Deute de vida (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

No resulta fàcil escapolir-se quan s'està al comandament.

Han fet falta bastants esforços. Al principi es va plantejar fingir una malaltia. Però avui dia atreu a totes les mirades com la líder visible de l'Imperi Galàctic, de manera que al menor esternut vindria un exèrcit de droides infermers i especialistes mèdics. No. Rae Sloane va haver de recórrer a una treta. Es va beneficiar de tenir una agenda molt atapeïda: li va dir a Ferric Obdur que necessitava dedicar-li un temps al Vicealmirall Gaelan per parlar sobre moviments de flotes, cosa que de fet era certa. Gaelan portava setmanes demanant-li una reunió per parlar precisament d'això. Va enviar un missatge a l'oficina de Gaelan dient que no podrien veure's avui perquè tenia una reunió amb el General De Vores per planejar moviments de tropes. Això podria haver causat la irritació de Gaelan, però s’ho va prendre amb calma. Es va empassar la seva impaciència i es va posar a la cua, com sempre feia. Llavors li va enviar un missatge a De Vores per comunicar-li que volia reunir-se amb ell però que havia de dedicar-li temps a Ferric Obdur per parlar sobre propaganda...

I així va construir el seu triangle d'engany. Tres puntes connectades entre elles. Tret que algú s'esforcés de debò per conèixer el seu parador, entre ells tots tindrien la sensació que havia hagut de canviar la reunió en favor d'un altre.

I ningú voldrà molestar-la, i molt menys fer-la enfadar. Sloane té ja una reputació per prendre's les coses a pit. No deixava passar ni una. Tothom ho sabia i ningú s'atrevia a fer-la enfadar. Excepte el seu misteriós almirall de la flota, és clar.

El següent pas del seu ardit requeria de l'ajuda de l’Adea. Sloane no pot simplement pujar-hi a una nau i partir cap a una regió desconeguda. Tenia controlats els moviments de les naus. La transparència era importantíssima. La desaparició d'una sola nau implicava una violació de l'estructura burocràtica. I la burocràcia, encara que molta gent la consideri nefasta, constitueix els fonaments sobre els quals està construïda la galàxia. La burocràcia els salvarà a tots. Saltar-se el procediment burocràtic suposaria un desajustament de tots els controls...

A menys, és clar, que Sloane li demanés a Adea que canviés la designació i destí d'una petita nau de subministraments.

I així va ser com una llançadora imperial de classe Lambda programada per anar a Questal va ser reassignada per transportar una càrrega de bateries de naamita i matrius de transponedors a la capital, Coruscant.

El pilot anava a ser una jove recluta anomenada Dasha Bowen. O això consta en el registre. En realitat es tractava d'una identitat creada per Adea.

—Aquí la llançadora imperial CS-831 —diu Sloane pel comunicador—. Parla la pilot, Dasha Bowen. Estic transmetent el codi d'autorització i les credencials.

A través del cristall veu la resplendor de Coruscant. Un planeta cobert per les línies de llum i els patrons geomètrics d'una ciutat gegantesca. Una urbs que abasta el planeta sencer, tan curulla d'activitat que de vegades sembla que podria inflar-se fins a esclatar.

«Això podria passar», pensa Rae. La capital de l'Imperi és a punt d'esclatar. No literalment, la ciutat-planeta no saltarà per l'aire. Però la seva població està vivint uns agitats moviments tectònics. Els ciutadans d'alguns sectors s'han alçat en contra de l'Imperi, mentre que uns altres han lluitat contra els seus veïns insurgents en una veritable guerra civil. Una guerra avivada pels lluitadors de la resistència de la Nova República, atrinxerats en la superfície, generant desconfiança i sembrant el caos.

Al voltant de la petita nau de càrrega s'estén una flota de defensa que forma un escut protector sobre el planeta. No naus de la flota, sinó de l'Agència de Seguretat Imperial, ASI. L'Almirall Rax va ser molt específic en aquest aspecte. Va dir que no podien dedicar recursos a protegir la capital. L’ASI controla el planeta, i la flota imperial no té res a veure. Això demostra les fractures de l'Imperi, com un mar d'enderrocs a la deriva.

—És un símbol —li va dir Rax a Sloane— de la nostra indolència i malaptesa. És com l'os passat d'una fruita massa madura. Cal eliminar allò podrit per preservar el que encara està dolç. I, de pas, salvar les llavors.

