Traïció (i XXXIV)

Anterior

CAPÍTOL 34

ESPAI CORELLIÀ, SOBRE TRALUS

La Leia va mirar els panells d'estat mentre proporcionaven actualitzacions de la situació de Rellidir.

Els escuts de la caserna general caiguts. La caserna general destruïda. Els ciutadans de Tralus escampats pels carrers, disparant a les forces d'ocupació de terra de l'AG amb pistoles làser de mà i rifles làser de caça.

Les naus capitals corellianes i els caces equipats amb hipermotors sortien de l’hiperespai en el costat més allunyat de Tralus, unint-se a la bola de la confrontació en el cel sobre Rellidir, canviant els seus números fins i tot mentre l'AG es venjava amb més i més llançaments d'esquadrons de caces.

Missatges encoberts d’en Han arribaven en petits esclats de paquets de dades. Arribaven des del quadern de dades d'ell a través d'un sofisticat comunicador unit a la part de sota d'un droide ratolí esmunyint-se per aquí en algun lloc en les rodalies del pont. Aquests missatges informaven que en Han estava viu, Jaina era viva, Wedge era viu i la noia Antilles era viva.

L'ordre de retirada va sortir del Dodonna. Els esquadrons de l’AG van obeir, separant-se de l’enemic on i quan van poder i alguns d'ells es van quedar darrere per a intercanvis d'últim minut amb els corellians que s'alegraven malignament.

La Leia va tornar a ser cridada al pont, on es va reunir amb l’almirall Limpan al passadís. Juntes van veure el complement de caces supervivents del Dodonna alinear-se per aterrar en els hangars de la nau.

-Podríem haver aguantat allà -va dir l’almirall Limpan-. En portar més i més forces a la barreja. I no obstant això això hauria estat contraproduent. Faria més difícil assolir la pau. No ho vam fer, no ho farem... però això converteix aquesta conclusió en programada. Els homes i dones que van morir, joves i valents, ho van fer per a una conclusió predestinada.

La Leia va assentir en silenciós acord.

-No se sent com una victòria, o fins i tot com una pèrdua. Se sent com ballar al ritme d'algú altre.

-L’AG no el toca -va dir la Leia.

-Ni tampoc els corellians. –L’almirall va arronsar les espatlles-. Potser és una elecció aleatòria. Crec en l'aleatorietat. La veig massa sovint. Però una mai pot pensar en ella com a una amiga. Mai té el nostre millor interès de cor. –Retornà la seva atenció a la Leia-. El coronel Moyan diu que les seves recomanacions tàctiques van estar molt ben raonades i van ser molt útils. Encara que estava sorprès de trobar-les una mica conservadors, considerant la seva reputació.

La Leia va arronsar les espatlles.

-Ens fem velles, potser ens tornem més protectores amb aquells als qui liderem. Si sóc més conservadora, aquest és el perquè.

-I tant. Tornarà a Coruscant o a Corèllia?

-A Corèllia, per ara. On puc discutir conservadorament a favor de la pau mentre els que fan la guerra fan el fatxenda per aquí, presumint de la seva victòria.

-Ho prepararé perquè un caça escorti la seva llançadora.

La Leia va negar amb el cap.

-Ningú dispararà contra una llançadora desarmada. Això no és com la Guerra Yuuzhan Vong, lluitada amb un salvatgisme cec. Els dos costats... són els nostres.

-Per ara. -Fins i tot en els trets durosians de l’almirall, considerats inexpressius pels estàndards humans, la Leia va poder detectar pena i pessimisme-. En la meva experiència, no porta molt que «nosaltres» es converteixi en «ells». I llavors això passa i tot salvatgisme es fa possible.

-És veritat.

L’almirall va tornar la seva atenció als finestrals.

-Que la Força l'acompanyi, princesa.

-I a vostè també, almirall.

A la llançadora que volava de tornada cap a Corèllia, la Leia estava asseguda embolicada en quelcom semblant a la pena i durant els primers pocs minuts de vol no podia entendre d'on venia i el que significava. La seva família havia sobreviscut.

