La fugida dels contrabandistes (IX)

Anterior

TERCERA PART

CAPÍTOL 9

SENSE ERRORS, SENSE ESCAPATÒRIA

—Aquesta és la nau —va dir la Beck.

—Sí, senyora. —El soldat d'assalt que estava al costat d'ella, un caporal que comandava en lloc d’en Torrent, semblava dubitatiu, fins i tot a través dels altaveus del casc—. No sembla gran cosa, senyora.

Beck va assentir lleument. La nau era una YT-1300, tal com el Capità Hove li havia informat. En la seva opinió, a la nau no li havia anat molt bé des de la seva sortida de la línia d'assemblatge d'Enginyeria Corelliana, anys enrere. Era obvi que la pintura no era una prioritat per als amos, i els innombrables bonys i rascades al llarg del casc feien que la nau semblés objecte, més que d'ús, d'abús.

Un altre soldat de l'esquadró es va acostar a la nau, la va apuntar amb un escàner i va prendre una ràpida lectura de proa a popa.

—S'ha modificat el transponedor IFF. També emet molt soroll, la qual cosa m'impedeix conèixer la seva identitat real. S'identifica com Objectes Perduts.

—Registri la silueta i enviï-la al Vehement —va ordenar Beck—. Vull la identitat real.

—Sí, senyora.

Beck va prendre el seu comunicador i el va encendre:

—Sergent, aquí Beck. Hem trobat la nau. Informi.

Un moment d'estàtica, després la veu de Torrent, estranyament suau per l'absència del casc, fins i tot a través del comunicador. Beck podia escoltar el so d'un motor i del vent.

—Com ho va predir, comandant: els caça-recompenses es van dirigir immediatament a un altre embarcador i després cap a la ciutat. Vaig aconseguir una moto-llampec per seguir-los. Van arribar a un hotel barat al sud-est de Motok, prop de la vora del dom, i van entrar a l'edifici. Em vaig quedar fora, encobert, i tenia raó, senyora. No van passar més de tres minuts quan els dos individus amb els quals ens vam topar en els passadissos van sortir d'aquí amb un tercer humà, perseguits pels caça-recompenses. No vaig poder verificar la seva identitat, però estic segur que és Ematt.

—Els estan perseguint?

—De moment no, encara que dos dels caça-recompenses segurament ho faran.

—Només dos?

—Vaig haver de prendre la iniciativa i executar el seu pla com ho va requerir, senyora.

—Amb discreció, suposo.

—Molta discreció, senyora.

—Quins?

—El gran i l'humà van haver de ser neutralitzats perquè la presa pogués escapar.

Beck no es va molestar a ocultar un somriure, encara que va intentar dissimular-lo.

—Faci'm saber quan arribin al port.

—Entesos.

Beck va fer una petita pausa.

—Molt bon treball, sergent.

—Gràcies, senyora.

Beck va guardar el seu comunicador i després va voltejar per mirar al soldat amb l'escàner.

—Va esbrinar alguna cosa?

—Està arribant la informació, comandant. La nau està identificada com... el Falcó Mil·lenari. L'amo del registre és un corellià buscat per diferents càrrecs, des de contraban fins a usurpació d'identitat d'un oficial imperial. El seu nom és Han Solo. La nau també té un copilot registrat, un wookiee conegut com Chewbacca.

El soldat li va mostrar la pantalla de l'escàner a la Beck; aquí es podien veure dues imatges de l'arxiu: una de l'humà i una altra del wookiee.

—Els dos del passadís —va confirmar Beck—. Excel·lent. Caporal, vull a totes les unitats imperials aquí immediatament. Quan arribin, col·loqui dos esquadrons al voltant de la nau i a la resta fora de la badia, per evitar que escapin. Deixi-li clar a les unitats que estaran fora, que han de romandre ocultes fins que jo doni l'ordre. No volem espantar-los abans que caiguin en el nostre parany.

El soldat d'assalt va assentir; el seu casc es va balancejar lleugerament cap endavant i cap enrere; després es va allunyar ràpidament per cridar als altres esquadrons.

Beck va mirar la nau uns moments; després va començar a caminar al seu voltant, examinant-la per complet. Li desagradava per qüestió de principis i, pel mateix, l'amo li desagradava més. Una nau, segons ella, havia de reflectir l'orgull de tenir-la. Una nau havia d'estar lluenta. Una nau havia de mantenir-se en les millors condicions. I aquesta nau semblava tan descurada com ella ho havia estat de nena. No sentia pena ni llàstima pel que tenia planejat fer-li als seus amos. Però a la nau seria millor confiscar-la com a recuperació imperial i fondre-la per complet.

«Li faríem un favor», pensava Beck.

El seu comunicador va emetre un so.

—Estem a cinc minuts —va informar Torrent—. S'aproximen ràpidament.

—Entesos. Quan vostè arribi, prengui el control de les unitats en el passadís. Els guiarà quan doni el senyal.

—Sí, senyora.

Beck va acabar el seu recorregut al voltant de la nau i va veure que els reforços havien arribat i prenien les posicions que ella havia ordenat. En total tenia més de quaranta soldats d'assalt en posició i esperant, més que suficients per bregar amb tres enemics de l'Imperi. Beck es va prendre un moment per indicar-li a dos soldats d'assalt exactament on els volia, després li va fer un altre cop d'ull a la badia. Amb els soldats d'assalt ocults, tot es veia tal com un esperaria: rutinari, fins i tot avorrit. Una porta a l'altre costat de la nau connectava la badia amb el passadís. Es va detenir un moment per analitzar la porta i va notar que les llums que estaven sobre la porta brillaven amb un color blau. Això els delataria: havien deixat la porta sense tancaments; Solo i el wookiee s'adonarien.

—Soldat. Tanqui'ns —va ordenar Beck.

—Sí, senyora!

Beck va prendre la seva posició darrere d'un dels puntals d'aterratge en la part posterior de la nau, on Solo, el seu wookiee i Ematt no la veurien quan entressin. El seu estómac li feia mal lleument per l'expectació i l'emoció. El soldat en la porta va acabar de treballar amb el panell, i les llums van canviar de blau a vermell, la qual cosa indicava que la porta estava barrada.

«Sense errors», va pensar Beck. «Aquesta vegada no».

Tres minuts i mig més tard, el comunicador de la Beck va sonar. Ella el tenia a la mà i va contestar immediatament:

—Aquí Beck.

—Estan arribant.

—Posin-se en posició. Fora. —Va voltejar a mirar als soldats d'assalt per donar-los instruccions, aixecant una mica la barbeta per projectar la seva veu més clarament—. Ajustin totes les armes per atordir. Els vull vius. Repeteixo: els vull vius. Un d'ells és un wookiee, seran necessaris diversos trets per derrocar-lo. Que ningú dispari fins que jo ho ordeni.

El so dels soldats d'assalt configurant els seus E-11 va ser immediat; s'asseguraven que el blàster estigués ajustat en la manera per atordir.

—Vostès són soldats d'assalt —va continuar Beck—, són la millor arma en l'arsenal de l'Emperador. No li fallin. No em fallin.

La veu de Torrent va informar pel comunicador:

—S'acosten. Vint segons.

—El teu estat?

—En posició.

—Espera les meves ordres.

—Sí, senyora.

Beck va guardar el comunicador, va desenfundar el blàster i va revisar l'ajust per confirmar la manera atordidora. Aquesta vegada no hi hauria errors. Aquesta vegada no hi hauria una rodiana disposada a morir per l'Aliança Rebel. Aquesta vegada tot sortiria d'acord amb el pla.

Les llums sobre les portes de la badia van canviar de vermell a blau.

Beck va aixecar la mà que tenia lliure i la va mantenir aquí. En tota la badia es podia sentir la tensió dels soldats d'assalt anticipant-se, emocionats. Ella també se sentia així, el seu cor va començar a bategar més ràpid en el seu pit. Va tancar el seu ull i va posar el cibernètic en ampli espectre just quan la porta es va obrir, per veure a la seva presa caminar cap al parany.

El que havia identificat com Solo els guiava. Era alt i inesperadament ben plantat; usava botes, pantalons, una camisa blanca que semblava la túnica que s'usava sota l'uniforme d'oficial imperial i una armilla negra. Va donar mitja volta en entrar i va caminar d'esquena per un instant, parlant amb els dos que li seguien.

—És ràpida —va afirmar Solo—. Mai has estat en una cosa més ràpida. Estarem bé, ho juro.

El següent a entrar va ser Ematt, i el flux de dades en l'ull cibernètic de la Beck es va encendre amb alertes i la confirmació d'identitat: «BUSCAT PER CRIMS CONTRA L'IMPERI. EXTREMADAMENT PERILLÓS. ACOSTAR-SE AMB PRECAUCIÓ».

Tot el que Beck ja sabia. I aquí estava, a vint metres de distància i acostant-se. Va fer el possible per aguantar la respiració.

—Més val que ho sigui —va respondre Ematt—, perquè sembla que necessita una grua.

El wookiee, que venia a la rereguarda, grunyí una resposta que va fer ressò a l'espai cavernós. Era petit per a la seva espècie, però així i tot mesurava més de dos metres, cobert de cap a peus amb un pelatge que anava del ros al caf xocolata, amb tocs color coure i daurat, rinxolat en alguns llocs, llis en uns altres. La ballesta a les seves mans li feia semblar molt més imponent.

—Anem a estar bé —va afirmar Solo—. Confia en mi.

Beck va baixar la seva mà, donant el senyal perquè els soldats d'assalt es moguessin, i abans que acabés de donar l'ordre ja podia escoltar-los, veure'ls, tots movent-se. Van sortir de darrere de l'equip d'aterratge, darrere dels equips de proveïment de combustible, de caixes d'emmagatzematge, de grues per a carregament, dels generadors de l'escut magnètic que servien com a sostre de la badia, mantenint la salvatge atmosfera de Cyrkon fora; van sortir de les ombres dels murs llunyans, dels andamis de dalt. Es movien en sincronia gairebé perfecta, el so que feien era terrorífic i contundent, i l'emoció que va sentir Beck en sortir del seu amagatall va ser el més proper a l'alegria que es deixava sentir.

El corellià, Solo, va reaccionar immediatament amb el que a Beck li va semblar el desenfundar més ràpid que havia vist mai. La seva mà buida, després movent-se, després alliberant el blàster en la seva cama i finalment pujant de nou. El wookiee i Ematt no eren tan veloços, però eren ràpids.

Però cap prou.

Beck ja tenia el seu blàster apuntant cap a Solo.

—No val la pena —li va dir Beck.

El corellià la va mirar com si fora a rebatre-ho. Per un moment, Beck va pensar que podria disparar-li a ella. Ematt i el wookiee van donar la volta per dirigir-se cap a la sortida, Solo va començar a seguir-los, però es va detenir quan Torrent, encara sense armadura però amb el seu E-11 a les mans, els va barrar el pas, amb els soldats d'assalt a les seves esquenes. Van entrar a la badia com si fossin un líquid, envoltant a Solo, a Ematt i al wookiee.

—S’ha acabat —va afirmar Beck.

Solo la va mirar. Va sospirar i va enfundar el seu blàster.

—Sí —va acceptar Han Solo—. Sembla que sí.

 Següent