Hereu dels Jedi (i XXIV)

Anterior

CAPÍTOL 24

Un fet esborronador però fiable de les naus de caça-recompenses personalitzades és que sempre pots comptar amb què portarà bosses per guardar cadàvers en algun lloc, per transportar fàcilment a les seves víctimes. Sovint tenen també magatzems refrigerats i una petita sala que usen com a cel·la per a aquelles preses que han de lliurar vives.

Per molt que dolgués, vaig buscar i vaig trobar una bossa per al cos de la Nakari en una de les naus que tenia el celler obert, després vaig pujar al bosc i finalment la vaig veure amb els meus propis ulls, confirmant el que ja havia sentit. No podia deixar-la a Omereth. A Fayet Kelen ja li havien arrabassat a la seva dona, sense possibilitat d'acomiadar-se d'ella i fer el dol. El mínim que podia fer era portar-li la seva filla a casa, a ella li devia molt més que això.

La Nakari tenia forats irregulars pel cos per culpa de la metralla, però em va alleujar veure que almenys estava d'una peça i tenia els ulls tancats. R2 esperava al costat, fumejant encara per on una descàrrega havia destruït el seu blàster d'ions i part de l'endoll al que anava connectat. La resta del droide estava cobert d'una fina capa de polsim negre i carbó. Em va rebre amb un gemec malhumorat en comptes de la seva habitual verborrea.

—Et repararan, R2 —li vaig tranquil·litzar, i llavors em vaig agenollar al costat de la Nakari, amb llàgrimes en els ulls i, d'una manera estranya, vaig agrair tenir la vista borrosa i les vaig deixar brollar; no ho havia fet abans perquè no m'havia semblat moment de plorar-la. En Ben estava amb mi quan vaig descobrir els cossos cremats dels meus oncles i jo em vaig contenir per la commoció, dient-me que l'Imperi ens estava seguint i que havíem d'arribar a Alderaan. Quan Vader va abatre a Ben, tampoc vaig tenir temps per plorar-lo, perquè havia d'escapar de l'Estrella de la Mort i lliurar la Batalla de Yavin. Vaig perdre al meu amic Biggs per culpa d'un caça TIE en aquesta batalla, però amb prou feines vaig poder permetre'm pensar ni un moment en això perquè havia de crivellar una trinxera. Després, increïblement, vam guanyar i tothom es va posar molt content, i després d'això sempre he tingut treball per fer. Mai era el moment de detenir-se i sentir tot el que havia perdut. Però ara tenia temps: l'Imperi no sabia on estava, Drusil esperaria fins que tornés i R2 no em jutjaria. Així que finalment vaig obrir aquesta ampolla interior en la qual ho havia guardat tot i vaig deixar que sortís la pena. El somriure de la Nakari, els ensenyaments d’en Ben, la meva tieta i el meu oncle, les bromes amb Biggs, i molt més; tot això m'ho havia arrabassat la guerra i ho havia reprimit perquè creia que era el que havia de fer. Però s'havia acabat. Se'm va fer un nus en la gola per l'emoció i vaig recolzar el meu cap en l'espatlla de la Nakari, permetent-me a mi mateix sentir-ho tot, l'absoluta tragèdia que suposava saber que cap d'ells tornaria a parlar amb mi; fins i tot la veu d’en Ben havia desaparegut ara.

Encara que solament vaig trigar un moment, vaig acabar esgotat i em vaig redreçar, apartant un floc de cabell de la cara de la Nakari i posant-li-ho darrere de l'orella.

—Ho sento moltíssim. Vas ser molt més que bona per a mi. Hauria d'haver-t'ho dit —estava completament fora de lloc, però no se m'ocorria què dir.

Recordant la nostra conversa de l'última nit a Kupoh, vaig desitjar poder tornar al Luke d'unes hores abans i dir-li:

«Digues-li el que sents, ara, Luke, ara que encara pots. Perquè sempre et penediràs de no haver-li-ho dit».

No estic segur de per què em costa tant. No sé si és quelcom innat o si ho vaig aprendre d'oncle Owen. Sé que tenia grans sentiments, però no solia posar-los en paraules. Tenia algun detall amb la tia Beru, sorpresetes, i quan ella les rebia se li il·luminava la mirada, somreia i deia: «Owen». És el que li sortia, i aquest és l'exemple amb el qual vaig créixer: no li dius a la gent que l’estimes, l'hi demostres. O potser és que em dóna paüra quedar com un idiota quan intento dir-li a algú que aporta felicitat a la meva vida. Espero que els meus amics sàpiguen que lluitaria i moriria per ells. I espero que això sigui suficient, encara que em temo que no ho és.

Podia haver-me quedat allà agenollat mirant la Nakari fins al vesprejar si la Drusil no m'hagués estat esperant en la llacuna. En realitat era absurd; era molt poc probable que oblidés res de tot allò. Però, d'alguna manera, ficar-la en la bossa significava que havia de deixar-la marxar, i no volia. Encara que ho necessitava. Necessitava que tot allò es marxés.

Vaig necessitar cert esforç i les llàgrimes van tornar a brollar dels meus ulls durant el procés, però vaig aconseguir ficar-la i li vaig demanar a R2 si podia tornar pel seu compte fins a la platja mentre tancava lentament la cremallera. Va emetre una xiuletada i es va inclinar cap endavant com a resposta, així que vaig dir:

—Anem.

El fi material plas va cruixir quan vaig aixecar-la i me la vaig col·locar sobre l'espatlla amb cert esforç. El seu pes físic no semblava ni molt menys tan difícil de portar com la meva pena, i vaig saber que aquesta pena m'acompanyaria molt temps.

Teníem sis naus per triar a la platja, però la Drusil va triar la mateixa en què havia trobat la bossa per al cos. Era la més estilitzada d'un grapat de naus fortament armades, una embarcació blau fosc amb forma d'escarabat que va poder haver pertangut al dresellià de la moto speeder al que Nakari havia abatut. Drusil va evitar per complet entrar en la cabina, rebuscant en les entranyes de la computadora de navegació i la zona de sistemes. R2 la va acompanyar i li vaig sentir refilar, i a la givin murmurant-li alguna cosa mentre jo deixava amb cura el cos de la Nakari sobre la coberta.

Veient l'embalum sense vida de plas en què s'havia convertit ara, una onada d'ira i el fred que venia amb ella va tornar a recórrer-me. Però vaig tancar els ulls, em vaig concentrar en la respiració, i em vaig acordar de quan em reia amb ella. El fred es va convertir gradualment en calor i em vaig sentir molt millor. En comptes de sentir una ira impotent pels moments que no compartiríem, vaig decidir sentir-me agraït pels quals havíem compartit, perquè havien estat bons i no tothom té la sort de gaudir de moments com aquests. Em vaig asseure al costat d'ella en la coberta, doblegant les cames davant meu, decidit a dominar les meves emocions. Tenia una missió per acabar, i no era intel·ligent deixar-se portar per elles. Pot ser que els caça-recompenses que havíem eliminat allà no fossin els únics que hi havia al planeta; podia haver-hi més esperant-nos a l’illa.

No sé quant temps va passar, però quan la Drusil va entrar en el celler i em va dir que havia penetrat en els sistemes de seguretat de la nau i ja podíem volar fora de perill, estava preparat i el sol estava baix en l'horitzó.

—Ha revisat la cabina també? —vaig preguntar—. Allà pot haver-hi més paranys.

—Oh, sí. Sí, ho he revisat tot.

—Molt bé. Anem al punt de trobada.

La Drusil havia pujat les coordenades a la computadora i, després d'una estona per orientar-me amb els controls, vaig fer que la nau s'alcés verticalment fins a una altura segura sobre l'oceà abans de virar cap a l'est. No volia convertir-me en el mos de cap bestiola que hi hagués sota l'aigua.

L'equip d'escanejat de la nau era pràctic, però ni des de lluny del nivell de la Joia del Desert. Vàrem fer un cop d'ull a l’illa, molt més gran que la que havíem deixat enrere, i vam veure que hi havia un munt de rastres de calor i lectures d'éssers vius, al costat d'una corbeta corelliana a l'espai que podia tenir entre una dotzena i diversos centenars de persones a bord. Era un dels CR90 equipats per a la guerra amb sis turbolàsers dobles, i em vaig preguntar si el Major Derlin podia seguir allà.

En aquest cas, probablement ja havia detectat la nau, la qual cosa significava que ens dispararia quan ens veiés. Vaig girar la nau en una maniobra evasiva just a temps quan una ràfega de foc làser va passar al costat de nosaltres rumb al cel. Vaig activar els escuts deflectors, maleint-me per no fer-ho com a rutina de precaució, i vaig canviar el meu acostament a l’illa. Hauríem d'aterrar a certa distància i caminar, resant per què no ens tendissin una emboscada. No sabia com saludar al Major Derlin des d'aquella nau; però llavors vaig pensar que potser R2 podria esbrinar-ho, encara que estava connectat a un sistema amb el qual no estava familiaritzat. No estava en la cabina i no sabia quin dels interruptors auxiliars activaria una connexió per intercomunicador amb ell. Optant per un plantejament poc tecnològic, vaig cridar per sobre de l'espatlla i vaig creuar els dits perquè em sentís.

—R2, pots connectar amb aquesta nau de l’illa i dir-me si contesten? Etiqueta la teva sol·licitud amb codis de l'Aliança.

Vam sortir del rang de foc de l'altra nau per un minut, però finalment va arribar una veu fins a la cabina preguntant com era possible que tinguéssim codis de l'Aliança.

—Aquí el Tinent Luke Skywalker. Hem destruït a tots els caça-recompenses que van venir a matar-nos i m'he fet amb aquesta nau. Porto a la Drusil Bephorin a bord, preparada per reunir-se amb la seva família. Si us plau, deixi de disparar-nos i permeti'ns aterrar.

Després d'una pausa, va contestar una altra veu. Darrere d'ella l'inconfusible soroll d'aclamacions.

—Tinent Skywalker, aquí el Major Bren Derlin. Quina alegria sentir la seva veu. La família de la Drusil està sana i estàlvia. Pot aterrar.

—Rebut. Baixem, ara ens veiem.

Un soroll en la nau em va sorprendre, alguna cosa com un bantha vomitant un pegot de flegma de la grandària d'una petita lluna. Va resultar ser la Drusil reaccionant a la notícia; estava escoltant-nos. Els givin no tenen membranes mucoses semblants a les dels humans, ni lacrimals, així que la seva sonora expressió d'emoció pura va ser una cosa completament nova per a mi.

L'equip d’en Bren Derlin, un parell d'esquadrons de tropes experimentades, estava esperant-nos fora de la nau, amb les armes llestes però baixades, per si al final apareixia algun caça-recompenses, però van somriure i les van apartar quan vaig aparèixer. Semblaven cansats i el llegendari mostatxo d’en Derlin estava una mica caigut, però a part d'això estaven bé. Va assenyalar a una dels seus soldats i aquesta va fer un gest perquè algú s'acostés, la família de la Drusil. El seu marit i dos nens van baixar per la rampa d'aterratge amb passos excitats i la Drusil va córrer a la seva trobada. Es van abraçar llançant sorolls estranys.

—Què ha passat? —li vaig preguntar al Major Derlin—. Els caça-recompenses us van seguir fins a aquí?

Incòmode, va assentir.

—Inevitable. Mal moment. Estàvem evacuant a la família quan va córrer la veu sobre la recompensa per la Drusil. De sobte la família va ser investigada i ens van descobrir. Vam sortir a trets d'allà, vaig perdre a tres homes, i quatre caçadors ens van seguir des del sistema. Vam despistar als imperials quan vam saltar però es van anar sumant més caçadors; crec que alguns van avisar als seus amics.

—Però no van avisar als imperials?

—La recompensa per la família era massa baixa per lluitar per ella però, per allò que donaven per la Drusil, sí valia la pena muntar una operació de vigilància i repartir-se els guanys. Esperàvem que estiguessis aquí esperant i poder marxar-nos immediatament, però vam haver de fortificar-nos i tractar de contenir-los.

—És evident que ho has aconseguit.

El major es va encongir d'espatlles i va aconseguir fer el mateix amb el seu bigoti.

—No ens van atacar. Solament van interceptar i van bloquejar les nostres comunicacions per evitar que enviéssim cap missatge, esperant que apareguéssiu. No podíem deixar a la família aquí sola o s'hauria convertit en un segrest, i si intentàvem lluitar, sens dubte ens haurien superat amb el seu major arsenal.

—Per què no els vas atacar tu, llavors? De tota manera anàvem a venir.

—Vam deixar molt clar que si ens atacaven, ens carregaríem un parell d'ells. I ells van deixar clar que no ens permetrien marxar-nos ni canviar de lloc. El més intel·ligent per tots era esperar que hi arribéssiu. I tenint en compte que no permetien que l'Imperi s'assabentés d'on estàvem, em va semblar que tenies possibilitats de derrotar-los a tots, com has fet.

—Encara que a un alt preu —vaig dir. Vaig inclinar el cap cap a la nau—. Vam perdre la Joia del Desert i també vaig perdre la Nakari Kelen.

L'expressió d’en Derlin es va entristir.

—La Nakari estava amb tu? No m'ho van dir. Ho sento molt, Luke. Ens vam conèixer fa poc. Era una franctiradora de primera, ens va ensenyar unes quantes coses als nois i a mi.

Vaig assentir, subjectant tot el que vaig poder les regnes de les meves emocions.

—A mi també em va ensenyar moltes coses —vaig assenyalar la seva corbeta—. Estàs bé? Et ve de gust tornar a la flota?

—Sí, tenim algunes rascades, poc més.

—Puc viatjar sol?

—Per descomptat.

La Drusil es va acostar amb la seva família, eufòrica, i em va presentar al seu marit i fills. Anaven vestits amb una espècie de tapissos colorits llargs, amb un forat per al cap i cinturó, i sota portaven una senzilla camisa negra i uns pantalons. El seu fill va començar a fer-me una pregunta matemàtica, però Drusil li va interrompre.

—És molt educat per la teva banda, Pentir, però en aquest cas pots estalviar-te les formalitats.

—Oh. Ho sento —va dir ell.

—No es preocupi. És un plaer conèixer-los —vaig dir.

—Els estic tan agraïda a l'Aliança i vostè per organitzar la fugida amb èxit —va dir la Drusil—. Sóc perfectament conscient dels sacrificis que ha fet per alliberar-nos. I li he promès una quantitat significativa d'informació sobre codis imperials i els seus patrons. Els programes de desxifrat per a l'encriptació imperial que li vaig esmentar, i uns altres. On vol que li descarregui aquesta informació?

—Pot compartir-la amb R2 —vaig dir—, i ell la distribuirà com convingui en l'Aliança.

—Excel·lent. Em posaré a això immediatament. Puc demanar-li un altre favor?

—Per descomptat.

—Tenint en compte que aquest emplaçament ha quedat exposat, necessitem un transport per sortir del planeta. Podem prendre la nau del caça-recompenses o pot portar-nos a la llacuna per fer-nos amb una altra? Ens instal·larem en un altre lloc i em posaré en contacte amb l'Aliança per aconseguir un acord per a una ocupació contínua.

—Pot emportar-se aquesta nau —li vaig dir.

—I jo puc organitzar un punt de recollida per a vostè quan estiguin fora de perill —va afegir Derlin.

Mentre la Drusil, ajupida, compartia la seva informació amb R2 i transferia els arxius de la seva maquinària a la memòria del droide, i Derlin estava ocupat preparant la seva corbeta per marxar-se, vaig traslladar el cos de la Nakari de la nau del caça-recompenses a l'embarcació de l'Aliança. Hauríem de parar a Pasher en el camí de tornada a la flota rebel, i sabia que no hi havia cap manera adequada de comunicar-li al seu pare el meu dolor pel seu final. Encara que pogués, no importaria; quedaria tan desconsolat com jo, per molt ric o poderós que fos, per molt que s'esforcés, mai tindria poder per protegir a tothom; ni jo tampoc.

Després dels comiats i les promeses de mantenir-nos en contacte, vam enlairar-nos d’Omereth, deixant-lo girar en el seu aïllament. El Major Derlin i la seva tripulació em van tenir ocupat i acompanyat durant la marrada que vam donar per tornar a la flota, però em vaig descobrir a mi mateix menjant un solitari bol de fideus en algun punt d'aquell batibull de nau; R2 al costat, però incapaç de compartir el menjar ni massa conversa. Pensar en els meus èxits previs en matèria de fideus em va fer enyorar una altra vegada la Nakari i fer bullir les meves emocions, però també vaig recordar la diversió d'aquells temps i el delit de la Nakari davant els meus progressos amb la Força; o com a mínim el seu delit davant els fideus voladors. Se'm va ocórrer que honraria la seva memòria molt més si seguia millorant, en comptes de submergir-me en un pantà de laments. I aquell buit en el meu interior podia emplenar-se amb records agradables en comptes d'ira.

La porta de la sala estava oberta i vaig mirar cap a ella, escoltant atentament per assegurar-me que no caminava ningú a prop. Quan vaig tenir clar que anava a seguir sol uns quants minuts, vaig tancar els ulls i em vaig projectar cap a la Força, recordant la sensació de confiança i ànim que la Nakari m'havia donat. Em vaig concentrar en la forquilla, submergida en aquest moment sota una catifa de fideus en un brou vegetal. La sensació era la de sempre, càlida, no com la vegada en què havia estat freda i implacable. Amb suavitat, sentint la Força sostenint la forquilla, vaig aixecar uns quants fideus i els vaig guiar fins a la meva boca, vaig mossegar i vaig xarrupar una mica, subjectant la forquilla entre les dents i obrint els ulls per assegurar-me que allò estava succeint realment. Vaig somriure amb la forquilla en la boca i una mica de brou va caure per les comissures de la meva boca, tacant-me la túnica. Per descomptat. Això em va fer riure i R2 va fer rodar els seus braços i va refilar la seva pròpia algaravia. Vaig agafar la forquilla amb la mà abans que la cosa fora a pitjor.

—Aquesta deu ser la manera més complicada de menjar del món —li vaig dir a R2—. Però crec que a la Nakari li hauria encantat.

R2 va emetre una xiuletada per mostrar el seu acord i jo vaig respirar profundament i vaig exhalar lentament, arribant a un lloc de la meva ment net i tranquil. Utilitzar la Força d'aquella manera era un regal de la Nakari i seria absurd fer-ho malbé.

Practicaria, i pensaria en ella, i milloraria. Milloraria molt, moltíssim.

Preferiria, és clar, un professor, però la Nakari m'havia demostrat que es podia progressar sense un, així que l'hi devia... i a Ben, i a tots el que havia perdut i podia perdre en el futur, els hi devia l'esforç de fer tots els passos possibles per aconseguir-ho.

Podia portar-me molts anys, però estava decidit a convertir-me en un Jedi com el meu pare.

FI