Punt de Ruptura (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

EL MÈTODE DIFÍCIL

Un fum greixós s'elevava de la destrossada porta cuirassada. Feia pudor de sang, carn i femta humana.

L'olor de la mort.

Mace, parat al costat de la porta, esperava a què es buidés el fum.

El búnquer de comandament era fosc com una cova. L'única llum era el feix blanc que es colava des del forat que abans havia estat la porta. L'interior es va materialitzar com si adquirís lentament substància, arrencant-la a la mateixa llum.

Hi havia cossos per tot arreu.

Apilats a les parets. Embolicant les consoles dels monitors. Cap per avall, a terra, sobre negres bassals.

Alguns portaven armadures de combat. Alguns uniformes caqui de la milícia. Alguns cap tipus d'uniforme.

A alguns els hi faltaven trossos.

La fulla d’en Mace xiuxiuejà en el fum quan va entrar.

Un sabre làser és una arma especialment polida. Fins i tot piadosa en cert sentit. La seva poderosa cascada d'energia talla i cauteritza a l'instant qualsevol ferida. Les seves ferides poques vegades sagnen. És una arma neta.

Un vibroescut no.

El sòl del búnquer de comandament estava traïdorament relliscós.

Mace trepitjava amb compte. Darrere seu, Nick va relliscar en el llindar i va recolzar l'esquena contra la paret.

Tot era silenci i mort. Era un món molt diferent a la bogeria de l'exterior. El de l'interior era una bogeria molt més tenebrosa.

Tan tenebrosa que li semblava estar cec.

–Depa –va dir en veu queda–. Kar. Sortiu. Sé que m'esteu observant.

La resposta que va obtenir va ser un sedós grunyit de depredador que semblava procedir d'arreu alhora.

No tenim per què ser enemics.

Mace va alçar la fulla i es va moure previngudament, envoltant les ruïnes del banc de monitors més proper a la porta.

És que no estem al mateix costat? No hem guanyat el planeta per a tu?

En la Força, Mace va buscar un buit sota els peus que pogués contenir el transmissor-receptor. Tenia cura amb cada pas que donava, buscant recolzar el peu amb solidesa a terra abans de donar el següent.

De debò vols lluitar contra nosaltres? Som parents, tu i jo. Som el teu poble.

–Mai vau ser el meu poble –va dir Mace sense emoció–. Un home com tu sempre serà el meu enemic, al marge del bàndol en què siguis. I jo sempre et combatré.

Per què et diuen Mestre? Només has aconseguit ser mestre en futilitat. No pots guanyar.

–No tinc per què guanyar. L'únic que he de fer és lluitar.

Un lladruc greu va ser l'únic avís que va obtenir.

Les pistoles d’en Nick van rugir contra una forma fosca que va saltar sortida d’enlloc. Espurnes van ressonar en la penombra quan Mace va girar instintivament i va donar una espasada contra la forma, que es va esvair en una capbussada que la va portar fins al banc de consoles, abans que el Mestre Jedi pogués arribar a veure el que era.

No ho havia sentit venir.

Poder fosc s'arremolinava al seu voltant.

Va deixar que la seva fulla s’encongís, i s’agenollà entre dues consoles amb el cor martellejant-li el pit.

–Nick? Li has donat?

–Crec que no –la veu d’en Nick li arribava en un tens fil–. Va sonar com si parés els dos projectils amb els escuts. I tu?

Mace va olorar el fum: carn socarrimada.

–Potser que sí. Com a mínim una part.

–Vas veure d'on va sortir?

–No. Crec... –l’alè d’en Mace xiuxiuejà entre les seves dents–. Crec que s'amaguen entre els cadàvers. Estigues atent.

–Ja pots creure-ho.

El grunyit greu es va prendre burleta.

La teva Força no pot ajudar-te aquí. Aquí només hi ha pelekotan. I només som el somni del pelekotan.

Mace es va arrossegar en silenci pel banc de consoles.

No em vas sentir venir. No pots.

–Aquest no eres tu –va dir Mace en veu baixa.

