El moment de la veritat (VI)

Anterior

Capítol 6

Els soldats havien lligat les mans a les esquenes i els havien empès a bord de les naus estel·lars. Ànakin va sentir el disc cremar contra la seva pell. Fins al moment no li havien escorcollat, però utilitzaria la Força per distreure la seva atenció. Shalini li havia confiat el disc, i no li fallaria.

Li havia parlat ràpidament a cau d'orella.

–Té això. Estarà més segur en les mans dels Jedi. Per la seguretat de la meva gent, si us plau porteu-lo de tornada a Typha-Dor.

–Entregaré la meva vida en això–, havia dit Ànakin.

Les naus estel·lars van volar sobre les profundes fissures dels Cràters Tomo. En la vora d'un cràter, havia format un petit recinte. Per la finestra, Ànakin va veure edificis grisos, tanques d'energia, torres de seguretat, i una petita plataforma d'aterratge.

–Benvinguts al paradís, –es va burlar un dels soldats–. El Campament Tomo.

Vestit amb el seu vestit de supervivència com els altres, amb el seu sabre làser ocult fora de perill, Ànakin no va ser identificat com un Jedi. Shalini es va negar a donar-li el seu nom, al costat dels altres. Al guàrdia no semblava importar-li. Van ser buscats, però Ànakin va ser capaç d'usar la Força per confondre al seu guàrdia, i el seu llançador de cables, el seu sabre làser i el disc no van ser presos. Els hi van treure els seus vestits de supervivència i se'ls va donar burdes túniques marrons perquè les portessin. Llavors van ser portats a un petit pati envoltat de tanques d'energia. El vent era fred i perforava les seves robes. Al seu voltant s'arremolinaven altres presoners d'altres mons del sistema Uziel, planetes ja conquerits per Vanqor.

Ànakin va mirar al voltant. Les parets del cràter eren llises i de centenars de metres d'altes. Estava clar que l'única forma d'entrar al campament era per aire.

Com li rescataria Obi-Wan? La nau havia estat destruïda en l'accident.

La resposta era que Obi-Wan el més probable és que no fos capaç d’arribar-hi. Era cosa d'Ànakin. A Ànakin no li importava saber això. No li importava dependre de la seva pròpia habilitat.

Tenia un límit de temps. Shalini els havia dit que la invasió seria portada a terme en només tres dies. Hauria de trobar una forma d'escapar aviat. La clau per a la supervivència de tot el planeta de Typha-Dor jeia oculta a la butxaca de la seva túnica. Hi havia aconseguit ocultar el disc dels guàrdies, però no es feia il·lusions que fos capaç d'evadir les fortes mesures de seguretat únicament amb la Força.

Hi havia comès l'error un cop de pensar que era més poderós del que realment era. Mai ho faria de nou. No faria un moviment fins que estigués segur.

Un presoner d'Uziel amb un uniforme descolorit es va acostar a ells.

–Quines notícies hi ha? Han envaït els vanqorins Typha-Dor?

Els ulls de la Shalini van brillar.

–No. I si ho fessin, els faríem fora de nou.

El presoner semblava cansat.

–Això és el que dèiem a Zílior.

–Hi ha hagut algun intent d'escapament aquí? –va preguntar la Shalini.

–Un. Està mort. El meu consell és que acceptin el seu destí. –El presoner es va allunyar.

–Jo faig el meu propi destí–, va dir la Shalini als seus companys. Va mirar a Ànakin–. Tens alguna idea?

–Encara no, –va dir Ànakin fàcilment, asseient-se en el fred terra.

–Què estàs fent? –va preguntar la Shalini–. No vas a fer res?

–Ho estic fent–, va dir Ànakin. Tornant-se cap als altres–, començant a observar.

Només hi havia una solució. Ànakin havia d'arribar a la pleta de transports. La pregunta era quan. Hi havia quatre grups de guàrdies amb torns de vuit hores, així que aquest solapament garantia que un grup era sempre relativament fresc. A més, droides sentinelles brunzien constantment pel complex. No era impossible. Però requeriria la correcta sincronització.

