Hereu dels Jedi (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

De vegades els plans senzills són els millors. O no tenir cap pla, que és com li sol agradar combatre al Han.

—Si els plans solament valen fins que et trobes amb l'enemic, noi, per què fer plans? —em va dir una vegada—. Perdre el temps en alguna cosa que morirà en uns segons, és a dir el pla, és una pèrdua de temps —quan li vaig dir que allò era una lògica circular em va contestar que no li fes perdre el temps—. Destrueix-ho tot i pilota una nau ràpida. I porta un wookiee. A mi em funciona.

Jo no tenia cap wookiee ni nau ràpida, però podia destruir-ho tot. Vaig començar a disparar als weequay per obligar-los a posar-se a cobert i detenir el seu avanç; quan s'ajupissin i obrissin foc, Nakari faria forats de bala en les seves temples com els punts al final d'una frase. Drusil es va unir a mi i va demostrar tenir força punteria. Va realitzar menys trets, però ben dirigits; el primer va encertar a un dels weequay en l'espatlla i el va abatre. El seu soci es va llançar a les falgueres, però tots dos van apuntar després dels arbres i van disparar salvatgement, sense perill d'assolir-nos.

Vaig descobrir que els arbres no eren molt bon refugi quan vaig arribar a un i es va fer estelles. Era fusta tova i esponjosa que volava cap enrere mentre l'arbre queia cap endavant; la copa ens va tapar la vista uns segons. El caça-recompenses va aprofitar per canviar de lloc i l'espetec del rifle de la Nakari va sonar dues vegades. No el vaig veure caure, però no es va aixecar per tornar a disparar-nos.

El tronc de l'arbre darrere del qual estava agenollada la Drusil va esclatar després d'una descàrrega de l'altre caça-recompenses i va caure cap enrere. La Drusil va rodar cap a mi i va llançar quatre trets als weequay. Pot ser que disparés enfadada; la seva expressió no em permetia saber-ho. Combinats amb els meus propis trets, un de nosaltres li va encertar i va caure d'esquena sobre les falgueres; abatut però no eliminat.

—Es mourà i tornarà a disparar des d'una altra posició —va remugar la Drusil, més per a si mateixa que per a mi, i després va afegir amb major claredat—. Probablement cap a l'esquerra, de deu a quinze metres.

Va tenir raó solament en part. El weequay va sortir del seu amagatall cap a l'esquerra però no va disparar. Va arrencar a córrer pujol amunt, una maniobra que el col·locaria darrere de nosaltres, deixant-nos entre ell i Nakari.

Però la Nakari no pensava permetre-li-ho. No havia recorregut ni vint metres abans que l'espetec del seu llança-projectils ressonés en l'aire i l’abatés.

—Quatre menys —vaig dir, permetent que una nota d'esperança reptés per la meva veu. Havíem triat bé les nostres posicions i ara solament quedaven dos.

—l’aqualish donarà problemes —va dir la Drusil.

—Quin aqualish? On?

—El de baix, amb un llançagranades.

I va donar problemes. Al principi no el vaig veure, però finalment vaig detectar moviment en els arbres. Tenia els membres gruixuts, dos ullals i grans ulls negres. Aquells arbres febles ja havien demostrat ser mals refugis, i Nakari i R2 no tenien res més, ni nosaltres. El caça-recompenses no ens llançaria una granada per por de matar la Drusil, però no s'acostava a nosaltres. La Nakari era la seva prioritat. Havia estat tan eficaç que havia quedat clar que era la principal amenaça.

—L’hem d'abatre —vaig aixecar el blàster i el vaig afirmar col·locant la mà esquerra sota i bloquejant els colzes. El meu primer tret va anar clarament cap a ell, però no li va encertar perquè es va estavellar amb un tronc i va perdre part de l'energia.

—En aquesta distància i amb tants obstacles, és complicat disparar amb precisió amb un blàster de mà —va comentar la Drusil—. Hauríem d'acostar-nos. Mantingui's alerta amb l'últim caça-recompenses.

No ho vaig dubtar. Em vaig posar dempeus i vaig explorar el terreny que tenia davant, buscant un tret clar, subjectant el blàster amb les dues mans, llest per disparar quan es presentés l'oportunitat. Però l’aqualish va veure la seva oportunitat abans que jo. Va apuntar la seva arma cap amunt, i un soroll esbufegat va anunciar la seva primera granada.

—No —vaig dir, i vaig disparar el millor que vaig poder. Vaig donar a un tronc proper al caça-recompenses, que ni tan sols va girar el cap. Va llançar una altra granada just després que la primera aterrés i sacsegés l'illa amb un impacte perceptible. No va caure massa prop de la Nakari, ni la segona, però crec que solament estava afinant la punteria.

Vaig renunciar a abatre’l tenint en compte que l'única cosa que aconseguia abatre eren arbres, així que vaig apuntar als arbres; els que podien caure sobre ell perquè deixés de llançar granades el temps necessari per poder causar-li danys més seriosos. Drusil em va ajudar i diversos van començar a caure al voltant del caça-recompenses, però va aconseguir llançar dues granades més abans de sortir del mig ràpidament, acuitat finalment pel nostre tiroteig.

Desesperat, em vaig projectar amb la Força, intentant localitzar les granades i desviar-les almenys lleugerament, però no aconseguia trobar-les ni sentir-les. Encara que sí vaig sentir la presència de la Nakari i de l’aqualish corrent a posar-se a cobert, i també a l'últim caça-recompenses, un trandoshà reptilià, agotzonat en les falgueres, prop de la llacuna, mirant-ho tot. I vaig poder sentir tot això mentre les granades queien i feien tremolar el terra. I un crit de dolor, interromput, acompanyat d'un gemec de l’R2, i després va haver-hi un buit en la Força allà on un moment abans estava la Nakari.

Entendre el que aquella absència significava va ser un cop duríssim. No ho havia vist amb els meus ulls però, amb la Força, havia sentit que la vida de la Nakari s'extingia, i en aquell buit va sorgir la ira; ira i una sensació de poder pur i d’invencibilitat. Amb una claredat que no havia sentit mai, vaig saber exactament on s'havia ficat l’aqualish i també el trandoshà. Aquest últim havia decidit seguir a l’aqualish abans de venir a per nosaltres, preferint desfer-se del tipus del llançagranades abans d'abordar als dels blàsters.

Estava d'acord amb ell: calia eliminar a l’aqualish. Vaig fer un pas per unir-me a la caça, però em vaig detenir, respirant amb dificultats, suant a doll encara que per dins sentia molt fred i el poder de la Força agitant-se en el meu interior.

—No em trobo bé —vaig remugar i quan la Drusil em va demanar que li ho aclarís, no vaig respondre. Era la sensació d’invencibilitat la que em preocupava; acabava de descobrir gràcies a la Força que no som ni molt menys criatures invencibles, encara que la Força em suggeria que d'alguna manera jo sí ho era. Em vaig estremir per l'emoció i el poder, sentia la Força com mai abans; càlida i afectuosa, recolzant-me. M'espantava tant la falta de familiaritat amb aquesta sensació com no saber què fer amb tota aquella energia.

Així que em vaig quedar quiet, deixant als caça-recompenses perseguint-se i alentint conscientment la meva respiració, intentant calmar-me i controlar l'impuls d'arremetre sense pensar. D'haver tingut davant a l’aqualish, dubto que hagués pogut refrenar aquell impuls, però encara estava bastant lluny i havia canviat de tàctica, intentant acostar-se i usar un blàster ajustat a la manera atordidora. Vaig percebre que no era conscient que li estaven seguint.

—Luke, no fa molt bona cara. Puc ajudar-li en alguna cosa?

—Necessito un minut, Drusil —vaig aconseguir dir, adonant-me que encara no sabia que la Nakari havia mort. El mer fet de pensar això va emplenar el buit en la Força amb més ira i vaig veure quin tipus d'espai era, un forat negre que per molt que ho alimentés mai tindria suficient. Potser no tornaria a sentir calor si no aconseguia mantenir el control.

Pujol avall es va sentir foc de blàster, un intercanvi de calor letal entre els dos caça-recompenses, i quan la presència de l’aqualish va desaparèixer de la Força, vaig sentir que s'havia fet certa justícia. Una altra respiració profunda i vaig obrir els ulls, sentint que recuperava quelcom semblat a la calma.

—Ara solament queda un —vaig dir.

—Està segur?

—Seguríssim. El trandoshà, l’ha vist?

—Sí, abans, però estava preocupada per vostè i he deixat de mirar-lo uns dinou segons.

—Bé, no ens quedem aquí plantats. Millor no. Ja hem temptat bastant a la sort. Tornem a la platja, com va suggerir, i robem una nau.

—Creu que la Nakari abatrà al...?

—No —vaig dir, interrompent-la i negant amb el cap—. Les granades.

—Oh —va dir la Drusil, i es va portar una mà al coll. Per primera vegada em va semblar veure emoció en el seu rostre—. És esquinçador. Ho ha vist?

—No —vaig mirar al terra, intentant mantenir el componiment—. Ho vaig sentir.

—Ho sento molt.

—Jo també.

La givin va girar el cap per mirar pujol avall.

—Però llavors haurem d'ocupar-nos del trandoshà nosaltres.

Això vam fer, però en algun moment la claredat perceptiva que havia aconseguit es va anar dissipant al costat de la meva ira. Ja no sentia la presència del caça-recompenses en la Força. Tot el que havia percebut s'havia perdut.

—Estic segur que apareixerà si ens quedem aquí —vaig dir.

—Espera —va dir la givin, mirant el bosc. Va assenyalar amb un dels seus pàl·lids dits—. Veu aquests arbustos entre els dos arbres sis graus a l'esquerra de l'eix i de la nostra posició? Dispari.

Vaig mirar entre els arbres fins que vaig trobar els arbustos als quals es referia.

—Per què? Ha vist moure's alguna cosa?

—No. Però basant-nos en els recers disponibles, la geomètrica espacial i els seus moviments previs, la probabilitat estadística que estigui aquí és bastant alta.

No pensava discutir. Encara que fallés, això probablement li faria sortir.

—Tret al centre?

—Just a la dreta del centre. Jo dispararé una mica més a la dreta, més prop de l'arbre. El nostre premi va ser un crit adolorit de sorpresa i vam realitzar uns quants trets més. Vaig mirar a la givin, sense poder creure que hagués esbrinat la posició del caça-recompenses amb tanta precisió, i ella es va encongir d'espatlles.

—Què vol que li digui? Les matemàtiques.

 Següent