Hereu dels Jedi (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

La Nakari i jo vam sortir corrent immediatament cap als arbres, prenent la decisió estratègica de deixar a la Drusil sola i seguint-nos. Érem prescindibles pels caça-recompenses, ella no. Des d'aquell angle les naus no podien disparar-nos sense córrer el risc de ferir-la. Ens servia d'escut i ens va permetre arribar a cobert. Els caça-recompenses haurien d'aterrar i seguir-nos a peu, la qual cosa no els resultaria tan senzill.

Quan arribàrem al recer de les copes dels arbres, Nakari va treure el seu llança-projectils i el va revisar per assegurar-se que seguia funcionant després del bany en la llacuna. Satisfeta, es va treure el blàster i el va llançar a la Drusil.

—Crec que hauries de quedar-te amb la Drusil i dirigir-te cap a aquest terreny elevat —va dir, apuntant a un promontori al sud—. Jo us cobriré i dispararé a tot el que us segueixi.

—Però i si et segueixen a tu? —vaig preguntar.

—M’emportaré el droide, per la qual cosa el nostre rastre serà inconfusible. Mai creuran que ens hàgim separat i hàgim posat la seva caríssima presa sota la protecció d'un astromecànic, no? Et segueixen a tu i jo me'ls carrego. Solament has de córrer tant com puguis.

Vaig assentir.

—D'acord —vaig dir, i els dos vam donar un parell de passos en direccions diferents, pensant solament en la missió. Però llavors ens vam detenir, pensant l'un en l'altre, i ens vam quedar petrificats. Els dos esperàvem que l'altre parlés, i els dos vam fer un parell d'arrencades interrompudes, simultànies, la qual cosa ens va fer callar i esperar que l'altre prosseguís, i la situació es va fer més incòmoda a cada segon que passava; i més terrorífica. Estava horroritzat davant la idea que el que digués a continuació no fos encertat; excessiu o escàs, completament inadequat i molt allunyat del que ella volia sentir. Nakari va deure sentir alguna cosa semblant, podia dir-me qualsevol cosa, però això probablement tampoc era encertat.

—Què passa? —va preguntar la Drusil—. No estic familiaritzada amb aquest comportament humà. Han perdut la parla?

—No —va dir la Nakari, i va donar tres gambades llargues cap a mi. Va avançar el cap i els seus llavis van besar els meus breument, i després les nostres mirades es van trobar—. Cuida't, Luke.

Allò era molt encertat, comparat amb totes les frases que havia estat considerant, així que vaig assentir amb cert alleujament i vaig contestar:

—Tu també.

—Això ha estat sorprenentment directe —va comentar la Drusil, clarament confosa—. Quina era la dificultat que els impedia expressar desitjos tan quotidians?

Les paraules de la givin van suscitar somriures nerviosos en els dos, però li vaig agrair que les hagués dit. La mirada de la Nakari m'ho va dir tot, i espero que la meva li transmetés el mateix. No obstant això, vaig dir:

—No hi ha temps per a explicacions —vaig apartar la vista de la Nakari per contemplar l'aterratge del primer caça-recompenses a la platja—. Ens hem d'anar —pensant en l'extens catàleg d'Armament Utheel de Ròdia, i en el d'altres empreses similars de tota la galàxia, li vaig donar les instruccions finals al meu droide.

—R2, assegura't d'escanejar els infrarojos i altres canals a més del visual, i informa a la Nakari si veus alguna cosa que ella no vegi. Sens dubte, aquests caça-recompenses guarden alguns trucs en la màniga.

Va acatar l'ordre amb un breu esgarip electrònic i la seva cúpula girà per mirar cap a la llacuna.

Després d'això ens vàrem separar i Drusil em va seguir quan em vaig encaminar entre els arbres cap al pujol del sud. Esperava no estar corrent cap a un precipici; amb tantes coses cridant la meva atenció durant el vol, no havia aconseguit memoritzar la topografia de l’illa, ni tan sols li havia pogut fer un bon cop d'ull, més enllà de localitzar una zona d'aterratge d'emergència.

Mentre anàvem cap al sud, Nakari i R2 es van desviar cap al sud-est. A l'espai això pot transformar-se ràpidament en distàncies vastíssimes però, a peu en una illeta, solament va suposar una distància d'uns centenars de metres. Nakari anava pel bosc en silenci, però R2 feia soroll pels dos. Els astromecànics són el contrari del sigil i estan mal adaptats per avançar camp a través per una illa bàsicament rocosa coberta d'una fina capa de terra i falgueres. Els arbres no podien enfonsar les seves arrels profundament en la roca, així que aquelles arrels sorgien del terra com unes serps de fusta, preparades per fer-nos ensopegar i alentir el progrés d'un droide rodant. Els seus troncs blancs eren comprensiblement fins, però les seves copes i àmplies fulles projectaven una ombra molt extensa.

Quan vaig mirar el rastre que estàvem deixant, vaig veure que Drusil movia permanentment el cap, petites sacsejades com les d'un ocell.

—Què està fent? —li vaig preguntar.

—Recopilant dades.

Un gemec mecànic va anunciar la proximitat d'una moto speeder. Un dels caça-recompenses devia haver-la desplegat des de la seva nau, per poder atrapar-nos més ràpidament. Tenia curiositat per veure quan els nouvinguts començaven a enfrontar-se entre si i esperava que fos ràpid. Si es concentraven a atrapar-nos i deixar les seves disputes per més endavant, estàvem fumuts. Era molt millor que es devoressin entre ells i reduïssin el seu nombre.

—Vénen —vaig dir a Drusil. Em vaig detenir un moment i em vaig donar la volta—. Utilitzi un arbre per cobrir-se. Jo m'oferiré com a blanc —vaig fer un pas cap a la dreta i vaig veure l’speeder serpentejant entre els arbres i venint cap a nosaltres. La pilotava un humà amb ulleres i una capa fosca onejant darrere d'ell.

—Amic, no és necessari —va dir la Drusil.

—Què vol dir?

Va sonar un espetec i el caça-recompenses va caure de l’speeder, enviant el vehicle en una caiguda descontrolada que va acabar en una forta col·lisió amb el terra, que va ser meitat metall cruixint i meitat ossos trencats. L'esclat posterior dels ocells dels arbres propers, espantats, va fer estremir l'aire.

—La seva femella és una tiradora extraordinàriament bona —va dir la Drusil—. Era altament probable que eliminés l'amenaça abans que haguéssim de preocupar-nos per ella.

—La meva femella? —vaig dir, girant sobre mi mateix per seguir corrent cap a terreny elevat.

—No són parella?

—No ho sé... siguem que el que siguem, no la digui així, d’acord? No em sembla molt adequat —vaig reprendre el pas.

—Però està definit així en bàsic —va insistir la Drusil, que em seguia a prop—. Es pot dir d'una altra manera?

—Sí... de moltes altres.

—Les meves més sinceres disculpes —va dir la Drusil, en to atent—. No sabia que aquesta paraula podia causar problemes psicològics a la seva espècie.

—No passa res, oblidi-ho. Encara queden cinc caça-recompenses i hem de pujar un pujol.

—Amb prou feines hi ha on cobrir-se a part dels fins troncs i arbustos ocasionals —va observar la Drusil—. Aquestes falgueres no ens arriben ni als genolls, per boniques que siguin.

—Hem d'aprofitar tant com puguem els arbres —vaig dir—. I vull que es tiri de cara a terra quan comencin els trets. Desaparegui entre les falgueres.

No va respondre, probablement perquè l'esforç de córrer pujol amunt ens tenia extenuats a tots dos. Quan vam arribar al pujol, vaig observar amb satisfacció que no era la vora de l’illa; el pujol descendia fins a l'aigua per l'altre costat.

També hi havia un aflorament rocós proper que podria servir-nos com a refugi si necessitàvem fugir per allà. Però no volia anar cap allà encara; aquí teníem bon camp de visió i era poc probable que els caça-recompenses ens ataquessin per l'esquena. Segurament, aquella illa també era desconeguda per a ells.

—Col·loquem-nos darrere dels arbres —vaig dir, anant cap a un proper que oferia una bona vista del vessant.

—Seria millor un de més petit —va dir la Drusil.

—Per què?

—La sev... El camp de foc de la Nakari Kelen serà més franc des d'allà.

—Com pot saber-ho? Si ni tan sols sap on està.

La Nakari s'havia posat a cobert amb R2 cap a la nostra dreta i probablement més a baix del pujol.

—No necessito aquesta informació per decidir on col·locar-nos. Col·loqui els arbres o obstacles en una quadrícula, calculi els vectors, tenint en compte les variacions d'elevació, per descomptat, i quedarà clar que si descendim una mica maximitzarem la seva eficàcia.

—D'acord. Digui'm on ens hauríem d'amagar.

En comptes de respondre verbalment, Drusil va baixar pel pujol uns deu metres i es va agenollar darrere d'un arbre de tronc blanc amb punts negres de velles branques caigudes. Va assenyalar un altre contigu, indicant que em posés darrere d'ell.

Ajupint-me mentre caminava, vaig confirmar visualment que podíem veure el terreny baix a la nostra dreta una mica millor des d'allà; i probablement la Nakari també podia veure'ns una mica millor, com a qualsevol que s'acostés a nosaltres.

El pujol estava silenciós. Els ocells ja havien tirat a volar, probablement a un lloc més tranquil de l’illa o a una altra illa, i fins i tot la bonior dels insectes afluixà. No em va semblar que hi hagués mamífers que ens poguessin molestar o als quals poguéssim molestar, tampoc; dubtava que hi hagués alguna font d'aigua potable a l’illa, excepte la de la pluja que caigués.

El silenci i tensió d'una caça no és la millor emoció quan ets la presa. Com a mínim, devia haver-hi un caça-recompenses venint cap a nosaltres a peu, si no més, però no vaig veure moviment entre els arbres i no vaig sentir res més que el lleu brunzit de les naus apagant els motors en la llacuna o deixant els seus motors en punt mort, preparades per enlairar-se.

Vaig fer un cop d'ull a la Drusil i vaig veure que estava familiaritzada amb el blàster; de fet, estava practicant el tret, traient el dit del gallet després de disparar.

Els segons passaven gairebé en silenci i em va semblar sentir un lleu brunzit mecànic, però va ser cap a la dreta i és possible que hagués estat R2.

És més, va ser R2; va llançar una descàrrega del seu blàster d'ions (l'afegit que havíem instal·lat a Denon per eliminar al droide de seguretat de la Drusil) just per davant dels nostres ulls, de dreta a esquerra. La descàrrega elèctrica blanca es va estavellar i espurnejà contra un obstacle en forma d'ou, que va bombollejar, va rebentar i es va fer xixines, revelant a un caça-recompenses rodià que s'acostava a nosaltres amb un generador de camp de sigil que portava en el seu cinturó. Era ràpid: va aixecar el seu blàster i va realitzar tres trets cap al punt d'origen, encertant almenys un, si s'ha de jutjar pel xiscle agut de l’R2.

No va aconseguir realitzar un quart tret. Amb el seu camp de sigil anul·lat, la Nakari el podia veure i li va ficar una bala en l'ull que va esclatar en la part posterior del cap com una fruita jogan. Dos menys, quedaven quatre.

Vaig desitjar que R2 no estigués seriosament danyat. Vaig veure un filet de fum elevant-se entre els arbres, revelant la seva posició, però estava refilant iradament, així que era evident que no havia quedat fora de servei.

El problema era que estava delatant la seva ubicació; i la de Nakari, si estava amagada amb ell. El més intel·ligent seria que s'allunyés del droide.

La Drusil va fer un comentari.

—El dany sofert pel seu droide redueix el nostre avantatge tàctic. Després de veure el que els ha passat als seus col·legues i tenint un blanc clar que seguir, els altres caça-recompenses poden atacar als nostres companys en comptes de pujar el pujol. En aquest cas poden plantejar-se envoltar-nos. En qualsevol cas, Nakari ja no pot sorprendre'ls.

—Potser puguem sorprendre'ls nosaltres —vaig dir en veu baixa, i vaig assenyalar dos bípedes de pell citrina vestits per al desert—. Els veu? Dos més avançant entre els arbres, treballen en equip. Weequays.

—No havia vist mai un membre d'aquesta espècie.

—Tenen la pell dura. Naturalment resistent al foc de blàster. Als hutts els agrada usar-los com a guardaespatlles i caça-recompenses.

Drusil va mirar cap avall, examinant la seva arma.

—Si són resistents als nostres blàsters, què podem fer?

—Resistents no significa invulnerables. La Nakari tindrà més facilitat per abatre'ls amb el llança-projectils, per descomptat, però podem ferir-los. Si els hi disparem, cridarem l'atenció de la Nakari, i la seva, i ella podrà abatre'ls mentre els mantenim ocupats.

—Si ella és qui pot eliminar-los amb major facilitat, hauríem d'aprofitar-ho. Si em permet un comentari, hi ha sis naus operatives en la llacuna per robar. Les nostres possibilitats de sobreviure sense robar una són bastant baixes.

—Els caça-recompenses són paranoics —vaig dir, negant amb el cap—. Tindran bloquejos d'identitat en la seqüència d'encesa, potser fins i tot que hagin instal·lat paranys perquè ningú pugui volar amb les seves naus.

—I? Està amb la persona millor capacitada per penetrar en qualsevol sistema informàtic de la galàxia —va dir la Drusil, i es va encongir d'espatlles en veure la meva reacció—. O una de les més capacitades. Que la meva imprudent expressió d'autoconfiança li tranquil·litzi en lloc d'impactar-li. Porti'ns de tornada a la platja vius, Luke Skywalker, i jo aconseguiré una nau.

—Quant temps necessitarà?

—Si estan extraordinàriament equipades, puc necessitar mitja hora, com a molt. Si alguna nau sembla difícil i estem apurats de temps podem triar una altra. Les possibilitats que tinguin sistemes de seguretat complicats de desactivar són petites.

—Molt bé, tornem a la llacuna. Però abans hem d'eliminar a aquests weequays. Pot ser que aquest rodià tingui alguna arma addicional que pugui usar.

 Següent