CAPÍTOL 21
INFERN
El crepuscle.
Les bateries de turbolàsers
projectaven ombres de la mida d’edificis sobre l’enfosquida plana de permeociment.
Clons silenciosos s'asseien darrere de les plaques protectores dels canons
antiaeris dobles i quàdruples. Només se sentia el suau brunzit dels servomotors
quan els canons dirigits per ordinador seguien el moviment dels caces droides,
encara massa elevats per ser alguna cosa més que motes lluminoses a la llum del
sol ponent.
Un sorollet, un gemec
mig contingut de dolor i frustració, va cridar l'atenció d’en Mace i va
interrompre les seves comprovacions prèvies al vol de la fragata. Chalk forcejava
amb l'arnès de seguretat del seient del navegador. L'atapeït embenat de les
seves ferides no li permetia ajupir-se prou com per assolir l'ajust dels
corretjams. El seu rostre estava tan pàl·lid que les pigues destacaven en ell
com taques de greix, i un fil de sang envermellia la vora dels embenats del seu
pit.
–Vinga, deixa-m’ho fer
–Mace li va ajustar la longitud de l'arnès i el cinturó. Va arrufar les celles
davant la sang de les seves benes–. Quan ha passat això?
Chalk va arronsar les
espatlles, evitant la seva mirada.
–En el salt, pot ser.
Al congost.
–Hauries d’haver dit
alguna cosa.
Ella li va apartar les
mans i es va afanyar a comprovar l'armament.
–Estic bé. Una noia
forta, sóc.
–Sé que ho ets, Chalk,
però les teves ferides...
–No tinc temps per
estar ferida, jo –va assentir en direcció a l'obertura ovalada oberta pels
sabres làser en el parabrisa. Sobre la ciutat, el sol ponent arrencava espurnes
en la dansa canviant i impossiblement complexa dels caces droides–. Hi ha en
perill, gent. Gent que estimo. Ja estaré ferida després, jo.
La ferotge convicció
de la seva veu va fer meditar a Mace. Un inventari de les seves pròpies ferides
va passar per la seva ment: l'atordiment que li provocava el mal de cap, les
costelles trencades, el turmell torçat que li feia coixejar, la cremada làser
infectada de la cuixa, la mossegada nebulitzada amb embenat que li havia fet
Vastor, per no esmentar la resta dels talls i ferides menors que li cobrien tot
el cos fins al punt que costava distingir una de l'altra.
I, tot i així, havia
seguit lluitant, i seguiria lluitant. Ferides? En aquest moment amb prou feines
podia notar-les.
Perquè corria perill
algú a qui volia.
–Quan això hagi acabat
–va dir, assentint amb comprensió–, tu i jo anirem a un centre mèdic. Junts.
El somriure que ella
li va dedicar mostrava només una ombra de dolor.
Nick va treure el cap
per la porta de la cabina.
–Sembla que ens
anem... Escolta, mira això –va dir, arrufant de sobte les celles i mirant a
través del parabrisa.
Kar Vastor s'apropava
entre les ombres que tallaven el camp d’aterratge. Els seus escuts relluïen
sota els encegadors centelleigs provocats pels panells que il·luminaven les
naus, ara que s’havia fet fosc. El Lor pelek va córrer, agitant una mà i
demanant a Mace que li esperés.
–Què passa? És que ara
vol tornar a lluitar o alguna cosa així? –el rostre d’en Nick s’il·luminà–.
Podríem fotre-li un tret, saps? Per accident. Per una d'aquestes tragèdies
sense sentit que té lloc quan un comprova les seves armes...
–Nick.
–Entesos, d'acord.
Mace va observar
inexpressiu com s'acostava Vastor. Feia només un moment, just abans de deixar
el búnquer de comandament per anar a la fragata, el Mestre Jedi havia mantingut
una conversa privada amb CRC-09/571 en un reservat.
–Només rebrà ordres
meves, entesos? –havia dit al comandant clon–. Vull que ho tingui del tot clar.
El casc de CRC-09/571
es va inclinar, desconcertat.
–Però la Mestra
Billaba...
