Deixeble fosc (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

—Ho sé —va respondre Ventress.

Això, Vos no ho havia esperat. Li va deixar completament descol·locat.

—Ho... ho saps? Com?

Ella li va dirigir una rialleta que era molt més suau que el seu habitual somriure arrogant.

—No sóc una tòtila. Veig el que pots fer. Aquests reflexos ràpids teus, com de gat. La teva caiguda cap enrere a Mustafar. Això hauria d'haver-te matat a tu i a Vram.

—Ah —Vos va aconseguir dir feblement.

—Per què?

Va tancar els ulls per un moment, pensant quant havia de dir-li a ella. La resposta va arribar, clara i veritable: tot.

—El Consell Jedi m'ha ordenat matar al Comte Dooku. Ells pensen que la millor manera de fer-ho és a través de tu.

Ella va creuar els braços, però semblava més curiosa que una altra cosa.

—Continua.

Això va fer. Li va explicar que el Consell Jedi, i ara ell, sabien que Dooku l'havia apartat del seu costat i que va tractar de matar-la. Que ella coneixia a Dooku millor que ningú. Que ella havia intentat, sola, matar al seu antic Mestre i que va fallar en ambdues ocasions. Que el Mestre Yoda pensava que junts, ella i Vos, tindrien èxit.

Ventress va escoltar sense interrompre. Quan Vos va quedar en silenci, ella va parlar.

—Em sorprèn que el Consell Jedi prengués tal mesura, i no és que jo ho desaprovi, és clar. Però és un gran pas el de Jedi a assassí. T'he vist lluitar amb algunes de les coses que hem fet, Vos. I creu-me, només has vist una versió molt alleugerida del que succeeix en una cacera de recompenses comuna. —Va sacsejar el cap—. El teu Consell avalua del tot el que es necessita per aconseguir aquest objectiu.

—Jo ho faré. El que sigui necessari.

—Respecto la teva confiança en tu mateix —va dir ella, amb un besllum de somriure joguinejant en els seus llavis carnosos—. I —va afegir més seriosament— la teva honestedat. Normalment no trobo a algú que posseeixi ambdues coses. Ets una espècie rara, Vos. Però Dooku... No estic segura que estiguis llest per a aquest tipus de lluita.

—Llavors fes que estigui llest. Per a això el Consell m'ha enviat a tu.

Ella va començar a donar-se la volta.

—No saps el que estàs demanant.

Impulsivament, ell la va agafar del braç. Ventress va mirar des de la mà d'ell fins a la seva cara, gairebé amb desconfiança.

—Llavors digues-mho. Fes-m’ho entendre.

Llavors ella es va tornar a mirar-lo de front, amb els seus ulls buscant els d’ell.

—Això requerirà que abandonis gairebé tot el que significa ser un Jedi. Però tu ja has començat a recórrer aquest camí, crec. El teu dolor per la mort de la família Krim no parla de desafecció.

Ell va arrufar les celles.

—Els Jedi no manquen d'emocions. Se'ns permet fer el dol.

—Tal vegada —va concedir Ventress—, però d'alguna manera, no crec que la majoria dels Jedi tractin d'ofegar el dolor en alcohol i colpejar la taula amb els seus punys.

—No —va admetre Vos. Les paraules d'ella eren més certes del que ell s'atrevia a reconèixer. Però hi havia una veritat que sí podia dir-li—. Jo... Ventress, aquesta guerra... —Va sacsejar el cap—. El Consell té raó. Tots els nostres recursos estan sent bolcats en això i és un pou sense fons. Una victòria aquí, una derrota allà... estem massa ocupats reaccionant simplement a la següent crisi. Som Jedi, no generals. Hauríem d'estar lluitant contra organitzacions com Sol Negre, fent coses que facin una diferència. Dooku és la guerra. Quan ell mori, s’acabarà. Amb ell desaparegut, els Jedi realment podrien ajudar una altra vegada a la gent, realment fer alguna cosa que fos una diferència duradora. Més que un simple rescat aquí i allà que al final no...

Vos va empassar saliva. Es va adonar que els seus dits s'estaven clavant en el braç d'ella. Ventress no semblava preocupada, però ell es va obligar a afluixar-los una mica i va respirar profund.

—De manera que... sí. Vull a Dooku mort ja. La seva mort ho arreglarà tot.

Ventress li va posar una mà en el pit. El seu cor es va accelerar sota els dits d'ella i ell sabia que ella podia sentir-ho. Amb gran delicadesa ella va parlar.

—Hauràs d'endurir aquest cor tou que tens.

—Tot el que hagi de fer, qualsevol cosa en la qual hagi de convertir-me, ho faré. Ho seré.

Ella li va mirar fix.

—Ja veurem.

***

Assegut en les tènues ombres del bar del 1313, Obi-Wan Kenobi es resistia a la necessitat de comprovar l'hora una altra vegada. Sabia que Vos arribava tard; no necessitava saber exactament quant de tard.

Aquesta informació solament serviria per irritar a Kenobi més del que ja estava.

En molts sentits, Vos era el candidat perfecte per a aquesta missió. Tenia el do de congraciar-se ràpidament i completament amb qualsevol.

Però Asajj Ventress no era qualsevol. Ella era, de fet, una raresa: un enemic al que Kenobi admirava. I, si tot sortia d'acord amb el pla, una futura aliada.

Va respirar profund, accedint suaument a la Força per posar una capa de calma en la seva irritació, com oli sobre l'aigua. Això va ajudar, i al final, una figura familiar va entrar en el bar i es va dirigir a la taula de Kenobi.

—Arribes tard —va dir Obi-Wan sense preàmbuls. I va afegir amb tota intenció—: Una altra vegada.

Vos li va dirigir el seu somriure habitual.

—Vaja, almenys sóc coherent.

Es va deixar caure en la cadira, va posar els seus peus amb botes sobre la taula i les mans darrere del cap, sentint-se completament com a casa seva.

—Com està progressant la teva missió?

—He fet un progrés real. Com era d'esperar. —Amb la punta de la seva bota va colpejar suaument el seu got buit i va aixecar les celles interrogativament. Kenobi va sospirar una mica i es va inclinar sobre la taula.

—No hi ha cap problema amb la nostra nova «amiga»? —va preguntar, omplint el got de Vos.

—Cap en absolut. De fet, ella ha estat molt útil. Diu que té contactes dins de l'Aliança Separatista que estan en deute amb ella. Van a posar-se en contacte amb ella quan algun d'ells sàpiga on estarà Dooku.

Kenobi va empènyer el got sobre la taula. Vos el va agafar just quan era a punt de bolcar-se.

—I tu confies en ella?

Vos va apurar el glop i es va netejar la boca amb el dors de la mà. Quelcom li va fer pessigolles a Kenobi, una sensació de què les coses no estaven bé. Vos s'estava prenent amb prou feines una mica més de temps per respondre. Només un Jedi, i un que conegués molt bé a Vos, ho hauria notat.

—Sí —va dir Vos amb fermesa—. Sí, confio en ella.

Va empènyer el got perquè Kenobi tornés a omplir-lo.

Obi-Wan va observar el rostre del seu amic. Sota l'expressió d'absoluta confiança, se’l veia... vulnerable. Amb veu amable, va dir:

—Vés amb compte, Quinlan. Ventress no és més que una manipuladora. Ella no dubtarà a utilitzar la teva confiança en contra teva en l'instant en què li resulti útil als seus propòsits egoistes.

Una altra vegada el got es va lliscar sobre la taula. Vos el va agafar i va mirar a Kenobi directament als ulls.

—Ella m'ha estat fidel.

Aquesta és una curiosa elecció de paraules, va pensar Kenobi i el malestar es va agitar una altra vegada dins d'ell. Però no hi havia res a fer. Ja l'hi havia advertit i ell no podia fer res més. L'altre Jedi, després de tot, era també un Mestre i un que havia estat en aquest tipus de situació de duplicitat moltes més vegades que Kenobi.

Es va acontentar amb dir:

—Ara com ara. —Van xocar els seus gots i van beure. Kenobi va posar el seu en la taula i es va aixecar. Es va posar el casc i palmejà a Vos en l'espatlla.

Però fins i tot quan sortia, no va poder evitar la peculiar sensació de pressentiment.

***

Ventress va entrar les coordenades d'un món al que mai havia desitjat tornar, però sabia en el seu cor que era el lloc adequat per començar l'entrenament de Vos.

Ell clarament percebia la necessitat de silenci d'ella i la va respectar, encara que coneixent-lo, era probable que estigués ple de curiositat. Quan van sortir de l’hiperespai i el planeta vermell va omplir la finestreta, Ventress va sentir un dolor sord, malaltís, una sensació que ella sabia s'anava a fer més agut amb el que era a punt de desenvolupar-se.

Va fer aterrar a la Banshee sota els retorçats i ennegrits troncs dels quals alguna vegada havien estat arbres de vuitanta metres d'alt. Uns pocs havien escapat de les flames, i alguns d'ells donaven, en un silenci commovedor, fruits preciosos. Ventress es va quedar per un moment asseguda en la cabina, obrint-se al dolor, deixant que tallés la seva ànima com un ganivet a través d'un palmell obert, mentre la seva pena, odi i culpa degotaven com la sang. Havia passat menys d'un any des de la massacre, i la ferida estava encara fresca i en carn viva.

Sense dir una paraula a Vos, es va aixecar, es va acostar a la porta i va tocar els controls per obrir-la i estendre la rampa. Ell la va seguir mentre Ventress baixava, mirant-la primer a ella i després contemplant es món tenyit de vermell, embolicat en una boira. Ell es va tibar abruptament. Ventress va sospitar que estava sentint la Força amb la qual el Costat Fosc empresonava el seu lloc de naixement, com de forta que era i la profunditat a la qual hi arribava.

—Te'n recordes quan vam compartir el whisky de Lassa Rhayme aquella nit? —va preguntar Ventress en veu baixa. Ell va assentir amb el cap—. Et vaig preguntar quina era la teva història i em vas dir que no tenies una. Recordes el que vaig dir quan tu em vas fer a mi aquesta pregunta?

—Em vas dir que tenies unes quantes, però que cap acabava bé —va respondre Vos en veu baixa.

—Vaig a compartir amb tu una d'aquestes històries ara —va anunciar Ventress amb la veu més ronca de l'habitual per l'emoció—. Sobre una germanor de dones. I una jove que va ser arrencada d'ella i va tornar a la seva llar.

Va caminar entre les ombres tènues dels arbres i va sentir que la respiració de Vos de sobte s'agitava en veure els esquelets, no solament del bosc. Cap estava intacte; els carronyers havien fet el seu treball, però aquí i allà apareixia la inconfusible forma d'un crani humà.

—Quan era nena, el meu clan va ser obligat a lliurar-me a un criminal. Em vaig convertir en la seva esclava, però ell era un amo sorprenentment amable. El van matar quan jo era encara molt jove durant un atac d'assaltants weequay. Vaig ser rescatada per un Cavaller Jedi anomenat Ky Narec, qui va percebre que jo era forta en la Força. Ell es va quedar encallat a Rattatak i em va prendre sota la seva ala. Em vaig convertir en la seva aprenenta, la seva padawan.

—Vas ser entrenada per un Jedi? —Vos la va mirar obertament.

Ventress va assentir amb un moviment de cap i va serrar les dents per un moment. El dolor punyia el seu cor, i ella ho va deixar.

—Durant deu anys, vàrem ajudar a la gent de Rattatak. Vàrem arribar a ser herois... per a la majoria. Però per a alguns, érem l'enemic.

—Els Jedi són sempre enemics d'algú —va confirmar Vos.

—Narec va morir davant dels meus ulls. Ell també va morir a les mans dels weequay —va continuar Ventress. Mentre pronunciava les paraules cada vegada més s'obrien les comportes i va sentir una flamarada del vell dolor, mai desaparegut del tot... i el consol, fred però real, de l'odi—. Podràs adonar-te que no m'agraden. Vaig jurar venjança i la vaig aconseguir. Aviat, els senyors de la guerra havien mort, i jo governava en el seu lloc. Va ser a Rattatak que Dooku em va trobar, i jo a ell. —Es va encongir d'espatlles—. Jo odiava als Jedi per abandonar al meu Mestre, i Dooku volia un aprenent tan ple d'odi com ell. Érem una bona parella.

—Llavors... què va canviar?

El seu llavi es va corbar en una ganyota en recordar les paraules de Dooku.

—Em va abandonar sense avisar-me. Va dir que jo li havia fallat per última vegada i em va donar per morta. Però vaig sobreviure i em vaig prometre matar-lo. Sabia que anava a necessitar aliats si volia tenir èxit. De manera que vaig tornar a la meva llar. —Va assenyalar el lloc on es trobaven—. La llar de les Germanes de la Nit, on vaig ser benvinguda; i la nostra líder del clan, la Mare Talzin, em va ajudar a preparar la meva venjança. Dues vegades vaig intentar assassinar a Dooku. Dues vegades vaig fracassar.

Ventress es va tornar per observar a Vos amb atenció. Ella s'adonava que ell sentia la profunda angoixa del lloc. La seva mirada es va dirigir al terra, detenint-se en les restes trencades de l'arc d'una Germana de la Nit.

—Dathomir és on vas obtenir el teu arc, no? —Sense paraules, Ventress va assentir amb el cap—. No és d'estranyar que sigui tan important per a tu. —Ell es va inclinar i va recollir respectuosament l'arc... i va panteixar. La suor va aparèixer en el seu front i el seu cos es va tibar. Els seus ulls es van obrir molt grans per veure no el que hi havia allà en aquest moment, sinó el que hi havia hagut llavors...

L'arc va caure dels seus dits tremolosos i es va apartar d'ell. Quan es va recuperar, va dir:

—Ho sento, jo... el meu talent, la meva psicometria... Quan tinc un objecte a les meves mans i em concentro en ell, de vegades puc veure i escoltar coses que van succeir durant la seva història. I algunes vegades... de vegades puc sentir el que va succeir.

—Llavors saps que Dooku va ordenar la massacre —va dir Ventress en veu baixa—. Va succeir la mateixa nit en què em vaig sotmetre al ritual per convertir-me en una veritable Germana de la Nit. Dooku va enviar al general Grievous aquí amb un exèrcit. Nosaltres vam respondre de la mateixa manera. Vam utilitzar la nostra màgia oculta... i vam convocar als morts.

Ella va fer un gest cap a l'àrea dels arbres que havien aconseguit escapar del foc i va assenyalar als grans sacs que penjaven com llàgrimes gegants.

—Aquests contenen els cossos de les meves germanes —va explicar Ventress. Va acariciar amb la seva mà el suau embolcall—. Quan una mor, això em van dir, realitzem un ritual en honor a ella. Ens banyem en la llacuna sagrada, després la fiquem en aquesta beina. D'aquesta manera, una germana mai ens deixa realment. Ella està morta, però està present dins d'alguna cosa vibrant i viva. Està suspesa entre el cel i el terra, perquè de debò ella no és d’enlloc. Ella està sempre a prop, sempre part del clan. Em van ensenyar que les nostres germanes mortes poden compartir les nostres celebracions d'alegria i les nostres cerimònies de dol. I aquella nit... van compartir la nostra lluita.

Ventress va assenyalar els esquelets al voltant d'ells. Per un moment, la seva veu es va trencar.

—Però... No conec el secret de la preservació dels caiguts, i ja no quedava ningú per ocupar-se d'ells...

—Asajj... —Vos va parlar amb gran tendresa mentre li tocava amablement el braç—. Ho sento tant... Ho sento molt.

Per un brevíssim instant, la simple sinceritat de les seves paraules i gestos gairebé la va desfer. Però, immediatament, Ventress va tancar la porta del sentiment, abans de veure's sobrepassada. Ella havia portat a Vos en aquest lloc per ensenyar-li l'odi, per fer-ho prou fort com per fer-li front a Dooku, no per consolar-la a ella. Era l'única manera. Ella sabia sense saber-ho que Dooku només seria assassinat per algú amb odi en el seu cor. De manera que es va desprendre i es va tornar cap a Vos.

—No ho lamentis. Això és una feblesa. Estén els teus sentiments encara més, Vos. No et detinguis. Sent la presència de les meves germanes... el seu temor, la seva angoixa, el seu odi... En això has d'aprendre a concentrar-te si hem de tenir èxit.

En sentir la presència d'un ésser viu, ella es va tornar cap a una de les branques cremades. Una serp negra al voltant de mig metre de llarg s'embolicava mandrosament en ella, espetegant la seva llengua bífida per olorar-la. Sense por, li va tocar la ment i la va invocar al seu costat. L'animal va obeir i va pujar pel seu braç esquerre fins al coll. La seva llengua li va fer pessigolles en tocar sota l'orella.

—El meu odi? —Vos rigué amb inquietud—. Aquest no és exactament l'estil dels Jedi.

Ventress no va respondre immediatament. Va observar com la serp anava per darrere del seu coll i baixava fins a la meitat del seu altre braç.

Aquesta va aixecar el cap i es va girar a mirar-la als ulls. Fredament, els ulls de Ventress es van trobar amb la ranura de l'altra mirada.

—Com et vaig advertir... per derrotar a Dooku, no podem fer les coses a l'estil dels Jedi.

Ventress va aixecar la mà dreta, i la serp obedientment va enroscar els seus primers pocs centímetres sobre ella. Ventress va alçar la criatura fins que va estar a només uns centímetres de la seva cara.

Odi.

La serp va xiular i després va començar a agitar-se. Vos va començar a interrompre-la, però Ventress va aixecar la mà esquerra per detenir-ho.

—Quan Ky Narec va ser assassinat, vaig permetre que el meu odi es fes càrrec. —En pronunciar aquestes paraules, l'agitació de la serp es va intensificar. Ventress va beure d'aquest pànic, tancant la seva mà alçada en l'aire buit mentre la Força escanyava a l'animal per ella—. L'odi em va donar accés a habilitats que els Jedi pensen que són molt poc naturals. Però els Sith saben que el camí cap a l'odi és el camí cap al poder màxim.

La serp va quedar inerta. Ella la va deixar caure de la seva mà al terra, morta. Vos la va observar per un llarg moment. Llavors, sense apartar els ulls de la criatura, va començar a parlar.

—Jo... jo entenc els teus sentiments. També vaig perdre al meu Mestre. Ell va ser assassinat al principi de la guerra. Va ser difícil reprimir la meva emoció... la ràbia que vaig sentir davant la seva mort. I entenc la teva culpa, també.

Va fer una pausa per un moment, serrant els llavis, com si no volgués pronunciar les paraules.

—Se suposava que havia de ser el seu company aquell dia. Però en canvi, el Consell em va enviar en una missió independent. —Els seus ulls es van enfosquir i el seu cos es va tibar mentre parlava—. Sempre vaig sentir que si jo hagués estat allà, podria haver salvat al Mestre Tholme.

Encara assaborint el turment de la serp, Ventress va sentir que l'odi creixia en Vos.

—Recordo aquella batalla —va dir ella, enviant-li un estímul per bussejar encara més profund en les seves emocions. Va aixecar el cap i la va mirar fixament.

—Tu estaves allà?

Massa tard, Ventress es va adonar del seu pas en fals. La por, en general un estrany, de sobte va brollar en el seu cor. Si Vos ho sabés, ell podria... No. Ella podia arreglar això; podia utilitzar els sentiments de Vos cap a ella per fer-ho.

—No —va mentir ella sense problemes—, Dooku es va vanar d'això davant meu. Va ser ell qui va matar al teu Mestre. Fins i tot va guardar el sabre làser de Tholme com un trofeu.

Vos va fer una ganyota. La seva fe en les paraules d'ella no es va alterar i Ventress va sentir una onada d'alleujament davant el doll fresc d'ira que, va sentir, provenia d'ell.

—Mai ho vaig saber —va recordar ell—. El Consell mai va considerar que corresponia dir-m'ho.

Ventress es va adonar que així havia enfortit la confiança d'ell en ella, donant-li així un motiu de venjança personal contra Dooku, i alhora havia encès el seu ressentiment cap al Consell, tot amb unes poques paraules ben triades.

Així era el traïdorenc poder del Costat Fosc.

Ella va baixar la veu fins que va ser un murmuri ronc.

—Deixa que la ira et guiï —li va suggerir—. Els teus sentiments per la pèrdua del teu Mestre.

Quan Vos va parlar, mirant directament al capdavant, la seva veu s'escoltava tremolosa.

—Vaig ser entrenat per no utilitzar aquestes emocions.

—Perquè eres un Jedi —va explicar Ventress.

Ell va fer una ganyota davant la inflexió de les seves paraules.

—Però... encara ho sóc...

Ventress es va posar davant d'ell. Les seves mirades es van trobar. Vos estava tremolant. Per a la seva pròpia sorpresa, Ventress es va adonar que ella també tremolava, però no podia determinar amb quina emoció. Ella li va acariciar la galta amb dits inestables, estranyament hipersensibles al frec aspre de la seva barba amb prou feines crescuda, i ell va tancar els ulls per recolzar-se en la mà d'ella. El càlid i ràpid alè d'ell va bufar sobre el canell d'ella.

—Hi ha altres emocions que els Jedi et van ensenyar a no usar —va murmurar Ventress—. Les negues també?

Vos va obrir els ulls, intensos, càlids i marrons. Ell la va mirar per un llarg moment. Després, amb un so tant de desig com d'angoixa, com si alguna cosa s'hagués trencat en el seu interior, ell la va prendre en els seus braços i la va besar.

 Següent