Hereu dels Jedi (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

Vam trigar hores d’arribar al Nucli, on podíem fer els càlculs finals previs al salt fins a Fex. Teníem temps de sobres i Nakari va treure un parell de filets de nerf congelats del rebost de la cuina.

—Genial —vaig comentar.

—Gaudeix-ho. Després d'això ens haurem d'alimentar a força de farinetes proteíniques —em va posar al càrrec de «tot allò relacionat amb nerfs» i va assenyalar una pila de vegetals que hi havia separat, de la qual s'ocuparia ella. Era just el necessari per a un àpat. Tota la resta, com deia ella, serien proteïnes i racions nutritives d'un tipus o un altre.

—Per què portes tan poc menjar real? —li vaig preguntar.

—En aquest tipus de treballs gairebé mai tens temps per preparar-lo ni gaudir-lo. Treballarem sense descans i en permanent alerta des del moment que entrem en l'atmosfera. A partir d'aquí el menjar és simple combustible.

—D’acord, però per què no portes alguna cosa per quan hagis acabat el treball?

—Perquè em sembla celebrar-ho massa aviat. I les meves ganes de menjar alguna cosa real em fan tornar a casa el més ràpid possible.

Va resultar que cap dels dos estava particularment dotat per a les arts culinàries.

—Queda clar que saps descongelar un filet de nerf —va ser tot el que Nakari va poder remugar després de donar el primer mos al meu plat. Tenia raó: ho havia descongelat en excés i després l’havia cuit fins a cremar-ho i convertir-ho en un tros de cuir sec i dur.

Vaig clavar la meva forquilla en una arrel i la vaig mirar recelós mentre es doblegava flàccidament. Deuria conservar la seva forma.

—Uauh. Aquests vegetals estan molt cuits —vaig dir.

Ens mirem un parell de segons per veure si algun dels dos s'ofenia, després ens vam fotre a riure i vam dir «ho sento» alhora.

Després del menjar, l'armadura ens demanava a crits que la provéssim. El cos era una reixeta forta però bastant lleugera, embuatada i reforçada en el tors i la columna, dissenyada per detenir bales cinètiques i arpes, vaig suposar. Els cascos, per contra, eren gairebé ridículament pesats i enutjosos. Primer havíem de posar-nos una gruixuda màscara aïllant de goma que, segons les instruccions, ens protegiria de la inevitable aplicació dels bastons atordidors sobre els nostres propis caps. Baixava per les clavícules fins a cobrir-nos les espatlles. El casc anava encaixat damunt, tan pesat que ens costava mantenir l'equilibri. Qualsevol moviment sobtat cap endavant o enrere llançava el teu cos en aquesta direcció, com vaig demostrar en intentar mirar cap avall. Nakari va tirar el cap cap enrere per riure's de mi i va caure d'esquena, intentant agafar-se a les parets per mantenir-se dempeus. Els dos vam connectar els comunicadors i ens riguérem l'un de l'altre.

—Recordes el paio de Pasher? —vaig dir—. Ens va recomanar que féssim tombarelles amb l'armadura posada!

—Impossible! —va dir Nakari—. Devia estar prenent-nos el pèl.

—Sí, perquè no estic segur de poder aixecar-me.

—Què? Uauh. Això podria ser un problema.

I ho era, encara que no irremeiable. Vàrem aconseguir posar-nos drets, però lentament i amb considerable esforç. Si quèiem a Fex, no ens aixecaríem immediatament. Córrer poc més que uns passos podria ser impossible.

—Les han provat abans de donar-nos-les? —em vaig preguntar en veu alta, recolzant-me en les parets del passadís.

—Hauríem de provar els bastons atordidors —va suggerir Nakari.

—Tens raó. Si no suportem una descàrrega ara, imagina l'embolic que podríem muntar en la superfície de Fex. Acabaríem com el primer equip i potser com el segon.

—Qui comença?

—Prova-ho amb mi —vaig dir—. És el més just. Jo vaig arruïnar els filets de nerf.

—Molt bé, això mereix una venjança —va anar donant tombs fins a la caixa de bastons atordidors, va treure’n dos i els va encendre. L'aire va vibrar un instant amb un camp d'energia i després es va calmar. Acostant-se cap a mi i somrient darrere del seu visor, Nakari va allargar la mà dreta i em va etzibar en la closca, una cosa que vaig poder sentir però amb prou feines notar dins del casc.

La seva veu crepità pel comunicador.

—Res?

—No estic inconscient, així que va bé —vaig contestar.

—Rebut. Cop doble imminent —tots dos bastons van copejar la part superior del meu casc, però solament vaig notar un impacte suau. No estava fotent-li fort i no era això el que havia de fer.

—Cap efecte —vaig dir, animat—. Prova els costats i el visor, també.

Els experiments van continuar i vàrem descobrir que els visors no estaven tan ben blindats. El bastó atordidor no em va deixar inconscient, però vaig sentir una commoció, vaig donar uns espasmes involuntaris i després vaig caure d'esquena per culpa del pes del casc.

—Bé, és bo saber-ho —vaig dir.

—És bo saber que funcionen, és clar —va dir Nakari mentre m'ajudava a incorporar-me—. Vaig a redactar-li milers de notes sobre aquests vestits al meu pare, però crec que ens mantindran amb vida prou per atordir a tot allò que ens caigui damunt.

Disposàvem de les suficients hores lliures per davant perquè la migdiada no solament fos possible sinó recomanable, així que vam aprofitar i li vam demanar a R2 que ens despertés quan estigués llest per saltar al Nucli Profund. Això va fer i després d'engolir un caf instantani amarg que ens va buidar al mateix temps que va arrasar les nostres papil·les gustatives, li va molestar que li demanés que revisés per triplicat les seves coordenades amb la computadora de navegació de la Joia del Desert. Va trigar menys de deu segons, però va sonar irritat.

—Perdona, R2, però no he saltat mai al Nucli Profund. Està abarrotat, hi ha coses que es mouen molt ràpid i aquesta encara no és una ruta ben establerta, així que crec que convé ser molt cautelosos —això va semblar apaivagar-ho i vaig deixar que s'ocupés del salt. Al cap de quinze minuts les línies blanques d'estels van tornar a convertir-se en puntets i arribàrem al sistema Sha Qarot, un sol vermell i un planeta negre solcats per una xarxa de falles taronges. Des de l'òrbita, Fex semblava ser un contrapunt serè del planeta furibund, una extensió llarga, freda i suau de neu batuda. Tot el sistema era preciós des de l'òrbita i, ja que estàvem en el Nucli Profund, el cel estava ple d'estels. Li vaig recordar a R2 que prengués holos per a l'Aliança; encara que no uséssim Fex com a base, l'òrbita podria servir-nos. En qualsevol cas, volia recordar-la; érem dels primers éssers que veien Sha Qarot i Fex.

Nakari va enviar el senyal per activar la balisa de la Recol·lectora i vàrem fixar un rumb quan els nostres sensors la van rebre. Mentre la Joia ens portava en pilot automàtic, ens vàrem enfundar la nostra voluminosa armadura i deixàrem els cascos per quan arribés el moment d'obrir l’escotilla de l'aire.

Seguírem el senyal de la balisa fins a una plana d'espígol a la vora d'un bosc, un dosser de fulles com de cotó morat clavats en la punta d'escuradents. La Recol·lectora estava allà posada, aparentment intacta per fora.

—De moment, tot bé —va dir Nakari, aterrant la Joia del Desert en l'altra punta, deixant la Recol·lectora entre nosaltres i el bosc—. No pot caure res damunt entre nau i nau.

Els escàners van revelar que hi havia éssers vius a l'interior, però no els suficients per correspondre a tota la tripulació de la Recol·lectora. Els intents per comunicar-nos amb ells via comunicador no van funcionar, així que no vam tenir cap més remei que investigar-ho personalment. Enfundats en les nostres armadures i pràcticament trontollant pel pes que suportàvem sobre els nostres colls i espatlles, vam posar les nostres botes blindades sobre la superfície de Fex i vàrem caminar cap a la nau, amb bastons atordidors a cada mà i els blàsters en el maluc. R2 va fer uns trinats que podien ser un advertiment quan la rampa es va tancar a les nostres esquenes. La Recol·lectora era un vaixell lleuger corellià XS-800 amb una entrada des del terreny per una escotilla d'aire ventral situada darrere de la cabina i davant de les cabines de la tripulació, i també per dos muntacàrregues de les zones de cellers col·locats a banda i banda de la nau.

