CAPÍTOL
4
El nivell 1313 es deia així perquè estava a
mil tres-cents tretze nivells de distància del nucli del planeta. Vos sospitava
que era més fàcil pensar-ho d'aquesta manera en lloc de centrar-se en el pes
dels altres gairebé quatre mil nivells entre un i la superfície. La diferència
entre el «submón», en sentit literal i metafòric, de Coruscant i el que veia el
sol era tan completa que gairebé podrien estar situats en dos sistemes
diferents. Crims que es considerarien atroços a dalt eren fets quotidians a baix.
El Jedi es va preguntar, no per primera vegada, quants haurien nascut, viscut i
mort aquí sense haver-hi mai fet un cop d'ull al sol i molt menys als estels.
Va passar al costat de figures tremoloses amb les mans esteses sobre petits
focs que cremaven en tambors metàl·lics. S'escoltaven veus que es dirigien a
ell: «Si us plau, senyor, té alguna cosa per menjar o alguns crèdits de
sobres?»; «Escolta, maco, jo sé el que vols». «Passi per aquí, tenim el que
està buscant, articles exòtics de tota la galàxia...».
Amb un suau moviment de la Força, un simple
moviment d'un dit, i un somriure sense compromís, Vos feia que aquells
indigents oblidessin que li havien vist i ell es concentrava en el seu
objectiu: un bar que s'assemblava... bé, que es veia més o menys com qualsevol
altre bar que Vos hagués freqüentat en els últims anys.
Li encantava aquesta part d'una missió: quan
qualsevol cosa o tot podia succeir, quan tot era nou i emocionant i, no obstant
això, no s'havia convertit en alguna cosa bruta, complicada i en general massa
banal.
La porta es va obrir amb un brunzit per
deixar-lo entrar. Encara que l'aire es veia nebulós amb el fum de diverses
substàncies que s'estaven cremant, Vos va poder, de totes maneres, distingir
les formes de les femelles de diverses espècies que donaven voltes al sorollós
ritme d'una música primitiva. Ràpidament va recórrer amb la seva mirada el
lloc, a la recerca dels individus que havia vingut a buscar.
Un, un reptilià trandoshà de pell color verd
vestit amb un mico de vol groc, estava assegut en el bar. Vos va descobrir als
altres, situats més lluny en els més foscos racons de l'establiment, encara que
aquests vindrien després.
Gairebé tots els clients estaven embardissats
en alguna conversa, però hi havia un espai buit prop del trandoshà. Vos va
caminar cap allà, li va fer un senyal al droide cambrer i, assenyalant al que
semblava ser la beguda preferida en l'establiment, va dir alegrement a ningú en
particular:
—Hola! Com va tot?
Alguns pocs clients li van dirigir mirades de
reüll, però ningú va respondre. Sense desanimar-se, Vos es va asseure, va fer
un moviment de cap al droide, que va lliscar una copa plena d'alguna cosa
espessa i fosca en la seva direcció, i va continuar.
—Cavallers, tenen vostès alguna dada sobre
algun treball?
El trandoshà (Bossk, va recordar Vos, conegut
per caçar wookiees amb tal maldat i minuciositat que superava fins i tot a les
de la majoria dels trandoshans; membre del Gremi de Caça-recompenses), va
xiuxiuar divertit o tal vegada molest, o potser ambdues coses.
—Això no és un servei d'hospitalitat, amic. O
ho saps o no. I clarament... clarament no ho saps. —Amb aquest escarit
comentari, va tornar a ocupar-se de la seva copa, sentint de manera visible que
havia dit tot el que calia dir.
Vos va esperar un instant, va buidar la seva
copa com si gaudís de l'horrible sabor àcid i després va dir sense dirigir-se a
ningú:
—Suposo que la bruixa calba de la Banshee els
està robant els treballs a tots últimament.
