El Rei Unit (XXXIII)

Anterior

33

El cel feia hores que s'havia enfosquit sota els núvols de naudards, rugint mentre entrava al niu Taat per proveir-se i refrescar els sistemes de suport vital i rugint en sortir per esperar l'arribada de la flota d'assalt txiss. La Jaina havia deixat d'intentar comptar quantes naus hi havia reunit la Colònia per a l'emboscada, però el nombre havia de sobrepassar els cent mil. Només els hangars Taat estaven prestant servei a sis eixams per hora i hi havia tres nius en el sistema Qoribu.

Això ens fa sentir-nos orgullosos, va dir en Zekk a través de la ment Taat. Cap altra espècie podria muntar aquesta operació.

Els txiss estaran sorpresos, va estar d'acord la Jaina. En algun lloc en el més profund de la seva ment, ella sabia que això era una cosa dolenta, que faria la seva missió com a Jedi molt més difícil, però Taat no ho sentia així. Per a Taat, era com si els seus nius fossin finalment a ser salvats. Pagaran un preu terrible.

Bé, va dir en Zekk.

Bé, va estar d'acord la Jaina.

El rugit de naudards arribà a decréixer fins a un mer soroll sord i l'oval d'un quilòmetre de llarg del millor vaixell de càrrega mitjà Gallofree va baixar entre el fum dels coets. El casc ben mantingut estava rematat amb les flames escarlates i daurades de la Companyia de Comerç Bornaryn, amb una escorta d'Ales-E corporatius proporcionant protecció.

La Jaina es va preguntar què estava fent la nau tan lluny de casa, però Taat no ho sabia. Unu desitjava que el niu li donés la benvinguda al Ronto Vagant i Taat li donava la benvinguda al Ronto Vagant. Taat havia sentit, però, que naus similars havien aterrat a Ruu i Zvbo portant grans sorpreses per als txiss.

Mentre el Ronto s'acostava al niu, va ajustar el seu curs, dirigint-se cap a la plataforma del pati de càrrega, on un eixam de treballadores Taat ja s'estaven reunint per descarregar-lo. La Jaina va pensar breument sobre anar a veure la càrrega, però Unu no volia això. Unu volia que ella gaudís de la bellesa del niu des de la terrassa dels barracons Jedi.

Aquest vaixell de càrrega hauria d'alarmar-lo, li va dir la Jaina a Zekk. Només pot fer la guerra més probable.

És massa tard per aturar la guerra, va replicar en Zekk. Però hem d'intentar-ho.

La Jaina va començar a aixecar-se, llavors de cop i volta es va sentir molt cansada i es va deixar caure de nou en el seu seient. Potser més tard.

-Sí -va dir Zekk enlaire-. Serà millor que ens asseguem aquí.

Hi havia una cosa dolenta en això i la Jaina ho sabia. Els Jedi se suposaven que eren intrèpids, enginyosos i resolts. Se suposava que aconseguien l'impossible, que seguien intentant-ho sense importar com de difícil que fos la missió.

Se suposava que tenien esperits indomables.

La Jaina va sentir una agitació en el més profund del seu interior, al lloc que sempre havia pertangut al seu germà Jacen, i va saber que ell estava amb ella, urgint-li a lluitar, a llançar lluny la seva letargia, a trencar el control que la Colònia tenia sobre ella i a arribar en aquesta part d'ella que encara era la Jaina.

La Jaina es va posar dreta.

On vas?, va preguntar en Zekk. No sembla que necessitis anar al bany.

-Surt de la nostra... la meva... ment -va dir la Jaina.

Jacen l'estava urgint a recordar com havien enganyat Welk i Lomi Plo al grup d'atac a la Baanu Rass, com havien robat el Volador i abandonat a l'Ànakin perquè morís. I ara la Jaina els estava permetent controlar la seva ment.

La Jaina no entenia com podia ser això. La Colònia sencera sabia que Raynar Thul era l'únic supervivent de la Col·lisió.

Però en Jacen semblava tan segur. Una fúria negra es va elevar en la ment de la Jaina, la mateixa fúria negra davant la qual havia sucumbit quan va anar a recuperar el cos de l'Ànakin, i finalment ella es va sentir capaç d'actuar.

