Estrelles Perdudes (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Ciena mai havia somiat amb disparar armes de mà o practicar amb elles, per la qual cosa els resultats de la seva punteria inicial, encara que eren acceptables, la van portar als últims llocs del rànquing. Va ser per això que va passar gran part del seu temps en el camp de pràctica amb el simulador del rifle làser, concentrant-se a millorar la seva punteria.

O, com era el cas aquest dia, intentant concentrar-se, però les seves companyes d’habitació no ajudaven molt.

—Només era una observació —va dir Kendy, intentant semblar innocent, encara que no li sortia gens bé. Va decidir parar-se en la següent cabina, la seva granota blanca de pràctica contrastava amb les superfícies color negre metàl·lic del camp d'entrenament—. Ni tan sols admetràs que Thane es veu molt bé últimament?

Ciena es va concentrar en el blanc hologràfic que s'acostava cap a ella i li va disparar tres trets al cap. Només fins que el blanc es va desfer en centenars de línies de llum dia, va respondre:

—Ell, mmm... s’està engrossint.

—És un estat normal de desenvolupament fisiològic. —Jude es va asseure en un banc darrere de les cabines de tret, desarmant el rifle làser, per verificar com de ràpid el podria tornar a armar—. Encara que haig d'acceptar que, en el cas de Thane, el desenvolupament està tenint moooolts bons resultats.

—Au vinga, noies, no puc disparar mentre m'estic rient.

Però Kendy no tenia intencions de canviar de tema.

—Amb tota honestedat, no estàs per res interessada en ell?

—Les relacions romàntiques o sexuals entre cadets estan prohibides. —Jude podia arribar a ser molt beata—. A més, Ciena coneix a Thane des que són nens. Seria molt racional concloure que, a hores d'ara, la seva relació és com de germans, per la qual cosa no pot sorgir algun sentiment sexual entre ells.

«Thane no és el meu germà, ni res semblat a això». Ciena va obrir la boca per dir-ho, però immediatament la va tancar. Era millor que les seves amigues assumissin que això era el que ella sentia, així deixarien de preguntar coses sobre Thane Kyrell.

La qüestió era que ella no sabia quins sentiments li provocava ell ara. Abans havien estat junts constantment, i no havia tingut temps de tenir una mica de distància i pensar en si per ventura les coses podrien canviar entre ells, i si era així, com. Ara les seves vides eren més paral·leles i més separades que mai.

Quan Thane la superava en els rànquings, o a l'inrevés, es miraven l'un a l'altre fingint estar enutjats, però ara aquest sentiment ja no era tan fingit. En alguns moments, Ciena sentia que podria suportar ser derrotada per qualsevol, excepte per Thane. Malgrat això, l'endemà, quan veia com de bé que ell ho estava fent, el seu rostre s'il·luminava amb un somriure. Ella li havia vist encoratjant-la en les carreres i ella feia el mateix per ell quan era el seu torn. La seva rivalitat generava certa electricitat que es podia convertir en una cosa incòmode o també en alguna cosa...

«Concentra't», es va recordar Ciena. «Estàs aquí per disparar-li als teus objectius».

Després dels hologrames seguien els droides, una dotzena de petites esferes que creuaven el camp de tir a tota velocitat, reptant-la a disparar-los. Ciena va tirar, projectant uns rajos vermells amb el seu rifle, i es va refusar a detenir-se fins que els va derrocar a tots.

—Molt millor —va dir Jude innecessàriament, mentre el resultat de la Ciena apareixia en la pantalla de davant—. Els teus resultats de precisió ara estan per sobre de la mitjana de la nostra classe. Aviat estaràs entre els primers llocs.

—Després podràs tenir un lloc entre els franctiradors, com jo. —Com un pirata d'una nau d'espècies hologràfica, Kendy va fer una maniobra amb el seu blàster abans d'enfundar-se’l, la qual cosa va fer que Ciena es rigués.

Ella no tenia ni el menor dubte que es convertiria en una experta del tir. I això no era arrogància, les exigències de l'acadèmia imperial la tornaven molt més conscient de les seves limitacions dia a dia. En lloc d'això, l'esperança de la Ciena provenia de l'alegria que vivia en l'acadèmia i de la vida a Coruscant. Encara que estimava i estranyava la seva vida a les valls jelucanis, el seu univers s'havia expandit cent vegades més i cada nova part que ho integrava semblava meravellar-la. Caminar pels passadissos amb integrants d'una dotzena de races diferents; escoltar els seus diversos idiomes amb les seves síl·labes poc familiars, xiulades i clics; mirar cap al cel i identificar moltíssims tipus de naus diferents cada dia: això precisament era el que la captivava.

