La fugida dels contrabandistes (Pr)

La fugida dels contrabandistes

Una aventura d’en Han Solo i Chewbacca

Greg Rucka

HAN SOLO I CHEWBACCA TORNEN EN UNA AVENTURA TOTALMENT NOVA!

En aquesta història situada entre Star Wars. Episodi IV: Una nova esperança i Star Wars. Episodi V: L'Imperi contraataca, Han i Chewie hauran de pilotar el Falcó Mil·lenari en una missió ultrasecreta per a la Rebel·lió, mentre escapen de despietats caça-recompenses i d'una implacable agent imperial.

Fa molt temps, en una galàxia molt. molt llunyana...

Són temps de guerra civil. Els heroics llibertadors de l'ALIANÇA REBEL han aconseguit la seva victòria més important fins ara, la destrucció de l'arma màxima de l'Imperi: l'ESTRELLA DE LA MORT.

Però la Rebel·lió no té temps de gaudir la victòria. El malvat IMPERI GALÀCTIC ja reconeix l'amenaça que representen els rebels i busca qualsevol informació que permeti la destrucció final dels llibertadors.

Per a la tripulació del FALCÓ MIL·LENARI, qui va salvar la vida de Luke Skywalker durant la Batalla de Yavin. la seva participació en la causa rebel ha acabat. Ara, HAN SOLO i CHEWBACCA esperen la seva recompensa i, amb ella, saldar vells deutes...

PRÒLEG

L'ancià en la cantina tenia anys practicant el fet de mantenir el cap baix i l'oïda atenta, i portava diverses hores fent el mateix.

El lloc es deia Serendipity, i les converses al voltant seu eren tranquil·les i respectuoses dels altres clients i el seu espai. Escoltava fragments d'elles, estranyes paraules que distingia, paraules d'un dels molts llenguatges de la galàxia. Alguns els coneixia bé, uns altres els desconeixia per complet. Hi havia un ithorià que va arribar poc després que ell i ara estava assegut en una taula acompanyat d'una dug; parlaven animosament, la veu de l’ithorià retrunyia greu en el pit del vell. Un bith, un neimoidià i un advosze discutien negocis que no volien que ningú escoltés; un twi’lek murmurava dolces trivialitats a cau d'orella d'una devaroniana.

Tres humans, dos homes i una dona, que havien arribat feia trenta minuts, actuaven com si fossin els amos del local, estaven asseguts a escassos dos metres darrere del vell. Anaven per la seva tercera ronda de glops i feien cada vegada més soroll. Des del seu alt banc en la barra, el vell podia veure'ls reflectits en el mirall que estava darrere de la cartel·la de les ampolles de licors rars i comuns.

—Velocitat —va dir un dels homes. Era corpulent, probablement iniciant els quaranta d'edat, anys estàndard. Estava vestit com els altres dos, amb peces d'uniformes imperials que no combinaven, fragments d'armadures de segona mà i una armilla antiblàster. Els dels tres eren dels mateixos colors i tenien la mateixa insígnia.

«Mercenaris», va pensar el vell, «tal vegada una colla o alguna cosa per l'estil».

—Tot es redueix a això: velocitat —va continuar el corpulent—. Velocitat, res més.

—Romanços —remugà la dona, que per la seva pinta semblava la més jove del grup, i la més infame també. Els tres estaven armats, però ella tenia una vibro-destral subjectada a l’esquena, a part de la gran pistola blàster enfundada al costat del seu tors. Al vell li recordava a algú amb qui havia hagut de bregar anys enrere, probablement perquè també era rossa. Una altra dona, per descomptat, aquesta era molt més jove; però recordava a l'altra com si hagués estat ahir.

—Recordes a Rigger? —va preguntar la dona—. Recordes el que li va passar? Recordes el Streak?

—Ho recordo —va contestar l'altre home. Era major que la dona, però més jove que el corpulent. Ell també era gran i d'espatlles amples, tenia el cap rapat per mostrar un tatuatge d'una dona twi’lek recolzada sobre el seu ventre, amb el cap prop del front de l'home, enviant un petó. Des del punt de vista del vell, que els mirava reflectits en el mirall, semblava que el tatuatge coquetejava amb ell.

—Llavors no és la velocitat —va respondre la dona.

—El Streak era ràpid —va afegir el corpulent.

—Vaja si ho era —va dir l'home tatuat després d'acabar el seu glop—. I es va estavellar al costat d'aquell canó fet un bòlid.

—De res serveix si no pots maniobrar —va explicar la dona—. Necessites una nau com la Nébula Estrip o com... com es deia? Saps de quina estic parlant?

—El Caixa Negra? —va contestar el corpulent amb una pregunta.

—No, no —va dir la dona, netejant una de les seves ungles que, fins i tot des de la distància, el vell podia veure que tenien crostes de brutícia. De sobte, la dona va recordar el nom que buscava—. El Quart Passi! Aquest! Diuen que podies aterrar-lo amb un crèdit i et quedava canvi.

El tatuat grunyí en veure el seu got buit. En la barra, el vell va cridar l'atenció de la cantinera i va assenyalar el seu got amb un dit, demanant que l’emplenés. La cantinera va somriure.

—Defenses —va afirmar el tatuat—. Pots ser ràpid, pots maniobrar, però tard o d'hora rebràs algun tret. Si no suportes l'impacte, s’ha acabat. Fi de la funció.

—No li poden disparar al que no poden apuntar-li —va comentar la dona.

—Ho faran en algun moment —va insistir el tatuat—. Amb suficients armes apuntant-te, no seràs res més que enderrocs surant en el buit. No importa quant ràpid siguis, no importa si pots girar i virar. En algun moment rebràs un tret.

—Això és el que necessitem —va dir el corpulent—. Necessitem una nau que pugui fer les tres coses. La triple amenaça.

La dona rigué.

—Bona sort. Aquesta nau no existeix.

—És clar que existeix —va contestar el corpulent—. Tu ho saps i jo ho sé. Fins i tot Strater sap que existeix.

El tatuat, Strater probablement, va sacsejar el seu got com si esperés que màgicament s'emplenés, i després va assentir.

—El Falcó Mil·lenari —va afirmar Strater.

—El Falcó Mil·lenari —van repetir els altres.

El vell va esbufegar, prou fort per cridar l'atenció dels tres humans. Va escoltar les cadires arrossegant-se quan van voltejar a mirar-lo. La cantinera va posar un got ple enfront del vell i es va emportar l'altre gairebé buit.

—Tens alguna cosa a dir, avi? —va preguntar la dona.

El vell li va donar un xarrup a la seva beguda.

—Mai l'atraparan.

El tatuat, Strater, es va recolzar en la seva cadira confiat.

—Crec que tenim una millor oportunitat que tu, vell.

—Fins i tot si l'atrapen, mai podrien pilotar-lo —va continuar el vell, com si no hagués escoltat.

—Si té motors, podem pilotar-lo —va respondre la dona, molesta; el vell podia notar-ho en el seu rostre, que es reflectia prop de l'espatlla de la cantinera.

La cantinera va mirar al vell per fer-li saber que no volia haver de netejar un desastre.

—Una nau és més que motors, més que escuts, o armes, o maniobres, o hiperpropulsors, o el que més els hi agradin. —El vell va aixecar el seu glop, ignorant a la cantinera, després es va aixecar i es va donar la volta—. Una nau és tot això, però no és res si no té la tripulació correcta.

—T’ho he dit, podem pilotar-lo —va afirmar la dona, mirant-lo amb recel. Una vegada més, el vell es va trobar pensant en una dona d'anys enrere, algú amb un sol ull que ho mirava tot amb recel.

El vell va prendre la cadira buida i es va asseure entre Strater i la dona, enfront del corpulent. Va somriure, va acariciar la cicatriu de la seva barbeta amb una mà, va aixecar el seu glop amb l'altra i va beure fins a buidar-ho.

—Nah —va dir el vell.

—Tan segur estàs? —va preguntar el corpulent.

—Sí, molt segur.

—Per què?

El vell es va recarregar en la cadira fins a aixecar les potes davanteres i inclinar la cadira cap enrere per mirar al voltant. Ningú li parava esment. En l'entrada, el porter mirava cap a un altre costat, gratant-se darrere de l'orella amb la seva pota. El vell va agafar el got buit a la seva mà i el va mirar com si avalués el seu potencial, o lamentés que estigués buit.

—Vostès em conviden a un glop —va proposar el vell—, i jo els explico una història sobre el Falcó Mil·lenari.

Li van convidar a un glop i van escoltar.  

 Següent