Ella defensava la idea que salvar Coruscant seria molt millor com a símbol, al que ell va respondre:

—És moltíssim més important demostrar quant estem disposats a perdre per conservar la força del nostre Imperi.

Això li va fer pensar en les paraules del Comte Vídian: «Oblida't de les velles formes». Era deliberat aquest ressò? Com podria saber ell el que li havia dit Vídian? «Hem de descartar les opcions òbvies, Almirall Sloane. Hem de forjar el nostre propi camí a través dels estels si volem sobreviure».

I amb aquestes paraules va acabar la discussió.

Ara està sobrevolant aquest planeta, un planeta que han oblidat deliberadament a les mans de l’ASI, sota les ordres de l'antic administrador de Palpatine, el Gran Visir Mas Amedda.

Sloane reflexiona sobre el que faria falta per reprendre el planeta. Per a la Nova República seria fàcil derrotar la flota defensiva de l’ASI. Trigarien un temps, però cada dia arriben informes del poder militar creixent de la República. No obstant això, la presència de l'Imperi en la superfície del planeta està molt arrelada. No n’hi hauria prou amb una campanya aèria...

Finalment, el seu comunicador rep una resposta:

—Codi correcte. Permís per aterrar, CS-831.

«Clar que és correcte», pensa. Adea sap el que es fa.

A continuació, Dasha Bowen traça l'itinerari d'aterratge de la llançadora.

Sloane deixa la nau de càrrega en la plataforma d'aterratge. Uns quants droides comencen a descarregar les caixes de recanvis que realment porta en el celler. Mentre ells estan ocupats, Rae es baixa el visor. Això li serveix per cobrir-se la cara i, a més, prement un botó lateral del casc apareix una pantalla integrada en el visor de plastocristall. En aquest cas, és un mapa de Coruscant.

La seva destinació és un punt vermell pampalluguejant en el mapa: el vell edifici del Registre Imperial, conegut despectivament com «el Pou». És un magatzem de fets, registres i bolcats de dades.

Per a molta gent és un conglomerat inútil de burocràcia imperial. Totes les dades i registres generats en naus, transports, ordinadors de navegació, oficines, acadèmies i magatzems es descarreguen per fer còpies de seguretat. I s'emmagatzemen aquí, sense connexió (sovint, l'operació la porten a càrrec droides). Poca gent ve fins aquí, ja que buscar informació és com intentar trobar un gra de sorra en concret en una platja assotada pel vent. A més, la informació emmagatzemada aquí no té pràcticament cap valor. Càlculs de trajectòria, llistats d'inventari, registres de personal i una infinitat de dades omplen aquest magatzem gegantesc.

Concretament, a ella li interessen els registres de personal. Si hi ha alguna cosa sobre Gallius Rax, estarà aquí. És a dir, si aconsegueix trobar-ho.

Per sort, Sloane se sap moure per un lloc com aquest. Per a molta gent és un Pou. Per a ella és un temple.

El Pou es troba en el límit del Districte de la Veritat, una zona imperial fortificada que alberga també el Saló de l'Adjudicació, l'Institut de Conservació d'Història Imperial i l'Acadèmia i Oficina de l’ASI.

Els carrers d'aquest districte sempre han estat nets, ben mantinguts i concorreguts, però ara ja no tant. Passa per davant d'un parell de soldats d'assalt, que estan asseguts sobre una barricada d'acer, amb els cascos en la falda. Dos homes suats, cansats i amb la mirada perduda en el no-res. El carrer està ple de marques de trets i explosions. El plastociment està trencat i aixecat, com per obra d'un detonador termal.

A més, tot està molt tranquil. Normalment s'escoltaria la bullícia inesgotable del tràfic de la ciutat per sobre dels carrers: una miríada de repulsors i motos swoops creuant-se frenèticament com unes minúscules mirmidites en les seves colònies subterrànies. Però ara, el cel està totalment buit. Ni un sol lliscant. No hi ha ni droides, ni ocells. Res. L'espai aeri està tancat, no? Al seu moment li van arribar històries de ciutadans que carregaven els seus lliscants amb explosius i els llançaven contra els edificis imperials.