El murmuri constant de veus, el soroll
metàl·lic de plats i gots de ceràmica i dels coberts es va detenir entre els
quals estaven més a prop. Bossk es va tornar per mirar de nou a Vos, se’l va
quedar observant fredament per un moment, després es rigué.
—Aquesta dona significa problemes! —Li va
donar a Vos una palmada en l'espatlla amb una mà de tres dits en forma d'urpes,
i va fer un gest al droide cambrer—. Dóna-li al meu nou amic un altre del que
sigui que estigui bevent. Convido jo.
Vos li va donar les gràcies.
—Així que —va pressionar Bossk— ella et va robar
un treball, eh?
En lloc de respondre directament, Vos li va
preguntar:
—On està ella per aquests dies? —Els ulls del
trandoshà es van entretancar lleugerament.
—Ni idea.
Suaument, subtilment, Vos va estendre una
sensació de companyonia en la Força mentre parlava.
—M'agradaria tenir una petita revenja. Entens
el que vull dir?
Bossk li va mirar per un moment més, després
va semblar prendre una decisió.
—Conec a algú que podria saber on està. Anem.
Es va aixecar i va començar a travessar el
saló, obrint-se camí a empentes, sense la menor consideració i amb gran
confiança. Vos va seguir al seu nou millor amic cap a un reservat en el fons,
en un dels racons més foscos del bar. Un anooba, la seva llarga cua enroscada
gairebé dues vegades entorn de la seva forma canina a ratlles pàl·lides, dormia
sota la taula. Es va despertar quan Vos es va acostar i va començar a grunyir.
Amb un lleuger moviment de la seva mà, Vos el
va calmar prou. No seria prudent que la bèstia es tornés de sobte massa amable,
però un atac no ajudaria a la seva missió, tampoc. Ensumà l'aire i el seu
grunyit es va convertir en un gemec mentre es relaxava, encara que les seves
orelles i ulls indicaven que romania en alerta.
Asseguts en el reservat, estaven una caçadora
de recompenses theelin amb pèl ros vermellós pentinat enganyosament en cuetes
d'aspecte innocent (Latts Razzi: arma
preferida, la boa de presa), un home kyuzo amb un enorme i sens dubte pesat
barret metàl·lic (Embo, utilitza el
“barret” com a arma i també com a transport; és tingut en alta estima entre els
seus companys caçadors de recompenses, propietari de l’anooba Marrok), un
droide (Highsinger: molt eficaç caçador
de recompenses, que es creu únic), i un home jove d'aspecte honest i cap
afaitat, que havia de ser...
—Hola, Boba —li va saludar Bossk—, aquest noi
està buscant a Sense Nom, la novençana.
Boba Fett era jove, amb aspecte d'estar amb
prou feines al final de la seva adolescència.
—Novençana? —Fett va esbufegar—. No ho
creguis. Aquesta dona sap exactament el que està fent.
—I el que està fent és...
—Està estafant a gent. Per a què vols
saber-ho, de totes maneres? —Fett es va concentrar en la seva beguda, negant-se
a donar detalls. Clarament, Ventress era un tema delicat. A Vos no li va
sorprendre.
—Igual que a tu, em va estafar amb un parell
de grans pagaments —va explicar.
—Ella no ens va enganyar —Latts Razzi va
elevar la veu. Ella va fer girar el seu còctel, els seus ulls brillants de bon
humor mentre mirava a Vos—. Vam tenir la nostra paga. Però... no com al cap
aquí li agrada.
—És cert —va murmurar Fett—, i no m'agrada el
seu estil. —Va acabar la seva beguda per donar més èmfasi.
—Estic d'acord —va dir Vos suaument. No va
tractar d'influir directament sobre cap dels caçadors de recompenses. No havien
aconseguit la seva reputació per ser febles mentals. Simplement es va quedar
aquí, traspuant un bon humor que no era simulat.
Fett va mirar a Vos de dalt a baix.
—Creus que pots donar-li un disgust? Crear-li
a ella algun problema?
—Estic segur d'això.
Fett va assentir, aparentment satisfet.
