Deute de vida (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Un a un, els membres del grup van arribant al Jardí Celeste, per sobre del Districte de la Polis de Ciutat Hanna. Aquí és on els ciutadans es reuneixen sovint per debatre públicament sobre política. Sembla ser que és una de les activitats preferides de la gent de Chandrilà. A Norra tot això li sembla molt avorrit. Preferiria anar-se’n a casa i fer-se el menjar, o sortir sense una activitat concreta. El que sigui, menys parlar de política. Sí, reconeix que aquests debats tenen el seu valor, participar en la democràcia i tot això. Però preferiria estar a cent parsecs de tot això.

Afortunadament, avui no es fa un d'aquests debats. El Jardí Celeste ha estat segellat. Ara mateix, solament estan ells.

—Està passant alguna cosa —diu Jas, recolzant-se en un portatestos, de braços plegats, mastegant un pal pizo. És una branca seca i curada d'un arbre anomenat suau-escorça; els chandrilans la masteguen per extreure-li el suc i mantenir-se desperts. Als pilots els hi agrada especialment, i ho masteguen sempre que poden—. Tot això que està ocorrent és una mica estrany. Desapareixen dos herois de la Rebel·lió. Llavors el droide sonda crida a un destructor estel·lar. I Tashu està involucrat d'alguna manera en tot això. Em dóna molt mala espina.

Sinjir es posa còmode en un banc. Descargola el tap d'un flascó de mercuri desllustrat i li dóna un glop, fent espetegar els llavis.

—Tashu és com un ocell atrapat en un turboascensor, donant voltes i aletejant com un boig. Però en tot cas va respondre a la meva pregunta sense pensar-s’ho ni un segon. Volia que jo ho sabés, la qual cosa em fa pensar que l’ex-General Solo passa necessitat de debò.

Norra assenteix amb el cap.

—O està en problemes, o ho estem nosaltres.

Espera que el seu fill surti amb algun comentari xocant... se li dóna molt bé quan totes les fitxes estan sobre la taula. Però en lloc d'això està assegut a un costat, mirant al buit, distret. Taciturn. Norra pensa: «Serà millor que parli amb ell quan acabem amb tot això». I llavors es pregunta: «Hauria d'explicar-li això de Wedge? Què pensarà?»

L'envaeix el pànic.

Mentrestant, Jom camina d'un costat a un altre, movent el coll i estirant els braços.

—Aquests caça-recompenses em van deixar fatal —diu, mentre mou les articulacions i sent com cruixen. Gruny i s'encongeix d'espatlles—. Potser sigui hora d'acceptar que Han Solo no és la nostra missió. Tenim objectius de debò. Potser hagi de recordar-vos que teníem a l'Almirall Rae Sloane en el punt de mira en Akiva... i resulta que s'ha convertit ni més ni menys que en la líder militar de l'Imperi. Anem a deixar en pau a Han Solo. Vull que ho tornem a intentar amb Sloane.

Per darrere d'ells, el Senyor Ossos està perseguint una papallona. La tanca cautelosament en una de les seves mans esmolades... i li arrenca les ales.

Norra torna a concentrar-se en el tema i intervé:

—Et recordo que si no fora per la Leia i Solo, aquest generador d'escuts s'hauria mantingut actiu i encara existiria l'Estrella de la Mort —se li regiren les entranyes en pensar com hagués pogut acabar tot. Estaven en inferioritat numèrica i tenien menys potència de foc. Llavors aquest raig de l'estació de combat va travessar la foscor de l'espai i va destruir el Llibertat i el creuer mon calamarià Nautílid. Ha de concentrar-se a mantenir la calma, però no pot evitar injectar una mica de verí en la seva veu en afegir—: No estaríem aquí parlant si no fora per ell. No estaria malament una mica de lleialtat, Barell...

Prop d'ells s'escolta una lleugera campaneta quan la plataforma del turboascensor que hi ha al centre del parc comença a elevar-se. Arriba un petit grup de gent.

Ackbar va primer, avançant amb pas ferm. El cap inclinat cap endavant denota decisió. Al seu costat va la Leia, que li parla amb intensitat i cara de preocupació. Wedge camina al costat de la Comodora Agate.

Wedge. Aixeca la mirada i es troba amb la de Norra. I, per un moment, Norra sent que totes les seves preocupacions cauen com una motxilla molt pesada desprenent-se de l'espatlla.

Aquest moment acaba amb el so brusc de l’Ackbar aclarint-se la gola. Té els llavis serrats i sembla llest per parlar.

Sinjir deixa anar una xiulada lenta i suau. Norra s'inclina cap a ell i li dóna una puntada en el barb. L’eximperial gruny i s’asseu ben dret mentre es neteja amb la mà una resta de licor del llavi. Embriagat de licor, Sinjir els murmura sonorament als altres:

—Som a punt de rebre una esbroncada del comandant de l'acadèmia, nens. Txsss.

—Això no és una esbroncada —replica Ackbar bruscament.

—L'equip va actuar sota la meva petició —intervé la Leia. I llavors afegeix amb amargor—. Sóc jo qui ha de rebre una reprimenda.

—Senyor —diu Norra—, amb els deguts respectes...

Però el mon calamari fa això que tan bé se li dóna: fer callar a algú amb tan sols una mirada. Ackbar clava en Norra els seus intensos ulls daurats.

—Han Solo, segons tinc entès, ha renunciat al seu càrrec militar. I encara que no ho hagués fet... no podem dedicar tots els recursos de la Nova República a buscar a un home que s'ha amagat voluntàriament. Ja estem fent massa esforços. Dominem pocs sistemes, tenim poca força. El seu equip, Tinent Wexley, està dedicat a un sol objectiu, i trobar a un contrabandista, per molt eficient i bona persona que sigui, no és aquest objectiu. La seva cerca d’en Han Solo acaba ara. Tornaran a perseguir criminals de guerra imperials amb la major promptitud.

—No.

Una única paraula, sortida com del no-res. Norra comença a preguntar-se qui l'haurà pronunciat, fins que s'adona...

Ha estat la seva pròpia veu.

Ackbar es queda bocabadat. Els seus orificis nasals aletegen i arrufa les celles.

Norra torna a dir-ho. Li agradaria poder atrapar les paraules abans que surtin per la seva boca i fer-les tornar a la seva gola, però tot esforç és en va.

—No. No ho farem. La Nova República té un gran deute amb la Leia i Solo. Ell ha desaparegut i crec que està en perill. L'Imperi no vol que el trobem, raó de més per buscar-lo. Amb els deguts respectes, continuarem buscant a Han Solo.

«Oh, no. Què estic fent? Calla, Norra. Calla!»

Les seves pors es veuen reflectides en els ulls d’en Wedge, que estan oberts com llunes. Wedge la mira i nega amb el cap, intentant fer que pari.

—Està desobeint una ordre? —pregunta Ackbar.

«No», pensa Norra. «No ho faria mai. Sóc pilot. Sóc soldat. Sóc... rebel».

Oh.

—Sí —respon Norra. La paraula surt com una erupció—. Estic desobeint la seva ordre. Renuncio al meu rang militar. Estem fent el correcte i tinc la intenció de seguir fent-ho, independentment de qui s'interposi en el meu camí. Vaig a trobar-lo jo sola.

Sinjir es reincorpora, somrient com un boig.

—Vaja, vaja. Això ha deixat de ser avorrit.

Jas també ho observa tot amb una rialleta en els llavis, encara que Norra no sabria dir si aquest somriure és d'aprovació, de diversió o d'una altra cosa.

D'altra banda, Jom posa cara com si acabés de menjar-se un tros de carn podrida.

I Temmin? Temmin ja està al seu costat.

—Estic amb tu, mama.

Leia fa un pas endavant i agafa les mans de la Norra.

—Tinent Wexley...

—Norra.

—Norra, si us plau, pensa-t'ho bé. No et facis això. No ho facis per mi.

—Per què no? Tu ho faries per mi, per tots nosaltres. Aquesta persona que veiem en els holovídeos... la princesa, el general... No és una creació, no és propaganda. Ets tu. Has sacrificat tant per nosaltres... Vas perdre el teu planeta; almenys deixa que et retorni al teu marit —llavors Norra s'acosta a ella i afegeix en veu baixa—. I un nen necessita als seus pares. Ara ho sé.

