Traïció (VI)

Anterior

CAPÍTOL 6

CORONITA, CORÈLLIA

Portant només uns calçotets i una samarreta interior blava que portava el símbol original de l'Aliança Rebel en negre que ara era gris, Wedge Antilles es va moure cap a la porta principal de la seva residència i va activar el panell de seguretat a la paret al seu costat. La pantalla va parpellejar fins encendre’s i va mostrar a un home i una dona a l’entradeta de fora. Tots dos eren joves, a meitat dels seus vint, i malgrat el fet que vestien vestits de vol grisos i abrics que constituïen una de les vestimentes anònimes dels carrers de Corèllia, els seus talls de cabells, més aviat militarment curt que lleugerament despentinat, i una indefinible qualitat dels seus llenguatges corporals i expressions facials els marcaven com estrangers.

No havien d'haver estat capaços d'arribar a la porta de la residència d’en Wedge sense que ell ho sabés. El seu edifici s'havia lliurat a personal retirat de l'exèrcit com ara ell mateix.

Alguns s'havien retirat de la Nova República, alguns de SegCor (Seguretat Corelliana), alguns altres de les forces armades corellianes. Hi havia unes mesures de seguretat molt bàsiques en totes les entrades del complex, així que si aquests dos eren aquí sense haver estat anunciats per la seguretat del complex, era perquè algun altre resident els havia deixat entrar.

Wedge va arronsar les espatlles. La seguretat del complex estava dissenyada per mantenir fora del seu edifici a la gent ordinària, no per evitar que els agents amb contactes entressin.

Va mirar per sobre de la seva espatlla. La seva dona, Iella, estava dreta a la porta del seu dormitori. Portava una simple bata blanca i el seu pèl, que normalment era una cascada d’un gris castanyer ondulat, era un desastre despentinat, incloent un floc que sortia gairebé directament cap amunt. Tenia una de les seves mans sobre la seva boca mentre badallava. L'altra sostenia una pistola làser de grans dimensions al seu costat. Quan el badall va acabar, li va dirigir una mirada inquisitiva, aixecant una cella.

Ell va arronsar les espatlles, després es va tornar cap a la porta i va activar els altaveus exteriors.

-Què passa?

La visitant femenina, una dona rossa ben musculada que semblava ser almenys tan alta com Wedge (no és que això fos inusual, atès que Wedge era lleugerament més baix que la mitjana dels homes) va dir:

-El General Wedge Antilles?

-Es va mudar -va dir en Wedge-. Crec que està en el Bloc Zeta. També va deixar les catifes fetes un desastre.

Era una prova, per descomptat. Si els visitants mostraven confusió o marxaven, llavors eren simplement admiradors, o fills dels col·legues, gent que podia establir contacte a través de canals ordinaris i durant les hores del dia.

Si no ho feien...

No ho van fer. El visitant masculí, un home de cabells foscos i amples espatlles que semblava com si probablement representés a la seva unitat militar en els campionats de lluita, simplement va somriure.

-Em sap greu visitar-lo tan tard, general -va continuar la dona-, però realment necessitem parlar amb vostè.

Wedge va encendre els llums de la sala i va tornar a mirar sobre la seva espatlla. La porta estava oberta, però Iella ja no estava a la vista. Estaria inclinada cap enrere en la foscor, portant una cosa molt menys visible que una bata blanca, amb el desintegrador a la mà... només per si de cas.

Wedge va prémer un altre botó en el panell de seguretat. Ara la porta que duia a l'habitació del costat estaria segellada, evitant que la filla més jove d’en Wedge i Iella, Myri, vagués pel saló si es despertava. Una noia intel·ligent i tossuda, Myri havia heretat la naturalesa inquisitiva de la seva mare. No seria estrany que intentés sentir una conversa nocturna si sabia que n’estava tenint lloc una.

Finalment Wedge va pressionar el botó que obria la porta principal. Aquesta va lliscar cap avall i fora de la vista, revelant als dos visitants.

Els dos es van posar rígids, un gest de cortesia ordinari per a un general retirat, però no van poder evitar les expressions de dubte que es va reflectir en els seus rostres. Ell sabia que estaven mirant a un home prim de pèl gris amb els genolls nuosos, un home que portava una samarreta interior de valor sentimental que era més vella que qualsevol d'ells. Era una visió que no encaixava amb la seva reputació.

Wedge va mantenir l'enuig lluny de la seva veu.

-Passin.

-Gràcies -va dir la dona.

Els dos van entrar i Wedge va fer lliscar la porta tan aviat com ells van entrar. La porta va donar una estirada de la camisa de l'home mentre s'aixecava per tancar-se.

-Em disculpo per despertar-lo -va dir la dona-. Sóc la capitana Barthis de la Secció d'Intel·ligència. Aquest és el meu company, el tinent Titch.

-Identificacions? -va dir en Wedge.

Tots dos van ficar les mans a les butxaques interiors dels seus abrics. Wedge va determinar no posar-se tens. Però les seves mans van sortir sostenint targetes d'identitat. Wedge va estendre una mà, no per agafar les identificacions, que per regulació aquests dos no deixarien anar en cap cas, sinó perquè la llum verda d'un escàner del panell de seguretat caigués sobre el seu palmell.

La capitana Barthis va moure la seva targeta sobre el seu palmell i el tinent Titch va seguir el seu exemple. Ara l'equip de seguretat computat d'en Wedge estaria processant la informació de les seves targetes, comparant-les amb les fonts de dades corellianes i unes quantes bases de dades a les que oficialment no se suposava que Wedge pogués accedir.

Va dirigir als visitants cap les butaques color crema que s'alineaven amb la paret de l'habitació.

-Asseguin-s’hi.

La capitana Barthis li va dirigir una petita negació amb el cap.

-En realitat, hem estat asseguts durant hores, en una llançadora...

-I tant -Wedge va esperar.

-L’Aliança Galàctica necessita la seva ajuda, general -va dir la dona.

Wedge li va oferir un feble esbufec.

-Capitana, l'Aliança Galàctica està plena d'oficials que van ser obligats a retirar-se després de la guerra amb els yuuzhan vong, per la simple raó que un exèrcit en temps de pau no necessita a molts d'ells. Algunes d'aquestes persones són bastant brillants i, a diferència de mi, estan ansiosos per tornar a posar-se l'uniforme. Jo, estic ansiós per seure per aquí amb roba còmoda tot el dia, dedicar-li a la meva dona tot el temps que la meva carrera militar no em permetria dedicar-hi i completar les meves memòries. Estan buscant a l'home equivocat.

-No, senyor. -La capitana Barthis va negar amb el cap en una negació vigorosa-. L'AG el necessita a vostè i la seva ajuda específicament.

El visitant finalment va parlar, amb una veu més suau del que en Wedge hagués sospitat.

-Té a veure amb els esdeveniments de fa gairebé trenta anys quan l'Esquadró Murri va fer tanta feina preparant-se per a la presa de Coruscant a les forces imperials.

-Ja veig. I és una cosa que requereix la meva presència en lloc d'una simple trucada per l’holocomunicador.

-Sí, senyor -va dir la capitana Barthis.

-I si vostès són aquí al mig de la nit, és perquè em necessiten al mig de la nit.

La capitana va assentir amb una expressió de pesar a la cara.

Wedge va prémer un botó en el panell al costat de la porta, i l'entrada es va obrir de nou.

-Esperin-me al vestíbul de l'edifici. Baixaré directament.

Ara, finalment, els dos es van mirar l'un a l'altre.

-Preferiríem quedar-nos aquí, senyor -va dir la Barthis.

Wedge li va dirigir un petit somriure gelat.

-I gravarà amb una holocàmera com m'acomiado de la meva família? O potser preferiria abraçar a la meva filla per mi.

Barthis es va aclarir la gola, s’ho va repensar i es va moure fins a l’entradeta. Titch la va seguir. Wedge va tancar la porta darrere d'ells.

Iella es va moure una altra vegada fins a la porta del dormitori. Ara portava un impermeable verd i negre. Semblava enfadada.

-Què necessiten que no podrien haver-t’ho preguntat fa dècades?

Wedge va arronsar les espatlles.

-Retirat és una paraula tan imprecisa... Van passar la prova?

Iella va assentir.

-Són genuïns. De fet, vaig treballar durant un any amb el pare de la Barthis. La família és corelliana. -Ella es va moure cap endavant i va posar els seus braços al voltant del coll d’en Wedge-. A vegades desitjo que no haguessis estat tan influent com ho eres en el teu treball. Així deixarien de venir a per tu en qualsevol moment que l'exèrcit descobreix que ha oblidat com coordinar un enfrontament d'Ala-X.

Wedge va col·locar els seus braços al voltant de la cintura d'ella i la va atreure cap a ell.

-I a per qui van venir l'última vegada? Una hora abans de l'alba, escombrant el passadís a la recerca d'aparells d'escolta abans que truquessin al timbre?

-Bé, a buscar-me.

Iella havia passat la seva carrera professional com una oficial de seguretat, primer per SegCor i després per a la Intel·ligència de la Nova República, i les demandes del seu post retir igualaven a les d’en Wedge.

Wedge la va besar.

-Desperta la Myri perquè pugui dir-li adéu. Vaig a fer el farcell i a vestir-me.

Ella va allargar la mà més enllà d'ell per obrir el passadís, després es van tornar cap a la porta.

-No m'agrada en Titch –va dir ella sense mirar enrere.

-Sí.

Era una mena de taquigrafia verbal. Ella no pretenia dir que no li agradava l'home, no el coneixia. Però Titch era la classe d'oficial d'intel·ligència que es portava per assegurar la seguretat, per assegurar que la persona que transportava no causava problemes. Això portava a la pregunta Era en realitat Titch el company regular de la Barthis, o l'havien portat perquè algú anticipava que Wedge anava a causar problemes?

CORUSCANT

En Han i la Leia estaven molt junts, l'un al costat de l'altra, perquè l’holocàmera del terminal enfront d'ells pogués capturar la imatge dels dos.

-Luke -va dir en Han.

Els llums del terminal van fer un centelleig, i després d'uns quants segons la cara d’en Luke Skywalker va aparèixer a la pantalla del terminal. Portava una gruixuda bufanda negra, amb unes irregulars línies grises i darrere d'ell hi havia una anònima paret blanca. Va semblar sorprès de veure qui ho deia.

-Hola.

-Ens preguntàvem -va dir la Leia- si estaves planejant veure una mica d'acció d'Ala-X en un futur pròxim.

El seu to era lleuger i conversacional.

Durant un instant, Luke va semblar sorprès, però les seves faccions es van convertir en un somriure sorprès.

-Per què ho preguntes?

-Bé, estàvem planejant anar-nos-en de vacances -va dir en Han-. En el Falcó. Anar a voltar, veure els vells amics. Jo, Leia, Lingot d'Or, els noghri... veus al que estic arribant, conversacionalment?

El somriure d’en Luke es va eixamplar.

-Això crec.

-Leia i jo podem parlar. Els noghri poden mantenir-se ocupats l'un a l'altre. Però si C-3PO no té a R2-D2 per parlar amb ell, ell ens parlarà a nosaltres. -Han va fer un gest com de donar suport al canó d'un desintegrador en la seva pròpia templa i prémer el gallet-. Salva’m, Luke Skywalker, ets la meva única esperança.

Rient encara, Luke va negar amb el cap.

-Tant de bo pogués. Però la Mara i jo farem una ràpida gira d'entrenament amb un grapat de Cavallers Jedi ansiosos per aprendre com adaptar les seves habilitats basades en la Força a les tasques de pilotatge d'un Ala-X. En altres paraules, sortiré amb l’R2.

-Oh. -Han li va dirigir al seu cunyat una mirada poc alegre-. D'acord, llavors. Condemna’m a dia rere dia de sentir la seva esgarrifosa obsequiositat.

-Maca elecció de paraules -va dir en Luke-. A propòsit, on anireu de vacances?

La Leia va arronsar les espatlles.

-Encara no estem segurs. Podríem anar a visitar a Lando i Tendra i donar una volta pel seu nou complex de manufactures, però no els ho diguis, ja que volem que sigui una sorpresa si s'escau. Estàvem pensant molt en un viatge a través del sistema Alderaan i després anar d'un planeta a un altre per la Ruta de Comerç Perlemiana.

-Moltes compres -va oferir Han, amb un to que suggeria que aquesta destinació estava només un pas per sobre de la mort en cas de preferència.

-Ah, bé. Que us divertiu. I sento no haver pogut ajudar amb l’R2.

-Això passa a vegades -va dir en Han.

El somriure educat va romandre fixat en la seva cara després que en Luke allargués la mà cap endavant per tallar la comunicació. Però la postura d’en Han li va fallar. Es va enfonsar a la cadira com si l’haguessin apallissat.

-Ell és part d'això -va dir en Han.

-No podem estar segurs...

-No intentis riure’t de mi, Leia. Portava una bufanda de portes a dins. O acabava de sortir del bany, i t'hauràs adonat que el seu pèl estava sec, o se la va posar a corre-cuita per cobrir una altra cosa que portava posada, com un uniforme de pilot. Has vist la paret darrere d'ell? Blanca, corbada. Un mampara en una nau. Ja s'ha embarcat.

Finalment la Leia va assentir, de mala gana.

-Probablement.

-Ell està de part seva.

-Com el Mestre de l'Orde Jedi, ha fet juraments per donar suport a l'Aliança Galàctica. –La Leia va deixar que una petita part de la seva severitat llisqués en la seva veu-. I no pretenguis que això és una situació simple, on tots els d'un costat són llestos i sensibles i tots els de l'altre no ho són. És més complicat que això. És més complicat que això per a mi.

Han va allargar el braç per abraçar-la durant un moment.

-Sí. Em sap greu. És només que... és només com si ell m'hagués colpejat quan no estava mirant. –Enterrà la seva cara en el pèl d'ella i va agafar aire profundament-. És hora que marxem.

Al seient davanter de passatgers, Wedge estava assegut, sorprès, mentre la seva llançadora va entrar en el seu lloc d'aterratge i un Corellian YT-1300 va saltar més enllà de la seva finestreta, mentre es dirigien als cels.

-Aquest -va anunciar- era el Falcó Mil·lenari.

-Si vostè ho diu, senyor. -A través del buit entre els seients, la capitana Barthis semblava dubtosa-. No obstant això, hi ha milers d'aquests vells transports Corèllian volant encara.

-Oh, aquest era definitivament el Falcó. Estic íntimament familiaritzat amb les seves línies... i els seus punts oxidats. Vaig haver de replicar-lo una vegada en un altre vehicle per utilitzar-lo com a esquer, fa dècades. No importa el que li faci Han, pintar el casc, anoditzar-lo, aquests pegats oxidats surten una altra vegada després d'uns quants mesos o anys.

Barthis va moure el seu cap, amb un gest de «El que vostè digui» que no deixava dubte a Wedge que s'estava rient d'ell, i tornar la seva atenció al seu quadern de dades.

Mitja hora després els dos, Titch i un droide porter van entrar a la instal·lació governamental que Barthis havia dit que seria la llar d’en Wedge durant almenys els pròxims dies.

Estava en el més profund dins d'un edifici piramidal gris a la vora del que una vegada va ser el districte del govern imperial. El corredor fosc que venia dels turboascensors portava a una gran oficina exterior plena de monitors. La majoria dels llocs estaven buits, amb les pantalles apagades, però Wedge podia veure dues que estaven actives, ambdues mostrant imatges d’holocàmeres de grans habitacions de l'estil de dormitoris per a quatre en un costat i equipament d'oficina en l'altre.

Barthis va portar a Wedge i els altres fins a la porta, que va fer un soroll semblant a Whoosh mentre s'elevava i thump quan va encaixar en el seu lloc amb rapidesa, el del desplaçament d'aire i el so d'ecos d'un portal armat. Els llums alts de l'habitació es van encendre mentre entraven, revelant una habitació molt semblant a les que es veien en els monitors: prop de la porta hi havien quatre despatxos, els uns enfront d'altres, plens de material informàtic; el costat més allunyat de l'habitació tenia quatre llits i unes enormes taquilles. Wedge també va poder veure una porta que presumiblement portava a un bany.

El droide porter es va moure per deixar caure les maletes d’en Wedge al llit més proper. Barthis i Titch es van quedar prop de la porta i van fer un gest cap a les habitacions.

-Una mica senzill -va admetre la Barthis-. Em sap greu.

-Són gairebé un luxe comparat amb alguns llocs en què he estat aquarterat. -Wedge va mirar l'equipament informàtic, notant els noms de les marques i els dissenys-. Aquests terminals han de tenir trenta anys.

Barthis va assentir.

-Gairebé. Aquesta instal·lació va ser instal·lada per Intel·ligència just després que la Nova República conquistés Coruscant i portés la Ysanne Isard a l'exili. L'equipament és original... però ha estat arreglat i actualitzat.

-Per què és aquesta instal·lació?

-Era el que dèiem una olla a pressió -va dir en Titch-. La idea és que en temps de crisi, tens grups de codificadors, tècnics i especialistes civils junts en unes sales combinades per viure i treballar. Són la classe de gent que estaran treballant setze, vint hores al dia de totes maneres. El més convenient per a ells seria posar-los junts, que intercanviïn idees, que mantinguin alta la moral dels altres i això, abans que col·locar-los en oficines separades i habitacions a minuts o hores de viatge de distància.

-Ah. -Wedge va agafar la cadira giratòria que estava davant de l'escriptori més proper, li va donar la volta i es va asseure-. Llavors... No m'ho heu dit a Corèllia, no m'ho heu dit en el viatge a la llançadora... Ara, al cor de la vostra pròpia instal·lació segura, potser podríeu dir-me de què va tot això? Què se suposa que estic fent?

Barthis i Titch van intercanviar una mirada. Les seves cares van romandre impassibles, però Wedge ho va interpretar com un intercanvi de «aquí hi anem». Barthis va tornar la seva atenció a Wedge.

-Només, um, esperar, general.

Wedge va parpellejar.

-Esperar ordres?

-No.

La Barthis semblava pesarosa i va fer un gest al droide porter perquè abandonés l'habitació, la qual cosa va fer. Wedge es va adonar que, encara que la seva postura era relaxada, Titch estava preparat per a l'acció i s'havia posicionat en la porta de manera que pogués treure la pistola làser del seu maluc i disparar sense posar en perill la Barthis.

-No -va continuar la Barthis-, no té ordres. Les nostres ordres són mantenir-lo tan còmode com sigui possible durant la seva estada aquí.

Wedge es va negar a permetre que l'alarma que estava començant a brollar al seu interior es deixés veure a la cara.

-La durada de la meva estada?

Barthis va arronsar les espatlles.

-Desconeguda.

-El seu propòsit?

-No puc dir-ho.

Wedge va tancar els ulls i va oferir un sospir lent i silenciós.

Llavors els va tornar a mirar a tots dos.

-Vaig dir que no, saben?

Ells van semblar confosos.

-Quan els oficials de l'exèrcit corellià van venir a mi i em van dir «Podria haver-hi problemes entre nosaltres i l'AG», vaig dir «Ho sento, amics, estic retirat. Podeu aconseguir consells tan útils com els meus i molt més actualitzats, dirigint-vos a altres oficials corellians». I així em van deixar sol. Per què no ho vau fer vosaltres?

Barthis va obrir la boca, evidentment es va adonar que no podia oferir una resposta sense comprometre d'alguna manera les seves ordres i la va tancar de nou.

-Perquè, veuran... -I aquest cop Wedge no va poder evitar que el dolor que sentia es reflectís en la seva veu, com una ronquera que no podia controlar-. Veuran, d'aquesta manera hauria estat amb la meva família si alguna cosa passava. I ara, algú, en algun lloc, al costat de l'AG ha decidit que necessito estar fora del camí pel que passarà. I m'ha separat de la meva família.

Va fixar la seva mirada en Barthis i Titch.

Barthis, en realitat, va retrocedir. Ella va negar amb el cap.

-Ho sento -va dir.

No era una admissió que ella o el seu equip estiguessin fent el que Wedge estava especulant, però la seva veu estava carregada d'emoció i sonava genuïna. Es va tornar i va caminar cap a l'oficina exterior.

A Titch semblar no afectar-li.

-Aproximi’s en aquesta porta en qualsevol moment que estigui oberta i es tancarà -va dir-. Vol dir que no li farà cap bé córrer sobtadament cap a la porta quan li portem menjar o beguda. A més, si fa un intent d'escapar, el mataré. -Li va donar uns copets a la pistola làser que tenia al costat-. Aquest model es pot ajustar per atordir o per cremar. Sempre el tinc a cremar.

Va assentir com si pensés que la gravetat d'aquesta acció impressionaria a Wedge.

També va mirar cap a la seva companya, aparentment assegurant-se que ella no podia sentir-los. Es va tornar cap a Wedge.

-Deixi'm afegir això -va dir-. Estic fart de sentir a la generació de l'Aliança Rebel fanfarronejar sobre com van trepitjar l'Imperi i després ploriquejar sobre com la galàxia els deu la vida o favors especials. L'Imperi li hauria donat un cop de peu als yuuzhan vong a les dents i jo no hauria perdut gairebé a tots els que coneixia quan era un nen, si vostès no haguessin «guanyat». Bé, els de dalt semblen pensar que li deuen una mica de dignitat, així que aquí la té. Mengi’s els seus menjars, faci alguns exercicis tranquils, mantingui la boca tancada i quan tots els trets acabin, pot anar-se'n a casa i acabar les seves memòries egoistes sobre com guanyar mitja dotzena de guerres vostè sol. Aquest és el tracte. Ho agafa?

Wedge el va estudiar.

-Si haguessis estat una mica més llest, podria haver-te deixat alguna resta de carrera quan me’n vagi d'aquí. Però no ho faré. Estaràs netejant lavabos durant la resta de la teva vida.

Titch va esbufegar, sense impressionar-se. Va retrocedir fins més enllà del marc de la porta i la porta es va tancar.

Següent