Sí que ho era. La setena part del meu ésser.

Disculpa, era una vuitena part.

Podia sentir la càmera del transmissor, a dos metres de distància a l'altra banda d'aquest banc de consoles. El seu sostre començava a metre i mig sota terra.

L'has perdut. L'has perdut davant el pelekotan. L'has perdut davant el somni del pelekotan: un món lliure de balawai.

–Aquí tots som balawai –va mussitar Mace.

Va encendre el sabre a la longitud justa per poder-lo enfonsar a la paret situada darrera de la taula de consoles sota la qual s’ajupia, i va obrir un forat prou gran com per travessar-lo a ròssec. Va alliberar la peça tallada i la va dipositar a terra.

A l'altre costat de la taula hi havia un grup de clons morts. Quatre. Va haver d’arrossegar-se sobre ells.

Algú els havia tret el casc. Tenien els ulls oberts.

La cara morta de Jango Fett va mirar-lo quatre vegades.

Els ulls morts es van clavar en ell i només van veure la seva culpa.

Va seguir movent-se.

El lloc que buscava estava just davant d'ell. Mace va aconseguir apartar l'atenció dels clons morts i es va quedar congelat en el lloc.

Algú havia foradat ja el terra. Ennegrits trossos del blindatge del búnquer de comandament envoltaven una fossa de la mida d'un home que ja tenia gairebé un metre de profunditat. Al seu costat, una forma prima embolicada en una esparracada túnica marró jeia encongida a terra.

Ella encara tenia el sabre làser a la mà.

El seu cor va cantar per un alegre instant. Ella se li havia avançat. No hi havia caigut en la foscor, tot havia estat una representació, una representació! Havia estat foradant el terra per ajudar-lo...

Però només va ser per un instant. Sabia que no era així.

És clar que s'havia anticipat a ell. Sabia tot el que calia saber sobre la seva forma d'actuar. Sabia amb precisió quin seria el seu objectiu, i no s'havia estat obrint pas fins a la càmera de sota per ajudar-lo a activar el transmissor-receptor.

Buscava destruir-lo.

Feia la impressió que la granada de protons l'havia colpejat just a temps. No semblava respirar. A l’encegador remolí de poder fosc que omplia el búnquer no podia sentir si encara seguia amb vida.

T'has tornat molt silenciós, dôshalo. Creus que el silenci podrà salvar-te? Creus que no poder sentir-me implica que jo no puc sentir-te a tu?

Massa cansament, massa dolor. En el seu cor ja no hi havia lloc per a res més.

Ja la ploraria després. Ara, mirant al cadàver, només va sentir un vague alleujament malenconiós per no haver hagut de matar-la ell mateix.

Creus que pot haver alguna cosa de tu que no sàpiga?

–Crec que si fossis tot el que dius ser, jo ja estaria mort.

Va rodar per terra, es va aturar amagat davant la vora del forat i va mirar cap a ell. Ella gairebé havia fet la feina. Podria rematar-ho d'un sol cop.

Tu encara no ets la meva presa.

–No? De qui sóc presa, llavors?

La resposta a la seva pregunta va ser l'emissor d'un sabre làser premut contra el seu ventre.

Mace va tenir temps de pensar sense comprendre: Oh. No estava morta. Ho feia veure.

–Depa...?

Ella va cridar en connectar la fulla. I va seguir cridant mentre el seu foc verd foradava un túnel en els budells d’en Mace i sobresortia per la seva esquena com una llança. La seva mà va agafar instintivament la d'ella, mantenint la fulla on era, contra el seu cos, perquè no pogués matar-lo en desplaçar-la de costat. Va encendre la seva pròpia fulla...

Però no va poder colpejar-la. Ni tan sols aleshores. No allà. No tan a prop que podia besar-la. No mentre el crit d'ella augmentava per esdevenir un xiscle. No mentre hagués de mirar als seus desorbitats ulls sense veure-hi ni odi ni ràbia, sinó nua agonia.

Hauria de fer les coses pel mètode difícil.

Va colpejar el forat que hi havia costat d'ells, tallant una el·lipse torta de placa de blindatge que es va enfonsar en la foscor de sota i va colpejar un sòl invisible.

–Geptun! –rugí–. ARA!

***

Fogonades d'un combat.

... Ombres entrant al búnquer mentre eixams d’udolants raigs làser d’un blau elèctric rebotaven a les parets, convertint-les en bocins...

... Una inundació de soldats dispersant-se en onades des de la porta, amb armes que regalimaven energia del color del llampec, i amb Geptun enmig d'ells, corrent amb el cap cot, bressolant el datapad en els braços com si fos un nadó...

... Un brunzinaire escut de platejada flama que tallava un rifle làser perquè explotés i s’emportés amb ell les mans del soldat...

Aquestes imatges es van gravar a foc en el cervell d’en Mace mentre lluitava per la seva vida contra la dona que havia d'haver estat la seva filla.

Va alçar el sabre del forat i va girar el canell perquè el moviment li permetés colpejar-la a la templa amb la culata de l'arma. Els dits d'ella es van deixar anar de la placa activadora de la fulla, que es va encongir a través del cos d’en Mace. Ella va llançar un udol i li va colpejar a la conca de l'ull amb la mà lliure, però Mace va posar el peu entre els dos i la va apartar del seu costat amb una potent empenta.

Tots dos van donar una tombarella cap enrere en l'aire i aterrar amb els peus col·locats formant un reflex perfecte, i amb les fulles traçant idèntics moviments tallants, gairebé massa ràpids per a la vista.

Els trets làser udolaven al seu voltant. L'aire crepitava amb els llamps i les descàrregues d'energia. Les seves fulles titil·laren i agitaren. I cap raig va tocar les seves carns.

Mai van separar els ulls l'un de l'altre.

Alguna cosa s'havia retorçat en els budells d’en Mace en donar la tombarella cap enrere. El fum pujava des del forat del seu ventre. Podia olorar-ho, però no sentia dolor. Encara no. La seva fulla brunzí en l'aire.

La d'ella brunzí més de pressa. Va avançar cap a ell.

Les espasades no es van interrompre mai. No s'interrompien mai, fluïen i s'encadenaven una amb l'altra amb precisió líquida.

Aquest entreteixit constant i gairebé invisible d'energia letal és la posició preparatòria del Vaapad.

–Depa –va dir Mace desesperat–. No vull combatre amb tu. Depa, si us plau...

Ella va saltar contra ell, cridant sense paraules. Mace no podia saber si li havia sentit. No podia saber si el llenguatge encara significava alguna cosa per a ella.

I llavors la va tenir a sobre, i tot el seu món es va tornar verd foc.

***

Vint-i-quatre soldats van entrar al búnquer formant una falca al voltant del coronel Geptun. Nick Rostu va mantenir l'esquena enganxada a la paret mentre contemplava com morien.

Els guàrdies akk saltaven, sobrepassant-los, i un clon queia amb cada salt. Els clons no van parar ni titubejar; disparaven les carrabines làser des del maluc, obrint-se pas cap endavant i trepitjant els cadàvers dels seus camarades.

I no només van morir clons.

La Força va tirar d’en Nick, que va moure una pistola i va disparar sense pensar. El guàrdia akk que saltava cap a ell va donar un gir, i el cartutx va arrencar espurnes del seu escut. Però quant va distreure la seva atenció va caure contra el canó del DC-15 d'un soldat, i energia blava va brollar de la seva esquena.

Aquest guàrdia akk havia estat un home al qual Nick coneixia, com coneixia als altres. Aquest es deia Prouk, i li agradava jugar. Un cop havia perdut seixanta crèdits apostant contra Nick, i els havia pagat.

Una altra estirada en la Força i un altre tret va acabar amb la ròtula d'un guàrdia akk, que va caure sobre un soldat moribund que encara conservava vida suficient com per prémer el gallet de la seva carabina i fer miques al guàrdia akk.

Era el guàrdia al qual Mace havia trencat el nas. Es deia Thaffal.

Nick anava a fer el seu següent tret quan una enorme ombra es va alçar davant seu. No l'havia vist venir en estar concentrat en la Força.

–Oooops –va dir Nick.

Aquest es deia Iolu. Un cop havia salvat la vida a Nick durant un tiroteig. Feia molt de temps.

–Hola, Nick –va dir Iolu, i va dirigir la xiuxiuejant vora de l'escut cap al seu coll.

***

La fulla de la Depa estava per tot arreu.

Mace va retrocedir, bloquejant frenèticament els envits, absorbint l'impacte dels seus atacs amb braços doblegats i agafant el sabre amb les dues mans. Era més alt que ella, tenia més pes i abast, i molt més múscul a la part superior del cos; però ella li estava fent retrocedir com si fos un nen. Una flama verda es va obrir pas entre les defenses d’en Mace, i només un moviment frenètic del cap va convertir el que va poder haver estat una estocada que li travessés el cervell en una cremada a la galta.

Però va seguir sense contraatacar.

–No et mataré. La mort no és la solució al teu dolor.

La resposta d'ella va ser cridar encara amb més força i salvatgisme, i amb un embat a l'altura. Va tornar a trencar les seves defenses i li va socarrimar el canell. Un altre cop li va tallar el camal dels pantalons, just a sobre del genoll.

El poder rugia al voltant d'ella com una tempesta de foscor.

Mace ho va entendre llavors: cada guàrdia akk que moria feia que la seva part de pelekotan retornés als altres a través dels llaços que Vastor havia forjat entre ells.

Ella s'estava fent més forta.

Era com si cada cop del seu sabre fora sumint a Mace més i més en les ombres. No li quedava més remei que deixar-se portar. Ella era massa forta, massa ràpida, massa de tot. L'única manera que tenia de sobreviure era lliurar-se més i més al Vaapad. Lliurar-se per complet.

Sumir-se en el somni del pelekotan.

Mace ho va sentir: havia aconseguit el seu propi punt de ruptura. I s’estava enfonsant.

***

El vibroescut refulgí cap al seu coll.

Nick va doblegar els genolls i es va inclinar cap enrere com un arc tensat. El puny de Iolu va fregar el nas d’en Nick quan el vibroescut horitzontal va passar sobre el seu inclinat rostre i va mossegar la paret amb tanta suavitat que també li van copejar els artells del guàrdia akk. L'inesperat impacte va afluixar la pressió en l'activador del vibroescut, i el seu brunzit va morir, deixant-lo clavat a la paret.

Abans que Iolu pogués arrencar-lo. Nick va enganxar la boca de la pistola contra el colze estès del guàrdia akk.

El cartutx no va arribar a arrencar-li el braç.

Iolu va trontollar, atordit.

La pistola de la Chalk es va alçar en l'altra mà d’en Nick i es va col·locar sota la barbeta d’en Iolu.

–De totes maneres, mai em vas caure bé –va comentar Nick, i va prémer el gallet.

El cadàver va caure contra ell. El seu destrossat braç es va alliberar de les corretges del vibroescut. Nick se’l va treure de sobre, buscant un altre objectiu, i el guàrdia mort va lliscar paret avall.

Geptun no estava a la vista. Estaria mort o treballant en el transmissor-receptor. En ambdós casos, l'únic que li quedava per fer, a part de lluitar, era esperar.

Un grup de soldats clon es mantenia braç a braç, disparant desesperadament contra un únic guàrdia akk que saltava, girava i assassinava amb precisió demoníaca.

No. No era un guàrdia akk.

Era Kar Vastor.

Nick va aixecar l'arma de la Chalk.

–Això és per ella, munt d'escòria –mussità–. Tu tampoc em caus bé.

Però la pistola li pesava massa com per subjectar-la amb fermesa. I la seva també semblava haver guanyat una dotzena de quilos.

–Què punyetes...?

Els seus genolls semblaven de drap.

Va mirar el cadàver d'en Iolu. L'altre escut, el qual continuava penjant silenciós del seu braç mort, tenia taques de brillant vermell. Que regalimava.

–Oh –va dir Nick.

Va baixar la mirada. Un enorme esquinçament diagonal li obria la túnica per l'abdomen, i tenia les cames xopes en sang. Va tornar a desplomar-se contra la paret.

–Oh –va tornar a dir–. Oh, per la Verga de llamp.

***

I al final resultava que només estava massa cansat. Massa vell.

Massa ferit.

Mace va sentir a través de la connexió en la Força que l'unia a Nick que el jove korun es desplomava. Alguna cosa es va trencar al seu cap, i totes les seves pròpies ferides se li van venir a sobre.

Cada tall i macadures, cada os trencat i articulació torta, la mossegada de l'home i el forat en els budells... Totes elles van florir en crits silenciosos.

El sabre làser va començar a pesar-li, i els seus braços es van moure amb més lentitud. Ella li va cremar el pit amb un tall i va trontollar.

No hi havia acabat amb el seu esperit de lluita. Ni tan sols el tenia molt lluny. Podia sentir on era. Podia arribar fins a ell i tocar-lo. Li estava esperant en la foscor.

***

Lorz Geptun tremolava de forma incontrolable. Procurava no escoltar l'estrèpit dels trets làser, que anava disminuint mentre ell estava ajupit a l'estreta cambra ocupada pel transmissor-receptor de la mida d'un frigorífic. Cada pistola que se silenciava era un home menys per protegir la seva vida.

Les mans li tremolaven tant que amb prou feines podia prémer les tecles del codi que segellava la funda blindada del seu datapad. Quan per fi el va obrir, va haver de palpar en la foscor, negra com la tinta, per trobar el port d'enllaç del transmissor-receptor. Les seves tremoloses mans van fer que inserir la connexió amb el datapad fos com enfilar una agulla amb els peus, però ho va aconseguir.

Va teclejar la seqüència de retirada dels caces droides amb un panteix de triomf.

No va passar res.

Un moment després, la pantalla del seu datapad anunciava:

"FALLADA CME NO ES POT EXECUTAR. FALLADA CME."

CME: Contra-Mesura Electrònica.

El senyal interferidor seguia connectat.

***

Mace va sentir en la Força la desesperació d’en Geptun. Com un regal.

Un altre home fins i tot podria haver somrigut.

Va fer una última mirada a la foscor que li cridava...

La foscor del seu interior reflectia la de l'exterior...

I es va apartar d'ella.

Va deixar que la seva arma es replegués i va deixar caure els braços als costats.

Depa es va disposar a matar.

Mace va retrocedir.

Ella va saltar cap a ell, movent el sabre, i ell es va posar a un costat. Ella reprengué el seu atac i ell va retrocedir per sobre dels cadàvers i per entre les despulles dels bancs de consoles foradats per trets, fins que va xocar contra una consola que encara funcionava. Llums indicadores llançaven espurnes com ulls d'androides en la foscor.

La fulla de foc verd va girar, es va aturar en posició i va colpejar.

Ell es va ensorrar a propòsit.

Va caure a terra, als peus de la Depa, i aquesta, en lloc de traspassar-li el crani amb el sabre làser, va partir en dos la consola que tenia al darrere. Els cables escopiren espurnes blaves en l'obertura cremada.

Era la consola que controlava l'equip interferidor de l’espaiport.

A baix, a la sala del transmissor-receptor, Geptun va mirar la pantalla del seu datapad amb sorpresa reverència, conscient que se li havia concedit, de forma inesperada, una gràcia immerescuda.

Posava: "ORDRE EXECUTADA".

En els cels de Pelek Baw, mentre els cims nevats de Les Espatlles de l'Avi es caldejaven amb els primers raigs vermellosos de l'alba, els caces droides van abandonar la lluita contra les naus pilotades per clons i van tornar a les profunditats de l'espai.

Al búnquer de comandament, el remolí de poder fosc va ascendir, es va aturar i va començar a remetre.

Mace seguia a terra. No creia poder aixecar-se.

Depa se li va quedar mirant amb el rostre il·luminat de verd jungla per la lluentor de la seva fulla, i un únic punt de llum va semblar traspassar la fosca bogeria dels seus ulls.

–Oh, Mace...

La seva veu era un gemec de sorprès dolor. La fulla del seu sabre làser es va apagar, i els seus braços van caure fluixos i impotents als costats.

–Mace. Ho sento... Ho sento tant...

Ell va aconseguir alçar una mà per agafar-la.

–Depa...

–Mace, ho sento –va repetir ella, i va alçar el sabre làser per posar l'emissor contra la seva pròpia templa–. No hauríem d’haver vingut aquí.

–Depa, no!

Mace va descobrir que tenia forces per aixecar-se, per mantenir-se dret, i fins i tot per saltar cap a ella; però estava esgotat i ferit, i es movia amb massa, massa lentitud.

Ella va estrènyer la placa activadora.

Un únic espetec agut, com un copet, va sonar darrere d'ell, i una espurna va volar del metall del sabre làser de la Depa, arrencant-li de la mà.

L'arma va girar ociosament en l'aire fins a caure entre les restes.

Ella va pestanyejar atordida, com si no pogués comprendre per què seguia amb vida, i es va ensorrar contra el terra.

Mace es va tornar cap a l'origen del so.

Nick Rostu somreia a l'altra banda del fumejant canó de la seva pistola, assegut al costat del cadàver d'un guàrdia akk, amb l'esquena recolzada a la paret i l'altra mà premuda contra el seu pit per mantenir tancada una horrible ferida.

–T’ho vaig dir...

–Nick...

–Et vaig dir que sabia disparar... –va dir. Els seus dits es van obrir, i la pistola va caure a terra. La seva mà va caure sobre ella, i els ulls se li van tancar.

–Nick, jo...

El jove korun ja no podia sentir-lo.

–Gràcies –va dir Mace en veu baixa.

Es va remoure, i va haver de recolzar una mà a la destrossada consola de comunicacions per redreçar-se.

El búnquer tornava a estar silenciós, fosc i ple de mort.

Silenciós excepte per un grunyit greu.

***

El grunyit procedia d'una forma fosca que va brollar entre els cossos com els fongs en un cadàver.

Bé, dôshalo. Aquí estem. Per última vegada.

–Es possible.

La forma fumejava poder. Més poder del que Mace havia sentit mai.

I ell estava tan cansat. Tan ferit. La ferida de sabre làser del seu ventre irradiava dolor i li despullava de les seves forces.

L'ombra li va fer senyals.

Vinga, va, amb les regles de la jungla.

–Tot el contrari –va dir Mace a poc a poc–. Amb regles Jedi.

Quines són les regles Jedi?

–No tens per què saber-les. No ets un Jedi.

Els vibroescuts van gemegar amb vida.

T'estic esperant, Jedi dels Windu.

Mace va estendre una mà, i el seu sabre làser la va trobar.

Va romandre immòbil, esperant.

Tems atacar-me.

–Els Jedi no temem res –va dir Mace–. I no ataquem. Mentre tu et mantinguis en pau, també ho estaré jo. Acabes d'aprendre dues regles Jedi. Per al que et van a servir. No has estat prestant molta atenció, Kar. I ja és massa tard per començar a prestar-la. Això s'ha acabat.

No s'ha acabat RES! No mentre seguim amb vida.

–Aquí tens una altra regla Jedi –Mace va donar uns passos cap a un costat, i va trobar una part de sòl en la qual no temés ensopegar amb un cos–. Quan es combat a un Jedi, es perd per endavant.

La forma fosca es va acostar encara més.

Boniques paraules d'un home a qui ja he vençut abans.

–S’ha ordenat als caces que es retirin. La ciutat seguirà en peu. S'han rendit a la República. No tenim motius per lluitar.

Els homes com nosaltres som el nostre propi motiu.

Mace va negar amb el cap.

–Aquesta no és una baralla per veure qui és el gos més gran. Et faré mal si m'obligues. I molt.

No pots venir-me faronejant.

–No, però puc matar-te. Encara que preferiria no fer-ho.

Són més regles Jedi?

Mace es va desplomar.

–Penses moure't alguna vegada? Estic massa cansat per això.

Ja dormiràs quan estiguis mort, va bordar Vastor, i va saltar cap a ell.

L’ultracrom va llançar una espurna. Mace podia haver sortit a la seva trobada, enfrontar la seva fulla als escuts; però, en comptes d'això, es va fer a un costat.

No tenia cap intenció de combatre amb aquest home. No aquí i ara. Ni enlloc. Mai.

Vastor era més jove, més fort, més ràpid i immensament més poderós, i usava armes contra les quals la fulla Jedi no servia de res. Mace no podria guanyar una batalla semblant ni en el seu millor dia, i aquest dia estava lluny de ser dels seus millors. Estava esgotat, malferit i amb el cor adolorit.

Però encara que el seu sabre làser no podia oscar-los, aquests escuts no eren invulnerables.

Quan Vastor es disposava a saltar, Mace va buscar en la Força. El vibroescut enterrat a la paret sobre el cap d’en Nick va grinyolar contra les parets del búnquer en cobrar vida, i va ser arrencat i disparat com un míssil cap a l'esquena d’en Vastor.

Els increïbles reflexos d’en Vastor li van fer girar-se, i aquests mateixos reflexos li van permetre posar els seus propis escuts contra el pit amb temps suficient per bloquejar l'objecte...

Però no van arribar a bloquejar res...

Els escuts d’en Vastor emetien aquest udol metàl·lic cada vegada que els ajuntava per un motiu: sempre els ajuntava dors contra dors, en comptes de tall contra tall.

La vora vibratòria de l'escut volant es va obrir pas a través dels dos escuts d’en Vastor, a través dels seus canells, i es va enterrar en l'os del pit, parant-se a menys d'un centímetre del cor.

Vastor, sorprès, va pestanyejar cap a Mace com si el Mestre Jedi li hagués traït.

–T’ho vaig advertir –va dir Mace.

Vastor va negar dèbilment amb el cap, de sobte espasmòdic, i es va deixar caure sobre els genolls.

M'has matat.

Sonava com si ni ell mateix s’ho pogués creure.

–No –va dir Mace–. Aquesta és una altra regla Jedi. Matar-te no és la resposta als teus crims. Aniràs a Coruscant. Aniràs a judici.

Vastor va trontollar. La seva mirada es va tornar buida i cega.

–Kar Vastor –va dir Mace Windu–, quedes arrestat.

***

Vastor es va desplomar cap endavant. Mace el va agafar i el va posar cap per amunt abans de dipositar-lo inconscient a terra.

Llavors va tornar a posar-se dret, recolzant-se en la consola.

La visió se li feia fosc i desenfocava. Per un moment no va estar segur d'on era. Podia ser al despatx de Palpatine, a la sala d'interrogatoris del Ministeri de Justícia, a l'estació del Servei d'Intel·ligència o a la Sala de la Mort del pas de Lorshan.

Potser fins i tot al Temple Jedi..., però el Temple Jedi no faria mai una olor així.

Oi?

–Mestre Windu?

Recordava aquesta veu, i això li va tornar al búnquer de comandament.

–Ha acabat ja? –Geptun parlava des de la càmera del transmissor–receptor. Sonava molt vell, i una mica més que una mica perdut–. Puc sortir ja?

Mace va mirar a Kar Vastor i al creixent bassal de sang en el qual jeia. Va mirar els cossos dispersos de soldats clon i de tècnics de la milícia. Va mirar a Nick Rostu, desplomat contra la paret.

–Mestre Windu? –Geptun va treure el cap a poc a poc per la vora del forat del terra–. Hem guanyat?

Mace va mirar a la trista i encongida forma de la Depa Billaba i va pensar en les seves condicions per a la victòria.

–Sembla que sóc l'únic que segueix dret –va dir a poc a poc Mace Windu.

Era l'única resposta que tenia.

Següent