CAPÍTOL 4
S'esperaven una lluita, però el TIE que perseguia a l'Halo ha donat la volta abans de sortir
de l'atmosfera i ha tornat a la superfície de Vorlag. Norra creu que aquests
caces sempre són com bestioles que se't queden enganxades a l'esquena. Potser
hi ha alguna cosa que se'ls escapa. Potser es dirigeixen a un parany. O estan a
punt d'entrar en un camp d'asteroides en el qual el TIE mai sobreviuria. Fins i
tot així, segurament el caça els seguiria. La qüestió és que el caça imperial
ha donat mitja volta i s'ha anat, llançant uns trets imprecisos abans de
separar-se d'ells i desaparèixer.
Temmin s’asseu davant els controls i diu:
—Això ha estat bastant rar.
—En efecte —li respon la seva mare mentre comença a donar-li
voltes a una teoria—. Potser l'Imperi està tan malament que no poden permetre's
perdre ni un sol TIE. O potser és que ja els és igual.
—Vols dir... que potser anem guanyant? —pregunta Temmin.
—Potser, Tem. Potser.
Aquesta arrencada de confiança i optimisme no dura molt. Des
de fora de la carlinga, a l'interior de l'Halo,
escolten crits.
«Oh, oh».
—Queda't aquí i comença a fer els càlculs per al salt a
l’hiperespai —li diu al seu fill abans d'aixecar-se i dirigir-se a l'interior
de la canonera.
L'Halo no és molt
gran. La carlinga és molt reduïda i en el celler principal amb prou feines hi
ha espai per a tots alhora. Darrere està el calabós, amb capacitat per a dues
persones, i després hi ha dos dormitoris amb lliteres. En la part davantera
inferior està la sala d'enginyeria, que és més aviat un conducte on cap una
persona ajupida per fer les reparacions necessàries. És una nau pensada per a
viatges llampec, no per a llargs recorreguts. No hi ha molta privadesa. En una
nau així, les discussions no es poden contenir. Es magnifiquen.
Jas està en el celler principal, a la gatzoneta al costat de
Sinjir, que té el braç inflat com una bavosa vampir. Té una ganyota constant de
dolor i el front humit: s'està aplicant una espècie d'ungüent viscós que han
trobat en el medipac mig buit de la carlinga. Prop d'ells està Ossos, observant
a l'un i l'altre amb el seu cap bequerut. Jom Barell està dempeus al costat de
la Jas, renyant-la a crits i agitant un dit encallit en l'aire amb cada
paraula.
—Un no pot... canviar de pla sense avisar-nos d'alguna
manera. Ens podrien haver matat, Emari. Ens podrien haver...
La caça-recompenses es posa dempeus de cop com si fora a
colpejar-li. Però en lloc d'això, la qual cosa fa és somriure i donar-li una
palmelladeta en la galta com una mare al seu fillet.
—No he canviat de pla, Barell. Aquest era el pla des del
principi.
Jom es queda mut de sorpresa. Es torna cap a Norra i se la
queda mirant en silenci, com si la pregunta fora òbvia: «Què està dient?».
Però Norra no ho sap.
—Jas, què vols dir?
—Vull dir... —respon Jas, destapant cubells i obrint
calaixos com si estigués buscant alguna cosa— que aquest era el meu pla des del
principi.
—I no ens has dit res? —pregunta Jom, agafant-la per les
espatlles i sacsejant-la amb força. Però Emari es paira d'ell i l’empeny contra
la paret—. Ei! —protesta Jom.
—Vés amb compte —li adverteix ella.
—O sigui que tenies pensat trair-nos des del principi, no?
—exclama Jom.
Ella nega amb el cap.
—Trair-los a ells. De debò, Barell, ets més dens que aquesta
mata de pèl de yark que et cobreix la cara.
—Per què? —pregunta Norra—. Per què ho has fet?
Jas ensenya les dents.
—Heu vist el cartell de la recompensa? Sortim tots. Jo
també. Sóc una caça-recompenses i ofereixen una recompensa per mi. Això em treu
credibilitat. Era impossible que Slussen i Gedde em deixessin entrar i campar a
les meves amples per aquest palau pudent com un insecte més. Havia de jugar un
paper. Per això vaig fer veure que us traïa. Llavors, quan estaven distrets amb
vosaltres, em vaig colar en les estances de Gedde per esperar-lo. Vaig pagar a
un dels esclaus dels estables perquè els hi posessin claus als hroths en el
coll. Llavors només havia d'esperar. A més... —afegeix, amb una resplendor en
la mirada i fent ressonar les butxaques—. Així m'han pagat dues vegades. Això
mai ve malament, no? Haig de pagar factures de debò.
—Hauries d'haver-nos explicat les teves intencions —la
reprengué Norra.
—No ho enteneu, veritat? Aquest és el meu treball, però no
el vostre —Jas dibuixa amb el dit un perímetre invisible en l'aire que conté a
Norra i Jom—. Vosaltres sou dos rebels beneitons lluitant pel bé de la galàxia.
No sou caça-recompenses, no sou dels dolents. Jo sí. Puc mentir, enganyar i
engalipar sense perdre el somriure. Però vosaltres no. No podia confiar en
vosaltres. Haguéssiu fet malbé el pla.
Sinjir, mig astorat, aixeca el braç enrogit.
—Ei, hola? Algú m'ha dit que m'anava a posar una injecció de
bacta, no?
—Ell ho sabia? —gruny Jom, assenyalant a l’eximperial.
Llavors acusa directament a Sinjir—. Tu ho sabies?
—No —respon Sinjir, malhumorat.
—Jo sí.
Tots giren el cap. Aquí està Temmin, curull d'alegria.
—Què? —exclama Temmin, mostrant els palmells de les mans
defensivament. Norra percep un centelleig del seu pare en els ulls d’en Temmin.
Una lluentor entremaliada—. Jas va confiar en mi. Em va dir que fèiem el
correcte. Em va dir que havia d'estar preparat.
Norra se li queda mirant, bocabadada. El seu fill li ha
mentit. «Una altra vegada», pensa. Fa el possible per controlar l'atac d'ira
que s'està formant en el seu interior, però de sobte està fora de si, com si
tot se li escapés de les mans i saltés per l'aire. El seu fill. El seu equip.
La seva missió.
—Controla al teu fill —ordena Jom, assenyalant-la amb el
dit.
Automàticament Jom es converteix en el receptacle de la seva
ràbia, que deslliga com un vibrofuet.
—La líder d'aquest equip sóc jo —crida Norra amb les dents
serrades—. No vosaltres. Vaig a tractar-ho com em sembli.
—Doncs potser no hauries de ser la líder —replica Jom,
encongint-se d'espatlles d'una manera que aconsegueix ser agressiu.
—Doncs les coses són així. El nostre líder és ella —conclou
Jas, obrint-se pas—. Si no t'agrada, potser hauries de trobar una altra nau amb
la qual remolcar la teva barqueta gravitacional. Estic segura que en les Forces
Especials estarien encantats de tenir-te de nou entre les seves files, omplint
el seu oxigen amb el teu ego. I ara aparta't del meu camí, Barell. Necessito
anar a buscar una injecció de bacta i una mica de gasa per al nostre amic del
braç a l’estil mon calamari.
—Això m'ha dolgut —replica Sinjir fent una ganyota—. Una
mica massa.
Norra es planta davant del seu fill i li enfonsa el dit
índex en el pit.
—Tu —li murmura—. Tu i jo anem a tenir una conversa sobre
això.
—Oh, oh —respon Temmin.
—Exacte. Oh, oh.
Norra confia d’haver-hi posat fi a la discussió, però ni des
de lluny. Quan Jas s'acomiada i se’n va al dormitori a buscar un altre medipac
(«Preferiblement un que tingui injeccions de bacta»), Barell la segueix,
enfuriat.
—Espera aquí —li ordena Norra al seu fill, i pensant
d’acabar la discussió d'una vegada per sempre.
—Sabia que no hauria d'haver confiat en tu —crida Jom,
dempeus en la porta mentre Jas registra una de les lliteres inferiors—. A qui
se li ocorre portar a una caça-recompenses a bord? Antilles degué rebre un cop
molt fort en el cap mentre estava presoner de l'Imperi...
Jas es peta de riure just quan troba la injecció de bacta.
—Tu sí que t'has donat un bon cop en el cap, Barell. Aquest
equip necessita a algú com jo. De res els serveix un cap buit beneitó amb la
imaginació d'un carro miner. Necessitem flexibilitat moral.
—Sóc flexible. Tinc imaginació —llavors entra bruscament a
l'habitació, estrenyent els punys—. Jo no sóc com una de les teves preses. Puc
valer-me per mi mateix.
Plaf. Jas li dóna
una bufetada amb la mà oberta.
—Sí? De debò?
Jom es trontolla un moment, fregant-se la galta amb la mà.
La mandíbula cruix quan la mou d'un costat a un altre. El moment passa ràpid.
—Però... seràs... —gruny Jom, posant-se en posició de
combat, amb els punys aixecats davant de la cara i les cames separades. Jas
comença a envoltar-lo amb els braços relaxats. Ell li llança un cop que ella
bloqueja. Ella li llança una puntada i ell es torna per esquivar-la, però rep
un cop en la part posterior del genoll. Ara mateix semblen un parell de bèsties
enfuriades enfrontades dins d'una gàbia.
—Prou! Els dos! —crida Norra—. Sembleu una parella de
murràlops fent xocar les banyes abans de l’aparellament...
El sergent de les Forces Especials va a clavar una bufetada
a la Jas amb el palmell obert, però ella s'ajup a temps i la mà colpeja l'aire.
Amb un moviment de cames molt ràpid, la caça-recompenses se li posa darrere,
passa els braços per sota dels d'ell i entrecreua els dits d'ambdues mans
darrere del seu clatell.
Jom protesta amb un grunyit. S'inclina cap enrere i llança
un peu a l'aire, que colpeja els controls de la porta. La porta es tanca de
cop.
Norra intenta obrir-la, però està bloquejada. Escolta la
baralla a l'altre costat de la porta. Alguna cosa cau. Un cop. Sorolls.
Grunyits.
De sobte hi ha més públic al costat de la porta: Temmin a la
seva esquerra, Sinjir a la seva dreta. I darrere el droide, Ossos, cantussejant
una melodia impossible.
—Hi ha algú que pugui obrir aquesta porta? —pregunta Norra.
Intenta donar-li una altra vegada al botó, però la porta no es mou.
—És una baralla en tota regla —exclama Temmin.
Sinjir acosta l'oïda a la porta i entretanca els ulls.
—Bé, era una baralla.
—Però sona com si estiguessin... —de sobte, Temmin obre els
ulls com a plats—. Uau!
Fins i tot Ossos llança una xiulada robòtica, estrany i
discordant.
De manera que Norra és oficialment l'última a entendre el
que està passant. Ja no s’estan barallant. A l'altre costat de la porta se sent
un cop. Sorolls. Grunyits. Jom gruny. Jas riu. Se senten petons. Això són
petons.
—Crec que prefereixo no escoltar la resta —conclou Norra,
respirant profundament—. Tem, prepara el salt a l’hiperespai. Porta'ns a
Chandrilà. I... emporta-te’l amb tu —afegeix, referint-se a Ossos.
El noi i el droide s'allunyen. Norra i Sinjir es queden
davant de la porta.
—Jo segueixo esperant la meva injecció de bacta —diu Sinjir.
—Crec que hauràs de seguir esperant.
—Si espero molt més, el braç em rebentarà com una bavosa
globus. Fa molt de mal —exclama, fent una ganyota—. És realment terrible.
Norra sospira.
—D’acord. Anem a veure si hi ha un altre medipac en l'altre
dormitori.
—Gràcies, mama —respon ell amb veu infantil.
—No em diguis així.
—No ets gens divertida.
—Crec que això ha quedat claríssim, Sinjir.
L'Halo surt de
l’hiperespai.
Aquí davant, Chandrilà, un petit planeta verd blavós que
actualment alberga l'emergent Nova República. A Norra li sembla un planeta
gairebé idíl·lic, amb els seus mars tranquils i els seus pujols ondulants. El
temps és agradable. El clima canvia amb les estacions, però sense aconseguir
extrems. Els seus habitants són pacífics, encara que una mica altius i pedants.
A més, els interessen massa totes i cadascuna de les maniobres polítiques que
tenen lloc en el Senat Galàctic.
«Aquest seria un bon lloc per viure», pensa Norra. Llavors
observa al seu fill.
—Estàs bé? —li pregunta.
—De meravella —respon Temmin, arquejant una cella.
No sembla que estigui mentint. Clar que ella no és tan bona
interpretant a la gent com Sinjir, que pot disseccionar l'ànima de qualsevol en
mig segon.
—Necessito que confiïs en mi —li demana Norra.
—Confio en tu —respon, aguditzant la mirada—. Ho dius pel
tema de la Jas, no? Mama, ella ja t'ho ha explicat...
—La vida és una successió de moments... —de sobte, Norra es
deté a mitja frase, es pessiga el nas i sospira—. Mare meva, sembla que estic a
punt de donar-te una d'aquestes xerrades, no? Jo no suportava quan la meva mare
em sermonejava. Normalment feia el contrari del que em deia. I això és
exactament el que vas a fer tu perquè ets el meu fill. Que ximpleta sóc.
—Vinga —respon ell, mirant-la de reüll—. No ets ximpleta.
Endavant amb la xerrada. Prometo no vomitar-me damunt ni res per l'estil.
Norra vacil·la.
—Només vull... només vull que siguis bo. Que siguis bo amb
tu mateix i que sàpigues quin és el teu lloc. No quin és el lloc que els altres
volen per a tu, sinó quin és el teu lloc de debò. Aquí —es posa la mà en el
pit. Temmin posa cara de babau perquè tot això és molt sentimental i embafador,
i els dos ho saben—. El fet que estiguis prop de la Jas... tu no ets un
caça-recompenses. No has de ser com ella. Pots ser un soldat però... —Norra
torna a mossegar-se la llengua i ho deixa córrer—. Saps què? Ni tan sols has de
ser soldat. L'única cosa que vull és que siguis tu mateix i que no et preocupis
pel que la resta de la galàxia pensi que hauries de ser.
—Crec que la galàxia vol que sigui un fabricant de droides
folradíssim vivint en un palau de la Vora Exterior.
Tornen a aparèixer aquests ulls entremaliats del seu pare.
—Doncs llavors, endavant amb el pla —respon Norra, rient.
—O potser la galàxia —afegeix Temmin, amb la mà fent
cassoleta al costat de l'orella— diu que hauria de ser un cantant melòdic en la
cantina d'una estació espacial. Puc cantar a tot pulmó.
—Mira, sobre això no estic tan segura.
—Ah! No, espera! Crec que vaig a ser un Jedi.
—Ara veig que estàs malament del cap —llavors assenyala a la
pantalla integrada en la finestra—. Porta'ns a Ciutat Hanna. Suaument aquesta
vegada, o Wedge et tallarà el cap. I potser a mi també.
El braç té millor aspecte, encara que no gaire. La
virulència vermellosa ha donat pas a una inflor rosada. Les butllofes s'han
convertit en cràters de pell arrugada i seca. El braç de Sinjir sembla un tros
de carn penjada en el ganxo d'un carnisser durant massa temps.
Almenys ha recuperat la sensibilitat i pot moure els dits.
Té una incòmoda sensació de tensió per tota la pell però per sort, Norra ha
trobat uns analgèsics.
—Hola, mà —li diu a la seva pròpia mà.
—Hola, Sinjir —es respon a si mateix, com si la mà li
parlés.
Des del celler principal li arriba el so d'una porta
obrint-se, per la qual apareix ni més ni menys que Jom Barell.
—Tens el cabell fet un desastre —comenta Sinjir.
—Mmm? —murmura Jom, alçant la mirada cap a un floc rebel—.
Ah.
—Espera, deixa que t'ajudi —Sinjir es posa dempeus. En un
obrir i tancar d'ulls està enfront d’en Jom i comença a pentinar-lo suaument
amb la mà.
—Què romàntic.
—Ah. Sí. I parlant de romanticisme... Gràcies per treure el
tema, Jomby. Ha anat bé la baralla amb la nostra caça-recompenses resident?
—La veritat és que sap... sap lluitar.
—Estic segur d'això —Sinjir segueix pentinant-lo, de floc en
floc. Jom comença a sentir-se una mica incòmode, i un somriure pervers es
dibuixa en els llavis de Sinjir—. T'explicaré una dada curiosa. Com sabràs,
quan servia en l'Imperi, tenia el càrrec d'oficial de lleialtat. De vegades
havia de treballar molt per assegurar la lleialtat dels meus companys. Vaig
aprendre que el cos humà té quatre-cents trenta-quatre punts que poden causar
dolor. Sé que no és molt humil per la meva banda, però de fet jo mateix vaig
descobrir tres punts addicionals. Clar que fer esmenes en un manual
d'entrenament imperial és com intentar moure una roca amb una cullereta. Però
això no és més que una marrada per arribar a una cosa molt senzilla: se'm dóna
molt bé infligir dolor.
Jom aparta el cap de Sinjir.
—M'estàs amenaçant, Rath Velus? Almenys, això sembla.
—En efecte. I per una bona raó: vull que sàpigues que si li
fas mal d'alguna manera a la Jas Emari... emocionalment, físicament, encara que
només sigui trepitjar-li el peu sense voler... m'asseguraré personalment de
trobar aquests quatre-cents trenta-quatre punts. Perdó, vull dir els
quatre-cents trenta-set punts de dolor en el teu cos. Queda clar?
Una calma estranya s'apodera de Jom, quelcom inesperat per
Sinjir. Suposava que aquest petit discurs el provocaria, l’atiaria d'alguna
manera. Al cap i a la fi, Barell és bastant impetuós. Però no ocorre el que ell
s'esperava. En lloc d'això, Jom es creua de braços i assenteix amb el cap.
—La teva lleialtat cap a ella és admirable —comenta el
soldat—. Tindré en compte el teu... savi consell. Encara que si haig de ser-te
sincer, si algú sortirà ferit de tot això segurament seré jo.
—Probablement.
—I això no et molestaria en absolut? —li pregunta Jom a
Sinjir. Sinjir s'encongeix lleugerament d'espatlles—. D'acord. Val. Deixa que
et pregunti una cosa: què tens amb ella? Em van dir que tu i ella no éreu...
romànticament compatibles?
—No es tracta d'això. L'aprecio enormement, em sento
connectat a ella. Crec que és una «amiga» o alguna cosa molt semblada —ha
pronunciat la paraula «amiga» com si fos un terme desconegut en un idioma
alienígena que el seu significat no arribés a comprendre.
—Durant un temps, vaig pensar que m’havies clavat l'ull.
Sinjir sap que Jom li està provocant, però decideix
seguir-li el joc.
—Així era. És aquest borrissol facial que tens... Però ara
ja estic amb algú.
Jom somriu amb superioritat.
—De debò?
—De debò.
—Bé per tu, company.
—Diverteix-te amb la Jas —conclou Sinjir, arreglant-li
l'últim floc de pèl—. I no oblidis el nombre: quatre-cents trenta-set —mentre
diu això, l'Halo comença a tremolar.
Malgrat el blindatge de la nau, noten una calor sobtada que els fa deduir que
estan travessant els núvols com una pedra llançada a un llac—. Sembla que som a
punt d'aterrar. Serà millor que vagis a assegurar al presoner, Jomby.
Plataforma d'aterratge OB-99. A un costat, els pujols
ondulants i amples planes de Chandrilà. La suau herba bàlsam i els orcants
espinosos estan mutant de color vermell a verd amb l'arribada de la primavera,
i el sol i els núvols projecten unes ombres lluentes. En l'altra direcció està
el Mar de Plata, les aigües del qual són plàcides i grises com una llosa. Per
sobre de l'aigua hi ha una massa de núvols negres que estan deixant caure pluja
i llampecs. Un altre símptoma de l'arribada de la primavera.
A un costat de la plataforma, recolzat en una muntanya de
caixes, està Wedge Antilles. Temmin és el primer de baixar per la rampa i corre
cap a Antilles. Els dos es donen una encaixada i una abraçada.
—Ei, Clac[1]!
—exclama Wedge, usant el sobrenom que li ha donat a Temmin pel seu hàbit de fer
espetegar els dits.
Ossos li segueix corrent, obrint els seus braços
esquelètics.
—JO TAMBÉ COMPARTIRÉ UNA ABRAÇADA AMB L'AMO ANTILLES PER
SIMULAR ALEGRIA.
Wedge intenta pairar-se de la «abraçada» del droide, que
està desplegant els seus braços articulats al voltant del capità. Més que un
humà demostrant companyonia, sembla un insecte intentant devorar-li el rostre.
—D'acord —diu el droide, aparentment satisfet. Deixa anar al
capità i comença a ballar per la plataforma d'aterratge amb les seves
particulars flexions i piruetes.
—Ho sento —s'excusa Temmin—. Està intentant aprendre a ser
més humà i menys...
—Robot assassí ballarí i cantaire? —suggereix Wedge.
—Exacte —fa temps que Ossos és el guardaespatlles i l'amic
de Temmin. Quan Temmin el va reconstruir utilitzant peces de recanvi (una
vegada que els soldats de la Nova República van rescatar el seu cervell
computeritzat del palau d'Altiva), el droide li va sorprendre declarant-li que
volia encaixar millor amb l'equip. Sembla ser que alguna cosa va tenir a veure
amb el fet que Sinjir li digués al droide que li feia por a tothom. Temmin té
la sensació que aquests intents del droide el fan encara més terrorífic—. Nano,
Wedge, hauries d'haver-me vist allà fora. Anava als comandaments de l'Halo, val? I estàvem volant ran de la
fortalesa a la muntanya de Slussen Canker quan...
—Un moment, Clac —li interromp Wedge, rient—. Baixa de marxa
un minut. Necessito parlar amb la teva mare. Podràs explicar-m'ho tot quan
estiguem asseguts en la cabina del meu Ala-X demà al matí. Tracte fet?
—Ja veus! Sí, és clar! Tracte fet.
Wedge li està deixant a Temmin passar temps amb l'Ala-X. Va
veure que Temmin tenia un talent innat per pilotar un caça, com la seva mare,
encara que a Norra no li va entusiasmar la idea que el seu fill seguís els seus
passos com a pilot. Wedge va deixant que el noi surti a realitzar exercicis
d'entrenament per sobre del Mar de Plata. L'última vegada li va dir: «Estic
preparant una cosa anomenada Esquadró Espectre. Potser quan estiguis preparat
per sortir a l'espai t'interessi unir-te a nosaltres». Temmin tampoc li ha
explicat res a la seva mare sobre el tema.
Tampoc està segur que això sigui el que vol fer. De vegades,
Temmin es deixa portar per les seves fantasies. D'acord, realment no vol ser un
cantant melòdic en una cantina pollosa, però la vida del caça-recompenses li
sembla bastant atractiva. Anar on vols, perseguir als dolents i que et paguin
per això. Però pilotar naus li dóna més emoció que qualsevol altra cosa:
travessar els núvols amb les ales en forma de tisora del vell Ala-X d’en Wedge
és la cosa més terrorífica i apassionant que ha provat mai. No obstant això,
troba a faltar totes les seves activitats al mercat negre d’Akiva. El perill
dels tractes, la diversió de la venda, l'emoció de vendre peces, armes i
droides il·lícits a pinxos i criminals que poden matar-te si els mires
malament. Temmin no sap el que vol ser.
L'hi va comentar a Sinjir unes setmanes abans i l’eximperial
es va encongir d'espatlles, després de diverses copes de vi de saba corelliana,
i li va dir: «Ningú sap qui és o què vol. La majoria de la gent espera al fet
que l'hi diguin els altres. Llavors fan el que els hi diuen. L'únic consell que
puc donar-te, noi és ...», però llavors va rotar i es va quedar dormit sense
arribar a donar-li el consell. Algun dia.
Ara com ara, Temmin només sap que està emocionadíssim amb la
idea de tornar a muntar-se en aquesta carlinga.
—Capità Antilles.
—Tinent Wexley.
Una brisa fresca s'aixeca per sobre de la plataforma
d'aterratge a mesura que es van acostant els núvols de pluja. Temmin envolta al
seu droide i li etziba una puntada en la part posterior del seu esquelet
metàl·lic. Llavors espera al fet que Ossos li persegueixi. I el droide ho fa,
com s'espera d'un bon amic.
Wedge somriu, agafa el seu bastó i camina cap a Norra. Quan
es troben, s'abracen.
—Molt millor que l'abraçada d'aquest droide —bromeja Wedge,
allargant una mica més l'abraçada abans de deixar-la anar.
—Ossos? —pregunta Norra, rient—. Però si és inofensiu. Bé,
inofensiu tampoc...
—Sí, sí, ja ho entenc. Com ha anat la missió?
—Vam capturar a Gedde —explica Norra, mirant per sobre de
l'espatlla.
Encara no han tret al presoner de la nau. Ara mateix, Sinjir
està baixant per la rampa. Amb el mentó alt i els llavis arrufats com si
estigués orgullós de si mateix per alguna cosa.
—Vaig a prendre'm una pinta de... d'alguna cosa —explica
Sinjir, i es dirigeix directament a les escales—. Fins ara.
Norra és a punt de cridar-li i dedicar-li algun tipus de
reprimenda maternal, però es mossega la llengua i mira a Wedge, lleugerament
avergonyida.
—És una tripulació particular, però funciona. Com va el teu
tractament?
—La teràpia física va bé. Ara m'estan donant injeccions de
serolina. Diuen que a la fi d'any podré tornar a entrar en una carlinga. Però
està bé. M'agrada això. També m'agrada... donar ordres —no fa falta tenir la
percepció de Sinjir per detectar la mentida d’en Wedge. Faria el que fos per
tornar a estar als comandaments del seu Ala-X. Sembla que tot el seu cos ho
necessita—. Bé, és igual. Norra, hi ha algú que vol...
—Tenim un problema! —crida Jom Barell a mig baixar la rampa.
Norra li clava una mirada entre resignada i irritada, com dient: «Deixa-ho
anar»—. És Gedde. Està mort.
El cos del vicealmirall imperial està tombat sobre la taula
del celler principal de l'Halo. Té
restes d'escuma en les comissures dels llavis. La seva pell ja ha començat a
empal·lidir. Té unes estriacions fosques sobre les celles, al voltant de la
boca i dels ulls, que segueixen oberts. En veure-ho, Norra pensa que realment
alguna cosa desapareix quan algú mor. No només els micromoviments del cos, o
que el pit ja no puja i baixa. És una cosa més profunda, una mica menys
tangible, menys substancial. Últimament té poc temps per pensar molt en la
naturalesa de l'ànima, però...
Potser la Força existeixi de debò.
I si existeix, s'ha anat d'aquest cos. Està clar. Ja res el
connecta amb el món. És un tros de carn sobre una taula metàl·lica.
—És molt senzill —explica Barell, resolent el misteri—. Era
addicte a l'espècia. Acabava de prendre una dosi quan el vam capturar. No seria
el primer addicte a passar-se de la dosi i estirar la pota, no?
—Jas —diu Norra—. Li has copejat molt fort?
—Si us plau. Sóc una professional, no cometo aquest tipus
d'errors.
Wedge es grata el cap.
—Haurem de fer una recerca. Faré que un parell de droides li
portin el cos al Doctor Slikartha perquè li faci un cop d'ull i confirmi que no
hi ha hagut cap activitat il·lícita...
—Pots portar-li el cos a qui vulguis —replica Jas—, però
t'asseguro que l’han assassinat —llavors s'ajup i acosta la seva cara a la del
cadàver. Fent ventall amb les mans, es fa arribar aire a la boca i respira
profundament—. Conec aquesta olor. Citrina amarga. Com un fruit massa madur del
kakadú. I heu vist les restes de fluid en la boca? —i mentre ho pregunta li
aixeca els llavis al mort, que ja estan rígids. S'ha acumulat saliva, però no
és ni blanca ni transparent: és fosca com un blau—. L’han enverinat.
Kytrogorgia. És a dir, fong de llot ceruli. S'asseca, es pica i llavors... bé,
aposto al fet que algú el va empolvorar sobre la seva llauna d'espècia. Així es
mataria a si mateix sense deixar rastre.
Wedge i Norra es miren.
—L'hi diré al metge —conclou Wedge—. Moltes gràcies.
—Almenys no hem de gastar temps o diners en un judici
—comenta Jom—. Aquest tipus va matar a moltíssima gent. De vegades va arribar a
enverinar planetes sencers. Qualsevol que hagi fet això, té un bon sentit de la
ironia.
En sortir de la nau, Norra li diu a Wedge:
—Ho sento, Wedge. El nostre treball és portar a aquesta gent
viva, no morta. T'asseguro que no ha estat un de nosaltres. Ja sé que he dit que
era una tripulació particular, però cap de nosaltres...
—Tranquil·la. Ja ho sé. No sospito res semblat.
—Val. D'acord —Norra veu que Wedge és a punt de dir-li
alguna cosa—. Què passa?
—Algú vol conèixer-te.
—A mi o a l'equip?
—A tu sola.
—Qui? I... quan?
—La Princesa Leia. I vol veure't immediatament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada