Traïció (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

SISTEMA CORELLIÀ, EXTERIORS DEL PLANETA TALUS

La llançadora no era elegant. Era només una massa oblonga amb impulsors i un hipermotor en un costat, un pont amb finestrals en l'altre i molt espai per als passatgers al mig. Però en el compartiment de passatgers, els seients estaven ben espaiats i ben encoixinats. A la part del darrere de cada un hi havia un monitor que permetia al passatger de darrere veure les notícies corellianes o programes d'entreteniment, o veure el que les holocàmeres escampades al voltant de l'exterior de la llançadora estaven captant.

El doctor Seyah mantenia el seu monitor connectat a la vista inferior. En ell, podia veure, com sempre, la primera aparició de l'Estació Centràlia i després la veia fer-se més gran i més gran i més gran. Just ara, no hi havia res a veure excepte estrelles. La llançadora no havia executat el seu salt final a l'hiperespai per emergir en els voltants de l'estació.

Seyah portava una camisa de plàstic. Era prou còmoda i no sempre semblava plàstic, però era plàstic i estava plena de circuits. Just ara era taronja, amb flames d'un porpra violent que la creuaven, un disseny que encaixava amb algú en un càlid i sorrenc paradís de vacances, que era precisament el que la documentació del doctor Seyah deia que havia estat fent les últimes setmanes. El bronzejat d'esprai que portava, cobrint el fet que només s'havia tornat més pàl·lid mentre entrenava als Jedi per destruir l'Estació Centràlia, recolzava la seva història falsa.

Però el més interessant de la camisa, venuda a turistes rics, era que cada vegada que se la pressionava amb suficient energia, feia un soroll audible de boop i canviava de color i disseny.

El petit nen humà al seient del costat, de pell fosca com la seva mare i potser de tres anys d'edat, havia descobert això quan li va donar una puntada de peu al doctor Seyah, minuts després que haguessin sortit de Talus. Hi havia estat persuadit per la seva mare, que es disculpava pel succés, que no tornés a donar més puntades al doctor Seyah, però no se’l va poder contenir perquè no allargués la mà i li clavés un dit al científic-espia, causant que la camisa fes el seu plaent so de boop i canviés el seu disseny de color. I el nen petit es riuria i miraria els nous colors, i al voltant d'un minut més tard allargaria la seva mà per clavar el dit a la camisa una altra vegada.

El doctor Seyah amb prou feines es va adonar. En el seu interior, se sentia malalt. Mentre havia estat assignat a l'Estació Centràlia, havia sabut que el poder pur i la destrucció que representava podria resultar algun dia en la seva destrucció. Podia destruir estrelles completes i l'únic que podia evitar que fos la major arma de terror de la civilització era la saviesa dels qui la controlava... o la seva destrucció.

I la saviesa era un subministrament creixentment petit.

Boop. Ara la seva camisa era rosa, amb núvols escumosos en les seves espatlles i la part superior del seu pit, amb lliscants marins d'esbarjo fregant les aigües vermelles en la seva cintura.

Ell no volia que l'Estació Centràlia fos destruïda. Com gairebé tots els que hi treballaven, estava desesperat per aprendre més sobre l'espècie desapareguda feia molt de temps que l'havia construït i la va utilitzar per arrossegar planetes habitables al sistema Corellià. Era estrany que un sistema tingués dos mons prou frondosos per sustentar vida. Corell estava orbitada per cinc. Si els secrets de l'estació poguessin ser descoberts, les espècies intel·ligents de la galàxia podrien recrear aquesta proesa, creant sistemes sencers per complaure o acomodar els éssers que visquessin allà.

Més important, en aprofitar les pròpies forces que mantenien unit l'univers, l'estació prometia un avançament científic en la comprensió de com funcionava el propi univers. Si Centràlia es perdia, aquesta oportunitat podria desaparèixer per sempre.