Cada vegada més, Ciena es trobava murmurant-li a la seva germana. «Mira a través dels meus ulls». Hi havia una infinitat de meravelles que admirar, i finalment tenia l'oportunitat de veure-les totes.

No obstant això, en alguns moments també se sentia culpable. En ocasions, Ciena pensava que la seva vida anterior havia estat... senzilla. La seva vida a les valls sempre havia estat feliç. Tal vegada no va tenir els luxes de la segona generació, però mai els va voler en realitat. A més, la complicada vida familiar d’en Thane li va comprovar que la gent rica no és necessàriament la més feliç. Les possessions materials mai havien significat i mai significarien alguna cosa important per a ella.

Així que no era la grandesa de Coruscant la que la seduïa. Era l'enriquidora experiència que implicava viure aquí, l'energia en l'aire, l'absència de rituals. Cada pas que donava la feia preguntar-se si estava deixant enrere els seus valors i tradicions.

No del tot. Mai del tot. Mai faria a un costat el concepte d'honor o la necessitat de sempre mantenir la seva paraula sense importar què. Això era part de la Ciena, en igual mesura que els seus ossos. A més, sempre portaria a la seva germana a totes parts, permetent-li a la Wynnet mirar a través dels seus ulls.

El panorama de la Ciena s'havia expandit per sempre.

Ja no ho mirava tot des de la limitada perspectiva dels de segona generació contra els de la vall. La gran diferencia que alguna vegada va percebre entre ella i Thane ara s'havia reduït a res. Ja no existia.

Ciena havia cregut en aquesta divisió per tant temps que ja no sabia què pensar ara que ja no existia.

Per fi van poder pilotar realment.

—Ja era hora —va dir Ciena a Thane, qui acabava d'arribar a la badia de transbordadors de baixa altitud, d'hora, com ella. Ciena no podia deixar de notar com ell podia acostar-se molt més al seu espai personal que qualsevol altre cadet.

—De què? —va respondre ràpidament, allunyant-se d'ella com si fora a rebre una descàrrega elèctrica—. No és hora de res.

—Ja era hora que voléssim. —Ciena li va recriminar amb la mirada.

Thane va somriure nerviosament.

—Ah, cert. Per descomptat. Definitivament era hora d'això. Vull dir... No importa.

«Per què estarà actuant tan rar?». Llavors, Ciena es va adonar que s'estava abraçant a si mateixa com si fos un matí fred a Jelucan. Ella i Thane encara es portaven bé, però havien començat a tenir aquests moments incòmodes.

Potser alguna de les seves amigues li havia dit a algú que en la pràctica de tir havien estat parlant de com s'havia posat de maco. Ella sabia que ni Jude ni Kendy parlarien a les seves esquenes, però Jude en ocasions podia ser «socialment despistada» com per dir alguna cosa equivocada enfront de Nash o Ved. Això seria el pitjor, especialment perquè Thane semblava allunyar-se d'ella.

«Jo vaig dir que no hi havia res entre els dos. Així que no tindria per què comportar-se d'aquesta manera. Tret que ell vulgui que alguna cosa succeeixi entre nosaltres. Però ell no vol... O sí? I jo?».

Ciena va decidir deixar de pensar en això. La seva mare sempre li deia que no s'inventés res del no-res. No necessitava arribar a conclusions precipitades. El que necessitava era endinsar-se en l'aire.

—Ja han practicat moltes vegades en el simulador de la moto-jet —va dir el comandant que ensenyava pilotatge en naus petites. Les desenes de pilots en la secció de la Ciena, entre els quals estaven les seves companyes d’habitació, així com Thane i els companys d'aquest, estaven dempeus en la badia de transbordadors dins de l'enorme estructura de l'acadèmia. Fora, el fosquejar havia caigut i les llums de la ciutat de Coruscant resplendien—. És el tipus bàsic de nau de baixa altitud i, per tant, el primer que han de dominar. Tots els cadets en aquesta classe han de ser capaços de manejar-ho.