La Leia sembla quedar-se sense paraules. L'única cosa que pot fer és assentir suaument amb el cap.

—Llavors està fet —conclou Norra amb el cor bombant sang a tot córrer, i una mica en estat de pànic. Se sent sobresaltada, com si estigués a la vora d'un abisme. Però li escau bé. Sap que està fent el correcte—. Suposo que en aquesta reunió ja no és necessària la ciutadana Norra Wexley. Si m'excusa, almirall, tinc qüestions urgents.

Les qüestions urgents de la Norra inclouen, en ordre:

a) Esforçar-se molt per no vomitar.

b) Esforçar-se el doble per no desmaiar-se.

c) Sentir-se alhora perduda i lliure, que probablement és la raó per la qual és a punt de vomitar i desmaiar-se.

Està asseguda a l'altre costat del Jardí Celeste, lluny dels altres, on no la veuen. No es pot anar, encara no. Li tremolen massa les cames. I tampoc està segura d'on anirà.

Aquest és el problema. Durant molts anys ha avançat per uns raïls, ha avançat per unes vies que no eren seves. Va estar a punt de saltar d'aquestes vies en Akiva, però no va trigar a cridar-li el deure i una vegada més es va veure arrossegada per la causa d'uns altres. I la veritat és que era confortable. Era fàcil.

Complir ordres és senzill.

Però la galàxia no és senzilla, no? A l'Imperi solament hi havia ordres, i l'Aliança Rebel anava a canviar tot això. Anava a deixar la casa potes enlaire i fer-li un gest obscè abans de sortir. A l'Imperi no li importaven les persones individuals, només li importava el propi Imperi. I segueix sent així. Però Norra vol tornar a preocupar-se per la gent, no per les ordres, ni pels governs. Ara mateix afegeix un punt més a la llista de qüestions urgents, esforçar-se per no plorar.

No ho aconsegueix. Trenca a plorar. Sent una tremolor en les espatlles i llança un so desesperat, gairebé animal. Brentin, el seu marit, el pare de Temmin. Brentin va desaparèixer precisament perquè es va veure arrossegat per la causa d'uns altres. I ara ella ja no té cap possibilitat de recuperar-ho. Perquè Norra va triar un camí més gran, més noble... que no era el seu.

Era el d'ell. Era la causa de Brentin. Ell era el rebel. Ella només volia cuidar del fill. La galàxia ja s'arreglaria sola. O això pensava llavors.

S'inclina cap endavant, assecant-se les llàgrimes amb l'avantbraç.

Una mà es posa sobre la seva espatlla. És el seu fill. Norra l’abraça. Ell es resisteix una mica, però llavors es lliura a l'abraçada. Prop d'ells, al costat d'una arbreda de fullvols, estan Sinjir i Jas, amb Ossos bressolant-se darrere.

—Perdó pel que acabo de fer —els hi diu Norra—, ja sé que us estic abandonant a tots, a l'equip...

—Calla —respon Jas, mirant-la de reüll—. Estem amb tu.

—Què?

—T'ajudarem a trobar a Solo.

Sinjir riu pel nas.

—Aquí la Senyoreta Caça-recompenses fins i tot ha negociat una paga impressionant pel treball.

—Calla, Rath Velus.

—Deu crèdits. Deu. Ens van a pagar tant que probablement ens puguem partir un congret fumejant de kofta o comprar quatre ampolles de suc de jogan. Quintos. Serem més rics del que hàgim somiat mai. Això... si el que hem somiat sempre és viure en la misèria més absoluta. T'has estovat, Emari.

—Com ha dit Norra, tenim deutes. Jo pago els meus.

—I Jom? —pregunta Norra.

Jas arrufa les celles.

—No. El molt covard es queda amb ells. Antilles també.

—Està bé. Han de seguir el seu camí, i nosaltres el nostre. Anem a treballar —respira profundament, preguntant-se en què s'estan ficant exactament—. Han Solo no es rescatarà sol.

 Següent