Però potser no s'arribaria a això. El doctor Seyah havia destacat una vegada i una altra davant els Jedi la seva creença que destruint els controls de l'ordinador que els corellians estaven instal·lant en el sistema seria suficient per mantenir el control fora de les mans de Corèllia. Amb una mica de sort, l'escoltarien. Amb una mica de sort, estarien d'acord amb ell.

Boop. Ara la seva camisa era d'un blau fosc, amb un rancor estilitzat alçant-se al davant, amb els braços estirats. El nen petit va riure.

El doctor Seyah va mirar a la mare del nen.

-Desembarcaran els dos a l'estació?

Ella va assentir, posant en moviment el seu pèl negre mat tan fi, que les petites brises del sistema de suport vital de la llançadora agitaven.

-Sóc una cartògrafa, un membre del projecte per fer el mapa de l'estació. Loreza Plirr.

Ella va allargar la mà més enllà de l'infant.

El doctor Seyah la va estrènyer. Les paraules bombollejaren dins d'ell. No baixi a l'estació. En unes hores, vostè podria respirar gas superescalfat. Torni a Talus.

-Sóc Toval Seyah -va dir en lloc seu.

Aquest era el seu treball. Aquest era el costat fosc de ser un científic i un espia, una cosa que ell ni tan sols havia intentat mai explicar al nen Jedi. Podria haver de deixar simplement que una bella jove i el seu innocent fill morissin.

Maleïda sigui.

-I aquest és el meu fill, Deevan.

-Hola, Deevan.

Greument, el doctor Seyah va estrènyer la mà del nen petit.

Deevan va riure.

A la pantalla del monitor, les estrelles es van retorçar i es van allargar. Per descomptat no ho van fer en realitat, però era l'efecte visual d'entrar a l’hiperespai. La nau va deixar l'hiperespai gairebé ràpidament, amb la part del seu vol que era «més ràpida que la velocitat de la llum» durant mers segons... i quan les estrelles van tornar a la normalitat, en la mateixa posició precisament que abans, l'Estació Centràlia ocupava el centre de la pantalla del monitor.

L'estació no era bonica, no era ni tan sols elegant com les Estrelles de la Mort, les quals excedia en grandària. Una taca blanca grisenca amb cilindres axials sortint en dos punts oposats, era merament impressionant per la seva escala i el dany potencial que podia fer.

En aquesta distància, per descomptat, la seva escala no era aparent. El que semblaven com suaus superfícies es revelarien, mentre s'acostessin, com l'exterior aspre i escamós de torres, agulles, antenes, plats parabòlics, conductes, tubs de trànsit, ports, grups de bateries de la mida de gratacels, generadors d'escuts i altres aparells, quelcom semblant a la superfície de Coruscant en els seus sectors més ocupats però sense els intents impotents per mantenir uns estàndards d'arquitectura consistentment plaents.

La llar, per al doctor Seyah, era un lloc lleig en l'espai.

Va estirar del coll de la camisa i mentre ho feia va prémer un xip incrustat allà. La pressió va activar el xip, causant que transmetés un únic pols codificat en una única freqüència.

La transmissió va durar unes mil·lèsimes de segon.

Boop. Aquesta vegada la camisa va canviar sense que el nen li clavés el dit. Era la comprensió de la camisa que havia rebut una contratransmissió. El nen va riure de totes maneres.

El doctor Seyah es va dedicar a mirar com l'estació es feia més gran en el seu monitor i es va preparar per a la lluita, i potser la tragèdia, que estava per arribar.

Al celler de càrrega de la llançadora, en un contenidor de càrrega de la mida d'un lliscant terrestre normal, Jacen Solo es va despertar per un melodiós timbre d'alarma. Els seus ulls es van obrir.

No hi havia molt a veure. L'interior del compartiment estava dèbilment il·luminat per l'aparell a l'esquerra del seu cap, una combinació d'ordinador i sistema de suport vital.

Aquest li llançava aire fred a sobre.

L'aire no era prou fred. El pesat vestit aïllant que portava el mantenia massa calent. Havia estat suant mentre dormia i la caixa feia olor com de niu de rancor.