Volia trobar a Welk i matar-lo. Volia trobar la Lomi Plo i fer que ella desitgés la mort.

Però primer, estava el seu deure. Deixà que la seva fúria la distragués era deixar que els Jedi Foscos guanyessin. Primer, la Jaina havia de detenir la guerra. I llavors podria matar la Lomi i a Welk.

La Jaina es va tornar cap a l'hangar.

-On vas? -es va queixar en Zekk des del seu banc-. No podem fer res. És massa tard.

La Jaina es va obrir al seu agrupament, després es va obrir cap a ell i va deixar que la seva fúria s'aboqués des del seu cor fins al d'ell.

No em rendiré davant d'ells. Vaig a aturar aquesta guerra.

Els ulls d'en Zekk es van obrir molt i després la seva mirada verda es va tornar brillant i enfadada. Estavellà els seus palmells contra el banc i es va impulsar per posar-se dempeus.

-Estic amb tu -va dir ell, atrapant-la-. Com farem això?

-T'ho diré més tard -va dir la Jaina. Encara no tenia un pla. I no tenien intenció de desenvolupar-ne un fins després que estiguessin lluny del niu Taat-. Per ara, concentrem-nos en arribar fins als nostres InvisiblesX.

Van entrar en la humitat dolça del túnel d'accés revestit de cera i es van dirigir cap a l'hangar. Mentre progressaven, Taat va començar a omplir la ment de la Jaina amb dubtes sobre les seves intencions, fent-la preguntar-se si realment estaria detenint una guerra... o estalviant merament als txiss una derrota molt merescuda.

La Jaina va pensar en l'Ànakin i els seus dubtes es van esvair en el foc negre de la seva fúria.

Treballadores Taat van començar a entrar al túnel, pujant totes pel passatge que portava només cap als barracons Jedi. La Jaina i en Zekk els van amenaçar de paraula i de pensament, però els kílliks van continuar pujant fins a més enllà d'ells, frenant el progrés de la parella fins que tot just avançaven.

Zekk es va posar al front i va començar a obrir-se camí a força de múscul, utilitzant la Força per empènyer cap als costats als kílliks que hi havia davant seu. Més Taat van entrar al túnel, convençudes que tenien alguna missió urgent en els barracons Jedi. Zekk continuà empenyent cap endavant. La Jaina va afegir els seus poders de la Força als d'ell i tot el torrent d'insectes va començar a lliscar cap enrere pel túnel.

Els kílliks es van dispersar i una estranya resistència va començar a elevar-se dins dels dos Jedi, una mà freda que els empenyia des dels seus propis ventres. Els seus membres es van tornar més pesats, la seva respiració es va tornar més dificultosa i els batecs dels seus cors van ressonar en els seus propis pensaments. Es van detenir, flotant paral·lels al terra i com més intentaven moure's cap endavant, més impossible era.

Van surar-hi durant diversos minuts, provant les seves voluntats contra les de la Colònia, i només es van cansar més. La Jaina va pensar en com la Lomi i en Welk havien traït a l'Ànakin i es va tornar més determinada que mai a venjar-se... i va ser menys capaç de moure's.

La Jaina va començar a desesperar-se. La seva fúria no era rival per a la Voluntat de la Colònia. Havia de trobar una altra manera.

La llavor d'un nou pla va arribar fins a la Jaina, un pla que no es basava en la fúria, sinó en l'amor.

La Jaina no va alimentar aquesta llavor. En el seu lloc, la va enterrar en el més profund de la seva ment, en aquella part que encara era jo en comptes de nosaltres.

Segueix intentant-ho, va instar a Zekk. No t'aturis, passi el que passi.

Mai!, li va assegurar ell.

Bé.

La Jaina va deixar que la pressió l'empenyés lluny de l'hangar, de tornada pel passatge.

-Ei! -La veu d'en Zekk estava tensa-. On vas?

-Als barracons -va dir la Jaina-. Abandono.

-Que!

-No sóc tan forta com tu. -A la Jaina li molestava dir això, però era l'única manera d'assegurar-se que en Zekk continuaria lluitant-. Et veuré després.

