Deute de vida (X)

Anterior

CAPÍTOL 10

Mas Amedda està molt preocupat. Porta dies sense dormir, amb prou feines menja res. Està atrapat en l'armadura d'un govern que ell ha contribuït a crear, un govern que ja no li vol, que ja no el necessita. Últimament Amedda creia tenir-ho tot planejat. S'anava a lliurar a la Nova República perquè fessin amb ell el que volguessin. Creia que era un pla infal·lible. Era un pla que li donava tranquil·litat. Li donava la sensació de tenir cert control. Almenys sentia que la decisió d'abandonar era seva. Perquè tota la resta se li escapa, exceptuant detalls administratius menors.

Estar al càrrec d'un Imperi moribund és una cosa molt solitària.

Ell no és més que un testaferro, o pitjor encara. Ni tan sols el criden per a les aparicions oficials. El seu despatx i les seves estances són la seva presó. Aquí passa gairebé tot el temps, menjant i veient l’HoloNet. Pensant en el seu futur, o més aviat en la seva falta de futur.

No se suposava que les coses anaven a ser així.

Se suposava que Palpatine anava a quedar-se molt temps. L'Emperador era un element tan important de la galàxia com el propi Nucli. Tan fonamental com el Palau Imperial. Atemporal, immortal.

Però en realitat, no ho era. L'Emperador està mort i Mas Amedda està viu. Ara mateix, desitjaria estar mort ell també.

I aquest és el seu pla per quan torni al seu despatx, situat a la torre més alta del palau. En el despatx hi ha una balconada des del qual es pot contemplar tota la seu del tron imperial. Evidentment hi ha un escut deflector, com en tot el palau, però aquest escut només bloqueja els trets d'energia. No bloquejarà un objecte físic com el seu cos.

Anirà a la seva oficina, sortirà a la balconada i saltarà.

A ningú li importarà. Per què li anava a importar a algú? La il·lusió d'un Imperi Galàctic unit i coherent no aguantarà durant molt temps. Ja han començat a produir-se cismes. L'Imperi s'està fragmentant com unes postres cruixents a les seves mans.

«Vostè es dedica a l'administració», li va dir Mon Mothma. «Doncs administri».

L'única cosa que administrarà avui és la seva pròpia desaparició.

Entra en el despatx, distret. Triga uns segons a advertir la lluentor blavosa que prové d'un racó, un centelleig blau al costat de l'enorme finestral que permet veure tot el Districte Federal. És una imatge hologràfica estàtica que captura un únic moment. Amedda s'acosta cautelosament a la taula.

Aquí, al centre, hi ha un lector d'imatges amb un cristall preparat.

Amedda es veu a si mateix. Aquí està ell, en la imatge, com un fantasma de si mateix, al costat de Palpatine i quatre més. Reconeix a Screed i a Rancit, i també a Yularen.

Finalment, hi ha un noi. Triga un moment a reconèixer-li...

—Se'n recorda? —pregunta una veu des del racó més llunyà de l'habitació.

Amedda es torna cap a la veu. Està molt espantat, encara que intenta que no se li noti, com per demostrar el seu comportament irreprotxable. A mesura que els seus ulls s'adapten a la foscor, veu a algú assegut en el divan del fons, amb el cos inclinat cap endavant i les mans sobre la falda. Una dona.

—Gran Almirall Sloane —diu Amedda.

Sloane es posa dreta.

Just davant d'ell té a la líder d'un dels fragments de l'Imperi. Un fragment considerablement gran, potser el més important. Sloane controla el que queda de la flota imperial. La flota és un element clau, i a Amedda li sembla evident que qui controla la flota controla l'Imperi. Més o menys. No controla el gruix de les forces de terra, però es rumoreja que ja ha començat a salvar aquesta bretxa. Aviat compensarà el seu dèficit en qüestió de presència militar.

També es diu que està fent una purga: els qui no són fidels a la flota acaben en el costat equivocat d'un blàster.

No triga molt a deduir per què està aquí. L’ha vingut a matar.

Llavors es produeix un gir irònic quan Amedda de sobte pensa: «Puc matar-la jo primer». Té un blàster amagat en una funda sota l'escriptori. Si pot envoltar la taula, pot aconseguir-ho i acabar amb ella abans que ella acabi amb ell. Seria un resultat inesperat, sobretot per a ella.

Amedda es dirigeix cap a l'escriptori mentre ella se li acosta.

—En aquesta imatge —diu Sloane—. Surt vostè.

—Per descomptat —assenteix ell. Ja està al costat de l'escriptori. Les seves ungles tritllegen sobre la superfície de metall mentre recorre la vora de la taula. Ara mateix, la imatge hologràfica s'interposa entre els dos, difuminant a Sloane. No la veurà bé fins que s’assegui en la seva cadira—. Permeti'm que m’assegui. Llavors podrem parlar.

—Sí, anem a parlar.

Amedda es porta la mà al genoll i l'acosta al blàster.

—Per què m'ha portat aquesta imatge? —pregunta Amedda.

—Vull saber-ho tot sobre aquesta imatge.

—No entenc per què li podria interessar. És una imatge d'arxiu. No té importància.

Amb la punta dels dits frega la cartutxera, però s'adona que està massa lluny. Haurà d'anar amb molta cura. Sloane no és estúpida, veurà el que està fent. «Has de moure't ràpid», pensa. I ho fa.

Allarga la mà... i no troba el blàster.

—Tinc la seva arma —li comunica Sloane. Llavors es treu el blàster del cinturó i l'hi ensenya, fent pendular l'arma entre els dits com si fos un fruit penjat a la part alta d'un arbre—. No he vingut fins aquí per tenir una conversa amb blàsters. He vingut a tenir una conversa entre iguals.

Aquesta última frase l'ha dit com si no cregués en ella, encara que Amedda agraeix igualment la intenció.

Amedda sospira resignat i es deixa caure en la cadira, encorbat.

—Molt bé. No sé en què puc ajudar-la.

—El noi de la imatge. Qui és?

—No ho sé —respon, encara que ella està bastant segura que menteix.

—Sap alguna cosa sobre aquest tema.

—Jo no sé res, no s'ha adonat?

Sloane s'inclina sobre ell, recolzada en la taula.

—He tingut una nit molt dura, així que estalviï'm la seva autocompassió —les paraules de l’Sloane aconsegueixen impressionar-lo, que entén que és una dona dura. I ni tan sols va d'uniforme. Sembla que porta un vestit de pilot comú. Quin misteri és aquest?—. Digui'm alguna cosa.

Amedda reflexiona. Per què anava a ajudar-la? Doncs perquè el seu destí està en mans de l’Sloane. Llavors recorda les paraules de la Mon Mothma: «Doncs administri». Si vol restablir la glòria de l'Imperi, potser aquesta és la solució: aliar-se amb Sloane. O almenys fer-li un favor, de manera que ella li degui un favor a ell.

Mentre pensa, Amedda murmura vacil·lant.

—Recordo alguna cosa. Sempre enviava la nau amb substituts. Droides, consellers... una vegada, fins i tot els seus inquisidors. En una ocasió, la nau va tornar amb un polissó. Crec que era el nen, el de la imatge.

—I qui és aquest nen?

—Ja sap qui és.

—Gallius Rax.

Un estrany tremolor estremeix els seus diversos estómacs. És com un formigueig àcid, que li intriga alhora que li emociona. Des de la destrucció de la segona Estrella de la Mort li han arribat rumors des de tots els racons de l'Imperi. Gairebé tots els rumors es poden descartar... Vader no pot haver sobreviscut, malgrat la insistència de molts. I Palpatine no podria estar donant ordres després de mort a través de missatges codificats subministrats per droides. Quina història més absurda! Però un dels rumors és que Rax va sobreviure i estava als comandaments del Devastador, l'últim superdestructor estel·lar de l'Imperi. Llavors es va fer pública la veritat: que Rax estava mort i Sloane tenia el poder.

—No ha mort —murmura Amedda.

Sloane no diu res.

—D'on va sortir Rax?

Però Amedda no respon. En lloc d'això, diu:

—Si no ha mort, llavors... té vostè veritablement el control, Almirall Sloane?

Sloane li apunta amb el seu blàster.

—Tinc el control d'aquesta conversa, d'això pot estar segur.

—Sí, sí, per descomptat —respon, empassant saliva. Se li presenta una oportunitat. Durant molt temps s'ha sentit com si rellisqués pel vessant d'una muntanya. Un descens aparentment infinit per una costa amb roques. Però aquí té un punt al qual aferrar-se. No ho comprèn, no sap on li va a portar. No és exactament esperança, però se li sembla—. No sé d'on va sortir Rax. Però ara sé com trobar-li.

—Digui-m'ho.

—Aquests droides dels quals li vaig parlar... potser ells sàpiguen més de la infantesa de Rax. Als seus bancs de memòria potser encara quedin dades. I si en els droides no troba res, pot provar als bancs de dades de la pròpia nau: la Imperialis.

—Un tallacodis podria accedir a les dades d'aquests droides —afegeix Sloane—. Si sabés on estan.

—Jo sé on estan.

Un silenci fred plana sobre ells. Finalment, Sloane trenca el silenci:

—Digui'm on estan.

—I què obtinc a canvi?

—No morirà.

—No em serveix —respon—. La meva motivació per viure no és molt alta últimament, Almirall Sloane. Sóc un ninot trencat penjat en la paret d'un palau buit. Si vol la meva ajuda, llavors vull un lloc en el seu Imperi. Si és que és el seu Imperi. I bé? Ho és?

Sloane entretanca els ulls. Sospita d'ell, i fa bé.

—Ho és. O ho serà. Li puc donar un càrrec. Al cap i a la fi, sap com es dirigeix un Imperi.

«Sí», pensa. «Sé com es dirigeix un Imperi. Encara que no sé com es lidera».

—Rax segueix viu, veritat? —conclou Amedda—. No ha de respondre. Puc veure la por en els seus ulls. Vostè és presonera del seu propi càrrec, com jo. Potser puguem planejar junts la nostra fugida. Potser podem apoderar-nos de la presó —distretament, Amedda s’escura una dent amb l'ungla—. Els droides estan emmagatzemats juntament amb les restes del propi Imperialis.

—On?

—On anava a ser? A Quantxi, la lluna-desballestament d’Ord Mantell.

 Següent