Va mirar a la pantalla del monitor de l'ordinador. El text allà indicava que el doctor Seyah acabava de transmetre que havien completat el seu salt hiperespacial final abans d'arribar a l'Estació Centràlia.

Jacen va allargar la mà i va apagar l'ordinador, sumint l'interior de la caixa en la foscor.

Amb el tacte, va localitzar el botó de la vàlvula just dins el coll del seu voluminós vestit. El va girar fins que el va col·locar en la posició d’obert. El gas xiuxiuejà en sortir de la vàlvula: atmosfera respirable. Les ampolles que portava amb ell contenien aire per mitja hora.

Va allargar la mà cap a la dreta del seu cap i va trobar el casc del vestit esperant allà. El va col·locar en el seu lloc sobre el seu cap i el va girar sobre el coll del seu vestit fins que es va tancar.

Només llavors va estirar el braç cap al tancament al costat de la cintura i el va accionar.

La part superior de la caixa de transport es va aixecar, revelant un sostre d'un celler de càrrega dèbilment il·luminat només a un parell de metres per sobre d'ell.

Maldestrament a causa del vestit aïllant, Jacen va lluitar per posar-se dempeus, va arrossegar les bombones d'atmosfera per col·locar-les en el seu lloc contra la seva esquena i va sortir de la caixa.

La seva caixa estava situada damunt d'una pila de contenidors de càrrega de la mida dels cubicles dels banys. Una pila més enllà, una altra caixa s'estava obrint idènticament i Ben, similarment vestit i amb el casc posat, estava lluitant per posar-se dret.

Hi havia requerit alguns suborns curosos als portadors de la càrrega assegurar-se que aquestes dues caixes eren col·locades a la part superior de les seves piles de càrrega. Si no ho haguessin estat, per descomptat, hauria estat més difícil sortir. Els Jedi podien haver-ho fet, encenent els seus sabres làser i tallant per obrir-se camí, però les caixes de càrrega danyades haurien estat descobertes i potencialment posarien en perill la missió.

Afortunadament, els portadors havien estat subornats.

I el vestit aïllant... Jacen es va animar a si mateix a ser pacient, refrenant-se per no maleir els vestits fins i tot mentre sortia de la seva caixa de càrrega i col·locava la tapa al seu lloc.

El vestit era la cosa més pesada i maldestre que mai havia portat.

Tota la seva protecció contra les radiacions descansava en materials físics i no en pantalles electròniques o camps d'energia. El subministrament d'atmosfera venia de les ampolles obertes i tancades a mà. No hi havia sensors electrònics, ni servomotors dissenyats per ajudar al moviment i facilitar la càrrega del pes del vestit. El casc no tenia equipament de comunicació ni millores visuals.

No hi havia, de fet, res electrònic instal·lat en el vestit. Els únics articles electrònics en el seu interior eren els sabres làser, els quaderns de dades, les targetes de dades i els comunicadors que els dos Jedi portaven. I d'ara en endavant, aquests articles estarien completament apagats, amb els seus subministraments d'energia desconnectats físicament.

Lentament i feixugament, Jacen va acabar de baixar de la seva pila de càrrega i va observar que Ben estava començant el seu propi descens.

L'avantatge de la cruesa dels vestits era que eren essencialment immunes a la varietat de escanejos de seguretat duta a terme per les unitats de duanes de Seguretat Corelliana a l'Estació Centràlia. Sense res electrònic detectable, els vestits simplement no es registrarien en els escàners de SegCor. Per descomptat, els escàners de vida els agafarien... però els caps de duanes de SegCor, en un esforç per estalviar costos, havien decidit feia molt que era suficient escanejar buscant alguna cosa electrònica. Quina forma de vida podia moure’s al voltant dels exteriors de l'estació sense suport electrònic? Només els mynocks i altres paràsits espacials no intel·ligents.

Així que Jacen i Ben serien mynocks aquest dia, i aquest era el motiu pel qual la seva part de les forces de l'operació havien rebut el nom clau d'Equip Mynock.

Va ajudar a Ben a baixar a terra i junts es van moure cap a l'escotilla posterior. Allà, al casc al costat del tauler de control, gairebé invisible en la feble llum del celler de càrrega, hi havia una marca en forma d’X esgarrapada a la pintura, un signe que algú més havia estat subornat, que els sensors de seguretat d'aquella escotilla havien estat desconnectats. Jacen va obrir l'escotilla. Ben i ell es van apinyar a la petita cambra més enllà i Jacen maldestrament va prémer el botó per completar el cicle de l'escotilla.

Un minut després, el cicle va acabar i Ben va prémer impacientment el botó de la porta exterior. Aquesta es va obrir a un camp d'estrelles de marejadora bellesa. Jacen va poder veure estrelles, nebuloses distants i fins i tot un cometa amb una cua que estava començant a il·luminar-se per l'estrella Corell.

Jacen va treure el cap i el va girar cap al morro de la llançadora.

Al davant, en la distància, va poder veure l'Estació Centràlia, ara prou a prop perquè la seva immensitat semblant a la d'una lluna fos evident i perquè la seva complexa superfície fora òbvia.

CORONITA, CORÈLLIA

El vehicle, un lliscant aeri de deu metres de llarg que semblava ser principalment finestres i un lloc per estar dret, va dipositar la Jaina i la meitat del seu grup al carrer fora de la residència oficial de la Primera Ministra. Aquest va girar per apartar-se, emportant-se amb ell la resta de la seva pesada càrrega de treballadors que anaven i venien de treballar, turistes i gent fent encàrrecs.

La Jaina va agafar aire profundament i va mirar al seu voltant, alerta a signes que els estaven prestant massa atenció. No hauria d'haver cap. Després d'haver arribat a la superfície del planeta feia hores, ella i el seu equip havien tingut temps de registrar-se en un hostal, rentar-se, dormir i eliminar els elements de la disfressa que els farien destacar. La Jaina ara portava una enutjosa capa de viatgera commenoriana. El seu pèl tornava a tenir el seu color fosc natural. El seu tatuatge fals havia desaparegut.

-Trobo a faltar el tatuatge -va dir en Zekk.

Ara estava vestit amb vestidures dels ciutadans corellians corrents: pantalons foscos i una jaqueta oberta, una camisa lleugera de màniga llarga i botes negres fins als genolls. El seu llarg pèl negre penjava en una trena.

Un transeünt, una jove de cabells taronja i un vestit verd transparent, li va dirigir un somriure ràpid a Zekk mentre passava.

La Jaina va sentir una punxada d'irritació i la va apartar de la seva ment.

Zekk li va somriure a la Jaina.

-Què era això que vaig sentir?

Ella li va arrufar les celles.

-Estem de servei. Concentra't en la teva missió.

-Sí, comandant.

El somriure no va abandonar la seva cara, però ell va tornar la seva atenció de tornada a la residència ministerial.

Uns quants anys abans, Jaina i Zekk s'havien enllaçat, una unió de ment i personalitat que anava més enllà fins i tot d'un vincle en la Força. Era una cosa que havia estat el resultat de la seva interacció amb els kílliks, una espècie amb una ment de rusc. Eventualment la intensitat d'aquesta unió s'havia esvaït en gran part, però els pensaments i sentiments de la Jaina i en Zekk romanien entrellaçats fins a un punt inusual fins i tot pels Jedi. A vegades era reconfortant, fins i tot emocionant. Altres vegades, com ara, era incòmode i els distreia.

Res va suggerir a la Jaina que els seus acompanyants o ella estiguessin atraient l'atenció. L'avinguda ampla i multilínia davant ella estava plena de trànsit de lliscants terrestres. I els corellians eren pilots de lliscants tan maníacs que qualsevol prop del carrer amb una mica de sentit mantenia la seva atenció en les seves línies canviants i les seves pallassades sobre la posició de la palanca de control. L'enorme edifici amb la porta darrere d'ells hi era, en contrast, inert, amb algunes parts del seu terreny ocultes en les ombres profundes dels arbres i les enfiladisses enfilant-se.

Fins i tot els guàrdies a les portes de les voreres i la porta principal estaven amb la vista fixa.

Els altres dos membres del seu equip, la dona bothan Kolir Hu'lya i l'home falleen Thann Mithric, es van moure per unir-se a ells. Kolir, la membre més jove de l'equip, havent completat les seves proves i aconseguit el seu estatus de Cavaller Jedi només setmanes abans, portava un abreujat vestit blanc que contrastava amb el seu pèl torrat i que no l'escalfaria massa en aquest càlid dia. Thann, vestit amb la capa d'un viatger, semblava el més Jedi dels quatre però encara tenia una aparença completament indistingible en aquesta ciutat cosmopolita. Tenia aixecada la caputxa sobre el seu monyo negre i llarg i estava mantenint el color de la seva pell en un to taronja clar, fent-li completament indistingible d'un humà.

-No veig cap problema -va dir la Kolir.

No era molt tranquil·litzador venint d'algú que havia estat una aprenenta feia uns dies, va reflexionar la Jaina. Ella va sentir la rialleta d’en Zekk. Kolir el va mirar amb curiositat.

-Transmet que estem en posició -va dir la Jaina.

Kolir va assentir. Rebuscà a la seva bossa blanca, la mateixa bossa que portava el seu sabre làser i una sèrie d'altres armes destructives i va treure un comunicador. Va somriure com si estigués trucant a un nuvi i va parlar per ell.

-Aquí Equip Purella, només comprovant.

ESPAI EXTERIOR, PROP DEL SISTEMA CORELLIÀ

En Luke, vestit en el que semblaven vestidures estàndard Jedi en tons marrons i torrats però que en realitat tenien tot l'equipament i la funcionalitat dels vestits dels pilots, estava assegut en una escala rodant que s'utilitzava perquè un pilot o un mecànic pogués accedir a les superfícies superiors d'un Ala-X. No es necessitaria per a aquest propòsit. Els mecànics havien acabat per ara amb el seu Ala-X XJ6 i en Luke no necessitaria cap ajuda per entrar a la cabina. Per a un Jedi, només estava a un ràpid salt de distància.

La badia on els Ales-X del seu esquadró esperaven era plena de frenètica activitat. Un espai ample, tot ple de sòls de permacret cremat i ple de rascades i sostres prístines amb una brillantor blanca, tenia la mida d'un camp d'esports, amb lloc per a l’esquadró d’en Luke, una esquadra d’interceptors Eta-5, dues esquadres de TIEs equipats amb escuts del Romanent Imperial i mitja esquadra d’Ales-B com a suport. Els mecànics proveïen alguns caces i feien les reparacions d'última hora a uns altres. Els pilots arribaven per a realitzar les inspeccions de les naus amb les que anaven a volar. Els comandants es movien de pilot a pilot, de màquina a màquina, impartint ordres i oferint consells.

Luke no sentia la necessitat de fer-ho. Els seus pilots eren tots Jedi, tots calmats davant la tempesta que estava per arribar, davant la possible mort.

Un Ala-X més enllà, Mara, vestida de manera similar, va fer alguns moviments finals de carraca amb la seva hidroclau, acabant els paràmetres de la posició del seu canó làser, i va tancar de cop un panell d'accés a la part inferior de les ales-S de la seva nau. Va deixar caure la hidroclau en una caixa d'eines i es va moure per reunir-se amb el seu marit.

-Alguna notícia d’en Ben?

Luke va negar amb el cap.

-Estàs molt quiet. –La Mara es va inclinar per acariciar-li el front-. Va tot bé?

-He meditat abans -va dir ell-. I vaig tenir una visió d’en Ben parlant amb l'home que no existeix.

-No un somni -va dir la Mara-. Una visió.

Ell va fer que sí.

-Pots dir quan?

-El futur. Ben era una mica més gran, una mica més alt.

-Almenys -Va dir ella, això diu molt a favor de la resolució d'allò en el que està ficat avui.

Finalment, ell va somriure.

-Gràcies per no matar-me.

-Quan ens vam conèixer?

-Quan et vaig dir que li vaig deixar decidir a Jacen si Ben aniria en aquesta missió.

-Oh. -Ella no li va tornar el somriure-. Podria haver estat temptada... si tingués cap sensació de quina és la resposta correcta. M'he equivocat en el passat, agafant-me a ell massa fort, intentant protegir-lo. Quina és la quantitat correcta?

Luke va arronsar les espatlles.

-Li estàs preguntant a un Mestre Jedi. No a un Mestre en Paternitat.

-És que hi ha un en algun lloc? -Finalment, ella va somriure-. M'he passat més de tretze anys preocupant-me per ell. El que m'ha donat una gran saviesa sobre per què els Jedi d'abans no permetien els matrimonis dins de l'Orde, descoratjaven les inclinacions i aquesta mena de coses. Si no ho haguessin fet, no hi hauria hagut Sith o imperis alienígenes o desastres naturals que matessin els Jedi. Els hauria matat la preocupació pels seus fills.

-Crec que tens raó.

-Mestre Skywalker?

La veu, femenina, va emergir de les rodalies del pit d’en Luke.

Ell va ficar la mà sota la seva túnica i va treure un comunicador.

-Aquí Skywalker.

-Aquí el pont. L'Equip Purella informa que està preparat.

-Gràcies. -Ell va apartar el comunicador-. La Jaina està llesta. I aquesta és una comprovació més en la llista de comprovacions per començar aquesta operació.

La Mara va mirar a la paret més allunyada de l'hangar, on un crono mostrava l'hora local del CENTRE DEL GOVERN A CORUSCANT, CIUTAT CORELLIANA DE CORONITA, CICLE DE DIA DE L'ESTACIÓ CENTRÀLIA i un altre lloc.

-Hauríem d’estar rebent un grapat més de notícies com aquestes, si tot va segons el pla.

Els altres en l'hangar també ho sabien. L'activitat estava incrementant-se. Els mecànics es van retirar dels caces. Diversos pilots ja estaven pujant a les cabines.

Luke va mirar al seu voltant als pilots del seu esquadró.

Alguns estaven parlant entre ells. Tres estaven estesos a l'ombra dels seus Ales-X, dormint, embolicats en les seves capes Jedi que haurien recollit abans d'enlairar-se. Dos estaven asseguts amb les cames creuades, meditant. Ell va fer que sí amb aprovació a aquesta calma a l'ull de la tempesta.

-Mestre Skywalker? L'Equip Mynock informa que estan en posició.

Luke gairebé es va encongir amb alleujament. La notificació de la falta d'alguna mena de «complicacions» significava que Ben, Jacen i el doctor Seyah estaven a bord de l'Estació Centràlia i preparats.

Va allargar la mà per agafar el seu comunicador per donar-li les gràcies al seu contacte en el pont, però ella va parlar de nou.

-L’Equip Tauntaun informa que està en posició. L'Equip Slashrat informa que no hi ha nova activitat a la zona de l'objectiu. L'Equip... esperi un moment...

Llavors pels altaveus de l'hangar va sortir una veu diferent, masculina, la de l'oficial de control de vol del Dodonna.

-Tots els pilots a les seves naus. Grups entrant en l'hiperespai en cinc minuts. Tots els pilots a les seves naus.

A tot al voltant d’en Luke i la Mara, els pilots Jedi es van posar dempeus.

La Mara es va inclinar per donar-li un últim petó abans del llançament.

-És hora que facis una de les sis o vuit coses que millor fas.

Ell li va somriure.

-Espera, on és la meva tradicional humiliació? T'estàs estovant, Jade.

-Segur que sí.

Ella es va tornar, va somriure per sobre de la seva espatlla en direcció a ell i va caminar amb pas viu de tornada fins al seu Ala-X.

Luke va mirar als seus pilots.

-Esquadró Punt de Càrrega -va dir-, munteu.

Següent