Ciena va intentar dissimular la seva emoció. Havia passat massa temps en els simuladors, estava preparada per començar, i fer-ho en moto-jets semblava tan fàcil.

Com si l'hagués escoltat, el comandant va continuar:

—Per assegurar-me que el seu primer vol sigui al mateix temps inoblidable i desafiador, ho vaig convertir en una competència. Una carrera.

—Hi ha algun premi? —va preguntar Nash Windrider, la qual cosa va fer que els altres riguessin.

A diferència d'altres instructors, el comandant de vol es permetia certa lleugeresa de vegada en vegada. Deia que això reafirmava l'esperit marcial, que se suposava havien de sembrar en els alumnes. El comandant de vol fins i tot va somriure lleument, mentre contestava.

—Així és, cadet Windrider, però primer hauràs de saber quina és la tasca, abans de creure que pots realitzar-la. —Un holograma va aparèixer al centre de la badia, mostrant un mapa tridimensional de l'àrea que envoltava l'acadèmia. Alguns petits i brillants punts de colors parpellejaven en deu llocs diferents, des del nivell del terra fins al capdamunt de la pista aèria—. El que veuen assenyalat aquí són els cèrcols de Reitgen; cadascun és prou gran perquè una moto-jet passi a través d'ell sense dificultat. Hem deixat lliure tot l'espai aeri que els envolta, així que vostès poden escollir el seu propi recorregut i només prendre en compte les naus dels seus companys.

«El més llunyà primer», va decidir Ciena immediatament. «La majoria intentarà arribar primer al més proper, així que tindràs el camí buidat. Després et llisques entre els altres en el teu camí de retorn».

El comandant va concloure:

—Qui travessi primer els deu cèrcols rebrà cinquanta punts per al rànquing.

Una esgarrifança d'incredulitat i emoció va recórrer el cos dels cadets. Cinquanta punts! Això era millor que aprovar dos o, fins i tot, tres exàmens. Els cadets que es trobaven a baix en el rànquing sabien que això podria ajudar-los a sortir del desastre. Mentrestant, Ciena només podia pensar: «Amb això ho aconseguiré. Això em convertirà en la número u, molt més lluny que ningú més».

—Se senten ansiosos? —va dir el comandant—. Llavors pugin a les seves naus i esperin el senyal!

Ciena va córrer cap a la seva moto-jet i la va encendre. Mentre els motors brunzien com mai, va revisar la corretja del seu casc color gris fosc i l'armadura subjectada al voltant dels seus avantbraços, panxells i cuixes. El més important era el cinturó de repulsió, el qual s'activaria en cas que caigués de la moto-jet. Però no pretenia caure.

«El premi serà meu», es va dir a si mateixa mentre se subjectava al manillar i sentia els controls sota els guants texturitzats. El motor sota ella vibrava amb el que ella s'imaginava que era emoció, com si fos un animal viu en lloc d'una simple màquina.

Les llums sobre el seu cap van canviar, tornant-se lentament més brillants. Va contenir el seu alè. Després va arribar el centelleig brillant que indicava la sortida.

Ciena va accelerar mentre tots els altres volaven de pressa, com un eixam de llagostes dardanelianes, però quan va estar fora de l'edifici, va desaccelerar, moderant la seva velocitat, perquè la menor quantitat de persones s'adonés de la trajectòria del seu vol i del seu pla. Mentre que la majoria de les moto-jets s'abalançaven cap al cèrcol més proper, Ciena va donar la volta, en direcció cap al cèrcol més llunyà, a màxima velocitat.

No obstant això, no estava completament sola. Potser mitja dotzena de cadets havien adoptat la mateixa estratègia i per descomptat que un d'ells era Thane. Mentre s'ajupia cap al seu manillar, va descobrir a Ciena mirant-lo i va somriure nerviós abans de fer una maniobra brusca.

Ciena es rigué a riallades. Ara eren els mateixos de sempre, i això seria molt divertit.

El complicat del trajecte no era manejar la moto-jet, una nau lleugera que responia molt bé als moviments del pilot. Més aviat, el repte estava a escollir la millor trajectòria de vol. Per a un millor balanç, les moto-jets necessitaven estar a no més de vint metres del terra o, en defecte d'això, de qualsevol superfície plana, com una nau més gran, una màquina o un edifici. Ciena es va lliscar cap a l'edifici gran més proper i va equilibrar la seva moto-jet amb la superfície resplendent, volant en direcció perpendicular al terra a tal velocitat que semblava que la gravetat no tenia cap efecte. Les radiants finestres passaven ràpidament «sota» d'ella, com un raig de llum sobre l'aigua.

«Som-hi!». Ciena va fer una espiral amb la moto-jet, elevant-se sobre l'abisme que estava sota ella, fins que va estar a uns quants metres d'un altre gran edifici que va usar, una vegada més, per mantenir l'equilibri. Això li va permetre volar encara més alt i ràpid, amb el vent colpejant-li el rostre. «Gràcies al cel porto les ulleres de protecció», va pensar, i immediatament després va maleir en veure una altra moto-jet a un costat d'ella, la qual, per descomptat, era la de Thane.

Ell li va cridar amb una veu que amb prou feines es podia escoltar per sobre del fort vent i dels sorollosos motors.

—Això estarà una mica atapeït.

—Atapeït per a tu —va cridar i després es rigué quan va passar per la vora superior de l'edifici fent un gir brusc. El primer cèrcol resplendia enfront d'ella, amb un groc brillant, levitant amb prou feines per sobre del sostre. Ciena va accelerar, intentant passar just enmig del centre del cèrcol, i després va deixar anar un crit quan la seva moto-jet i la de Thane van xocar.

Ell no havia tingut la intenció de fer això. Ni ella tampoc. Havien estat tan profundament concentrats en el seu objectiu que es van oblidar de veure's l'un a l'altre. El cop no havia estat un gran problema, doncs les moto-jets estaven fetes per rebre aquest tipus de càstig i molt més, però per al seu horror, Ciena es va adonar que els penells de direcció frontal d'ambdues estaven enganxades.

—Tira-hi! —va cridar Thane, sacsejant desesperadament la seva moto-jet cap a la dreta. Ella va intentar tirar cap a l'esquerra, però l'única cosa que va aconseguir va ser que trontollessin. Les moto-jets no podrien ser separades mentre volaven. Haurien de detenir-se, aterrar i renunciar a la carrera.

Ciena va deixar anar un crit ofegat en adonar-se de com de prop que estaven del cèrcol de Reitgen, tan a prop que ja era impossible esquivar-lo. Estaven tan propers a un xoc que ni l'escut de repulsió els salvaria.

Instintivament, s’enfilà cap al centre del cèrcol; a un costat d'ella, Thane va fer el mateix al mateix moment. Tots dos van travessar el cèrcol amb menys de mig metre de distància a cada costat d'ells.

El primer pensament de la Ciena va ser que eren molt afortunats d'estar vius. Però després es va adonar que mentre els penells de direcció d'ambdues moto-jets feien que fos difícil dirigir-les, el balanç i la velocitat no havien estat afectats.

Si hagués estat en aquesta situació amb algun altre cadet, Ciena s'hagués detingut i hagués renunciat a la carrera. No obstant això, amb Thane, sabia el gran pilot que era i coneixia la manera en què ho feia. S'atrevirien a intentar-ho?

Ella va cridar:

—Fem-ho!

—Com? Així? —Thane va posar una mà sobre els controls d'encès, però després va fer una pausa per assimilar la proposta. Una vegada més, ella el va veure somriure—. Molt bé! Apa, som-hi!

Ciena es va dirigir cap al següent cèrcol, al mateix temps que Thane ho feia. Tots dos acceleraven simultàniament i canviaven de direcció i altura al mateix temps. Tal vegada si ho haguessin practicat no ho haguessin fet de manera tan eficient com en aquest moment. Les dues moto-jets semblaven haver-se convertit en una mateixa.

Per arribar al següent cèrcol necessitaven lliscar-se entre estrets passadissos per enmig dels edificis, que si de per si mateix haguessin estat difícils per una moto-jet, més per a dues. Tots dos es van inclinar perquè les moto-jets s'equilibressin amb l'edifici de l'esquerra (com sabien ells que havia de ser el de l'esquerra?!), van passar rabent a un costat d'un cadet que per un moment havia pres la davantera i després es van introduir en el resplendent cercle groc.

Junts, Ciena i Thane van passar pel tercer cèrcol, que estava gairebé a nivell del terra, serpentejaren entre una sèrie de ponts per als vianants amb forma d'arc fins al quart cèrcol, van passar a tota velocitat per les rases d'un gratacel amb forma espiral per arribar al cinquè. Cada cèrcol semblava encara més difícil que l'anterior i, malgrat això, pilotar s'havia convertit en una cosa molt més fàcil, perquè Thane i Ciena tenien el triomf en la butxaca.

Ella es va adonar que només dues persones que han passat tants anys pilotant junts podien coordinar-se sense complicacions. La manera en la qual ella responia al pilotatge de Thane i ell al d'ella no requeria cap pensament. Era instint, era part de ells. Aquests infinits dies que van passar sobrevolant les valls de Jelucan els havien ensenyat a entendre's l'un a l'altre sense paraules.

Els llaços que havien consolidat durant aquells anys no eren d'aquests que desapareixien d'un dia per a un altre.

Quan van passar pel desè cèrcol, que es trobava en el cim de l'acadèmia, ella i Thane enfilaren cap avall per la paret de l'edifici. Ciena va mirar per sobre de la seva espatlla i va veure les llums intermitents de les moto-jets d'altres cadets donant voltes en direcció cap a la badia com un núvol de libèl·lules. Estaven a prop, però no prou. Thane i Ciena es van llançar cap a la badia d'acoblament primer que ningú, portant quaranta segons d'avantatge del seu competidor més proper.

Aterrar les moto-jets entortolligades va ser la part més difícil. Mentre ambdues descendien trontollant cap al terra, unes altres començaven a arribar darrere i a un costat d'ells. Fins i tot van escoltar a Ved Foslo cridar:

—Això mereix una desqualificació!

—Naturalment que no! —va cridar Ciena, llevant-se el casc i col·locant-se les ulleres de protecció en el front—. No hi havia cap regla sobre què passaria si dues moto-jets s’entortolligaven!

—De fet, volar en aquestes condicions ho fa tot més difícil —va assenyalar Jude, qui encara vestia l'uniforme complet de pilotatge. Ella havia estat més a prop d'ells que Ved—. Pel que em sembla injust penalitzar-los.

El daurat rostre d’en Ved havia enrogit per la fúria.

—Se suposa que anàvem a aprendre com pilotar correctament una moto-jet. I que jo sàpiga, aquesta no és la manera correcta, o sí?

—Situacions com aquesta poden succeir en una batalla. No hauríem d'aprendre què fer en aquests casos? —Ciena sentia que anava a vomitar. No havia trencat cap regla, o almenys no havia tingut de cap manera aquesta intenció, i aquí es trobava Ved Foslo, qüestionant el seu honor. Per ventura l'acusava d'haver-ho fet a propòsit? D'haver fet trampa?

En aquest moment, un petit grup ja s'havia reunit, i els cadets es van haver de fer a un costat per deixar passar a l'instructor, qui només va dir:

—Això va ser... innovador.

Thane es va reclinar en la seva moto-jet, com si estigués perfectament tranquil.

—Res més vull assenyalar que vostè mai va dir que només una persona podia guanyar. Vostè va dir que els cinquanta punts se li concedirien a qui arribés en primer lloc. I nosaltres vam arribar primer: junts.

—Així que intentant trobar llacunes en les instruccions d'un oficial superior... Aquest és un mal hàbit, Kyrell. —Lentament, el comandant va agitar el cap com si estigués exasperat—. Però estaria cometent una equivocació si penalitzés un pilotatge d'aquesta qualitat. Vostès van compartir el repte, així que es dividiran el premi. Vint-i-cinc punts per Ree i vint-i-cinc per Kyrell.

Ved Foslo llançà el seu casc en senyal de disgust, però la majoria dels cadets van celebrar-ho. Thane va agafar la mà de la Ciena i la va subjectar al capdamunt. Ella rigué plena de goig.

«El primer lloc de la generació. Vaig aconseguir entrar a l'Acadèmia Reial  de Coruscant i estic al primer lloc de la meva generació!». Vint-i-cinc punts van ser suficients per aconseguir-ho. Però després, Ciena es va trobar pensant que tal vegada la meitat del mèrit li corresponia a Thane.

Encara que va arribar a la conclusió que no li importava compartir el lloc. No amb ell.

Thane va deixar caure les mans, però no la va deixar anar immediatament.

I ella tampoc ho va fer.

Següent