Com si la ciutat li llegís el pensament, el terra tremola sobtadament. En algun lloc, al lluny, s'ha produït una explosió. Nota la vibració que li puja des dels talons fins a les dents. Sloane no veu res de moment, però no triga a aparèixer a la llunyania una columna de fum vermell, que puja cap al cel com una serp voladora.

Sonen uns clàxons. Un parell de lliscants de l’ASI passen a tota velocitat.

«Quin horror», pensa. Però Rae no té temps per tot això. El seu és molt limitat. Serà millor que s'apressi.

Davant d'ella s'alça el Pou. Des de la superfície sembla un senzill búnquer fortificat d'una sola planta. Té una única porta i una finestra amb la persiana tancada.

Quan Sloane s'acosta, la persiana s'aixeca amb un tritlleig metàl·lic. A través de la finestra, veu la meitat superior d'un droide administratiu, amb un cap en forma de càpsula inclinada cap endavant. L'altaveu instal·lat en la boca emet una veu metal·litzada:

—NO ES MOGUI. PREPARANT ESCÀNER OCULAR.

Sloane no es pot amagar d'això. Adea s'ha esforçat molt a crear el personatge de Dasha Bowen, però no li podia crear globus oculars nous. Aquí no podrà enganyar a ningú. Així que s'aixeca el visor del casc.

De l'ull del droide surt un feix de llum vermella resplendent. Rae parpelleja i fa una ganyota quan el feix de llum li passa per sobre de la cara.

—GRAN ALMIRALL RAE SLOANE —diu el droide—. ÉS UN PLAER REBRE LA SEVA VISITA. BENVINGUDA AL REGISTRE IMPERIAL. VIGILI EN ENTRAR. LA CAIGUDA ÉS PERILLOSA.

El droide té raó. El Pou té cinquanta pisos de profunditat, un orifici descomunal en les entranyes de Coruscant. Té forma circular, i baixa en una espiral aparentment infinita. A Sloane li fa l'efecte d'estar caient per un desguàs. De sobte pensa que, al fons de tot, el Registre Imperial se t'empassa com un sarlacc que s'alimenta d'administratius esgarriats.

A ella no se l’empassaran. Avui no.

Però es tornarà boja si no es posa en marxa. La inèrcia és com una maledicció, combatre-la ha estat sempre l'objectiu de l’Sloane durant tota la seva carrera, durant tota la seva vida. Així que s'instal·la en una petita fornícula. Passen les hores. Els droides administratius d'assistència, que estan acoblats a uns raïls per desplaçar-se pels prestatges de registres, carretegen dades digitals o arxius físics. En aquest cas li porten a Rae vells cartutxos de dades. Els ha dit que necessitava un recompte de totes les naus de la flota imperial que estaven en actiu quan es va produir la destrucció de la segona Estrella de la Mort. Va per l'últim cartutx, el vuitè.

Comença pels cuirassats, els superdestructors estel·lars.

Hi havia tretze d'ells en servei quan la segona Estrella de la Mort va ser destruïda sobre Endor. Un d'ells era el Devastador, el superdestructor estel·lar des del qual Sloane governa l'Imperi (estrictament parlant, ara és Gaelan qui està al comandament). Un altre d'ells és l'Executor, la nau insígnia de Vader. L'Executor va ser destruït aquell dia, en col·lidir amb la superfície de l'Estrella de la Mort causant la mort de milers de soldats i oficials. El millor de l'Imperi.

Sloane s'estremeix en pensar en això.

Queden onze.

Tres d'ells estan en mans de la Nova República. Dos d'ells eren d'almiralls que es van rendir voluntàriament. El tercer el van arrabassar per la força quan estava sent reparat per sobre del planeta Kuat.

Cinc d'ells van ser destruïts en batalles contra la Nova República per tota la galàxia. Van quedar minvats de personal, desprotegits, intentant fugir. Els cuirassats porten unes bateries làser enormes i letals, però com a contrapartida són unes bèsties lentes i poc manejables, com a maons gegantescos enmig de l'espai. Sense la protecció adequada era inevitable que l'exèrcit enemic les acabés obliterant. Un d'ells va caure en mans de pirates: l’Aniquilador, l'antiga nau de Tagge. Però, qui controla actualment l’Aniquilador? Els registres no ho diuen.

Un altre d'ells, l’Arbitrador, va fer malament els càlculs per al salt a l’hiperespai en fugir de la flota de la Nova República. Es va evaporar en ser engolit per un pou gravitatori.

Només queda la nau insígnia de Palpatine: l'Eclipsi.

Segons els registres, també va ser destruït per una flota de la Nova República. El toc de gràcia l'hi va donar la fragata personal de l’Ackbar, el Llar Un.

Ah, però aquí està el quid de la qüestió, per això Sloane ha vingut fins aquí. Les naus enviaven dades a través de tota la galàxia, transmetent onades d'informació fins aquí. Alguna cosa així com una caixa negra per poder saber el que va ocórrer exactament abans que una nau es rendís, fora destruïda o caigués en mans de l'enemic. Totes les dades de seguiment concorden amb la història coneguda de tots els superdestructors estel·lars. Excepte en un cas.

En el cas de l'Eclipsi, les dades acaben un cicle diari abans de l'hora registrada de destrucció de la nau. No hi ha indicis de setge per part de l'exèrcit de la Nova República. Senzillament... desapareix del mapa galàctic. S'esvaeix.

Sloane reconeix que és possible que la nau deixés d'enviar informació a causa d'un mal funcionament en el registre de dades. Encara que se suposa que, si això ocorre, el comandament de la nau rep una notificació. Una vegada més, la burocràcia i els mecanismes de seguretat haurien d'haver funcionat.

Però no ho van fer.

És possible que l'Eclipsi segueixi aquí fora? Pot ser que el Devastador no sigui l'últim superdestructor estel·lar de l'arsenal imperial? Amb l'inventari de destructors estel·lars ocorre alguna cosa semblant, però a una escala major. El setanta-cinc per cent dels destructors estel·lars en servei abans d’Endor van seguir destinacions similars: van ser destruïts, capturats o perduts de les formes més curioses però confirmables. No obstant això, la desaparició d'una quarta part d'aquestes naus no està justificada. Els registres mostren uns motius de desaparició que no concorden amb el recollit en les seves caixes negres.

Per ventura l'Imperi té més naus de les quals ella coneix? Una flota fantasma aquí fora, en algun lloc? Estan operant de forma independent? Han estat capturades o abandonades? Potser estigui ocorrent alguna altra cosa.

Ho sap Rax? O ell també actua en l'ombra? I parlant de Gallius Rax...

Pentinar tots els registres a la recerca d'informació sobre aquest veterà almirall de la flota serà com trobar una pedra preciosa en un bidó ple de cristalls trencats. Serà una cerca lenta i extenuant. Però per això està aquí. Així que demana l'ajuda d'un droide i l’envia a treballar.

—VEURÉ QUINES DADES PUC DESENTERRAR—respon el droide, fa una petita reverència i els seus servomotors se l’emporten a tota velocitat.

«Desenterrar», pensa Rae. La paraula perfecta. No deixa de ser irònic, sobretot venint d'un droide.

Rae passa pàgina rere pàgina del lector de cartutxos. Amb el palmell de la mà sobre l'orbe de control, va movent els dits a l'esquerra, passant innombrables pàgines administratives. Igual que passava amb els arxius navals, la presència de Rax és poc més que un rastre vaporós. Està perseguint ombres.

Ara es dedica a buscar els registres de tots els que es van associar amb ell: Yularen, Rancit, Screed i el propi Palpatine. Compara els registres de personal, els registres genealògics, les llistes d'inventari... tot, allò que sigui. Passen les hores. Té els ulls ennuvolats. Se sent aclaparada i sola. L'únic so que acompanya la seva frustració i la seva ansietat és el tritlleig dels droides al seu voltant.

Es posa dempeus. La cerca ha acabat.

Rax amb prou feines existeix.

Però intentar descobrir qui és o qui era... és com intentar agafar la boira amb les mans. Es desfà a les teves mans i segueixes sense veure el que hi ha més enllà.

És hora d'anar-se’n. Recull totes les seves notes i les guarda en una petita bossa que es penja a l'espatlla.

De sobte detecta moviment a les seves esquenes. Es dóna la volta, portant-se la mà al blàster.

És el droide. Evidentment. Qui anava a ser? Es justifica per la reacció. «Estic cansada i enfadada».

—UN CRISTALL D'IMATGE —li comunica el droide. Llavors estén un braç telescòpic que conté un petit cristall de color gris fum. L'Imperi ja no els utilitza perquè estan antiquats. Dècades abans, aquests cristalls d'imatge d'un sol ús eren un format estès. Ara l'Imperi té la capacitat d'emmagatzemar informació textual i visual en cartutxos o targetes de dades.

És a punt de retornar-lo. Quina importància podria tenir una imatge? Però bo. El lector està aquí mateix. Deixa la bossa sobre la taula i, sense asseure's, col·loca el cristall en la superfície de lectura de l'escriptori. En prémer el botó que hi ha sota, la superfície s'il·lumina.

Es forma una imatge tridimensional sobre l'escriptori.

Sembla una plataforma d'aterratge imperial. Al fons hi ha una llançadora de classe Lambda. En els marges de la imatge hologràfica hi ha diversos soldats d'assalt d'armadura blanca i un parell de Guàrdies Reials imperials, d'armadura vermella.

Al centre de la foto es troben Wullf Yularen, Dodd Rancit, Terrinald Screed i tres més: el Gran Visir Mas Amedda, l'Emperador Palpatine i...

Un nen.

Més aviat un adolescent, a punt de convertir-se en home.

Sembla un vilatà de galtes brutes, amb un uniforme de l'acadèmia que no li queda bé. Té el cabell fosc i la pell pàl·lida. Però aquests ulls... brillen amb una arrogància que resulta familiar. Com dos forats negres que s'empassen la llum.

Hi ha un detall important: el nen té una de les mans obertes, i Sloane veu alguna cosa en el seu palmell: una marca d'algun tipus. Un tatuatge? Un distintiu? Aquesta imatge hologràfica per si mateixa no hi ha prou per saber qui és Rax. No obstant això, li dóna una estranya sensació d'esperança. Ha desenterrat un fòssil bastant curiós, no? Si aquest nen és ell, si és Gallius Rax, llavors Rae pot resoldre el misteri de la seva presència. Rax es converteix en una presa a la qual pot donar caça.

Metafòricament parlant, és clar. Rae espera no haver d'arribar a això.

Quin és llavors el següent pas en aquest misteri? Té un tros de fil a la seva mà. Com pot tirar d'ell? Quatre dels homes de la imatge hologràfica ara estan morts. Palpatine va desaparèixer. Yularen va morir en l'Estrella de la Mort, Rancit va caure en un atac rebel (encara que corren rumors que Vader el va executar per traïció) i Screed va morir a les mans de pirates en el Cercle d’Iktari.

Solament queda un de viu.

«Ha arribat el moment», pensa Rae «de fer-li una visita a Mas Amedda».

INTERLUDI

CORONET, CORÈLLIA

Erno no li treu l’ull de sobre al noi, que no és conscient que l'estan observant. S'acosta a la paret com una aranyeta furtiva a l'empara de la foscor de la nit i col·loca la plantilla sobre la paret pàl·lida de maó i treu l'esprai. Ho agita unes quantes vegades i llavors estampa una imatge en una paret de la comissaria de la P&S, Pau & Seguretat.

Una imatge icònica d'un home dolent, molt dolent.

Potser ni tan sols sigui un home. Potser sigui una màquina.

Sota la imatge del casc del vilà, reinterpretada per l'artista, està escrit: VADER VIU.

El noi es torna, somrient, pensant que ningú li ha vist. S'equivoca.

Erno camina cap a la zona de llum que projecta l'esfera lumínica del carrer i s'aclareix la gola. El noi de capa i caputxa negra aixeca el cap.

Un altre d'aquests idiotes acòlits. Erno xiula.

—Quin artista. Una obra d'art original.

El noi no diu res. Es queda aquí dempeus, tremolant sobre els peus descalços. És un jove insensat i està espantat. Erno sospira i aixeca el blàster.

—Vinga, cuc, dóna't la volta ara mateix. És hora de posar-te les manilles.

Fent una ganyota, el noi es dóna la volta. Erno li posa les manilles atordidores i el porta fins a la porta de la comissaria.

—Hola, detectiu —li diu la nova incorporació de recepció, una bella jove pantorana anomenada Kiza. Ell assenteix amb el cap i li pica l’ullet, encara que és conscient que a la jove mai li interessarà un tipus tan impresentable i descurat com ell.

Erno arrossega al noi per tota la comissaria, passant per escriptoris, holopantalles i oficials pacificadors, fins arribar a una de les sales posteriors.