Ànakin encara tenia el seu sabre làser i el seu llançador de cables. Podia llançar-se sobre la tanca d'energia, però llavors hauria de creuar trenta metres d'espai obert per arribar a la pleta de transports. Els transports estaven fortament protegits, però no els que necessitaven reparacions. Si aconseguia arribar al cobert de reparació, podria colar-se dins. Només hauria d'esperar que pogués arreglar un transport i enlairar abans que la seva absència es notés.

No podia emportar-se als altres. Hauria d'escapar sol, i esperar tornar a per ells.

No tenia sentit esperar. Escaparia aquesta nit.

La porta va lliscar. Un oficial va entrar, envoltat de guàrdies i droides. Va començar a caminar a través de la multitud mentre els presoners s'enfonsaven cap enrere.

–Què està passant? –va xiuxiuejar la Shalini.

–Un escombrat–, va murmurar un presoner al costat de ella–. Vénen cada poques setmanes i s’emporten a diversos de nosaltres.

–Ningú torna mai, –va murmurar algú més–. Se'ls emporten a un edifici sense marcar. Hi ha rumors d'experiments mèdics.

L'oficial va assenyalar amb un dit a un presoner, després a un altre. Els guàrdies els van envoltar i se’ls van emportar junts.

Després l'oficial va rodar i va assenyalar directament a Ànakin.

–Ell.

–No, –va xiuxiuejar la Shalini.

Ànakin va considerar resistir-se. Amb una mirada cap als altres i cap als guàrdies que s’havien reunit, va decidir que no podia. Sabia que si tenia lloc una batalla, altres moririen.

I hi havia motius per a sotmetre’s. La seguretat podia ser una mica més laxa en les instal·lacions on li estaven portant. Ànakin es va posar a caminar darrere dels altres.

Van ser portats a un edifici gris sense senyals fora. Quan van ser portats a l'interior, el nas d'Ànakin es va retorçar. Feia olor de químics. Així que els rumors podien ser certs. Els presoners van intercanviar mirades incòmodes.

Van ser portats pel passadís i els van empènyer a una habitació nua blanca. Allà una holopantalla ocupava tota una paret. Una imatge d'un home humà vestit amb una bata de metge va aparèixer a la pantalla. Somreia gentilment.

–No tingueu por. No us farà mal. Al contrari, esteu a punt de gaudir l'experiència per la qual us hem triat. Benvinguts a la Zona d'Auto-Confinament. Un doctor estarà amb vosaltres en breu per explicar-vos-ho. Mentrestant, relaxeu-vos.

–Relaxeu-vos, –esbufegà un dels presoners–. Bon consell, líder mèdic.

L’holoimatge es va apagar.

–Què ha dit? –va preguntar un altre dels soldats detinguts–. La zona d'Auto-Confinament? Què van a fer-nos? –va pressionar els seus dits contra el seu front–. Em sento estrany.

Ànakin, també, se sentia amb el cap anat. Tot d'una es va adonar de per què la informació se’ls hi havia donat per una holoimatge en lloc d'una persona real.

–L’habitació està plena d'algun tipus de gas. Ens han drogat, va dir mentre la seva visió s’esborronava. Va sentir els seus genolls tremolar. Un dels presoners va caure a terra.

Ànakin es va sentir lliscar cap avall. Va lluitar contra la sensació del gas. Els altres es van quedar inconscients. Ell es va contenir amb preparació. Va tractar de moure les cames i va trobar que eren massa pesades.

Era l'únic conscient quan els tècnics van entrar a l'habitació amb màscares. Veia, però no podia moure ni un dit. Els tècnics van començar a carregar als altres presoners en lliteres repulsores elevadores.

–Mira aquest, encara està despert, –va dir un dels tècnics, apropant-se a Ànakin–. Mai havia vist això abans.

–No està molt content de ser aquí tampoc, –va dir un altre.

Un d'ells es va inclinar més a prop d'Ànakin.

–No lluitis, amic. Només volem certa cooperació al principi. Et garanteixo que t'agradarà la teva estada aquí.

