Traïció (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

ESPAI EXTERIOR, PROP DEL SISTEMA CORÈLLIA

A uns quants anys llum de l'estrella Corell, una nau va sortir de l’hiperespai, parpellejant en tornar a l'existència en l'espai real.

En disseny era semblant als vells Destructors Estel·lars classe Imperial, i era igual de llarga, tot i que on els DEI’s semblaven més com a caps de fletxa estrets i perforadors, aquesta nau era més ampla, amb una massa superior a la meitat a la d'un DEI.

Era la Nau Espacial de l'Aliança Galàctica Dodonna, la segona nau gran que portava el nom del líder militar del temps de l'Aliança Rebel que havia dissenyat i executat la destrucció de la primera Estrella de la Mort, i era la primera nau completada de la seva classe, el transport de batalla classe Galàctica, una designació escollida per evitar incòmodes recordatoris dels vells Destructors Estel·lars, de les que aquesta nova nau era poc més que una elaboració i una actualització.

En el pont, en l'ample passadís que s'elevava sobre els buits i les estacions dels tècnics, l'almirall Matric Klauskin, comandant del Dodonna i líder d'aquesta operació, estava dempeus mirant a través dels enormes finestrals cap a l'espai. En la seva visió perifèrica, cap a estribord, una altra nau de guerra, un dels creuers estel·lars Mon Calamari amb un casc dissenyat que suggerien una reeixida combinació de tecnologia i disseny orgànic, va sortir a l'existència.

Durant les següents hores, molts elements de la Segona Flota de l'Aliança Galàctica arribarien aquí per formar darrere del Dodonna. Una vegada que tot estigués en posició, Klauskin donaria l'ordre i posaria aquesta operació en moviment.

Sabia que, en el seu exterior, semblava calmat, estoic. D'haver hagut un curs a l'acadèmia a mantenir una freda aparença, ell hauria estat el primer de la classe. Però dins, les seves entranyes s'estaven fent un nus.

Amb unes poques ordres correctes, amb unes poques maniobres adequades, podia evitar una guerra. La galàxia podia no haver de reexperimentar la classe d'horrors que havia experimentat en la memòria recent. L'agonia de mons sent assetjats, les famílies fetes trossos, les llars i les històries esborrades.

Ell podia evitar-ho. Havia de tenir èxit.

Havia de tenir-lo.

CORONITA, CORÈLLIA

La petita dona estava vestida amb els vestits flotants i les profanament costoses joies trenades de les dones de la noblesa del Consorci de Hapes. Un vel mig transparent ocultava la meitat inferior de la cara. El seu guardaespatlles era tan diferent d'ella com era possible: alt, primitiu i d'aparença brutal, portava les polsoses túniques i sostenia el cru rifle làser d'un dels Tusken Raiders, els Habitants de les Sorres del Tatooine rural. Els seus trets estaven amagats darrere d'una màscara resistent a les tempestes de sorra que tals éssers solien portar en el seu propi medi ambient.

La Primera Ministra dels Cinc Mons Aidel Saxan els va veure als dos entrar a l'habitació exterior de la suite de l'hotel.

Saxan, una dona maca, de pèl negre i mitjana edat, tenia considerable poder polític, però amb la companyia que estava a punt de rebre no se sentia amb avantatge polític. Era, si aquestes coses es podien mesurar, la igualtat dels seus convidats, i era en reconeixement d'aquesta igualtat comparativa pel que havia estat d'acord en trobar-se amb ells aquí, en aquest relativament mal protegit hotel lluny dels ulls curiosos d'altres.

Quan, anys després de la Guerra Yuuzhan Vong, l'Aliança Galàctica havia recompensat al sistema de Corèllia amb la retirada de la figura del governador general, els polítics corellians de naixement havien passat als nous càrrecs creats pel canvi. Cada un dels cinc mons havia triat al seu propi Cap d'Estat, i junts havien creat el càrrec de Primer Ministre dels Cinc Mons, mantingut amb pressupostos, recursos i policies dels cinc mons coordinats, així com també per a representar al sistema en negociacions amb altres cossos multiplanetaris. Aidel Saxan era la primera i, fins ara, única persona que havia ocupat aquest lloc.

Saxan va esperar fins que les portes exteriors i interiors s'haguessin tancat darrere dels seus dos visitants, llavors es va aixecar de la cadira poc decorativa que li servia temporalment com la seva butaca de poder. Va oferir als seus visitants una inclinació de cap.

-Benvinguts a Coronita –Va dir.

-Gràcies -va replicar la dona-. Abans de continuar... l'habitació ha estat registrada a la recerca d'aparells gravadors?

Saxan va mirar per sobre de la seva espatlla a l'oficial de SegCor. Ell va fer un pas per sortir de les ombres en una cantonada amb cortines de l'habitació.

-A consciència -va dir-. I hi havia alguns. De considerable antiguitat. De la classe que un oficial de la seguretat d'un hotel podria posar per als propòsits de xantatge o mantenir la pau. Els vaig treure.

-Gràcies -va dir la visitant femenina.

Ella va allargar la mà per desenganxar una banda del seu vel, deixant-lo caure per deixar al descobert la seva cara... la cara de la Leia Organa Solo.

Per al seu crèdit, l'oficial de SegCor no va fer cap soroll de sorpresa o reconeixement. Simplement va tornar al seu racó fosc.

El presumpte Tusken Raider, de moviments menys gràcils o delicats que la seva companya, es va treure la màscara de sorra de la cara i va apartar la seva caputxa, revelant les faccions més anguloses i un tant enrogides d’en Han Solo.

-Sí, gràcies, Sa, uh...

-Excel·lència -li va apuntar Leia.

-Correcte, Excel·lència.

-Per a un dels més cèlebres herois de Corèllia, per descomptat, una audiència es concedeix en qualsevol moment... en qualsevol lloc. Encara que admeto que la seva petició de secretisme és inusual. Si us plau, vinguin amb mi.

Saxan va portar als seus visitants a una habitació adjacent, un menjador sense finestres per l'aparença, però la taula, una cosa enorme coberta de pedra negra incrustada amb fils daurats, havia estat acostada a una brillant paret blava, deixant només unes cadires grans col·locades en dos semicercles. Saxan va seure a la cadira central d'un semicercle, amb el seu home de SegCor prenent posició darrere d'ella. Han Solo va ocupar la cadira enfront d'ella, amb la Leia asseguda a la dreta.

Interessant, va pensar la Saxan. Així que aquest serà el discurs d’en Han Solo, o la seva petició.

-Hi aniré directe al gra -va dir en Han. Les seves faccions estaven tornant al seu color natural. Fora de la màscara del Tusken Raider, havia d'estar refrescant-se -. Crec que l'Aliança Galàctica durà a terme accions militars contra Corèllia en menys d'una setmana, potser en menys d'un dia.

-Per què farien això? -va preguntar la Saxan, mantenint la seva veu controlada, impersonal-. Les negociacions entre Coruscant i nosaltres encara són cordials. Estan encara en estat de desenvolupament.

En Han va arronsar les espatlles.

-No sé per què. Només que van a fer-ho. Estan passant moviments polítics, financers i militars que apunten tots cap aquí, i aviat.

La Saxan ho va considerar durant un moment. Podia l'Aliança Galàctica haver descobert finalment les drassanes Kiris? No semblava possible. Ella havia estat la primera ministra durant un any abans que els seus auditors de pressupost descobrissin que l'apropiació secreta autoritzada per Thrackan Sal-Solo i els seus aliats polítics s'estava utilitzant per construir una flota d'assalt secreta. Els seus auditors havien tingut accés directe als registres del pressupost corellià. Els investigadors de l'AG, obstruïts pel formidable servei de contraintel·ligència de Corèllia, no haurien d'haver estat capaços de descobrir els mateixos fets.

Semblava més com si l'acció prematura de l'AG hagués estat provocada per la reactivació de Centràlia. Malgrat tot, totes les inspeccions i contraespionatge que havia tingut lloc a la instal·lació des que l'Aliança Galàctica havia lliurat a contracor el seu control a Corèllia, alguna notícia havia d'haver arribat a Coruscant sobre l'estat de la instal·lació.

Ella no va dir res d'això.

-I per què m'està dient això? -va preguntar al seu lloc.

-Bé, diguem que m'irrita -va dir en Han-. Si Corèllia vol ser independent, estic totalment d'acord.

-Estaria disposat a dir això públicament? -va preguntar la Saxan-. En discursos al poble corellià?

-És clar -va dir en Han-. Si vostè dimiteix com a Primera Ministra i Thrackan dimiteix com a Cap d'Estat Corellià.

Aquest cop, la Saxan no va poder evitar que la seva sorpresa sortís al seu rostre, a la seva veu.

-Haig de dimitir? Per què?

-No m'agrada el joc al que està jugant -va dir en Han-. Guanyar «independència» surt d'una banda de la seva boca i «beneficis» surt per l'altre.

-Això és només estratègia -li va assegurar la Saxan.

-No, no ho és. No quan molta gent l'està escoltant i estant d'acord. Gent que no té el temps o l'energia o el cervell per pensar-ho bé. Gent que confia en vostè perquè el seu pare era famós o perquè vostè és guapa. -Han va semblar finalment decebut, potser fins i tot dèbilment disgustat-. Necessita mostrar-li als corellians les vides que viuran si es converteixen en independents. L'orgull planetari és una cosa, i estic totalment d'acord amb ell. L'orgull planetari amb la presumpció que l'economia prosperarà i que tothom ens estimarà és una altra. És una mentida.

La Saxan va evitar la seva fúria i, sí, com de ferida que se sentia que els retrets d’en Han fossin visibles.

-I què hi ha de vostè? És una Cavaller Jedi. Els Jedi han jurat defensar l'Aliança Galàctica. En venir aquí, no està cometent traïció?

La Leia va parpellejar en la seva direcció.

-I com és això?

-El seu marit vol que em comprometi a una situació políticament perillosa. I no obstant això aquí està vostè, mantenint també dues posicions. Crec que potser vostè i el seu marit haurien de quedar-se a Corèllia i prestar-nos el seu suport. Seria més segur per a vostès. Si Coruscant descobreix que han vingut aquí durant la seva sortida, podria causar-li un dany irreversible a la seva reputació.

La Leia va somriure, mostrant les dents.

-Jo sóc una Cavaller Jedi. I he jurat defensar l'Aliança Galàctica. Fins i tot de si mateixa, de vegades. Però venir aquí amb el meu marit i escoltar especular sobre el futur de les relacions polítiques no és traïció. És només una cosa que fas quan estàs casada.

-Especular?

La Leia va assentir.

-Especular.

-Vol dir que no tindrà cap dada que lliurar-me que recolzi les seves especulacions.

Han va somriure, el somriure envanit que feia tremolar els genolls que la Saxan havia vist tan sovint en les holonotícies i ocasionalment en persona.

-Quines dades?

-I tant.

-I, a propòsit -Han va perdre el seu somriure- no tindria sentit que Coruscant descobrís que havíem estat aquí especulant. Ens ho prendríem com una cosa personal. Podeu pensar en repassar els registres històrics i veure el que passa quan ens prenem les coses com una cosa personal.

Saxan no va preguntar si era una amenaça. Per descomptat que ho era. I era la classe d'amenaça que ells havien demostrat una vegada i una altra que podien complir.

Bé, aquesta reunió encara era un èxit. Hi havia descobert dues coses importants: que l'Aliança Galàctica probablement sabia sobre els desenvolupaments en l'Estació Centràlia, i que Han Solo podia ser tan dur i despietat com el seu cosí, Thrackan Sal-Solo.

La Saxan va permetre que un graciós somriure tornés a la seva cara.

-Descuiden una cosa, Corèllia sap qui són els seus amics -va dir-. A propòsit, quant de temps es quedaran en el sistema?

La Leia va arronsar les espatlles.

-Uns quants dies.

-Excel·lent. Potser ens farà l'honor de fer-nos una visita oficial alguna vegada. Tant en temps de guerra com de pau, el seu marit és un dels fills predilectes de Corèllia.

-Això seria d'allò més agradable.

Reconeixent les paraules de la Saxan com una conclusió de l'audiència, la Leia es va aixecar i es va col·locar el vel al seu lloc. Han va seguir l'exemple de la seva esposa i va començar a forcejar amb la seva màscara de sorra per col·locar-la al seu lloc.

-Oh, Han... –La Saxan va somriure mentre veia el més minúscul arrufament de celles marcar les celles de la Leia, en reacció a l'inadequat ús del nom de pila d’en Solo-. Si veig a Thrackan, té algun missatge per a ell?

Amb la màscara al seu lloc, Han es va pujar la caputxa.

-És clar. Una cosa com «Compte!».

-Li ho diré.

ESPAI EXTERIOR, DORSAL CORELLIANA, PASSANT YAG'DHUL

El compartiment de seients per a passatgers no era ideal. Era, de fet, un contenidor de càrrega, dels utilitzats per a transportar béns d'un port a un altre. Però ho havien arreglat amb seients inclinables de llançadores de passatgers fora de servei. Cada fila era d'un color diferent, i alguns dels seients feien pudor.

El de la Jaina feia pudor. Si hagués estat d'un humor contemplatiu i autodestructiu, podria haver especulat que en algun moment del passat distant, havia estat ocupat per un hutt amb un desordre digestiu. De vegades, un moviment poc assenyat per part de la Jaina comprimia el farcit sobre el qual s'asseia i una olor, mig amarga, mig dolça i totalment repulsiva, causava que el seu nas i els nassos o equipament equivalent dels altres passatgers en els voltants s’encongissin.

Aquests passatgers eren una col·lecció interessant, va decidir la Jaina.

La majoria semblaven i actuaven com a éssers que fugien, amb els ulls alerta a qualsevol que pogués estar prestant-los massa atenció, amb vestidures prou voluminoses per ocultar pistoles làser entre els seus plecs, amb bosses sempre tancades i a la mà.

Alguns eren humans, alguns bothans i alguns rodians.

La Jaina va veure un bith a la part posterior del compartiment. Semblava que un dels passatgers era un apallissat droide de combat CYV 1, que viatjava sense acompanyant.

I per descomptat, hi havia Jedi, encara que no semblaven Jedi. La Jaina anava vestida d'una manera que li hauria permès encaixar amb els vells amics del seu pare. Pantalons cenyits i una armilla de cuir de bantha negre, una camisa de seda vermella amb mànigues flotants i una cinta per als cabells a joc i una cartutxera per a una pistola làser en el seu cinturó. La meitat de la seva cara portava un tatuatge artificial, una flor vermella a la galta amb branquetes amb fulles verdes que s'obrien a través de la seva mandíbula i sobre el seu front, i el seu pèl era ros, treball d'un tint temporal.

Al seu costat, Zekk, amb els ulls tancats per la son, portava una absurda jaqueta blanquejada amb serrells de cuirs. Sota ella hi havia una bandolera que contenia vuit vibronavalles. Dues cicatrius falses marcaven la seva cara, una ganivetada horitzontal travessava el seu front i l'altra baixava des del seu front fins a la galta dreta, i un pegat amb un parpellejant díode vermell cobria aquest ull.

Els dos compartiments directament darrere d’ells estaven dividits en petites cabines claustrofòbiques. El compartiment posterior contenien els equipatges.

I estaven envoltats per contenidors de gas Tibanna, recollit en Bespin, on aquesta nau de càrrega havia començat el seu viatge. Si la nau era atacada, els danys produïts podien fer cremar la càrrega, i la Jaina i tots els seus amics Jedi es vaporitzarien.

Aquesta era, malgrat la seva grandària, una nau de contraban. El gas Tibanna que portava augmentava la potència destructiva de les pistoles làser. La seva extracció i exportació estava limitada acuradament pel govern de l'Aliança Galàctica, que era la manera que un contrabandista atrevit amb una gran càrrega podria guanyar molt portant-lo a un sistema on les indústries el volien, com ara Corèllia, el destí d'aquesta nau. I atès que es pretenia que la càrrega es destinés a la fabricació d'armes rebent la benedicció tàcita del govern de Corèllia, aquesta nau seria, en arribar al sistema de Corèllia, ignorada pels inspectors de duanes... el que significava que els seus passatgers, molts dels quals eren Jedi que portaven sabres làser, tampoc serien molestats. Mara, l'antiga Mestra de la Jaina, havia persuadit al seu vell amic, el contrabandista Talon Karrde, que trobés una manera per la qual una unitat de Jedi pogués entrar en Corèllia amb els seus sabres làser i un altre equipament sense que ningú se n'adonés, i ell li havia ofert el nom, la ruta de vol, i l'hora de partida d'aquesta nau.

I els seus pudents seients.

Els ulls d’en Zekk es van obrir.

-Estem ja a Corèllia?

La seva veu tenia un to com de murmuri.

La Jaina va negar amb el cap.

-No en les pròximes hores.

Els ulls d'ell es van tancar. Llavors es van reobrir.

-Estem ja a Corèllia?

Malgrat de si mateixa, la Jaina va somriure.

-Per què no et vas a jugar fora una estona?

CORUSCANT

Hi havia molt espai entre la part de l'oficina i el dormitori de l'habitació, i Wedge va fer ús d'ell, portant la seva cadira amb rodes allà i jugant a un nou joc. Assegut davant d'una paret, de sobte es posava dempeus, empenyent la cadira amb la part de darrere dels seus genolls, i llavors es girava per veure com de prop que havia deixat la cadira de la marca que havia fet a terra.

A intervals exactes de sis hores, Titch venia amb els àpats d’en Wedge. Quan estava en els escriptoris de l'oficina, Wedge s'asseia habitualment en el més proper a la porta exterior, d'esquena a la porta. Wedge pensava en ell com l'escriptori número u. Cada sis hores estàndard, matí, tarda i nit, Titch portava el menjar i beguda d’en Wedge fins l'escriptori de l'esquerra, en el qual Wedge pensava com l'escriptori número dos, i deixava el menjar allà.

La primera vegada que Titch va entrar mentre Wedge estava jugant al seu joc de la cadira giratòria, Titch no li va prestar cap atenció especial. Això era exactament el que Wedge esperava.

Titch, Barthis i possiblement més oficials de seguretat havien d'estar vigilant les seves activitats amb holocàmeres ocultes, així que ja eren conscients de la nova preocupació d’en Wedge.

Titch merament va deixar el dinar d’en Wedge en el lloc de costum i després li va dirigir a l'oficial més vell un gest condescendent i ple de pena amb el cap abans de sortir per la porta i deixar que es tanqués darrere d'ell.

Wedge va somriure per darrere seu.

Sis hores més tard, minuts abans que el seu sopar estigués a punt d'arribar, Wedge es va asseure en el seu escriptori habitual, amb el terminal encès davant seu. Per descomptat, no li va donar accés a la xarxa de dades Planetària. Això anul·laria el propòsit del seu captiveri.

Però aparentment es connectava a la Xarxa de dades una o dues vegades al dia, permetent-li seguir les notícies galàctiques i de Coruscant, i oferia una àmplia varietat de jocs amb trenta anys i programes de simulacions de batalles. Ara va connectar una d'aquestes simulacions. Aquesta li permetia recrear, a un nivell d'acció d’esquadró, l'emboscada a les naus de l'Aliança Rebel en Derra IV, una acció que havia tingut lloc abans que cap dels seus capturadors hagués nascut. I va començar a jugar des del costat rebel.

El petit cronòmetre a la part superior dreta de la pantalla del terminal li va dir que havia d'esperar cinc minuts abans que el seu pròxim menjar arribés.

Va prendre un glop del seu got d'aigua, sense tocar des que va arribar el seu esmorzar. Estava gairebé ple. Molt a poc a poc, amb la seva atenció aparentment encara fixa en la simulació de la batalla davant seu, va baixar la mà amb el got cap a la falda. El va posicionar sota la vora de l'escriptori fins que va estar sota l'escriptori número dos, i llavors, amb una cura dolorosa i silenciosa, va abocar la major part de l'aigua allà a terra. Es va escampar com un bassal completament invisible que es propagava lentament.

Quedaven tres minuts. No podia fer les coses tan justes.

Titch podia variar el seu horari uns quants segons. Els oficials joves no eren tan de fiar. Va mantenir el got sobre l'escriptori número dos, el va invertir tan a prop i instantàniament com va poder, i el va posar cap per avall. Per als observadors, semblaria, bé, hauria de semblar, com si estigués merament deixant de banda un contenidor de begudes buit. L'aigua va començar a acumular-se per sota de la vora i es va escampar en totes direccions. Cap a la cadira de l'escriptori, cap a la vora que s'unia amb l'escriptori d’en Wedge. Igual que l'aigua del sòl, hauria de ser completament invisible per a la classe d’holocàmeres de baixa resolució utilitzada per vigilar als presoners.

Wedge va introduir la següent sèrie d'ordres per al programa de simulació i es va inclinar cap endavant per veure el resultat. Mentre estava en aquesta posició, va buscar a les palpentes amb cura sota l'escriptori i va localitzar el cable d'energia que anava des del processador principal del sistema fins als monitors al voltant de l'escriptori.

Quedaven dos minuts. Va veure com els imperials a la pantalla massacraven als rebels en Derra IV, com havien fet més de trenta anys abans. Va fer un soroll exasperat. Amb la seva mà lliure, va apagar el terminal. Llavors, amb la seva altra mà, va arrencar el cable i el va estirar del tot, reunint tot el que va poder.

Només llavors es va inclinar cap enrere en la seva cadira.

La porta de darrere seu es va obrir. Titch va entrar, Wedge el va reconèixer pel so dels seus passos pesats i confiats.

-No va molt bé, oi? -va preguntar.

Llavors l'home es va moure per col·locar-se a la seva vista, amb el menjar d’en Wedge a les mans, i va caminar fins a l'escriptori número dos. Va deixar la safata. Durant un breu instant, va semblar confós mentre els seus dits van entrar en contacte amb l'aigua damunt de l'escriptori.

Wedge va encendre el seu monitor i va llançar el cable d'energia cap a l'escriptori número dos.

Titch es va sacsejar i va començar a estremir-se, atrapat pels espasmes de l'electrocució. Els llums superiors van baixar d'intensitat.

Wedge es va posar dempeus ràpidament, empenyent la cadira rodant cap enrere i lluny d'ell. Va mirar cap enrere. La cadira es va detenir un pam d'on ell va apuntar, just al centre de la porta oberta.

Wedge va veure l'home de seguretat electrocutant-se. Ara era un joc d'espera, amb la durada mesurada en segons. Si Barthis no actuava abans que Titch patís danys irreparables, Wedge podria haver de...

Finalment va arribar la veu de la Barthis des de l'habitació del costat.

-Apaguin el Bloc Quatre-cinc-zero-dos. Feu-ho ja!

Res va passar. Wedge va esperar. Va sentir passos que corrien, un únic individu aproximant-se, Barthis. Podia imaginar-la amb una pistola làser a la mà, i ell encara no estava armat amb res.

Llavors els llums es van apagar. Wedge va sentir un panteix d’en Titch, i un Thud metàl·lic mentre l'home donava cops al terra. Això va ser seguit en menys de mig segon amb un Whoosh mentre la porta desconnectada va lliscar i es va estavellar a la cadira rodant d’en Wedge.

Wedge va localitzar a Titch a les palpentes. L'home es va moure dèbilment. Wedge va trobar el seu cinturó, li va treure la pistola làser de la cartutxera i la va ajustar de cremar a atordir. I va dir dues paraules.

-Recorda, excusats.

Llavors, a quatre potes, va lliscar cap a la porta de l'habitació. Just abans que hi arribés, va poder sentir l'aire bufar a través de la seva presó temporal, i llavors la seva mà lliure va trobar una rodeta de la seva cadira rodant. Amb cura, molt a poc a poc, va lliscar més enllà de la cadira, la qual va cruixir sota el pes de la porta que sostenia.

Va escoltar i va poder sentir la veu de la Barthis, a uns quants metres de distància.

-Enviïn una patrulla de seguretat a Quatre-cinc-zero-dos. El presoner era dins quan el tall d'energia va baixar la porta, però té com a presoner al tinent Titch. No, de moment, estem fora de perill.

Llavors els llums d'emergència, barretes lluminoses d'un taronja pàl·lid instal·lades on el sostre es trobava amb les parets, es van encendre. Wedge va poder veure ara els llocs d'escriptoris aquí a l'habitació exterior i va poder veure la Barthis on estava a uns quants metres de distància, amb un comunicador a la mà.

I ella també va poder veure’l a ell. Els seus ulls es van obrir per la sorpresa.

Ell li va disparar. Serenament, ella va caure a terra amb molt menys soroll ressonant que en Titch.

Ell es va apropiar del comunicador d'ella, la seva pistola làser, la seva targeta d'identitat i altres efectes, ficant-los en les seves butxaques.

En segons, la va arrossegar cap a la porta de la seva presó, la va empènyer a través d'ella i després li va donar puntades de peu a la cadira fins que la va forçar a sortir de sota la porta. La porta desconnectada va lliscar fins a quedar en el seu lloc amb un thump.

Començant pel lloc més allunyat de l'habitació, al costat de la porta per la qual havien entrat en aquest complex d'oficines, Wedge va aixafar metòdicament les barretes lluminoses amb la culata de la pistola làser d’en Titch. Completant el circuit de l'habitació, va aixafar l'última barreta i després es va situar sota un escriptori al costat de la sortida.

Seixanta segons més tard, hi va haver un gemec procedent d'aquesta porta mentre la càrrega d'energia temporal que algú havia connectat fora s'activava i l'aixecava. Quatre oficials de seguretat armats i amb armadures van entrar ràpidament.

-Capitana Barthis? -va cridar el primer.

Lliscant molt a poc a poc fora del seu escriptori, Wedge va sortir amb facilitat a través de la porta i cap al passadís dèbilment il·luminat que s'obria més enllà. Va agafar la càrrega d'energia temporal que ara estava connectada a la consola de control i va tirar d'ella fins alliberar-la. Aquesta porta va baixar amb un Thud, atrapant al grup de seguretat a l'interior.

Fins ara va bé, es va dir a si mateix. Ara tot el que havia de fer era trobar una sala de taquilles, desfer-se de les robes que portava, fos el sensor que fos que havien estat utilitzant per assegurar-se que la porta es tancaria quan ell s'acostés havia d'estar en algun lloc de la seva roba o equipament, i substituir-les per un uniforme local i després trobar un camí cap a l'hangar i robar algun caça o llançadora equipat amb un hipermotor, amb la Secció d'Intel·ligència plena d'operatius buscant-li.

Fàcil.

Següent