—Primer les zones de càrrega, d'acord?

—Sí.

Ens vàrem acostar al celler de càrrega de babord i Nakari va llançar codis remots per fer baixar el muntacàrregues. Va descendir impecablement, sense cap cadàver damunt, la qual cosa ens va animar. La plataforma tenia una consola rudimentària connectada a la resta de la nau i Nakari va teclejar codis per il·luminar l'exterior. Els motors hidràulics van gemegar mentre pujàvem, encara que no vam veure gran cosa al principi a part dels panells de llum i els ganxos de càrrega del sostre. Podria haver-hi un trepacranis fexià, invisible als nostres ulls?

—Bastons atordidors preparats? —em va preguntar ella.

—Preparats.

La dringadissa de les nostres botes sobre la coberta va sonar esmorteïda i llunyana, com si algú estigués caminant d'altra banda de la nau.

Quan l'ascensor es va detenir vam veure un palet de caixes embolicades en lona arraulit en una cantonada i més enrere, al costat de la paret dreta, hi havia una fila de caixes d'espècimens de cristall gruixut i transparent, en piles de tres, com en una parada d'un mercat de mascotes. Vaig dubtar que allò amagués cap promesa de relació florent.

—Revisa primer les caixes, no podem deixar-nos res —va dir Nakari.

Les caixes de sota la lona van resultar ser menjar; principalment composts proteínics.

—És la nostra dieta per al futur immediat —vaig dir—, res més.

—Entesos, anem darrere.

Allà hi havia una escotilla hermètica que conduïa a un taller de màquines, els banys i la cuina, i des d'aquesta a l'altre celler de càrrega del costat contrari; o podíem anar cap endavant travessant la zona comuna i les cabines per veure què ens esperava en el pont. Quan ens acostàvem vam veure que la majoria de caixes d'espècimens estaven buides i desactivades, excepte les deu més properes a l’escotilla. Vàrem avançar pesadament per veure-ho millor i vam veure que cinc de les de la filera del mig contenien trepacranis fexians estirats; sens dubte inconscients, ja que podíem veure'ls, encara que el més probable és que estiguessin morts.

—Escolta, això em fa pensar —va dir Nakari—. Com es manté en captivitat a un trepacranis fexià? Algú ven pinso fet de cervell?

—Estic segur que els carnissers poden subministrar cervells de nerf o alguna cosa semblant —vaig dir.

—Puaj.

—Als trepacranis igual els hi semblen deliciosos.

—Oh, oh, Luke. Mira això.

—Què?

Nakari va assenyalar els cinc contenidors de la fila superior, els més propers a la sortida del celler de càrrega. El gruixut cristall polímer d'aquests, semblat al dels nostres visors, estava tallat en arcs estrets de vores irregulars. Les unitats seguien en funcionament, per la qual cosa els panells de llum de les tapes, calibrats per imitar la llum ultraviolada i la radiació de l'estel de Sha Qarot, seguien encesos i calents. Però els contenidors, que era evident que havien estat ocupats, ja no contenien cap espècimen.

—Aposto al fet que el cristall està pel terra, però no vull mirar perquè acabaré com ell —va dir Nakari. Jo vaig pensar que les restes devien ser més semblats a runes que a estelles; el cristall era bastant gruixut i de fet podia tractar-se de policarbonat transparent.

—Això significa que tenim cinc trepacranis solts per la nau?

—Pot. Potser, si estem de sort, han passat sigil·losament al costat de nosaltres quan vam baixar el muntacàrregues.

—No sé jo si haurem tingut tanta sort.

—No. Però em pregunto per què solament han escapat els cinc de dalt, no els de sota.

—Potser un va descobrir la manera de perforar el cristall i els altres ho van veure i li van imitar.

—Sí, és possible. Els de sota no van poder veure res més que el cristall caient.

—O potser els de les caixes de sota ja estaven morts.

—Cert. De fet, espero que sigui això. Perquè, tant si els de dalt van seguir a un líder com si van actuar independentment, es tracta d'un nivell d'intel·ligència al que preferiria no haver d'enfrontar-me. Seguim. Hem de trobar la tripulació... eren sis. Potser respondran a un avís general en la nau —va fer un pas fins a l’escotilla posterior que portava a la resta de la nau, que vam veure que estava parcialment oberta. Jo vaig intentar tancar-la automàticament però no ho vaig aconseguir. M'ho va impedir el peu dret enfundat en una bota de... algú.

—Oh, no —va dir Nakari.

—Això significa que van entrar en la resta de la nau.

—Així és. Però pot ser que hi hagi algú tancat en algun lloc.

Usant la consola de paret que hi havia al costat de l’escotilla, va activar el comunicador.

—Recol·lectora, a l’aparell un equip de rescat enviat per Biolaboratoris Kelen. Estem en els cellers de càrrega. Si hi ha algú viu, respongui si us plau.

Va apartar el dit i vam esperar resposta. Res. Va repetir el missatge i vam tornar a esperar en va.

—Molt bé, seguim endavant —em va dir, prement el botó per obrir l’escotilla i subjectant-se després a la vora d'aquesta per poder mirar cap avall sense perdre l'equilibri. Jo vaig fer el mateix a l'altre costat de l’escotilla.

Hi havia un cerean estirat de cap per avall amb un uniforme estàndard de Biolaboratoris Kelen (amb el cap descobert, en altres paraules) i dos forats en la coroneta del seu crani cònic, un per a cadascun dels seus dos cervells.

—No portaven armadura —vaig dir—. Creien que estaven fora de perill en la nau amb els trepacranis tancats.

—Em pregunto quant portarà aquí —va dir Nakari.

—El mateix que els altres —vaig contestar.

—Què vols dir?

—Aquesta nau no es va enlairar, però segueix funcionant. Els trepacranis o van matar a tothom o els van impedir l'entrada en el pont. De no ser així, pots apostar que no estaria posada aquí.

Nakari va arrufar els llavis a l'altre costat del visor.

—Bé. Anem de sala en sala junts, registrant-les totes i segellant-les en sortir.

—Poden perforar les escotilles?

—Estaria bé saber-ho. Ja ho veurem. Abans acabem de revisar la part posterior. Potser algú va arribar fins a una llançadora de salvament.

La vaig avançar per entrar a la següent sala, una zona multiús amb una mica d'equipament científic. Hi havia un bany i una cuina, ambdues desertes. Les armadures que la tripulació hauria de portar posades estaven apilades en un racó al costat del bany, i les lents infraroges que els haurien permès veure les criatures (i que encaixaven en els seus cascos) estaven guardades en una caixa que hi havia sota una taula. Al centre de la paret negra hi havia dues portes que conduïen a la zona d'enginyeria i les llançadores de salvament.

S'havia incorporat un taller de màquines rudimentari a la zona d'enginyeria, desordenada per algú que buscava desesperadament una arma. I aquest algú jeia mort, de cap per avall com el cerean, però amb una clau anglesa a centímetres de la seva mà dreta. Nakari va sospirar en veure el cadàver.

—El conec. El coneixia.

—Era el pilot?

—No, un científic. Una vegada vaig estar en un equip de recol·lecció amb ell.

—No veig sang en la hidroclau —vaig dir—. Encara que no sé quin aspecte té la sang dels trepacranis. No podem saber si els va copejar o no.

—Si la tenia a la mà quan el trepacranis va caure sobre el seu cap desprotegit, probablement no va tenir temps, tenint en compte com de ràpid que van perforar el blindatge.

Vaig arrufar les celles.

—Ben vist.

Movent-nos a duo, vàrem revisar les dues llançadores de salvament i la resta del compartiment d'enginyeria. Cap tripulant més. Ni cadàvers de trepacranis morts.

—Nakari.

—Què?

—Pot haver-hi un aquí, veritat? La porta estava tancada.

—No necessàriament. Podria haver escapat quan un altre va entrar o va sortir. I no podem donar per descomptat que no siguin capaços d'obrir una porta. Pot ser que la tripulació no instal·lés codis de bloqueig i senzillament permetessin que funcionessin amb solament prémer un botó. Les criatures van ser prou llestes com per sortir de les seves gàbies de forma organitzada.

—Com a mínim algunes.

—Sí. Bé, de moment no ens ha saltat res damunt i es podria suposar que si hi hagués alguna cosa aquí tancada deuria estar molt famolenc, així que registrem això i seguim —va dir Nakari—. Però hem de revisar el celler de càrrega d'estribord abans d'anar a les cabines i el pont.

—Entesos.

Vàrem sortir del compartiment d'enginyeria i Nakari va caminar fins a les portes del celler de càrrega d'estribord, que va intentar obrir. Una llum vermella la va detenir i una xiuletada va sol·licitar el codi complet. El va introduir escrupolosament amb una mà mentre subjectava els dos bastons atordidors amb l'altra. Les portes es van obrir i vaig entrar, amb els braços estesos cap endavant tant per equilibri com per protegir-me.

El celler contenia més palets de material i un parell de motos speeders cobertes de pols d'espígol, però cap cadàver ni depredadors xuclacervells a la vista. Tenint en compte les seves habilitats de camuflatge naturals, em vaig preguntar si fins aquest moment realment havíem «netejat» les habitacions, o senzillament els havíem enxampat fent la migdiada. Si un trepacranis es quedava quiet i en silenci, com podíem saber que estava allà?

—Escolta —vaig dir—, quan acabem de revisar la nau, vull tornar a registrar-la sencera amb solament un bastó atordidor i un escàner portàtil, per assegurar-me que no se'ns ha passat per alt res que pugui estar amagat.

—Bona idea —va dir Nakari—. Estàs llest per seguir avançant?

—Sí. Quantes cabines?

—Vuit, quatre a cada costat del passadís que condueix al pont. Però abans deuria haver-hi una zona d'estar comuna —els seus dits van sobrevolar el datapad que hi havia al costat de la porta—. Preparat?

Vaig aixecar els braços i vaig dir:

—Endavant —i ella va activar l'obertura de la porta. No estava bloquejada com les dels cellers de càrrega, així que es va obrir ràpidament i em va oferir el primer besllum de la carnisseria.

Hi havia tres cadàvers. Un d'ells, un home sullustà galtut i de llavis gruixuts, seguia assegut en una cadira de la sala d'estar amb un datapad en els genolls, amb els ulls ben oberts i coberts d'un vel somort; havia mort abans de poder aixecar-se. Una dona humana, desplomada, inerta, prop de l’escotilla que donava a les cabines, i prop d'ella un home zabrak amb banyes tirat de cap per avall i bloquejant la porta que portava a la zona mèdica; el clatell era una pasterada sagnant, encara que en aquestes altures ja estava sec.

—Deuen estar aquí dins —vaig dir, avançant per permetre que Nakari entrés darrere meu—. Almenys alguns —el casc no permetia molt moviment, però vaig veure alguns rastres i esquitxades de sang en la part alta de les mampares. Els trepacranis no podien ocultar el seu rastre.

La porta va xiuxiuar en tancar-se darrere de nosaltres i em vaig detenir, esperant un atac en qualsevol moment, però el temps va passar sense que arribés.

—Assegurem la zona mèdica abans de seguir endavant —va dir Nakari.

Els zabrak tenen banyes en el cap, però són curtes i rodanxones, i òbviament no espanten als trepacranis, ja que no creixen en la part vulnerable del cap. El cadàver del zabrak estava mig fora de la sala; com el cerean que havíem vist abans, havia intentat sortir, potser a la recerca d'ajuda, quan el trepacranis el va abatre. Mirant cap a la zona mèdica de l'altre costat, vaig poder veure una taula d'examen i els braços metàl·lics de diversos escàners i eines quirúrgiques; aquest tipus de zones mèdiques estan adaptades per a tripulacions multiespècie com aquella i repletes d'instrumental i medicaments que un humà no necessitaria mai. Vaig pensar que la pasterada d'aparells suspès sobre la taula d'examen li resultaria atractiu a unes criatures a les quals els agradava ronsejar en les branques, esperant alguna presa que passés per sota d'elles.

—Aquesta porta hauria d'obrir-se sense un codi complet —va dir Nakari—, ja que no es va tancar.

—Entès —vaig pitjar la consola amb el colze i la porta es va obrir, permetent-me superar el cos del zabrak. Tres passos més tard vaig notar alguna cosa aterrant en el meu cap—. Estan aquí! —vaig cridar mentre colpejava els meus bastons atordidors a banda i banda del meu cap. Amb el de l'esquerra solament vaig colpejar el casc, però el de la dreta va contactar amb una cosa més, com de carn. Cap xiscle, però el pes addicional va caure lliscant-se fins a la meva espatlla, la qual cosa em va espantar. Vaig moure el cap massa ràpid per veure-ho i l'enutjós casc em va fer perdre l'equilibri; vaig aconseguir trontollar-me cap enrere i allargar les mans per controlar la caiguda, però va ser inevitable. I quan em vaig estavellar contra el terra, altres dos pesos van aterrar sobre mi en ràpida successió, pum-pum, just sobre el meu visor, encara que no veia res. Un cercle blanc de polímer erosionat va aparèixer directament sobre el meu ull esquerre i vaig poder sentir el grinyol del material mentre era fet xixines per la criatura invisible que perforava directament cap al meu cap. Les seves dents no tindrien cap dificultat per travessar-me l'ull i penetrar directament en el meu cervell. Vaig colpejar aquesta zona amb tots dos bastons atordidors, però la perforació continuava al mateix temps que anava fent-se visible un cos, i vaig perdre un parell de segons valuosíssims entenent el que havia passat; un trepacranis havia caigut sobre l'altre, abraçant-lo per protegir-lo, i encara que a aquest l'havia deixat inconscient, el primer seguia sent invisible i estava desitjant devorar la meva matèria grisa. No podia donar-li amb els bastons atordidors i la perforació feia progressos palpables. Vaig llançar els bastons, vaig desenfundar el meu blàster i no em vaig molestar a veure quin ajust tenia. Vaig col·locar el canó a l'altura del meu visor i vaig prémer el gallet, llançant una descàrrega de plasma vermell que em va encegar momentàniament però va detenir el grinyol de la perforació. També va deixar una marca de cremada en tot el visor.

—Luke! Estàs bé? —va preguntar Nakari.

—Sí. Tres menys, veritat?

—Diria que sí. Els he vist fàcilment després que els hagis disparat. Tota la sala està plena ara d'una espècie de bava lila fastigosa.

—I què em dius del primer que he atordit?

Nakari va tirar un dels bastons atordidors i va treure el seu blàster. Va disparar a alguna cosa que jo no podia veure.

—Tampoc es despertarà. No tinc el menor interès a portar aquestes coses vives de tornada. Han matat amics meus.

—Amics?

Va assenyalar amb el blàster.

—També coneixia a aquest zabrak. Cuinava... molt bé —els seus ulls em van mirar des de darrere del seu visor—. Perdona. No pretenia criticar els teus filets de nerf.

A mi ni tan sols se m'havia ocorregut fins llavors. Ni remotament. Estava pensant que sabia molt bé el que ella estava sentint en aquest moment. La commoció en veure mort a algú que coneixes. Una de les primeres coses que penses és en com el recordaràs. Coses com «cuinava molt bé» o «cantava molt bé» o «era el meu millor amic i el trobaré a faltar tota la vida». El dolor que implica és aclaparador, però de vegades pots guardar-ho en un calaix, fins que tens temps per bregar amb ell; jo sabia que encara tenia molt per bregar. Em vaig imaginar que la Nakari estava contenint els seus sentiments de la mateixa manera.

—No et preocupis —vaig dir—. Sento això del teu amic. M'ajudes a aixecar-me?

—És clar.

Va enfundar el seu blàster i va avançar cap a mi, amb la mà dreta estesa i l'esquerra subjectant encara un bastó atordidor.

Va haver d'equilibrar-se amb cura per poder inclinar-se, però abans que pogués agafar la seva mà, es va apartar de mi i va començar a colpejar-se la mà dreta amb el bastó de l'esquerra. Va aparèixer un trepacranis, que va caure de la seva mà al mateix temps que ella deixava anar el bastó i llançava un crit. Va treure el blàster i es va disparar al revers de la mà esquerra, matant a una altra de les criatures; i fent-se una mica de sang.

—Aah! —va deixar anar el blàster i es va portar la mà ferida al pit—. Per què m'ataquen les mans?

Vaig rodar sobre mi mateix i vaig aconseguir redreçar-me.

—Són llestos, com pensaves. Solucionen problemes. Han vist que hem matat als altres tres amb coses que hem utilitzat amb les mans. Així que t'ataquen les mans per inutilitzar-te i així poder passar al que realment els interessa.

—Oh. Tens raó! Aquestes coses com a mínim són semi-intel·ligents. No hauríem de tenir-les a prop. Excepte aquesta que acabem d'atordir. T'importa?

Em vaig plantejar senzillament llançar-la fora de la nau, però no em venia de gust tenir-la per aquí rondant, on pogués tornar a atacar-nos quan tornéssim a la Joia. Li vaig disparar i això va sumar un total de cinc trepacranis morts, els corresponents a les cinc gàbies buides.

—Com a mínim ja estàs a la zona mèdica —vaig dir—. Vegem si puc curar-te.

El trepacranis havia devorat el seu guant i havia penetrat a la xarxa de tendons del revers de la seva mà, encara que no li havia trencat cap os; Nakari l’havia fet farinetes abans que pogués perforar molt més. Ara no podia tancar la mà en un puny. Li vaig aplicar un pegat de bacta, li vaig donar alguna cosa per al dolor i vaig deixar que el sistema mèdic automàtic seguís a partir d'aquí. Anava a necessitar un cirurgià de debò per reparar el dany, però el sistema podia mantenir-la estable i lliure d'infeccions.

—Vaig a registrar la resta de la nau, per si de cas —li vaig dir—. Encara ens falta un membre de la tripulació, veritat?

Nakari va assentir, mossegant-se el llavi inferior. La medicació per al dolor probablement encara no havia fet efecte i la seva adrenalina s'estava dissipant.

—Tornaré al més aviat possible —li vaig dir—. També vull veure si puc arrencar la nau.

—No sé com aconsegueixes veure res —va dir, respirant ràpidament—. Entre aquest forat rosegat en el visor i la cremada, és sorprenent que no estiguis completament encegat.

—Aniré amb compte. Em porto dos bastons per si de cas.

Nakari em va demanar que li donés un dels seus i fins que no es va sentir prou armada no es va estirar en el llit per permetre que el programa mèdic realitzés el seu tractament. Em va preguntar tots i cadascun dels codis de les portes abans que marxés.

Encara que les meves teories probablement seran ridícules per a qualsevol amb millor coneixement de biologia que jo, em vaig preguntar si els trepacranis podien ser més intel·ligents depenent del que mengessin. Per ventura els prions i neurones dels seus menjars milloraven la seva capacitat de pensament? Si això era possible, potser el fet d'haver-se menjat el cervell doble d'un cerean podria explicar l'adaptabilitat i millora de les seves tàctiques; perquè havien seguit una estratègia en atacar les mans de la Nakari. Pensant-t’ho bé, quan van atacar la meva cara, la manera en què un va saltar sobre l'altre també va ser intel·ligent; no vaig poder colpejar al de sota amb els bastons i encara no havien vist els blàsters, per la qual cosa no podien predir-los. Però aquesta possibilitat suscitava un altre dubte. El que havia aterrat sobre l'esquena de l'altre va tenir necessàriament que punxar-se amb les pues del primer, així que de ser planejat, hauria estat un sacrifici planejat. Podien veure's fins i tot quan estaven camuflats? Potser aquest atac a duo havia estat casualitat. Els dos que havien atacat a Nakari havien coordinat el seu atac de manera evident, encara que això em feia pensar en la forma en què es comunicaven. No havíem sentit cap tipus de vocalització fins que els vam fer mal.

L'explicació més senzilla, i molt més probable que la idea que poguessin guanyar intel·ligència a força de menjar cervells, era que els trepacranis eren com a mínim éssers semi-intel·ligents, potser que fins i tot intel·ligents. Però entre que ells havien matat als dos equips recol·lectors i que Nakari i jo els havíem matat a ells, no havíem tingut temps d'esbrinar el seu veritable estatus.

Tots els meus dubtes els respondria millor Biolaboratoris Kelen i jo estava més que disposat a deixar tota aquella trencadissa a les seves mans. Vaig introduir el codi en el datapad que obria l’escotilla de les cabines. En el passadís no m'esperava cap cadàver, però vaig haver de passar per sobre del de la dona humana que hi havia enfront de la porta. Totes les cabines estaven tancades i vaig haver d'introduir la contrasenya en totes elles, trobant els dos primers de tots dos costats buits encara que amb indicis d'ocupació recent; papers sobre l'escriptori, tasses de caf a mig fer, llençols oberts i una peça de roba interior en un. Vaig trobar al sisè i últim membre de la tripulació de la Recol·lectora després de la tercera escotilla de l'esquerra. Era un home humà, arraulit en el seu catre, probablement mort, amb els llavis esquerdats i secs i la pell lívida. Encara que tenia el crani intacte, no havia respost a les trucades generals de la Nakari a pesar que disposava d'equip per fer-ho; ho vaig revisar. La consola al costat de la porta seguia funcionant.

Potser s'havia tancat allà quan es va adonar que els trepacranis caminaven solts per la nau i sabia que no podia sortir de la seva cambra sense l'armadura. Hi havia diverses bosses d'aigua buides tirades pel terra, però no vaig veure cap paquet de menjar. Qui sap quan va poder beure o menjar alguna cosa per última vegada. Havia preferit morir de set que deixar que li xarrupessin el cervell... una decisió comprensible.

Vaig veure un diari escrit a mà sobre el seu escriptori, que sens dubte anava a aportar llum sobre els seus últims dies. Per assegurar-me, em vaig agenollar al costat d'ell i em vaig inclinar fins que el meu visor va quedar enfront del seu nas i la seva boca oberta. Després d'un parell de segons, el cristall es va entelar clarament. Havia de portar-ho a la zona mèdica immediatament.

Després d'apagar el bastó atordidor de la meva mà esquerra, el vaig col·locar sobre el seu escriptori i el vaig intentar despertar donant-li uns copets amb els dits. No responia, així que vaig apagar l'altre bastó i el vaig deixar en el terra, me’l vaig col·locar com vaig poder sobre l'espatlla esquerra, vaig recollir un dels bastons atordidors amb la mà dreta i vaig tornar a la zona mèdica.

—Nakari, he trobat a algú —vaig dir en entrar. Un parell de braços robòtics suspesos del sostre estaven embenant la seva mà esquerra.

—Encara viu? —va preguntar ella.

—Sí, però en mal estat.

—Bé, amb mi ja ha acabat —va dir amb una veu lànguida i suau. La medicació devia haver-li fet efecte. Va saludar a l'aparell mèdic que penjava sobre ella amb la seva mà ferida—. No puc fer la cirurgia necessària per a alguna cosa així. Aquestes coses se suposa que et mantenen amb vida, i cosir uns tendons no està en la seva llista de serveis fonamentals.

Es va aixecar del llit d'examen i jo vaig posar a l'home en ella.

—També el coneixes? —li vaig preguntar quan va veure la seva cara.

—No —va negar amb el cap—. Però segur que el meu pare s'alegra molt de tenir-ho de tornada.

—T'importa cuidar d'ell? —vaig dir—. M'agradaria revisar la resta de la nau.

—Per descomptat, fes-ho —va contestar ella i es va deixar caure sobre una cadira recolzada contra la paret. No semblava completament lúcida, així que vaig programar l’autometge perquè es posés a guarir a l'home abans de marxar-me.

Les cabines restants estaven buides i el pont estava impol·lut. No vaig rebre cap atac, així que vaig activar el comunicador de la nau i vaig dir:

—Nakari, la nau està neta, almenys sense escanejat. Encendré els motors i activaré el prevol, després tornaré amb un escàner per assegurar-me.

Ella em va confirmar que m'havia sentit i llavors va començar el treball de debò. La Recol·lectora estava bé de combustible i tots els sistemes estaven funcionals, encara que mancava de tripulació en aquest moment. Vaig arrossegar a totes les víctimes fins a la zona de magatzems, entre la cuina i el bany, on estaven les seves armadures sense usar, després vaig tornar breument a la Joia del Desert per aconseguir un escàner d'éssers vius per examinar a fons la Recol·lectora. Estava realment neta, així que li vaig preguntar a Nakari què volia fer a continuació.

—Com anem a treure aquesta nau d'aquí?

—Connecta-la al navegador de la Joia del Desert i porta'ns fins a Pasher. Jo em quedaré a bord per si aquest tipus es desperta i intentaré netejar una mica aquest desgavell.

—Sembla un bon pla.

—Sí. Serà millor que ens paguin molt bé per això.

Següent