Utilitzant cada unça de la seva voluntat i força, Ànakin va agafar al tècnic pel coll i va acostar encara més la seva cara.

–Jo... No... ho apostaria.

El tècnic va cridar i va lluitar per alliberar-se.

–Ajuda! Per la galàxia!

Els altres dos van córrer cap allà. Ànakin no podia lluitar contra els tres. Va ser llançat a la llitera i el van lligar. S'enfonsava dins i fora de la consciència mentre la llitera era portada pel passadís. Una porta es va obrir. La llum va ferir els seus ulls.

Van començar a desvestir-lo. El meu sabre làser, va pensar Ànakin. El disc. Hi havia mantingut el cinturó d'utilitats i havia ocultat el disc en una ranura oculta. Hi havia amagat el seu sabre làser ficant-lo contra el seu cos sota la túnica, lligant-se el cinturó fermament contra l'empunyadura.

No podia invocar la Força prou com per distreure els tècnics de trobar-lo. Estava indefens. Només la sort podia evitar el descobriment. El cinturó va ser deslligat i va colpejar el terra amb un cop suau. La seva túnica li va seguir. El tècnic va agafar el munt i el va llançar a una caixa d'emmagatzematge amb robes d'altres presoners.

Ànakin va tancar els ulls contra la basta llum. Es va sentir sent aixecat i ficat en aigua. Va tractar de lluitar, tement ofegar-se.

–Relaxa’t, amic, –va dir el tècnic–. És només un bany.

L'aigua estava càlida. Va lliscar contra el lateral. Estava lligat de manera que el seu cap no rellisqués sota la superfície. La ment d'Ànakin va anar a la deriva com si estigués surant en un llac profund, fosc.

Havia d'haver dormit. Quan es va despertar, estava sec i portant una túnica nova, aquesta d'un material suau, d'un blau fosc. Estava jaient sobre el matalàs. El somni li havia refrescat. Se sentia relaxat i energitzat. Es va estirar, meravellant-se davant com de fluides que se sentien les seves extremitats. Els efectes de les drogues paralitzants havien passat, però estranyament, li havien deixat sentint-se àgil.

Va reconèixer al tècnic que li havia donat un coixí.

–Et sents millor? T'ho vaig dir. Ja gairebé és hora de sopar.

Ànakin va sacsejar el cap.

–Tots es neguen al principi–, va dir el tècnic metge–. No et preocupis, el menjar no està drogat. Tots mengem junts, treballadors i pacients.

Ànakin va arronsar les espatlles. Potser l'home estigués dient la veritat. Potser no. Estranyament, a Ànakin no li importava. Era com si una forta aigua freda corregués per les seves venes, calmant cada impuls, cada desig.

Va caminar cap al menjador. Les taules estaven posades, i altres pacients i treballadors metges estaven menjant. Hi havia una llarga taula amb plats plens de fruita i verdures, pastissos i carns. Ànakin va veure que tothom menjava dels mateixos plats, així que va agafar una mica de menjar i el va menjar.

Va mastegar, preguntant-se què passaria ara. Suposava que alguna cosa passaria aviat. Quan ho fes, reaccionaria.

La necessitat d'ajudar a Typha-Dor semblava tan distant ara. Algú més ajudaria al planeta. Sempre hi havia algú més per fer alguna cosa, si esperaves. Ell simplement passaria el temps aquí i veuria què tramaven els vanqorins. Això seria valuós per Typha-Dor també. No necessitava preocupar-se per la invasió ara mateix.

Va menjar i va seguir a alguns altres presoners cap al pati. Les llums de calor havien estat muntades i l'aire era còmode. Les flors creixien, i grans arbres, amb fulles. Ànakin va trobar un banc i es va asseure. Va sentir alguna cosa que no havia sentit en molt, molt de temps, no des que era un nen petit en braços de la seva mare: pau.

Lluitaré contra això aviat. Quan necessiti escapar, ho faré. Però ara mateix... ara mateix, estaria tan malament gaudir d'això?

Següent