Conseqüències (XXII)

Anterior

TERCERA PART

CAPÍTOL 22

L'Almirall Ackbar està estudiant les dades amb cara de son. És un petit paquet d'informació, mostrada en una pantalla tridimensional. Veu la superfície del planeta Akiva, que es va fent gran com un globus inflant-se, fins que sembla que pot moure les espirals de núvols amb el palmell de la mà. Com un déu. Però només és una projecció. Un holograma. Dades recollides pel droide sonda, aquí, a l'espai. Ackbar pot veure el que va poder veure el droide: el puntet il·luminat per un cercle vermell representa el transport que s'acosta volant, i cada cercle groc correspon a un dels soldats de les SpecForce, que van sortint un a un de la nau. Llavors veu el centelleig del tret del canó. Un turbolàser des de la superfície del planeta, des d'algun lloc per sota dels núvols.

El cercle vermell parpelleja i s'apaga: la nau va explotar a la meitat de l'aire, abans d'arribar al terra.

Un a un, els cercles grocs també parpellegen i s'apaguen.

Excepte un.

Es va perdre el seu senyal quan va arribar al planeta, però sembla ser que el Sergent Jom Barell de les SpecForce podria haver sobreviscut a l'atac.

Fins a quin punt, Ackbar no ho sap. En aquests moments, la informació és escassa. I ho seguirà sent. El bloqueig de comunicacions no els fa cap favor. El droide sonda només té la informació que té gràcies al reconeixement visual. I ells només han rebut la informació del droide perquè va portar el comunicat fins a l’Oculus, que està suficientment lluny del bloqueig com per poder transmetre-la a Ackbar, en el Llar Un. Comunicació de curt abast convertida en comunicació de llarg abast.

—I creiem que Barell ha sobreviscut —diu Ackbar.

—Això creiem —corrobora l'holograma de Deltura, assentint.

Deltura es fa a un costat i en l’holoimatge apareix el rostre de l'oficial científica.

—No obstant això, la seva supervivència no està garantida —diu l'oficial Niriian—. Observi el recorregut erràtic que segueix fins arribar a la superfície —i torna a reproduir l'últim fragment, en el qual el cercle brillant de Barell de sobte salta cap a la dreta, després cap a l'esquerra, després baixa fent ziga-zaga—. El recorregut suggereix que va desplegar les ales massa d’hora. En aquesta altura, els vents són molt forts. No podem estar segurs que l'home que va aterrar en la superfície estigui viu i en bon estat.

—Gràcies, oficial Niriian —diu Ackbar, assentint—. Un treball admirable, com sempre.

Ackbar inclina el coll i es fa un massatge amb els dits. En l’holoimatge torna a aparèixer Deltura.

—Senyor? Quines són les seves ordres, almirall?

—Romanguin en la seva posició fins a un altre avís. Però vagin amb compte. Aquí està passant alguna cosa. Sembla que haurem de desvetllar aquest misteri amb una mà més activa del que vam anticipar inicialment.

Si això és obra de l'Imperi, com suggereix el seu informant en les ombres, llavors la guerra per la galàxia s'acaba de traslladar en aquest sector de la Vora Exterior.

***

Quan ella arriba a la sala, tothom ja ho sap. El nivell de volum dels presents ja és fragorós. En entrar per la porta, aquesta cridòria irritada i inquieta es llança sobre ella com un tret làser. El sàtrapa corre cap a la Rae amb actitud de servent, parlant més aviat a la sala que a ella:

—Ja l'hi he dit. Aquí estem segurs. Estem segurs. Aquestes parets són més gruixudes que una persona recolzada —arriba al costat de la Rae i li ofereix una safata de dolços aromàtics, uns molinets dolços amb trossos de fruita al centre. Ella fa un gest de negació amb la mà, malgrat les protestes de gana del seu estómac. No pot donar una imatge de líder eficaç si té una llaminadura a la mà i engrunes en la comissura dels llavis.

No, espera... quina millor forma de treure-li ferro a la situació?

Agafa al sàtrapa del braç, tria un dolç de la safata i se’l comença a menjar.

Que vegin que no es pren de debò aquesta amenaça.

És mentida. És una amenaça seriosa. O ho serà aviat, molt ràpidament.

El fet que sàpiguen que està passant alguna cosa torna a ser cosa de Pandion. Té algú en l'equip de la Rae. Tothwin? Podria ser. És un cretí. I Adea o Morna? Això ja seria més preocupant.

No és una cosa del que hagi d'encarregar-se ara. No hi ha temps per a una caça de bruixes.

Posa la mà plana per atrapar algunes engrunes que li cauen.

—Com saben —comença a dir. Llavors ha de repetir-ho per fer callar als presents—. Com saben, s'ha produït una incursió a l'espai d’Akiva. Hem descobert un transport rebel en l'atmosfera per sobre de Myrra. Hem erradicat aquest transport amb un dels canons suborbitals terra-òrbita. Amb això acaben les nostres preocupacions.

—Acaben? —protesta Crassus—. Això no sembla molt precís. No pot ser tan desdenyosa!

—Això és una amenaça, Almirall Sloane —interromp Pandion—. L'Aliança Rebel... els rebels enviaran una flota. No immediatament, però sí aviat. I quan ho facin, hem d'estar esperant-los. Estan cecs davant la situació. Però nosaltres veiem amb claredat. Això ens dóna un gran avantatge. Ells enviaran una flota. Nosaltres tindrem la nostra esperant. Liderada pel superdestructor Devastador, per descomptat. Una victòria per a l'Imperi. Una victòria que servirà com una crida d'atenció per a tota la galàxia, que anunciarà que ha tornat l'ordre.

Tashu i Crassus assenteixen. Shale s'obre pas al costat del sàtrapa servicial i la seva safata de dolços, i diu:

—Encara tenen avantatge militar. Especialment si responen enviant una gran flota. Si això és probable o no, no ho puc dir. Però en qualsevol cas, posar en joc qualsevol de les nostres naus insígnia ara mateix seria imprudent. Aquesta batalla només ha de lliurar-se amb l'objectiu d'assegurar la nostra supervivència. Només ha de lliurar-se si és absolutament necessari. Si perdem, perdem les nostres naus insígnia, i probablement també la nostra llibertat, fins i tot la vida. Això serà una crida d'atenció, Moff Pandion. Vol perdre aquí com va perdre a Malastare? En perdre aquella estació de comunicacions, es va perdre el poc control que teníem sobre aquell planeta.

Ella també es va assabentar de la seva derrota en aquell planeta. Només ell va aconseguir escapar. Va fugir en una llançadora de fugida mentre els rebels prenien la base a les seves esquenes. En l'armada imperial, l'almirall s'enfonsa amb la seva nau. Els moffs no segueixen aquest codi, sembla ser.

A Pandion li ha caigut molt malament l'esment d'aquesta derrota. En el seu rostre es fa evident la ràbia que sent pel comentari.

—Covard —diu Pandion.

Shale s'encongeix d'espatlles:

—No tan covard com algú que deixa enrere als seus homes per ser capturats o morir.

És hora d'intervenir abans que aquests dos es matin entre ells. Encara que Rae pensa que això resoldria el problema, no? Tant de bo fos tan despietada.

—El pla, tal com jo ho veig —diu, alçant de nou la veu—, és seguir esmorzant i seguir debatent el nostre propòsit major. El futur de l'Imperi Galàctic i de la galàxia que aparentment controla. Mentrestant, la nostra gent prepararà les llançadores, farà les maletes, i la meva assistent Adea prepararà una nova ubicació per a aquesta cimera. A l'hora de menjar, tancarem la sessió per reprendre-la en la nova ubicació.

Mitjançant aquesta afirmació, Rae està intentant trepitjar amb la bota el coll d'una serp crespada per immobilitzar-la abans que la mossegui. Tot aquest assumpte amenaça amb convertir-se en una corda que se li escapa de les mans. Ara mateix, la seva afirmació sembla que els dóna una pausa, però és conscient que en qualsevol moment algú com Pandion farà un pas al capdavant i demanarà una votació. Ahir a la nit es va asseure el precedent. Va ser un error per la seva banda deixar que tots tinguessin veu. Això la fa pensar en un error major. Per ventura aquesta cimera és una idea insensata? Potser Pandion tingui raó. L'Imperi necessita un emperador. No un consell de gent que discuteix. Els consells frenen les rodes del progrés, que acaben arrossegant-se a una velocitat imperceptible. El Senat Galàctic era cèlebre per la seva incapacitat per actuar.