Li dóna una empenta per asseure’l en una cadira. El noi li replica, murmurant en un idioma desconegut. Erno ni es molesta a preguntar.

—Sí, cert, cert. El que tu diguis, xaval.

Erno s’asseu a l'altre costat de la taula. Es posa en la boca un tros quadrat d'arrel elàstica i comença a mastegar. Fa pitjor gust que el taló d'una bota vella, però almenys la seva boca s'entreté amb alguna cosa. Millor això que els estimpals que fumava abans.

No triga res a formar-se una imatge del noi. Un disbauxat humà, d'uns catorze anys, potser quinze. Pàl·lid com els altres (diuen ser criatures nocturnes). Caputxa negra, capa negra. Aquest no porta màscara. Molts d'aquests acòlits porten unes màscares, que es fan ells mateixos unint plastoide, metall, fusta, ulleres, ventiladors, el que sigui... Les porten per deixar anar discursos a la gent. Una història molt insignificant, molt patètica. Bàsicament, vandalisme.

—Vader viu —diu Erno, mastegant l'arrel elàstica—. Dius que Vader viu. L'últim que sé és que va desaparèixer amb l'Estrella de la Mort. Bum. Mort. Si és que alguna vegada va arribar a estar viu. L'Imperi està en declivi una altra vegada, i això no seria així si ell visqués, no creus?

—La mort no és el final.

—Doncs que jo sàpiga, és l'última parada, xaval.

El noi somriu. Té les dents blanques, massa blanques. Se les llepa amb la llengua. Durant un moment, a Erno se li remouen els budells. El seu instint li diu que alguna cosa va malament, però no sap què és.

«El xaval només t'està provocant. És tard. Portes massa hores de servei. Fitxa en aquest tarat i vés-te’n a casa».

—Com et dius?

—Oblit.

—Un nom preciós —replica Erno, sarcàstic—. És el teu nom de família? —el noi està aquí assegut, sense dir res. El pit li puja i li baixa com si fos una bèstia arraconada—. Mira, xaval, t'he detingut per vandalisme. Pots passar un parell de nits en el forat, però em sento bondadós, em sento generós. Ets un Acòlit del Més enllà, veritat? Dóna'm els noms d'un parell de companys acòlits i et deixaré sortir havent-te donat un sermó i poc més. Mmm?

El noi segueix sense dir res.

Erno sospira.

—Què és el que passa amb vosaltres? Sempre amb aquesta cara d'infelicitat. No sou més que un llepaculs de l'Imperi.

—L'Imperi no. Una cosa més gran que l'Imperi.

—Vader.

El noi somriu.

—I Palpatine no? —pregunta Erno.

El somriure del noi s'eixampla.

Erno pensa que té sentit. Qui voldria adorar com un heroi a aquest vell xaruc arrugat? Almenys, Vader tenia aspecte de tipus dur. Era imponent, perillós, un veritable sac de trucs.

—I tu no tens màscara? —li pregunta Erno.

—No.

—Per què no? Porteu màscara per semblar-vos a Vader, no? Saps que era un tipus malvat, no?

—I tu? Ets un home decent? —li pregunta el noi—. Ets «dels bons»?

«No exactament», pensa Erno. La seva dona l’ha deixat per un parell d'artistes del districte de Teeno Village. Els seus veïns creuen que és un porc. Fins i tot els peixos que té en l'aquari de casa el miren amb desconfiança cada matí, quan se’n va a treballar.

—T'he preguntat per la màscara.

El noi es remou en la cadira, incòmode.

—La màscara has de guanyar-te-la.

—Ah... ha, ha... I tu encara no te l'has guanyat?

El noi es queda mirant el sostre, llavors recorre amb la mirada les parets nues.

—Aquest edifici és molt vell.

—Sí. I què?

—Sé el que hi ha a baix.

El que hi ha a baix...? La comissaria comparteix soterrani amb el museu que hi ha al costat. Els detectius usen el soterrani com a magatzem, per guardar proves. El museu l’utilitza per emmagatzemar vells artefactes polsosos.

Erno no sap si donar per acabada la conversa. Total, què li importa el museu a un disbauxat com aquest? Però... potser sigui una pista. Potser els pares del noi treballen en el museu. Podria ser una...

Però llavors entra algú, un oficial de seguretat, Spob Rydel, amb el capell a la mà.

—Erno, has de veure això.

«Estic ocupat, Rydel», pensa. Però si un dels oficials de seguretat vol que vegi alguna cosa, doncs haurà de veure-la. Agafa al noi pels canells i els col·loca sobre la taula. Llavors prem un botó que hi ha sota i la taula sencera queda magnetitzada. Bum. Les manilles del noi colpegen la taula, atretes pel camp magnètic.

Després es posa dempeus i torna a la part davantera de la comissaria. Una a una, totes les holopantalles canvien al CIC, el Canal d'Informació de Coronet.

Erno triga uns segons a processar el que està veient. Holoimatges en directe de tota la ciutat que mostren escenes semblants. A la plaça Diadema del Centre una horda de figures amb capes i caputxes està assaltant les botigues i s'està pujant al cim de les sortides de ventilació per fer caure els lliscants; en la línia 1 del transport magnètic metropolità estan entrant en massa quan el transport arriba a l'estació de Carrer Juni; en els casinos assalten a la gent que entra i surt com una tempesta de capes negres en la nit.

Porten pals pintats de vermell. Porten màscares. Sembla un atac planificat, una revolta. O alguna cosa pitjor.

Els oficials ja s'estan mobilitzant. Surten per la porta o pugen per les escales a la plataforma de lliscants del terrat.

—Són els maleïts acòlits —exclama Rydel—. No tens a un d'ells aquí dins? Porta’l aquí, a veure què ens diu.

Sí. «Sí», pensa Erno. Va corrent cap a la sala on l’ha deixat, obre la porta i... el noi ja no està.

Just llavors, les llums parpellegen una vegada, dues vegades... i finalment s'apaguen.

Erno està a les fosques. Per sort, en qüestió de segons s'encenen les llums d'emergència al llarg del terra i del sostre. L'ambient queda cobert per una resplendor vermella. Maleeix dintre seu i torna a la sala principal. Gairebé tothom ha sortit de l'edifici. Només queden ell, Rydel, un parell de detectius més com Shreen i Mursey i...

Un moment. Kiza no estava aquí? On dimonis s'ha ficat?

És a punt de dir-li alguna cosa a Rydel quan, de sobte, un tret de blàster travessa l'aire i li dóna a l'oficial just en el front. Rydel cau d'esquena.

Hi ha dos trets més. Cauen Shreen i Mursey. Shreen cau sobre el seu escriptori, i Mursey es desploma cap endavant, sobre un hidro-refrigerador.

Erno es porta la mà a l'esquena per desenfundar el blàster... però és massa lent.

Aquí està Kiza. Precisament Kiza. Li apunta amb un blàster estàndard de seguretat. El noi de negre no està per enlloc.

—Kiza, cor... no entenc el que està passant aquí.

—No sóc el teu cor —replica ella amb veu tremolosa.

—Què... què està passant?

Ella se li acosta en silenci recorrent el mar d'escriptoris en una semi penombra tenyida de vermell.

—Això és una revolució. És la venjança de la foscor. És l'oblit.

—Maleïda sigui —exclama Erno—. Estàs... estàs amb ells.

Dedueix que ella no està entrenada. Té por, l'hi nota en la veu, així que es porta la mà al blàster. Ell està vell, però ella no és policia. Erno empunya el blàster i estén el braç. L'aire s'il·lumina i un raig de llum vermella es precipita sobre ell. Tremola en rebre un dolorós impacte al canell. La mà sencera surt volant i cau sobre un dels escriptoris, agafant encara el blàster. Veu com la mà es queda inerta. És quelcom absurd veure la teva pròpia mà sortir volant.

Al seu costat està el noi de la capa. Empunya una espasa de llum vermella.

—Ja t'he dit que sabia el que hi havia en el soterrani —afirma el noi, furiós.

—Aquesta és l'espasa que estàvem buscant? —li pregunta Kiza.

L’acòlit assenteix amb el cap amb expressió de confiança.

I llavors... Bum.

Kiza colpeja a Erno en un costat del cap. El món comença a donar voltes i es desploma sobre el terra. Kiza s'ajup i li murmura a cau d'orella:

—Vader viu. I tu també. Digues-li a tothom que els acòlits s'acosten, cor.

 Següent