El moment de la veritat (XIII)

Anterior

Capítol 13

Si Ànakin havia sentit que hi havia un vel entre ell i el seu voltant abans, ara estava començant a sentir bretxes en aquest vel. Hi havia moments de claredat, breus flaixos, en els quals sabia que estava veient la realitat. Durant aquells moments va sentir alguna cosa profunda en el seu interior, com un ganxo allotjat en el seu cor, i es va alegrar de lliscar darrere del vel de nou.

Era estrany que fos capaç d'aconseguir una ment de batalla, però ho havia fet. Els moviments estaven tan engranats en ell que havia saltat i girat i corregut sense sentir els esforços, igual que ho havia fet quan la Força era amb ell. Hi havia abatut a almenys cinc droides de seguretat en STAPS, i hi havia maniobrat de manera que dos es van disparar l'un a l'altre. Encara tenia tres STAPS més amb els quals tractar, així com amb els guardes de Vanqor amb swoops. Estava lluitant tan bé com sempre.

Quan Obi-Wan va ser llançat cap al cràter, Ànakin no havia tingut més d'un segon per reaccionar. Suposava que el seu Mestre podria tractar amb el que fos que hi hagués allà baix. Obi-Wan podia sortir pel seu compte.

En algun lloc al seu interior, Ànakin sabia que aquesta era una decisió curiosa per a ell, una que no hauria pres normalment. Però semblava lògica també. Obi-Wan era un Jedi, acostumat a sortir de dificultats.

A més, Obi-Wan sempre li havia dit que no es llancés a les coses, que es prengués el seu temps. Així que per què no ho hauria de fer? La seva primera prioritat era ocupar-se dels droides i portar el disc a Typha-Dor.

Ànakin va sentir el vel lliscar de nou. Estava passant més freqüentment ara. Trobava a faltar la seva calma. Volia estar de tornada al jardí. No volia sentir por, o aprensió, o dolor. Volia sentir serenitat, com si res pogués tocar-lo. La volia amb força.

Els gundarks en el cràter van rugir de sobte. Ànakin es va defensar del foc de rifle blàster i es va apropar al cràter. Va pensar que va escoltar a Obi-Wan cridar–li. La crida arribava de dins d'ell, com si l'escoltés al seu cor.

Una cosa va tirar d’ell. El ganxo que estava enterrat tan profundament que amb prou feines podia sentir-ho. No es volia estendre cap a ell. Volia que romangués enterrat.

Obi-Wan el necessitava.

Però jo el necessitava. I quan va venir, va preguntar pel disc. No va venir per mi.

El dolor que li va provocar aquest pensament va fer que s'aferrés a les restes del vel. Volia embolicar-se en la seva inconsciència.

No vull sentir més!

Ànakin va saltar i va tallar a un droide en dos que va tenir la mala fortuna de pilotar l’STAP massa a prop del sòl. Trossos de metall fumejant van xocar contra les roques de sota.

Es va adonar de què estava malament, quin era el conflicte essencial al seu interior. Ser un Jedi era seguir els seus sentiments. Però si els seus sentiments li torturaven, què anava a fer amb ells?

Dolor.

Culpa.

Ressentiment.

Vergonya.

Hi havia sentit totes aquestes coses. Per deixar a la seva mare, per Yaddle, per Obi-Wan. No vull sentir!

Va copejar salvatgement a un STAP que havia arribat baix, el seu únic pilot droide disparant rifles blàster dobles. Li va tallar el cap a un droide.

–Ànakin! –Podia sentir a Obi-Wan clarament ara, la seva veu forçada i desesperada.

No vull sentir més!

El ganxo en el seu cor li va estripar, i ell coneixia el seu nom. Era amor.

L'amor que sentia pel seu Mestre allotjat fermament al seu interior. Era una connexió que havia crescut des del primer moment en què Obi-Wan li havia dit que li prendria i li entrenaria.

Hi havia après una cosa sobre l'amor: Estava més enllà del punt. No alleugeria res, ni ho feia millor. La major part del temps, només complicava les coses.

Per què voldria sentir de nou, quan els sentiments ferien tant?

Per què voldria recordar a Shmi amb culpa així com amb plaer?

Per què voldria revisitar el seu turment sobre la mort de la Yaddle?

Per què voldria prendre la càrrega de preocupar-se pel que Obi-Wan pensés o sentís sobre ell?

Perquè està bé.

Ànakin va grunyir en veu alta. La cosa de la qual no podia lliurar-se, la certesa dins d'ell, la veritat essencial que havia après a través de tot el seu entrenament en el Temple, això era el que podia veure ara. Sabia el que estava bé.

Va trencar el vel i va sentir la Força inundar-lo amb tot el seu poder. Es va adonar que la Zona d'Auto-Confinament no li havia permès accedir a la Força excepte al nivell més bàsic, i ni tan sols ho havia sabut. Ara la sentia créixer.

Juntament amb la Força va sentir les seves emocions de nou. Van venir a ell en una allau, com si haguessin estat contingudes i ara fossin lliures per inundar-lo. Li van bombardejar tan cruelment com els canons làser que disparaven allà dalt. Va voler enfonsar-se de genolls davant la marea que li banyava, tota l'emoció que havia suprimit i esperat no sentir mai de nou.

–Ànakin!

El crit del seu Mestre li va omplir.

Es va aixecar, atraient el foc dels droides i els guàrdies. Va començar a córrer. Els explosius van destrossar les roques darrere d'ell. Dos droides en STAPS es van enfonsar, disparant amb dos rifles blàster cap a ell, tractant d'atrapar-lo al mig.

Accedint a la Força, va trontollar a través del buit entre ells, permetent que el poder de l'explosió li catapultés en direcció de la veu del seu Mestre, directament cap al pou fosc del niu de gundarks.

Següent