CAPÍTOL 10
—Això és l'única cosa? No saben res més?
—Intentin una altra vegada comunicar-se amb Coruscant.
—Totes les xarxes de comunicació estan completament
saturades.
Les veus s'escoltaven en tota la base rebel de Dantooine,
que de moment s'havia convertit en una estació imperial provisional. Hi havia
grups d'oficials amuntegats pertot arreu, alguns encara amb l'armadura
d'aterratge, però la majoria d'ells ja només portaven algunes parts d'aquesta.
Encara que el comandant de la tropa seguia a càrrec, durant diverses hores no
se li havia donat cap ordre a ningú més que als oficials de comunicacions. No
els quedava res més per fer, a part d'esperar i preocupar-se.
Thane donava voltes al llarg del recinte, que semblava haver
estat obert en roca sòlida, la qual cosa li feia sentir com si estiguessin
amuntegats en una cova. Els fragments d'informació que havia reunit fins aquest
moment eren contradictoris, confusos i no presagiaven res bo. Alguns deien que
l'Estrella de la Mort havia estat
destruïda, uns altres que estava danyada i no era possible establir comunicació
amb ella, i uns altres asseguraven que les notícies havien de ser falses, un
engany per provocar que els rebels sortissin del seu amagatall perquè poguessin
ser eficaçment massacrats.
La majoria dels soldats que estaven en el lloc creien en
l'última teoria, la qual cosa havia provocat que molts maleïssin i
gallardejaven de com, quan ells estiguessin al càrrec, mai iniciarien una acció
com aquesta sense informar apropiadament i preparar tota la cadena de
comandament. Alguns quants van protestar, insistint que podia haver-hi espies
en qualsevol costat. Si fins i tot un membre tan il·lustre del Senat Imperial,
com la Princesa Leia Organa, s'havia convertit en una traïdora, qualsevol
podria fer-ho. Així que aquesta gran tàctica de distracció havia de romandre en
secret fins a l'últim moment.
No obstant això, no tots estaven convençuts. Thane havia
intercanviat mirades amb alguns altres que romanien tibants i en silenci.
«L'Estrella de la Mort
no podia haver-se perdut. Es necessitarien molts Destructors Estel·lars i
creuers d'atac per generar un impacte real en una estació d'aquesta grandària.
Clarament, l'Aliança Rebel és més poderosa del que ens diuen els nostres
oficials superiors, però si tinguessin una flota d'aquesta grandària, no
haurien esperat a actuar fins ara». Aquesta part de la seva anàlisi li semblava
a Thane tan sòlida com una roca; no obstant això, la resta era menys precís.
«Si l'Estrella de la Mort va ser
danyada, com de gran haurà estat el dany? És de la grandària d'una lluna, així
que, com és possible que tots els sistemes de comunicació hagin estat afectats?
I per què les naus que estaven estacionades allà tampoc responen?».
Si els rebels havien atacat a l'Estrella de la Mort amb una flota capaç de causar un dany
veritable, les grans naus de l'Imperi haurien estat llançades. Haurien començat
la batalla.
Thane es va recolzar contra la paret de pedra dura i tallada
de la base rebel, amb una cantimplora amb llet nutritiva en una mà. Va pensar
en el Devastador i en tota la seva
majestuositat i poder, i es va imaginar els canons làser disparant a la flota
rebel que quedaria feta miques. S’ho va imaginar una vegada i una altra: els
fragments de metall, els enderrocs donant voltes, les breus palpitacions de les
flamarades abans d'extingir-se en el buit de l'espai.
Si s'imaginava al Devastador
guanyant, no hauria d'imaginar-se el que li hauria passat a la nau durant la
batalla, a Nash Windrider ni a Ciena.
Després d'unes quantes hores en el seu lloc, les oïdes de la
Ciena li ressonaven com a seqüela dels xiscles de les transmissions mal
filtrades. La seva ment estava immersa en la infinita quantitat d'informació
que havia de processar el més ràpid possible. De moment havia de lliurar a la
seva nau i al seu Imperi tot el que tenia.
Els oficials d'alt rang del Devastador estaven en conferència durant el que havien semblat
hores. Si ells coneixien la raó darrere del sobtat i esborronador silenci de l'Estrella de la Mort, encara no ho havien
compartit amb la tripulació.
Durant aquest moment, Ciena només podia seguir revisant els
infinits paquets d'informació enviats per l'Estrella
de la Mort abans que se silenciés. Molts d'aquests no tenien informació
útil, però fins que no tinguessin una explicació completa, no podia rebutjar
res.
Quan va reconèixer el nombre d'identificació de la Jude en
un paquet, el va obrir immediatament. No li importava si era important o no;
Ciena necessitava saber el que Jude estava fent abans que l'Estrella de la Mort resultés danyada o
infiltrada o el que fos que li hagués passat.
Però la informació de Jude sí era important. Ciena va llegir
l’informe que Jude Edivon li havia lliurat al seu oficial superior i a tots els
comandants locals, en el qual explicava que l'anàlisi havia demostrat que
l'atac rebel amb els petits caces estel·lars sí representava una amenaça per a
l'Estrella de la Mort. Ella havia
trobat un defecte on ningú més havia sospitat, alguna cosa que tenia a veure
amb un tub de fuita tèrmica, i havia pressentit la feblesa on tots els altres
havien vist invulnerabilitat.
«Si bé la possibilitat d'un atac directe és remota», havia
escrit Jude. «Les conseqüències serien altament destructives per a l'estació,
fins i tot fatals».
Si algú havia enviat una resposta a l'advertiment de la
Jude, Ciena encara no la trobava.
Fatal per a l'estació? Per a l'Estrella de la Mort? No. Segurament Jude va voler dir que alguns
oficials podrien morir com a resultat d'una petita explosió. Això tenia molt
més sentit que la idea que un caça estel·lar Ala-X pogués destruir una cosa de
la grandària d'una lluna. Malgrat això, la foscor i el silenci regnaven. Un
moment després que Ciena va enviar aquesta informació al comandant, va rebre un
missatge per reportar-se en la badia d'acoblament quaranta-set. Nash li va dirigir
una mirada mentre sortia d'aquí, clarament amb la mateixa curiositat que ella
sentia sobre el que podria estar passant. Ella esperava poder explicar-li-ho
aviat.
En lloc d'això, es va assabentar que se li havia assignat
una nova missió.
Un comandant amb rostre inexpressiu es va dirigir a ella i a
un altre pilot:
—Tinent Ree, Tinent Sai, pilotaran un transport Gonzati cap
al sistema de Yavin per trobar-se amb Lord Vader i portar-lo de tornada al Devastador.
En aquest moment, Ciena va sentir com si unes pesades cintes
de metall l'haguessin estat asfixiant i just acabessin d'afluixar-se. Va fer el
seu millor esforç per no sospirar massa fort. «Darth Vader està viu. Va ser
capaç de comunicar-se amb la nostra nau. Així que res del que li hagi passat a
l'Estrella de la Mort deu haver estat
fatal». Malgrat que encara no se sentia capaç de determinar el que volia dir
amb la paraula «fatal». El comandant va prosseguir:
—No li podran revelar la seva missió a ningú, ni durant el
viatge ni després. Les comunicacions es mantindran en silenci tret que Lord
Vader ordeni el contrari o si... la trobada no es dugués a terme segons el que
està planejat.
«Què se suposava que havia de significar això?». Ciena va
mirar de reüll a la seva companya pilot, l'expressió de la qual també semblava
haver estat tallada en pedra.
Una vegada que van estar a soles en la cabina de comandament
del transport, la Tinent Sai va resultar ser tot menys estoica.
—Què se suposa que hem de fer? —va dir quan la nau havia
estat llançada a l’hiperespai—. Dirigir-nos en complet silenci cap a l'Estrella de la Mort sense preguntar res?
Ni tan sols per demanar permís d'acoblar-nos?
—Tot tindrà més sentit quan hi arribem —va dir la Ciena.
—Per què estàs tan segura?
—Perquè no podria tenir menys sentit del que té en aquest
moment.
Això li va arrencar una riallada a la seva companya.
—Cert. A propòsit, em dic Berisse.
—Ciena.
Berisse s'havia graduat de l'acadèmia de Lothal feia un any.
El seu brillant somriure relluïa en la seva pell bronzejada. Era tan robusta
com les regles ho permetien, amb cabell fosc i radiant que trenava encara més
atapeït que el de la Ciena. Quan va saber que Ciena havia estat en el Devastador només des de feia unes
setmanes, li va prometre que l'hi ensenyaria per complet, i també va demostrar
una mica d'empatia cap a Nash.
—Això ha de ser difícil —va dir—. Imagina't descobrir que
tot el teu planeta es va convertir en traïdor de l'Imperi.
«Això no ha de ser tan difícil com veure-ho completament
destruït», va estar a punt de dir Ciena, però just en aquest moment els sensors
van començar a sonar.
—Yavin —va dir, acomodant-se en els controls—. Abandonant
l’hiperespai.
—Abandonant l’hiperespai —va confirmar Berisse, qui una
altra vegada tenia l'actitud d'un oficial.
El terror que Ciena havia mantingut a ratlla mentre xerrava
amb Berisse va tornar més fort que mai. Es va dir a si mateixa que almenys ara
sabria com de malament estava la situació. Ja no hauria de preocupar-se per
Jude. Res era pitjor que no saber res.
El transport va abandonar la hipervelocitat i semblava
estar-se anant a l'infern.
Berisse va cridar. Ciena no podia ni tan sols respirar.
Estaven als afores d'una àmplia zona d'enderrocs, alguns trossos de metall
retorçat suraven cap a totes direccions. Algunes peces eren enormes, de la
grandària d'un creuer petit, però altres fragments eren encara més petits que
un cap humà. Les estelles s'adherien a les finestres del transport i enfosquien
la vista, fent patrons amb forma de gebre o d'esquerdes.
—No m’ho puc creure —va dir Berisse, i la seva veu
tremolava—. Va desaparèixer. Va desaparèixer per complet.
L'Estrella de la Mort havia
estat destruïda. L'advertiment de la Jude feia ressò en el cap de la Ciena.
«Fatal». Ara sabia que Jude estava morta.
Alguns altres companys de classe havien estat enviats a l'Estrella de la Mort; almenys una dotzena
de persones que coneixia havien mort aquest dia. Centenars i centenars de
soldats, la majoria d'ells ni tan sols es trobaven en les estacions de batalla,
alguns haurien estat dormint, menjant, prenent alguna cosa en una de les
cantines, sense saber que aquest era el seu últim moment. Però Jude coneixia el
perill. Hauria estat espantada? En els seus últims i terribles moments, Jude
hauria sabut que era el final? La idea va fer que la gola se li tanqués i els
seus ulls s'omplissin de llàgrimes.
—El senyal de Lord Vader. —Berisse la va treure de la seva
abstracció per tornar a treballar—. Som-hi.
Atordida, Ciena va conduir el transport al voltant de la
vora de la zona d'enderrocs. Ella volia plorar; volia cridar. Els comandants
devien haver sabut el que havia succeït. Per què no li havien dit res a la
flota? A la galàxia sencera? Tal vegada ells creien, igual que ella, que tot el
que estava succeint era impossible. Ciena finalment va reconèixer que la seva
missió no només consistia a rescatar a Darth Vader, sinó també confirmar que el
pitjor havia succeït. L'havien enviat per ser testimoni d'una altra massacre.
El dolor que sentia per la mort de la Jude va inundar la
seva ment de tal manera que no podia sentir res. Ciena va actuar en automàtic
fins que es van acostar al danyat caça TIE de Lord Vader, agraint el seu
entrenament, que l'havia ensenyat a actuar tot i que la seva vida se li
estigués caient a trossos.
La nau de Vader lentament va prendre forma en la foscor.
Primer va notar una estranya rotació d'algunes peces d'enderrocs que semblaven
ser empeses per rajos repulsors. Després va identificar la forma d'un caça TIE
amb les ales doblegades. Vader estava volant per sobre de la interminable zona
d'enderrocs.
—Iniciant la seqüència de descompressió —va dir Ciena.
Sentia alleujament que Berisse no la conegués molt bé, així no notaria com la
seva veu s'havia tornat tibant i poc natural—. Tres... Dos... U.
Berisse va pressionar els controls per alliberar un de
quatre ports umbilicals d'acoblament de la part inferior de la nau. Acuradament
van estendre el tub en la part superior de la cabina de comandament esfèrica
del caça TIE.
—Ja coneixes a Lord Vader en persona? —va dir Berisse en veu
baixa.
—Mmm... no —Ciena difícilment podia concentrar-se a parlar.
—Vaig a deixar que vagis cap allà i el saludis.
En general, els oficials imperials s'esforçaven per ser els
primers a parlar-li a algú de major rang, doncs eren oportunitats de
sobresortir de la resta dels altres. Però en aquest moment a Ciena li importava
menys que mai algun tipus d'ascens. I, a més, tenia la impressió de què Berisse
no li estava fent cap tipus de favor.
«Diuen que és un gran home», es va recordar a si mateixa,
mentre romania en la resclosa d'aire esperant l'autorització per entrar a la
badia. «Que té l'aprovació de l'Emperador. I diuen que pot manipular la Força a
voluntat». Encara que Ciena creia en la Força, dubtava que algú pogués
controlar-la per complet. Es preguntava si li demostrarien el contrari.
Ciena necessitava un oficial superior al qual respectar.
Algú que pogués fer-se càrrec, algú en qui dipositar la seva confiança. Va
caminar pel passadís de la resclosa d'aire mentre la porta de compressió emetia
una xiulada en obrir-se. Una mica més tranquil·la va fer un pas cap endavant...
... Després es va detenir quan va mirar a Vader per primera
vegada.
Una negra armadura el cobria per complet. No era l'uniforme
de pilot de caça TIE; en lloc d'això, Ciena va reconèixer un equip de manteniment
de vida, el més complet que havia vist o imaginat mai. Cap rastre de la pell o
el rostre humà de Vader era visible darrere de la seva resplendent cuirassa. I
una capa negra l’embolicava des de les espatlles fins al terra. Mentre ell
caminava cap a ella es va adonar com era d’alt, més alt que qualsevol altre
humà que hagués conegut. En l'estret passadís, la seva alçada era encara més
intimidant. Però el pitjor de tot era el so de la seva respiració. L'aspre
gargamelleig del seu sistema de respiració feia ressò, semblava omplir tot
l'espai.
«Què és?», es va preguntar Ciena. La seva fragmentada ment
es refusava a acceptar que Lord Vader era humà. Semblava més un malson, o una
de les criatures de les històries de terror que la seva mare explicava al
voltant de les fogates en les quals es reunien les famílies de la vall. La
maldat semblava irradiar d'ell, absorbint tot l'espai disponible fins a
deixar-ho sense aire. El coll de l'uniforme de la Ciena de sobte es va sentir
massa atapeït.
Feia uns quants minuts havia decidit saludar al seu oficial
superior amb dignitat. Ara l'única cosa que desitjava era no desmaiar-se. Quan
Darth Vader es va allunyar de la porta de la resclosa d'aire, Ciena va escoltar
la seva profunda veu metàl·lica per primera vegada.
—Estàs aquí per ordres de l'Emperador?
—Rebem les ordres del personal de comandament del Devastador, senyor —va respondre Ciena.
Havia de lluitar contra l'instint de voler allunyar-se de Vader—. No tinc
informació relacionada amb el seu contacte amb l'Emperador.
Vader va semblar processar aquestes paraules en el que va
semblar un llarg lapse. El nerviosisme de la Ciena va créixer fins que ell va
ordenar:
—Tu i la teva companya pilot romandran en el celler la resta
del viatge. Jo em faré càrrec de pilotar aquesta nau fins que tornem al Devastador.
—Sí, senyor.
A ella no li molestava ser portada de retorn al Destructor
Estel·lar com un carregament més. Ciena se sentia agraïda de poder asseure's en
el terra i tranquil·litzar-se, col·locar el cap damunt dels genolls i respirar
profundament. Almenys en aquest moment no havia de fingir. Ni tan sols pensar.
Fins i tot va intentar oblidar que havia vist a Darth Vader, i gairebé ho va
aconseguir. La seva ment estava regirada i no podia recordar res més que la
devastació que havia presenciat, i el dolor que sentia per la pèrdua de la
Jude.
Centenars de records de la seva amiga van brillar en la seva
memòria com espelmes: totes aquelles vegades que van riure i xerraren en les
seves lliteres fins a molt tard; com Jude havia estat la primera a defensar-la
quan va ser acusada de sabotejar el canó làser d’en Thane, i com la reconfortà
després de la discussió que van tenir; fins i tot va recordar com
d'inesperadament glamurosa que s'havia vist en el ball. Una de les millors
amigues que havia tingut, o que tindria, acabava de ser aniquilada. Havia estat
reduïda a àtoms.
Berisse semblava penedida quan es va unir amb la Ciena.
—Pot ser una mica aclaparant conèixer a Lord Vader per
primera vegada.
—Sí —va dir Ciena feblement.
—Jo no em sentia capaç de fer-ho. El que no vol dir que
pogués ser més fàcil per a tu. Ho sento. —Berisse es va recolzar contra la
paret com una titella que acabava de ser alliberada dels seus fils—. Només sé
que usa un equip de manteniment, i és estúpid sentir por d'algú que té
necessitats diferents, cert? Però aquest respirador...
—Podria estar monitorant-nos en aquest moment —va assenyalar
Ciena, i Berisse es va quedar callada.
Quan van estar de retorn en el Devastador, Ciena se sentia alleujada de finalment haver acabat el
seu servei per aquest dia. Es va dirigir cap a la coberta on es trobaven les
casernes de la tripulació. Es va refrescar una mica i va passar uns quants
minuts plorant per la Jude amb el rostre ocult en una tovallola. Després va
recobrar el componiment i va caminar de retorn cap a la seva llitera, i només
es va detenir en veure a un altre oficial menor en el passadís que portava cap
al pont auxiliar.
—Nash?
Nash Windrider va assentir. Encara caminava amb molta
lentitud, gairebé com un somnàmbul, però el seu uniforme estava perfectament
arreglat, segons el reglament, i en la seva veu hi havia calma.
—Es va requerir a tota la tripulació.
—Estàs segur d'estar preparat?
—Haig d'estar-ho —va dir.
Ciena va posar una mà sobre la seva espatlla.
—Estàs segur? Has passat per massa coses. —Què absurd. El
seu planeta havia estat destruït amb l'esperança que això finalitzaria la
guerra, i aquestes esperances havien estat inútils. Nash havia d'estar
profundament devastat.
La seva veu gairebé es va convertir en un murmuri, quan va
dir:
—L'Imperi és l'única cosa que em queda. Necessito servir
d'alguna cosa. Vull prestar els meus serveis.
Ciena encara es preguntava si Nash podia suportar-ho, però
va decidir deixar de confrontar-ho. Es mereixia l'oportunitat d'intentar-ho.
—Molt bé. T'acompanyo.
Nash va assentir, el seu silenci era un recordatori implícit
que seguia en un abisme emocional. De sobte, Ciena es va adonar que s'havia
tallat el cabell; les llargues trenes que li arribaven fins al clatell i que
havia portat durant tot el seu temps en l'acadèmia havien desaparegut per
complet. Tal vegada les trenes tenien cert significat en Alderaan, o tal vegada
el canvi era simbòlic per Nash, alguna cosa que havia fet com una espècie de
comiat. De qualsevol manera, Ciena va saber que no era el moment adequat per
preguntar.
Els passadissos del Devastador
es trobaven inquietantment silenciosos; només uns quants droides missatgers i
diversos guàrdies caminaven pel terra de malla metàl·lica. Sense l'usual
enrenou de les activitats diàries, els pocs sons que quedaven semblaven
amplificar-se generant un estrany efecte: el ressò dels seus passos, fins i tot
la lleugera xiulada del sistema de ventilació de la nau. Malgrat el seu
sofriment i fúria, Ciena es va adonar que molt en el fons sentia una petita
sensació d'alleujament.
«L'Estrella de la Mort
mai destruirà un altre planeta».
Sempre lamentaria la pèrdua de la Jude i d'aquells altres
que havien mort a bord de l'Estrella de
la Mort, i sempre reconeixeria aquesta explosió com l'acte de terrorisme
que va ser. I encara que Ciena sentia cert alleujament en pensar que cap
planeta sofriria la destinació d’Alderaan, la seva destrucció havia estat
l'últim intent desesperat de posar-li fi a una sagnant guerra abans que aquesta
comencés; i aquest esforç havia estat en va. La guerra s'aproximava. La
devastació que venia seria terrible, sens dubte; Ciena sabia que durant molt
temps veuria constants combats i preparatius per a la guerra, hauria de matar i
arriscar-se a ser morta.
Però això era la guerra. Els combatents serien soldats
entrenats per combatre. Això és una cosa que Ciena podia acceptar.
Un moment abans que arribessin al pont auxiliar, Nash va
parlar:
—Ciena?
—Necessites prendre't aquest torn? —Malgrat que estava
exhausta, Ciena va pensar a oferir-se a treballar les següents hores en el torn
d’en Nash, si amb això l’ajudava.
—No. Només que... abans d'abandonar la meva cabina, pensava
en Thane. Volia parlar amb ell. Així que vaig buscar informació sobre la nau
que es dirigia a Dantooine. —Nash va titubejar abans d'acabar—. Van rebre
ordres de tornar a l'Estrella de la Mort.
La sang de les seves venes es va congelar. Ciena es va
quedar paralitzada en el passadís, incapaç de fer un pas més. Va empassar
saliva amb dificultat.
—I Thane?
—Ell devia d’anar a bord. Saps si la nau es va acoblar abans
de l'explosió?
—No.
Durant tot aquest temps, Ciena havia seguit endavant sota la
promesa que podria parlar molt aviat amb Thane sobre tot el que havia passat...
Recordant-se que almenys el seu millor amic en la galàxia havia escapat.
Però i si no ho hi havia aconseguit? Què passaria si Thane
també hagués estat assassinat?
Al voltant d'una setmana després, la més llarga i agonitzant
de la seva vida, la nau d’en Thane va rebre noves ordres definitives. La seva
nau, un petit transport, no havia estat proveït de suficients queviures, així
que havien de recol·lectar més de la ciutat més propera. I encara que la nau
comptava amb lliteres, aquestes estaven fetes més per atendre als ferits que
per dormir. En lloc de descansar en aquestes lliteres, Thane i alguns altres
havien decidit utilitzar aquelles que els rebels havien deixat.
Què estrany era descansar en el llit de l'enemic, contemplar
el lloc en el qual algú havia fet en la paret un bast dibuix d'un caça
estel·lar Ala-X... I pensar que una nau com aquesta havia estat l'arma que va
destruir l'Estrella de la Mort... i
tal vegada la Ciena amb ella.
Així que Thane va haver de sentir-se alleujat d'estar de
retorn en la seva pròpia nau, completament armat i amb el blàster al seu
costat. «No hi ha res pitjor que la incertesa», es va dir a si mateix. Una
vegada que es retrobessin amb la flota imperial per fi sabria el que havia
passat amb tots els seus amics.
Però quan va intentar imaginar què faria si li diguessin que
Ciena havia mort, la seva ment es va posar en blanc. Semblava que el seu
cervell es refusava a mostrar-li qualsevol cosa que pogués succeir d'aquí d'ara
endavant.
—Kyrell —va dir el comandant, mentre es preparaven per
entrar a la hipervelocitat—. No vas enviar algun missatge als teus familiars
confirmant la teva supervivència? Jo sí ho vaig fer, però no vam obtenir cap
resposta.
—Ni la tindrà —va dir Thane sense demostrar cap emoció. Si
bé no pensava que la seva família preferia veure’l mort, encara que tal vegada
a Dalven no li hauria molestat, donar una resposta no estava entre les seves
prioritats.
«Què els hauré fet, més enllà d'haver nascut?», va pensar
per enèsima vegada.
No obstant això, pensar en això li va fer voler parlar amb
la Ciena, l'única persona que realment entenia com de terrible que era la seva
família. El buit en l'estómac que se li feia per la por es va fer més gran, i
amb prou feines i va poder dir paraula en el camí per retrobar-se amb la flota.
Quan la seva nau va abandonar la hipervelocitatad, es van
escoltar murmuris i una que una altra xiulada de sorpresa. Fora volava la major
quantitat de naus que Thane havia vist en un mateix lloc, fins i tot més que a
Coruscant. Alguns caces TIE semblaven eixams de mosquits acostant-se a la
superfície de les naus més grans. Una infinitat de naus, grans i petites,
havien estat alineades en estrictes formacions al voltant d'una dotzena de
Destructors Estel·lars que òbviament integraven el nou nucli de la flota
imperial.
El Devastador era
un d'aquests? Des de l'exterior, les naus eren tan semblants com el són les
porcions d'un mateix pastís.
Ja des que la seva nau va començar a elevar-se cap a la
badia principal d'acoblament, el seu comandant va començar a cridar les noves
ordres:
—N-O-Set-U-Vuit, reporti's immediatament al Destructor
Estel·lar Eliminador, amb el Tinent
Comandant Cherik. N-Y-Un-Un-Dos, mateixes ordres. A-V-Cinc-Quatre-Set...
Thane va alçar el cap.
—Ha estat transferit a la nau de tropes Atalaia[1] per a
transport i desplegament de Kerev Doi.
L’havien enviat a un planeta en el qual només hi havia
mineria d'espècia? L'ordre li va semblar absurda a Thane fins que va aconseguir
unir els punts. En qualsevol lloc on l’espècia era un producte comercial, les
finances eren un tema tèrbol. Si algú volia amagar diners, grans quantitats, el
tipus de capital que podia mantenir a un exèrcit complet de rebels, Kerev Doi
era un dels pocs llocs en la galàxia al que es devia acudir. Havien estat
enviats per revisar bé la zona, i així, tal vegada, acabar amb la Rebel·lió des
de l'arrel. Això tenia sentit. No obstant això, seguia veient a Kerev Doi amb
altres ulls. Els planetes d'espècia eren massa concorreguts per centenars de
naus, tant legítimes com criminals. Fins i tot les naus legítimes no mantenien
un registre molt acurat dels viatges que es feien allà. La majoria dels llibres
de contes o dels hologrames que tenien com a tema principal escapar de casa
tenien lloc en planetes d'espècia i gairebé sempre estaven acompanyats per
acolorides imatges de naus exòtiques i comerciants que ajudaven a qualsevol a
escapar de la vida que havien conegut anteriorment.
Kerev Doi era el lloc perfecte on podria desaparèixer sense
deixar rastre.
Thane es va adonar del que estava pensant. No és que
estigués planejant abandonar la flota imperial, almenys no en aquest moment. No
fins que sabés què havia passat amb Ciena, Nash i els altres, o tal vegada mai
l'abandonaria. Però tal vegada només estava... avaluant la idea.
Acostumant-s’hi.
Si Ciena havia mort, què més li quedava aquí? Res.
—Senyor? —li va dir al seu comandant, qui es va mostrar
irritat per la interrupció—. Quin Destructor Estel·lar és aquest?
—Per ventura importa, Tinent Kyrell?
—Per a mi sí, senyor.
Al seu comandant no li agradava cap deix d'independència.
—Estàs en el Devastador,
però si no et presentes en l’Atalaia
en una hora, considera't fora de la flota.
«El Devastador».
Thane va respirar alleujat. «D’acord, el més probable és que Ciena estigui bé.
Va estar sana i estàlvia en la seva nau durant tot aquest temps. Tret que
s'hagi quedat en l'Estrella de la Mort per
alguna missió específica, o que hagi estat amb la Jude i el Devastador s'hagi marxat massa ràpid com
per aconseguir-ho».
Thane va desembarcar amb només un comunicador de canell que
li indicaria on trobar l’embarcador d'acoblament de l’Atalaia. Pel que semblava, no tenia molt temps, però almenys el
suficient per detenir-se en un panell de comunicació. Fins i tot si el sistema
només li informava que Ciena estava en servei, almenys seria la prova
necessària per saber que estava viva. Com se suposava que havia d'embarcar-se
en una altra nau i anar-se’n molt lluny del Devastador
sense si més no saber una mica d'ella?
—Thane!
Va girar-se i es va trobar amb la Ciena a la meitat del camí
d'una abarrotada badia, i semblava que la capa dura que s'havia format al
voltant d'ell en aquest moment es trencava, enfonsant-se a trossets. Va oblidar
tot allò que va pensar sobre Kerev Doi: sobre escapar. Era impossible pensar en
qualsevol altra cosa que no fora en ella aquí, viva.
—Ciena!
De sobte, tot el que li va importar va ser apressar-se entre
la multitud, empenyent amb les espatlles tant a soldats imperials com a
oficials superiors, només per acostar-se a ella.
Ciena va llançar els braços al voltant del coll d’en Thane,
i ell la va abraçar amb tanta força que amb prou feines la deixava respirar,
però no li importava, no en aquest moment.
—Estàs viu —va dir, amb veu entretallada—. Estàs viu. No
sabíem si la teva nau havia tornat a l'Estrella
de la Mort...
—I jo no sabia si el Devastador
havia aconseguit sortir d'allà, i ningú sap quins dimonis està succeint...
—És horrible.
—Per ventura tu...?
Tots dos van deixar de parlar, d'interrompre's un a l'altre,
i només van riure plens d'alegria. Ciena va mirar-lo i va mirar a l'home en el
qual s'havia convertit, aquell que amb prou feines començava a conèixer i, no
obstant això, que formava part d'ella tant com els seus ossos o la seva sang.
—Haig de reportar-me en l’Atalaia d'aquí a una hora —va dir Thane—. Estàs lliure?
Ciena va estar a punt de deixar anar un grunyit. Ja se li
havia fet tard per reportar-se en el seu següent torn, però després, a un
costat, va veure la Berisse fent-li senyals; clarament li deia: «Queda't! Jo et
cobreixo!». Ciena va girar-se cap a Thane:
—Tinc uns quants minuts.
Van aconseguir obrir-se pas a través de la concorreguda
badia d'acoblament i es van dirigir cap a un dels passadissos dels costats que
portava cap a un àrea recreativa, que òbviament estava buida. Encara que
l'aldarull de les activitats estava a només uns metres, aquí podien estar
gairebé sols.
—Estàs bé? —Thane li va acomodar un rínxol solt que tenia
sobre la galta i va acariciar el seu rostre.
Ciena sabia que no es referia a les ferides de la batalla.
—Nash Windrider està fora de perill. Està destrossat per
això d’Alderaan... —Fins i tot esmentar el nom del planeta era difícil. Thane
es va estremir quan ho va escoltar—. No obstant això, està de servei. Però...
Jude va morir en l'Estrella de la Mort.
—Ho sento. —Thane va acomodar l'esquena de la Ciena entre
els seus braços i ella va recolzar el cap sobre el seu pit.
Mai abans s'havien tocat d'aquesta manera, i Thane estava
tan conscient d'això com ella. No obstant això, abraçar-lo i sentir-se
protegida per ell se sentia tan natural. Tan bé.
—De debò vaig pensar que t'havia perdut —va murmurar—. Tota
la resta puc suportar-ho, perquè haig de fer-ho, però quan vaig pensar que
podries haver estat assassinat, vaig saber que no podria suportar-ho. Mai.
Ciena esperava que ell digués alguna cosa com: «Clar que
haguessis pogut; ets molt forta». O, tal vegada: «No et preocupis per mi». Però
en lloc d'això, la va embolicar entre els seus braços amb més força.
—Tota aquesta setmana em vaig preguntar si estaves viva o
morta. L'Imperi està de cap, i anirem a la guerra, i res d'això, en aquest
moment, em va importar. Només podia pensar en tu.
Ciena es va parar de puntetes per abraçar-lo amb més força.
Els dits d’en Thane van recórrer les seves galtes, mentre acariciava el seu
front amb els llavis, després va aixecar el rostre de la Ciena cap al seu, però
va ser ella qui va fer que els seus llavis s'ajuntessin per donar-se aquest
primer petó.
«Ai», va pensar mentre els seus llavis s'obrien cada vegada
més. «No haig de decidir si és el meu amic o algú a qui estimo. Ell és ambdues
coses. Thane sempre ha estat ambdues, des de l'inici».
No es tractava del principi d'alguna cosa; aquesta era una
troballa, un reconeixement, d'allò que hi havia entre ells des de feia molt
temps enrere.
Quan es van allunyar, Thane va respirar profund.
—Això va ser... molt...
—Sí. —Després tots dos van riure, ara amb molta més
discreció, i ell va besar el front d'ella una vegada més.
Ciena va lliscar els braços per les espatlles d’en Thane,
per agafar les seves mans. El somriure tort de Thane va fer que es fongués per
dins. Per què això no havia passat en un moment en el qual realment poguessin
estar sols?
Però uns quants minuts robats en una sorollosa badia
d'acoblament eren l'única cosa que tenien, i ella no pretenia malgastar-los.
—Escolta'm —va dir Ciena—: per més que les coses estiguin
tan boges com estan, estarem junts de nou. No sé quan ni on, però succeirà.
—Així serà —va respondre Thane, alegrant-se—; sense importar
el que passi, et trobaré.
Era una manera estranya de dir-ho. Una vegada que sortissin
d'aquesta confusió inicial, els registres imperials els permetrien
localitzar-se en qualsevol moment. Però a Ciena no li importava, ella estava
extasiada, anhelant la propera trobada abans que es diguessin adéu.
—Com puc sentir que t'estranyo quan encara estàs aquí?
—Perquè jo també ja he començat a estranyar-te. Però no és
per sempre. Ni tan sols per molt temps.
Thane va tornar a besar-la, i després de tants dies
d'haver-se aferrat a la pèrdua, al dolor i a l'horror, Ciena es va rendir
davant aquest moment de felicitat pura.
Després el va encaminar cap a la seva nau, el va besar una
vegada més en la rampa, mentre uns quants oficials que es trobaven dins
xiulaven i, finalment, va córrer a tota velocitat cap a la seva nau i el seu
deure.
Quan va arribar a la seva consola, Berisse es va fer a un
costat amb un gest semblat al d'un cambrer que mostra la safata de les postres.
—Te’n dec una. —Ciena va respirar intentant recuperar l'alè.
—Em deus molt més que una —va respondre la Berisse.
Ciena la va mirar de reüll, i les dues van somriure davant
la bogeria de tot el que acabava de passar. Era sorprenent com, en situacions
com aquesta, podies fer un nou amic en un parell de dies. Va tornar a
treballar, però en una de les pantalles de visualització va sintonitzar el
senyal de la badia d'acoblament per poder veure com l’Atalaia es retirava i després es dirigia cap a la infinitat de
l'espai, emportant-se a Thane amb ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada