Deixeble fosc (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Se li va ocórrer a Vos, mentre mirava cap amunt —i més amunt— a l’ominosa estructura, que estava dedicant massa temps i esforç a fer coses que realment no estaven ni tan sols prop de completar la missió. Per exemple, aquesta fortalesa de Sol Negre. Aquesta cosa s'alçava enorme sobre el complex miner i les atrotinades cases com si fos un gegant entronitzat, i era gairebé una ciutat en si mateixa. El guàrdia s'havia referit a una «casa», com si l'àrea fos un estatge comú. Però aquesta casa estava situada al capdamunt dins de la gegantesca torre que era la peça central de la fortalesa. Les llums brillaven com ulls, i tot allò feia olor de poder i a la voluntat d'exercir-ho.

Ell i Ventress havien lligat les seves puces en la vora de la ciutat i havien triat el seu cautelós camí cap a la perifèria de la fortalesa, on es van situar en un edifici d'emmagatzematge. Amb un parell d’electrobinoculars, ell va fer un escombratge lent de la zona.

—Aquí estan els guàrdies, tal com ell va dir —va murmurar Vos.

Ventress va mirar a través dels seus propis binoculars, tocant-los amb un llarg dit per ampliar.

—És un complex molt ben fortificat, però res que jo no hagi superat abans —va respondre ella. Dites per qualsevol altra persona, les paraules haguessin estat una fanfarroneria. Però Vos sabia que dites per aquesta dona, eren una simple confirmació de fets, i ella les havia pronunciat en aquest sentit.

Després de passar tant temps en companyia d'ella, podia entendre per què Kenobi li tenia tanta consideració i respecte, a pesar que havia estat una enemiga. Era, encara, una enemiga. O alguna cosa semblant. O no ho era? Va sacsejar mentalment el cap i va tornar a concentrar-se en la tasca en marxa. Fins i tot amb un Jedi i una potent usuària de la Força com Ventress, simplement hi havia massa guàrdies en l'entrada principal com per tractar d'eliminar-los o d'entrar sense ser descoberts.

—El teu possible nuvi va dir que estaven en la cel·la principal de detenció a la casa. Secció superior, costat esquerre.

Vos va mirar cap amunt, a la «casa» mateixa, i els seus ulls es van detenir en una àrea del sostre que no era pura paret.

Justa la fusta!

—Ja he vist el nostre punt d'entrada. Anem.

Ràpidament, en silenci, van travessar l'àrea oberta. A mesura que donaven la volta per un costat de l'enorme torre, la pedra plana de la zona del pati donava pas a la irregular roca negra.

Vos va mirar cap amunt.

—Això sembla la base d'una balconada en volada —va dir ell. Va disparar el seu llançador de cable líquid i va trobar una sustentació segura—. Subjecta't —li va dir a Ventress.

Ella li va dirigir a Vos una ràpida mirada, i després deliberadament va agafar el seu arc, enviant en canvi el seu propi cable de plasma. Per un instant, ell només es va quedar mirant com ella ascendia ràpidament, aixecada pel cable retràctil. Vos va descobrir que estava inesperadament picat pel gest. No havia estat necessari. Què anava a fer, tractar de robar-li un petó en l'aire? Ella sabia bé que no. Li va embolicar una nova preocupació sobre si alguna vegada realment es guanyaria la seva confiança, però la va rebutjar i va seguir a la seva sòcia, si és que ella realment podia ser considerada com a tal.

Ventress havia aconseguit arribar a la balconada primera i havia usat el sabre de llum per tallar una entrada circular a través de diverses de les baranes de metall. Aquestes baranes feien que tota l'àrea es veiés com una gàbia, cosa que de debò era, per descomptat. Vos es va ficar a través de l'obertura cap a la balconada, evitant acuradament el metall color taronja, gairebé fos, al voltant de l'entrada que Ventress hi havia obert, i es va deixar caure amb suavitat.

—Ho hem aconseguit —va dir ella—, però sembla terriblement fàcil.

Ella va assenyalar una sèrie d'obertures enreixades en forma de rombe que servien com a finestres. Vos va sentir el brunzit d'un camp d'energia. Amb cura, va treure el cap i va veure dues petites formes arraulides abraçades una a l'altra. Va ser una benvinguda imatge.

—Efectivament —Vos va estar d'acord—. Hem d'actuar amb rapidesa. Podria ser un parany.

Ventress va fer un pas cap a un costat al costat d'un grup de controls. Va enfonsar el sabre de llum encara activat en un terminal obert sota els controls, sobrecarregant el generador d'escut. Vos es va lliscar fàcilment a través de la ja finestra oberta. Els caps dels nens es van alçar ràpidament, però Vos es va ajupir i es va portar un dit als llavis.

—Silenci —va dir, projectant calma sobre ells en la Força. Va somriure—. Anem a treure'ls d'aquí. Només han de confiar en nosaltres i mantenir-se el més silenciosos que puguin, d'acord?

Tremolant, van assentir amb un moviment de cap. Ventress va travessar el panell de control al costat de la porta amb el sabre de llum, bloquejant-lo. Es girà, els seus ulls blaus van veure als nens i després van recórrer l'habitació.

—On està ella?

Vos va començar a preguntar «Qui?», però es va detenir quan va comprendre. La mare no estava aquí.

—Quin és el teu nom, jovenet? —li va preguntar al noi. El nen es va netejar la cara amb la mà i va tractar de mostrar-se valent.

—Jo sóc Vram —va dir. Va assenyalar a la seva germana menor—. Ella és Laalee.

—On està la teva mare, Vram?

Laalee va començar a plorar. Vram va empassar saliva.

—Ells se la van emportar i la van separar de nosaltres quan vam ser capturats. Els vaig escoltar dir que estaven preocupats doncs el meu pare podria enviar a algú a buscar-nos.

Vos va posar tota la seva sinceritat en les seves paraules.

—Aquests guàrdies tenien raó i nosaltres som aquest «algú». La trobarem. No et preocupis.

Es va aixecar i es va acostar a Ventress, d'esquena als nens. En veu baixa va dir:

—Bé, això complica les coses.

Els ulls de la Ventress es van entretancar per la ira.

—Suposo que el guàrdia en el bar no era tan estúpid després de tot. Va trair...

Va ser interrompuda per l'estrident xiuletada d'una alarma. Els nens van obrir la boca, abraçant-se un a l'altre i mirant a Vos i a Ventress amb grans ulls espantats mentre els seus possibles rescatadors corrien a la finestra i miraven cap avall. Gran quantitat de guàrdies es dirigien cap a la torre.

Ventress va agafar els binocles i va fer zoom enmig del caos.

—Aquí està ell —va murmurar.

—El teu nuvi del bar?

—Oh, si us plau —va dir Ventress amb veu mordaç. Vos va recordar la posició en la qual havia deixat al falleen i malgrat el fet desesperat de la situació, no va poder reprimir una rialleta.

—Suposo que l’hauries d'haver colpejat amb més força —va comentar ell.

Ventress va començar a replicar, però es va quedar en silenci quan els guàrdies van començar a bastonejar la porta.

—Llavors, què serà? —va preguntar Vos—. Flux de lava o guàrdies?

—Normalment jo diria que els guàrdies. Però tenim equipatge per protegir. —Va assenyalar molesta als nens.

—Està bé, flux de lava serà! Anem! —va dir Vos alegrement. Vram i Laalee, no obstant això, li van mirar amb escepticisme quan es va agenollar davant d'ells.

Ventress també es va agenollar, cridant als nens.

—Anem, no tenim tot el dia!

Germà i germana es van mirar entre si i després van grimpar a l'esquena dels seus rescatadors. En sentir el cos petit d’en Vram tremolant de por, el cor de Vos es va accelerar bruscament. Ell i Ventress anaven a portar a aquests dos innocents (i a la seva mare) de tornada al seu pare. Com si pogués sentir l'emoció de Vos, Vram es va estrènyer contra ell amb més força i el seu tremolor va cessar. Vos es va redreçar. En aquest moment, el so inconfusible dels trets dels blàsters es va sumar al so constant de l'alarma.

—Suposo que s’han cansat de colpejar —va dir Vos. Va llançar una ràpida mirada a la porta i va veure una fina esquerda a la base. En breu estarien endins.

Va saltar a la balconada, va xiular fort amb l'ajuda de la Força, i va sentir que les puces de lava responien. Mirà a Ventress. Els seus ulls es van trobar, i ella va assentir amb el cap. Van saltar amb gràcia fins a un nivell inferior. Els nens van cridar aferrant-se cada vegada més. Els trets dels blàsters passaven volant al costat de les oïdes de Vos, fent-li saber que els guàrdies havien aconseguit entrar a la sala de dalt i no estaven molt contents en haver-la trobat buida.

—Espera —Vos va sentir a Ventress que cridava, i ella va desaparèixer sobre la barana de la balconada. Per un moment, Vos va observar mentre ella queia a plom amb la petita Laalee, que li mirava des de l'esquena de la Ventress. Els trets dels blàsters passaven molt a prop, massa a prop per sentir-se tranquils. Al moment en què va veure a Ventress aterrar amb agilitat en les roques, Vos va saltar, amb els braços d’en Vram premuts al voltant del seu coll. Quan va aterrar, Ventress ja estava saltant de roca en roca i fins a un contrafort sobre el qual va seguir corrent. Vos va captar el moviment i va mirar més enllà de Ventress per veure que les puces de lava es dirigien a la seva trobada. Quan la primera va estar a prop, Ventress va fer un salt i va donar la volta en l'aire en un elegant arc per fer un aterratge perfecte en la cadira de muntar.

—Uhhh! —va exclamar Vram, oblidant la seva por de moment.

—Noi, no has vist res encara —li va assegurar Vos i es va preparar per fer el seu propi salt—. Mira això.

La seva puça estava gairebé sota la seva posició en el contrafort. Va somriure, mirant cap avall, sabent que havia calculat perfectament, i llavors va saltar. Aquest noi anava a tenir una història...

Un dolor sobtat li va cremar l'espatlla. Un tret de blàster! Pres per sorpresa, Vos grunyí i es va sacsejar. En lloc d'aterrar perfectament a cavall sobre la puça, la va colpejar amb força i va rebotar, anant a tota velocitat cap a la lava que esperava per sota.

Es va retorçar, tractant d'ajustar la seva trajectòria, i al mateix temps va estendre la mà per usar la Força i així esmorteir l'impacte. Vos va caure dempeus sobre una roca que sobresortia, però Vram va perdre la seva adherència. El nen va cridar mentre queia i després va rodar cap al turbulent corrent color taronja.

Vos, amb el seu cos turmentat pel dolor, va saltar cap a Vram, estirant la mà, disposat a agafar al nen que sanglotava. Vram estava massa lluny. Entretancant els ulls en intensa concentració, Vos es va acostar a Vram. De sobte la caiguda del noi es va detenir i el seu cos va quedar suspès per sobre de la lava... el temps suficient perquè Vos l’agafés del braç.

—Anem!

Vram va llançar els braços al voltant del coll del seu salvador i el seu petit i esmolat colze es va clavar en la cremada que havia deixat el tret desintegrador. Vos va serrar les dents i va alçar la vista per veure a Ventress, muntada en la seva pròpia puça i sostenint les regnes en una mà mentre desviava hàbilment els trets dels blàsters amb l'altra. Amb un esforç, Vos es va apressar a tornar a pujar per les roques. Quan va arribar fins a la Ventress, va grimpar amb Vram a la cadira. El nen plorava aterrit, però amb prou feines uns moments després, mentre la torre que els havia mantingut presoners s'allunyava en la distància, tots dos nens van començar a cridar d'alegria.

***

Feia mal. Per descomptat que li feia mal, era una cremada de tret de blàster. Vos estava assegut en el celler amb els nens, que li miraven des del més lluny que els era possible. Quan Vos es va adonar que estaven mirant la seva espatlla sagnant ennegrida, va ajustar la seva posició perquè la ferida quedés fora de la seva línia de visió. Desafortunadament, res podia fer amb la pudor de la carn humana cremada. Va sentir el soroll metàl·lic de les botes de Ventress en els esglaons de metall de l'escala i es va tornar per somriure-li, però va poder sentir que era amb prou feines un fantasma del seu habitual somriure arrogant.

Amb una farmaciola mèdica a la mà, ella es va agenollar al costat d'ell. Un centelleig de preocupació li va travessar el rostre.

—No és tan dolent com creus —va mentir Vos.

Ventress ho va mirar enutjada.

—És tan dolent com jo crec, perquè he vist això abans i sé exactament què pensar. Jo...

Ell va fer un gest amb el cap lleugerament cap als nens i va arquejar les celles. Ella es va quedar en silenci i va començar a tractar la ferida.

Vos va observar el seu treball. Les seves mans eren capaces i fredes, estranyament suaus mentre col·locava el seu braç per atendre cada tros de carn ennegrida. Va esterilitzar la ferida i va aplicar embenatges tractats amb bacta. El dolor va cessar, però Vos es va trobar a si mateix mirant encara els dits llargs i prims d'ella. Ells manejaven un sabre de llum amb una habilitat mortal, controlaven la Força, pilotaven una nau, donaven infernals cops de puny. Per a Ventress, les seves mans eren armes, eines. Però en aquest moment li tocaven per primera vegada, amb cura.

—Aquesta —va dir mentre guardava l'equip— és la raó per la qual no tinc socis.

Les paraules van sortir abans que Vos s'adonés si més no que ell les havia pensat.

—No —va dir en veu baixa—. Aquesta és la raó per la qual necessites un soci.

Va estirar el braç sa per tocar-li la mà amb la seva, observant que el marró més fosc de la seva pell feia que la d'ella semblés encara més pàl·lida.

Ella es va quedar immòbil. Vos va aixecar la vista per trobar la seva mirada blava de gel fixa en ell. La seva expressió era il·legible. Va empassar saliva, de sobte i per primera vegada en la seva vida adulta completament insegur de si mateix.

—Hem de trobar a la mare. —La veu de la Ventress era inexpressiva. Es va aixecar, lliscant la mà per treure-la de sota la seva, i sense dir una paraula va tornar a la cabina del pilot.

Què acaba de succeir?, va pensar. Vos no tenia ni idea. Tan confós estava que en un primer moment ni tan sols es va adonar del so suau de música que provenia del racó on s'acomodaven Laalee i Vram. Vos va sacsejar el cap per aclarir-se’l.

—Ei, Laalee —va cridar amablement—. Què tens aquí?

Laalee va sospirar i matusserament va amagar alguna cosa darrere de l'esquena.

—Re... res —va quequejar.

Vos va tendir la mà.

—Puc veure-ho? Si us plau... Et prometo que t'ho retornaré.

Laalee va vacil·lar, després li va tendir un petit medalló. Vos el va agafar i el va obrir per revelar un holograma en miniatura d'una femella pyke.

—És mami —va dir Laalee suaument, amb llàgrimes en els ulls. Però Vos gairebé no la va sentir. Com li havien succeït innombrables vegades abans, el món va desaparèixer.

—No! —va cridar la seva mare, lluitant contra els fornits guàrdies falleen que de manera no gaire suau l'arrossegaven, apartant-la dels seus fills. Se la veia molt fràgil, com si poguessin trencar-li fàcilment una de les seves primes extremitats amb una sola mà. I no obstant això, ella va lluitar com un nexu defensant als seus cadells.

—No! Laalee! Vram!

—Mami! —va xisclar Laalee.

—No se l’emportin! —va cridar Vram.

El guàrdia es rigué maliciosament. Era el falleen de l'Últim Recurs, el que Vos i Ventress havien enganyat perquè revelés la ubicació dels ostatges.

—No es preocupin, Ziton s'ocuparà bé d'ella en el palau!

La visió es va aclarir tan abruptament com havia aparegut. Atordit, Vos es va posar dolorosament dempeus i ensopegà cap a la cabina. Sense preàmbul li va etzibar:

—Hem de tornar a la fortalesa. La mare està en el palau de Ziton.

Ventress es va tornar per mirar-lo.

—De debò? —va dir ella—. I com ho saps? —La seva mirada va caure sobre el medalló que ell encara aferrava a la mà.

—Laalee m'ho va dir. —No era del tot una mentida. Ella li havia lliurat el medalló, i aquest l'hi havia dit.

La mirada d'ella es va mantenir ferma.

—Cap d'aquests nens semblava saber res abans.

Vos va recuperar el seu vell somriure.

—Bé, suposo que van sentir que podien confiar en mi. Sóc bo amb els nens.

—Tu et comportes igual que ells —va apuntar Ventress—. Estic sorpresa. —Li va mirar per un moment més. Espontàniament, el record de com havia sentit les seves fredes mans sobre la seva pell va tornar a Vos. Després ella va dir—: Està bé. Som-hi.

Vos es va tornar a mirar als dos nens en el celler.

—I ells?

—Què passa amb ells?

—No podem deixar-los que caminin per tot arreu en la nau... són nens. Deixaran tota aquesta cosa reduïda a ferralla. I si surten a passejar fora?

—M'ocuparé d'això.

 Següent