—Correcte. Em va arribar la dada que va agafar
un treball a Pantora, perseguint a un volpai anomenat Moregi. —Va treure un
projector hologràfic de la seva butxaca, i la petita imatge d'un humanoide de
quatre braços va saltar a la vida sobre el palmell de la seva mà estesa.
L'expressió d’en Fett es va enfosquir en contemplar la figura—. Jo anava a
prendre aquest treball per a mi, fins que em vaig assabentar que ella es va
involucrar. Creus que pots manejar-la? Aquí la tens. —Li llançà l’holoprojector
a Vos, com si es tractés d'un xip de sàbacc descartat. Vos el va atrapar amb
destresa.
Bossk li va somriure.
—Esperem que siguis prou home.
Vos va deixar l’holoprojector en el seu
palmell, li picà l’ullet i se’n va anar. Però no abans de sentir el que Boba
Fett va considerar, sens dubte, que era l'última paraula sobre el tema:
—No té ni idea en què s'està ficant.
És
bastant cert, va pensar Vos amb un encongiment
d'espatlles mental. Mai ho sé.
I això era part de la diversió.
***
Pantora era la lluna primària en òrbita al
voltant del planeta Orto Plutònia. La lluna era tan temperada com el planeta
era gelat i hostil, i tenia un paisatge urbà elegant amb el patró repetit de
cúpules amb forma de llàgrimes o, menys poèticament, amb forma de cebes. Els pantorans,
per alguna raó, es mostraven excessivament aficionats a construir en diversos
nivells. Parcs, passarel·les i altres varietats de construccions decoratives
adornaven el que en altres mons serien anodines teulades.
Asajj Ventress no era una dona poètica, i
l'arquitectura de Pantora li preocupava només en la mesura en què li
dificultava localitzar a la seva presa. En aquest moment, estava parada damunt
d'una versió aplanada d'aquestes cúpules en forma de llàgrima, amb ulleres de
visió millorada que brunzien i feien clic en anar reajustant-se.
Li havien informat que la seva presa preferia
aquesta part de la ciutat capital, a la qual anava simplement a passejar. Un
lloc específic hagués estat més útil, com un bar, un bordell o fins i tot una
estàtua en particular, però Ventress havia après a conrear la paciència en els
últims mesos.
La seva visió augmentada va recórrer els
decoratius edificis i els arbres multicolors que interrompien les extensions de
pedra vermella amb la qual els pantorans preferien decorar els seus espais
públics. El dia era agradable, i molts pantorans estaven gaudint del sol. Els lliscants
passaven veloços per amunt, encara que sense la urgència frenètica dels qui
recorrien les rutes aèries de Coruscant. Hi havia grups d'unitats familiars,
des d'adults fins a nens de pit, fent pícnics a l'ombra dels arbres, mentre els
seus membres més joves es movien feliços d'un costat a un altre. També es veien
joves amants que passejaven amb els caps inclinats un al costat de l’altra.
La mirada de Ventress es va detenir un moment
en una família, un mascle i una femella mirialans amb tres cries de diferents
edats. El mascle estava passejant a un d'ells muntat en l'esquena, i el noi
estava clarament encantat. La femella adulta, presumiblement la mare, els
mirava somrient amb afecte.
Amb un jurament d’autocàstig entre dents,
Ventress va tornar a la seva cerca. Però no podia desfer-se d'aquesta imatge.
Alguna vegada, ella havia pertangut a una família, a una germanor, forta i
orgullosa. Ja tots havien mort i ella mai anava a tenir en braços al fill d'una
germana, tot per culpa d’en Dooku.
Aquests mirialans eren ximples. No entenien
que un sol moment podia destruir-ho tot amb gran facilitat i completament. Que
riguin en la seva ignorància i juguin amb les seves cries mentre puguin.
Lentament, Ventress va moure el cap, en
aquest moment de pèl curt i ros platejat. Recorria les àrees obertes. Uns pocs
ciutadans solitaris estaven asseguts en els graons de diversos edificis, menjant
els seus esmorzars. Alguns llançaven trossos del seu menjar a diverses
criatures petites, que sobrevivien mostrant-se atractives per a éssers
intel·ligents avorrits que...
Ventress es va detenir, va ajustar una mica les
ulleres electrobinoculars i un somriure va corbar els seus llavis.
Ell estava ajupit, els seus quatre ulls
parpellejaven lentament, amb un entrepà en una mà. Un segon braç sostenia un
got, mentre que els altres dos trencaven una escorça per llançar-hi una mica a
les petites criatures que semblaven rosegadors, les cues dels quals es movien
vigorosament mentre consumien el menjar.
Moregi.
—Aquí està el meu volpai —es va dir Ventress
en veu baixa, una veu que era un ronc satisfet. Va calcular ràpidament la
millor manera d'acostar-se, va disparar un cable d'energia de plasma des del
sostre on es trobava cap a un altre més a baix, després va enganxar l'arc en
ell i es va lliscar cap avall.
Va aterrar amb gràcia i es va redreçar,
mirant cap avall a la seva presa. Com si la percebés, el volpai va deixar
d'alimentar als animals i lentament va tornar el cap.
Les seves mirades es van trobar. A Ventress
no li va importar haver estat descoberta. Cap recompensa se li havia escapat
fins aquest moment. Va caure al paviment i va caminar cap a ell tranquil·lament,
somrient mentre ell es posava dempeus d'un salt i li cridava, per després
allunyar-se.
Que
comenci la persecució.
Moregi empenyia deliberadament als
transeünts, fent-los caure darrere d'ell per bloquejar la persecució de la
Ventress. Els quatre braços li donaven una destresa addicional en saltar sobre
les estàtues, balancejar-se des de les volades i espantar a diverses muntures i
els seus genets. Encara que el caos li impedia a Ventress aconseguir la visió directa
que volia, la qual cosa hauria posat fi a la caça en un temps rècord, ella no
era poc inclinada a la persecució. La Força la impulsava i la guiava, i la
presa no era tan intel·ligent com per ser del tot impredictible als aguts
sentits d'ella. Moregi havia d'utilitzar la seva pura força física per obrir-se
camí a través de la multitud; Ventress, l'amiga de la qual era la Força,
conservava la seva energia per a la captura final, simplement elevant-se sobre
els nombrosos vianants espantats i caiguts amb alguns salts ben calculats.
Va pensar que li tenia quan el volpai va
córrer per abandonar els sostres. Moregi va vacil·lar, mirant cap enrere, cap a
la Ventress. Després va prendre velocitat per saltar i d'alguna manera va
arribar a la següent teulada.
—No està malament —va concedir Ventress
mentre sense esforç donava ella mateixa aquest salt. Va deixar que la Força li
digués què faria després Moregi i va seguir la seva guia quan el va perdre de
vista per un moment. Va escurçar camí per una cantonada en una de les teulades
quan ell va tractar de perdre-la corrent pels carrers. Ella va somriure per a
si mentre el va veure emergir i, arquejant el seu cos, es va llançar cap a ell.
Van colpejar amb força en el terra. L'impacte
la va obligar a caure lluny d'ell i va saltar amb agilitat per quedar dempeus davant
seu. La recompensa era major si el portava amb vida, de manera que mentre
Moregi la mirava, panteixant, Ventress calculava la millor manera de derrocar-lo.
De sobte, ella va percebre un moviment de cua
d’ull i una figura va travessar el seu camp de visió. El seu volpai va
desaparèixer sota ella.
Ventress va quedar tan sorpresa que es va
limitar a mirar astorada com tots dos s'unien. En recuperar-se, va preguntar:
—Què és això?
L’humanoide de pèl fosc, esforçant-se amb els
seus dos braços per immobilitzar els braços d'un ésser que tenia quatre, va girar
el cap i li va llançar un somriure.
—Es diu «placar».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada