.

—Justa. Vull dir, soldat en el front. Els que van amb el rifle. Els que reben trets de blàster. Mira, els detonadors termals no exploten fins que els actives —Norra pren la caixa i la sacseja. Ell fa una ganyota, esperant quedar reduït a molècules—. No fan bum només amb tocar-los. Podria colpejar-ne un i no explotaria. Fins que els prepares, els detonadors no són més que roques brillants.

Sinjir s'aclareix la gola.

—Llavors permet-me que em quedi a uns metres d'aquesta caixa de “roques brillants” en tot moment.

—Confia en mi: estem segurs —llavors deixa de parlar i creua els braços.

Sinjir veu que està pensant en alguna cosa.

—Vinga. Digues-ho. Descarrega l'ànima.

—Jo...

—Deixa-ho anar, Norra.

—Pots confiar en mi. I jo? Puc confiar en tu?

—Amb els detonadors termals?

—Amb la meva vida.

—Ah. Això —aixeca tant la cella que té la impressió de què li sobresurt del cap—. Vols dir... perquè abans era un imperial.

—A l'Imperi no solen haver-hi traïdors. Són lleials perquè saben el que ocorre si no ho són. Jo sóc l'enemic per a tu. I tu per a mi. Una cosa així no és fàcil d'ignorar.

Sinjir fa espetegar els dits.

—Mira, tens raó. Però al mateix temps, t'equivoques. Els lleials a l'Imperi són lleials perquè saben el que els passa als traïdors. Fins aquí és veritat. I saps per què és així, Norra Wexley? Gràcies a mi. Era un oficial imperial de lleialtat. Ets conscient de quines són les responsabilitats d'un oficial imperial de lleialtat?

—Haig de confessar que no.

—Ah, doncs és un treball realment encantador. Em van entrenar per detectar febleses en els meus companys. Vaig aprendre a llegir el llenguatge corporal, a detectar mentides, a utilitzar a la gent per tornar-la contra els altres. Tot això per descobrir infraccions de la meva pròpia gent contra l'Imperi. Qualsevol cosa, des de petits errors de comportament fins a traïció directa contra el tron. Jo era l'ombra de la qual no es podien lliurar. Em posaves en una base, en una oficina o en una estació espacial i se sentien amenaçats immediatament. Investigava el que havien fet com un caçador fent saltar preses dels arbustos. Els feia mal fins aconseguir una confessió i corregir els errors. Ah, però no era només dolor físic el que causava. Encara que d'això sempre n’hi havia. Era dolor emocional. Et puc explicar una història?

—Temmin encara no ha tornat, així que... endavant.

Sinjir reclina la cadira contra una taula. Els seus dits llargs i àgils van acompanyant la història amb gestos.

—La majoria de gent a la qual feia mal era gent que no m'importava. Alguns eren uns bèsties, altres covards. Tots ells eren individus als quals no m'importava mortificar en nom de l'Emperador. Però no sempre era així. Prenguem, per exemple, el cas del jove Oficial d'Artilleria Rilo Tang. Rilo, un oficial entregat. Amb ulls lluminosos com uns crèdits recentment netejats. Un home ben plantat. Més atractiu que la sortida del sol. Més dolç que un pastís de jif. I més enganyós que un mico-llangardaix.

—No et segueixo.

—Veuràs, era un lladre.

—Què robava?

—Mira, doncs d'això es tracta —diu Sinjir, rient i inclinant el cap—. No robava res especialment important. Sospito que era una compulsió que tenia. Unes mans àgils que s’emportaven tot el que no estigués clavat o soldat. Bàsicament robava els efectes personals dels altres. Coses ximples. Holofotos, xapetes d'identificació. Per totes les estrelles, recordo que una vegada fins i tot li va robar un parell de sabates a un soldat ras. Per què faria alguna cosa així?

Els ulls de la Norra s'entretancaven.

—Jo em pregunto el mateix. Per què?

—Doncs després de veure l'informe psicològic, em vaig fer la meva teoria. Els pares solien enviar als nens problemàtics a les acadèmies imperials. Se suposava que era un acte correctiu, ja que la gent assumia que podíem transformar la seva progènie descurada i insubordinada en alguna cosa semblat a un ciutadà galàctic de pro. La realitat era que aquest tipus de cadets acabaven reprimits. Per força. L'Imperi volia herois, no un circ. Sospito que Rilo era un d'aquests.

—Què li va ocórrer?

—Li vam avisar. Jo li vaig avisar. Una vegada i una altra. I llavors, un dia, li va robar a un moff. Un anell. Un anell que el moff deia que tenia un gran valor sentimental per a ell. Encara que em vaig assabentar que l'anell portava informació codificada en les inscripcions. Però això és una història per a una altra ocasió. La qüestió és que em vaig veure obligat a... encarregar-me de Rilo per treure-li la confessió.

Aquí. L'expressió de la Norra. Fins ara ha seguit la història amb curiositat, però de sobte aquesta expressió desapareix com l'escorça que es desprèn d'un arbre mort. I el que queda és una mirada freda i buida. D'horror.

—El vas matar —diu.

—No. Ah, no, no. M'has mal interpretat. Jo no era l'executor. Jo era el confessor. Era de la policia secreta. Jo trobava les proves i llavors un altre signava l'ordre judicial, i un altre era l'encarregat d'empènyer-te per la comporta. O qui et penjava, o qui et posava davant de l'escamot d'afusellament, o... Però per aconseguir que confessés, vaig haver de trencar-li diversos ossos d'aquest cos tan magnífic que tenia. No sé si el van matar. Vaig escoltar rumors que va acabar com a encarregat dels compactadores d'escombraries. El que importa és que la seva cara mai va tornar a ser la mateixa. La seva bellesa, el seu vigor... van desaparèixer. I això va ser culpa meva.

—Eres una mala persona.

—I potser ho segueixi sent, encara que estic intentant ser millor. Però no és per això que t'estic explicant aquesta història. Si t'estic explicant tot això és perquè tu creus que ets l'enemic per a mi. I això no és veritat, en absolut. L'Imperi és el meu enemic. L'Imperi sempre ha estat el meu enemic. Jo caçava als meus. Els hi feia mal. Em van entrenar per dubtar d'ells, per veure la seva feblesa. I vaig veure tanta feblesa i perdició en ells —i en mi mateix, pensa—. Eren el meu enemic llavors i segueixen sent el meu enemic ara. Només que m'he tret l'uniforme.

—O sigui que ara estàs amb nosaltres? Ets un rebel?

Aquesta idea dóna voltes en el seu interior. Ho és, no? Un rebel. S'ha passat a l'altre bàndol. I per què? Perquè gairebé mor allà a Endor? Perquè veure tota aquella destrucció li va afectar molt? El va canviar? Quin motiu més curiós per abandonar el teu càrrec. No pot ser tan fàcil. No pot ser tan complet. Es diu a si mateix que és temporal. Que aquesta crisi de consciència algun dia es resoldrà.

Aixeca el cap i es queda mirant la Norra. I li diu:

—No estic amb ells, però tampoc amb vostès. Estic amb mi.

—No confio en la gent que actua pensant només en si mateixa.

Sinjir s'encongeix d'espatlles i li ofereix un somriure trist.

—Llavors no hauries de confiar en mi.

***

Tot ha explotat com una supernova. Jom Barell ho pot veure. Hi ha caces TIE disparant-se entre ells en el cel. La ciutat s'està aixecant. Jom està amagat en un estret carreró entre dos edificis, una vella botiga de kaffa i un bloc de cases de parets atrotinades. I des d'aquí, observa el que està passant. La indignació. Els crits corejats. Ràbia contra l'Imperi. Ràbia contra la satrapia. Un ressorgiment akivà, un renaixement d'entre les flames de la revolució.

Fins ara, tenia un objectiu: arribar a una estació de comunicacions, trobar alguna forma d'informar de la seva arribada. Podria piratejar el senyal, o bé obligar als imperials a fer-ho per ell.

Però... i tota aquesta gent al voltant seu? Aquesta petita revolta que s'està produint davant els seus propis ulls? Li fan venir ganes de lluitar.

Torna a pensar en aquesta torreta turbolàser, que ha abatut a qui fos que estigués dins d'aquest caça TIE traïdorenc. És un perill.

Així que Jom canvia les seves ordres. És hora d'anar per un objectiu nou.

Ha d'oblidar-se de l'estació de comunicacions.

El seu pla és acabar amb la torreta. Pel seu propi compte. El més probable és que mori intentant-ho. Però si no estigués disposat a morir pel que creu, no s'hagués unit mai a l'Aliança Rebel.

***

Temmin acaba d'arribar. Es reuneixen tots a baix, en el soterrani de la botiga. Temmin ha desplegat els mapes dels passadissos subterranis de la ciutat sobre un parell de caixes d'armes.

—Un mapa de plastipaper —diu Sinjir—. Què bufó.

Norra el fa callar. I s'adona que ha sonat una mica dur, una mica... de mare. Mentrestant, els seus dubtes sobre Sinjir reboten per l'interior del seu cap com un tret de blàster esgarriat. Vol confiar en ell. Però hi ha una cosa d'ell que la irrita. Podria trair-los? Ho faria? En tot cas, la seva reprimenda ha funcionat. Sinjir calla i Norra comença a parlar.

—Mireu, aquesta és la nostra via d'accés al palau. Els túnels connecten totes les zones de la ciutat. Fa temps que van tancar els punts d'accés...

—Sí —la interromp Temmin—, la qual cosa significa que també van tancar l'accés al palau.

—Potser no —diu ella—. Tots hem escoltat els rumors que els sàtrapes entren i surten del palau d'amagat. Potser ho facin així. I encara que l'entrada estigués tancada, és igual. Per això portem els detonadors.

—M'agrada —diu la caça-recompenses. Norra sent un arravatament sobtat d'orgull. Sembla que és difícil complaure la Jas—. Ens permet mantenir-nos lluny dels carrers i de tota la revolta. Lluny també dels ulls inquisidors de l'Imperi i dels homes de Surat. És un bon pla. I aquesta és la nostra entrada? —Jas assenyala a la porta secreta que hi ha darrere del valacordi.

—Sí —diu Temmin—. Però haig de dir que a mi no m'agrada aquest pla. És una merda. Fa una pudor pitjor que els gasos d'una moto speeder espatllada. Pitjor que els vapors flatulents del cul d'un eopie. Pitjor...

—Molt evocatiu —li interromp Sinjir—. Hauries d'haver-te dedicat a la poesia.

—Només dic que el mapa... no serà completament precís. Té centenars d'anys.

—Però —diu Norra—, tu ja has explorat la zona. Seràs el nostre guia. Jo confio en tu, Temmin —li somriu amb calidesa. Sorprenentment per a ella, Temmin li retorna el somriure.

—Bé, sí, he explorat la zona. I moltes vegades el mapa s'ha equivocat. A més, mai vaig anar molt lluny. Si hem d’anar fins al palau, hem de passar per la vella fàbrica de droides.

—D'aquí has tret moltes de les peces de droides que vens, no?

—... No exactament. Recollia ferralla dels pous d'escombraries que hi ha sota. Uns forats plens de restes de la fàbrica. Mai vaig anar a la fàbrica en si.

—Per què no? —pregunta Jas.

Temmin dubta, però després respon:

—Perquè està encantada.

Durant un moment, tots es miren en silenci.

Sinjir no pot aguantar-se i es peta de riure.

—Encantada? Per què? Fantasmes de droides?

Norra li clava un cop de colze en les costelles.

—Ai.

—No ho sé —diu Temmin—. No ho sé! Això explica la llegenda. La llegenda de per què van segellar la fàbrica. Estava encantada. Per això la van segellar sencera. Saps quanta gent ha anat fins aquí i ha desaparegut?

—Probablement han desaparegut perquè anaven sense mapa —diu Norra—. Probablement es van perdre, Temmin. O no van desaparèixer i es tracta tan sols d'una història. Les històries de por que expliquen els exploradors en la jungla no sempre són veritat. Aquesta és nostra millor opció per arribar fins aquí.

La més ràpida.

Jas es torna cap a Temmin:

—Tens una idea millor? —li pregunta.

—Sí.

—I quina és?

—Doncs no anar! Escolteu. Ho entenc. Tots volem fer el millor per a la galàxia. Però no és el nostre treball. Bé —assenyala a Jas—, bé, per a tu és un treball. Però, i la resta de nosaltres? Tot això explotarà amb o sense la nostra ajuda. I... potser sigui veritat que la Nova República són els bons, però potser no. Potser aquí no canviï res. Potser sigui pitjor. Som la Vora Exterior. Som la part de la tassa del bany que ningú vol netejar, sí?

Sinjir xiula.

—I jo que pensava que jo era cínic.

Norra s'agenolla davant del seu fill i li pren les mans. Se li trenca el cor veient així al seu fill. És cínic. Això ho entén. Ho sap. I segurament és culpa seva. I això vol dir que la seva responsabilitat és arreglar-ho.

—Tem —diu—. Aquest és el tipus de coses pel qual el teu pare i jo hem lluitat. Volem una galàxia millor. Per a tu. Per als teus fills —aquí Temmin fa una ganyota. Norra recorda que cap adolescent vol parlar sobre casar-se i tenir una camada de cadells—. Si us plau. Confia en mi. Estem fent el correcte. I podem marcar la diferència. Fins i tot un grup petit de gent pot canviar la galàxia. Un sol home pot escopir en l'ull d'un gegant i encegar-lo. Anem a fer-ho. Anem a escopir-li al gegant a l'ull.

—La teva mare té raó —intervé Jas—. Si no actuem ara, el més probable és que els imperials d'aquest palau se'ns escapin de les mans. Si això passa, no cobrarem. Vols cobrar, no?

Temmin assenteix.

—Sí.

A Norra li sap una mica malament. El que motiva a Temmin no és la súplica honesta de la seva mare sinó l'oferta pràctica i avariciosa de la caça-recompenses. Però funciona.

Accepta.

***

Segueixen la veu d'alarma i troben a Wedge Antilles en les estances del servei, en la planta inferior del palau. Aquí ja estan baixant les persianes d'acer sobre les finestres de cristall policromat. També estan fortificant les portes. En aquesta planta, el rugit de la multitud es pot palpar. Segueix sent un so llunyà i tènue, però Rae sent com retruny en el seu interior el vaivé dels crits.

Rae entra en el dormitori compartit, seguida per un trio de soldats d'assalt. Adea no està present. Ja se l'han emportat per què l'atenguin els metges del palau.

Antilles està de cap per avall en un racó de la sala. Mort. Té el braç allargat, amb la mà en un gest d'urpa rígida. A uns centímetres de la mà està l’holopantalla que li va robar a l'assistent després de disparar-li.

Rae se li acosta i el mira. La seva esquena puja i baixa subtilment. No està mort. Tan sols inconscient. El dolor i les ferides han estat massa per a ell. Molt bé. Això significa que aquesta incursió va començar i va acabar sense que la resta de participants en la cimera s'assabentés.

Rae els fa un gest als soldats d'assalt perquè s’emportin a Antilles.

—Pugin al presoner. Aquesta vegada, utilitzin cadenes de debò. Segur que el sàtrapa pot trobar cadenes en algun racó d'aquest palau arcaic —llavors fa espetegar els dits—. Donin-me aquesta holopantalla. Haig de retornar-la a Adea. Que estigui ferida no significa que no pugui treballar.

Rae la necessita.

El soldat d'assalt li lliura l’holopantalla.

I se li congela la sang.

Veu una pantalla de comunicacions. Ha piratejat el seu canal i ha aconseguit un canal de comunicacions. I està obert a una freqüència rebel.

Antilles ha enviat una crida a la guerra.

INTERLUDI

THEED, NABOO

El nen pèl-roig amb el llavi leporí està aquí amb els altres nens. Nens de totes formes i edats, de totes les grandàries, de totes les races alienígenes. La majoria són més petits que ell. Com més petit és un nen, més atenció rep dels adults que es reuneixen aquí. Vénen a la recerca d'un fill al qual adoptar, entre tots els nens arribats de diversos racons de la galàxia.

El nen pèl-roig s'inclina sobre la nena amb cap de cua que té al costat i li diu:

—Mai ens anirem a casa amb aquesta gent.

—Calla, Iggs —diu ella—. Ets un plom.

Ell s'encongeix d'espatlles.

—Ho sé i tu també ho saps, Streaks. Volen als nadons. Als més petits. Som massa grans.

—No som tan grans —murmura ella—. I a més, som herois.

—Herois? —diu ell, fent girar els ulls—. Vinga. Això no ho saben. I si s'assabentessin no ho veurien igual.

—Som la Brigada dels Mossegaturmells de Ciutat CoCo. Això significa alguna cosa.

—Significa dues coses: zero i res. La gent ni tan sols sap el que vam fer. Tu creus que a algú li importa una colla d'orfes que s'amagaven en els embornals i atacaven als cap de cubell i altres imperials? No sé si t'has assabentat, però ja no estem a Coruscant. I encara que estiguéssim aquí... què canviaria?

Els van recollir a tots i els van portar aquí. Per allunyar-los del perill, o això els van dir. Però Iggs i Streaks... eren el perill. Ells dos i la resta d'orfes treballaven per als rebels. Atacant des de les ombres. Amagant-se en carrerons i en contenidors de càrrega.

Van abatre una fragata imperial sencera. Una que portava proveïments per al front imperial.

—Els importa. Vam fer molt més que això. Passàvem missatges. Els informàvem de moviments de tropes. Els vam donar intel·ligència militar, Iggs. Com et creus que els rebels van prendre Ciutat CoCo? Va ser gràcies a nosaltres.

—Això ja ho sé —diu ell, fent-li un gest amb la mà—. I tu ho saps. Però aquesta gent mai ho sabrà. Ni els importarà.

Streaks es posa trista.

—Tu creus?

De sobte, Iggs se sent malament. Li estreny el braç i li diu:

—Sempre ens tindrem l'un a l'altre. I als altres.

Ara s'acosten la dona de pell verda i la dona gran, l'experta, la que ha estat parlant d'això i allò amb tots els aspirants a pares i amb els orfes. Iggs sent a la dona de pell verda parlant amb un parell d'humans adinerats, de pell rosada i robes elegants.

Estan parlant sobre com d'important que és que la galàxia torni a la normalitat, sobre el fet que molts nens pobres han estat reassignats perquè els seus pares van anar a la guerra o van morir en aquest conflicte o aquella batalla, i és hora de tornar a centrar-se en les famílies. Durant aquesta estona, Iggs fa rodar els ulls i posa cares rares. Mentre Streaks està aquí, visiblement expectant.

—Potser vindran i ens entrevistaran —diu Streaks—. Potser avui ens anirem a casa amb algú —Iggs s'adona del to d'esperança en la seva veu. Com si volgués dir: potser podem tornar a tenir pares.

—No vindran a parlar amb nosaltres. Som nens pobres i bruts.

—Potser sí!

—No vindran.

No obstant això, se'ls acosten. La dona de pell verda i l'experta. Els adults s'ajupen i la dona de pell verda els hi pregunta:

—Com us dieu?

L'hi diuen. Ell Iggs, ella Streaks.

La dona no pot dissimular que li semblen molt divertits. Té un petit somriure en la cara. Riu-te’n, pensa Iggs. La dona xerra una mica amb els nens. Ximpleries. Els pregunta el seu sabor de batut preferit, si esperen que la lliga de gravibola torni a començar aquest any, coses així. Ara s'ha reunit una petita multitud d'aspirants a pares. Gent rica de Naboo, tots refinats i distingits. Iggs se sent com una taca en unes estovalles boniques.

—Què els va passar als teus pares? —pregunta la dona.

Iggs es queda congelat. No vol pensar en això, ni tan sols dir-ho. Intenta bloquejar els records dels seus pares, tirats allà d'aquella forma...

Streaks intervé:

—Els meus pares eren rebels. Anaven en un transport que va ser atacat passat Tanis. Jo també sóc una rebel. Iggs i jo formàvem part d'un grup de nens anomenats la Brigada dels Mosse...

Ai. No. Iggs se sent fora de lloc. Com un tros de ferralla deixat en una bona prestatgeria.

Mentre tots parlen amb Streaks, Iggs s'ajup i s'amaga sota una carpa. Comença a buscar la forma de sortir d'aquí. En el seu cap, ja està començant a pensar en un pla. Buscar els embornals. Han d'anar a alguna part. Tornar al centre de Theed. Trobar un espaiport. Buscar transport per tornar allà on està l'acció. Tornar a la guerra de Coruscant. A casa, a Ciutat CoCo, on la Brigada dels Mossegaturmells pot tornar a ajudar als rebels.

Aquí. Una reixeta. Això servirà. No sembla que estigui cargolada. És una reixeta daurada preciosa, com tot el que hi ha en aquesta ciutat de museus.

Iggs torna reptant fins a un lateral de la carpa. És a punt de cridar-li a Streaks que és hora d'anar-se’n, hora de fotre el camp d'aquí i oblidar-se d'aquesta ximpleria de l'adopció. Però ja s'ha anat. Bé. No s'ha anat. Està a uns metres d'aquí. Parlant amb una parella de bon aspecte. Una parella de pell rosada, molt nets, amb bon cabell i dents lluentes. Streaks sembla feliç. Ells semblen feliços.

Iggs pensa, bé per ella, bé per ella.

Llavors, com ningú li para esment, se’n va sol. Troba aquesta primera reixeta de drenatge, l'obre i s'endinsa en la foscor. És hora d'anar-se’n a casa. És hora de tornar a la lluita.

 Següent