–Ha estat rellevada
del comandament. Igual que Kar Vastor.
–I els seus homes,
senyor?
–No tenen ni rang ni
autoritat militar.
–Desitja el general
que siguin desarmats i arrestats?
Mace va examinar amb
rudesa l'abarrotat centre de comandament, ple de soldats i presoners. Veia en
la seva ment els vint cadàvers del celler de transport de la fragata.
–No. No estic segur
que pugui fer-ho, però vigili’ls. No són de fiar. Poden tornar-se violents
sense previ avís. Potser intentin fer mal als presoners. I pot ser que fins i
tot a vostès.
–Sí, senyor.
–I tregui als
presoners d'aquí. Aparti’ls d'ells. No tots alhora. Inventi’s algun pretext i
comenci a treure'ls amb la major eficiència possible.
–I si té lloc un
enfrontament, senyor? –el to sec de CRC-09/571 havia baixat de volum, com si el
comandant fos reticent a considerar tan sols aquesta possibilitat–. I si
ataquen?
–Defensin-se vostè,
als seus homes i als presoners –li havia dit Mace–. Faci servir la força que
sigui necessària.
–Força letal, senyor?
Mace havia contemplat
el seu propi reflex en el fumat visor del casc del comandant. Abans de poder contestar
va haver d'empassar saliva amb esforç.
–Sí –va haver apartar
la mirada; trobava el seu reflex massa fosc per al que sabia que havia de dir–.
Està autoritzat a emprar força letal.
En el camp
d'aterratge, Vastor no es va molestar a donar la volta per entrar per les
portes del celler. Sense perdre el pas, va fer un salt just sota la cabina que
el va elevar fins al morro del Turbotro amb un soroll metàl·lic provocat,
probablement, pels vibroescuts desactivats, que li dificultaven agafar-se a la
nau i van xocar contra ella. Vastor ascendí fins posar-se a la vista i es va
amagar davant el parabrisa.
Va romandre un moment
allà, encongit, deixant que els seus avantbraços reposessin en els seus genolls
doblegats i mirant amb gravetat a Mace a través de l'obertura.
Mace Jedi dels Windu. Fins i tot el seu grunyit era
reticent. Gairebé contemplatiu.
–Kar.
No hem estat amics, tu i jo. Sospito que si els dos
sobrevivim aquest dia seguirem sense ser-ho.
Mace es va limitar a
assentir.
Potser no ens tornem a veure. Voldria que sabessis que
m'alegro de no haver-te matat aquesta tarda. Ningú més hauria pogut fer el que
tu has fet avui. Ningú ens hauria portat tan lluny.
Això tampoc requeria
una resposta. Mace va esperar.
Vastor va prémer els
llavis, com si li causés mal compartir els seus pensaments, i el seu grunyit es
va tornar gairebé un ronc greu en el més profund de la seva gola.
Vull que sàpigues que m'enorgulleix ser el teu dôshalo.
Honres als Windu.
Mace va respirar
fondo.
–Tu no els honres –va
dir a poc a poc, amb fredor deliberada.
Aquest cop li tocava a
Vastor mirar-lo en silenci.
–Jo no sóc Mace, Jedi
dels Windu. Windu és el meu nom, no el del meu Ghosh. Tu i jo no som dôshallai.
Els Windu ja no existeixen, i tu només portes desgràcia a la seva memòria. El
meu Ghosh són els Jedi.
Va tornar a concentrar-se
en les comprovacions prèvies al vol.
–Estaria bé que a la
meva tornada t'haguessis anat ja –va dir distant.
Mentre Mace parlava,
Vastor va tornar el seu rostre cap a la dansa en espiral dels caces. No va
semblar sentir-lo. Mirava cap amunt com si escoltés les estrelles. Va passar un
o dos segons sumit en el silenci i la immobilitat, abans d'assentir amb
gravetat i tornar a mirar a Mace.
Fins que ens tornem a veure, dôshalo.
Girà com un lleopard
arborícola sobresaltat i va saltar des del morro del Turbotro per allunyar-se
corrent per l’il·luminat permeociment.