És el que és.

—Que comenci la reunió —diu Rae.

***

Jom Barell es posa a tossir. Els seus ulls enfoquen el que té al voltant. On està? Què ha ocorregut?

Llavors ho recorda tot, tan ràpid com el terra que se li acostava vertiginosament. El record de la caiguda. El transport en flames. El seu equip erradicat del cel, un a un, com pel dit d'un Déu insensible i cruel. I ell, amb les ales desplegades. Portat pel vent. Durs per sota d'ell. Polnichk per damunt. Durs esborrat del mapa per un tret làser. Polnichk esquinçat pel vent abans que el canó se l’emportés a ell també.

Llavors el vent es va emportar a Jom. Un vendaval fred i violent el va apartar del mig com si fos una mà tosca. El vent el va arrossegar uns trenta metres cap avall en uns segons, llavors es va detenir el vent. I va caure, sense vent que impulsés les ales. Es va desmaiar. I no va tornar a despertar fins que va estar molt a prop del terra. Queia sobre la ciutat. Va estendre els braços una vegada més, es va deixar portar pel vent.

Però li costava controlar la caiguda. Va xocar contra el lateral d'un aerofurgó i va caure sobre un sortint de fusta ple de palla i pells de fruita, restes d'algun animal domesticat. En perdre el coneixement, va pensar que li havia arribat l'hora. La mort.

Però segueix viu.

Fa més calor que en la boca d'un rancor. Jom es lleva la màscara, la tira al terra. Intenta moure's, però li falla un braç. Sent una descàrrega de dolor des del canell fins a l'espatlla, com una fuetada d'electricitat. Ni tan sols pot tancar el puny. Sent el braç inert dins de l'armadura de fibres de carboni.

Està trencat.

Merda.

Es porta la mà a l'esquena per agafar el rifle per usar-ho com a bastó...

Però no està.

Merda, merda.

S'haurà trencat durant la caiguda. O en l'aterratge. Jom roda, comença a posar-se de genolls ajudant-se amb el braç bo i...

Quan aixeca el cap, amb suor caient-li del front, veu les botes blanques d'uns soldats d'assalt. Tres. Apuntant-li amb els rifles blàster.

Merda, merda, merda.

—Vaja, hola, nois —saluda Jom, a través de les dents premudes—. No tenen calor?

—Quiet —ordena un soldat d'assalt.

—Aixeca't —diu l'altre.

Idiotes.

—No puc fer les dues coses —diu Barell—. Només sóc un home, no com vostès tres, els meus estimats soldats —i en dir això es gira i llança una puntada al pal en el qual es recolza el sortint de fusta.

Amb una puntada n’hi ha prou per partir el pal com un os trencat. El sostre sencer s'esfondra, amb un baluern de rajoles d'argila que cauen sobre els soldats d'assalt. La plataforma de fusta el separa d'ells.

No té temps per perdre. Es posa dempeus d'un salt, obligant-se a si mateix a ignorar el dolor. Colpeja el sostre de fusta amb l'espatlla per fer-lo caure cap endavant.

Els soldats d'assalt cedeixen i se sent el tritlleig de les seves armadures contra el terra. Estan atrapats sota el sostre de fusta. Jom es posa damunt i salta unes quantes vegades amb tota la seva força. Veu moviment en un marge del sostre. Un d'ells està intentant sortir a ròssec. Amb el rifle blàster en una mà.

Jom roda cap a ell i li arrabassa el rifle blàster al soldat d'assalt.

—Ei! —crida el soldat.

—Ei —repeteix Barell, posant-se dret, recolzant-se en el rifle.

Llavors dispara a través de la fusta. Després d'un núvol d'espurnes i estelles, deixa el sostre ple de forats fumejants. Els soldats d'assalt deixen de moure's.

Fa una ganyota, escup i baixa de la plataforma.

És hora de moure's.

 Següent