Llavors li va arribar la resposta. La seva família havia sobreviscut... però ella no, en cert sentit. S'havia convertit en una cosa diferent durant un temps. En protegir el seu marit i la seva filla, havia mentit i enganyat, ni tan sols com qualsevol polític havia de fer-ho, sinó com una manipuladora d'altres sense consciència. Qualsevol que descobrís la veritat sobre les seves activitats podria utilitzar-les com influència sobre ella, debilitant-la, potser desil·lusionant als altres amb respecte a ella.

Va intentar pensar en el que no hauria fet per protegir al Han i la Jaina. Si hagués tingut accés a un codi d'autodestrucció que aniquilés a qualsevol pilot que s'acostés massa a ells, l’hauria utilitzat? Si hagués estat capaç de canviar els codis dels transponedors perquè els amics semblessin enemics, causant que les forces de l'AG es disparessin els uns als altres fins fer-se desaparèixer completament del cel, hauria fet això? Hi hauria sacrificat la pau que estaven buscant tan desesperadament, enviaria a poblacions senceres a la guerra unes contra altres per mantenir fora de perill als seus éssers estimats?

No ho sabia, perquè la resposta estava barrejada dins d'ella i no era exactament la mateixa persona que havia estat mitja hora abans. Però hi havia suficients si en això per preocupar-la, causant que imaginés en el que es convertiria si totes les seves respostes fossin afirmatives.

Això era el que significava la inclinació, va decidir ella, la classe d'afecció que els Jedi havien treballat per evitar tradicionalment.

Era sacrificar vides que no eren seves per preservar la seva pròpia felicitat.

En el futur, lliuraria gustosa la seva vida per preservar la d’en Han, o la dels seus fills, o la d’en Luke i la seva família... però no lliuraria una vida que no tenia el dret a sacrificar.

No podia mantenir al Han amb vida per sempre, ni tampoc a si mateixa. Algun dia ell moriria, o ho faria ella. Això era la vida.

Faria tot el que pogués per evitar que passés... qualsevol cosa mancada de maldat.

Prendre aquesta decisió va ser com enfonsar una fulla de transpariacer en el seu cor, trencant-se de manera que la punta quedés dins d'ella.

Però era l'elecció correcta.

Quan el pilot finalment va anunciar «Entrant en l'atmosfera de Corèllia» pels altaveus de la llançadora, la Leia estava en pau. No estava contenta, gairebé podia sentir la sang del seu cor degotant d'ella en qualsevol lloc cap al qual caminava, formant bassals sota ella en qualsevol lloc en què s'asseia, però estava serena.

SISTEMA ESTEL·LAR MZX32905, PROP DE BIMMIEL

-Li donaràs els ritus apropiats? -va preguntar en Jacen.

Lumiya va assentir.

-Era una guerrera noble. La tractaré com a tal.

Estaven drets junts a la gran escotilla adjacent de l'hangar on esperava la llançadora d’en Jacen. El tub d'abordatge estava pressuritzat i unit al costat de la llançadora. Ben, inconscient, estava a bord, amb el cinturó cordat en un seient amb el seu sabre làser de nou penjat del seu cinturó.

-Sé que això va ser dolorós -va dir la Lumiya-. Però ja has estat enfortit per això.

Jacen, adolorit, la va mirar.

-Les paraules, Lumiya. Ell s'enfortirà a si mateix a través del dolor. Elles no disminueixen la tragèdia del que acaba de passar, gens ni mica.

-No és un clixé, Jacen. És un component necessari de l'assumpció ètica dels nostres poders. -Ella v fer un gest més enllà de la llançadora i les portes de l'hangar, cap a les estrelles que no es veien-. Els Jedi troben el seu equilibri a través de l'abandonament de la inclinació. Els Sith celebrem la inclinació... però vam trobar el nostre equilibri en el sacrifici deliberat i agonitzant d'algunes de les coses que més estimem. Només per aquests mitjans podem retenir l'apreciació per la pèrdua, el dolor, la mortalitat... aquestes coses que la gent ordinària experimenta.

Jacen ho va considerar. Les seves paraules tenien sentit. Tal filosofia li permetria als Sith retenir la seva passió... però el dolor mantindria aquestes passions sota control. Els Sith com Palpatine no havien seguit aquest principi, havien seguit les filosofies de guanyar sense perdre i la seva avarícia els havia condemnat a ells i a tots al seu voltant.

Incloent l'avi d’en Jacen, Darth Vader.

-Seràs l'home que el teu avi no va poder ser -va dir la Lumiya-. Vés a casa, fes el que puguis per aturar la guerra i troba temps per estudiar. Eventualment et caldrà trobar-te un aprenent. Ben pot ser digne, però crec que ja està massa iniciat en els camins dels Jedi de suavitat i serenitat, així que mira en un altre lloc, igual que cap a ell.

»Necessitaràs entrenar-te per obrir la ment a facetes de la Força que has estat instruït per a ignorar o menysprear. I el teu major assoliment de coneixement arribarà al mateix temps que el teu major acte de sacrifici, quan abandonis alguna cosa que t'és tan estimat com la teva vida... fent el teu amor immortal a través del sacrifici.

-Ja ho veurem -va dir.

-Torna i t'ajudaré a veure.

Ella es va quedar dreta mirant a través de la paret de transpariacer de l'escotilla mentre ell pujava a bord, segellava la seva llançadora i deixava anar el tub d'abordatge. La llançadora es va elevar sobre els seus repulsors, es va tornar suaument cap a les portes obertes i va partir.

Cansada, exhausta, alegre, Lumiya va tornar cap al saló a la part alta del seu hàbitat. Es va tendir allà en una butaca i va mirar a través del transpariacer esgarrapat de la cúpula cap a les estrelles.

-He guanyat -va dir.

Un Jacen, vestit de negre, amb una empunyadura de sabre làser daurada i negra en el seu cinturó i les pupil·les dels seus ulls d'un taronja daurat, va sortir d'un racó ombrívol i es va tornar per enfrontar-s'hi. La seva boca no es va moure, però les seves paraules van arribar fins a la ment de la Lumiya:

-I així que he de marxar.

»Convertir-me en no-res.

-Tu sempre has estat un no-res. Ets una projecció: energia del Costat Fosc de les cavernes, formada per la meva imaginació i la forma d’en Jacen Solo. Però tornaràs. A poc a poc, Jacen Solo es convertirà en tu.

-I per fi tindré un nom. Un nom Sith.

-Sí.

El fantasma Sith es va moure cap endavant per estar dempeus al costat d'ella.

-Ell descobrirà que l'atac a l'Estació Toryaz el vas fer tu. Que aquests bons homes van ser arruïnats pels fantasmes de la teva ment, fantasmes prenent les formes d'aquells que estimaven. Que aquesta guerra que ha de venir podria haver-se evitat si no fos per la teva interferència.

-Sí, algun dia, potser. Mentrestant, la seva fúria, la fúria de la seva família, serà dirigida contra Thrackan Sal-Solo, a qui se li pot culpar més que a mi per aquest atac, atès que ell va fer el que va fer per autointerès. I per quan Jacen descobreixi tota la veritat, entendrà com d'important que és ell, com no podia arribar a ser sense aquests esdeveniments que ocorren i em perdonarà.

-Sento les seves emocions. T’odiarà per aquests esdeveniments.

-Però també em voldrà per ells.

-Sí.

Lumiya va somriure.

-Llavors conec l'equilibri. L'equilibri dels Sith.

El fals Jacen va assentir i llavors a poc a poc, i sense evident angoixa, es va esvair en el no-res.

Amb ulls lleganyosos, fregant suaument el seu estómac, Ben es va moure fins a la cabina de la llançadora i es va deixar caure al seient del copilot.

-Quant de temps he estat inconscient?

-Hores -va dir en Jacen.

-On és la Nelani?

Jacen va fer una pausa, buscant les paraules correctes. Però les suaus, a llarg termini, farien més mal que les fredes, curtes i veritables.

-Ben, està morta.

Ben es va asseure recte. L'expressió que va tornar cap a Jacen era adolorida, incrèdula.

-Com? El Sith?

-Sí i no. -Jacen va considerar la seva resposta, va considerar la barreja de veritat i mentides que algun dia hauria de desembullar-. Hi havia una persona en les cavernes inferiors que es deia a si mateix un Sith. Però no ho era. Només era un usuari del Costat Fosc de la Força que va aprendre a utilitzar els poders imbuïts en el lloc. Ells el van fer molt fort... però només allà, en aquest asteroide. Va enviar il·lusions mortals contra nosaltres.

-Ho recordo. Vaig lluitar amb la mare. Em va donar un cop de peu que em va treure el farciment.

-Just com faria en la vida real. La Nelani va lluitar contra els fantasmes de la seva pròpia incapacitat, fantasmes amb els que vaig pensar que li havia ajudat a tractar quan només era una aprenenta i era massa feble per a ells. Ells la van matar.

-Oh... Monstre de Sith -es va desplomar en Ben-. Què passa amb... amb... Bisha? Birsha?

El noi semblava confús.

-Brisha -va oferir Jacen.

Sabia molt bé per què Ben semblava confós, perquè titubejava amb el nom de la Brisha. Jacen havia interferit amb la memòria d’en Ben mentre el noi dormia, gargotejant els records d’en Ben de la dona que coneixia com Brisha gairebé tan artísticament com un pintor podia restaurar un retrat clàssic.

Indubtablement Ben estava confús per la seva sobtada inhabilitat per recordar els seus trets. Jacen ho atribuiria a les moltes puntades de peu i cops que Ben havia rebut.

-Ella també va morir. Va sucumbir a les seves ferides. -Va deixar escapar un fals sospir-. He preparat una tremenda quantitat d'explosius per fer volar l'asteroide.

Era veritat que qualsevol que seguís ara les coordenades en la memòria de la llançadora fins a la localització indicada de l'hàbitat d'ella només trobaria runes de pedra de la mida de còdols. Jacen havia falsificat els detalls a la memòria de la llançadora, traçant una ruta des Lorrd fins a un sistema estel·lar inhabitat diferent, un altre camp d'asteroides. Lumiya estava fora de perill que la descobrissin, per ara.

-Bé. -Ben es va quedar assegut, sense parlar, durant uns quants minuts, tamborinant amb els seus dits incansablement al braç de la cadira del copilot-. No és just. Que morissin.

-No ho és. Però això passa. És la vida. Només hem de trobar una manera de... tornar-nos més forts a causa d'això.

Ben va assentir.

-Crec que tens raó.

CORUSCANT

-Ell existeix. -Luke va aixecar la mirada del seu terminal. En la seva pantalla van lliscar informes actualitzats de l'enfrontament a Tralus, però la Mara va poder sentir que la preocupació de la seva cara estava causada per alguna cosa més-. Ell finalment existeix, de veritat.

-El teu enemic fantasma.

-Sí. -Luke es va aixecar-. Això ha d'haver estat la raó per la qual vam ser atacats ahir a la nit. El fals Jacen, el fals Ben. Van ocupar les nostres emocions tan completament que no vam veure la creació de... el que sigui que és ell, qui vulgui que sigui ell. Potser va passar a prop, o no hi hauria hagut raó per distreure'ns.

Ell va mirar en totes direccions, com si les suaus parets de pedra de l'enclavament interior de l'habitació es tornessin transparents i revelessin l'enemic, però van romandre tossudament opaques.

-El trobarem -va dir la Mara-. I el vencerem. -La seva atenció va tornar al seu propi terminal i un somriure va creuar els seus trets-. Missatge d’en Jacen i Ben. Tornen a casa.

FI