Mentre la Jaina es retirava pel passatge, la pressió va disminuir gradualment. Al final, va ser capaç de caminar simplement de tornada als barracons. Va poder sentir a Zekk prop de l'hangar, sentint-se desconcertat i enfadat i una miqueta abandonat, però romania determinat a no afluixar, a mostrar-li a la Jaina que era tan fort com ella creia.

Una vegada que la Jaina va arribar a la terrassa dels barracons, va tornar al seu banc i va començar a contemplar la bellesa de la ment kíllik. Cada membre d'un niu treballava impecablement amb tots els altres, executant tasques complexes increïbles, com ara omplir i proveir a diverses milers de naus de coets per hora en una harmonia gairebé perfecta. Rarament hi havia algun accident o escassetat o confusió tan comuns en qualsevol operació militar. I mai hi havia discussions o desacords o baralles territorials.

Seria realment tan dolent si hi havia una guerra i la Colònia guanyava? Per una vegada, hi hauria una autèntica pau galàctica. Res de competir pels recursos, gens d'enfrontaments per interès, gens de conquestes territorials, només tota la gent de la galàxia treballant junta pel bé comú. Era això tan dolent?

La Jaina va suposar que el fet que no veiés res dolent en això significava que s'havia convertit en una autèntica Unida. Només estava preocupada que la Colònia mai pogués guanyar una guerra contra els txiss.

La Colònia tindria ajuda, li va assegurar Taat. Una imatge del Ronto descarregant li va arribar a través de la ment del niu. Una dotzena de llargues fileres de kílliks estaven entrant i sortint de les seves badies de càrrega, treballant al costat per descarregar els enormes canons telescòpics d'almenys una dotzena de bateries turbolàser.

Els txiss anaven a estar molt sorpresos quan ataquessin. Potser els kílliks podrien guanyar aquesta guerra després de tot.

La Jaina va decidir esperar allà a la terrassa fins que Unu la cridés. Abans o després, hi hauria una missió que només una Jedi en un InvisibleX podria fer i la Jaina estaria preparada.

Llavors, quan finalment la seva ment es va tranquil·litzar i ella va saber que Taat i Unu ja no li prestaven atenció, es va imaginar la cara maca, quadrada i amb una cicatriu d'en Jagged Fel. Va mantenir la imatge en la seva ment i va realitzar una sèrie d'exercicis de respiració, concentrant-se en els sentiments que havien compartit mentre estaven lluitant junts contra els yuuzhan vong, i durant aquelles poques vegades que se les havien arreglat per reunir-se després de la guerra, i llavors es va tornar més o menys cap a on l'àrea on estarien els txiss, en algun lloc fora de l'òrbita de Qoribu.

Encara que en Jag no era sensible a la Força, la Jaina l'havia tocat a través de la Força moltes vegades mentre estaven junts i ella estava segura que ell reconeixeria la sensació de la presència d'ella acariciant la seva. Però ell no confiaria en ella. Pensaria que ella era només una altra Unida intentant atreure'l perquè cometés un error. Així que ella hauria de convèncer-lo que ell estava descobrint l'emboscada per si mateix. I hauria de fer-ho abans que Taat s'adonés del que estava fent.

La Jaina es va obrir a Jag en la Força i va trobar la seva presència, distant i feble, en algun lloc en el camí orbital de Qoribu, exactament on ell estaria si estigués guardant el teatre d'operacions de la flota d'assalt txiss.

Vine a agafar-me, noi amant, va enviar-li la Jaina. Jag no entendria les paraules, per descomptat, però reconeixeria la sensació. Ella havia utilitzat el mateix desafiament moltes vegades quan entrenaven. Si pots.

La Jaina el va sentir sorprendre's i llavors va percebre un centelleig de fúria quan ell va reconèixer el toc d'ella. Això no és un joc! Això és la guerra i...

La irritació d'ell va canviar sobtadament en preocupació quan va entendre perquè ella havia triat aquest dia en particular per obrir-se a ell. La Jaina va sentir una creixent marea d'alarma i després va perdre el contacte quan Jag es va retirar fins al seu interior.

 Següent