Mace va connectar les
últimes deu palanques de la seqüència de vol, i el Turbotro es va bressolar lentament,
mentre els repulsors l’elevaven gairebé un metre del terra.
–Vinga.
***
Quan el Turbotro va rugir
a través de les portes de l'espaiport i va entrar al barri de magatzems de
Pelek Baw, ja circulava a una mica més de dos-cents quilòmetres per hora. El forat
del parabrisa udolava com la banya desafinada d'una banda d’smazzo. Durant un
quilòmetre o més, immensos magatzems ennegrits a la nit omplien tota l’extensió
al nord de l’espaiport, però els carrers en si mateixos estaven buits. Mace
pretenia aprofitar qualsevol avantatge que pogués trobar.
Nick s'aferrava als
respatllers dels seients d’en Mace i la Chalk. Estar just davant el forat del
parabrisa li feia parpellejar dubitatiu.
–Això, escolta, si no
et fa res que ho demani, estàs segur que aquests caces droides no atacaran
també als vehicles de terra?
–Estic segur.
–Però, bé, com ho
saps?
–T’ho demostraré.
Emprant els coets.
Mace va fer girar el Turbotro per ajudar a sortejar una cantonada molt tancada,
i va xocar grinyolant contra un magatzem amb força suficient per escantellar el
blindatge del vehicle i obrir un forat a la paret de la mida d'un rondaire de
vapor. El Jedi lluità amb els controls i va redreçar la nau, i llavors va fer
un gest amb el cap en direcció al llarg carrer que tenia davant.
A mig quilòmetre de
distància, al gegantí vessant cuirassat d'un vehicle terrestre d'assalt (VTA)
sortia emetent un espetec metàl·lic d'un carrer lateral.
–Per això ho sé –va
dir Mace.
La seva torreta ja
havia rotat un quart de gir per apuntar al Turbotro.
–Chalk –va dir Mace,
però ella ja se li havia avançat.
Les torretes
quàdruples de banda i banda de la fragata van cobrar vida i van omplir el
carrer amb llampeguejants polsos d'energia...
... Que van donar en
el VTA sense esgarrapar-lo si més no.
–Mai travessaràs el
seu blindatge! –cridava Nick, mentre Chalk deixava que la seva mirada es
desenfoqués i les seves mans es relaxessin en el comandament.
–No disparo al
blindatge, jo –va murmurar, mentre estrenyia el gallet. El canó del VTA va
retrocedir en llançar un obús antiblindatge...
... Que va rebre un
tret làser en el morro quan encara seguia dins el canó.
L'explosió va ser
gratificant.
Va deixar el canó
obert sobre si mateix enmig d'una pluja de duracer ennegrit i retorçat, com si
el VTA fos un androide fumant un pur explosiu.
–Conforme –va dir Nick–.
Ara sí que estic impressionat.
Els artillers del VTA
van replicar amb els seus repetidors pesats de cartutxos, fent que viatjar en
el Turbotro fos semblant a ficar el cap dins d'un cubell d'escombraries de
duracer apallissat per una banda de vàndals borratxos. L'impacte dels cartutxos
va obrir osques prismàtiques al parabrisa del transpariacer.
–És hora de sortir del
carrer –va dir Mace.
–No pots! –va cridar
Nick–. Ens abatrien!
–He dit sortir, no
enlairar-se. Obre foc.
Chalk va mantenir el
gallet premut. Mace va estirar el comandament de control i va moure lateralment
el Turbotro per deslligar tota la potència dels làsers quàdruples contra el
magatzem que tenien al costat. De sobte, una enorme boca amb dents de durciment
que penjaven de barres reforçades es va obrir a la paret. Mace va fer que la
fragata entrés per l'obertura com un ariet.
Fins a l’interior de
l'edifici.
–Wow!
–Saps el que estàs
fent, tu?
–Segueix disparant.
Contenidors de càrrega
il·luminats de vermell per les descàrregues dels canons llampeguejaren a banda
i banda de la fragata. Mentrestant, una altra boca creada per un projectil
s'obria a la paret de davant i els permetia sortir al següent carrer...
També ocupat per la
milícia.
Almenys per una
companyia d'infanteria pesada amb un parell de peces mòbils d'artilleria i pot
ser que alguna cosa més que Mace no va tenir temps d'identificar. El Jedi va
mantenir la fragata rugint en línia recta, va passar entre ells i va arribar
fins al magatzem que hi havia a l'altra banda del carrer abans que algun dels
sorpresos balawai pogués ni tan sols carregar les armes.
Es van obrir pas per
la ciutat lluitant, travessant edificis quan havien de fer-ho, recorrent
carrers oberts quan podien, zigzaguejant i desfent el camí per trobar obertures
en el cèrcol que cada vegada es tancava més sobre el barri dels magatzems, i
deixant enrere un deixant de sorpresos balawai i un immens rastre de punts
connectats en línia i format pels magatzems en flames.
***
A vegades, quan les
coses surten malament, ho fan d'una en una, en una cadena de desgràcies de les
que cal ocupar-se baula a baula. Aquests són els moments senzills.
De vegades els
problemes arriben junts i de cop.
Quan per fi van deixar
enrere el barri de magatzems. Mace va posar la fragata a velocitat de marxa.
Els carrers de la nit de Pelek Baw estaven tan abarrotats com sempre, però
éssers de totes les espècies es tiraven precipitadament a un costat perquè la
lenta fragata pogués recórrer la ciutat al nivell del carrer.
Almenys quan es
paraven a mirar amb temps suficient per moure’s.
–Nick, saps on som?
El jove korun es va
inclinar cap endavant per mirar pel parabrisa; pel costat de babord, la llum
dels incendis que havien deixat enrere pintava el cel de vermell.
–Allà se’n va
l'element sorpresa...
–Nick.
Nick va negar amb el
cap, derrotat.
–Es que no ho entens?
Ara saben que anem cap allà. El Ministeri de Justícia és com una fortalesa. Dimonis,
és una fortalesa. Ni tan sols tu pots entrar-hi. Ara no. Ara ens estaran
esperant.
–Sempre ens han
esperat –va dir Mace–. No passa res, no anem allà.
–Eh?
–Geptun és llest.
Potser massa per al seu propi bé. Sap que anirem a per ell. És l'únic moviment
que ens queda. Per això vàrem rastrejar el seu senyal amb tanta facilitat. Vol
que ataquem el Ministeri de Justícia. Si de veritat hi fos hauria buscat una
manera d'ocultar el seu senyal. Al Ministeri no hi haurà res a part d'un gran
nombre de tropes. O pot ser que només una bomba molt gran.
–Llavors, què punyetes
estem fent aquí? On està?
–En un lloc amb
l'equip electrònic necessari per simular les dades d'origen d'un senyal
comunicador. Potser jo no sigui tan bon jugador de dejarik com el nostre
coronel, però a la meva memòria no li passa res. L'única vegada que ens vam
veure va ser amb motiu de la mort d'algú a qui va descriure com "una vella
amiga".
Nick va estrènyer els
ulls.
–Tenk... –va dir entretalladament–.
Creus que és als Banys.
–Pots portar-nos-hi?
–És clar. És fàcil.
Només cal dirigir-se al Nord-est...
La mà de la Chalk el
va interrompre, tocant-li el braç.
Ella li va dirigir un
somriure malaltís, i la seva gola es va moure com si s'esforcés per contenir el
vòmit.
–Potser..., potser és
millor... –va dir amb una tos humida.
Dels seus llavis va
brollar sang.
–Chalk!
Els dits d'ella es van
enfonsar en el seu braç amb un espasme. Tenia l'altra mà enganxada al cos, el
rostre gris i els ulls ennuvolats.
–Potser sigui millor
que t'ocupis de la navegació, tu –va dir, i es va desplomar.
La seva mà es va
apartar de les costelles, revelant un esfilagarsat forat sota el pit. Es va
esfondrar cap endavant, contra l'arnès de seguretat del seient. Tenia una
ferida de sortida a l'esquena per la qual Nick hauria pogut ficar el puny. En
el respatller del seient es veia un forat encara més gran, i la paret de la
cabina del darrera mostrava una esquitxada de sang, teixits i restes de sintecuir
negre.
Nick la va envoltar
amb els braços, mantenint el seu cap en alt i suplicant als seus ulls buits.
–Chalk, no, tu no, vinga,
tu també no, vinga, Chalk, si us plau...
Mace va mirar al
parabrisa, a la línia d’osques causada pels cartutxos del primer VTA, una línia
interrompuda pel tall del sabre làser.
Ja feia diversos
minuts que Chalk havia rebut aquest cartutx. Sense dir paraula. Sense un so. Hi
havia aguantat, havia lluitat... Perquè la gent a la qual volia corria perill.
–El centre mèdic –la
veu d’en Nick era ronca–. El centre mèdic només està a un o dos quilòmetres
d'aquí...
Mace no va trigar ni
un segon a prendre la decisió. General o no, seguia sent un Jedi.
–Digues-me per on he
d'anar.
–Entesos, d’acord –Nick
es va obligar a separar-se de la Chalk i va assenyalar la intersecció que
tenien davant–. Gira per aquesta cantonada i llavors...
El carrer que tenien
davant d'ells es va aixecar com una serralada de volcans, a causa d’explosions nascudes
en els punts d'impacte de raigs de partícules escarlates que plovien sobre ells
des del cel nocturn, apuntant no al carrer, sinó a una forma fosca que es movia
en barrina sobre els edificis. Aquesta forma fosca va encaixar un impacte
directe i es va convertir en una bola de foc que es va estavellar contra un
bloc d'apartaments situat a tot just unes dotzenes de metres d'on estava el
Turbotro.
L'ona expansiva va
arribar a la fragata i la va fer girar carrer avall.
Els terracotxes no
blindats i els vianants, els taxicarros i els venedors de carrer, la gent gran
en els seus bancs i els nens que corrien juganers al voltant de les altes
perxes lluminoses...
No va quedar res
d'ells excepte fumejants runes i metall retorçat.
–Què dimonis... –Nick
va deixar anar una impressionant reguitzell d’obscenitats–... ha estat això?
Mace va treure el
Turbotro del seu gir i va apagar els motors. La nau va relliscar carrer avall,
arrossegant una font continuada d'espurnes. El Jedi es va inclinar cap
endavant, amb els artells pàl·lids en el comandament de control, i va mirar pel
parabrisa.
–Que la Força em doni
energies... –va xiuxiuejar, en el més semblant a una maledicció que havia
pronunciat mai.
Aquesta forma fosca
havia estat un dels saltadors Incom de l’espaiport. El foc de canons que havia
plogut sobre el carrer i havia abatut el saltador procedia dels caces droides.
El cel de la nit
estava ple de naus.
Sobre la ciutat.
–Oh, Depa... –va dir
Mace amb un sospir.
A Pelek Baw vivien més
de quatre-centes mil persones. Atraure el foc dels caces podia fer cremar tota
la capital.
No, no podia.
Ja ho havia fet.
El saltador no era la
primera nau que s'estavellava aquesta nit als abarrotats carrers de la capital.
I hi havia més d'un centenar de naus en l'aire, des de petits iots de carreres
a immensos vaixells de càrrega.
Va sentir la ciutat en
la Força: un holocaust de foc i tenebres.
Pànic. Ràbia. Pena.
Horror.
No quedava res més.
Però l’espaiport
produïa una sensació completament diferent.
–Depa, què has fet?
El panell del comunicador
va dringar per anunciar l'arribada d'un missatge amb imatge i so. Mace,
atordit, va allargar el braç més enllà d’en Nick i la Chalk i va connectar el
receptor. Els làsers exploradors de la unitat comunicadora van traçar l'ombra
blava d'una imatge al parabrisa, un ressò electrònic previ de la imatge més
gran que es projectava a l’ardent nit de l'exterior.
La imatge d'un enorme
korun amb el cap afaitat i un somriure ple d'agulles d'os.
Va llançar un grunyit,
i Mace es va preguntar com s'esperava Vastor que l'entengués, ja que la seva mig
telepatia en la Força no podia modular un senyal comunicador, però aquest petit
misteri es va resoldre per si sol a l'instant.
Quan el Lor pelek va grunyir,
la fosca tempesta que havia engolit a Pelek Baw va grunyir amb ell.
Gràcies per donar-nos la ciutat, dôshalo. El seu somriure es
va ampliar com flames propagant-se sobre gasolina. Hem decidit redecorar-la.
Mace va obrir la boca
per preguntar per CRC-09/571, però la va tancar. El comandant sabia que no
podia acceptar ordres d'ells.
Devien haver-lo matat.
–Kar, on està la Depa?
–Mace va mantenir el seu horror desesperat en el més profund del pit–. Deixa’m
parlar amb ella.
No vol parlar amb tu. No et vol veure. Mai. He arreglat
les coses perquè no hagi de fer-ho.
–Kar, atura tot això.
Has de detenir-ho!
I ho faré. Els llavis d’en Vastor es van separar
d'aquestes dents d'agulla, i va semblar simular un somriure. Quan tots hagin mort.
–No entens el que
estàs fent...
Sí que ho comprenc. Igual que tu.
La mirada d’en Mace
era ardent com la ciutat que l'envoltava.
Ho va comprendre. Per
fi. Massa tard.
No tenia paraules per
al que sentia. Potser és que no hi havia paraules.
He trucat per dir-te adéu, dôshalo. Depa et recordarà amb
afecte. Igual que tots. Tindràs una mort d'heroi, Mace dels Windu.
Mace va ensenyar les
seves pròpies dents.
–Encara no estic mort.
El cap blau de la
imatge d’en Vastor es va inclinar un centímetre a la dreta.
Quina hora és?
Mace es va quedar
gelat.
Un cop metàl·lic va
ressonar en la seva memòria.
Un cop que va poder
estar provocat per uns vibroescuts desactivats en xocar amb el blindatge del
morro d'un Turbotro Sienar.
O...
No.
–Nick! –el sobtat crit
d’en Mace va estremir al jove korun com la descàrrega d'un bastó atordidor–.
Agafa't!
–Agafar-me a què?
Les palanques dels
seients ejectors es van moure, i Nick va llançar un jurament i va envoltar la
Chalk amb els braços mig segon abans que els detonadors es connectessin. Les
descàrregues explosives van volar el parabrisa cap a fora i amunt, i el seu
seient va sortir disparat cap als terrats, desequilibrat i enfonsant-se en el
cel nocturn. Va ser just quan el circuit temporal de la granada de protons que
Vastor havia enganxat magnèticament al morro del Turbotro perquè la seva
càrrega projectés lateralment una dotzena de quilos de ferralla a l'interior de
la cabina...
... Va detonar.
***
Mace els va trobar
seguint la seva connexió en la Força amb Nick.
La cadira ejectora de la
Chalk, sobrecarregada i desequilibrada, els va portar fins a un terrat negre,
pla i enganxós pel quitrà, on s’estavellaren i van rodar per terra. Les flames
dels edificis circumdants il·luminaven les parets i projectaven la seva ombra
quadrada cap a les estrelles.
La silenciosa silueta
d’en Nick estava agenollada, amb el cap cot, al costat de la dona. Li apartava
de la cara amb suavitat els ensangonat flocs de cabells. Les llàgrimes dels
seus ulls queien sobre les galtes d'ella com si la mort hagués permès per fi
que aquesta valenta noia pogués plorar.
Mace es va parar a la
vora del terrat i va contemplar la ciutat.
El seu seient li havia
deixat a unes dotze illes de distància, però havia arribat fins allà a peu.
Els carrers eren un
malson.
Els trets dels canons
plovien a l'atzar. Míssils que havien perdut el seu objectiu rebentaven terracotxes
i parades de venedors de carrer. La gent corria i cridava. Hi havia moltes
persones amb armes. Més encara portaven farcells amb les possessions salvades,
molt sovint saquejades, dels edificis en flames. El paviment estava cobert de
cadàvers, que eren ignorats excepte quan provocaven una maledicció en qui
topava amb ells, presa del pànic.
Havia vist una nena
petita aferrant els ensangonats parracs del vestit d'un cadàver mentre cridava
intentant tornar-li la vida.
Hi havia vist un
wookiee i un yuzzem lluitant, esgarrapant-se, mossegant-se, estripant-se i
emetent udols de terroritzada ràbia, apagats en les seves boques plenes de carn
i pèl de l'altre.
Havia vist a un home a
escassos dos metres d'ell, partit en dos per una planxa metàl·lica procedent
del casc d'una nau, que havia caigut del cel com una guillotina de la mida
d'una taula.
Des de la teulada, la
capital de Haruun Kal semblava una plana volcànica amortallada en la nit. Un
vast camp fosc esquitxat de cràters que s'obrien a l'infern. Naus pilotades per
clons passaven sobre ells girant i rodant, lluitant desesperadament per
esquivar els caces que es precipitaven sobre ells escopint foc. En aquestes
trobades no importava qui guanyés, la ciutat era la que perdia.
Pelek Baw sempre havia
estat una jungla, però només d'una forma metafòrica. Vastor havia portat
l'autèntica.
Ell era l'autèntica
jungla.
I estava devorant viva
la ciutat.
–Jo sempre solia... –Nick
parlava en veu baixa, gairebé inexpressiu. Tot just a poc a poc i lleugerament
desconcertat. Seguia agenollat al seu costat–.
Jo solia, bé, pensar que..., bé, que potser algun dia, quan deixés aquest
punyeter planeta... -capcinejà impotent–. Sempre vaig pensar que ella es
vindria amb mi.
–Nick.
–No és que l'hi
demanés, entens. No. Mai vaig tenir nassos per dir-li res. Sobre això. Sobre.. –va
alçar el cap per mirar les fredes i distants estrelles–. Sobre nosaltres. És
que..., és que, bé, mai era el moment adequat. Però em sembla que ella ho
sabia. Espero que ho sabés.
–Nick, ho sento. No
puc dir-te quant ho sento.
–Sí –Nick va assentir
a poc a poc, pensatiu, com si emboliqués la seva pena en una capa protectora
amb cada moviment del cap. Llavors va xarrupar aire entre les dents i es va
posar dret amb un esforç–. Aquesta nit hi ha molta gent que ho sent.
Portava a la mà les
cartutxeres d'ella.
Es va dirigir a la
vora del terrat, es va parar al costat d’en Mace i va mirar la ciutat en
flames.
–Ara estan tots contra
nosaltres –va dir en veu queda–. No només la milícia i els caces droides.
–Sí.
Es va ajustar el
cinturó de la Chalk al voltant de la cintura i es va lligar la cartutxera a la
cuixa esquerra, tal com portava la de la dreta.
–S’han tornat contra
nosaltres. Tots ells. Kar i els seus akks. Depa. Fins i tot els clons.
–Los clons només
obeeixen ordres –va dir Mace, distant.
–Ordres dels nostres
enemics.
Aquesta vegada li va
tocar a Mace ajupir el cap, era el seu torn de cobrir la seva pena amb capes
protectores.
–Sí.
–I en aquest costat
estem... nosaltres. Tu i jo. Ningú més –va treure la pistola amb suavitat i
rapidesa, i va comprovar el seu pes i equilibri. Va treure el carregador i va
tornar a ficar-lo–. Saps? Kar li va salvar la vida –va fer girar la pistola cap
endavant, i després la va girar cap enrere perquè el seu propi gir la fes
lliscar suaument a la cartutxera–. Per un temps.
–Sempre és per un
temps –va murmurar Mace.
Va mirar al caos dels
carrers. Un terracotxe cuirassat ple de milicians va girar una cantonada. L’artiller
de l’EWHB-10 muntat en el seu sostre disparava breus descàrregues a l'aire per
aclarir el camí. Alguns dels saquejadors armats li van tornar el foc.
–Tens alguna idea del
que farem? –va dir Nick a poc a poc. Però abans que Mace pogués respondre. Nick
va somriure apesarat i va alçar una mà–. No et molestis. Ja sé el que vas a
dir.
–No crec que ho sàpigues
–Mace va arrufar les celles en direcció al vehicle dels milicians. Anem a
rendir-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada