Punt de Ruptura (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

RENDICIÓ

Els Banys Altiplà Verd era un imponent edifici de cúpula verd-i-grisa i murs de resplendents llosetes blanques que destacaven sobre la paret d'obsidiana. Quan el terracotxe va aparcar davant del lloc, el cartell del local era fosc i les elaborades reixes de les seves arquejades finestres romanien cegades amb persianes de resistent duracer.

A una illa de distància, els carrers estaven bloquejats amb restes en flames. Aquí tot era foscor i quietud.

–No sé per què anava a ser aquí el coronel –va dir dubitatiu el conductor del terracotxe mirant pel parabrisa.

–Igual vol banyar-se –va dir Nick, tallant, des del compartiment posterior, on anava assegut al costat de quatre regulars suats i d'aspecte cansat–. Una cosa que també us vindria bé a vosaltres, perquè, nois...

–Està aquí –va dir Mace des del seient situat al costat del conductor–. Sortim.

–Suposo que pot ser aquí –va admetre reticent el conductor–. Bé, tothom fora.

El grup es va amuntegar a la vorera.

–Segueixo pensant que hauríem de provar en el Ministeri. I que probablement hauria d’emmanillar-te.

–No hi ha motius per anar al Ministeri –va dir Mace–. I no necessites les manilles.

–Aah, a passeig les manilles. Bé, anem dins –el conductor va tirar de la porta bloquejada–. Tancada.

Una energia porpra lluí. El duracer xiuxiuejà. Vores d’un roent blanc es van apagar i van cremar al vermell, abans d'enfosquir-se per complet.

–No, no ho està.

El conductor va emprar el canó del seu rifle làser com si fos una barra per obrir la porta.

–Ei, què feu vosaltres aquí?

L'ampli vestíbul tallat dels Banys estava convertit en un niu d'artilleria. Un escamot de la milícia s’ajupia, tombava o amagava darrere de barricades provisionals de permeociment expandit. Repetidors muntats sobre trípodes apuntaven contra la porta oberta. El rostre dels homes era tens, amb ulls rodons i espantats. El canó d'un rifle tremolava aquí i allà.

–Podria fer-te a tu la mateixa pregunta –va replicar una veu estranyament familiar.

–Bo, he capturat al Jedi que busca tothom, jo –va dir el conductor–. Vinga, entra.

Mace va creuar la porta oberta.

–Tu!

Era el ganàpia de les dutxes probi de l'espaiport, i no semblava gens espantat.

–Com està el teu nas? –va dir Mace.

El ganàpia es va posar la mà a la pistola del maluc amb un moviment impressionantment ràpid.

Mace va ser més ràpid encara.

Quan la pistola del ganàpia va deixar la cartutxera, Mace ja el mirava des de l'altre costat de la xiuxiuejant energia porpra del seu sabre.

–No ho facis.

–Per casualitat us coneixeu? –va dir Nick.

El ganàpia va sostenir la pistola amb fermesa, apuntant al llavi superior d’en Mace.

–Així que l’has capturat? –va dir amb amargor.

–Oh, és clar, tinent... –el conductor va parpellejar, insegur–. Bé, d'acord, es van rendir, però és el mateix, oi? Vull dir que és aquí, no?

–Aparteu-vos d'ells. Tots vosaltres. Ara mateix.

Els homes es van apartar.

–Haig de veure al coronel Geptun –va dir Mace.

–Mira, això té gràcia –el tinent ganàpia va aclucar els ulls davant la mira del seu làser–. Perquè ell no vol veure't a tu. M'ho va dir específicament. Va dir que igual apareixies per aquí. Que havia disparar-te res més veure't.

–Disparar a un Jedi és una causa perduda per endavant –va dir Mace.

–Sí, això diuen.

–Té família, tinent?

–Això no és assumpte teu –va dir l'oficial, burleta.

–Has mirat recentment al carrer?

La mandíbula del ganàpia es va tensar. No va respondre. No calia.

–Jo puc parar-ho. Aquestes naus que persegueixen els vostres caces droides estan pilotades per homes sota el meu comandament. Però si arribés a passar-me alguna cosa...

El mentó del ganàpia va continuar tensant-se amb tossuderia. Els seus homes es van mirar els uns als altres. Alguns es van mossegar el llavi o desplaçar el pes dels seus cossos.

–Escolta, Lou, mira... –va dir un d'ells, dubitatiu–, jo tinc dos nens, i Gemmy espera un altre...

–Calla’t.

–La teva decisió és molt clara –va dir Mace–. Pots acatar les ordres i disparar. La majoria de vosaltres morirà. I les vostres famílies es quedaran allà fora. Sense vosaltres. I sense més esperança que la de tenir una mort ràpida.

»O podeu portar-me fins al coronel Geptun i salvar centenars de milers de vides. Inclosa la vostra.

»Compleix amb el teu deure. O fes el que cal. Depèn de tu.

El ganàpia va parlar entre dents premudes.

–Saps quan va ser l'última vegada que vaig poder respirar sense problemes? –va grunyir, apuntant al seu nas–. Endevina. Camina. Endevina.

–El teu nas no és l'únic que he trencat en aquest planeta –va dir Mace tranquil·lament–. I tu t'ho mereixies més que l'altre.

Els artells del ganàpia se li van posar blancs en el làser. Mace va baixar el sabre làser, però va mantenir la fulla brunzint.

–Per què no truques al coronel i li ho preguntes? –va dir, mig movent el cap en direcció al caos de fora–. Potser hi ha canviat d'idea.

Les celles del tinent es va accentuar encara més, fins a desfer-se pel seu propi pes. Va moure el cap disgustat i va deixar que l'arma caigués al seu costat.

–No em paguen prou per això.

Va sortir des de darrere de la barricada de permeociment i es va dirigir al comunicador de la casa, a la taula de recepció. Va tenir lloc una breu conversa en veu baixa. Quan va acabar semblava encara més disgustat. Va retornar el làser a la seva cartutxera i va agitar la mà buida cap als seus homes.

–D’acord, aparteu-vos tots. Baixeu les armes.

Va caminar fins a Mace mentre els seus homes obeïen.

–Necessito les vostres armes.

–No tens per què agafar-nos les armes –va dir Nick des de darrere de l'espatlla d’en Mace.

–No deixis la feina que tens durant el dia, noi –el tinent va estendre la mà–. Vinga, no puc portar-vos-hi armats.

Mace li va lliurar el sabre làser en silenci. Nick es va posar vermell mentre penjava les pistoles d'un dit ficat a la guarda del gallet.

El tinent va agafar les dues pistoles amb una mà i va sospesar el sabre làser d’en Mace a l'altra. Li va dirigir un nas pensatiu.

–El coronel diu que ets Mace Windu.

–Ah, sí?

L'oficial va mirar al Mestre Jedi als ulls.

–És veritat això? Ho ets de veritat? Mace Windu?

Mace ho va admetre.

–Llavors pot ser que no m'importi tant això del nas. –El ganàpia va bellugar el cap pesarós–. Suposo que tinc sort de seguir amb vida, no?

–Hauries d’anar pensant en canviar de feina –va dir Mace.

***

L'entrada a la base del Servei d'Intel·ligència de la República era una escotilla hermètica i dissimulada com a part de les escacades rajoles del fons d'una fumejant piscina d'aigua mineral procedent de les fonts termals naturals que hi havia sota els Banys. El tinent conduí a Mace i a Nick fins a una escala que baixava cap a l'aigua i conduïa fins a l'extrem estret de la piscina. Dos milicians suats van aparèixer davant seu, amb els rifles creuats sobre el pit.

–Això fa pudor –va comentar Nick amb una ganyota–. De veritat la gent vol ficar-se aquí?

–M'hi jugo a què no molts –va dir el ganàpia–. Si ho fessin no seria una entrada secreta molt bona, oi?

Un plafó ocult es va obrir i va descobrir un teclat sota la barana de l'escala. El tinent es va encaixar el sabre làser sota el braç per poder polsar algunes tecles, i el generador de camp situat a les escales i el terra de la piscina brunzí cobrant vida. Un crepitar elèctric va anunciar l'obertura d'un canal. Parets de sibilant energia van mantenir a ratlla la fumejant aigua sulfurosa. El final de la cadena es va convertir en un túnel. Un altre panell amb el seu codi va obrir l'escotilla hermètica, i unes escales obertes amb desguassos incorporats els van conduir a una habitació seca i ben il·luminada abarrotada dels últims dispositius en vigilància electrònica, ruptura de codis i sistemes de comunicacions.

Un grapat de persones vestides de civil controlaven les diverses consoles com si sabessin el que feien. Regnava un soroll de fons d'insistents murmuris, i la majoria dels monitors de control només mostraven neu.

El tinent els va conduir fins a una petita cambra en penombra amb parets de holopantalles i una pesada taula de Lamma al centre. L'única llum de la cambra procedia de les holopantalles, que mostraven imatges de la ciutat en temps real. El sostre centellejava amb caces droides que descendien del cel i naus perseguides per ells. Els edificis en flames projectaven un titil·lant brillantor rosada que perfilava a un gruixut homenet assegut a un extrem de la taula.

–Mestre Windu, passi, si us plau –la veu d’en Geptun era feble, i la rialleta autodespectiva tenia un to de fragilitat–. Sembla que vaig cometre un error de càlcul.

–Els dos el vam cometre –va dir Mace.

–Mai vaig sospitar que els Jedi poguessin ser capaços de semblant... salvatgisme.

–Tampoc jo.

–La gent mor allà fora, Windu! Civils. Nens.

–Si la seva preocupació pels nens hagués inclòs als korunnai, ara mateix no seríem aquí.

–Es això? Venjança? –el coronel es va posar dret d'un salt–. És que els Jedi es cobren venjança? Com pot fer això? Com pot fer això?

–Vostè no és l'únic amb subordinats poc fiables –va dir Mace amb calma.

–Ah... –Geptun va tornar a seure a poc a poc a la cadira i va enfonsar el cap a les mans. Una rialleta feble i malaltissa li va estremir les espatlles–. Ja comprenc. No li vaig jutjar malament. Vostè va jutjar malament al seu poble. Tot això és un error de vostè, no meu.

–Hi ha culpa de sobres per a tothom. Ara l'únic que importa és el poder per aturar-ho.

–I vostè té aquest poder?

–No. El té vostè.

–Creu que no ho he intentat? Creu que no tinc a totes les persones d'aquesta estació treballant per desactivar aquests caces? Miri això... Veu tot això? –La veu d’en Geptun anava tornant-se cridanera. L'ombra d'una mà tremolosa es va agitar cap a les imatges de les parets i el sostre–. Això són els sensors de terra. Amb connexió per cable. Vol veure els remots?

Va enfonsar el dit en un control de la taula. Les quatre parets i el sostre van passar a projectar una encegadora neu blanca.

–Ho veu? És que no ho veu? Tots els nostres controls interferidors de senyal també es troben a l’espaiport! En el cas que vostè volgués ordenar als seus pilots que baixessin, no podria fer-ho. No podem comunicar-nos amb ells. Amb cap. Això ja no és a les nostres mans... Estem impotents. Impotents.

Geptun semblava pàl·lid i malgirbat davant la llum blanca de les pantalles. Tenia els ulls vermells i ullerosos, i els llavis inflats com si se'ls hagués mossegat. Una suor negra li tacava la camisa des de les aixelles al cinturó.

–Pot intentar una cosa més –va dir Mace.

–Il·lumini’m.

–Rendir-se.

Geptun va riure amb amargor.

–Oh, per descomptat. Per què no se m'acudiria això? –capcinejà–. Rendir-me a qui?

–A la República –va dir Mace–. A mi.

–A vostè? Si és el meu presoner. I m'està fent perdre el temps –va fer un senyal al tinent, amb la mà tremolosa–. Emporti-se’ls d'aquí.

–Ja li han sentit –va començar a dir el ganàpia després d’encongir-se d'espatlles, però va acabar la frase amb un sobtat ganyol de sorpresa i dolor quan el sabre làser que sostenia es va encendre a la seva mà, va estendre la fulla cap avall i li va obrir un fumejant forat a la cuixa.

Va obrir les mans. Les pistoles van caure a terra i el sabre làser va volar fins a Mace.

–Se subjecta així –va dir Mace, amb la xiuxiuejant fulla col·locada a un centímetre de la punta del nas del ganàpia.

Els dos milicians que tenien darrere van llançar una maledicció i van moure els rifles. Nick va girar, disposat a enfrontar-s'hi, i va estendre els braços mentre les pistoles volaven per l'aire fins a enganxar-se a les seves mans.

–No fem això, d'acord?

Els dos homes, parpellejant i mirant guerxos en intentar fixar la mirada en un canó diferent amb cada ull, van decidir assumir la millor part del valor. El tinent, pàl·lid, es va ensorrar contra l’holopantalla que tenia darrere, aferrant-se la cuixa amb una ganyota de dolor.

–Aquestes són les meves condicions –va dir Mace amb calma–. La milícia planetària cessarà immediatament totes les operacions en el pas de Lorshan. Vostè em lliurarà els codis de control dels caces. I com a oficial militar de més rang i oficial de la Confederació, signarà una rendició formal lliurant Haruun Kal i tot el sistema Al'har a la República.

–Coronel... –el grunyit del tinent estava ofegat pel dolor–. Igual hauria de meditar-ho. Pensi-s’ho. Tots els homes... tenim famílies allà fora...

Geptun, lívid, es va agafar a la vora de la taula.

–I si no ho faig?

Mace va arronsar les espatlles.

–Llavors no salvaré la seva ciutat.

–I com puc confiar que ho farà? En què pot salvar-la?

–Ja sap qui sóc.

Geptun tremolava, i no de por.

–Això és extorsió!

–No –va dir Mace–. És la guerra.

***

La rendició formal es va redactar i va signar davant testimonis i en la mateixa estació del Servei d'Intel·ligència.

–Sap que això no té cap validesa legal –va dir Geptun mentre signava i fixava el seu segell retinal–. Signo aquesta rendició sota pressió...

–La rendició sempre es fa sota pressió –va comentar Mace amb sequedat–. Per això es diu rendició.

Mace va utilitzar el sistema de comunicacions per preparar una sèrie de transmissions que s'emetrien quant desaparegués el senyal interferidor. La majoria de les transmissions eren simples ordres als diferents batallons de la milícia perquè deposessin les armes. De major importància era un informe per HoloRed a Coruscant, amb una còpia de l'acord de rendició adjunt a una petició urgent d'unitats de la República. Si la República aconseguia arribar abans que ho fes la Confederació no trobaria oposició en el seu aterratge. Mace esperava tenir el control dels caces quan desaparegués el senyal interferidor. En aquest moment estaria en posició de convertir el sistema Al'har en un lloc incòmodament perillós per als separatistes, en cas que arribessin primer.

I en cas que intentessin aterrar, les defenses planetàries també es controlaven des de l'espaiport.

Només li quedava controlar l’espaiport.

Tenien a la seva disposició l'escamot sencer i la brigada del terracotxe cuirassat per escortar-los pel caos que era Pelek Baw.

Geptun els va fer travessar el perímetre de la milícia, que formava un gruixut arc entre els magatzems en flames, i llavors Mace va sortir del terracotxe

–Tu condueixes, Nick.

Va fer sortir als altres milicians. Geptun va començar a seguir-los.

–Vostè no, coronel. Entri al cotxe.

–Jo? –el viatge fins a l’espaiport havia proporcionat temps a Geptun per recobrar les bones formes: gairebé tornava a semblar el seu antic jo–. No pot dir-ho de debò! Què s'espera que faci?

–Transmetre els codis de desactivació. Assegurar-se que res surti malament.

–I per què he de fer-ho jo? Què estaran fent vostès dos?

–Matar gent –va dir Nick, mirant cap a les portes de l'espaiport a través del parabrisa.

Geptun se’l va quedar mirant, pestanyejant com si esperés la rematada d'un acudit.

–Pugi al cotxe –va dir Mace.

–De veritat, això, si us plau, no sé quina mena d'home es creu que sóc jo...

–Crec que és vostè un home molt intel·ligent –va dir Mace–. Crec que té més valor del que es creu. Crec que de veritat li importa aquesta ciutat i les persones que hi ha en ella. Crec que el seu cinisme és un frau.

–Com...? Com...? Això és, de veritat, sorprenent...

–Crec que si de veritat fos vostè tan venal i corrupte com pretén, ara mateix estaria al Senat.

L’atònita mirada d'en Geptun va penjar en l'aire tot un segon de silenci, abans de donar pas a una brusca riallada. Va envoltar el terracotxe i va entrar per l'altre costat, movent el cap i rient encara.

–Vinga, jove, fes-te a un costat. Conduiré jo.

–Ah, sí?

–Tu hauràs de disparar contra la gent, no?

Nick va mirar a Mace, que va arronsar les espatlles, després va lliscar al seient del passatger. Geptun va ajustar el seient del conductor fins a sentir-se còmode en els comandaments de control.

–Suposo –va dir amb un sospir enormement teatral– que estic tan preparat per això com puc estar-ho.

Mace va encendre el sabre làser.

Va alçar l'arma i es va quedar un moment immòbil, mirant la seva brillantor com si pogués llegir el seu futur en ella.

Igual podia veure’l.

Aquesta flama assassina podia ser l'únic futur que li quedava.

Va deixar que caigués a un costat, però la va mantenir encesa. Va caminar cap a les portes de l'espaiport.

–Seguiu-me.

Geptun va encendre els motors del terracotxe i va deixar que el vehicle cuirassat rodés darrere del pas deliberadament lent del Mestre Jedi.

Les torres de turbolàsers s'alçaven a banda i banda d'ells. El xiscle de les naus de combat tallant l'aire, el martelleig de les armes i les explosions dels edificis en explotar arribaven fins a ells procedents de la ciutat que tenien darrere, però tot era silenci i quietud a l'altre costat de les barres de duracer de la porta.

Mace va arribar fins a la porta i va mirar al centre de control situat a l'altra banda del desert camp d'aterratge.

Buit. Silenciós. Vast. Els focus llançaven una llum blanca i forta.

El seu sabre espetegà. El duracer va fer caure el permeociment amb un soroll metàl·lic.

Mace va entrar a l’espaiport.

El terracotxe va rodar seguint-lo.

No sabia el que podia trobar allà. Creia estar preparat per a qualsevol cosa. I gairebé encerta.

El que no s'esperava era el crepitar de l'altaveu d'un casc procedent d'una escotilla situada a nivell de terra a la torre turbolàser de la seva esquerra.

–General Windu! És vostè, general Windu?

Tres soldats s’ajupien al llindar.

–Sí –va cridar Mace.

–Permís per apropar-me, senyor.

Els hi va fer un senyal perquè s'apropessin, i van arribar corrent. Es posaren ferms en una fila perfecta.

–Amb el permís del general... El sergent ens envia a comprovar si és vostè, senyor!

–I ho sóc. Jo.

–Van dir que la seva nau havia volat pels aires.

–Van dir això?

–Sí, senyor! Ens van dir que havia mort!

–Encara no –va respondre Mace Windu.

***

Mace va mirar el llis duracer de la porta cuirassada mentre el capità li posava al dia.

La porta cuirassada tenia un metre de gruix i estava tancada amb forrellats interns de neutrònium. La seva superfície era llisa i d'un apagat color gris mat. Un panell de codis l'obria des de fora. Una roda manual des de dins. El panell de codis era inútil quan es feia servir el no-res.

El búnquer de comandament era més segur que moltes voltes del tresor. Només l’acte vertiginós del seu atac havia permès que Mace, Depa i els guàrdies akk arribessin a capturar-lo. Els defensors no havien tingut temps de tancar-lo.

El passadís, fortament il·luminat, semblava irreal. Un escamot complet de tropes d'assalt s’ajupia sobre les rajoles blanques, formant un estret arc al voltant de la porta cuirassada, muntant trípodes a terra i carregant les armes. Quatre escamots més esperaven a la reserva, dos en cada direcció del passadís. Mace estava parat davant la porta. Geptun s'asseia a la càrrega de fusió d'un repetidor pesat, aferrant el seu datapad blindat amb artells blanquinosos. Nick estava assegut a terra, al costat de la porta, recolzant l'esquena contra la paret i amb els ulls tancats. Podria haver estat adormit.

El capità, que tenia la designació CC-8/349, va dir a Mace que el regiment no tenia comunicació amb el búnquer des que els hi van donar la noticia que havien matat al general. Això va ser poc després que la Mestra Billaba ordenés que empressin les naus de l’espaiport per atreure el foc dels caces droides sobre la ciutat. Els altres soldats clon havien rebut l'ordre de romandre atents i preparats per repel·lir un assalt de la infanteria miliciana.

Des de llavors no havien tingut cap comunicació amb el búnquer. Ningú havia entrat. Ningú havia sortit d'ell.

Mace tenia una idea molt clara del que havia de semblar el búnquer en aquest moment. Massa clara.

Un impuls de poder fosc es propagava per la ciutat com l'ona expansiva d'una bomba de fusió.

Darrere d'aquesta porta hi havia el punt zero.

–Et fa preguntar-te què estaran fent allà dins –va dir Nick a poc a poc, amb els ulls encara tancats.

–Esperar –va dir Mace.

–A què?

–A veure si torno –va respondre, mirant el sabre làser de la mà.

Nick va semblar meditar-ho. Va obrir els ulls i es va posar dempeus. Es va sacsejar els braços per afluixar-se’ls i es va enganxar els polzes al cinturó de les cartutxeres.

–Llavors, suposo que no hem de decebre'ls.

Mace va arrufar les celles davant les pistoles de cartutxos enfundades en les cuixes d’en Nick.

–Hauries d’agafar un làser.

–Estic bé amb aquestes.

–Els làsers són més precisos. Tenen més poder de contenció –la veu d’en Mace era seca–. Més trets.

Nick va treure l'arma de la seva dreta i li va donar la volta, com admirant-la per primera vegada.

–El que tenen els cartutxos és que només van en una direcció –va dir amb distensió–. Els làsers estan molt bé i són molt útils, però no em ve molt de gust menjar-me el meu propi tret. Els cartutxos no reboten.

–Sí contra un vibroescut.

–No contra un sabre làser –va dir Nick, arronsant les espatlles.

Mace va ajupir el cap. No tenia resposta.

El pes malaltís que portava tant de temps acumulant-se en el seu pit amenaçava amb aixafar-lo.

–Capità Quatre-Nou –va dir a poc a poc–. D'aquí no sortirà ningú que no siguem nosaltres. M'ha entès? Ningú.

–General, hauríem d'entrar nosaltres primer.

–No.

–Que el general em disculpi, però estem per això.

–El seu propòsit és lluitar. No morir inútilment. Quan vam lluitar a Geonosis, el Mestre Yoda sabia molt bé que no s'havia d’enviar soldats contra un únic enemic usuari de la Força; en aquest búnquer pot haver-hi fins a set.

–Vuit.

Mace va mirar a Nick, que va arronsar les espatlles.

–Saps que és veritat.

El Mestre Jedi va estrènyer la mandíbula.

–Vuit.

Va tornar a dirigir-se a CC-8/349.

–Jo entraré primer. Els seus homes entraran quant jo ho ordeni. Dos escamots. Entreu disparant. Acabin amb tot el que es mogui, però no entrin a buscar i matar. Estaran només per cobrir al coronel Geptun. Hi prendran totes les mesures necessàries per protegir-lo i assegurar-se que completi la seva missió. La seva missió és l'objectiu d'aquesta operació, entesos? Si fracassa, tota la resta no importarà res.

–Sí, senyor. Entès, senyor.

–Els altres es quedaran aquí per defensar la porta. Si cal. I si poden.

–Això, puc interrompre...? –va dir Geptun amb una tos delicada–. Ha pensat algú en com entrarem aquí?

–Tal i com hem fet tota la resta –va dir Nick–. Pel mètode difícil.

–Perdó?

–Amb càrregues direccionals –li va dir Mace. Es va tornar cap al capità de la tropa–. Granades de protons. Volin la porta.

–General...! –va respondre CC-8/349, posant-se ferms–. Amb el perdó del general, senyor, el comandant Set-U segueix dins! Amb més de vint homes. Sense oblidar als presoners, senyor. Incloent els civils. Si fem servir granades de protons, les baixes...

–En aquesta habitació només hi ha morts –va dir Mace amb gravetat–. I les persones que els van matar.

A continuació es va dirigir a Nick.

–Cobreix-me l'esquena des de la porta.

El jove korun va desenfundar la pistola de la Chalk de la cartutxera esquerra, va mantenir les dues pistoles baixes i va assentir en resposta.

–Coronel Geptun.

El balawai grassonet es va posar dempeus. Subjectava el datapad sota un braç, però el continuava agafant amb mans de blancs artells. Una de les seves ròtules li va donar una estrebada i es va estremir, però va parlar amb veu tan alegre i ferma com sempre.

–Estaré llest quan vostè ho estigui. Mestre Jedi.

–No podré protegir-lo allà dins.

–Què bé.

–No farà servir la consola. La unitat transmissora-receptora està en una cambra situada sota el búnquer. Jo li proporcionaré accés. Quedi’s allà fins que cridi als soldats.

–Molt bé. No tinc cap, ah, pressa, ja m'entén. Mai he estat gens que s'assemblés remotament a un heroi.

–La gent canvia –va dir Mace amb tràgica convicció.

Va encendre la seva arma i la va sostenir amb les dues mans.

–Que la Força ens acompanyi.

Va mirar a CC-8/349.

–Molt bé, capità. Voli la porta.

Següent