Deixeble fosc (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

El cap i el cor de Vos eren un remolí d'emocions a mesura que passaven els dies. Ventress l'estava obrint a un nou nivell de ser, a un plànol d'intensitat, de profunditat i de sensació aguda. Ella havia despertat en ell una gana que ell mai havia sospitat, encara que en aquest moment ell es va adonar que uns altres Jedi havien sabut d'això. Vos s'havia acostumat al fet que li consideressin «poc ortodox» i «rebel» pel simple plaer que ell gaudia amb les seves habilitats en la Força. No és d'estranyar que l'Orde Jedi hagués predicat contra la inclinació o contra l'exploració de les profunditats dels propis sentiments. Ja que qui, després d'haver provat una vegada el que Vos compartia amb Asajj Ventress en aquest moment, anava a voler apartar-se d'això?

Es delectava en la seva passió, adorava la dolçor de poder simplement estendre la mà i acariciar-li la galta sabent que ella assaboria el gest. Va descobrir que les emocions a les quals anava donant regna solta alegrement havien estat dormides dins d'ell durant molt temps; potser això va començar amb prou feines es van conèixer en aquella apassionant, frustrant i divertida persecució del volpai. Certament, des que ella s'havia ocupat de les seves ferides després d'haver rescatat a la família Krim. Cada tant, quan ell la sostenia en els seus braços, ell creia que ella les compartia també.

Quan va arribar el moment d'entrenar-ho per fer front a Dooku, Ventress li va informar que ella l’entrenaria com s'entrenava a una germana de la nit.

—Vaig tenir converses amb Karis i Naa’leth. Em van explicar al que elles havien estat sotmeses. Les Germanes de la Nit coneixen el Costat Fosc millor que ningú. Creixem xopades en ell, i podem usar-ho com una eina i seguir sent nosaltres mateixes, a diferència dels Sith. Aquest equilibri és el que tu has d'aprendre.

Van establir una àrea com a campament, recollint amb respecte les restes de les germanes caigudes de Ventress i enterrant-les amb summa cura. Van seguir amb escalades per augmentar la força i agilitat de Vos; excursions de caça per fer que ell se sentís còmode en matar per menjar; i llargues carreres per enfortir la seva resistència. En una d'aquestes carreres, a Vos se li va permetre fer un breu cop d'ull a la llar de la Ventress.

Ell havia vist la gran muntanya vermella en la distància, però Ventress li havia estat portant a córrer en la direcció oposada. Un matí, no obstant això, van córrer cap a ella.

El cim de la muntanya s'alçava cada vegada més gran a mesura que s'acostaven, però els enormes arbres ocultaven la base fins que van estar gairebé sobre ella. Aquí, el dany al bosc era encara major que en el lloc on Ventress havia estacionat la Banshee. Vos va poder sentir el descens de la temperatura i els ressons febles del dolor que les Germanes de la Nit havien sofert fregant els seus pensaments.

Ventress havia estat anant al capdavant, però en arribar aquí va desaccelerar. Li va prendre de la mà i el va conduir a través dels arbres fins a un clar.

Vos mirava sorprès. No era simplement una muntanya... era una fortalesa tallada en ella. Enormes estàtues de dones tallades en la cara de la muntanya. Totes amb els braços estirats cap amunt, de manera que semblaven suportar el pes de tot el vast edifici en els palmells de les seves mans. Havien de ser files rere files d'elles, que desapareixien en la foscor de les ombres de la caverna artificial. Algunes de les estàtues jeien trencades en el terra, muda evidència de l'atac que havia sofert el clan de la Ventress. No pocs esquelets jeien encara aquí, però no estaven sols; parts de droides també estaven escampats per tot arreu.

Les estàtues eren creacions exquisides, encara que va ser l'enorme talla en un costat de la muntanya-fortalesa el que li va llevar l'alè a Vos. Era la cara estilitzada d'una dona, amb la boca oberta al cor de la gran... estructura de pedra?, formació natural? La talla estava en tal harmonia amb la terra que era difícil dir on acabava la naturalesa i on començava l'art.

—Què...? —La seva veu sonava aspra per la sorpresa. Es va aclarir la gola—. Què hi ha dins?

Ventress es va detenir, mirant en silenci.

—El meu poble —va respondre. Tenia els ulls secs, però el seu dolor era gairebé palpable. Vos li va prémer la mà per tranquil·litzar-la, i ella va negar amb el cap.

—No —li va dir—. Res de compassió. Només el coneixement que Dooku va destruir tot el que era valuós per a mi. No estàs encara llest per anar a l'interior. Però quan ho facis... —li va mirar amb llunyans ulls freds i durs— serà millor que t'asseguris de poder sortir.

***

Ventress va mantenir el silenci en la carrera de retorn, i va romandre distant d'ell la resta del dia. A Vos no li va sorprendre. Ella havia deixat en clar que no havien anat abans a la Fortalesa per les seves pròpies raons, sens dubte, una d'elles era que li anava a infligir un dolor renovat.

Vos coneixia alguns punts bàsics de la història de Ventress, les parts que als Jedi els interessava saber, almenys. Però hi havia tant més en aquesta dona sorprenent que la seva vida com a aprenenta de Dooku primer i com la seva enemiga més apassionada després. Als moments de descuit d'ella, ell podia albirar centelleigs de la nena innocent que alguna vegada havia estat i, en aquests moments de confiança, Vos queia profundament en... fos el que fos realment aquest sentiment.

Quan van tornar al campament prop de la Banshee, ella li va dir que aniria sola a caçar per al sopar. Mentre esperava el seu retorn, ell es va ocupar de netejar i revisar l'armament, i quan ella va tornar amb dos veekes mitjans ell ja tenia un foc encès. Uns moments més tard, les aus de plomes vermelles estaven netes i rostint-se mentre una apetitosa aroma omplia l'aire de la nit.

L'humor distant de Ventress encara la dominava mentre acabaven i s’higienitzaven. Estaven recolzats contra un tronc caigut i ennegrit, a prop un de l'altre, però sense tocar-se. Vos va esperar pacientment, i per fi Ventress va parlar.

—Te’n recordes del nostre primer dia aquí? —va preguntar ella, tornant-se per mirar-lo. La llum del foc es reflectia en els seus ulls.

—Mai ho oblidaré. —Vos va retirar la mà per tocar-li suaument la galta. Ventress li va agafar el braç i el va baixar, amb fermesa però no sense amabilitat.

—Em referia a la serp.

Vos li va deixar anar la mà i va assentir amb un moviment de cap. Ell tampoc mai oblidaria això: la imatge de Ventress cridant a la serp al costat d'ella per després penjar-se-la mentre aquesta es movia i es retorçava agafada per un puny invisible. També recordava haver parlat de la mort del Mestre i de la revelació de Ventress sobre que Dooku havia estat qui va assassinar a Tholme.

Va sentir que la ira se li acumulava en la boca de l'estómac, un nus que era alhora gelat i abrasador. Ventress ho va sentir i va moure el cap en senyal d'aprovació.

—Bé, Vos. Ara pots tocar el Costat Fosc a voluntat. Però una cosa és sentir aquestes emocions de ràbia, d'odi, d'angoixa, i una altra molt diferent és usar-les. Has de deixar de costat la teva compassió i concentrar-te en el teu odi.

—I... usar-les en un ser vivent.

—Precisament.

Ventress va estendre una mà i va fer el gest de cridar a algú. Vos va veure la lluentor de la llum del foc en dos ulls petits i freds, i després va aparèixer arrossegant-se el rèptil que Ventress hi havia invocat. Es va enrotllar sobre si mateixa, els ulls fixos en el Jedi. Vos el va mirar amb tristesa. Mentre ell havia abraçat plenament i amb entusiasme les emocions que s'apoderaven d'ell per Ventress, ofegant deliberadament les sensacions de passió i de connexió profunda, això era una cosa diferent. Fins i tot si no hagués estat un Jedi, Vos sabia que s'hauria apartat d'aquesta matança sense sentit. I aquesta li semblava ser d'allò més absurda: matar a un animal, un ésser que era part inherent de la Força i completament innocent de bondat o maldat, que en aquest moment no representava cap amenaça, simplement per avançar una mica més per un camí fosc.

Però aquesta era la tasca que li havien assignat, no? Aquesta mai havia estat capturar al Comte Dooku o enfrontar-lo en un combat just. Aquesta missió, des del principi, havia estat una missió per a un assassinat. Ell entenia que milions d'innocents anaven a sobreviure i que d'una altra manera moririen si aquesta guerra abominable continuava molt temps més.

Innocents com Tezzka, Vram i Laalee.

Per un bé major, va pensar i va aixecar una mà.

En percebre la intenció de Vos, la serp va reaccionar immediatament. Es dreçà i va xiuxiuar deixant al descobert els esmolats ullals.

La veu de Ventress, forta i tranquil·litzadora, va surar cap a les seves oïdes a través de la seva concentració.

—No, fes-ho amablement... has de fer que s'acosti a tu per pròpia decisió.

Això era pitjor que un atac simple, però Vos va assentir amb un moviment de cap, canviant la seva energia i el seu focus. La serp va respondre tancant la boca. La seva llengua seguia movent-se, olorant, però curiosa, no hostil.

—Bé —va dir Ventress—. Ara atreu-la cap a tu. Que baixi la guàrdia...

Les mans de Vos es van moure en un gest de fluïdesa. En la seva ment, ell va veure a la serp que s'acostava voluntàriament, i un breu instant després la criatura es va moure sobre la roca i el terra, els seus poderosos músculs estrenyent-se i afluixant-se a mesura que es propulsava cap a Vos.

La veu de Ventress va ser gairebé més sentida que escoltada quan va parlar de nou.

—Sent el Costat Fosc. Et dóna poder. Tu estàs al comandament, tens el control. Pots torçar les coses a la teva voluntat.

Ella tenia raó. De tant en tant, Vos havia usat la Força per fer «suggeriments» a aquells les ments dels quals no eren prou fortes com per resistir. La seva interacció amb la serp va fer que Vos recordés aquells temps, solament que era mil vegades més intensa. La serp no es mostrava merament dòcil, estava fascinada.

Vos es va estremir quan els llavis de Ventress li van fregar l'orella.

—Ara... usa aquest poder. Mata-la.

Mata-la. Mata a Dooku. Això era per al que havia estat enviat, allò que havia de fer.

Vos va respirar profund, tractant d'anar més profundament en la seva connexió amb la serp embadalida. Va tancar els dits lentament, visualitzant-la a la seva mà, el dit índex i el polze en un cercle sota el cap de la criatura, ofegant...

—Aaah!

Un dolor abrasador li va travessar quan la serp li va enfonsar profundament els ullals. Vos va retirar ràpidament la mà i la serp, propietària una altra vegada de la seva voluntat, es va allunyar arrossegant-se amb una rapidesa sorprenent.

Es va aferrar el canell de la mà esquerra mossegada amb la dreta, mirant a Ventress. El rostre d'ella era el més dur que li havia vist en les últimes setmanes, els seus bells ulls una vegada més tan freds com trossos de gel.

—Encara no estàs llest per enfrontar a Dooku. Però ho estaràs.

No era la resposta que esperava. Es va mirar la mà que començava a inflar-se.

—Verinosa? —va aconseguir dir Vos entre dents premudes. Coneixia la resposta mentre parlava. El dolor anava en augment, i sentia com si hagués ficat la mà en aigua bullint. Al mateix temps, tremolava. Vos es va adonar que estava entrant en xoc.

—El verí no és letal, però té els seus usos.

Marejos i nàusees es van apoderar de Vos, i abans d'adonar-se del que succeïa, va caure de genolls. «Té els seus usos?». Què va voler dir amb això? No anava ella a guarir-lo? El dolor va augmentar tremendament. La va mirar. Les seves formes anaven canviant, desdibuixant-se, i la seva veu sonava buida i distorsionada.

—El dolor et permetrà accedir a la teva ràbia. Accepta-ho com a càstig pel teu fracàs.

Com si les paraules d'ella haguessin estat instruccions per al verí, el turment, en la seva exquisida intensitat, es va estendre per tot el seu cos. Era com si el seu cor bombés foc líquid, no sang, i Vos ja no va poder reprimir un crit de sofriment. Va caure al terra, a la seva implacable i dura superfície; les roques sortints es van clavar en la pell alliberant noves onades de dolor tan fortes que no podia creure que encara estigués conscient.

Es va retorçar, cridant, i Ventress li va mirar. El seu rostre era una canviant màscara de fredor implacable.

I aquest va ser un dolor molt pitjor que el verí.

 Següent