Hereu dels Jedi (XVIII)

Anterior

CAPÍTOL 18

Vam anar a veure als nostres presoners al matí i, a part de molestos amb nosaltres, estaven bé. El servei d'habitacions ens va portar baies i un assortiment de formatges estranys, i havent dinat els vam deixar usar el bany per torns, assegurant-nos que no hi havia cap via de fugida i mantenint-los sempre encanonats amb els nostres blàsters. Els vam aposentar, els lligàrem còmodament i ens vam assegurar que les reserves d'energia de l’R2 estiguessin ben plenes. Nakari va connectar un interfície amb el seu datapad perquè pogués baixar un informe per a nosaltres. En un moment de la nit, Fawin havia intentat aixecar-se i llançar-se contra R2, i havia rebut una descàrrega elèctrica com a premi. Des de llavors era perfectament dòcil. I Migg Birkhit havia gaudit d'un dia de descans i entreteniment en una habitació d'hotel que sens dubte era molt més bonica que el seu apartament.

—Un sol dia més de vacances, nois —vaig dir—. Demà us deixarem tornar al treball —Fawin va arrufar les celles, però Birkhit ens va saludar amb la mà mentre sortíem de l'habitació.

Aquella visita va ser bastant amistosa comparada amb la recepció que vam rebre a l'altre costat del passadís per part de la Drusil. La givin no va voler obrir-nos la porta; es va limitar a escopir matemàtiques pel comunicador i en un moment donat va dir: «marxin-se», així que ens vam rendir i li vam dir que estaríem en el taller mecànic si ens necessitava. Devia estar ocupada amb alguna cosa complicada si no podia parar de parlar.

En les instal·lacions de Repartiments i Transports Nessin vam passar la resta del matí i tota la tarda ajudant a Ruuf Waluuk, el durosià i el wookiee a treure el motor destruït de la Joia del Desert. Quan el wookiee li bramà alguna cosa a Ruuf, el kupohà va negar amb el cap i va dir:

—No sé on està Migg. Pot ser que s'hagi posat malalt o que estigui fent el ximple amb alguna de les seves núvies. Encara sort que aquesta bona gent ha volgut ajudar-nos; de no ser així, no crec que haguéssim pogut acabar.

Tampoc sabia on estava Nessin i això em preocupava una mica. Com el fet de no haver tingut cap notícia de l'Aliança respecte a la família de la Drusil. Vist des del costat bo, havíem tret el motor vell i preparat el xassís per al nou per quan va arribar, al final de la jornada de treball.

La Drusil finalment es va reunir amb nosaltres poc després que hagués arribat, amb la caputxa posada. Portava les mans plenes de contenidors de menjar; els va portar fins al menjador, els va deixar sobre una taula i ens va convidar a acompanyar-la. Els mecànics d’en Nessin van prendre alguns dels contenidors davant la seva insistència, però es van negar a asseure's.

—El senyor Nessin té un política molt clara sobre fins a quin punt hem de confraternitzar amb els clients —va explicar Ruuf—. Ens encantaria quedar-nos, però no podem. Moltes gràcies pel sopar, de totes maneres —va dir—. Tant de bo tots els clients fossin tan considerats.

El wookie grunyí per mostrar el seu acord i va afegir un gest de gratitud amb el cap, es van acomiadar de nosaltres i van prometre tornar a primera hora del matí a instal·lar el nou motor.

—Eh, Nakari, és hora d'anar-se’n —vaig cridar, i la seva cabellera arrissada va sortir de la zona de motors de la Joia per contestar.

—Per a mi no. Encara haig de fer un parell de coses. Comença tu; aniré d'aquí a uns minuts —i va desaparèixer.

Em vaig girar cap a la Drusil.

—Bé, tinc gana suficient per començar sense ella, i ens ha donat permís, així que vegem què ha portat.

—Sí, si us plau, menja fins afartar-te —va dir la Drusil. En els contenidors hi havia un assortiment de carns, vegetals i fideus que es podia combinar amb diferents salses.

—Ah, a més de la carn de pahzik, tenim nuggets de nerf! La Nakari estarà encantada —vaig dir. I en veu més baixa li vaig preguntar—. Com van els nostres convidats?

—Segueixen bé, encara que el gotal és una criatura esquerpa.

Vaig començar a punxar alguns fideus i nerf amb una forquilla neta del calaix de la cuina.

—Sembla que està de millor humor que quan hem parlat amb vostè pel comunicador. Ha solucionat el que la molestava? Em refereixo a les matemàtiques.

—La font de la meva agitació segueix aquí... estic separada de la meva família i preocupada pel que els pugui passar. Quan em van interrompre estava embardissada en escales de probabilitats que recolzin la idea de més trobades imperials abans de la nostra partida, i els resultats van ser bastant descoratjadors. Així i tot, solament he rebut una consulta del superior de Barrisk Favvin i crec que ara com ara no sospiten gens. Després vaig recuperar una mica d'equilibri fent geometria experimental durant una bona estona.

—Com va això? —vaig preguntar—. És a dir, no la geometria en si, sinó com li retorna l'equilibri això.

—No ha meditat mai, Luke Skywalker?

—Sí ho he fet —vaig dir, pensant en el meu exercici de la cabina de camí a Nanth’ri.

—Li sembla que li centra i que li dóna una nova perspectiva sobre les coses, grans o petites, que li preocupen?

—Fins a cert punt, sí. Encara que no diria que sigui molt expert encara.

—Presumiblement es concentra en alguna cosa per sortir dels patrons de pensament rutinaris. Jo uso la geometria experimental. I vostè?

—El soroll visual ajuda —vaig dir—, però principalment em concentro en la meva respiració.

—Excel·lent. Aquest és un mètode molt comú empleat per molts éssers. Independentment de com aconseguim el nostre estat de percepció alternatiu, aquest ens permet modificar la nostra perspectiva i reavaluar els nostres reptes fins que semblen manejables en comptes d'insuperables.

Mai havia pensat en això d'aquella manera; jo simplement intentava forjar una connexió més forta amb la Força, però les seves idees tenien mèrit.

—No estic segura de com interpretar la seva actual expressió facial. Està enfadat? —va preguntar la Drusil.

—No, solament pensatiu —vaig buscar una frase per expressar la meva admiració—. Les seves idees m'estan donant una nova perspectiva sense meditar si més no.

—Ah, sí? Per a què meditava llavors sinó és per tenir una perspectiva diferent?

Em vaig plantejar dir-li la veritat. O era aliada meva o era enemiga meva. Si era el primer, no hi havia res de dolent a confiar en ella. Si era enemiga, dir-la-hi no anava a canviar massa les coses, i tenint en compte que ja m'havia vist utilitzar una espasa de llum i pilotar en situacions perilloses, els meus talents ja no eren precisament cap secret.

—Per projectar-me cap a la Força.

—Ah, la Força! La font dels miracles dels Jedi. Em sembla un tema absolutament misteriós.

—A mi també em semblen misterioses les seves matemàtiques.

La givin es va inclinar cap endavant i va murmurar.

—No és meravellós que hàgim trobat un punt en comú en la nostra alienació?

Vaig riure i la Drusil va obrir la boca amb aquell somriure ampli seu mentre feia sibilants sorolls roncs que devien ser una riallada. Però fins i tot la seva broma em va permetre entrellucar com em veu la gent: la forma ràpida i despreocupada en què molts altres i jo menyspreàvem el seu domini de les matemàtiques podia aplicar-se exactament igual a com els altres veien als Jedi. Em vaig preguntar si podia replicar l'èxit aconseguit amb la Força a Denon allà, sense la Nakari a prop.

—Li importaria que provés una cosa? —li vaig preguntar.

—Provar què?

Vaig treure un fideu amb la meva forquilla i el vaig deixar caure sobre la taula.

—Vull moure aquest fideu usant la Força.

—M'encantaria veure com ho fa. Sempre que no el porti fins a la meva boca. Dubto de les condicions higièniques d'aquesta taula.

—Tranquil·la. Solament vull un testimoni per si ho aconsegueixo.

Em vaig concentrar en el fideu i vaig invocar la Força, però aquesta no va respondre. Analitzant què podia passar, em vaig adonar que no estava tan relaxat com amb la Nakari a Denon. Llavors, no em vaig sentir pressionat; ara sí, la qual cosa era una estupidesa, perquè era jo el que havia iniciat allò. Potser era la pàl·lida i implacable cara de la Drusil, que em deia que ja havia calculat fins a quinze dígits significatius del frau que arribava a ser jo.

Però em vaig adonar que precisament aquelles preocupacions insignificants eren les que m'impedien connectar amb la Força, un munt d'inseguretats i tensions que actuaven com unes portes blindades contra el seu flux. Sense apartar la vista del fideu, vaig imaginar que a l'altre costat de la taula no estava asseguda la Drusil sinó la Nakari, el seu ànim i confiança en mi van substituir l'escepticisme de la givin, el seu somriure i ulls marrons em miraven en comptes de la cara de calavera de la Drusil. I llavors, quan em vaig projectar cap a la Força, no vaig trobar una barrera sinó una calorosa benvinguda. I la vaig abraçar i vaig sentir una modesta porció de la seva potència corrent pel meu interior. Quan vaig voler moure el fideu, aquest es va moure, lliscant-se per la taula en un sinuós i humit trajecte, fins que el vaig deixar prop del bol de la givin.

—Admirable —va dir la Drusil, assenyalant el fideu—. Moure això pot ser que sigui alguna cosa trivial per a vostè, però és un impossible per a gairebé tots els éssers de la galàxia. S'adona de la seva escassetat demogràfica, Luke Skywalker? Estadísticament no existeix, però aquí està —es va inclinar cap enrere, va creuar els braços i va inclinar el cap cap a un costat—. La Força mai s'ha descrit matemàticament —va dir—. Hi ha llegendes, per descomptat, d'uns pocs givin que van ser Jedi en el passat, però es van negar a compartir els seus coneixements profunds amb la resta de la nostra espècie. Van fer tot el que van poder, i em sembla bé, perquè els mecanismes de la Força seguissin sent un enigma. Per aquest motiu no sé amb exactitud què ha fet. Solament sé el que no ha fet.

—Què?

—No ha mogut el fideu amb la ment. La física ho impedeix, seria més apropiat dir que va moure una altra cosa i aquesta cosa va moure el fideu.

—Oh! —la givin tenia talent per deixar anar frases que modificaven la meva manera de veure un problema. La seva observació deixava clar que havia mogut la Força, no el fideu, però no m'havia adonat d'això fins que ho havia dit.

—Ha intentat fer-ho amb una cosa més gran?

—Encara no.

—Vol que ho provem? Intenti moure la forquilla del seu bol.

—No sé. Això pesa bastant més que un fideu.

—Vol dir que la Força pesa més? O la forquilla?

—Bé, jo... —les seves paraules van tornar a deixar-me esbalaït. L'estava mirant des d'un angle equivocat, i això solament subratllava la meva necessitat d'ajuda—. Em referia a la forquilla, però suposo que no hauria de preocupar-me per això. M'ha fet adonar-me que estic en un mal pas mental i que hauré d'esforçar-me molt per sortir d'ell. Si moc la forquilla, manipularé la Força, no l'acer. D'acord, ho vaig a intentar.

Inconscientment vaig estirar els dits cap a la forquilla i em vaig detenir, dedicant un moment a percebre-ho conscientment. Per què havia fet això? Els meus dits no mourien la Força; allò era una tasca per a la meva ment. Però potser aquell gest inconscient reflectia el focus de la meva ment. Tenint en compte que la meva atenció estava dirigida cap a la forquilla, la meva mà l'havia seguit naturalment, habituada a complir la meva voluntat. Potser allò era el que hi havia darrere del gest d’Obi-Wan a Mos Eisley, quan va fer alguna cosa en les ments d'aquells soldats d'assalt. El moviment de la mà no era la clau del procés sinó un reflex inconscient del focus mental d’Obi-Wan. Vaig tornar a sentir-me estúpid, recordant el meu fracàs en intentar influir en el rodià del port espacial Chekkoo, bellugant la mà davant de la seva cara com un idiota.

Però fins i tot en això podia fer-li una volta de rosca més. Si alguna vegada tenia la fortuna de ser entrenat per un veritable Jedi, ell o ella probablement em diria que el moviment de la mà era fonamental, exercint una funció que ni tan sols podia imaginar, i els meus vacil·lants progressos eren poc més que un borratxo trontollant-se en la foscor i prenent el camí equivocat de tornada a casa.

Vaig tornar a concentrar-me, vaig fer un parell de respiracions profundes i em vaig projectar de nou cap a la Força, encoratjant-la a aixecar la forquilla del bol. No es va moure sinó que va donar una lleu sacsejada en la sopa, com un adolescent al que quan se li diu que s'aixequi del llit, es dóna la volta i es torna a dormir irat.

—No vull pressuposar res, però potser hauria de tancar els ulls —va suggerir la Drusil—. La Força és un poder invisible, per la qual cosa és possible que la seva vista interfereixi d'alguna manera, ocupant una part de la seva ment que hauria d'estar concentrada en una altra cosa.

Cert, tenia raó. Ara no estava pilotant un Ala-X, ni les paraules de l’R2 apareixien traduïdes en una pantalla; no necessitava veure. I sabia per la meva experiència recent que sentia millor la Força quan minimitzava les distraccions visuals.

—D’acord, tornaré a intentar-ho amb els ulls tancats.

Vaig tancar els ulls i vaig deixar que la meva consciència s'expandís, i la Força va tenir major presència, com si ara m'estigués dedicant tota la seva atenció. Probablement era tot el contrari; tota la meva atenció estava centrada en ella. Va créixer en el meu interior i vaig fer que aixequés la forquilla i la tragués del bol, no d'una tirada sinó en una levitació lenta i sostinguda, carregada amb fideus que degotaven sorollosament mentre sortien del toll de verdures del bol, impregnats d'olor d’all i cacauets. A la Drusil haig de reconèixer-li que no va fer cap soroll que pogués distreure'm durant el procés. Era a punt de somriure i assaborir la victòria quan una veu que decididament no era la de Drusil udolà a prop.

—Molt bé pilot, dóna-li fideus màgics a la teva sòcia!

Perplex, vaig obrir els ulls, vaig perdre la concentració i la forquilla va caure en el bol amb un fort xipolleig i em va esquitxar la meitat del brou.

—Oh, una altra vegada no —em vaig queixar, mirant el desastre que tenia davant.

—Vaja, aquest és un talent molt útil, Luke! —va dir la Nakari. Va prendre una cadira al costat de la Drusil, a l'altre costat de la taula, i es va asseure; els ulls li brillaven més enllà dels rínxols foscos—. Jo em sento aquí i tu em dónes de menjar amb la Força des d'aquí, d’acord? Et felicito per la nova taca, per cert. Tens pinta de fer una olor molt bona.

El seu somriure era contagiós, però li vaig preguntar:

—Has acabat? —intentant acabar amb les seves burles.

—Ni molt menys. Ja saps, hauries d'exhibir les teves túniques en un d'aquests elegants planetes artístics. Què opina vostè, Drusil? Té alguna possibilitat de guanyar-se la vida com a artista si la seva carrera de pilot es torça?

La givin semblava angoixada mentre buscava una resposta. Pot ser que pensés que la Nakari li ho preguntava de debò, en comptes d'estar simplement aprofitant l'oportunitat per riure's de mi.

—Sobre gustos no hi ha res escrit —va remugar finalment. La meva vergonya va deure ser evident, perquè la Nakari va dir:

—Ei, Luke. Comparativament parlant, una mica de brou vessat no és gran cosa. Recorda, t'he vist cobert de merda i segueixo pensant que ets estupend.

 Següent