CAPÍTOL
12
A causa de les noves normes de
seguretat, la intensitat de la il·luminació havia baixat al llac. La foscor era
total. Qui-Gon va pensar que això era millor per a ells. Ell i la Tahl es van
ajupir darrere dels arbres que hi havia a la vora del llac. L'única cosa que
podia distingir era el reflex de l'aigua.
-Per fi estem igualats -va murmurar la
Tahl quan Qui-Gon li va comentar com de fosc que estava tot al seu voltant.
Creien que aquesta nit podria passar
un altre robatori. Havien vist com la importància dels robatoris anava en
augment, i suposaven que el lladre dels Cristalls estava a punt de cometre un
altre delicte. Si era així, el lladre necessitaria amagar el seu botí, i per a
això hauria d'anar al llac.
O almenys això era el que esperaven.
La Tahl havia de romandre al seu
costat. Ho havien discutit i, al final, la noia havia aconseguit imposar la seva
opinió. Sí Qui-Gon veia al culpable, ella seria l'encarregada d'anar a explicar-ho
a Yoda. Potser Qui-Gon hagués de perseguir al lladre. Tahl havia argumentat que
no havien d'estar en contacte a través dels comunicadors. L'assumpte era massa
important i havien de solucionar-ho sense fer el més mínim soroll. No calia
donar facilitats al lladre.
-D'acord -va accedir finalment Qui-Gon-.
Però deixa a DosJota a la teva habitació.
Portaven cinc hores esperant. De tant
en tant es posaven drets i movien els músculs, fent un exercici Jedi conegut
com a Moviment Estacionari. Gràcies a ell aconseguien romandre desperts i
preparats per a l'acció en qualsevol moment.
Al llac regnava una calma total, així
que n'hi va haver prou amb el reflex d'un full en moure's perquè Qui-Gon
s'adonés que algú havia aparegut en escena. Tahl ho havia sentit; fins i tot
era possible que l'hagués percebut abans, ja que havia tornat el cap cap al
lloc d'on procedia el so.
Qui-Gon va invocar la Força perquè
l'ajudés. S'havia posat robes fosques i estava perfectament camuflat entre la
vegetació. Romania immòbil.
Una figura va aparèixer a la platja
per la part esquerra, però no pel camí pel qual ells havien arribat. Portava
una caputxa, però Qui-Gon va poder distingir que es tractava d'un noi. Segons
indicava la seva alçada, havia de ser un dels estudiantes més antics del
Temple. A més, la seva forma de caminar li resultava familiar. Qui-Gon no va
haver d'esperar que es tragués la caputxa, ni al fet que es descobrís la
brillantor d'una cua blanca per identificar a Bruck.
Qui-Gon es va ajupir i va acostar els
llavis a l'orella de la Tahl. Va xiuxiuejar el nom d'en Bruck, i ella va
assentir.
Bruck es va asseure a la vora i es va
treure les botes i l'abric. Després, es va lligar una espècie de borsa
impermeable amb una corda al voltant del coll, va encendre una barra lluminosa
submergible i es va introduir al llac. Va respirar profundament i va
desaparèixer de la vista.
-S'ha submergit -va dir Qui-Gon, en
veu baixa, a la Tahl-. Quan surti a l'exterior, li perseguiré. Espera aquí i no
et moguis. Que no descobreixi que vaig a seguir-lo.
-D'acord -va accedir la Tahl-. Si no
tornes en quinze minuts aniré a demanar ajuda.
En uns minuts, Bruck va sortir a la
superfície i va nedar amb fortes braçades a la vora. Va sortir del llac i es va
posar les botes i l'abric. En lloc de tornar pel turboascensor principal, va
escollir un petit camí. Qui-Gon el coneixia perfectament.
Era el que conduïa als edificis en
els quals es guardaven els lliscants i les hidronaus.
Qui-Gon el va seguir. No sabia si
anava a reunir-se amb algú o si es dirigia cap a on guardava la resta dels
objectes robats. De totes maneres, el que sí sabia era que aquella nit anava a
descobrir alguna cosa important sobre els robatoris.
Bruck avançava amb cura, però Qui-Gon
era encara més sigil·lós. Tenia més pràctica que el noi en aquest tipus de
situacions. Seguia a Bruck més pel so dels seus passos que perquè pogués veure'l.
A mesura que s'anaven allunyant del
llac, la vegetació era més espessa als voltants del camí. Molt aviat arribarien
als edificis on es guardaven les naus. Hi hauria algú allà esperant a Bruck?
Qui-Gon va accelerar el pas per apropar-se i poder veure el noi.
-Arrels d'un arbre a dos centímetres
-una veu molt coneguda va retrunyir en el silenci de la nit-. Una branca amb
fulles a tres centímetres, just al nivell dels ulls!
DosJota! Qui-Gon es va
aturar i va romandre immòbil. Bruck es va girar i la seva cua va onejar al
vent. La foscor no li permetia veure a Qui-Gon, però es va girar i va començar
a córrer.
No tenia sentit seguir-lo perseguint.
Segurament, ja hauria donat la volta i ara es dirigia cap al turboascensor. Hi
havia advertit la seva presència.
Disgustat, Qui-Gon es va donar la
volta. Tahl li estava esperant en el camí, a uns pocs metres. DosJota estava al
seu costat.
-Qui-Gon Jinn s'acosta -va informar
DosJota en un to alegre.
Tahl es va aproximar a DosJota i, amb
ràbia, li va desendollar els mecanismes que li permetien parlar. L'androide
movia els braços, però ja no podia emetre cap so.
-Ho sento, Qui-Gon -va dir la Tahl
immediatament-. No em vaig adonar que DosJota em buscava. Quant vaig començar a
caminar ja estava al meu costat.
- Per què em vas seguir? -va preguntar
Qui-Gon irritat.
-Perquè algú t'estava seguint a tu
-va explicar la Tahl-. Es movia tan sigil·losament que vaig pensar que
segurament tu no li sentiries. Estava preocupada.
- Algú del Temple? -va preguntar Qui-Gon-.
Què et va semblar?
-No ho sé -Tahl dubtava-. Tant els
estudiants com els professors, o fins i tot els treballadors, porten botes amb
la sola de goma. El teu perseguidor portava botes pesades i les seves robes
feien soroll al caminar. I no era el soroll que fan les capes o les túniques.
Crec que era un home. Les petjades sonaven amb força quan esclafava les fulles
caigudes al seu pas. Crec que era més o menys de la teva envergadura.
-Així que tenim un intrús -va dir
Qui-Gon-. Probablement amb el que anava a trobar-se en Bruck.
-Sí -coincidí la Tahl-. Però no és
només això. No va haver de travessar la vegetació ni seguir els teus passos.
Coneixia el camí. Se sentia com a casa i no tenia por.
Un sotrac va recórrer el cos d'en
Qui-Gon. El que acabava de sentir era la pitjor notícia de totes, i la més
alarmant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada