El moment de la veritat (VIII)

Anterior

Capítol 8

Un cop, Ànakin i Obi-Wan s'havien pres un parell de setmanes per viatjar a través de les praderies del planeta Belazura, únicament per plaer. Obi-Wan considerava que el planeta estava entre els més bonics de la galàxia, i li volia ensenyar. Ànakin recordava a Obi-Wan dient-li que fins i tot la vida dels Jedi havia d'incloure temps per reflexionar sobre els voltants bells. Les úniques ordres d'Ànakin durant el viatge eren gaudir. Ho havia fet.

Havia vist camps d'herba que anaven des dels grocs clars com el sol fins als verds profunds. Havia vist camps daurats puntejats de flors vermelles intenses. Els cels blaus els havien envoltat com un halo de llum. Recordava que mai feia calor, ni mai feia fred. Que la brisa contra la seva pell s'havia sentit tan suau com el tacte de la seva mare.

Havia estat un temps pacífic al qual havia tornat una i altra vegada en els seus somnis. I ara ho estava experimentant una vegada més.

Per a sorpresa d'Ànakin, no va passar per cap tractament. No va ser drogat de nou. No va ser tractat com un presoner. La seva habitació era escarida, amb només un matalàs i una taula, però tenia accés a una àrea assolellada dins i al pati fora. Ànakin trobava que no volia altra cosa que seure allà, la seva cara inclinada cap a les llums càlides, observant els patrons d'ombres de les fulles a la paret. Trobava que era fàcil contemplar els verds diferents de les fulles durant hores. Tot i així no era el buit de ment de la meditació que li havien ensenyat. No abandonava el seu cos. No deixava les seves preocupacions. Podia veure'ls com si estiguessin lluny en la distància. No tenien res a veure amb ell. Sabia que tot funcionaria com hauria de fer-ho.

No estava segur de quant temps havia passat. Potser no més d'un dia o dos. Ànakin ocasionalment pensava en escapar. El pensament suraria per la seva ment com una brisa càlida, i després desapareixeria.

Una tarda dos tècnics mèdics van arribar al jardí i es van aixecar davant seu.

–A algú li agradaria veure't, Presoner 42601.

Ànakin es va aixecar i els va seguir. Va sentir una lleugera curiositat. Van continuar caminant a cada costat d'ell, sense tocar-lo o retenir-lo de cap manera. No hi havia necessitat de fer-ho.

Ànakin va ser portat a una oficina. Els tècnics van marxar, tancant la porta en silenci darrere d'ells. Al contrari que la resta del complex, que era còmode però estret, aquesta oficina era plena de color i luxes. Una catifa gruixuda, amb patrons, era a terra i unes cortines de septoseda de blau fosc penjaven de les finestres. Va pensar que podia olorar un perfum agradable. Es va asseure en una cadira suau i es va inclinar cap enrere contra un coixí de color rosa.

Una dona humana va caminar cap a l'habitació. El seu pèl ros estava trenat de plata i enrotllat al clatell. Era major, va percebre, però no podia dir-ho per la seva cara, la qual estava tensa i llisa. Els seus ulls eren penetrants però càlids.

En lloc de seure darrere de l'escriptori, va pujar a la vora d’aquest.

–Gràcies per venir.

Ànakin va assentir. Podia escoltar un fantasma en el seu cap, un murmuri de la persona que havia estat. Aquesta persona hauria dit, tenia elecció? Però ara no se sentia amb ganes de desafiar aquesta persona, aquesta dona amb el preciós pèl i el càlid somriure.

–Vaig demanar veure't–, va dir ella–. Jo sóc la doctora que va inventar la Zona d'Auto-Confinament. Has vist que no t'he mentit. La teva experiència és de plaer, no de dolor. Tinc una teoria de què si estàs envoltat de coses agradables i sense preocupacions, la teva ment s'elevarà en aquest nivell. Estàs feliç aquí?

Ànakin va considerar la pregunta. Feliç? Tot d'una se sentia confós. Què volia dir la paraula? Havia estat feliç alguna vegada? Recordava una espurna d'un jove, corrent a casa a través de carrers estrets. Recordava riure amb el seu amic Tru Veld, un company Padawan al qual no havia vist en un any. Podia localitzar el record, però no la sensació.

Per algun motiu, la seva confusió la va fer somriure.

–Pregunta incorrecta. Deixa’m reformular-la. Estàs content?

Això ho podia respondre.

– Sí.

–Bé. Aquesta és la nostra meta. Ara. El motiu pel qual vaig demanar veure't és que els tècnics em diuen que vas ser capaç de lluitar contra l'agent paralitzant que fem servir quan vas arribar per primera vegada. Hauria d'explicar que l'agent s'utilitza només per lliurar-te de qualsevol ansietat que poguessis sentir. Naturalment com a presoners de guerra hauríeu de sospitar que alguna cosa terrible us podria ocórrer. L'agent només s'utilitza per fer l'experiència més còmoda per a vosaltres. Necessitàveu ser banyats i vestits, i el paralitzant ens va permetre fer-ho sense que vosaltres o els tècnics us feríssiu. Va ser per benefici de tots, ja veus.

Això semblava raonable, però Ànakin no va dir res. Encara que estava perfectament content amb parlar amb aquesta doctora, i estava gaudint d'aquesta meravellosa pau que sentia, estar aquí no hi havia esborrat per complet el record de ser un Jedi. Necessàriament no confiava en el que aquesta doctora havia de dir-li.

–És impossible resistir aquest gas paralitzant, tot i així tu vas assaltar a un tècnic.

–Li vaig agafar del coll, –va corregir Ànakin planerament–. I tu vas parlar amb ell.

–Semblava apropiat sota les circumstàncies.

Ella va fer que sí amb apreciació.

–Veig que encara estàs a la zona, encara tens el teu propi judici.

–No m'agrada abandonar-lo per complet, no, –va oferir Ànakin.

Ella li va estudiar ara. Ànakin podia sentir la llum del sol tocar la seva cara. La seva pell es va escalfar, i volia tancar els ulls per gaudir de la sensació, però no ho va fer.

–Vaig sentir alguna cosa sobre tu–, va dir ella–. Hi ha un mestratge del teu cos, de la teva ment. L'he vist abans. Has sentit alguna vegada parlar de la Força?

Ànakin no va mostrar ni per un moviment d'un múscul que la pregunta li hagués sorprès. El seu entrenament Jedi corria més profund que qualsevol altra cosa. El va sentir agitar-se, i es va inclinar cap a ell buscant suport.

–No.

Ella va assentir de nou, lleugerament.

–Això pot ser cert, i pot ser que no. Si no ho saps ja, podries ser sensible a la Força. Això vol dir que podries tenir habilitats especials.

Vigila ara, Ànakin va arronsar les espatlles. No volia discutir sobre la Força amb aquesta dona. Volia tornar al jardí. La forma més ràpida de fer això, sabia ell, era semblar avorrit per les seves preguntes.

–Alguna vegada has vist que alguna cosa passi abans que realment passi? –va preguntar ella.

Ell es va forçar a semblar en blanc.

–No ho crec.

–Els teus temps de reacció són inusualment ràpids? Tens una concentració inusualment forta?

Ell va prendre una llarga pausa que es va estendre un moment. Ella es va inclinar amb anticipació.

–Eh, quina era la pregunta?

Ella va fer un gest impacient.

–Eren els teus temps de reacció inusualment ràpids? Abans que vinguessis aquí.

–Sempre era el primer d’arribar a la taula per menjar.

Ella es va inclinar cap enrere, decebuda. Els seus ulls es van posar en blanc. Era com si ara, que ella estava avorrida d'ell, no existís.

–Pots tornar al jardí ara.

Ànakin es va aixecar i va abandonar l'habitació. Va caminar de tornada al pati. La doctora estava treballant per als vanqorins. No era una nativa de Vanqor. Els vanqorins eren humans, però tots vestien túniques grises i no adornaven les seves robes. Ella era una estrangera, sens dubte.

Hi va haver una vegada en què ell hauria estat desitjós per descobrir qui era ella i per què era aquí. Però avui el sol brillava, i feia un bon dia al pati. I gairebé era l’hora de dinar de migdia.

Següent