Hereu dels Jedi (I)

Hereu dels Jedi

Kevin Hearne

Va derrotar l'arma definitiva de l'imperi i va donar una nova esperança a l'Aliança Rebel.

Però les batalles de Luke Skywalker i la lluita per la llibertat de la galàxia, solament acaben de començar.

La crucial destrucció de l'Estrella de la Mort no solament ha convertit a Luke Skywalker en un heroi de l'Aliança Rebel sinó també en una basa valuosa en la batalla permanent contra l'Imperi. Encara que encara està lluny de dominar el poder de la Força, no es pot negar el seu fenomenal talent com a pilot... i, a ulls dels líders rebels com la Princesa Leia Organa i l'Almirall Ackbar, no hi ha ningú més adequat per realitzar una perillosa i crucial missió de rescat per a la causa de l'Aliança. Una brillant criptògrafa alienígena, cèlebre per la seva habilitat per colar-se en els sistemes de comunicació més avançats, està presonera pels agents imperials decidits a explotar el seu excepcional talent en benefici de l'Imperi. Però la futura espia simpatitza amb els rebels i està desitjant unir-se a ells a canvi que la tornin a reunir amb la seva família. És una oportunitat massa bona d'obtenir un avantatge determinant sobre l'Imperi com per deixar-la passar. També és una tasca que requereix de l'element sorpresa. Així, Luke i el sempre enginyós droide R2-D2 canvien el seu fidel Ala-X per un elegant iot espacial pilotat per la impetuosa recluta Nakari Kelen, filla d'un gran magnat de la biotecnologia, que té els seus propis comptes pendents amb l'Imperi. Amenaçat pels despietats guardaespatlles imperials, naus de combat enemigues, caça-recompenses despietats i monstruosos paràsits menjacervells, Luke es llança a una arriscada missió d'espionatge que portarà al límit les seves habilitats com a combatent rebel i futur Jedi. Si en algun moment ha necessitat la saviesa d’Obi-Wan Kenobi per guiar-li en el perill, és aquest. Però Luke haurà de confiar en si mateix, els seus amics i la seva florent relació amb la Força per sobreviure.

Fa molt temps, en una galàxia molt, molt llunyana...

STAR WARS

HEREU DELS JEDI

La destrucció de l'Estrella de la Mort dóna renovades esperances a l'assetjada Aliança Rebel. Però la persecució implacable a la qual la sotmet Darth Vader i la flota imperial està passant factura als recursos de l'Aliança. Ara els rebels s'amaguen en una òrbita de la Vora Exterior, des d'on poden buscar una base permanent i nous aliats que els hi proporcionin el material i les armes que tant necessiten.

Luke Skywalker, heroi de la Batalla de Yavin, s'ha unit als rebels, posant les seves formidables habilitats de pilotatge al servei de qualsevol missió que els líders li assignin. Però viu aguaitat per les breus lliçons que li va donar Obi-Wan Kenobi i la creixent certesa que dominar la Força serà el camí per derrotar a l'Imperi.

Perdut sense l'orientació del vell Ben, decidit a servir a la rebel·lió en tot el que pugui, Luke busca la forma de millorar les seves habilitats amb la Força...

CAPÍTOL 1

Ara que Ben s'ha marxat, no tinc a ningú a prop per respondre tots els meus dubtes. És un fet contrastat que es reafirma cada vegada que em pregunto què se suposa que haig de fer. Aquella toga marró seva potser estigués teixida de pur misteri; se la va posar i no va quedar ni rastre d'ell en l'Estrella de la Mort. Sé que a Han li agrada burlar-se del concepte de la Força, però que el cos d'un home senzillament desaparegui després que el travessi una espasa de llum és una mica més que «simples trucs i ximpleries».

I jo sé que la Força és real. L'he sentit.

Encara la sento, en realitat, però crec que és com alguna cosa amagada sota la sorra que trepitges. Veus ondulacions en la superfície, indicis que alguna cosa es mou aquí a baix, potser petit o potser enorme, quelcom que viu una vida completament diferent lluny de la teva vista. Intentar veure què hi ha sota la superfície pot ser segur i gratificant, o l'últim que facis en aquest món. Necessito que algú em digui quan submergir-me en aquestes ondulacions i quan allunyar-me d'elles.

Crec que vaig sentir la veu d’en Ben un parell de vegades durant la Batalla de Yavin, però ara no estic segur que realment fos així. Pot ser que solament m'ho semblés; potser era el meu subconscient el que em parlava, una espècie de desig. Des de llavors ha romàs en silenci i em sembla que no puc parlar amb ningú més de la Força. El meu únic confident en aquests moments és un droide astromecànic blau i blanc.

Han i Chewie caminen per aquí, intentant guanyar els suficients crèdits per saldar el seu deute amb Jabba el Hutt. Van gastar tots els diners de la recompensa per la Batalla de Yavin i ara tornen a estar pelats i desesperats, la galàxia hauria d'estar avisada.

La Leia està enclaustrada amb els líders de l'Aliança en la flota, amagada actualment en el Sector Sujimis, al voltant d'un planeta gelat al que ningú para esment des de les Guerres Clon. Tampoc és que ella vulgui saber res de les meves preocupacions, ni jo explicar-les-hi. Té coses molt més importants a fer que perdre el temps posant pegats a les meves inseguretats. 3PO està amb ella, sens dubte sentint-se poc recompensat per les seves prediccions de mort imminent en més de sis milions de formes de comunicació. Això ens deixa a R2 i a mi disponibles per fer un encàrrec per a l'Almirall Ackbar.

M'han enviat a Ròdia amb la intenció d'obrir una via de subministrament secreta per a l'Aliança. Se suposa que no haig de dir-ne contraban, a l’Ackbar li molesta molt aquest concepte, però la veritat és que l'Aliança no podria funcionar sense ell. L'Imperi està intentant tallar les nostres vies de subministrament en la Vora Exterior registrant caus de contrabandistes; a més, utilitzar els mercats negres establerts del Nucli és una mica perillós, així que hem de buscar altres recursos. Ròdia està sota control imperial, però la Leia va suggerir que el clan Chekkoo del continent Betu podria estar obert a treballar amb nosaltres. Va dir que odien al clan Chattza governant i que són uns experts fabricadors d'armes, blindatges i un altre material que podríem utilitzar per combatre a l'Imperi. La Leia estava convençuda que desafiarien a l'Imperi per fastiguejar al clan Chattza i que nosaltres podríem beneficiar-nos d'això. A la Mon Mothma no li convencia molt la idea, però Ackbar va sorprendre a tothom i va recolzar la Leia, la qual cosa, fet i fet, va resultar decisiu.

No sé què li passa a Ackbar però sempre tendeix a sufocar les discussions. Posseeix una espècie de carisma tou, suposo, que ningú s'atreveix a desafiar-lo. Com a mínim jo sé que prefereixo no discutir amb ell.

Quan van aconseguir un acord, em vaig presentar voluntari per a la missió i em van prestar un preciós iot privat. El meu Ala-X hauria fet saltar totes les alarmes si gosava entrar a l'espai rodià amb ell, mentre que ningú es fixaria en un petit transport amb un arsenal mínim. Tant R2 com jo xiulem quan el vam veure per primera vegada en l'hangar d'amarrador del Promesa, una de les fragates de l'Aliança. Més que un iot semblava una joia.

Pintat de vermell metàl·lic amb un rivet platejat, la cabina central i les cabines de la nau estaven en la part davantera, i les ales s'obrien darrere en un arc perfecte, com una mitja lluna pensant-se si passar a la fase creixent. La part posterior semblava lleugerament una galeta mossegada i estava replet de grans motors subllum, bloquejadors de senyals, bateries de sensors i generadors d'escuts. Aquell arsenal era invisible des de davant o els costats, senyal de luxe i decadència, però la posterior li deixava molt clar a qualsevol perseguidor que no podrien seguir-li el ritme molta estona. Estava construït per ser veloç i, molt possiblement, per a tasques d'espionatge, encara que s'esforçava per semblar una embarcació d'esbarjo d'algun milionari.

—Bonica, veritat? —va dir una veu, obligant-me a desviar la vista—. Aquesta és la Joia del Desert. Pilota-la amb cura —la parlant era una dona alta amb la pell fosca i una cascada de rínxols que emmarcava una cara molt fina. Em va somriure amistosament i jo li vaig respondre de la mateixa manera.

—És seva? —vaig preguntar.

—Sí! Bé, hauria de dir que és del meu pare. Però tant la seva filla com la seva nau estan ara a la disposició de l'Aliança. Vaig arribar la setmana passada —va allargar una mà—. Nakari Kelen. Encantada de conèixer-te.

—Kelen? —vaig dir jo, fent-li una encaixada. Subjectava la meva mà amb força i jo vaig inclinar el cap cap a un costat mentre connectava el seu nom i la nau amb un record—. Alguna relació amb els Biolaboratoris Kelen de Pasher?

Va obrir els ulls com a plats.

—Sí! Fayet Kelen és el meu pare. Ets de Pasher?

—No, de Tatooine.

—Ah, un altre planeta desèrtic. Segur que entens perfectament la meva fascinació per les naus i la promesa de treure't de la teva llar que ofereixen.

—Sí, l'entenc molt bé. Sóc Luke Skywalker.

—Oh, ja sé qui ets —va dir ella, deixant-me anar per fi la mà—. M'han dit que vas a emportar-te la meva nau per no sé quina missió esborronadora, però ningú em va dir que eres de Tatooine.

—Ah. No és tan esborronadora. En realitat és gairebé un avorrit viatge de negocis, però sembla que la teva nau evitarà que cap imperial pensi que col·laboro amb l'Aliança.

—Això espero. La meva nena té classe i molt estil, però no és molt donada a les rebel·lions.

—Ep, per cert, puc preguntar-te una cosa?

Nakari va assentir, convidant-me a procedir.

—Sempre m'he preguntat per què el teu pare va triar Pasher pels seus biolaboratoris. Un pensaria que els planetes selvàtics serien millors, simplement perquè en ells hi ha major biologia.

Ella es va encongir d'espatlles.

—Va començar a petita escala. I va resultar que el verí i les glàndules dels escorpins de maresa i les aranyes espinals tenen aplicacions mèdiques —va girar la barbeta cap a la Joia del Desert—. Aplicacions molt lucratives.

—Això sembla.

—Què feies a Tatooine?

—Teníem una granja d'humitat. Era increïblement avorrit. Algunes setmanes eren tan soporíferes que estava desitjant anar a l'Estació Tosche a recollir... convertidors d'energia. Ha!

—Què?

—M’acabo de recordar que no vaig recollir l'última comanda. Em pregunto si encara seguiran allà.

—Tots deixem coses a mig fer, veritat? —aquell era un gir inesperat en la conversa i em vaig preguntar què volia dir. Em vaig preguntar què feia allà, sincerament. Els rics i acomodats gairebé mai s'impliquen en rebel·lions. Però havia de reconèixer que no anava vestida com la privilegiada filla d'un magnat de la biotecnologia. Portava un uniforme de camuflatge desèrtic ficat per dins d'unes botes marrons de sola gruixuda, un blàster enfundat en el maluc esquerre i el que semblava un petit rifle de projectils subjectat amb una franja de cuir creuada a l'esquena.

Vaig assenyalar el rifle.

—Caces escorpins de maresa amb això?

—Sí. No pots usar els blàsters contra ells. Les seves closques repel·leixen la calor massa bé.

—Això havia sentit.

—I com tanta gent porta blindatges antiblàster avui dia, una arma de reculada capaç de travessar-ho resulta sorprenentment eficaç, si saps disparar amb ella.

—Caces alguna cosa més?

—Per descomptat. He estat a Tatooine i vaig caçar un drac krayt. Amb les seves perles vaig pagar les millores de la Joia. Segueix sent la nau del papa, però l'he modificat una mica i espero tenir suficients crèdits ràpidament per comprar-la-hi. Anem, te l'ensenyaré.

Els dos somrèiem i jo estava emocionat, feliç per haver trobat a algú amb un bagatge similar en aquell gèlid racó de la galàxia. No podia parlar per la Nakari, però conèixer a algú amb un passat semblat al meu compensava lleugerament aquell enorme buit, sobretot perquè ella entenia clarament la veritable importància de les naus: et treuen dels deserts, encara que solament sigui per una estona, permetent-te pensar que potser no et marciràs i consumiràs allà, emocionalment i física. Encara que la resta de la galàxia tampoc sigui molt més acollidora que les dunes. El meu vell amic Biggs, per exemple, adorava volar tant com jo i es va marxar de Tatooine, encara que va morir en la Batalla de Yavin. El trobo a faltar i de vegades em pregunto si hauria actuat diferent d'haver sabut que no tornaria a trepitjar cap altre planeta després de pujar-se a aquell Ala-X. Em consolo suposant que de totes maneres s'hauria marxat, que mereixia la pena morir per aquella causa i el risc era assumible, però imagino que mai podré saber-ho amb certesa. L'Imperi no va caure i la rebel·lió continua, l'única cosa que puc fer és esperar que la propera missió sigui la que enderroqui a l'Emperador i doni validesa al sacrifici del meu amic.

La rampa de càrrega manual de la Joia del Desert ens va portar fins a un estret passadís situat darrere de la cabina. Desgraciadament, la rampa també era el terra i amb ella oberta no podíem seguir avançant, un clar defecte de disseny, així que vam haver de tancar-la i deixar al pobre R2 en la coberta de l'hangar abans de poder entrar en la cabina.

Nakari va assenyalar unes escotilles que hi havia als costats del passadís.

—Cuina i bany a l'esquerra, lliteres i accés de manteniment a la dreta —va dir—. El teu droide pot connectar-se aquí. També hi ha un munt de provisions d'emergència, material de supervivència enormement útil quan exploro planetes per al pare. Màscares respiradores, un bot inflable i aquest tipus de coses. Les lliteres són bastant bàsiques, lamento dir-te. Em vaig gastar tots els crèdits en velocitat i detalls per despistar.

—Sàvia inversió —la vaig tranquil·litzar—. No es pot gaudir de cap tipus de llitera, i menys d'una de luxe, si no aconsegueixes fugir d'un destructor estel·lar.

Va balancejar un dit entre els nostres caps.

—Sí! Sí. Estic d'acord. I ho celebro, perquè m'agradaria tornar a veure la meva nau.

—I a mi... —aquí em vaig quedar callat, perquè era a punt de dir «a mi m'agradaria tornar a veure't a tu», com a resposta inconscient, però afortunadament em vaig adonar a temps que podia interpretar-ho com una insinuació increïblement maldestra—, em sembla que serà el millor pels dos —vaig acabar i vaig esperar que no hagués notat aquella pausa estranya.

—Per descomptat —em va fer un gest amb la mà perquè passés—. Tu primer.

—Gràcies —amb cinc passos vaig arribar a la cabina, on em vaig col·locar en el seient de l'esquerra. Nakari va recolzar una mà en el respatller del meu seient i va usar l'altra per assenyalar els panells d'instruments.

—Té bloquejadors de senyals i sensors de tecnologia punta de Sullust, aquí estan les holorrepresentacions, que no són de molt bona qualitat perquè vaig preferir tenir aquests escuts deflectors d'última generació, i motors subllum bessons a banda i banda que et faran volar per l'espai més ràpid que cap Ala-X. Ah, i té un hiperimpulsor punt-vuit per a trajectes llargs.

—Uauh. Alguna arma?

—Un canó làser amagat aquí sota. S'activa des d'aquí. I apareix un espiell de precisió.

Vaig parpellejar.

—Solament un canó?

—Està construïda per córrer i mantenir-te amb vida mentre fuges de problemes. Encara que és millor no buscar-los-hi.

—Entenc.

—Bé —em va donar una palmada en l'espatlla—. Vés amb compte, Luke.

Em vaig donar la volta en el seient, sorprès que la visita guiada acabés tan ràpidament.

—Eh, gràcies. Què faràs tu mentrestant?

Va obrir la rampa d'embarcament i després va assenyalar amb el polze el rifle que tenia a l'esquena.

—Estic entrenant a alguns soldats amb la punteria. Haig d'anar a disparar blancs congelats a Orto Plutònia. Vaig a estar ocupadíssima —va mirar la coberta de l'hangar, on alguna cosa la va fer somriure—. Crec que el teu droide està llest per pujar a bord.

—Està al mig?

—Una mica.

Va començar a descendir i jo li vaig dir, mentre desapareixia de la vista:

—Perdona! S'apartarà.

R2 va pujar rodant al cap d'un instant i vaig trobar el botó que tancava la rampa. Va emetre unes xiuletades, semblava molest amb mi, però, com de costum, no vaig aconseguir entendre-li.

—Pots endollar-te a la dreta —vaig dir, i ell va anar cap allà mentre seguia amb la seva escridassada electrònica.

Havíem de travessar diverses vies hiperespacials per arribar a Ròdia des del Sector Sujimis i hauria d'habituar-me al maneig de la Joia, així que el nostre viatge probablement duraria més de l'estrictament necessari. Per sort, no teníem pressa i jo gaudia cada minut. Pilotar la Joia era un veritable plaer; la cabina era silenciosa, sense l'agut gemec electrònic del meu Ala-X.

R2 va instal·lar amb èxit un programa en la computadora de la Joia que traduiria les seves xiuletades digitals a un idioma llegible. Les seves paraules apareixien en la holorrepresentació que Nakari m'havia indicat, i jo mantenia l'intercomunicador de la nau connectat perquè ell pogués sentir-me.

—R2, porta'ns a Llanic, vols? Hem de parar allà i intentar trobar algú que faci contraban per a nosaltres si això de Ròdia surt bé.

Situat en la intersecció de la Ruta d'Espècia Llanic i la Ruta Comercial Triellus, Llanic estava tan ple de contrabandistes i altres indesitjables que Ben Kenobi ho hauria definit com un «lloc ple de maldat i vilesa», encara que no fos tan espantós com Mos Eisley. Allà es movien molts crèdits il·lícits i per això l'Imperi ho tenia controlat. La Leia m'havia informat, advertint-me que el Moff Abran Balfour solia patrullar la ruta de l'espècia i que era la presència imperial més propera a la ubicació actual de la flota de l'Aliança. Se suposava que no havia de fer res que li fes sospitar que la flota pogués estar en algun punt del sector.

Esperava una pantalla plena de contactes quan vaig entrar en el sistema, però potser no tant com la qual em vaig trobar. Un dels destructors estel·lars del Moff Balfour va aparèixer immediatament, encara que estava massa lluny per remolcar-me amb un raig tractor o atrapar-me de cap manera. Més a prop meu volaven dos caces TIE, perseguint una nau que no semblava capaç d'oposar molta resistència. Estaven disparant-li, i els seus escuts aguantaven de moment, encara que vaig dubtar que anessin a resistir molt més, sobretot perquè era més lenta que els TIE. Vaig imaginar que hi hauria sorolls de vibració no identificats en la nau, no indicatius de cap emergència, solament una declaració general de decrepitud i imminent destrucció. No em va semblar una baralla justa, però no pensava immiscir-me fins que em vaig adonar que la nau era de fabricació kupohana. Els kupohans havien ajudat a l'Aliança en el passat. I podrien tornar a fer-ho.

No és que forçosament hagués d'haver-hi kupohans a l'interior, ni tan sols kupohans que simpatitzessin amb l'Aliança. Tenia moltíssims motius per ocupar-me dels meus assumptes i abandonar la nau a la seva sort, però vaig decidir entremetre’m sobre la base de dos principis: si tant molestaven a l'Imperi, ni que fos tangencialment, estaven en el meu bàndol; i tenint en compte que podia ajudar-los, havia de fer-ho... a més, no tenia a ningú a prop per discutir-me aquest últim principi.

—R2, traça un rumb que ens tregui del sistema immediatament —vaig dir, i vaig accelerar fins a velocitat d'intercepció—. Haurem de fotre el camp d'aquí ràpidament quan hagi acabat amb això. I agafa't a algun lloc —el generador de gravetat artificial el mantindria enganxat al terra, però no evitaria les torsions de les maniobres extremes que s'apropaven. Normalment, està ben encaixat al meu Ala-X i no hem de preocupar-nos d'aquestes coses.

Vaig connectar el diminut canó làser de la nau i vaig esperar fins a tenir una via de fugida del sistema, després em vaig llançar sobre l'eix lateral cap als caces TIE. Vaig activar els escuts deflectors i la computadora de punteria. Amb solament mirar les naus vaig saber que els pilots dels TIE mantenien l'orientació del destructor estel·lar del que s'havien desplegat; d'alguna manera tenien una noció d'on quedava «a dalt» i s'aferraven a ella, la qual cosa a l'espai és una percepció restrictiva, fins i tot perillosa. A dalt i a baix no tenen en realitat un ús significatiu fins que estàs en l'atmosfera. Vaig rodar deliberadament sobre mi mateix mentre descendia, ajustant el morro fins a tenir a la vista el TIE davanter, i vaig disparar.

Les descàrregues de la Joia del Desert van resultar ser blaves i es disparaven en ràfegues de tres. La primera va ser completament desviada, però la segona va atrapar al caça TIE i el va destruir. El segon TIE virà cap a l'esquerra en una maniobra evasiva i jo em vaig contenir, planejant fer un tirabuixó i tornar a llançar-me en picat; la nau kupohana seguia avançant, lliure de la persecució imperial per uns instants.

Esperava que el TIE donés la volta i intentés posar-me al seu abast, per un parell de segons semblava que anava a fer-ho, però va acabar desviant-se per restablir el vector d'atac contra la nau kupohana. Aquell em va semblar un comportament estrany; ignorar una amenaça letal i oferir-li a algú un blanc obert en una nau no blindada que persegueix a un objectiu a la fugida. Gairebé no m’ho podia creure i em vaig assegurar que no hi hagués una altra nau als meus escàners que se m'hagués passat per alt per alguna estranya raó, alguna cosa esperant per llançar-me una emboscada, però allà solament estàvem el TIE que quedava, la nau kupohana i jo. Em va semblar que del destructor estel·lar acabava de desplegar-se tot un esquadró de TIE addicional, però trigarien una estona d’arribar fins a nosaltres.

—Deuen voler aniquilar aquesta nau com sigui —vaig dir, pensant en veu alta. Probablement, el pilot del TIE havia rebut una ordre des del destructor estel·lar, de l'estil «mata als kupohans, o no tornis». Per a mi allò era un motiu més per donar-los un cop de mà.

Sense perill que em disparessin, em vaig situar darrere del TIE i vaig obrir foc, mentre ell s'esforçava a fer xixines la nau kupohana. Els escuts d'aquesta resistien l'escomesa, però el caça TIE va volar a trossets al primer impacte dels meus làsers.

—Llest —vaig dir, i vaig tornar a comprovar la posició del destructor estel·lar. Encara no estava a tir però avançava a tota velocitat cap a nosaltres, i l'esquadró de TIE encara estava a un parell de minuts estàndard de distància—. Potser pugui esbrinar alguna cosa. R2, prepara el proper salt i mira si pots arrossegar la nau kupohana.

La resposta del droide va aparèixer en la meva holorrepresentació: SALT LLEST ARA, INICIANT CONTACTE.

—Bé. Espero que encara puguin... —em vaig interrompre quan la nau kupohana va saltar a l’hiperespai, sense donar si més no les gràcies—. Bé, sembla que encara poden saltar. Hauríem de fer el mateix. Porta'ns a l’hiperespai quan estiguis llest, R2.

La tensió de les meves espatlles es va reduir quan vaig desconnectar el canó làser, però la meva boca es va retorçar queixosa mentre els estels es difuminaven i passaven com línies cinètiques pel parabrisa de la cabina durant el salt. No vaig poder evitar sentir-me una miqueta decebut. Em preguntava qui anava en aquella nau i per què era tan important per a l'Imperi... i si havia merescut la pena posar en perill la meva missió i sumar la meva nau a la llista imperial de buscades. Sens dubte, per a la tripulació de la nau kupohana sí havia merescut la pena; seguien vius. Però no estava segur d'haver-li fet cap favor a l'Aliança i en aquell moment, podent analitzar-ho fredament, vaig veure com de temerària que havia estat la meva decisió. Havia de passar de llarg de Llanic i anar directament fins a Ròdia, intentant arribar abans que qualsevol alarma imperial relacionada amb mi.

Allà potser ho feia prou bé perquè la Leia i l'Almirall Ackbar em perdonessin per pessigar-li el nas a l'Imperi quan se suposava que havíem de mantenir-nos amagats.

 Següent